Liu Xiaobo: per Nadal, torrons.
Liu Xiaobo és un nou cas internacional, mediàtic, d’agressió a la llibertat, després d’Aminetu. N’hi ha tants països que ataquen impunement les persones que defensen la llibertat: Xina, Marroc, Rússia, Israel, Espanya, EEUU…, tants països amb un cert pes al primer món que ataquen la llibertat, i empresonen amb una facilitat corprenedora, que dubtem si la civilització torna enrere, a penar tanta torpesa. Amb variants més o menys subtils, el model de tots ells pretén un objectiu: castigar, fotre, burlar-se’n, atacant homes i dones bo i emparant-se en suposades accions de criminalitat que, la majoria de les vegades, són inventades o se sostenen difícilment, en el segle XXI.
Si demanar més llibertat, o més participació democràtica és raó sufiicent com per argumentar, com fa ara la Xina, subversió, o criminalitat, demostra la malaltia dels nostres governants, dels governs i de cadascuna de les institucions que les representa. És veritat que hi ha un nivell de criminalitat diferent, si voleu, entre aquests països, però això de Rússia, Xina o Marroc, què voleu, és pur terror. Feixisme.
Després tothom a sopar plegats, a entaular-se amb licors i menges com si compartírem la festota d’una intel·ligència mil·lenària. Si defensar la democràcia que els grecs fa milers d’anys van inventar és motiu de preso, o de pitjors escarnis, és que els nostres polítics, jutges i institucions han avançat una merda de vaca, i caldria abocar-los en una caldera. Ara, si la política és hipocresia, exclusivament, llavors qui ens nega la intel·ligència també mereixeria caure a la caldera.
Liu Xiaobo no es menjarà els torrons en llibertat, com milers i milers de ciutadans del món no ho podran fer, pel favor de polítics i governants que es pensen déus, dictadors, feixistes i intocables del destí: la llista de països és llarga, i la vergonya és universal que no s’acabarà mai.