Ulisses20

El compromís vitalici d’uns quants homes (4)

Feia la broma, el Dani-Miquel, que havia provat de portar dos bons músics que l’acompanyaren, que havia estat impossible, i per això se’n resentia la música, amb aquell parell de músics, que l’acompanyaven per cloure el matí de l’Aplec a Llíria, diumenge.
Dani Miquel és una troballa, com un protagonista de l’Ocell de Foc, parella incansable del Cec de Cabrera, la joglaresa Matilde i en Roc Destraler,
confiat d’aquell Escarnidor d’ocells que semblava tan innocent i fràgil… Dani-Miquel explica romanços,
contalles, i històries de sa mare per arribar a la cançó de bressol i al registre popular, com aquell malaguanyat Xesco Boix que va obrir un camí que va deixar massa aviat. Dani-Miquel és d’aquells productes que confirmen com el patiment ens espavila. Els valencians peguem per aquest senderol increïble: si més ens castiga la cultura el polític de torn, sobretot del PP, millor sabem ordir productes de qualitat, professionals i amb traça. Polítics mediocres?, no oblideu tampoc els enemics, ni els coordinadors de programes oficials, ni els gerents culturals dels …, i encara així més boten músics contracorrent.

Què n’hi haurà al país, mil escoles? Dos mil o més encara? Comença per la primera, Dani, una a una, a compte de la Conselleria de Cultura, ensenyant romanços, explicant històries, acostant els xiquets i els joves a la tradició popular, ensenyeu els xiquets a cantar…, som un país que hauríem de cantar més, i Dani-Miquel és un mestre fantàstic per encaterinar la xicalla. Què valdria tot plegat, trenta, quaranta mil euros l’any? Cinquanta mil? Barat, molt barat comparat amb allò que ofereix el joglar, el trobador, el músic… Tirat de preu comparat amb els programes de la Conselleria i els productes i les campanyes de pena que ens arriben a l’escola. Però no tenim polítics, que tenim mediocres i cagamànecs d’horitzó pelat.

Quin jorn, a Llíria…, el joglar, el trobador, el
rondallaire, el romancer, el cec… La joia de diumenge anava plegant-se
a l’hora de dinar però prou que hauríem continuat escoltant la viola de
roda, la cançó de bres, el romanç de poble en poble… Per molts anys.