Ulisses20

El compromís vitalici d’uns quants homes (3)

Amenaça aigua, però el miracle de Sant Vicent –som en un parc que encara fa més temps que tot això que festegem–, va ser que no va ploure, que ens va deixar acabar de dinar, i menjar-nos els dolços del forn de Susi, una altra institució a la comarca. Ens pensàvem que ja estava bé, el dia, el jorn de commemoració, però encara el concert de cloenda ens va descobrir un parell de músics que han baixat a la part meridional del país, segons que apunten al seu bloc, a passar els concerts entre valencians.

‘Faré dissabte’ diu Titot, que així de natural és la societat que pretenem… Lliure, independent, i amb ganes de treballar perquè, un colp això d’Arenys siga de veritat, començarà la feina de valent (en Titot dixit). Acompanyat per David Rosell a la guitarra i a la segona veu, extraordinari Rosell, Titot va tancar la cirereta del pastís d’aniversari a favor de la música, de la lletra compromesa, en aquell redós al parc de Sant Vicent, una àgora petita, per a dues-centes persones, feta a posta per a concerts acústics, per a recitals, per a tornar al poeta l’espai vital, i tornar-nos al poble la música i els nostres poetes, prohibits a València pels pocavergonyes que governen els valencians. En Titot té una força poc habitual i un discurs fluïd, tan contundent com el de Tàrrega, però fet a l’escenari, al ritme, al temps que demana la paraula, però sense concesions.
‘Lluitem per una llibertat que no coneixerem’, la llibertat que volem aconseguir, predicava Eliseu unes hores abans, ells, els joves de fa cinquanta anys, no la coneixerem els vells, però encara així paga la pena de continuar treballant-hi. Incombustibles, vitalicis. Segons en Titot, que he redescobert aquesta vesprada a Llíria, és molt fàcil de ser revolucionari i compromés quan s’és jove. Allò difícl és mantenir-se. Aquell rastre de cançons, de sentor a trobadors, a porxo vell, a corral que diríem a Bétera, a preguntes que cerquen respostes, tancava un jorn complet, que tenia més abast de país que no pensàvem i no vam saber explicar, que l’assistència, el país mateix, va ser absent en la seua majoria.

‘Us faré tallar una orella si us escolteu el trobador’, en Titot i en Rosell, plegats, van ser l’última de les descobertes d’un rerepaís de molt de nivell, que va emparant-se en el miracle, a Sant Vicent mateix, en el treball incansable d’aquells joves que fa cinquanta anys van començar a obrir els ulls amb uns quants grafitis “Valencians, unim-nos”, la veu de Raimon i un llibre de Fuster que encara cueja a contracorrent de modes i capellans.