Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 11 de juny de 2009

Expliquem València (2)

Deduïm que cal definir el problema valencià per trobar la solució o solucions, si és que en té, de solucions, el conflicte valencià. Almenys el conflicte entre una societat que vota en la seua majoria un partit de dretes, ara mateix imputat i sota sospita d’irregularitats, i una altra part de la societat, minoritària però significativa, que va generant vida social, professional i lúdica de qualitat, malgrat les circumstàncies desfavorables.
D’una altra banda, hi ha qui pensa que els resultats de diumenge legalitzen en part la corrupció que vivim. Que això de Castelló, amb Fabra com un cacic falangista president d’una institució provincial però poderosa, s’assembla a una part del sud d’Itàlia, on, fa dècades la corrupció oficialista domina gran part de la societat civil, política, policial i judicial. Que la comparança del que passarà a Castelló, després de tants anys d’impunitat, pot assentar una corrupció oficial que es convertesca en crònica i, més tard, en un nou hàbit associat a la cultura dels valencians: una altra crosta més, si no en teníem prou.
La mesura es pot anar filant amb exemples que són en boca de tothom: l’abús de la construcció pot tenir una interpertació subjectiva. Pels uns, encara tenim molt a construir. Pels altres, hem depassat qualsevol mesura. Ara, com hem malmés el litoral valencià, ho admet fins i tot Europa. A base de delinquir des de promotores, constructores, regidors, ajuntaments i la mateixa diputació, el caos frenètic, la desvergonya, el trencadís de paisatge que han configurat amos i criats ens defineix, els valencians, com altruïstes de l’urbanisme carnívor insaciable.
A la contribució de l’exercici s’hi han aplegat càrrecs públics, però també de privats, d’espavilats i de banquers i caixers de més volada. Com han mogut els fils uns quants les últimes dues dècades no ha sigut invisible a ningú, i tampoc ningú no ha sigut capaç d’aturar el caos. València també s’explica per la complicitat, doncs, de més agents que no acaben d’eixir malpagats de tot l’afer. El PP, sí; però també el PSOE, i Bancaixa, i la Cam, i els empresaris, i les institucions estatals, i els mitjans que han anat defensant-los com uns gestors modèlics dels diners públics, del paisatge públic, de les ciutats públiques. N’hi ha tanta gent còmplice, de la complexitat, que ningú no som capaços de destriar què hi ha, ni qui, de net en tot plegat. Vestits amb corbata? Joies? Viatges? Alguns contractes? Drogues?… Va. home, no fem riure.



  1. És evident que per la meua activitat professional hom no pot traure tota la roba a l’estesa. Tanmateix, tot allò que expliques prové de la condició de COLÒNIA  en què ens trobem. Quan parlem de colònies en un estat europeu, el nostre referent, és pensar en els negres de l’Àfrica. I res tan lluny de la realitat. Allò que intituïa fa dècades se’m fa evident amb la meua activitat professional. De tant en tant, en l’antic bloc vaig anar desant rastres del que dic. Estar a prop de certes estructures de poder, de personatges i llurs empreses, que ho estan fins al coll, fa que s’aclarisquen i corroboren aquelles premocions primàries.

    Per a coneixement general: a la Unió Europea li la bufa que ací estiguem destrossant l’entorn. Brussel·les reacciona no per això que tu dius. Reaciona i pressiona perquè el sistema d’adjudicació no és clar i dins dels acords de llirure accés a la competència, manca d’informació i expropiacions que vulneren la sacro santa propietat privada. No per això que a publicat la premsa que s’ha definit com a ‘Urbanisme valencià’. A bona hora haguera tingut cap èxit aquesta operació política si no fos que van emportar-se per endavant la casa d’un excap dels serveis d’intel·ligència del Canadà que tenia a Xàbia ! Ell va saber moure les seues connexions i van arribar a qui hi havia d’arribar. Mitjançant el “ABUSOS URBANÍSTICOS, NO” així en español, off course. I la premsa pro centre a esquerra, així ho ha venut. Fins i tot, ací mateix, a cal Partal. Però això és fals.

    Ací explique, sintèticament, el mecanisme per a fer les extraccions de matèria
    primera. Casos en què intervé l’estat, la Generalitat, llurs conselleries i diputacions. I la creació d’organismes, entitats i empreses mixtos que fan de parapets dels primers. Són els casos d’operacions, com ara, Parc Central, Zal, la Punta (de França), Cabanyal, Nova Fe, etc. que compleixen, fil per randa, l’explotació abusiva de qualsevol explotació a Gàmbia, Sudàfrica en temps dels boers, o españoles al Rif o franceses a Algèria. També hi ha d’aquelles que els ministeris van per lliure, com a aquesta que li costà al d’infrastructures 1500 M, que recuperà un propietari que durant 20 anys fou putejat per tots els governs españols haguts a al metròpoli. Guaites les torres de Benidorm des del poble veí a la foto ?
     
    Tenim un altra nivell d’explotació autòctona, però intermediada per gent de la metròpoli, com és el cas aquell que, en post anterior, vaig fer referència al feu d’en Betoret: Aquell cas el vaig viure en directe i per dins al punt de paralitzar-lo i deixar-lo al dic sec, com a professional doncs es tractava d’un cas de baralla entre membres del mteix partit, però de família diferent. Fins al punt de que l’advocada que m’acompanyava, militant destacada del partit en qüestió arriben a telefonar-lides del carrer Gènova per a preguntar-li si vol continuar seguint militant del partit o volia continuar sent lletrada tota la seua puta vida….poca broma !. Dels 1500 M de pessetes 800 eren ‘desviats’ per a finançar el dit partit.
    Aquí explique la martingala amb els PAI’s que vehicula la Lrau i la Luv amb l’aquiessència dels ajuntaments.

    Sort tenim que sí que hi ha gent d’aquest entrellat que sí coincideix amb els titulars del diaris, com aquests amb qui vaig estar amb ells des del primer dia. I a la fi se’n sortirem. Tot i que hi ha gent que té la barra armada i sols passava, casualment, per allà. I venedors de fum de diversos colors, fins i tot a cal Partal, com ara açò i, simultàniament, això i allò : l’art de la prestidigitació !

    Uns altres, però, dimitiren fatalment, en la seua tasca ètica de manera radical front els atacs imbècils d’una certa esquerreta de pa sucat.

    De vegades sent un cert cansament, Albert. Però no, NO és eixa tota la realitat.

    Rep una salutació cordial.

      

  2. Al País Valencià és fàcil que al Principat, doncs ací sembla que només és tracta entre triar entre les dos úniques opcions que ens ofereixen al menú, o siga si volen ser al País Valencià una colònia espanyola o una colònia catalana, i de moment sembla que no n’hi haga color.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent