Ulisses20

‘L’exemple del Camp de Túria és de manual del disbarat. La gestió de l’aigua ha sigut deixada a les multinacionals i la del territori a les constructores. L’Ajuntament ha perdut la seua funció controladora, gestionadora i coordinadora. Ha perdut en definitiva el govern del territori. Ara mateix no sabríem descriure el cicle hidrològic de cada poble quant a aigua potable, no se sap quines irregularitats es cometen perquè amb l’excusa de la protecció de dades tot és secret i confidencial. L’Ajuntament no controla res, així s’estalvia problemes; s’hi dedica a repartir llicències.’ Lluís del Romero Renau

Els amos de l’aigua. Quin tipus d’empreses governen el cicle hidrològic? Com és que Bétera té més de vuitanta concessions d’explotació? Vuitanta! Per què concentra un terç de les concessions del Camp de Túria, per damunt de Llíria, per exemple?
Gairebé tota l’aigua de la comarca –potable, de regadiu o reciclada– és a mans privades. Només un 16% de les propietats són gestionades per Institucions públiques. I encara amb la pretensió, aquesta minoria, de deixar la gestió en mans privades. Ara, la propietat és diversa (ens preguntem què fan editorials franceses (de llibres) com a grans propietàries de l’aigua d’aquesta comarca.
En aquest joc de carambola res no té lògica, o potser que, per ells, propietaris i amos, sí que en tinga, una lògica absurda i mesquina, mai a favor dels ciutadans. Collons, parlem de l’aigua, el bé que ara és l’excusa de la guerra entre valencians i catalans. Bé, dues consideracions: a València l’aigua sempre ha estat excusa de guerra, d’obrir-li el cap al veí amb l’aixada, per qüestions d’un reg. Dues: són els polítics que fan la guerra, i atien la resta. De dretes i de més a la dreta, espanyols completament tots. A la llengua com a excusa de la guerra s’afig l’aigua.

Però m’havia compromés a relatar el nom d’alguns propietaris. Sense ordre ni concert, com la realitat mateix:
Aigües de València, participada per SAUR (Francesa), amb les seues filials SEASA i EGEVASA (controla totalment Casinos i Gàtova) les potables i les residuals. Aigües de Barcelona, ací Aguas de Barcelona, també amb la filial SUEZ (francesa). Sens dubte que AGUAS de Barcelona és l’ama de l’aigua potable del Camp de Túria, en la seua majoria, amb el nom de AQUAGEST, HIDRA en presència a 16 pobles (encara deuen 2.000 euros a l’IDECO per una publicació que es negaren a pagar perquè, deien, explicàvem massa coses), i SEARSA.

L’altre gran propietari és AQUALIA, filial de FCC i de la francesa GENERÈLLE DES EAUX, a la vegada filial de VIVENDI UNIVERSAL (ui!). Controlen Llíria, Benissanó i la Pobla, ací la gestió principal és d’AQUAGEST.
Si bé en alguns pobles els Ajuntaments gestionen l’aigua, l’objectiu és deixar-la a mans de multinacionals, a canvi d’un lloguer i més sorpreses, naturalment.
Amb tot, el treball ja té un parell d’anys, així que els canvis de propietaris, de cromos i d’interessos són d’un dia per l’altre i tots amics i més rics.
Això pel que fa a l’aigua potable. Demà, la residual. Perquè ara mateix plou a la comarca, al país sencer, plou una aigua tímida, lleugera, tan desiatjada: plou contra Raimon, amb saviesa aquesta vegada. El desconsol? Cada gota, cada litre va a parar a mans privades. Quins ous de comarca, de país, de propietaris, d’ajuntaments.

‘La major part del territori comarcal conté uns recursos hídrics que a priori no són aptes per a aigües potables. Llíria, la Pobla de Valbona, Casinos, Sant Antoni, Bétera o l’Eliana tenen uns recursos que no són aptes per al consum domèstic. La qualitat de l’aigua és tan roïna que els recursos ni tan sols tenen possibilitat d’acollir-se al Decret sobre qualitat d’aigües. El Camp de Túria és la comarca d’interior amb més extensió de contaminació de l’aigua de tot el País Valencià, junt amb l’Horta de València i la Ribera Alta. […] I això que encara no han arribat els pitjors efectes dels processos d’intensificació de la producció agrícola de fa uns anys (encara recollim la contaminació de fa 25 anys, quan començava a mecanitzar-se i intensificar-se la producció agrícola. El cicle hidrològic és un procés lent: des què la substància tòxica és absorbida per la planta, percola, s’infiltra, s’incorpora a l’aqüífer i ix per una font o pou poden passar dècades). Podem confirmar-ho, la gran batalla pendent en la gestió de l’aigua a la comarca serà la lluita contra la contaminació.’
ROMERO RENAU, Lluís del [2005]: L’aigua al Camp de Túria, Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

El negoci de la contaminació ens fa pagar l’aigua domèstica a 160-190 euros/m³ al supermercat (he corregit el càlcul en aquesta segona versió). De l’aixeta no ens refiem gens, així que paguem cada setmana de la butxaca allò que no raja amb qualitat a casa, que també paguem doblement. I ves que els responsables de l’una i de l’altra xarxa (l’aigua dita mineral i l’aigua contaminada de les cases) són els mateixos propietaris. Casualitats o causalitats de la vida. La conxorxa de l’aigua fa anys que dura i prou que ensabona no pocs comptes corrents. I mentre el caos dura, la impotència de saber-nos estafats és de jutjat, no tant pels diners que ens costa la xarxa pública i la privada, com per la manca de professionalitat en resoldre una qüestió que hauria de ser bàsica: l’aigua potable ha de complir uns mínims, senyors d’Europa. Els mínims els marca la llei europea, però ací els Jutges de l’Audiència tampoc no miren, pendents com són d’altres feinetes menys humides. Menys pollastregots de tourné per Múrcia i Almeria, per Oriola i Benidorm, per València i el portet dels cotxes, i més responsabilitat a l’hora de la gestió de les infrastructures, diem-ne, necessàries.
(proper capítol: propietaris)

Les fugues d’aigua potable al Camp de Túria suposen una mitjana del 30% del total dels recursos urbans que es consumen. A la xarxa de regadiu, la fuga depassa el 50%. N’hi ha llocs al Camp de Túria on veiem més que no fugues autèntiques cascades d’aigua que es perden de les canalitzacions. A l’embassament de Loriguilla (dades del PHN) cada any es comptabilitza una pèrdua de 20Hm³, més del 80% del consum urbà del Camp de Túria és perd en aquesta obra.

Són dades del primer estudi rigurós sobre l’aigua a la comarca encomanat a la Universitat de València, publicat el 2005 per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. El treball final és del professor Lluís del Romero Renau. Encara avui, com aleshores, moltes de les dades són secretes, d’escàndol però amagades, i força comarques no han fet cap estudi seriós sobre usos i abusos de l’aigua. Però molts alcaldes d’aquesta comarca han preferit assistir a l’aplec de xulles i xulos del PP contra l’aigua mineral que no repassar les pannes de canonades, sèquies i fonts del seu terrer. ‘Ulls que no veuen, caguerà que xafes.’

Sí que és grossa la crisi perquè la universitat valenciana estiga en fallida tècnica. Això d’Amèrica, la prostitució immobiliària, el BCE, Solbes i Camps, Zaplana i Canal 9, ZP i la mare que els parí tots, ja ho paguem els valencians doblement. Aquest Francisco Camps és un crac. Valencià, però un crac. Ara contra la universitat, que és l’espai màxim del coneixement. El major almenys, el més alt, que no el més important si voleu (venint d’un mestre el comentari), però sens dubte és un espai que mereix respecte màxim, el saber científic i l’humanista. Però els valencians ens el passem per l’entrecuix, el coneixement, el respecte i pitjors coses. Els valencians, representats per una colla de lladres de llibres, preferim els cotxes dels rics, el luxe, els soparots de llagosta, els iots i les barques, la companyia de milionaris i altres especímens, mentre la Universitat s’ofega.

Si la Universitat de tots els valencians és enmig de la misèria, a tocar del lladrocini, tant se val: allò important per al PP és la fórmula One, el circuit urbà, Terra Mítica, Canal 9, el futbol, els bous, les falles, la bellea del foc, els garrots de Castelló i totes les putes que caben en un idil·li etern en processó de sants cristos. És el preu de tenir uns governants cutres, pobres d’esperit, ignorants, poc preparats. Uns faves de governants, que mai no han cregut en el coneixement, ni en volen saber res. Ells, Camps i tota la resta de camorristes de la contracultura, es gasten milionades en exhibir el papa dels cristians, en exhibir xulos i macarres, en pagar els deutes del futbol, en afavaorir el negoci i la mangància a amics i forasters, abans de resoldre la inversió en educació, en l’escola i en la cultura majúscula universitària. –Investigació? Què diu que vol?
Arribem a la idiotesa a través dels nostres governants mateix. Arribem a delinquir contra la universitat del país, en no pagar-los un deute contret. I aquest delicte, aquesta obscenitat de polítics contra l’obligació mínima i bàsica, bé que aniria contra llei en un país normal. Ai, però València és una cofurna, un prostíbul, una falla de falles, i els jutges i els magistrats sembla que també necessiten del balconet per veure com passen els cotxes a tres-cents per hora. D’una altra manera no s’entén que no actuen d’ofici contra la ignorància majúscula del govern valencià.

Mentre sóc al bany afaitant-me amb la màquina Braun de bateria recarregable, sent com l’Empar riu de valent. Li demane què passa sense abandonar la neteja i em diu que no res, que el món s’acaba, però que no passa res. Ah, exclame, el món s’acaba però no passa res… Qui ho diu, que el món s’acaba? Li demane en veu alta, prou fort per superar el siroll de la màquina Braun recarregable, de la sèrie 4000, concretament la 4745, encara que jo hagués preferida la superior, perquè regalaven el pinzellet per retallar els pèls d’orelles i nas.
–Ho diu Galim, que el món s’acaba.
–Qui?
–Galim, ho diu Galim.
Reòsties, exclame, i deixe caure la màquina a la pila. Vinc corrent a l’ordinador, a veure què passa. Em mire la pantalla del mac. És veritat, almenys el món dels valencians s’acaba. Sense aquest humor que ells representen, aquest aire fresc d’un grapat d’homes que responen per Galim, el món se’ns hagués acabat fa temps. En Galim contra el dol valencià, podria intitular-se aquest apunt. Galim contra el món de zaplanes i campistes, i tants tocacollons com aguantem cada dia. Galim contra tots. El Pep, l’altre, el doctor, ara el Botifarra, el Gil, tota la banda d’aquest Albinyana valdria per conquerir València, si València tingués un pam de net, de seny, d’intel·ligència suficient. I per conquerir Barcelona, naturalment, si allà tinguessen un humor semblant, tirant a suportable.
‘Que el món s’acaba, i la cosa comença pels peixos.’ Acaba aquell apunt que m’ha fet escriure aquesta nit. La frase és bona, millor encara si us llegiu tota l’anècdota de l’apunt. L’aire fresc d’un grapat d’homes que responen per Galim, que darrerament han fitxat exemplars del calibre gros i la cosa rutlla d’envergadura. Ho passen bé, i nosaltres, tot llegint-los, salvem bona part dels dies que anem passant. Perquè el dia que arribes fotut, mort, el Galim i la resta te’l fan bo. Són de por, avise, però als valencians nobles ja ens va aquesta còrrua. Almenys que valgués per córrer a vergaes tants pinxos xiliquàtrics.
Al lluç, lluç; i a la figa, bacora, i que rebenten tants mamons com n’hi ha solts.

En temps de bonança sempre guanyen més els uns que els altres. En temps de crisi la diferència és un abisme, perquè el guany d’uns pocs és d’escàndol, gairebé insultant, i la majoria hem d’escoltar, llegir i veure als mitjans com són de llestos, aquests uns que sempre guanyen (guanyen barbaritats) i com som de ximples, necis i desgraciats la majoria que no sabem ni en sabrem mai de guanyar.

En el primer bàndol, sens dubte, hi ha els bancs (quins lladres, marededéu), les multinacionals, els polítics…, els grans executius. A tota aquesta banda no els afecta el va-i-vé econòmic de cap manera. En realitat, els afecta tan favorablement que ja els va bé ara sí ara també els canvis bruscos o dolços, anunciats o de sorpresa (ells fan veure que són de sorpresa), per anar fent calaix a costa dels que pagueem els plats trencats. Mira que n’hi ha plats trencats en aquestes ocasions de crisi.

M’ho deia un amic, que les lleis sempre les fan la classe dominant. Que això de la democràcia i les eleccions cada quatre anys tapa alguns forats i poca cosa més. Qui decideix lleis, també decideix l’economia, qui guanya i qui perd, sense sorpresa ni frau: ells són la classe dominant i mai no enganyen. Fins i tot la salut, ves, n’hi ha qui és capaç de decidir-la, almenys en una part important del viure. Que la classe dominant té la salut de ferro. Bé, sí, de vegades també pateixen un atac, l’infart i tota la pesca; però en termes relatius, i encara en termes absoluts, la classe dominant té aqueixa salut que tots voldríem.

Té més coses, la classe dominant, com el temps; tenen tot el temps, i decideix on farà les vacances, i què lluïrà en aquella festa, i cap a on tombarà més la crisi i qui pagarà més del compte. Oh, saben tant, aquesta classe dominant, que fins i tot s’ha globalitzat. Sí, no s’estan de res. Ells també volen ser globals, perquè tenen aquest pedigrí, sabeu; res de Youtube, ni Google, no. El seu estil és d’un altre mon més estilós.

Ells no es veuran afectats per la moderació salarial. Home, fins ací podien arribar! Ells no són de la classe de treballadors que vosté i jo coneixem. No senyor. Els treballadors, malgrat els sindicats, malgrat la pena de
treballar-hi, seran qui costejarà que la classe dominant tinga aquest
parar tant altruïsta i distés, gairebé divertit, d’un viure tan difícil, pobres, amb la globalització i tota la pesca.

Qui en forma part, d’aqueixa classe? Ah, doncs ells sí que saben qui som nosaltres. Ens coneixen fins i tot pel nom. Aquest, l’altre, vosté, jo… Tots, se saben tots els noms. No debades, en depenen completament, de coneixer-nos. El seu viure depén completament del nostre viure. Per això, un tal Solbes ja va avisant-nos, que no pensem a deixar-lo malament, que res de reclamar. Moderació, xiquets. Moderació.

Aquesta setmana puja la indignació al Camp de Túria un grau més. I ves que la temperatura ja era alta, que en ficar els dits a dins l’aigua la cosa ja et cremava fins al garró del peu. L’espurna l’ha llançada el conseller d’infrastructures valencià, Mario Flores, que confessava la incapacitat del seu govern per atendre les necessitats bàsiques d’aquesta comarca, almenys mentre tinguen al cap les infrastructures importants: el circuit urbà, l’obra faraònica sobre les arts, els parcs temàtics, i altres festetes de pinta’m el cul amb plastelina.

Ara per ara, segons paraules del Conseller, no n’hi ha en perspectiva acabar la CV-35, la via de comunicació que enllaça la comarca am la ciutat i amb l’interior del país, els Serrans i Ademús. La via que milers de valencians usem cada dia per anar a treballar. També s’ha afanyat, el Conseller, a reconèixer el bunyol (nosaltres ho qualifiquem de bonyigo), que es va fer en unir aquesta carretera amb el Baix-Pas, una pensada que haurien de conservar en els millors Politècnics del món civilitzat perquè no es repetís enlloc. L’obra solament que té vuit anys, però el desastre és imperdonable: de retratar arquitectes, enginyers i projectistes per a l’escarni públic.

El Conseller acaba dient que no tenen cap idea, cap, per resoldre el bunyol d’enllaç (nosaltres li diem bonyigo); que esperen que Lurdes o la Mare de Déu els envie el miracle dibuixat. I encara acaba, l’home, que si el 2017 l’autovia cap a Ademús no està acabada, ells, la Generalitat valenciana de tots els valencians, se’n faran càrrec. Ei, no és una broma ni una burla, és que l’home és planer i parla sense embuts. Ni els alcaldes de la comarca, gairebé tots del mateix partit del Conseller, no creien el que escoltaven: que a partir del 2017, si continua el desastre, ells es carregaran a muscle el que calga.

On són els tribunals, ara mateix? Les Audiències, els Suprems, els Constitucionals, per eixir a defensar els milers de ciutadans d’aquesta comarca? Potser que s’estiguen tots reservant les entrades per a la cursa de cotxes, pilots i putetes de l’estiu valencià més triomfal? Sens dubte que, uns quants, no hauríem d’haver abandonat mai els camins de carro.

Dubte què triaré per fer l’apunt, avui, perquè l’excés de banalitat davant unes vacances de quatre dies –qui no fuig o viatja o corre no és d’aquest món– no torpedine la carn contra l’os, la pell contra la taronja, el seny contra la barbàrie mateix d’aquestes hores que vivim: un jutge decididex de tancar una alcaldessa basca, a la qual acusa de voluntat rebel i d’objectius independentistes, al remat antiespanyols. Cap jutge dels milers que hi ha arreu de l’estat que ara ells governen contra els electors mateix, no diu res contra un home que va apuntar amb una pistola contra milers de pacífics manifestants a Alacant.

El jutge envia la policia perquè segresten els llibres de les actes municipals (sospita que hi ha indicis de falta d’ortografia greu contra la seua bandera i la seua monarquia), però no envien ningú a traure tot de cartells xenòfobs i racistes com pengen dies i dies a les parets del meu poble, amenaçant i insultant els immigrants que hi viuen i treballen pacíficament (els cartells lluen logotips i noms de partits i associacions profeixistes, legals i subvencionades pel mateix estat del jutge).

Empressonen un jove que va ultrajar la bandera, diuen, contra la qual cosa la justícia espanyola posa un zel especial, amatent, sense perdre el temps ni diners, sense cúmul de feines, però van lliures assassins, colpistes, violents, i encara pitjors rareses, que lluen un estil guanyat a pols d’anys de dictadura que encara cueja.

I encara envien la policia a colpejar els pocs que havien eixit a defensar l’alcaldessa. I envien la policia a colpejar els pocs joves que reclamaven la llibertat del Franki. Envien la policia en un únic sentit, sempre. Ells mai no troben el contrasentit.