Ulisses20

M’he despertat a mitjanit, o de matinada, que l’insomni el provocava una cort de porcs estacats fins a mitja cuixa, amb tot de roses, bosses, papes, salses (també reparteixen salses per mejar-nos les creïlles fregides), botelles de cocacola obertes, vessades per damunt d’aquelles butaques amples, esplèndides… Quina llàstima de cinema, després, i quina guerra perduda, doncs. Una vesprada al Kinèpolis -una mena de ciutat d’inútils sense tap-, pot carregar-se la feinada de deu anys d’escola, sense exagerar, que diria Xavi Castillo.
Quan érem xiquets, a Bétera anàvem al cine Martín i al cine la Penya, potser era l’únic moment, en apagar els llums, que podíem trencar tanta uniformitat, i la repressió s’escapava en aquells rots i eixides del tot vulgars, i com redolaven les ampolletes de llimonà i de sarsa, cine avall, amb aquell soroll de vidre, i després, podien caure des de dalt xiclets, pipes, i altres armes d’un comportament homínid tan primitiu i burlesc d’una època, perquè les pel·lícules eren la cosa menys important, la majoria de les vegades.
Ens pensàvem que després, en morir-se la bèstia, la ràbia desapareixeria. I això d’anit, en un cinema que és un comerç brutal contra el mateix cinema, ens va destapar l’ase dels colps, els nostres instints tardofranquistes. Au, tots a fer l’haca: la ràbia s’hi ha quedat instal·lada, la portem als gens, a la pell, perquè d’una altra manera no s’entén un comportament tan salvatge, irracional i pocapena.

Jo ja havia fet broma del focus d’espanyolisme d’un espai d’aqueixa mena: ataquen la llengua i ataquen l’escola. I el país, directament. A través d’Internet llegesc que 22 sales de cinema a Catalunya fan la mateixa pel·lícula en valencià. No diu en quantes la fan en castellà. Això no ho diu, ni el percentatge que representa. A València, el 0% de sales també fan la pel·lícula en valencià, Planeta51. Avancem com un ferrari, Francisquet, cap a l’infern, de cap a les calderes de PePe Botero. I malgrat tot, avancem.
Ah, el cine Martín, quins records, la infantesa…, que els anys van destorbant-nos més que no pensem.