Ulisses20

Amb la Gossa, Orxata i Aspencat. Tres noms que ja són un què, per la tria i per la música. N’hi ha qui compara la Gossa Sorda amb els Obrint Pas; n’hi ha qui els posa davant, encara que, si bé m’agrada molt la Gossa, els Obrint són el referent, encara que ara facen vacances. Tampoc no cal que siguen gaire llargues, les vacances, però així i tot per mi són el referent, sens dubte. Però caram la Gossa, i Orxata també. La tria d’Aspencat ha sigut per votació popular a partir d’un volum de mil cinc-centes persones.
La Gira és un projecte que naix amb Escola Valenciana, és el quart any de tot plegat, per donar veu i aire a la música dels grups de música ben parits. Vull dir, que no els cal de canviar de llengua per fer música. Per això els corruptes del pp, el Govern corrupte dels valencians, els nega el pa i la sal, no els convida, ni els contracta, ni deixa que els ajuntaments que domina, la majoria, els convide a festes, a encontres populars, ni a res de res.
La queixa ve de lluny, i el calvari que passem fa anys que dura. Ara, totes aquelles collonades de festivals de música per a joves de sexualitat indefinida (no ho puc dir com ho diria a casa, ni com ho diria amb els amics), la coentor de Benicàssim, per exemple, o de Benidorm, o de l’estiu a València, a Castelló… i totes les festetes de pobles i altres exemples, amb processons, beates i tota la mandanga, sí que van a càrrec dels valencians, sempre que els grups, sense excepció, no canten mai en la llengua dels valencians.
Ves perquè hem de continuar fent escola, quan en realitat, el que voldrien molts, és fer música. Música a seques. Però és veu que, en aquest país, res no és pot fer a seques. I sort que les figues ens agraden amb pèl.
Au, cap a Burjassot falta gent.

Des que vaig veure aquell documental sobre la construcció de l’edifici Turning Tors, a Malmo, Suècia, en el qual hi havia debats corprenedors entre l’arquitecte, Calatrava, i el president de la cooperativa, J. Oerbach, propietària del projecte, em vaig convèncer de la fluixera de continguts d’un arquitecte faller, com patim a València. Ací el patim doblement, sabeu? Sé que l’apunt disgustarà algun amic, però potser em valdrà per guanyar-me la penitència d’aquesta setmana insofrible que s’acosta.
Perdoneu-me, doncs, l’analfabetisme funcional, l’home no té pòsit ni solidesa argumental. Llàstima que no recorde el títol del documental, d’una cadena de televisió estrangera. No el recorde, però l’home es va morir, pobre director general d’una cooperativa brutal (550.000 socis), abans de veure l’edifici acabat. es va morir unes setmanes abans, el director general de la cooperativa, no l’arquitecte, que a València haguérem guanyat tots plegats, amb el canvi.

No vull la mort de ningú, que és una metàfora, però em dol que ara l’arquitecte valencià torne a mostrar pit, perquè ha guanyat el contenciós contra l’ajuntament de Bilbao, per una passarel·la afegida a un pont seu, el Zubi Zuri. Home, no diu els bacs i les relliscades d’aquell pont, en un espai que, els materials i un riu amb aigua (allà no hi ha l’eixutesa del Túria, ni s’avergonyeixen dels riu o les ries), provoquen la caiguda dels esforçats vianants del pont.

El pleit venia a compte d’uns canvis soferts que ell no acceptava… Vols dir que no hauríem de començar a posar-li pleits a l’arquitecte, la resta de mortals, quan s’enganya totalment en els càlculs i els costos de les coses que projecta i que tots paguem? 
Aquell edifici suec va acabar valent el doble del que ell havia projectat i el director general va acabar morint de disgut, cada volta que havia de fer assemblea de directius, i els demanava més diners, la cara li mudava la pell. 
L’exemple dels monuments que han aparegut al riu Túria no són menys erronis: problemes d’aigua, goteres, esfondraments, costos econòmics desorbitats, poca funcionalitat i arquitectura aparador. Barbis de l’arquitectura, em sembla que projecta el valencià, i les descàlculs els paguem tots. No els paga ell, ni els polítics, ni els tècnics, ni els contratistes, els paguem tots els valencians, a canvi d’un paisatge faller perenne, cada dia de l’any.  

Una lectura de les altres realitats del palauet de la Generalitat, que encara governa Camps (F. si ets dels íntims i no tens el telèfon intervingut), que no per parcials són menys reals, ni més reals tampoc, porten el president amunt i avall, els últims dies. La consigna és estirar-lo, que no estimbar-lo, i mostrar-lo tranquil, confiat, segur d’ell mateix i dels vestits que transita un cos preparat, de barra dura, fet per a governar-nos; als valencians, naturalment. Més enllà, després de l’afer, se li ha quallat la llet. No hi ha horitzó, ara per ara.

S’exhibeix, l’exhibeixen. Ves. Ara, voler fer creure l’audiència, poca malgrat les càmeres del Canal9, que s’estima el camp i els esforçats homes que encara malviuen de la terra, ramaders i llauradors, és voler fer-nos passar pel cap de l’agulla. O gat per conill, encara que, això últim, encara dubte si no ens ho empassaríem.

Aquella polidesa, aquella americana, la corbata, la camisa, els camalets tant a la ratlla…, què voleu, no l’imagine arromangat, traient fem de cals Morla, ni escampant adob, ni res que se li assemble. És ver que veuria pocs polítics d’aquest estil, fent el paper a l’alquerieta, si no és que semblaven afectats del cos i de la sexualitat indefinida. Voler defensar uns quants llauradors convidats a dinar lluny, amb uns pocs diners manllevats, o vinguts d’Europa, per acallar veus i escampant-ho a tort i a dret pel Canal9, després d’haver cremat milions i milions d’euros en festotes de luxe amb putots i maturrangues, és insultar la terra, el país i tanta gent com, aquests sí, es creien el territori, el paisatge i l’ofici, sobretot per supervivència, per necessitat, que no per convicció ni moral ni ètica.

Defensar esdeveniments com la Copa Amèrica, la volta al món, la fórmula 1, i l’homocristianus, són l’altra cara del que ara va venent a tort i a dret, per rescabalar imatge i teixit. Si el cotó no enganya, aquella riota, o falsa rialla, tampoc no ho aconsegueix. I ves, pobres, que ara, en aquell balconet que van desfilant pirates, abusadors, llepafils i altres espècies del viure corrupte, no triomfa sinó l’ennuig, perquè han perdut massa llençols en aquesta rentada. Ja no se’ls creuen  sinó els fallers, per ninots de falla.
Així que, podran vèncer els tribunals, torejar-los anys i panys (Fabra, ets un crac!), però la prova del sol ja no la passen, cap d’ells. Ni ella.
Baixa els braços, F.!

Ahir vaig baixar a cals pares perquè necessitava una còpia del carnet de ma mare per una qüestió de la Segureat Social. Que no seus?, em demanava ella, i jo que no, que no havia sopat, que acabava d’arribar i encara no sabia què m’esperava. Però era inevitable de veure què passava a la televsió, on Canal 9 feia les notícies (!), les seues notícies, sobre què havia passat a València durant la jornada. Com que els pares ja són grans, el volum no els destorba, així que a penes si ens escoltàvem, però jo anava dirigint la mirada sobre aquells dos fronts, els pares grans, mig sords i la còpia del document i les notícies  a la pantalla, adobades pel Canal 9. Justament hi havia Camps (apareix tres quartes parts dels telenotícies, com una fallera major exhibida a colps d’excel·lències que fa l’home, sense voler-ho). La notícia era sobre el camp valencià, Camps i el camp valencià, i el periodista s’esforçava a dir com s’escarrassava Camps, i el seu govern, a defensar els llauradors i els seus camps, perquè ningú més, ningú, matissava el president dels valencians més vestit a costa de no sabem qui, no salvaria el camp valencià sinó ell. Que si venia a invertir un grapat de milions, que si venia a salvar-nos, que si… ‘Deixa estar la televisió, que tot són mentides!’, va exclamar mon pare. Naturalment, tenia raó, perquè allò que diuen a Canal 9, sobre el camp, i els esforços d’un govern que fa quinze anys s’esforça per enfonsar-lo, el camp i els llauradors, és d’una barra de matar mosques a centenars: en mate cent i en balde mil, d’un colp d’aquella barra.
Ell que ens governa quinze anys, el pp, a través de Zaplana i de Camps, i l’home explicava que, com que ningú no ens salvarà el camp, per això ell s’hi posarà de valent, ara. Mon pare deia que tot era mentida, què collons sabia aquell del camp, si tenim la taronja que penja, una part, una altra que no la volien, una altra que no la paguen, una altra que no té preu, i… Caldria lliurar aquell homenic dels vestits de Milano enmig de la cooperativa, un matí feiner, allà enmig del bar de la cooperativa, a veure com ens salvava: vinc a salvar-vos els camps! Sóc Camps, el president…
Quina barra. No era estrany la cara que posava mon pare, anit, davant la televisió de tots els valencians. 
 

Cholbi, ets tu, el greuge. I els polítics valencians, són també un greuge, en la seua majoria. De fet, entre el pp i el psoe no hi ha gran diferència, a València. Això últim també ho han pactat, pacten junts allò que els convé, al govern i a l’oposició.
El cas del Síndic és de saló de maturrangues, perquè el Síndic, que diríem que havia d’ésser l’home bo dels valencians, ha estat pactat per tots dos partits, contra l’interés comú dels valencians. L’home bo, al trinquet és qui canta les faltes, així que se li suposa honestedat màxima, austeritat, justícia, i si veu que la pilota cau fora del dau, no dubta: falta!, crida fort perquè l’oïsquen de lluny, des de les llotges de dalt fins i tot.

Aquest gànguil de Cholbi, home del pp, que ara ens farà d’home bo, per defensar-nos d’abusos, d’extrems i de sotracs, als ciutadans valencians, no és, per dir-ho fi, un exemple de bonhomia, ni d’honestedat, ni d’austeritat, sinó que personifica, de nou contra els valencians que no som polítics, la immensa majoria, una manera de fer que avança el detall de corrupció legalitzada que vivim fa anys i ara algú va destapant en comptagotes al diari.

L’home aquest era diputat del pp, però ha dimitit (ho havia de fer per tenir aquest nou càrrec); així que s’ha apuntat voluntàriament a la desocupació, Dos dies justos. Per començar la nova soldada de Síndic, dos dies de rascar-se el nas. Però, ai, no ha volgut estalviar-se la desocupació gratuïtament. Cobrarà, de l’experiència de les quaranta-vuit hores de desfici, la menudalla de cent vint mil euros de res. Per dos dies de desocupació. De baixa voluntària.
Home, van exclamar alguns (pocs i amagats). Però, home, que tu ets l’exemple, has de ser l’exemple! I ell va respondre: en correspon, perquè així ho hem votat els polítics de les Corts, els del pp i els del psoe. Ens hem adobat la desocupació, perquè nosaltres dediquem la vida al bé comú de la societat valenciana, i ens correspon tot això: dos dies de desocupació, cent vint mil euros de l’ala.

Aquest és l’home que ara ocupa el Síndic, en defensa del greuge dels valencians. Qui ens ha tocat per sort d’home bo, l’home noble, honest dels valencians…, del pp?, del psoe?, tan se val. Que no, que no ens calen vestidets, ni corrupció en espècie, ni contractes fantasma, ni altres exemples de feines cobrades que no s’han fet mai. Tot això del Síndic, davant la crisi de milers de famílies, és legal, és la corrupció legalitzada des de la política, des de les Corts valencianes.
Vet ací què ens toca de viure als valencians.

L’abús contra els votants, fins i tot contra els seus votants, té un component de pederàstia política. A València. A molts altres indrets, però a València especialment. Quants anys fa que València paga per tots. Per tot paguem tant de desficaci. Ens han tocat totes les rifes, sense excepció, a València. I els ciutadans, innocents com els xiquets, continuen adulant, adorant l’altaret dels polítics. Tant se val la corrupció, el frau, l’ètica infumable, la pràctica deshonesta, tant se val l’honor. Tenim un govern de pederastes, en el sentit metafòric, el de la política. Política? Quina metàfora, a València. A València especialment, que és el cul de sac d’aquella gerreta de Pandora, que no n’hi ha desgràcia, ni malaltia, ni càncer que no afecte els valencians. Xe, quina sort, els valencians. I quina Albufera, i com d’alt és el Micalet, i quines falles no ens plantaran, a orri, a orri i tres de val i pilota encalà. Veurem que dirà la premsa del moviment a Canal 9. Veurem si es posen de costat del frau, dels corruptes, i exerceix també l’abús. Ah, i la ciutat de les arts, i la ciutat de la llum, i la ciutat del cinema, i la ciutat de la música… És un detall provincià, de subseu, de talla menor, d’homes inferiors. Caram, si solament en calia una, de ciutat, amb una en teníem prou, però una ciutat més honesta, més noble, governada per gent senzilla, honorable. Tant difícil ho tenim?
Quin país de pederastes. Quin excés de metàfora. 
[apunt provisional] 

De primer, el terratrèmol us va traure de polleguera, us va deixar erts, morts de l’espant: havíeu patit un retgiró espectacular, com quan va guanyar la República, supose, i va sorprendre els vostres iaios feixistes, que després van enviar l’exèrcit, els borbons, els nazis alemanys, els mussolinians, a desfer el sucre…

Us heu refet de l’ensortit, a base de negar això i allò. Potser sí que, èticament, no havíeu actuat com calia, vau acceptar de dir, que potser moralment no ho havíeu fet bé. Però d’això a jugar-se el pessebre hi havia molt a recórrer. Ara, fins i tot hi ha qui ha convocat processons per traure el sant davant la feligressia pepera: t’imagine a tu, F., amb aquelles bates de sant, dalt de l’anda, com el Padre Padrone dels Taviani, a muscles dels teus acòlits escolans, i tot de clavaris pegant-se amb les creus i els rosaris grossos… Un carnaval da sants demanant clemència, evitant el dimoni, el sacrilegi d’un jutge fatxenda impresentable. Ei, la idea no està del tot desestimada; en passar falles, quin calvari déu-meu, en vindran de més grosses…

Pel camí, és veritat, tot de fraus en contractes, facturacions, i amics d’amics i familiars directes que han anat beneficiant-se del pastís públic dels valencians. No cal dir que, tot això, per a la fiscalia, no és res de res, ara mateix. Un costum dels governants, un esport fins i tot, passar les contractes als familiars. Així que tornem les coses a mare i d’allò dit res de res.
Descanseu, que sembla que la tronada amaina.

El poble, segons l’equip de consellers valencians que heu anat passant per les Corts valencianes, no està gens ni mica preocupat per tot això, ni per la corrupció, ni per l’abús dels polítics valencians, vosaltres, ni per la familiaritat amb què us passàveu els contractes i els corresponents milions d’euros els uns i els altres, els familiars, naturalment. Res de res, home. Tranquils, que el pitjor ja deu haver passat.

El poble, segons els consellers valencians, ja entén tot això, i ho accepta, ho comprén…, no ho pot compartir, que no pot, perquè ho feu pels vostres familiars i amics, mil vegades més necessitats; però ja li està bé al poble que, vosaltres, els seus politics és clar, i les putetes, ho gaudiu amb bona salut.

Tants se val si heu buidat la caixa pública (baancaixa ja l’ha buidada també el valència cf, els fons, que siguem a punt del colapse, que siguem els que més desocupació tenim, els que pitjor entomarem la crisi, perquè no tindrem recursos per a fer-ne front, no tenim res de res…  Tant se val tot això. Els representants polítics dels valencians, vosaltres, sou lliures de tot plegat, no teniu res a amagar, ni les famílies, ni els amics. Ni vestits, ni paranys, ni subcontractes, ni accidents de metro, ni cas Naseiro, ni res de res. Aneu nets, i més fatxendes que vulgueu vestir.

Escolteu: així que l’assumpte es desvie als tribunals de València i de Madrid, que són on són els amics dels amics, ex-consellers i familiars, la cosa es clourà amb un somrís, una traca, una paella, un balconet de corruptes i uns quants contractes nous, d’uns quants milions de no res, a favor de famílies i empreses amigues.

Tot plegat, el sainet haurà escenificat com es legalitza la corrupció, com es fa oficial l’estil mafiós de governar, de repartir, d’adjudicar, fins que torneu a guanyar per majoria. Els uns i els altres, tant se val. Al remat, la vida a València, des de la política, és un atracament. Un lladrocini. Un disbarat. Com diria el Rubianes, a prendre pel sac de garrofes, tots plegats. A mamar, els altres cabrons per haver-vos molestat.

Segons que publica la revista Sembra, revista de la Federació escola valenciana, una capçalera dels mestres valencianistes dels moviments d’escola popular dels anys trenta i quaranta (Soler i Godes, Carles Salvador, Porcar i altres penyores de l’estil), més del 50% de les escoles de València no ofereixen ensenyament en valencià a València. Cap línia en valencià. Segons això, solament 130.000 alumnes reben actualment ensenyament en la llengua de les valencians. La resta ho fa, naturalment (!), en la llengua dels espanyols (és una manera de dir-ho). 

Un estudi elaborat per la Conselleria d’educació, poc sospitós de ser de tendència valencianista, determinava que els alumnes que fan ensenyament en valencià acaben l’escolaritat amb millor domini de les dues llengües, fins i tot del castellà, que no els que fan l’ensenyament exclusivament en castellà. Naturalment (!), l’estudi no ha tingut gaire difusió. Però no l’han pogut amagar.
Ara, com va dir Diego Gómez l’altra nit, i ves que va dir coses, gairebé 1.000 escoles d’aquest sud de país, no ofereix l’ensenyament en valencià. Malgrat que, si n’hi hagués oferta, enguany mateix, augmentaria la demanda de famílies que matricularien els fills en valencià. Passaríem de 130.000 a 225.000 xiquets escolaritzats en la llengua del país, que no és la llengua dels espanyols, naturalment (!). Gairebé doblaríem l’alumnat que fa ensenyament en valencià, d’una sola tacada. Som més vitalistes, però som més coses, i les famílies no són ximples. Però la Conselleria no vol. No li interessa tanta família guanyant voluntats i fent passes a favor de la llengua dels valencians.

Imaginen què passaria a Espanya, a Madrid mateix, si mil escoles es negaren a fer ensenyament en la llengua del seu país? Ho imaginen? S’imaginen els directors de, per exemple, El Mundo, La Razon, la Cope, La Ser, El País, Levante, ABC, La Vanguardia, Tele 5, Antena, TV1, Canal9, La Provincias… Els bisbes, els militars, les ministres, Rosa Díez, Boadella, i aquest…, el de la veu d’ultratumba que para per Europa, i tota la resta d’esforçats salvadors de la pàtria d’ells, imaginen què dirien, tots plegats, si mil escoles, mil solament, es negaren a fer ensenyament en la llengua del seu país…? Gaza fóra una bassa d’oli i de pau, i perdoneu-me la lliscada.

Sens dubte, escola valenciana és el moviment cívic més vitalista d’aquest país. Naturalment (!) 

‘E mira prest, si mon parlar jo em feny!’
I muira a l’acte, si fingesc en el meu parlar!
(versió de Joan Fuster)

Cinc-cents cinquanta anys després de la mort d’Ausiàs March, avui, amb tot d’excelsos poetes que de segur no hauran tingut por de la pluja, ni de la ciutat, ni dels dies que s’acosten de fum i espesa boira, d’intenció maldestra, que seran a València, al Centre Octubre, que commemoren una data i un poeta, un poeta sobretot, la data tant se val. No és poca cosa, com digué Fuster, tenir un dels millors poetes d’Europa, referència i referent, des de València. Dos recitals, i una presentació, de Josep Piera, i Manuel Rodríguez, acompanyat aquest d’un piano. El primer el vaig escoltar fa molt a l’escola de Magisteri, llavors de veu i de passió afectada, i al centre cultural de Picaya, m’hagués agradat de tornar-lo a escoltar, deu anys després, o més encara; el segon és una garantia. Així que m’ho he perdut tot, en aquest temporal d’aigua, d’obligacions, de fuites d’una vida prima.

Molts han jaquit lo món sens perdre res,
mas per consell de llur bona raó,
(Molts han deixat el món sense perdre res
seguint el consell de la seua bona raó;)
  
Llàstima de pluja, de calendari, de data, de vesprada, de tants entrebancs com m’han impedit de veure aqueixa festa, avui, per la poesia.

Som el moviment cívic més vitalista, va dir Diego Gómez, i ho van confirmar els premiats a Calp: Tudi Torro, Josep Gregori, director d’edicions Bromera i Carles Alberola, d’Albena. Tres exemples, personals i empresarials, de com l’entusiasme, carregat d’idees, fa anar una part vital de la nostra societat, malgrat els entrebancs, l’intent de substitució, o la invisibilitat que practiquen molts dels mitjans, públics i privats. Contra la fallida social, contra el pessimisme per tanta brutícia com destapa la justícia sobre els nostres màxims responsables (quins polítics no hem de patir), l’escola valenciana és l’exemple d’un model contracorrent, d’un país que es va fent a força de treball, de compromís i de voluntariat incansable. Al sud, benvolguts del nord, l’escola particularment, és una lliçó vitalista, de força per viure i redreçar-nos, cada dia.
Però malgrat l’optimisme, el president d’escola valenciana va convidar-nos a fer visible constantment la importància de l’estima per la llengua, amb referències a Sanchis Guarner, al país, al poble, a identificar que tenim una sola llengua pròpia, els valencians, que ens ha de servir per acollir, per fer-la més nostra, per integrar, per transmetre esperança.

Ep, també és veritat: has de tenir molts ous, per continuar parlant valencià, a València. Has de tenir molts ovaris, per continuar parlant valencià, a València. Malgrat tot, a València, i gràcies a l’escola, a escola valenciana particularment, parlem valencià. Ho diu el lema d’enguany, el valencià és teu.

Anit vam ser a Calp. Més de sis-cents mestres festejàvem la sisena nit d’escola valenciana, en un sopar llarg, d’una durada protocolària que caldrà revisar, perquè som mestres, i treballàvem aquell dia i treballàvem de nit, i potser els exigim tant, als mestres, que allò que vol ser un regal als presents i als que no havien pogut venir, acaba per cansar-los, per rendir-los de tant com els demanem. A les taules ho comentàvem, que caldrà revisar els temps per reorganitzar la nit, la setena, d’escola valenciana. Avui m’ha costat de recuperar-me,  arribàvem al voltant de les quatre a casa, satisfets de tant de coratge i una ànima de president incombustible, Diego Gómez, un tot terreny que encomana l’entusiasme i l’esperit que l’escola necessita. Il·lusió no en falta. Ni idees. Ni el suport inqüestionable de mestres i famílies que som al darrere de tot plegat.
Com bé va dir Diego (el nom propi no l’haurem de contrafer?), som el moviment cívic més vitalista d’aquest país. Té raó. Per això va començar dient que un altre sistema educatiu és possible, més compromés amb la llengua, amb més recursos i, sobretot, amb una Adminitració valenciana més sincera. La nostra menteix, descaradament, i per això, també, Diego va dir-ho alt i clar: ‘Amb aquesta educació, Font de Mora dimissió.’
Al llarg del discurs, apassionat com sempre, d’una realitat crua com vivim, no van faltar referències a la toponímia, a la repoblació de mallorquins, als referents d’un país de gran abast, i de molt de futur, si no estigués constrenyit de pirates i polítics de la indecència.
“Diuen que el Penyal d’Ifac ahir confessà el Montgó:
Des de fa un grapat de segles l’Aitana és el meu amor.”
la cançó és de Paco Muñoz, érem a la Marina i la referència toponímica obligada. Com el lema triat enguany per la Federació, ‘El valencià és teu‘, que penja de la samarreta dissenyada per Mariscal (dubte que l’haja encertada, que l’haja pensada fins i tot.), fóra millor el lema que va cridar l’actor Salvador Oliva, per collons parlem valencià, amb tants entrebancs que ho posen difícil. ‘Has de tenir molts recursos (!), per continuar parlant en valencià.’
Realment, quanta raó. Anit, a Calp, per escola valenciana.

Anit vaig veure Satisfaction, l’últim muntatge d’Ornitorrincs, sobre un text americà de David Rabe, a l’Altre Espai, l’antic Moma. És un treball d’actors que mereix i paga la pena, malgrat que diumenge faran l’última representació. Una setmana i mitja, és el temps de risc màxim, per muntages independents, de llengua i de pressupost. No és un text fàcil, ni una obra dolça, al contrari, no hi ha cap concessió a l’espectador. Dialègs àgils, ritmes ràpids, un no parar de beure, de fer anar la droga amb rapidesa: el tabac,  l’alcohol, la coca… Hi ha moments més durs i moments duríssims, però el retruc Pep Ricart-Carles Sanjaime mereix l’esforç de gairebé les dues hores de drama. De vegades, enmig de l’obra, pense si no representen la pròpia vida, la dels actors valencians que sobreviuen (s’han respectat els noms propis a la representació). Sobreviuen, sí, de pur miracle. L’escola va malament, segons els sindicats. La premsa va malament, segons els directius i l’índex de lectura, però el teatre, el teatre valencià –actors i directors–, es mor d’agonia, de pobresa, entre més patologies que l’assetgen.
L’honorable consellera de cultura, Trinidad, ha prohibit de representar en català, ella en diu valencià. Ha prohibit que cap companyia catalana puga actuar al Rialto, al Principal, i a la resta de teatres oficials que ella dirigeix, si ho fan en la llengua dels valencians. Així que, com passa fa uns anys, les companyies catalanes solament que proposen les obres en castellà, a València. En canvi, tot de sarsuelas, musicales, teatro clásico, folklore i companyies d’Espanya van omplint els escenaris valencians en aquesta campanya orquestrada fa deu o quinze anys, de substitució cultural, pel que fa al teatre.

Tant se val l’esforç i la qualitat d’aquests dos grans actors, Pep i Carles, o d’algunes companyies independents. A València, amb Trinidad i el seu esbart, no hi ha cap altra solució. Sobreviure o matar l’enemic, a base de qualitat, d’esforç, de reeixir en sales marginals, una setmana, dues a tot estirar durant l’any, i tornar a pensar com podran passar, sense escenaris, sense públic, sense llengua, els actors valencians.
Durant uns anys, València va ser una revifalla, una escola de teatre, d’avantguarda, d’espais, de vida cultural amb una qualitat contrastada. Ara mateix, passem aquesta travessia llarga, inacabable, del desert de què parlàvem ahir (el teatre i el desert). Sense remei, sense perdó. Hem tornat al sainet, al miracle de Sant Vicent, a la barraca i a l’alquerieta, com a models del quaternari. Molt valencià, tot plegat.
Per tanta sàrria carregada de fem no calien ni consellera, ni vicepresident, ni directora general ni cent assessors torcant-los els mocs. La satisfacció de dir-los burros; que no cal que s’esforcen per albardar-los la poca intel·ligència. 
Fins diumenge, satisfacció, de David Rabe, amb direcció de Carles Sanjaime, a l’Altre espai. A València. Per sobreviure.

Com serà que sempre carreguen contra les fetes d’altri. Ara vindran falles i tot serà permés. la violència, les destrosses, la nocturnitat, la brutícia, el siroll, la bufa i més coentors.
Comunicat de premsa
Davant dels greus fets ocorreguts la matinada del dia 21 de febrer al Barri de Benimaclet, el Centre Social “Terra” (del mateix barri) volem fer constar que:-Aquest darrer dissabte 21 de febrer, el nostre barri va celebrar el seucaracterístic Carnestoltes, com ja fa més de 20 anys.Durant tot el dia, des de l’Assemblea de Veïns i Veïnes de Benimaclet i diferentscol·lectius del barri (entre els quals, el Centre Social Terra) vam organitzar unasèrie d’activitats destinades a tots els veïns, com per exemple els Tallers demàscares per als més menuts, la tradicional Cercavila del Moro Maclet pels carrersde Benimaclet o el sopar i posterior festa de carnestoltes celebrada al nostreCentre Social. Alhora, centenars de joves disfressats omplien els nostres carrersper celebrar aquesta data tan popular a la nostra terra.Tot açò seria allò habitual durant tants anys, si no fos perquè un inhabitual isorprenent dispositiu policial encerclava el barri mentre identificava i intimidavadesenes de joves que, simplement, circulaven pels carrers disfressats i disposats atrobar-se a la Plaça de Benimaclet. Així es va desenvolupar la nit fins que, alvoltant de les 4 de la matinada (només un parell d’hores abans que comencés la“despertà” que ens oferiren les comissions falleres valencianes), la policiamunicipal junt amb desenes d’efectius antiavalots de la policia espanyola carregavaindiscriminadament contra els joves que es trobaven a la Plaça. La situacióresultant va ser la de multitud de contusionats per cops de porra o pilotes de gomadisparades per la policia i, almenys, un detingut que tinguem constància.-Ara, com sempre hem fet, des del Centre Social Terra volem criticar el fet quealgunes persones (normalment vinguts de fora del barri) siguen i tinguen actitudspoc respectuoses envers els nostres veïns i veïnes i el nostre
patrimoni. Alhora,constatem que aquesta no és, ni de lluny, la situació majoritària durant lacelebració del nostre Carnestoltes, ja que normalment els joves que el celebren hofan d’una manera respectuosa.-Ens sembla d’una gran hipocresia criticar actituds com les de beure alcohol alcarrer quan és el mateix Estat i la seua societat qui s’enriqueix amb el comerçd’aquest i, alhora, no ofereix alternatives ni opcions d’oci i consum diferent alsnostres joves. Creiem fermament que cal potenciar des de tots els àmbits (educació,llar, institucions…) un altre tipus d’oci per als joves que no estiga basat en elconsum i en l’alienació d’un sistema al qual només l’importen els diners i no lespersones. Per suposat, la solució a aquest problema passa per la conscienciació,l’educació i la formació de les persones, mai per la repressió i el cop de porradonat pels mateix que defensen les línies de l’oci marcat.-Des del Centre Social Terra denunciem fermament l’actuació de les forces policialsdurant el Carnestoltes de Benimaclet i assenyalem com a màxims culpables als seusresponsables (delegat del govern espanyol i alcaldessa de la ciutat de València).Ells són els culpables de la provocació i brutalitat policial que va provocar lainseguretat pels carrers de Benimaclet la nit del passat dia 21 de febrer. Estemconvençuts que aquesta actitud només respon a una estratègia: per una banda, impedirqualsevol mostra d’expressió i festa totalment popular i no religiosa que no sigacontrolada pels poders oficials. D’altra, sens dubte, desviar l’atenció pública delsveïns respecte a la situació que patim actualment de crisi econòmica i de corrupciópolítica protagonitzada pels polítics que ens malgovernen i que fan de lesinstitucions una eina per enriquir-se. Aquestes són les úniques raons per poderentendre el perquè d’una actuació i una presència policial que converteix eltradicional, festiu i pacífic Carnestoltes de Benimaclet en una brutal agressiócontra desenes de joves indefensos.-Per últim, des del Centre Social Terra, ens solidaritzem amb totes les persones quevan patir les conseqüències de l’actuació policial i les animem a que denuncienaquests fets, per a la qual cosa, ens posem a la seua total disponibilitat al nostrelocal.
Benimaclet, 23 de febrer de 2009 Centre Social Terra www.elterra.org centresocialterra@gmail.com

No va ser estrany que la trama d’un altre colp d’estat espanyol es gestés entre Madrid i València, dos feus que continuen estigmatitzats pel feixisme, malgrat els anys i la mort de molts dels encausats. Seguidors, o colpistes continuadors no n’han faltat allà ni ací. Els mitjans passen aquests dies un sac de programes i documentals per repassar els fets, uns quants fets, a la seua manera de presentar-los tan particular. Com si volguessen salvar tots aquells homenots, militars, guàrdies, polítics… i tapats, que passen ara per ànimes caritatives, pobres vellets, que no eren sinó bones persones que defensaven la pàtria, la profunditat d’una caverna inquisitorial, feixista, i assassina si els hagueren deixat de fer el que pretenien de fer.
Van aconseguir amb escreix més que no pretenien, alhora de fer passar gat per llebre, blau per roig, peix per carn. Perquè de democràcia, tret del dia dels vots, n’hem vista poca, si no és a favor d’uns principis que ells ja es couen al seu favor. En canvi, contra nacionalistes, contra diaris, contra segons quins mitjans o alternatives, sempre saben retriar en el passat d’aquells dies, en què van pactar silencis, acords inconfesables i límits contra la llibertat i a favor d’un estat impermeable als canvis, a la modernitat, a una societat en canvi.
No és estrany què passa darrerament, a València i a Madird, pel que fa a presentar uns models i un comportament de polítics que es mostren corruptes, indecents, de corral de pocavegonyes. La dictadura va fer créixer un país trampós, de parany il·legal, que la Transició va negociar de continuar, que la seua democràcia perpetua en militars, església, justícia, polítics… Collons, què ha canviat de tot plegat? Alguns detalls, si estirem una mica, però res més. Res de res. I el pitjor, que la cosa va passant amb l’ajut d’alguns polítics que pensàvem que jugaven del nostre costat.

Com va dir Cardús divendres, amb Espanya som en via morta. I ves si ens queden anys de cotxeres i estacions de trànsit, i de canvis d’agulles, i de vies mortes i de passar calvaris. Amb tot, als valencians encara ens queda el pitjor. Malgrat que pitjor no vol dir res (MartinAmis_dixit).