Ulisses20

No és un ball, i no és un joc, sinó l’amenaça ferma d’una imminent acció de censura, d’inquisició al tercer mil·lenni. I aquesta vegada faran ús del poder que els atorga la irracionalitat, la por, l’excés mateix. Rambla és l?espasa que apunta invencible l?enemic català, al cor mateix i, nyas, perquè no es rendeix li talla el coll en redó, que li fa redolar el cap avall pel llit del riu acultural d?aquest cruent atac de ràbia. Llit de mort, dit també rambla, torrent sec, gairebé sempre erm, cobert de pedres, de còdols, d?escassetat de verds, de cultura, que de tan escàs horitzó que és la terra dels valencians, sembla orfa, planura i rambla.
L?home Rambla amenaça de tallar-nos en sec, talla per on és més sa, el metge postís, el fals home de ciència, talla el canal que uneix el nord i el sud a través de la imatge, imitant la Inquisició: matem l?heretge, crida Rambla, com van occir Galileu, o Sert, o van cremar tants d?altres. I això que al mateix DCVB, diccionari català-valencià-balear, que Rambla i els seus executors tard o prompte voldran prohibir a València, o cremar en plaça pública, per furgar en ferida i porgar els pecadors, és clarivident: com el mateix Rambla, l?home físic, camí o carrer destinat a passeig, d?idiotes, de convençuts que no ens volen bé, i per això atieu l?espasa d’ignorants contra el dimoni universal, que ací a València és allò que put a català, a universitat, a escola valenciana, a infoTV, a diaris en valencià, i a tutti quanti siga fora la llei còmplice, executora de l?església de l?Opus. Malgrat que Tres-serres, o els cavallers del Grial, o l?ONU li allargués la mà, ell, Rambla pròpia, assegura que una cosa no té res a veure amb l’altra, que segons li mana i encomana el president, déu omnipotent, això d?Acció i els repetidors independents és una vergonya en aquest país i s?ha acabat: i si voleu avingudes ja tenim rambla, seca, orca, però camí damunt el llit mort al cap i a la fi.
I encara finalment, Rambla, si tens el coltell preparat, bàrbar del sud, esfinx, tu que menes un firal de bèsties, el conjunt de bísties del mateix amo, menades per una sola persona a la fira, a la mort del poble, al degollador, escorxador sublim, desagnant final, afanyat, acabat l’arròs ràpidament: pitjors confrares i assassins han penat després la desvergonya de la Inquisició. Quina sort que la toponímia valenciana en vaja plena de rambles: Rambla de la Viuda, Rambla Carbonera, Rambla Seca i Rambla. Quina pena, deus pensar, que l’herència et siga àrab, mora, quin final tan pesat per dur al llom etern, Rambla. Quina sípia d?home, altrament rambla.