L’escola i la vida (variació 1)
L’escola i la vida és un reflex de l’estil de viure i de sentir de molts
mestres que es deleixen per allò que fan, cada dia que van a l’escola
per aprendre, per atendre persones, en el sentit moral més ample.
D’allò, els mestres en diuen satisfacció pel que fan. Això es un regal,
arribar a aquesta maduresa. N’hi ha mestres d’aquesta envergadura, que continuen essent mestres més
enllà de l’escola i de l’edat reglamentària de fer de mestres. A
València, a Castelló, a Barcelona, hem tingut grans mestres que han
sabut moure la passió indondicional per l’ensenyament. Un estil que no
té a veure amb promoció, amb nivells, amb aprofitats, amb gent que és
de pas per l’escola, que l’entén com un trampolí. O pitjor, com un ‘noensémés’ on passar la rutina.
Tampoc no podem jugar a la gallineta tot el temps: a València no som
sinó el 25% dels mestres que ensenyem en valencià. Us quants més, si
voleu. Però no atenem sinó el 25% de l’alumnat en valencià, i de vegades en condicions precàries. Amb qualsevol dels comptes, no arribem al cinquanta per cent de res. Per l’una cosa o l’altra, hem d’acceptar que encara queda
molt a fer.
Sobretot caldrà bandejar les idees que volen escampar alguns que, en fer-se vells, comencen a pensar que l’escola es fa vella per simpatia. N’hi ha que pensen a servir-se’n, i es passen tot el temps fent d’esquerps, disgustats, emprenyats, com si l’escola no els reportés sinó el disgust de la seua presència i de la presència dels joves i els xiquets. No poden traure’s del cap que, afortunadament, l’escola no s’acaba amb ells. Al contrari. Ho diu molt bé Cardús:
‘És com si en una empresa de iogurts la decisió de si se’n fan amb sucre o sense depengués del nombre de treballadors diabètics i no pas de les necessitats o gustos de la gent que se’ls han de menjar.’
Malgrat que la matrícula a València acabarà dijous, els incombustibles d’Escola Valenciana continuen organitzant les Trobades arreu del país: dissabte ens trobarem a Albal més de vint mil persones a partir de les 17.00, per celebrar l’èxit de l’escola a l’Horta Sud. Malgrat els emperons, els esquerps, i tots els que caben lligats en un mocador de fardo. Perquè caldrà escampar iogurts de tota mena, malgrat els mestres diabètics, mentre dure l’escola.
[*disculpeu si algun tros d’aquest apunt l’havia fet servir alguna vegada.]