Ulisses20

Vet ací una altra agressió conscient, planificada, orquestrada des del Govern valencià, amb tot de detalls, recursos, males arts en definitiva. Cent mil xiquets valencians no poden fer ús d’un dret fonamental, aprendre a l’escola amb la llengua dels valencians. vet ací, de nou i repetit per decret de qui ens governa, fa tres-cents anys, per decret de Nova Planta, el resultat d’una eficàcia total. Cent mil són molts, és una gernació, de futurs valencians que no podrann estudiar en valencià. Any rere any, malgrat la queixa d’escola valenciana, malgrat la denúncia, malgrat l’exigència de mestres i escoles, de famílies convençudes que, dins el moviment d’escola valenciana, hi ha l’escola més viva i dinàmica. 
Però, on podem queixar-nos? Qui ens farà cas? Per què som els valencians qui paguem una política de trolls, ases i homes de dubtosa intel·ligència emocional? Els polítics? Els jutges? Els governs? Els mitjans afins? Qui, qui ens empara davant la incompetència?

De tot plegat, sens dubte, hi ha un rerefons social, un quantitat de gent important en diferents àmbits de la vida social que va fent, al marge dels corruptes que ens governen i els jutgen. Però això no compta suficient, no atura el setge, ni la batalla que ells continuen, fa anys i panys, emparats, ells sí, en una escleròtica democràcia de pa i raïm, malgrat que, fa molt, el pa i raïm era una menja exquisida.
Resultat, cent mil xiquets i xiquetes es quedaran sense escolaritzar en valencià enguany, malgrat que els pares ho voldrien, perquè l’oferta dels valencians que són al govern és una oferta contra els valencians mateix.

Rita, Camps, Rus, Costa, Fabra, ja podeu anar omplint places de bous, i continuar enganyant innocents. La corrupció educativa que governeu és més cruenta encara que l’altra, per la qual, segurament, sereu jutjats. Llàstima de jurat que avalués el nivell cultural i educatiu dels que, segurament vosaltres en això tampoc no sereu d’acord, teniu una responsabilitat mínima.

El tio Emilio anava mostrant alguns estris que havia portat a l’escola perquè els xiquets de quatre i de cinc anys entengueren com era la vida al camp, fa gairebé setanta anys. Ensenyava les tisores de podar, per exemple, el collarí de l’haca, parlava d’haques amb aquell goig que solament els homes del camp, d’una època, recorden, que sembla que els veus com aparellen amb el temps els animals amb aquella estima; parlava el tio Emilio sense parar, i anava cabdellant històries una rere l’altra: s’ha tret una clau grossa, de ferro, d’un pany de porta ara impensable, i n’hi havia, segons que explicava, de més grosses, tote a les portes posades, dia i nit; parlava dels jocs populars de quan era xiquet, l’escampilla, la trompa, i un altre que ara no recorde el nom que ell ha dit tan especialment amatent: de primer calia trencar un tros e cartó de les antigues capsetes de mistos, i després amb unes xapes de ferro que els feia el ferrer, quadrades, jugaven a traure’ls del rogle, quan no era jugar amb aquells bitllets de tren de cartró, tan magnífics.
Els xiquets s’estaven asseguts, però ja anaven més a menys a la seua, i ell, el tio Emilio, que ho sabia i feia veure que no destorbaven ni res, ens explicava als mestres com era la seua època de xiquet, al poble; filava el discurs extraordinàraiment, sense guió, i es notava a les clares com tenia ganes de contar aquelles històries, que eren sens dubte una part principal de la seua història, i de la nostra sens dubte: ‘La millor època que vaig passar va ser en esclatar la guerra. Mon pare se n’anà al front, i jo vaig estar a la dula, sense pare, sense escola, vivint feliç tot el temps; quan tornava a casa, perquè ma mare no em pegara per aquell viure, trepava fins a una parra que teníem, o m’enfilava a la figuera. I l’endemà tot començava de nou. A Bétera hi havia alguns forns que treballaven per al front, per enviar-los pa, i si t’espavilaves, podies atrapar un tros d’aquell pa i no calia tornar a casa a dinar, perquè amb poca cosa passàvem. Després que acabà la guerra, amb deu anys, ja vaig posar-me a treballar, recorde com se’ns gelaven els dits plegant olives, feia un fred que pelava, però mon pare encenia un foc i escalfava unes pedres. Quan ja no aguantàvem les olives amb les mans, que teníem els dits erts, agafàvem aquelles pedres i revivíem de nou, i una altra vegada a plegar olives.’
 
No va poder anar gaire a escola, el tio Emilio, perquè calia treballar, i l’escola, si anaves de nit, valia dos duros, una cosa impensable. Però ell ja va adobar-s’ho per aprendre: ‘M’ha agradat sempre llegir molt, a casa teníem llibres, i jo em passava moltes hores llegint. Llegir m’agrada molt.’
Sort que l’escola encara pot recuperar una part de la història, aquella que és autèntica, nostra, la que no és escrita als llibres, en la seua major part, i per això paga tant la pena, de fer venir els iaios a explicar-nos el viure que va fonent-se en l’oblit, sense que puguem fer no res, si no és escoltar-lo atentament, això que avui ens explicava, amorós, impagable, el tio Emilio de Bétera.

Els encants de Picanya, el Taller de teatre a la Pobla de Vallbona, bous a Bétera, traure llenya a Sant Ramon (ací sort que em va ajudar Vicent), preparar el Bassó perquè puguen polvoritzar per al poll, tancament de la matrícula per al curs 2009-2010, encara els efectes de la tornada de Badalona, per participar en l’encontre d’escoles en Xarxa; adobar la primera gran setmana del final de curs, sempre espaterrants, els finals; enllestir l’escola d’estiu, la matrícula i la distribució de publicitat (cal arribar a cobrir despeses), adobar els viatges, les colònies, la memòria, les jornades de formació, atendre les famílies que no han aconseguit d’entrar-hi, preparar els equips de l’any que ve; participar de la setmana esportiva i de les olimpíades divendres nit; quedar amb Ferran per destriar els textos de l’exposició dels moriscos; pujar a l’Espluga, a recollir un nou premi Baldiri Reixac, telefonar el meu germà per explicar-li que la tensió no em baixa de cap manera, obrir el reg de l’Horta, perquè els arbres són massa secs i no es deixen empeltar, agrair a Vilaweb la visita dels nostres alumnes a la redacció, felicitar els alumnes per un comportament exquisit, pel treball que van presentant, pair tota la setmana de celebracions i victòries, això de Guardiola és de mestre, de mestre gran, i encara sargir els traus dels petits detalls, abans d’anar a dormir. Encara sort de juny, que els dies més llargs deixen assaborir tanta claror com necessita l’esperit.