Expliquem València
Que no és fàcil. No ho ha sigut mai, València, una ciutat fàcil d’explicar, si és que volem trobar algun entrellat al desficaci, elecció rere elecció. Fa molts anys que la dreta s’hi ensenyoreja, cada vegada amb major flatulència. Ahir, fins i tot, com a l’última vegada, sense por de mostrar-se borratxos davant tothom. Tant se’ls en dóna, cara com ses, ells van a la seua i guanyen.
Els valencians no hem guanyat mai, mai, a València en clau valenciana. De fet, també ho hem explicat altres vegades, la concentració de males arts fa impossible fins i tot una explicació al problema que patim. De fet, per a la majoria dels valencians, no hi ha cap problema, realment. Es troben còmodes, realitzats, amb una satisfacció que voreja la patologia o el deliri, però no hi troben que això els impedisca de fer el que fan, cada dia de l’any. N’hi ha tòpics, i arguments que expliquen fantàsticament bé el que passa, i cervells que destrien quan va començar a originar-se tot plegat.
Els valencians, en la seua majoria, són fallers i barrocs, primaris i de formació més aviat escassa, de poca identitat valenciana si no és pels quatre taulellets emmarcats a l’entrada de casa (pensat i fet, ací viu un valencià autèntic i coses per l’estil), som tan allunyats de la cultura acadèmica com de la pròpia realitat que patim… En canvi, som molt capaços de trobar qui ens representa en la festa, en el treball, en la política, en l’ajuntament, malgrat que tots aquests no moguen un dit pels seus interessos, ni pel territori, ni per la identitat, ni per la cultura. Perquè tot això, per als valencians, són martingales que no valen res, no tenen valor.
Som un sainet i ho volem ser, perquè ens sentim còmodes, som el veritable sainet que volem, i no volem canviar, que no volem, i menys encara ningú que vinga a dir-nos com ni què. Per això ens governen bevedors, imputats, corruptes, amigots, faldillers, xulos de gomina i americana blau cel, però no ens molesta, de cap manera, perquè ens sentim totalment representats en tots aquests pinxos nous rics de la política.
Cap daltabaix ni terratrèmol no sembla que canviarà gaire el futur valencià dels propers vint anys. Perquè no hi ha alternativa a aquest motlle que els valencians hem anat construint-nos fa trenta anys, de primer amb el PSOE, ara amb el PP.
Tota la batalla de València dels anys setanta no va ser casual. El desert dels cinquanta i el seixanta, i el foc posterior dels setanta i els vuitanta va deixar adobat el terreny per allò que ara recollim. Hi ha molt de sembrat encara. I la processó, malgrat el que voldríem alguns, encara serà llarga.
Imaginem-nos els clubs de futbol, les societats de caçadors o de colombaires, les llars de pensionistes i les Associacions de mestresses, l’Adoració, els casals fallers, els festers, els joves en la seua majoria, els bars en la seua majoria, els empresaris, els llauradors (compte amb aquests) i encara no sé quantes coses més em puc deixar… Res no és gratuït, i per això els nostres màxims representants poden ser alcohòlics o imputats, i nosaltres tant contents de pagar-los el beure.
Demà el segon capítol, ‘Expliquem València’.
Ells, fan que la gent es senta còmoda. Amb nosaltres no s’hi pot viure tranquils. Seria un bon començament per a fer autocatarsi. Ni els españolistes professionals saben fer-ho, que serien molt més perillosos en un futur a mig tèrmini.
Massa ascetes i místics entre els enragés. Cada vegada que deixen penjat de l’ham algun subnormal com el rus, el giner, costa, etc; tota la colleta de piranyetes desdentades anem a mossegar-los la cua. Com si d’uns altres subnormals es tractàs. Són les maniobres de la distracció que, al capdavall, els benpensants n’usen per a paralitzar-nos. Take it easy !
Hala, tingues bona nit i millor dia de demà.
Cada volta estic més convençut que el País Valencià ha desaparegut la gent d’esquerres. Elecció rere elecció el PP ens ho demostra. La majoría d’esquerres ha desaparegut. I ho ha fet perquè el PP ha fet bé la seva feina, abans a l’opossició, ara, des de fà massa temps, al govern. L’esquerra del País justifica les davallades en l’abstenció…Massa abstencions, eleccions rere eleccions, per a què eixa hipotètica massa d’esquerres que es queda a casa no reaccione. El PP ha sabut crear una massa acrítica de gent que s’hi sent còmoda en l’actual situació: jubilats comprats amb berenars i viatges, joves embadalits amb la seva impunitat, emmirallats amb el luxe i les “riquesses”, joves que han fracassat a l’escola, als estudis, però que s’han comprat un BMW amb el primer sou que guanyàren a l’obra, adults que creuen que de la crisi eixirem amb les mateixes receptes que aplicà l’imfame Aznar: liberalisme econòmic i depredador del territori; tot adobat amb una bona dosi de victimisme i personalisme presidencialista que aconsegueix confondre entre allò públic i privat i entre la persona i el país. Afirmacions gratuïtes fetes des de l’escenari i els micròfons que s’escampen per tot arreu gràcies a la manipul·lació televisiva i que entren amb facilitat als cervells que ténen la tele encessa mentre s’empassen el bullit per dinar. Explicacions a l’abstenció? No hi hà. La gent que no vota no ho fà perquè no vol. No és un càstic a l’esquerra. No és decepció ni desil·lusió amb l’esquerra. Hi hà, senzillament “meninfortisme”.
Conec pensionistes que sempre han estat d’esquerra i ara voten PP. Conec gent jove que vota PP perquè sí, perquè son oncle els ha portat el sobre a casa amb el vot preparat. Saben a quí voten, ignòren què vol dir eixe vot, què fan quan voten.
Paguem ara les conseqüències de les contínues davallades de pantalons del PSPV quan era al govern. El PSPV encara no s’ha refet, més bé s’ha desfet. El PP ho ha sabut llegir i ha aconseguit una societat feta a mida: inconscient, acrítica i sense ganes de complicar-se la vida. D’altra manera no s’explica que no hi haja càstic per als responsables de l’accident de Metro més greu d’Europa, de la manipul·lació i inaplicació de la Lei de Dependència que fot a milers de valencians, de la manipul·lació de la televisió i la ràdio públiques, de polítics imputats amb responsabilitats judicials, entre ells el propi President, de l’abandonament de l’agricultura i la indústria, de la destrucció del territori, del nostre patrimoni, de l’atur al nostre país, molt per damunt de la mitjana de l’estat, del balafiament de diners públics, de la corrupció i el suborn…