Bausset

Josep Lluís Bausset fa cent anys. Al Centre Octubre li fan homenatge tan sentit com emotiu, que els valencians demostrem no tenir límits. En cap dels sentits. Baixem a València, mig ens perdem, però com que portem una hora d’avançament ens sobra el temps per esmorzar i anar saludant. És un dia ben especial, per als valencians, fins i tot per a tants valencians que no ho saben, com és d’especial commemorar el centenari d’un home que ha dedicat la vida al seus i al país. L’home i la pàtria. L’home i la paraula, l’home de paraula, l’home submergit…, n’hi ha tants adjectius per dedicar a Josep Lluís Bausset, que encara farem curt. 
Després que Eliseu Climent ens acull, comencen tot de discursos, de molt de nivell, austers, sincers, a favor del personatge públic i el personatge anònim que representa el ciutadà Bausset. Potser que entre l’alcalde, Robert Martínez, i el molt Honorable Pujol, hi ha el gruix de l’emoció i les idees. “Les fidelitats discretes”, “els actius que no es veuen”, de l’home Bausset, mestre de le conviccions, del compromís, que ha convertit la vida en una lliçó de vida. Per a la resta. 
-Vosté no s’ho passa bé, en aquest acte, Bausset –diu el president Pujol–. I si fa cent anys que és així, ara no el farem canviar. Però és important que hi siga, perquè els joves, i els grans, n’aprenguen, d’aquesta lliçó: sí que és possible de mantenir un compromís per tot el temps, que és tant de temps, el temps que calga. Un compromís pel país, per la gent, pels seus. Ja sé que és l’únic en aquest espai que no ho passa bé, però justament vosté representa el ‘tou’ del país.
[…] N’hi ha països que falsegen la veritat. N’hi ha que menteixen. N’hi ha que no saps per què no van. Com n’hi ha que no t’expliques per què van. Aquests tenen un tou de gent anònima, submergida, que fan una feinada principal, imprescindible. Vosté és ací per ensenyar als joves com és d’important que els principis i les conviccions siguen sòlides. Com és d’important la serietat, el rigor. La seua lliçó de vida. 
Gràcies, Bausset. Pel que ha fet, pel que fa, pel que farà. Gràcies.

*Enhorabona a l’organització, a Acció Cultural, als ponents, a la gent que feia la lloa, a la gent anònima que posa i trau les cadires, asl que acompanyen i als que netegen. Per demostrar com els valencians sabem ser també europeus. Cultes, honestos, civilitzats fins i tot. Imprescindibles. 

**Bausset és un personatge ‘subterrani’ dels més admirables del País Valencià, i jo en done fe. Ningú no sap qui és, i tant se val, però jo sí.’ Joan Fuster

Veniu amb la rulot?

La colla de saltimbanquis, artistes, escriptors, muses, funambulistes, doctors, rellotgers, contadors d’històries, blocaires de l’Olleria i d’Otos s’apleguen demà al Camp de Túria, a Benaguasil faran cap per presentar-nos la Pell del Joan Olivares, premi de literatura eròtica la Vall d’Albaida. A partir de les vint zero-zero, a l’Ateneu, tot de situacions entre insòlites i divertides, entre més sorpreses, que trasbalsaran la monotonia d’una comarca menys bròfega (on vas a comparar!) i ens faran passar pel riure i la sensualitat, de segur.
Si tenim temps i les obligacions no es mengen un bon propòsit, passarem per cal coeter de Bétera i comprarem un parell de traques; ja sabem que us hauríem de rebre amb les trompetetes dels grans cònsuls romans, però ves que tenim xafarranxo que no parem, i de matí encara ens aplegarem al ce-ce-ce-o (CCCO) a retre honors a aquell home centenari. A la vesprada, per no perdre el temps, tenim reunió d’Institut i a l’hora convinguda ens aplegarem a rebre-vos. Benviguts de nou… Supose que els homes de l’Ateneu ja hauran preparat els vins, les viandes, els dolços de coques fines i orelletes, els pinyons, el sagí, per regalar-vos com mereixeu. 

Resum, en agafar via Llíria-Ademús, centreu-vos en la feina i deixeu estar allò, a veure si demà també us perdeu.

Tirant de cançó, amb Miquel Gil

Aquest aplec de cançó que avui recorre el País, per iniciativa privada i popular, contra governs i ajuntaments que prohibeixen l’actuació dels nostres, torna a posar damunt la taula el doble país que som. De l’un costat, Rita anuncia que tornarà a presentar-se de batlesa de la gran ciutat, malgrat la contracultura que representa contra els valencians (sobretot si no se senten espanyols), la destrucció que ordeix i l’odi a la llengua dels valencians amb què ens governa –Camps ja no sabem si pinta gaire, malgrat que figura, vestit i compungit, encara com a president dels valencians. De l’altre costat, hi ha associacions, clubs, escoles, i altres colles que funcionen al marge d’un viure estret, minúscul, ossut, perquè volen mantenir una certa dignitat que represente que la civilització ha passat també per aquest territori (aquesta és una dignitat diferent, molt diferent de la primera). Hem de portar els escriptors, els músics, els actors, els mestres, la cultura i l’educació en general, a càrrec nostre, com un doble impost, contra aquells bàrbars de colons que s’han assentat en les institucions valencianes i ballen, mengen i beuen cuixots i pollastres en canvi de no gaires llums, ni materials ni espirituals. Com que estan convençuts que tornaran a guanyar a cegues, de carrer com qui diu, asslten, es burlen, conviden, es regalen, malversen, amb complicitat de la mateixa institució que diuen representar. La seua màxima és, si tenen majoria, i contiuarn tenint-la tenen butla per fer i desfer dins i fora de la llei. 

Per compensar tanta intel·ligència, els nadius ens organitzem, concerts, exposicions, lectures que aconhorten i ens facen passar la penitència: a l’Eliana, el Camp de Túria, aquesta nit ens ha tocat Miquel Gil: un plat fort d’aquest Tirant de cançó que organitza Acció Cultural a favor de la jubilació dels músics a partir dels seixanta-set, un músics que no podem deixar passar a partir de les deu i mitja. Per salut, per gimnàstica, perquè ací a Europa és una de les veus més importants dels últims vint anys, una aposta per l’art, la investigació, l’estudi, la barreja, contra aquella mediocritat de polítics de fireta i un antídot al mes de març que tota aquella desferra de televisió impúdica dels valencians oferirà contra l’educació i, particularment, contra l’homo sapiens de Vinaròs a Guardamar.

La vida cooperativa

Porte tres dies d’assemblees cooperatives (en realitat, avui serà el tercer), de les quals participe de manera diferent, per intensitat i implicació. El món cooperatiu encara té un què de dignitat, de treball en equip, de responsabilitat compartida. I ves que a València venim de tradició i d’ofici. El primer dia va ser lleugeret, perquè hi vaig fer d’oient, de soci des de la barrera, amb l’ànima entre els amics que porten tanta feinada des de la Federació de cooperatives d’ensenyament valencianes, una feina voluntària, pel compromís del treball, que algú ha de fer per tirar del carro i obrir camí. Ahir mateix vam fer la nostra assemblea grossa, a l’escola, després d’un jorn llarg i complicat, i tret de les dificultats normals d’una empresa petita en un món en crisi, però convençuda del seu paper cabdal, la cosa va anar notablement bé. Home, sempre n’hi ha detalls a corregir, fins i tot a preparar millor des de la pròpia gestió, però no ens volem queixar. Podem sentir-nos satisfets dels equips i de tant d’esforç col·lectiu. Avui seré en l’assemblea d’AKOE, un grup cooperatiu format per nou cooperatives d’ensenyament preocupades per millorar cada dia, per incorporar a l’educació tot de debats, de sentit, de reptes a superar amb l’alumnat i les famílies. Encara som en un procés de naixement, ben bé que tenim cinc anys i superem la fase d’escoleta infantil, però bufa si tenim camí fet i horitzó per llarg. Tant de món cooperatiu m’havia impossibilitat d’escriure, així que abans de començar el jorn, el jorn de la batalla, ho avise. Quan ho valencianitzem tot plegat, la potència cooperativa serà imparable. Impagable.

Les taronges de Salvador Espriu

He agafat de casa un llibret que vaig trobar a la llibreria París-València, la del carrer Pelai, fa molts anys, en aquell raconet de preus admirables i joies robades. És una edició de 1980 i hi ha un recorregut pel País. Pel que fa a València, el poeta guaita el centre històric, i després passa per aquells carrers, memòria dels nostres viatges de xiquets a la ciutat, quan veníem a la capital tan mudats com les nostres mares ho podien adobar:

«A botigues i comerços, vidres, randes, blondes, brocats, instruments musicals, marqueteries, cuirs, voris, ventalls i tota mena de productes artesans i del camp, sobretot del camp, tal com correspon a la gran capital agrícola que és València. També al meu abast, fins en petites parades a les voreres, formes populars de les ceràmiques de Paterna, de Manises, d’Alcora. Però m’atreu i m’arrossega, per damunt de tot, el xivarri del mercadeig de la taronja.
– Caputxines petitones. A cinquanta.
– Taronges blanques, rodones. A setanta.
– Sanguines, de gra de plata,
una oferta ben barata. A seixanta.
– Del Xúquer, de la cadena.
per al nen, per a la nena.
Els seus preus, a convenir
amb repòs, sense renyir.
– Sucrenyes, de bergamota.
Hi perdo, no faig patota.
Clementines, mandarines
de pells primes. llises, fines.
– De l’agre-dolç, de regal.
– No deuen valer ni un ral.
– Empeltades de magrana:
us desvetllaran la gana.
– Servidor. Qui paga, mana.
– A vessar, les del rebuig.
– No me’n quede cap. – I fuig!
Com bades, quin fals enuig
tan sol pel nom! Para esment:
són de màxim rendiment.

Una mica atordit, me n’allunye i deixe a poc a poc rera meu aquesta complexa i avui enorme aglomeració urbana.”
Salvador Espriu [1980]: ‘Llum i brillantor de València’, dins d’Una vella i encerclada terra. Edició especial per al centre Excursionista de Catalunya.

Justament ahir a la vesprada corria amb mon pare collint unes mandarines clemenules, i unes clementines fines com ja no n’hi ha enlloc (o m’aconforme a creure que ja no n’hi ha, enlloc del món). Sense recordar com les descriu el poeta, en uns versos que també recorden una cançó de Miquel Gil, a la manera gitana, que avui llegesc a la classe amb els alumnes. Cercant maneres.

VII nit d’escola valenciana

Anit Castelló va ser una festa, immensa, perfecta segons Baptiste Malonda, mestre d’Almoïnes, director de mestres, que venim a commemorar 25 d’anys de Trobades, no venim a queixar-nos –els mestres ens queixem massa, gairebé sempre, i anit mereixia que gaudírem aquella autoestima que hem sabut demostrar els valencians, al llarg dels anys, l’escola i els mestres sobretot, acompanyats de famílies, d’alumnes que treballen incansablement, com un dels moviments més lúdics i festius a favor del país i de la llengua. Anit Castelló, des del paranimf de la Universitat Jaume I, lluïa excelsa, gràcies a l’esforç de milers de persones que cada dia converteixen la feina i l’aprenentatge en un model de comportament i de civisme que no té paral·lel a Europa, malgrat la ceguesa pròpia. On era anit Canal Nou? Tant se val, contra l’autoestima dels mestres, i la força de l’escola, ni els mitjans, ni els polítics tenen res a fer. Perquè és gràcies a l’esforç de milers de valencians, tu!, i tu!, i tu!, que expressava tan personalment Diego Gómez, el nostre president, que fem possible l’encontre cada any, al llarg del país. Per molts anys, i avant.

El projecte Ateneu a Bétera (1)

Al castell de Bétera, a les dènou hores començarà la presentació d’un Projecte cultural i social, una mena d’Ateneu, malgrat que una de les propostes serà afinar un nom menys connotatiu. O més encertat. Des de la llibertat i la participació dels seus membres, l’Ateneu (!) vol materialitzar, finalment, una aposta decidida per la cutlura, per la llengua, pel medi, per l’art, on càpiga gairebé tothom que respecte uns mínins, i evite les prohibicions i les maneres de l’Ajuntament, per exemple, que va desestimar d’acollir l’exposició ‘Moriscos: 400 anys de l’expulsió’ a cap de les instal·lacions municipals, o va eliminar els recitals de poesia i música que organitzaven cada any una colla de joves, fins i tot ha trigar dos mesos a dir ‘No’ a la futura Trobada del Camp de Túria. Toponímia, patrimoni, literatura, educació, música…, l’objectiu i la pretensió no és minsa, i malgrat que tampoc no és la primera vegada que es pretén de formalitzar un projecte d’aital envergadura, aquesta vegada hi ha esforços i il·lusió perquè a l’estiu puga obrir les portes al poble un centre a favor de la dignitat, la formació i el diàleg. Assaltem el castell, avui, però és de per riure l’atac, i amb una predisposició lloable, sana i cultural. Molts ànims.

Cap a Castelló!

“Si vas a França, cagança, passaràs per Castelló, cagalló…?. Serà bròfec i barroer! Home, una miqueta d’humor, que no sabeu com les gasten a Castelló. Doncs no demanen que  cal salvar l’empresa de la rajola, la de la construcció! Salveu també el papu Fabra, el diputat, no el lingüista, i salveu el requeté i aquella colla de fraus i enganys d’aquelles comarques de la Plana que són sota una pandèmia d’ignorància i caciquisme com fa gairebé cent anys ja passava a tot arreu del país. Fóra el cas que, després d’haver salvat els bancs (no els nostres diners, no, els amos dels bancs deixant-los autèntiques fortunes), doncs ara salvaren també constructors i rajolaires, i falangistes, i beats, i cacics feixistes de lo alto!
Però és cap a Castelló que peguem, demà a la nit per commemorar una fita  de l’escola i de la societat civil, 25 anys de Trobades per l’escola, que cada any mouen centenars de milers de persones, malgrat els polítics, els consellers d’educació, i els futurs pactes contra la mateixa escola que ordeixen uns altres polítics, entre cacics i feixistes reciclats de demòcrates ortgànics, monàrquics salvapàtries.
Festegem un treball gegantí, immens, de mestres, pares i xiquets, per l’escola i per la llengua, que mereix més respecte i admiració que molts dels premiats per cinema o per Goya. A més, premiem dos il·lustres, o tres, tant se val. Visca l’escola.  

Per avall, els pactes (3)

ELS CANVIS CONSTANTS SÓN LA PROVA QUE NO HI HA HORITZÓ. TERCER
 Home, fixem-nos qui seurà a a la taula del pacte educatiu; polítics que castiguen directors i mestres d’escola perquè els diuen com són de racionals quan aproven decrets i normatives contra l’escola ( a València ves com ens van lluir, els polítics). Així que són aquests qui protagonitzaran el pacte per l’escola. I encara n’hi ha qui anuncia que pel que fa a la llengua, ja ho han enllestit. Vols dir que avançarem un pam, els valencians?, si són PSOE i PP qui pacten? A València pengen els pactes per avall, avall avall. Xi, xiu, xiu xiu xiu, fiuu.

Som un model educatiu europeu de canvis
constants, de vegades incoherents, o contraris. Models que no han tingut el
temps suficient per implementar-se, per provar-se, i encara menys el temps per
ser avaluats.

L’escola és una moneda de canvi fàcil,
política i mediàtica, així que sempre paguem els plats trencats. Els uns i els
altres argumenten que és per millorar l’escola, que promouen tans canvis, però hi
ha indicadors que són irrefutables: l’index de fracàs escolar, els recursos insuficients, no voler abordar la realitat del problema, una inspecció educativa fiscalitzadora
davant una alternativa d’atenció i de suport més eficaç, un fart de burocràcia que
entorpeix la feina pedagògica… , tot plegat crea no poca desconfiança. Tan
fàcil com seria observar què fan els bons models, tan els de dins com els de
fora. Però, alerta, qui decidirà els bons models?

De cap per avall, el conseller.

Els polítics ens poden posar de cap per avall durant anys, als valencians, que no els passarà res. Encara ho celebren, amb gins i altres luxes, barques, cotxes, models i pitjors vicis. El conseller bé que voldria escola valenciana cap per avall, és la seua voluntat, i els mestres i l’educació. Però dissabte, la Federació escola valenciana commemora els vint-i-cinc anys de trobades, a Castelló, malgrat el Conseller i el seu nefast negoci: el 2009 va ser un any de decisions contra l’escola, contra la raó, contra la pedagogia, contra els mestres… Així que mereixia de totes totes que el posàrem de cap per avall. Però ves que l’home, enfadat i orgullós, enlloc de demostrar humor i bonhomia, trau de la mànega la vara del càstig contra aquell director. Si haguérem de fer ús d’aqueixes armes, del conseller i altres polítics, l’escola i la societat en general seríem de cara a la paret, de genolls, sopesant llibres a cada mà, per penar tot de malifetes que no passen d’una ironia fina contra el poder i l’autoritat del moment.
Si ens posàrem a castigar, els mestres, i els homes intel·ligents d’aquest país…, consellers, jutges, directors generals, presidents, batleses, regidors, haurien de penjar cap per avall. Alguns lligats dels peus amb una corda. Perquè els airegés l’enteniment i els hi pugés, al cap, una mica de sang.