Ulisses20

Fa un parell d?anys que Ramon Cardo, músic extraordinari, és el màxim responsable de la programació cultural a Bétera; si no de tota, almenys de la part més important. Fa un parell d?anys que ho fa, encertadament i de manera eficaç, per la qualitat del contingut dels programes i per l?assistència de públic als actes presentats. Al llarg de l?any i durant l?estiu amb escreix, gaudim d?un programa local com mai no havíem somiat, ni amb els governs de dretes ni d?esquerres. Ja veurem quanta corda queda i com serà de llarga aquesta processó de normalitat, que ens temem que tanta serenor no siga fruit d?una conxorxa majúscula.
Per això que aquesta aposta de la dreta per continuar amb Ramon al capdavant de l?edifici cultural del poble és, com a poc, d?agrair significadament: dijous 11, obri el programa de tardor Obrint Pas, per presentar Benvingust al Paradís, dins un concert commemoratiu del 9 d?octubre en companyia de dos grups que els faran de pròleg. L’actuació d’Obrint Pas és, per se, una decisió valenta després d?un estiu de calderes i de remordiment. I això és l’inici, que el trimestre s?acompanya amb Sol Picó, Pep Ricart, Sumyae, PTV, Bambalina, Companyia l?Hongaresa, concerts a dojo, exposicions i projeccions de cinema adreçat a públic infantil i adult.
Quan les coses es fan mínimament, és de parits ser-ne completament agraïts, al responsable cultural i a la regidoria que en dóna suport. Que la naturalitat s?ensenyorege d?una de les parcel·les de la vida del poble fa més agradós el passar tardorenc, sens dubte.

Sancionen FECSA i Endesa i REE, que és xarxa elèctrica d?espanya. Els sancionen, que vol dir que els multen econòmicament, que no hi haurà presó, però els faran pagar a tocatoni una miler de milions, per exemple, en moneda europea.
Per això mateix, ja podem començar a gratar-nos la butxaca, perquè qui pagarà serem nosaltres. Els usuaris d?Endesa, de FECSA i de REE, que és la xarxa elèctrica d?espanya. Perquè no seran els executius majors, els presidents, ni els menors, els altres grans càrrecs que seuen als Consells d’Administració i juguen a ser amos del món (juguen a l’escalèxtric, al monopoli, a la puta i a la ramoneta), mentre mengen a compte dels contribuents i de la nostra factureta. No, dels seus sous no eixirà la sanció. I tampoc no minvaran els guanys tan considerables, de pocavergonyes, que es reparteixen del benefici que els paguem tots i cadascun dels usuaris de tan magnes empreses. Això és segur, del que ells s’embutxaquen no pagaran res. Ves que tornaran, aquells menjafigues: la riota i la burla de nou, i nosaltres ja podem començar a tremolar de la pujada que faran, perquè aquella colla de corbs encara es repartiran per a ells i les seus famílies una part del pastís de la multa. Perquè serà això la sanció final: el fracàs de polítics, d’inspectors, de presidents de l’elèctrica, d’executius, d?empreses tan honorables, es converteix en una multa econòmica als usuaris, als desgraciats d?usuaris d?empreses de cartró i paper que tenen alts directius i no sé quantes martingales més per fer veure com són de professionals. Som el país de xauxa, i de pin-i-pon. Riem de ridícul i d?incompetència. Riem, perquè ja comencem a separar, les ovelles obedients, la part que ens correspon de la sanció. Ja ho veig al rebudet: a sota de moratòria nuclear hi haurà una altra moratòria, aquesta per irresponsabilitat d’ells (ics euros més iva) i toca?t la figa, ves. Sort que ja es veu que espanya fa aigües, que és un postís, un país de pandereta que no pot amagar res més sota l’estora. Per això mateix ens fan tanta gràcia les sancions i les multes. Qui són ells, cagadubtes d’irresponsabilitat major, per determinar de sancionar-nos cada dia que passa de la nostra vida.

I si ara, després que han tancat aquets bascos rebels, vénen a per nosaltres, mentre dormim? Si ens estem confiats, com si no passés res, que segons ells res no ha alterat el ritme d?una vida diària de sobresalt, d?espasme, que tancar vint o trenta persones de colp, a Espanya els sembla el més natural del món postfranquista, postconstitucional, i solament perquè es reunien a xerrar, a projectar, a planificar debat polític? A Europa potser que siga una cosa d?alarma, però pel Garçon i la resta d?Espanya, pp i psoe inclós, això ha de ser com obrir el forn i començar a vendre pa, tu, que qualsevol dia torna la pena de mort i ací no passa absolutament res. D?on poden arribar els del Tribunal d?Espanya i els jutges de fama, pel que fa a la burrera i a provocar-la grossa no hi ha límit. Com que són de la llei que ells dibuixen i apliquen.
No, no. Nosaltres podem anar-nos-en a dormir tranquils. Amb nosaltres no va aquest estil a l?Alba, que cantava l?Aute. Aquells és que són bascos, que és com dir que són il·legals i no poden ni quedar a sopar. I si queden a sopar, mal fet, tu, per això els han tancat. Aquells no han de quedar ni per encunyar la loteria de Nadal. Ara, que no sé si ells fan loteria per ajudar els presos, com que la loteria és espanyola, potser que per això no queden, com que a la marxa del Rei mono dels jutges, no quedaran bascos lliures?, ni loteria ni bingo, no podran fer. Perquè quan el ZZ i el PP diguen que l?Ibarretxe també és il·legal, ja els tancaran tots i en pau, llavor sí que hi haurà pau total, pau eterna i infinita. Sí, però nosaltres som valencians, vull dir que no tenim partits il·legals, i sí que podem quedar a sopar sense patir si el Garçon i el Marlaska enviaran la tropa a tancar-nos. I la loteria, bons som els valencians, talonaris a manta, tu. Nosaltres els valencians no hem de patir. Doncs, llavors, per què han prohibit els autors valencians o els cantants valencians a la televisió?, o per què prohibeixen ara una televisió catalana, si aquesta, pel que fa a respectar la pluralitat en va sobrada?, i per què no reben l?escola valenciana en audiència, i en canvi el mateix president apadrina clubs de futbol anglesos?, i per què prohibeixen que InfoTV tinga una freqüència digital, i per què envien a les escoles diaris gratuïts com el Mundo o la Razon o l’ABC, i no n?envien cap de valencià? I per què multen amb milers d’euros associacions culturals? I toleren ràdios colpistes com la COPE?
Ho dieu de veritat, que estem segurs? Tan tranquils que podem anar a dormir, sense més? Voleu dir que pel fet de pensar diferent, de dir-ne una de diferent a la seua, no tornaran a enviar-nos el requeté, la guàrdia civil, els militars, l?opus, els vicaris, i ens faran aprendre d?obligat anglés, per recitar de memòria una assignatura de convivència i ètica i moral ciutadana? Ahir a la TV del Mundo d?ells ja demanaven que tancaren més gent, que prohibiren autonomies, i de retop, que prohibiren més coses. Voleu dir que no vindrà un temps més fosc, i això farà passar per l?adreçador més de quatre blocaires descarats que la diuen llarga i no s?estan de pelar la caverna i el simulador demòcrata que s?ha instal·lat a Espanya del franquisme ença? Ara, a certes hores de la nit m?agafa pel barroc i la son no em deixa filar res pel dret. Fins demà.

Als espanyols fa dies que se?ls fa tramús la llengua, com als teuladins, de tant que xarren. Desfici, el seu desfici etern. Com que tenen tots els mitjans per expressar-se, no com d’altres que ens els hem de pagar i defensar a ultrança. I en aquest alenar rabiüt, no suporten que res ni ningú pose en dubte el cadafal de pàtria que s?esmicola amb el pas dels anys, que solament s?aguanta per l?església, els militars, les casernes, els mitjans, el Corte Inglés, el futbol, els bous, la fira d?abril, els jutges, l?Audiència, i tres o quatre centenars de penyes més, que malgrat tant de ciri i no poca processó, encara els fa tanta por si algú els diu com són de ridículs, amb tota aqueixa parafernàlia botiflera, que de la insinuació ja trauen a relluir el sidol i el tuf més resclosit. A poc que els grates, a dreta i a esquerra, els ix l?amenaça nacionalcatòlica, o franquista a seques. I ves que entre les fogueres borbòniques, el recapte del Prat de Barcelona, la solsida de l?Ibarretxe i les fallides urbanes tipus Llanera (tremolem els valencians de com estan d?estacades Bancaixa i la CAM), la cridòria toca a requeté: Zaplana reclama el retorn literari del 23F [això, segons la llei de partits no és una crida al terrorisme militar que hauria de ser penat pel tribunal de l?Ordre Públic], i el fiscal contra els joves, i Rambla contra Eliseu Climent i els repetidors, i el ZP contra l?expressió popular d?un poble (quin caram de vergonya no vol fer-nos passar: què vol dir que ell es negarà que Euskadi s?expresse? Si això atempta directament contra l?expressió lliure de les persones, i vosté és gairebé socialista, o socialdemòcrata, o demo a seques, que ja veiem que de tradició lliure i verament democràtica en tenim ben poca, ZZ.
Com que fa dies que el corral va tan divertit, ja en portem gairebé una setmana, patim per aquells que no han de tenir suficient temps per pixar a dins la tassa.

No és un ball, i no és un joc, sinó l’amenaça ferma d’una imminent acció de censura, d’inquisició al tercer mil·lenni. I aquesta vegada faran ús del poder que els atorga la irracionalitat, la por, l’excés mateix. Rambla és l?espasa que apunta invencible l?enemic català, al cor mateix i, nyas, perquè no es rendeix li talla el coll en redó, que li fa redolar el cap avall pel llit del riu acultural d?aquest cruent atac de ràbia. Llit de mort, dit també rambla, torrent sec, gairebé sempre erm, cobert de pedres, de còdols, d?escassetat de verds, de cultura, que de tan escàs horitzó que és la terra dels valencians, sembla orfa, planura i rambla.
L?home Rambla amenaça de tallar-nos en sec, talla per on és més sa, el metge postís, el fals home de ciència, talla el canal que uneix el nord i el sud a través de la imatge, imitant la Inquisició: matem l?heretge, crida Rambla, com van occir Galileu, o Sert, o van cremar tants d?altres. I això que al mateix DCVB, diccionari català-valencià-balear, que Rambla i els seus executors tard o prompte voldran prohibir a València, o cremar en plaça pública, per furgar en ferida i porgar els pecadors, és clarivident: com el mateix Rambla, l?home físic, camí o carrer destinat a passeig, d?idiotes, de convençuts que no ens volen bé, i per això atieu l?espasa d’ignorants contra el dimoni universal, que ací a València és allò que put a català, a universitat, a escola valenciana, a infoTV, a diaris en valencià, i a tutti quanti siga fora la llei còmplice, executora de l?església de l?Opus. Malgrat que Tres-serres, o els cavallers del Grial, o l?ONU li allargués la mà, ell, Rambla pròpia, assegura que una cosa no té res a veure amb l’altra, que segons li mana i encomana el president, déu omnipotent, això d?Acció i els repetidors independents és una vergonya en aquest país i s?ha acabat: i si voleu avingudes ja tenim rambla, seca, orca, però camí damunt el llit mort al cap i a la fi.
I encara finalment, Rambla, si tens el coltell preparat, bàrbar del sud, esfinx, tu que menes un firal de bèsties, el conjunt de bísties del mateix amo, menades per una sola persona a la fira, a la mort del poble, al degollador, escorxador sublim, desagnant final, afanyat, acabat l’arròs ràpidament: pitjors confrares i assassins han penat després la desvergonya de la Inquisició. Quina sort que la toponímia valenciana en vaja plena de rambles: Rambla de la Viuda, Rambla Carbonera, Rambla Seca i Rambla. Quina pena, deus pensar, que l’herència et siga àrab, mora, quin final tan pesat per dur al llom etern, Rambla. Quina sípia d?home, altrament rambla.

Assegura Rita que València deixarà enrere ciutats d?anomenada i de principals: Montecarlo, París, Londres, i encara NewYork o Berlín quedaran tan eclipsades que la nit serà total sobre la resta del món. Tothom voldrà fins i tot torcar-nos la pols que deixarem: no culturalment ni científica, no us espanteu, que nosaltres no ens perdem en ximpleries. Nosaltres volem ser l?aparador universal; vaja, que solament caldrà escriure a l?entrada de la ciutat ?benvinguts al prodigi?, i llavors els visitants veuran, allà on abans hi havia València, un Corte Inglés gegant, obert de cames les vint-i-quatre hores, perquè la gent se?n servesca a plaer, delícies i delicats a raig. Si voleu vela, vela tindreu, i si voleu cotxes, cotxes, falles i festes perennes? Made in Rita, huracà Rita, ha decidit de convertir els valencians, a tots sense excepció, incloent-hi ximples, descreguts, ateus i agnòstics, en l?admiració i l?enveja del món sencer, i ací inclou els nou milions de nens que moren l?any, i el centenar que el cap de setmana moriran en accident de trànsit, i les tres dones mortes en les últimes hores de violència domèstica, i els que són davall del pont, i els que vindran demà en pateres, si no s?ofeguen amb l?intent.
Tot això a canvi de res, de no res, perquè ella és l?alcaldessa, Rita, que és com dir l?ama del papa, el pare nostre, la mare de déu de tots, i avui mateix, perquè en veieu tanta intenció voluntària i gratuïta a canvi de no-res, ja ho he dit, ara mateix a València es posarà el primer quitrà del nou circuit urbà de cotxes veloços. Que segons ella, poca broma i agafeu-vos, farà tremolar el vellocí d?or i el Sant Calze, valencià per cert.
Tot això ja ho esbomben els programes de ràdio que la volen escoltar (dues cadenes de casa i tres de dretes que ja coneixem tothom, la Ser inclosa), que tots els valencians ben parits de Castelló, de València i d?Alacant, se senten orgullosos de ser valencians més que mai, que també vol dir espanyols o toreros, pel circuit i per la vela, i per ella, naturalment.

Ves que no diem res dels milers de valencians que cada matí, cada migdia, cada vesprada, han de creuar València, la ciutat de veritat, no la de somni, segons que anem i venim de treballar i ens embussem en unes infrastructures vials del segle tercer abans de Crist: per la via romana, sembla que ara transitem els valencians que van a Llíria, al Nord, al Sud, pel llit nou del riu, per travessar la perifèria urbana d?una ciutat il·luminada, d?il·limitades mesures segons l?alcaldessa, il·limitada ella. Potser per això el temps no compta, ni l?espai, quan som unes hores al volant per uns quants quilòmetres, perquè el nostre pensament és en aquell vint d?agost del circuit urbà, que ella ens empara els mals pensaments, com més eròtics més plaents.
Què voleu, pensarà ella, però no ho diu, per celestial: culpa del catalanisme!, d?Acció Cultural, de TV3, que nosaltres som fidels a la València autènticament d?espanya i els seus efluvis, i les desgràcies no són culpa del cel on vivim, remarca la sacerdotessa.
Ara mateix, arquitectes, senyoretes i meritoris del partit ja van preparant un cadafal urbà per compartir gins i sensacions de motor amb el Bernie i la colla de sangoneres dels mercedes i els ferraris, amb el primer quitrà. Quin prostíbul de ciutat, redéuma.

Bàrbars del sud. Ara representa que els valencians som bàrbars, segons la gent que ens representa políticament, que, no ho oblidem, nosaltres mateix hem triat en la seua majoria absoluta. Els valencians, davant els ulls d?Europa, ens hem convertit en bàrbars. Enemics declarats de la cultura i del coneixement. Únicament nosaltres som capaços d’atemptar directament contra una televisió pròpia, que és ser protagonista d?una acció directa contra una de les llengües principals d?Europa, la nostra. Som bàrbars per llei, per mandat d?úrnia, perquè el polític que ens governa així ho decideix. D?una altra manera no s’entén que facen aquest paper tan galdós, davant els seus i davant el món.
Els bàrbars del sud prefereixen vigilar i castigar, de multar fins a l’acarnissament un grapat de ciutadans valencians, pel fet de facilitar l?arribada d?un canal de televisió nostre a casa nostra. Vet ací el crim comés per Acció Cultural i els milers de valencians que vam ajudar a pagar els repetidors. Els bàrbars del sud, polítics i governants d?una generalitat que vol fer el ridícul, que se sent còmoda amb aquest ridícul d?atacar en el segle XXI la cultura i la llengua, no castiguen ni multen les empreses que contaminen l?Albufera, els rius valencians o els llits dels barrancs. No castiguen ni multen els abocamenst fraudulents ni la intencionalitat dels incendis foretals, quan n?hi ha responsables amb noms i cognoms. No multen els abusos urbanístics, o el lladrocini d?espais protegits a favor d?inversions de capital dubtós. Fins i tot no sancionen tants com n?hi ha imputats en casos que, aquests sí, són de got i ganivet, de tots els colors del crim. S?acarnissen sobre Acció Cultural i la gent que de retop preferim de veure aquell canal de TV perquè és, aquest sí, en la llengua comuna, que és el català. Contra els bàrbars, doncs, ens declarem enemics, per respecte a la cultura i al coneixement. Per dignitat, contra els bàrbars. Per salut.

Damunt, en la vida diària, hem de patir els pocavergonyes. Ha aparegut el resultat d’uns estudis que fan balanç de com va la sanitat valenciana: som a la cua d’Europa. Breu i clar. No pel que fa a la professionalitat o l’atenció, però sí pel que fa als recursos que s’hi destinen. Res que el ciutadà no sabés, malgrat que els mitjans i els polítics vulguen esbombar que tenim lo milloret del món. Pel que fa a la decència, hi ha hospitals valencians que no compleixen els mínims, que a Europa ja els haurien tancat.
Pot passar que tingues el fill amb febra tan alta que arribes a necessitar una atenció hospitalària urgent, que la casualitat decidesca que l’hospital de la Ribera és la teua referència. Malgrat que la temperatura del xiquet passa de quaranta graus, ja et diuen que has de fer-hi nit, però també avisen que ells no tenen llits lliures, ni habitació, ni res que s’assemble: fins i tot poden dir-te que, si vols, tenen una cadira i que agafes el xiquet al braç, perquè no tenen bressol, ni cabàs, ni un maleït sac per tirar en terra. Ells no tenen la culpa, argumenten, que els diners siguen per pagar la Copa Amèrica, o fer un circuit urbà de fórmula 1, o per apadrinar equips de futbol anglesos. Van desbordats. Tant se val. Perquè després de deu hores de cadireta, quan ja ha passat el moment més greu i el metge decideix d’enviar-te a casa, a tu i al fill, series capaç de denunciar com som els valencians de ben parits.
Sort que déu no juga a daus, perquè hi ha responsables que mereixen de saltar-se el pas de l’hospital i reposar directament al cementeri.

Amb el caos, la incompetència. Divendres cauen algunes fases de la xarxa elèctrica. També cauen més coses, però solament que en triem una, per al relat: dissabte, diumenge, dilluns i dimarts. La torre de llum que alimenta l’empresa en la qual treballem no l’adoben fins a quatre dies després de l’aiguat. La Central de distribució és a escassament mil metres, i la torre avariada a dos-cents metres, però tant se val; passem quatre dies sense serveis informàtics, ni neveres, ni congeladors, ni cap maquinari convencional: tots els aliments s’han de llançar al fem, diuen que per precaució. La realitat valenciana, davant l’imprevist natural, és ple d’incompetents. A més d’un país de pollastrots, malgrat els segells de qualitat, ISOS, o els grans guanys d’empresaris i directius d’Endesa, Hidroelèctrica o Telefònica, som mestres de la incompetència. Incompetents perquè sí. I això que nosaltres, segons ells, encara tenim sort: ara mateix, noranta-sis hores després de la tempesta, hi ha tècnics que busquen on és l’avaria a ca’ls veïns.

Caos. Ahir era el caos. Hi hagué aiguat. Una pluja intensa, és veritat, però ja fa anys que això passa, que ens passa, i encara no hi hem posat remei. Ens desfem dels diners en traca, traca de la bona naturalment, o en circuïts urbans, malgrat que n?hi ha un de nou de trinca a escassament vint quilometres. Però no és a tocar de la clavària major, ni tenen el portet a tocar, i tant se val dels milers de xiquets en barraques. Per això me n?aprofite, tu, que ahir plové a manta: i amb la pluja va arribar el caos general a la ciutat, als voltants, a les carreteres, als pobles, a la via, al tren, a les estacions. El desastre era a tot arreu. Un turista despistat podria preguntar-se que les construccions són velles. Potser que algunes, sí, ho són. Però també passa amb les fetes de fa poc: autovies, ponts, guals, túnels?, malgrat que siga nou, tot és mal fet, mal pensat, mal planificat i pitjor resolt. Perquè aqueixa és l?altra: les empreses afins al partit, gairebé totes, fan a l?estil dels responsables que els encomanen la feina i el bunyol és d?allà vas cabàs. Però ningú no se’n fa responsable de res. Perquè som un país de pollastrots: si plou, res no funciona. I encara sort que ens plou poc.
Així que tanque amb aquesta avinentesa d?ahir: amb la pluja, no va l?Euromed, ni l?Alaris, però tampoc no va el trànsit a l?autovia, ni a l?autopista, ni a les carreteres comarcals, i menys encara a les locals, perquè tot era embassat, embussat i sort dels que eren a casa i no havien de traslladar-se enlloc, així ja podien anar traient aigua de baixos i soterranis.
No plou gairebé mai, però quan ho fa, València tremola. Tant se val la inovació, l?I+D, la tecnologia, el segle XXI, i la copa de l?amèrica. Quan l?atmosfera amenaça, tornem a ensenyar el cul d?un país de pin-i-pon. Ridícul.

Tant de parlar del desastre que pateixen al nord, pel que fa a infrastructures en carreteres, autovies, aeroport(s), túnels, trens, a més de les mancances d?energia, comunicació o camps de gua, ha obligat el president de la Generalitat de dalt, versió Montil·la, a aturar el desconsol, i a bandejar l?efecte pesimista-llagrimer que es vol escampar entre la societat catalana; sobretot, abans que tot això porte el poble, el poble que el vota, a demanar la lluna, que ací és la independència. Perquè això de la independència, el que és ell, massa prompte va el perdiguer a l?encalç, que com viuen de rebé els acomodaticis catalans asseguts al sofà espanyol.
En canvi, a València i rodalies de les dues províncies limítrofs (en total en fan tres de rodalies d?espanya, que com la Santíssima en són una d?indivisible), la bonança que escampen les mitjans afins al pp, gairebé tots, no solament fa oblidar com són aquestes infrastructures que patim matí-vesprada-nit, sinó que damunt sembla que vivim a Montecarlo les vint-i-quatre hores amb la gosseta Marilin. Vaja, com si els dotze mesos de l?any a València foren agost, cosa ben diferent del concepte ?a València, sí, uns pocs sempre fan l?agost?. Perquè han de dir-se ells: ?mentre els valencians ens ho permeten, per què hauríem de canviar de menjadora o d?abeurador, nosaltres polítics de la viu-viu? Fóra desconsiderat de la nostra part, home! Inútils potser que siguem, però idiotes no.

Sant Sebastià. Chillida-Leku. L?escultura del ferro, una calor sufocant, d?estiu. És el primer dia de veritable agost, des que som a Euskadi, i ja ens torba la temperatura, el pes d?una humitat que ja no recordàvem. Chillida, algunes obres sobretot, alguns símbols. Aquesta vegada l?art ens convenç amb menys arguments, potser perquè té més argument. L?espai també és diferent, ens sedueix, malgrat una xafogor que obliga a cercar l?ombra a cada moment. Chillida i el ferro, sobretot el ferro de les foneries, ara industrials: Eduardo ?li diu un dels obrers al documental?, quan fem la segona còpia segur que ens eixirà perfecta. No, no hi haurà una segona obra ?replica l?escultor?, aquesta peça ja no la farem mai més. El ferrer, obrer-artista sens dubte, es queda parat: ?però què diu, Eduardo, si és plena d?imperfecció, aquesta prova. L?escultor prova a fer-li entendre que aquell assaig de peça, d?escultura, és l?art que ell vol. El ferrer ho dubta, però no insisteix, perquè l?artista, segons com, té l?última paraula.
M?he quedat amb aquestes paraules, a l?auditori, i amb agunes peces on el ferro es fa més present. Potser perquè venim d?un model de foneria, Mirandaola, que ens ha convençut i emocionat.
Després de dinar ens arribem a la platja d?Ondarreta, a Sant Sebastià. De nou l?escultura davant la mar. El ferro ací no aguanta; el rovell se?l menja perquè la insistència de la mar és més forta, més dura. La mar és obstinada sempre, com aquest país, obstinat a ser per damunt de tot. Els xiquets juguen en els forats del vent, amb la mar, a penes si som unes hores a la ciutat, al barri vell, al bulevar, i després passem per davant el Kursal, ai, ací algú va baratar l?espai amb un futurible arquitectònic d?estrèpit. Feia vint anys que no tornava a Sant Sebastià: com aquella última vegada, avui que penge aquest apunt hi ha batalla campal a la ciutat. Llavors n?hi havia cada dia, contra les primeres extradicions. El panorama és ben bé indèntic. Colps, bales de goma, crits, manca de llibertat, i compte amb quines paraules fem anar. Un espectacle amb molt de rovell, com la lluita del ferro i la mar: vint anys després, els vestits policials han canviat, però són contra el poble, contra una part del poble que algú ha prohibit que es puga manifestar, i malgrat que encara en queden alguns apunts d?aquest país, potser que tanque, que cloga la meua apreciació particular d’aquesta visita. Aleshores vaig prometre que si no hi havia llibertat, o una treua indefinida, no hi tornaria. Ara no hi veig què faig, què continue fent davant unes imatges que tornen a repetir-se, a repetir el passat. Tornem a casa, a Zegama. Em deixe Urbasa, l?altiplà, i com es mengen a Altzasu les muntanyes, a banda i banda de l?autovia, en una imatge que, ací a Navarra, em recorda el meu país i com de fàcil permeten menjar-se el territori. Pel que distingim des del cotxe, el respecte pel paisatge no és com al tros on hem passat deu dies de vacances d?estiu. Final de trajecte i prou, ara per ara.

Sol, farà sol durant el dia i fins i tot veurem la lluna, gairebé plena, perquè res no destorbarà el cel durant un grapat d’hores. Per això visitarem un paratge natural extraordinari, segons que ens han dit. Travessem Zegama en direcció a Altzasua, pel camí vell. Quan som a dalt, a Otzaurte, tombem a la dreta per visitar una extraordinària fageda, als peus de l?Aizgorri, just en el límit del Goierri. Pugem a peu, naturalment, fins a la cova de Sant Adrià, un pas natural per trobar-nos una calçada romana autèntica, camí de Sant Jaume. Ens imaginem en el segle primer o tercer, tant se val, i l?esforç d?aquells homes per construir la via romana amb les eines i les condicions d?aquella època. El paisatge encara és més extraordinari que no ens havien dit, si hi caben adjectius, i recitem els versos del poeta: ?Oh, tímida fageda, de tronc de seda, i fulles de roba d?albat?. O potser és a l’inrevés?

Baixem a dinar al pla d?Aldaola, magnífic, amb saboroses menges que compartim amb cervesa i xacolí. Als grans ens toca descansar a l?herba dels prats, per baixar el cansament, per dir-ho pla. És l?últim dia de festa major a Zegama, i lliuren el corb, que indica el final de les festes, i per això ploren les joves, vestides de dol, malgrat que l?any vinent tonarà la festa i l?oci que comparteixen els veïns de qualsevol edat: el dimonis representen avui la fil·loxera amb foc i ritmes, potser que els manquen les dolçaines. Hi ha castell de focs, festival d?Aizcolaris i esports autòctons, sardinada i provatura de sidres, nou de diferents pobles i cellers. Cau la nit sobre el Goierri, però la festa a la plaça durarà unes quantes hores, encara. Nosaltres preparem l?assalt a Sant Sebastià. Tenim els dards i i la guia més audaç.

Si són valencians, són llestos. I ben parits. Preferim de gastar-nos quaranta milions d?euros en traslladar un pont, perquè el gendre de l?Aznar, el Camps, la Rita i la còrrua de llepafils del Bernie tinguen circuit urbà de fòrmula, abans de fer escoles, o centres de vells, o hospitals o trenets com cal. No debades ja hi ha un circuit permanent, a vint quilòmetres, nou de trinca com qui diu, però no ens és suficient, perquè cal continuar construint la falla de país que volem. Per collons que fem el circuit, malgrat que vint mil xiquets valencians començaran el curs escolar la setmana vinent en barraques prefabricades. Però som llestos com ningú, i paellers. Aplaudim el malbaratament, malgrat que els xiquets valencians en edat escolar hauran de compartir un ordinador per cada onze, mentre a Extremadura la relació és un ordinador per cada dos xiquets. Això és València, i és el que volem els valencians, en la seua majoria: llançar-nos tones de tomates, que no valdrien per alimentar ningú, que d’aigua no en parlem, que els valencians reguem amb fanta, i fem festa amb molt de sentit: hi ha milers de persones al món que moren de gana cada dia, però nosaltres som així, pixem ben alt i ben amunt. Per imitació hi ha pobles que ara es llancen raïm. O aigua. Al preu que va, acabarem llançant-nos taronges, o melons, perquè som uns parits de ca l?ample i ningú, ningú del món, no ens ha de dir com volem viure, de fatxendes. Ens agrada fer-la grossa. Per això Ràdio9 i Canal9 ho proclamen cada dia, que venen d?arreu del planeta a estudiar com som, a imitar-nos, a aprendre de la saviesa valenciana, d?un comportament tan exemplar.
Que cremem cinc mil hectàrees de bosc valencià? Menudalles. No res. Enviem una subvenció de quatre milions perquè es planten clavellines als masos i als balconets de Castelló, i nosaltres a viure, que som valencians collonuts, xe. Què ens ha d?ensenyar ningú, a nosaltres, de quant valen les garrofes! A nosaltres, per no fer, no ens fa ombra ni la xerreputeta, que així ho digué el papa.

La memòria de la fusta i la memòria del ferro. El Goierri també és la memòria del país. Ens hem decidit pel parc de Mirandaola, a Legazpi, un espai didàctic que explica la història i la vida de les foneries del ferro, les ferreries artesanals, que tindrien tanta repercusió en el desenvolupament d?aquestes valls. Ens impressiona la didàctica, la tecnologia i la recuperació de la foneria original, amb la sínia d?aigua per fer anar els martells ?l?aigua tranquil·la, l?anomena el documental¬?, que després farà anar aquell brogit de manxes, un respirador gegantí per alimentar d?oxigen el foc, enmig d?un soroll atronidor del martell que també mou l?aigua. L?indret és fosc, colpidor, que t?atrapa en aquell temps. L’espai del museu és una gran lliçó d’escola. Ràpidament fem una ullada a la didàctica, per comparació, dels espais de memòria valencians, que volen explicar la nostra història. Potser que l?abisme no és només climatològic, que també hi ha una diferència de seny i de sentit identitari tan gran que aborrona. Res no és casual en el sentiment de pertinença, social i humà, a un territori. Els valencians són espanyols i prou, en la seua majoria. I la nostra memòria és perd en falles, focs, tomates i construcció-destrucció de territori: després ens desfem de la memòria amb una facilitat exemplar, de genocidi etnològic i contemporani, assajat. Però torne a l?espai que més em colpirà d?aquest viatge, el parc de Mirandaola, amb un frontó de ferro que té, en canvi, poc de faller, i molt d?orgull, de sentit, de força d?un país que guanya a mesura que vas descobrint-lo. Aquest matí ha valgut sens dubte el projecte de vacances d’enguany. Perquè Mirandaola simbolitza molta cosa.
De nit, a Zegama, la festa continua concentrada en activitats diverses. Firem, veiem els dimonis de Sant Sadurní (ací s?ho miren amb una certa llunyania, com dient, aquests xiquets i els coets), a la plaça torna el ball, els símbols són al balcó de l?ajuntament i presideixen la plaça. Les places tenen la bandera, única, arreu que viatges en aquest país. Hi ha també la parada-bar dels joves, amb simbologia independentista d?ells i de nosaltres. Solament uns quants no parlem euskera al poble, a la plaça, però quan ens senten la fonètica tornen a trobar-se còmodes, en la seua festa i el seu país. I ves que balla tothom, o tothom s’aplega a la plaça, perquè és la festa major, seua, de tothom.