Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Amics

Planck a l’espai

1
Publicat el 14 de maig de 2009

Planck-ESA

Avui els astrònoms estem de festa altra vegada (quin any!). Des de Kourou, la base de llançament de l’Agència Espacial Europea a la Guaiana francesa, es llançaran a l’espai dues de les missions més importants dels últims anys: Herschel, el major telescopi infraroig, que mirarà l’univers fred, els núvols de gas, estrelles fredes, pols, etc. i Planck, la nova missió per estudiar el fons de microones de l’univers, les restes de l’explosió inicial, els fotons que van poder eixir de la primitiva sopa de partícules quan l’univers només tenia uns 380 000 anys de vida.Herschel i Planck es llançaran a les 15 h. 12 min (hora central europea) conjuntament dins del major coet de càrrega europeu, un Ariane 5. Els satèl·lits estan situats en el morro del coet. Herschel, que és el més gran, es troba en la part superior mentre que Plank està a sota.

Les dues missions seran situades a uns 1 500 000 km de la Terra en la direcció oposada al Sol, lluny de les influències d’aquests cossos.

Des de fa anys, Diego Sáez, un company del departament, ha treballat sobre el tractament de les dades que aconseguirà Planck. Així que farem una observació en directe de l’esdeveniment.

Els estudiants, per la seua part, han organitzat una sessió, amb xerrades i l’observació del llançament des de una aula de l’Aulari Interfacultatiu del Campus de Burjassot.

Segueix…

Herschel i Planck seran llançats conjuntament a bord d’un coet Ariane 5 des del port espacial europeu a Kourou, Guaiana francesa. Els dos satèl·lits, que estan situats un damunt l’altre al morro del coet, se separaran ràpidament una vegada estiguen fora de l’atmosfera terrestre i viatjaran independentment per situar-se en diferents òrbites al voltant del segon punt de Lagrange (L2) del sistema Sol-Terra. Aquest, com altres punts similars, dels quals ja vaig parlar en altre apunt, són zones d’estabilitat gravitatòria i llocs ideals per situar satèl·lits.Quan arriben a L2, seran injectats en una òrbita de Lissajous, una òrbita en forma de tor, és a dir en forma de “dònut” però sense tancar-se.

Herschel, que té un espill de 3,5 metres de diàmetre i que, per tant, és més gran que el Telescopi Espacial Hubble, és un telescopi infraroig. Estudiarà l’univers fred, que emet en longituds d’ona llargues. En el sistema solar es dedicarà als asteroides, al cinturó de Kuiper, als cossos transneptunians. En la nostra galàxia estudiarà la formació estel·lar i els discs circumestel·lars on es formen planetes. Fora de la Galàxia estudiarà la formació estel·lar i el fons còsmic infraroig. També serà el telescopi que permetrà trobar aigua en el cosmos.

Els seus instruments detecten bàsicament el calor. Per evitar detectar únicament el satèl·lit, el telescopi estarà refrigerat a temperatures pròximes al zèro absolut (-273 K) mitjançant heli líquid. La missió durarà el que dure les reserves d’heli, uns quatre anys.

L’altre satèl·lit, Planck, el nom del qual ve del Nobel de Física Max Planck (1858-1947), pare de la física quàntica, serà la primera missió de l’ESA que es dedique a l’estudi del Fons Còsmic de Microones, la radiació fòssil del Big Bang.

La nau està equipada amb un telescopi d’1,5 metres i dos instruments que operen en ràdio en longituds d’ona submilimètriques. Com Herschel també disposa d’un sistema criogènic per mantindre els detectors a temperatures pròximes al zèro absolut.

Des de fa anys un company del departament ha treballat sobre el tractament de les dades que aconseguirà Planck. Així que ens sentim implicats i farem una observació en directe de l’esdeveniment.

Els estudiants, per la seua part, han organitzat una sessió, amb xerrades i l’observació del llançament des de una aula de l’Aulari Interfacultatiu del Campus de Burjassot.

Finalment us pose un extracte de la nota de premsa que la Universitat de València ha enviat als mitjans de comunicació:

“Experts del Grup de Relativitat i Cosmologia del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, dirigit per Diego Sáez, investigador associat al projecte Planck, han dissenyat codis numèrics i simulacions que seran utilitzats per a estudiar les dades obtingudes per aquest satèl·lit. “L’objectiu de Planck és mesurar la temperatura i l’estat de polarització de la radiació de fons de microones i nosaltres hem creat diversos codis per a contribuir a l’anàlisi, complexa i de tipus estadístic, dels mapes que s’elaboraran a partir de les temperatures corresponents a milions de direccions”, explica Sáez. Aquesta radiació, que ompli l’univers, és de la mateixa natura que la llum visible, és a dir, és formada per partícules sense massa anomenades fotons. La seua temperatura es calcula mitjançant radiòmetres i bolòmetres, que s’instal·len en els satèl·lits. Els seus fotons, que tenen energies que es corresponen amb les microones, es mouen arreu de l’univers a una velocitat de 300.000 quilòmetres per segon. El treball dels científics del Grup de Relativitat i Cosmologia, del qual també formen part José Vicente Arnau i Màrius Fullana, ha consistit tant en la configuració de codis com en la seua comprovació, que s’ha realitzat en col·laboració amb equips de Bolonya i de Santander. Una vegada el Planck haja arribat a la seua òrbita, el treball de la Universitat de València consistirà a aplicar els codis a mapes reals, obtinguts amb les dades del satèl·lit, i estudiar les implicacions cosmològiques dels resultats.”

Foto: Planck en l’òrbita en L2. ESA

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Parlant de ciència a Elx

0
Publicat el 13 de maig de 2009

Elx-Curie-2009

La visita a la capital del Baix Vinalopó ha estat ben profitosa. Sempre és agradable visitar Elx i si a més estàs envoltat de gent preocupada per l’educació, per inculcar una mica de ciència als nostres joves de la manera més agradosa possible tot arriba a ser perfecte.Les Jornades ens han mostrat algunes experiències a l’aula, noves tecnologies aplicades a l’ensenyament de les ciències, el que es cou per Europa en aquest àmbit. Hem pogut gaudir d’un sopar de bestreta al mig del camp d’Elx, una observació astronòmica i d’amistats noves. Tot això i més s’ha pogut trobar a les XIII Jornades de l’AEFiQ-Curie.

Segueix…

Arribe a Elx a primera hora de la vesprada del divendres 8. Les jornades de l’Associació d’Ensenyants de Física i Química – Curie es realitzen al Centre de Congressos, un modern edifici molt a prop de l’Hort del Cura, en ple centre de la ciutat.

L’exposició L’Art del Cel, està penjada al corredor d’accés. Mostra amb imatges espectaculars de diversos objectes celestes que l’univers es pot veure d’una manera artística, que es pot descobrir la bellesa dels núvols de Júpiter o dels pilars de la Creació.

Salutació als amics i coneguts. I les sessions comencen. A l’entrada, tot ple de llibres de participants en la trobada, revistes d’educació en ciències i estudiants de batxillerat que mostren en pòsters les seues experiències.

Després d’un esglai inicial, que podia haver impedit la meua presentació, tot se soluciona feliçment. Els rellotges de sol interessen. A banda del seu interés artístic, històric i patrimonial, el seu estudi és molt interessant per explicar els moviments del Sol, per explicar geometria i matemàtiques. Expose el programari usual utilitzat per a calcular els rellotges. Tanmateix la part més important és el treball previ, calcular l’orientació de la paret respecte del sud.

Presenten la revista EduQ/Educació Química de la Societat Catalana de Química, tot un recull d’experiències i utilitats per a estudiants i professors de
secundària.

El grup de Digital-Text, llibres de text digitals curriculars, ens mostren llibres interactius de física i química, ben agradosos per fer més atractives aquestes matèries als xicons i xicones. La Dra. Curie fa de guia a través dels textos amb parada a la recreació digital dels experiments químics més usuals. Uns textos que mostren cap a on aniran els futurs llibres de text.

Josep Cantó de la Universitat Politècnica de València ens explica les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia que ja he anat contat en aquest bloc.

Ens mostren com construir una pissarra digital casolana. Quedem bocabadats. Amb software tret de la xarxa i una wii, una pantalla blanca es torna interactiva. Tot amb software lliure i ben barat.

Josep M. Bosch, de l’Observatori Astronòmic del Montsec, ens parla de la contaminació lluminosa, dels mètodes correctes d’il·luminació i de com es malbaraten els diners llençant la llum cap al cel. La ciutat de València sembla que és una de les ciutats més contaminades d’Europa. Canàries, Catalunya, Andalusia, Balears i Cantàbria ja tenen llei de protecció lumínica. Als valencians, com sempre, se’ns va prometre però ja fa anys que va morir la iniciativa.

Altres xerrades omplen la vesprada. Cal anar a sopar al camp d’Elx. Ens espera un sopar de bestreta pagat per l’organització de les jornades i una observació astronòmica nocturna amb els telescopis que porte. La lluna plena necessita un filtre per ser observada còmodament i Saturn se’ns mostra amb els anells de perfil.

Dissabte de matí les sessions continuen. Les representants de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya ens mostren els resultats dels treballs de recerca que els xics i xiques catalans fan en 4t d’ESO i Batxillerat. Els valencians quedem meravellats dels resultats aconseguits. Ja veurem quins resultats aconseguim al País Valencià amb l’administració educativa legislant sempre a la contra.

Ens presenten el llibre “Fisiquotidianía, la física de la vida cotidiana“. L’autor Cayetano Gutiérrez Pérez, ens comenta que a l’ESO caldria ensenyar la ciència que després s’usarà i no preparar per a futurs estudis de batxillerat que potser no es facen mai. I ens pregunta: Si dos gots estan enganxats un dins l’altre, com separar-los sense trencar-los?
El llibre té un èxit brutal i els exemplars que portava s’esgoten en uns minuts.

Després de la parada per xerrar prenent café, ens conten les iniciatives i projectes europeus englobats en l’European Schoolnet. L’intercanvi d’alumnes i professors entre centres educatius de tota Europa, la creació de continguts educatius multimèdia i donar suport a les TICs a les escoles europees, entre altres, són el seu objectiu principal.

Tot seguit ens mostren les activitats realitzades al voltant de la construcció de coets d’aigua a l’institut de secundària Thorildsplans d’Estocolm. Un tema que m’interessa molt des que vaig adquirir-ne un amb finalitats educatives. Sembla que hi ha fins i tot un concurs de llançament de coets d’aigua a Torrevieja per al 26 de febrer de l’any pròxim. Caldrà anar-hi.

Des de Cocentaina ens expliquen les meravelles del programa de simulació del cel Stellarium. Jo ja l’utilitze des de fa anys però Àngel Juan ha aconseguit canviar l’horitzó i posar el del seu institut. Amb això els estudiants aprenen per on ix el Sol respecte a les muntanyes conegudes. És molt pedagògic.

Després de la presentació de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya, les jornades acaben amb una taula redona sobre la nova assignatura de Ciències per al Món Contemporani.

Hi ha diverses postures. Alguns pensen que és una oportunitat per a que els estudiants de lletres tinguen una fomació en ciències. D’altres pensen que no servirà de res. Els estudiants que van rebutjar les ciències a l’ESO no s’enganxaran ara i més amb la mena de llibres de text que hi ha. La lectura d’alguns trossos d’alguns temes dels llibres era ben difícils d’entendre fins i tot per a nosaltres…

I marxem a dinar amb el gust de la feina feta. Un restaurant pròxim ens espera. Continuem xerrant i l’organització ja va preparant les jornades de l’any vinent.

I veig una escena que demostra que encara som un país. Una professora barcelonina, amb un fort accent oriental, parla amb la cuinera del restaurant que parla un valencià meridional, ple de vistosos localismes d’Elx. Parlen del dinar i de l’arròs amb crosta que hem dinat. Cap de les dues s’estranya per cap paraula dita. L’amable cuinera li dóna mostres de tota classe de menjar. I jo pagat de veure una escena que m’hauria de semblar ben normal.

Jeroni Muñoz i la supernova

0

Jeroni Muñoz fou el més gran dels astrònoms valencians.  Va viure una època molt interessant, a cavall entre la difusió de la teoria heliocèntrica de Copèrnic  i les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.  Muñoz s’escrivia amb  el millor observador d’aquell temps, Tycho Brahe i va observar i estudiar la supernova de 1572 des de diversos llocs de la geografia valenciana com Ontinyent i Torrent.

És curiós que en Ontinyent uns pastors li comunicaren la troballa a  la constel·lació de Cassiopea. Gent acostumada a mirar el cel va descobrir que una nova estrella apareixia on abans no s’hi veia res. L’estudi d’aquest nou estel portà a Muñoz a afirmar-se en la mutabilitat dels cels. El treball de Muñoz fou molt apreciat arreu d’Europa i apareix citat, per exemple, en el llibre Diàleg dels dos màxims sistemes  del món ptolemaic i copernicà (1632) de Galileo Galilei.

Fa poc l’amic i company Manel Perucho publicà un article al País Digital explicant els trets més importants de Jeroni Muñoz. Donat que Manel ho ha contat d’allò més bé us passe directament el seu text.

Només cal dir que fa uns anys la Universitat de València va tindre a bé batejar l’edifici on s’alotja el departament on treballe i l’Aula d’Astronomia juntament amb multituds de departament i laboratoris amb el nom del seu astrònom més insigne.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu.

Segueix…

L’astrònom valencià Jeroni Muñoz va viure un moment crucial en la història de l’Astronomia, l’aparició d’un nou objecte brillant a la constel·lació de Cassiopea, conegut com a nova. Aquest fenomen va generar un terratrèmol en la societat de l’època -segle XVI-, ja que es creia que els cels eren impertorbables. Diverses hipòtesis van tractar d’explicar-lo, però cap dels astrònoms contemporanis podia imaginar que es tractava d’una explosió estel·lar avui coneguda com a supernova. Jeroni Muñoz va ser un dels científics que més va treballar en aquest nou objecte, la qual cosa va ser reconegut per col·legues europeus contemporanis de la talla de Tycho Brahe, el nom del qual va ser al capdavall el que es va donar a la supernova.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu. Aquest fet fa pensar als historiadors que Jeroni Muñoz va ser possiblement un jueu convers. Encara que el seu treball inclou facetes tan diverses com les de lingüísta (hebraista i helenista), astrònom, geògraf i matemàtic, el seu nom va ser conegut en el món científic europeu a causa dels seus treballs sobre la supernova de 1572, la coneguda com supernova de Tycho, el danès que ha passat a la història com el principal investigador d’aquest fenomen.

Aquesta “nova”, com se l’anomenà a l’època per aparèixer com una nova estrella, va ser un esdeveniment d’una gran importància, ja que, fins ara, el cel era entès com inalterable per la filosofia aristotèlica imperant. Per això, el rei Felip II va encarregar a Jeroni Muñoz informes sobre les seues observacions i interpretació del fenomen.  L´erudit valencià va ser capaç de mesurar la posició exacta de l’estrella, a la constel·lació de Cassiopea, i de determinar que la distància a la mateixa, que no va poder calcular amb exactitud, era prou gran com per assegurar que es tractava d’un fenomen celeste. Aquests estudis van ser publicats en el Libro del nuevo cometa, en 1573. La seua hipòtesi, com indica el títol de la publicació, sostenia que es tractava d’un cometa, encara que reconeixia que el seu aspecte no concorda amb el descrit en els textos per a aquest tipus d’objectes, sinó més aviat amb el d’una estrella, i va concloure, contra Aristòtil, que en el cel es donen “alteracions i corrupció”. Els seus treballs van ser coneguts a Europa gràcies a la traducció dels mateixos al francès i a la seua correspondència amb diferents astrònoms europeus. El mateix Tycho Brahe va utilitzar les dades de Muñoz, elogiant la seua precisió, alhora que diferents autors del segle XVII, com Galileu.

En un altre dels grans debats de l’època, Muñoz es va situar en contra de la teoria heliocèntrica de Copèrnic, intentant refutar-la amb arguments científics en els seus treballs. Malgrat això, aconsellava als seus alumnes la lectura de les publicacions de l’astrònom polonès, al qual considerava com a excel·lent.

Diversos tractats (d’aritmètica i matemàtiques o d’hebreu) ens mostren les seues contribucions a les branques del saber abans esmentades. També va publicar algun fullet dedicat a l’Astrologia, que en l’època era una branca del saber associada a l’Astronomia, molt allunyada del que ha esdevingut avui dia. Es conserven alguns manuscrits per als seus cursos universitaris en diverses disciplines i Comentaris a obres clàssiques, com de la Història Natural, de Plini, o dels Comentaris de Theon a l´Almagest, de Ptolomeu, on discuteix la teoria heliocèntrica de Copèrnic dins de la seua anàlisi de l’Astronomia ptolemaica. Aquests treballs sobre textos clàssics s’emmarquen dins de les tendències de l’humanisme europeu del seu temps. Tanmateix, no va publicar molts dels seus estudis per considerar que no se li va agrair la seva feina, sinó que, al contrari, havia estat injúries pels membres de la cort del rei arran del seu estudi del “nou estel”, i perquè opinava que no era savi publicar llibres de Matemàtiques, perquè “no és Espanya observadora d’astres, ni es col·labora amb les matemàtiques, sinó només amb les arts mercantils. És imprudent, encara més, de pròdigs, voler editar res de matemàtiques, ja que les despeses d’impressió són enormes, i els llibres no es venen …”.

Per Muñoz, calia separar els assumptes naturals, que s’havien d’abordar des de la raó, de les coses de la fe, inabastables des de la raó humana. Aquest breu repàs a la seua biografia revela la seua talla intel·lectual i la seua racionalitat, en un entorn social i històric poc donat a una racionalitat que no va arribar a calar en algunes societats europees fins a la Il·lustració.

Manel Perucho i Pla treballa al departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

Foto: Placa homenatge a Jeroni Muñoz a l’edifici del mateix nom a la Universitat de València. Enric Marco.

Francesc Mompó i el seu Camí d’amor

1

Cami d'amor

Dia 14 de febrer, dia dels enamorats en tot el món mundial mercantilitzat. Tanmateix a nosaltres ens hauria de tocar celebrar-ho el dia de la mocadorà (9 d’octubre). Tant se val.La qüestió és que arribàrem a Ca les Senyoretes just a temps per escoltar la presentació de l’obra Camí d’amor de l’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó.

L’autor envoltat per les dues muses, Mercè Climent i Beatriu (Π) Palmero, semblava que no s’hi trobava. Elles feren una semblança poètica de Francesc, llegint trossos de l’obra que deixà bocabadada l’audiència.

Després se sortejà un exemplar de l’obra que, coses de l’atzar, li tocà a un servidor. Gràcies deessa Fortuna, que en la teua advocació de Huiusce Diei, em permetràs llegir el Camí d’amor, en temps de crisi…

Doncs resulta que Francesc Mompó treballa al mateix poble que jo, allà a l’Horta Nord. Encara ens farem alguna visita….

Després del sopar, sempre deliciós, la conversa amable continuà al saló, on Jordi Albinyana ens entretingué millorant en directe les il·lustracions de Pell de pruna amb noves il·lustracions ben suggeridores. Això és un artista….

Astronàutica valenciana

0

La contribució a la investigació espacial dels científics del País Valencià no és tan minsa com algú podria pensar. Aquest podria dir que l’astronàutica valenciana no existeix i que encara ha de desenvolupar-se des del no res. O que només els gran centres espanyols com l’INTA, el IAC o el IAA són els productors d’instrumentació espacial a l’estat espanyol. Però l’assistència a la xerrada Astronàutica valenciana, dins de les activitats de l’exposició Viure a l’espai… no és tan diferent, actualment al Centre Octubre a València, m’ha fet redescobrir aquesta part de la ciència valenciana que existeix de debò però que no és massa visible.

Ja coneixia, per suposat, l’existència de físics i d’enginyers valencians eficaços en aquestes tasques però la xerrada d’Andrés Russu m’ho va posar tot en context. L’origen, els centres implicats a la Universitat de València, els encerts i entrebancs, i sobre tot la trajectòria d’un petit però potent equip que participa actualment en diversos projectes de la Agència Espacial Europea (ESA).
I veure l’escut de la Universitat on treballe i saber que viatja per l’espai protegint el detector més estimat és emocionant…

Segueix…

Andrés Russu, enginyer electrònic del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE) i del Laboratori de Processat d’Imatges (LPI) de la Universitat de València va fer a la conferència Astronàutica valenciana una explicació històrica de tots els projectes en que investigadors valencians han participat en la construcció de ginys espacials.

Tot començà amb el detector de raig X i gamma, LEGRI, llençat com a càrrega útil dins del que va ser el primer satèl·lit espanyol, el Minisat01. Aquest petit satèl·lit va estar en òrbita des del 1997 fins al 2004.

L’objectiu de LEGRI era demostrar la viabilitat de detectors d’estat sòlid de HgI2 i CdZnTe per a astronomia espacial. Legri tenia capacitat de formar imatges i espectres de les fonts de raig X i gamma dins del rang de 10-100 keV.

El problema tècnic fonamental amb aquestes radiacions tan energètiques és que no es poden focalitzar mitjançant espills i lents. Senzillament la radiació les travessa sense problemes. Els especialistes valencians van desenvolupar un sistema de màscares codificades que posades davant del detector difracten la radiació incident i formen un patró de difracció. Després mitjançant diversos algorismes informàtics es reconstrueix la imatge de la font en l’ordinador. El principi és el mateix de com es formen les imatges en la càmera fosca, on un senzill forat en una caixa es capaç de formar una imatge exterior a l’interior de la caixa.

Legri va servir per a entrenar-se en la construcció de detectors més sofisticats per a la participació en missions de l’ESA. Així va sorgir la missió Integral per a la detecció de raigs X i gamma més energètics, de 15 KeV a 10 MeV. La participació de la gent de la Universitat de València va ser fonamental en aquesta missió. El sistema de multiplexació espacial amb les màscares codificades va ser l’aportació del GACE. Aquesta estava feta de tungsté de nombre atòmic 74 i densitat 19,3 g/cm3. Havia d’absorbir la radiació de les zones de la màscara no permeses.

Integral es llençà el 17 d’octubre de 2002 des de la base espacial de Baikonur al Kazajistan. Encara que tenia una vida prevista de 2 anys encara encercla ara la Terra més enllà dels cinturons de Van Allen.

Integral ha detectat explosions de raigs gamma amb una resolució no aconseguida fins ara i ha resolt l’emissió difusa d’aquesta radiació en fonts puntuals.

La participació dels científics valencians en la missió Mega també ha estat decisiva. Plantejada per estudiar els raigs gamma en els rang energètics de 0,4 a 50 MeV constava d’un satèl·lit i d’un globus estrastosfèric. Volant a una altura de 40 km entre Trapani ( Sicília) i Arenosillo (Huelva) havia de recollir les dades des d’aquesta part de la Mediterrània Occidental. Tanmateix problemes de finançament per part de l’Agencia Espacial Italiana han ajornat sine die el projecte.

Tanmateix la missió que més ressò mediàtic va causar va ser la missió UTBI (Under The Background Influence).

L’espai no és apte per a la vida a causa de la manca d’aigua o l’oxigen però també per la presència d’una energia ionitzant (fotons energètics: raigs X i gamma) i partícules (protons, electrons, etc…) que arriben de tots els punts de l’espai a causa d’explosions en estrelles i altres fenòmens violents. Els astronautes en general, però sobretot els que viuen llargues temporades a l’Estació Espacial Internacional (ISS), reben certa quantitat de radiació. La possibilitat de mesurar la radiació de fons en una missió espacial pot resultar útil para el disseny de futures missions.

UTBI va ser el nom d’un projecte d’uns estudiants de la Universitat de València, entre els quals es trobava Andrés Russu, que aquests van presentar a un concurs de l’Agència Espacial Europea i que va ser seleccionat per ser instal·lat a la ISS.

Va ser pujat a bord de l’Estació Espacial durant la missió alemanya Astrolab el novembre 2006. L’astronauta Thomas Reiter va ser l’encarregat de l’activació i control de la UTBI durant els 14 dies de la missió. I allà dalt continua, ara desactivat en el segment rus de la nau, junt a la porta d’evacuació de la ISS.

El detector d’estat sòlid de CdZnTe que porta es troba dins d’una caixa amb la seua pròpia electrònica i les dades es graven en senzilles memòries flash SD de càmera fotogràfica. L’astronauta només ha de tornar les memòries a la Terra per a l’estudi de les dades.

I si us fixeu en les fotos veureu que l’escut de la Universitat de València és ben visible!.

Instrument UTBI

No voldria ser exhaustiu, ni cansar al personal, però els científics valencians participen també en altres missions com la ASIM-MXGS per estudiar les emissions de raigs gamma de l’alta atmosfera terrestre causades per les tempestes. Aquestes mesures “cap  a baix” no han estat mai ben vistes per les potències nuclears donat que podrien ser usades per veure els seus secrets més íntims…. Aquesta futura missió de la ESA està en fase de projecte i serà llençada cap al 2011.

El espectrofotopolarímetre IMAX desenvolupat, entre altres, pel grup de Física Solar del GACE a la Universitat de València serà part de la càrrega útil de la missió Sunrise, que porta un telescopi d’1 metre com a col·lector de llum. Un globus científic serà llençat des de la base de Kiruna, Suècia, amb els instruments i durant unes quantes setmanes el vent el portarà a donar la volta al món. Donat que durant un temps vaig tindre relació amb aquest projecte ja en parlaré més detalladament més endavant.

Sunrise i concretament IMAX podrien considerar-se les missions de prova per a la pròxima missió al Sol de la ESA, Solar Orbiter, que serà llançada cap al 2015 i observarà la nostra estrella de més a prop que Mercuri.

Foto de portada:  Thomas Reiter activant l’UTBI a bord de l’ISS.

Nota: Agraesc a Andrés Russu per les imatges.

La Lluna, la pruna…

7

Lluna - pruna

Eugeni S. Reig, l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció, i mantenidor de la llista de distribució de notícies sobre la nostra llengua en InfoMigjorn, ha fet un comentari molt interessant sobre la famosa cançó popular La Lluna, la pruna, vestida de dol….Sempre m’havia semblat que la lletra era absurda. No sembla que una pruna tinga res a veure amb el nostre satèl·lit natural. Eugeni S. Reig li dóna un sentit que resulta més versemblant i sobretot més bonic. I ja que té a veure amb el tema principal d’aquest bloc, us el pose per a que en gaudiu.

Segueix…

Eugeni S. Reig – la lluna, la pruna

La lluna, la pruna
Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d’una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l’incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna“. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós.

Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més.

Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna…».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Foto: Primeres hores després de la lluna nova. De la web d’astronomia Astronomy.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Espirals solars

1

Espirals solars

El Sol està molt tranquil des de fa un any. Trobant-nos ara mateix al mig del mínim solar les taques no estan eixint i l’activitat magnètica està ben disminuïda.La feina dels físics solars continua, però. El Sol tranquil encara amaga molts secrets que el treball constant i pacient dels científics està traient a la llum.

L’energia que es crea al centre del Sol per reaccions nuclears es transporta cap a la superfície en forma de radiació. Però en les últimes capes el transport d’energia és més efectiu si és el gas calent qui puja en forma d’immenses bombolles que dipositen el seu calor en la fotosfera solar, capa de l’atmosfera solar d’on surt tota la llum visible. És la convecció solar i aquestes bombolles s’anomenen cel·les de convecció o granulació. Aquests grànuls, d’una gràndaria d’uns 1000 km, mostren una zona central brillant per on puja el gas calent.

Un cop refredat aquest gas cau cap a l’interior solar per les vores del grànul, d’un color fosc, talment com s’esdevé en una cassola d’aigua bullint.

L’equip de Física Solar del Grup Astrofísica i Ciències de l’Espai (GACE) de la Universitat de València, juntament amb científics de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), acaben d’observar en detall la forma en que el gas calent de la granulació, una vegada fred, cau a les profunditats solars.

Segueix …

La convecció és un fenomen turbulent que ocórre en molts llocs a la natura. L’aire calent de l’atmosfera terrestre i tots els processos d’ebullició es comporten d’aquesta manera.

La convecció solar i la granulació són importants ja que a més de ser el mitjà en que l’energia del centre del Sol arriba a la superfíce és també els que modelen el comportament del camp magnètic superficial. Aquest, arrossegat pel moviment del gas,  es concentra en les zones intergranulars formant petits tubs de flux magnètic (100-200 km) que en el cas que s’hi s’agreguen altres tubs magnètics poden ser el germen de les taques solars.

Aquestes cel·les de convecció han estat simulades teòricament de manera acurada i precisa utilitzant superordinadors per alguns investigadors i els resultats preveuen que el gas fred ha de baixar a capes més baixes formant una espiral (veure foto).

Ara dos investigadors del GACEde la Universitat de València, Vicent Domingo e Iballa Cabello, i tres de l’IAC (J. A. Bonet, I.  Márquez, J. Sánchez Almeida), han aconseguit veure-ho amb imatges obtingudes durant una campanya d’observació al Telescopio Solar Sueco, ubicat en l’Observatorio del Roque de los Muchachos de La Palma juntament amb una observació simultània amb el telescopi solar espacial japonés Hinode.

Vicent Domingo, astrofísic valencià de 73 anys que ha treballat pràcticament tota la vida a l’Agència Espacial Europea i la NASA, i que va ser responsable científic de la sonda solar europeu-americà SOHO,  dirigeix la tesi doctoral d’Iballa Cabello, canària d’origen. Els dos pertanyen a un petit grup valencià d’estudi de la fotosfera, la superficie del Sol.

En les imatges s’aprecia, d’acord amb la investigadora Inés Márquez, i detalla la nota de premsa de l’IAC “com el material sembla seguir una espiral logarítmica abans de desapareixer, és a dir, una espiral amb la forma de la closca de caragol. Durant un temps pensarem que eren espirals àuries, el que li donava un inquietant toc esotèric al descobriment. No és així i sembla que hi ha espirals de tots els tipus”.

S’ha confirmat doncs un fenomen que havia d’existir segons els models teòrics. La matemàtica i la física teòrica s’han avançat a l’observació.

El diari Levante se’n va fer ressò i  va aparéixer en portada el dissabte passat.

Enhorabona als companys i amics….

Foto:
La imatge és una imatge en alta resolució del Telescopi Òptic Solar de la sonda japonesa Hinode. Aquesta és el primer instrument situat a l’espai que mesura la intensitat i la direcció del camp magnètic solar en la baixa atmosfera del Sol, anomenada fotosfera.  Aquesta imatge mostra una part molt ampliada de la fotosfera solar. L’energia de sota la superfície es transportada per convecció formant cel·les de convecció o granulació que es poden veure en aquesta imatge. Les zones més clares revelen on estan pujant el gas mentre que les zones més fosques intergranulars denoten on els gasos més freds  estan caient cap a l’interior. Web.

Crèdit imatge: Hinode JAXA/NASA/PPARC


Remolins al Sol
Video (fitxer adjunt)

Investigadors de la Universitat de València i de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) han detectat en el Sol remolins que tenen la grandària dels huracans terrestres i que es produeixen per mateix mecanisme que fa girar l’aigua en una banyera quan s’acosta a l’engolidor.

Autor: IAC

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

De l’amistat virtual a la real. Trobada de blocaires de Vilaweb

5


Tot a partir d’una juguesca. Si el València guanyava al Barça per Falles, els blocaires culés pagaven un dinar als blocaires xotos. Però tot va anar fent-se gran i derivant a un encontre de blocaires de Vilaweb. Tota una empresa del manifasser Josep Blesa que ens va comboiar per marxar un dissabte de la segona pasqua (de Sant Vicent) a trobar-nos a mitjan camí, a Alcanar, a les Terres de l’Ebre.

Vaig agafar apunts del que va passar. I la conseqüència és que he recordat massa coses potser. Resulta que m’ha eixit un pèl massa llarg, però està tot. No com els que ja han escrit coses del dissabte, que ho han resumit admirablement i han destacat aspectes ben concrets. Perdoneu els meus excessos.

També tinc un centenar de fotografies de les quals només en posaré unes poques. Que ho passeu bé.

Segueix …

6 del matí. Sona el despertador. Entre somnis recorde el motiu de despertar-me a aquestes hores de la matinada. D’ací a una hora i “pico” he quedat davant la Sènia de l’Alcúdia amb part del poder valldalbaidí, i amb el representant de la nova cançó del segle XXI.

7:30 del matí. Arribe a l’Alcúdia. Àngel Canet Català de Benicolet i Toni de l’Hostal (Rosca amb all), pròxim representant d’Andorra a Eurovisió, ja m’esperen. Al poc de temps, arriba Sergi Gómez, que des de Can Carrasca segueix les tradicions de la Vall d’Albaida. En el seu cotxe marxem cap a Alcanar. Per si ens perdem m’han demanat que porte el GPS baratet que tinc. Fins ben arribats a Alginet no detecta els satèl·lits i puc dir-li que ens duga a destinació. Sort que coneixem el camí, de moment.

Sentim cantar al grup occità Nadau, i pensem si parem o no per esmorzar. No ens decidim, així que arribem cap a les 10 hores a la porta de l’església fortificada d’Alcanar. Abans, com diu Sergi, hem travessat la muralla infranquejable de 4 km d’altura i pintada de blau que roman damunt del riu Sènia. Jo preferesc pensar en la frontera com aquella malla blanca que apareix en els jocs de la Play Station per assenyalar que ha acabat l’escenari. De tota manera, i no sé com, l’hem travessada i resulta que som els primers en arribar.

Al poc de temps van arribant els altres. Vicent Partal, el mestre de l’invent, arriba amb un grup. També vénen Josep Blesa, arquitecte d’encontres vilawebians, amb Manel Martí, el regidor d’urbanisme d’Alcanar que farà de cicerone per la població del Montsià. Un cotxe amb una parella a dins arriba. Una xica baixa del cotxe, el xic se l’endú per aparcar-lo. No poden ser altres que Marta Insa (Apunts diaris) i el seu company Emili Morant (La vida diferida). Jo llegesc a Marta de fa temps i m’agrada molt com, a partir de petites anècdotes de la vida diària, aparentment intranscendents, aconsegueix descriure la realitat,  d’una manera entre jove, moderna i subtilment crítica. En definitiva l’alegria de la vida (crítica). La imaginava amb els cabells rulls, com a la foto que té penjada al seu bloc, però ara els té recollits. La seua vitalitat la delata. I Marta, ho sent. No porte bigoti… L’Emili Morant, professor de matemàtiques per les terres del Sud, que tant estime, resulta que va ser alumne meu ja fa anys… Aquest món és molt petit…

Com que tenim fam, ja que el desdejuni està a hores d’ara als peus, ens entaulem al bar de la Plaça. Allí continuen les presentacions. Es fa inevitable, junt al nom, el nom del bloc. Som el que escrivim…. Sóc Borinotus, (Temps d’incertesa… ). Sóc el Josep Selva (Cafè en gra). Sóc el Jordi Carbonell (Tenim el que ens mereixem) i el meu fill, fotògraf, ens farà el reportatge. Quan tindrem les fotos? Ànim, Jordi, estem amb tu. Sóc la Sílvia Martínez (Indústies i caminars). Ve d’Àmer i, per tant, és qui ha vingut de més lluny. Poc a poc anem coneixent-nos i teixint la xarxa d’amistat. Vicent Partal s’engresca i ens paga l’esmorzar. Gràcies, Vicent…. En la mateix plaça un rellotge de sol pregona que és del 1792 però a mi em fa l’efecte que ha estat repintat no fa massa anys.

Manel Martí ens porta a veure els edificis més emblemàtics d’Alcanar. Sembla que el nom del poble ve del llatí Canna, canya, i que el gentilici és canareu. Veiem la casa on es rodaren escenes de la pel·lícula Gràcies per la propina de Francesc Bellmunt a partir de la novel·la de  Ferran Torrent. 130 canareus participaren en el film.

Des de la plaça del Mirador es veu la Punta del Fangar, extrem sud del delta de l’Ebre. I ací a tocar es presenta la població valenciana de Vinaròs. Abans de la divisió administrativa en comunitats autònomes els canareus solien baixar a Vinaròs al metge o altres gestions. Baixaven al Regne, deien. Després s’ha intentat menysvalorar el tortosí, parlat a ambdues ribes del riu cabalós del Sénia, tractant d’imposar el parlar de Barcelona a la seua riba esquerra (seva i no seua) i el de València a la riba dreta (eixir i no sortir). El tortosí, com a parlar de les terres de l’Ebre, s’ha de reivindicar com a part del nostre patrimoni lingüístic.

Ja prop de l’ajuntament veiem per fora i per dins una casa curiosa: la casa O’Connor. Construïda per irlandesos que lluitaren a favor de Felip V i en contra de l’Arxiduc Carles i els seus aliats britànics. L’enemic del teu enemic és el teu amic…. Actualment està en procés de restauració per acollir el centre d’interpretació de l’art ibèric i per fer de Casa de Cultura d’Alcanar. A destacar les precioses escenes mitològiques pintades de les diverses arts (poesia, pintura, escultura, música). Les escenes del Rom Negrita i del Cava Codorniu van sorprendre tothom…

Després visitem el diposit d’aigües. Del segle XVII, servia per recollir l’aigua i tindre’n en temps de sequera. A destacar els dos apoadors per recollir l’aigua amb poals des de dalt. No se n’havia de perdre ni gota en cas de necessitat.

La visita a Alcanar acaba a l’Ajuntament. Aquest, totalment modern, llueix un balcó unipersonal. Després de molt discórrer li vam trobar ús. Per a eixir a fumar a la intempèrie. L’alcalde Alfons Montserrat ens rep però no té molt de temps per nosaltres. Ha d’oficiar un casament…. Manel Martí ens regala diverses publicacions d’Alcanar.

Marxem a les Cases d’Alcanar a dinar. És la zona marítima de la població i ens han promés un bon àpat. Arribem al port, però no trobem ningú. Altra vegada els primers. A poc a poc va arribant la gent. La segona part del poder valldalbaldí, amb l’escriptor Joan Olivares, (Renadiu), Natzarí i l’animador cultural en cap de la Vall d’Albaida, Pep Albinyana (Gàlim). Joan porta el primer exemplar de la seua última novel·la Pell de Pruna de Bromera. Amb ella va guanyar el darrer premi de novel·la eròtica de la Vall d’Albaida. L’altra gent arriba finalment. Emigdi Subirats (Lletres ebrenques) ja havia arribat, així que tots marxem a Can Conill a menjar-nos un bon dinar.

Tots junts, després d’un xicotet problema en les taules, comencem a gaudir les menges i sobretot la conversa. Taste el pa, té a dins algun secret que no acabe de descobrir i, clar, és boníssim. Resulta que és pa d’avellanes que ha portat expressament Sílvia Martínez des d’Àmer. Gràcies Sílvia.

La conversa va passant per diversos temes. Vicent Partal comenta que hi ha un blogger (no recorde el nom) que manté 120 blocs. Dubte que una persona tinga tantes coses interessants a dir i que tinga tant de temps lliure. Si a mi em costa de mitjana 1 hora per apunt! afirme. I una vegada enviat a publicar encara el modifique i el torne a modificar. Així i tot encara li trobe defectes i millores a fer. Pep Albinyana, Gàlim, discrepa i afirma que ell els escriu tal qual i els envia ben ràpid. El doctor Olivares diu, amb raó, que qui escriu una cosa i després li agrada és que és un cregut. Sempre hi ha alguna cosa que grinyola/rasca….

Joan Olivares em comenta el descobriment que acaba de fer en un dels seus rellotges de Sol. Una utilitat oculta que em deixa sorprés.

Vicent Partal ens regala a tots Homersea de Biel Mesquida que va ser el primer bloc de Vilaweb, ara editat en llibre. Moltes gràcies pel present.

Finalment la paella promesa s’ha quedat amb arròs amb coses. El sector gastronòmic radical valencià comença a rebel·lar-se. Volíem una paella canònica i ens trauen això!

Per descarregar l’adrenalina, Toni de l’Hostal (nét) trau la guitarra i ens ofereix el seu selecte repertori.

Comença amb una variació de l’himne del València, Amunt València, dedicat a Josep Blesa, comboiador de la Trobada. Després de cantar l’èxit mundial Soy putero, Toni demana pel cuiner i li dedica Paella Valenciana, de com fer una bona paella. Vicent Partal ens diu el secret per fer una bona paella que li va contar sa “güela”: si no saps fer paelles, és millor fer-les tard i amb poc arròs ja que aleshores la gana enganya la qualitat.
El tio Pep se’n va a Muro, la Cançó del Bigot i Auf Wind
van cloure la part lúdica de la Trobada.

Josep Blesa, encara que teòricament havia de ser convidat per ser xoto, es va avançar i va convidar la colla. Gràcies Josep, però no calia. No et sentes culpable per l’espifiada de l’arròs. L’any que ve anem a un altre lloc i no passa res. Josep pensa que hem de crear una xarxa d’interessos comuns mitjançant coneixences mútues. Tot està per fer i ho aconseguirem segur. Ens va assegurar que aquestes trobades continuaran.

La conversa va seguir fora del restaurant on Vicent Partal ens contà les millores pròximes del servei de Vilaweb, les eines noves per millorar i facilitar els nostres apunts com Bloglines, per rebre automàticament les actualitzacions dels nostres blocs favorits.  A més a més, no podia faltar, es comentaren altres temes de política general.

Cap a les 18 hores, sessió de fotos amb els nous/vells amics. No podia passar sense fer-me una foto amb Marta Insa, la bloquista alegria de la vida. I finalment foto de grup amb tothom mirant la càmera.

Marxem. Ens tornarem a llegir i a veure ben prompte.

Arribem a l’Alcúdia a les 20:30. A les 21 hores encara arribe a temps per estar present a les activitats del Dia de la Valldigna. El Monestir de Santa Maria està ja tancat, però. Ahir, les altes instàncies de la Generalitat Valenciana van inaugurar el vell refectori. L’han deixat com nou, amb paret i sostre nous de trinca. I prompte ens clavaran un hotel també…

Altres articles sobre la trobada d’Alcanar

Emigdi Subirats Valoracions de la 1a Trobada de blocaires de Vilaweb a les Cases d’Alcanar

Marta Insa A Alcanar una Maruja 2.0

Àngel Canet TROBADA DE BLOCAIRES D’ARREU DELS PPCC A ALCANAR

Vicent Partal Que la guanyen els groguets!

Pep Albinyana Fins una altra

Edmidgi Subirats Un cap de setmana cultural i blocaire

Galeria de fotos de l’encontre

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La contaminació lluminosa ens furta les estrelles

3

Fa anys, molts anys, tindre llum elèctrica a les cases i al carrer era senyal de modernitat i prosperitat. Normalment teniem una única bombilla per habitació i l’àvia i els pares ens renyaven molt si la deixavem encesa en sortir.

Els temps han canviat i ara sembla que ens sobra tot. Més i més llums adornen els nostres pobles. Els ajuntaments projecten nous carrers amb punts de llums excesius i mal instal·lats que projecten quasi el 50% de la il·luminació cap al cel. I ací està el problema. Les estrelles més dèbils que la llum projectada desapareixen. Podem dir que una mala planificació ens furta les estrelles. També hi ha problemes ambientals greus. Un cas paradigmàtic és el de l’ocell Escateret Hydrobates pelagicus ssp melitensis que nidifica a l’illa de Benidorm. La gran il·luminació del passeig marítim de Benidorm dificulta la conservació de les colonies ja que les gavines són les seues depredadores.

Alguns pobles estan fent coses com per exemple Almoines, la Safor, però altres poblacions més grans com València s’entesten a guanyar el premi mundial al malbaratament de l’energia.

L’organització Cel Fosc fa una gran feina conscienciant a la gent i a les administracions a utilitzar una il·luminació racional i respectuosa amb el medi ambient.

L’any vinent se celebrarà l’Any Internacional de l’Astronomia. Un dels objectius és lluitar contra la contaminació lluminosa. Vicent F. Soler Selva, de l’ IECBV, ha publicat un article sobre el tema al diari Información d’Alacant. És altament recomanable llegir-lo per veure quin és realment l’interés que tenen els nostres ajuntaments sobre aquesta contaminació de nou ric. El podeu llegir a Vull llegir la resta de l’article.

Segueix …

 

Els altres contaminants, la llum

Vicent F. Soler Selva
IECBV

La llum també pot ser un contaminant, i no en la fase de generació, que ho és, de contaminant, sinó quan es fa un ús desmesurat i irracional. La contaminació lumínica és un altre tipus de contaminació. Per admetre-ho cal un canvi cultural, així ho afirmaren els participants en el congrés Starlight celebrat la primavera passada a La Palma. Els astrònoms posaren el dit en la nafra; ara, però, ja són molts els que s’hi han sumat a fer l’advertiment, com l’Organització Mundial de Turisme.

El congrés es tancà fent una declaració de deu principis en els quals s’instava a tothom a assumir-los com a objectius a complir, per a corregir la conducta en allò referent a la il·luminació pública i privada. Val la pena llegir tota la declaració, citem ací, textual, només el primer punt: “El dret a un cel nocturn nítid i a la capacitat d’observar el firmament ha de considerar-se un dret equiparable a la resta dels drets mediambientals, socials i culturals, atenent a la incidència en el desenvolupament dels pobles i en la conservació de la biodiversitat. La progressiva degradació del cel nocturn ha de considerar-se com un risc imminent que cal abordar, de la mateixa manera que es tracten els principals problemes relatius als recursos, el medi ambient”.

Però, a on estan els caps i les voluntats dels nostres governants més propers? El 2003 es féu públic un informe promogut per la Federació de Municipis (FEMP) i el Ministeri d’Economia, titulat “Situación de las ordenanzas solar y de alumbrado exterior de España”, s’hi arreplegava el resultat d’una enquesta enviada a tots els ajuntaments de més de 20.000 habitants. El qüestionari tenia només cinc preguntes, però clarificadores, una deia, “disposa el seu ajuntament d’una ordenança municipal d’enllumenat exterior per a la protecció del medi ambient?”, la següent interrogava: “coneix el model d’ordenança municipal d’enllumenat exterior per a la protecció del medi ambient mitjançant la millora de l’eficiència energètica feta pel Ministeri d’Economia?” Contundents foren igualment les conclusions de l’informe: no contesta el qüestionari el 75% dels ajuntaments, el 8,4% confessa que coneix el model d’ordenança (els havia envia el FEMP l’any anterior), i el 2,2% diu que té les ordenances. Sembla que fa quatre anys no despertava interés el tema.
Hem volgut saber si els municipis de la nostra comarca es troben entre els pocs afortunats de l’enquesta, els hem preguntat. Santa Pola, a petició de l’agrupació Astronòmica de la ciutat, afirma que crearà una ordenança per a controlar la contaminació lumínica (INFORMACIÓN 28-12-2007), és a dir, no en té, d’ordenances, però s’ha compromés a fer els deures; Crevillent respon que no en té, Elx, que també ens ha contestat, tampoc té aquesta ordenança exigent amb l’enllumenat.

El 2009 ha sigut declarat Any Internacional de l’Astronomia, perquè fa 400 anys que Galileu apuntà un telescopi al cel per primera vegada, i la ciència i el món començaren una carrera que ho trasbalsaria tot. Estem amb deute amb el cel. Dies a venir sentirem a parlar d’astronomia i de contaminació lumínica. Ens agradaria que les nostres corporacions competiren per situar-se entre les que tenen els índex més baixos de contaminants, de tots tipus, i que figurara en els fullets turístics, si assoliren l’excepcionalitat. Vivim a ciutats mal il·luminades, ho podem veure qualsevol nit. Un exemple, la il·luminació pública, que just s’acaba d’instal·lar al carrer Sant Salvador d’Elx és de les que feien tro cent anys arrere, hui és més que discutible el sistema utilitzat, i inadmissible per a qui considera que il·luminar el cel és una manera de contaminar. Tornem al principi, per a veure la contaminació lumínica, ens adverteixen els astrònoms, cal un canvi cultural. Mira’t el cel com el patrimoni més gran de la Humanitat, sense ell no hauria misteri.

Foto: Avinguda de Malta a Tavernes de la Valldigna. És necessària tanta llum?. Enric Marco

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

L’església de Sant Josep de Tavernes compta amb un rellotge de Sol

3

Rellotge Sant Josep
La Valldigna compta des de fa uns dies amb un nou rellotge de Sol, situat al mur occidental de l’església parroquial de Sant Josep de Tavernes. Tres veïns del poble, relacionats amb l’Agrupament Escolta Valldigna, han estat els artífexs de l’obra. Els càlculs del rellotge han estat realitzats per Enric Marco, astrònom de la Universitat de València, i col·laborador habitual de Quinzedies, mentre que el disseny és obra de Felipe Verdú, mestre de plàstica de l’escola Patronat de Sant Josep. Doro Palomares, mestre també, els ha ajudat en les feines de pintar el rellotge.

El quadrant solar, d’unes grans dimensions de 3 x 2,5 metres, té una forma rectangular amb un remat superior triangular que recorda la forma del temple. Els motius decoratius són geomètrics i de colors clars com l’ocre, el blanc i el roig.

Enric Marco ha explicat que per a construir un rellotge de Sol s’havia de conéixer, de manera molt acurada, l’orientació de la paret on anaven a situar-lo respecte de la direcció sud. Hi ha diversos mètodes per a obtenir-la. A partir d’aquesta dada es calcula, utilitzant diverses fórmules astronòmiques, la posició de les diverses línies horàries i la direcció del gnòmon o varilla, l’ombra de la qual marcarà les hores solars. Les mesures per a saber l’orientació exacta del mur ja van ser realitzades fa uns mesos i a continuació es va fer el primer projecte tècnic del futur rellotge. Al mateix temps Felipe Verdú anava madurant la part artística i presentant diversos models. Finalment es va triar un projecte de síntesi que ha estat el que s’ha pintat.

Salvador Serra, el Bollet, ferrer de Benifairó, ha construït el gnòmon en acer inoxidable, tot seguint les indicacions d’Enric Marco i ha col·locat i orientat el gnòmon cap al pol nord celeste, prop de l’estrella polar, cosa que és fonamental per a què el rellotge funcione correctament. Aquest ferrer ja va col·laborar l’any passat amb Enric Marco en la construcció del rellotge solar de l’escola Jaume II de Benifairó que dissenyà el pintor Paco Alberola.

La particularitat d’aquest nou rellotge és que només donarà les hores de Sol de la vesprada, perquè està orientat a ponent. La llum del Sol arriba al mur poc abans del migdia i això dóna com a resultat que la part esquerra del quadrant quede lliure de cap línea. Aquest espai s’ha aprofitat per a posar la llegenda -element essencial de tot rellotge solar-, la data de la seua realització i els noms dels autors.

Cal recordar que els rellotges de Sol donen l’hora solar. Per a obtenir l’hora oficial haurem de sumar-hi dues hores en estiu i només una hora en hivern. A més cal afegir o restar una xicoteta correcció d’uns quants minuts, variable al llarg dels dies de l’any, com a conseqüència de la forma el·líptica de l’òrbita terrestre.

El rector de la parròquia de Sant Josep, José Vicente Sellens, ha manifestat la seua satisfacció per l’obra.  Els autors han estat treballant durant una setmana en el projecte i ara finalment podem gaudir de les hores marcades. Els alumnes de l’escola parroquial Patronat seran els principals beneficiats del rellotge ja que aquest cau en una paret del pati de l’escola. De fet, els arbres de l’entrada dificulten que el rellotge puga ser admirat des del carrer. Cal entrar al pati per a observar-lo.

La construcció de rellotges solars va ser habitual en les terres valencianes durant el segle XVIII i principis del XIX. Totes les esglésies en tenien un o dos a la seua façana i també se’n van fer en alguns edificis civils. No eren només elements decoratius sinó que servien realment per a donar l’hora en una societat que no disposava de rellotges mecànics i aquests eren cars i inexactes. A finals del segle XIX, es va fer la unificació d’horaris a nivell de l’estat, sobretot per qüestions d’horaris ferroviaris, i açò va fer caure els quadrants solars en desús. Ara però, hi ha un renaixement d’aquest element cultural i amb mètodes i materials moderns s’estan construint nous rellotges a molts pobles. Fins i tot es fan rutes turístiques com la ruta dels rellotges del poble d’Otos a la Vall d’Albaida, on artistes valencians de primera línia han creat un conjunt espectacular de rellotges escampats per tot el poble sota la direcció de Joan Olivares, quadranter, professor i escriptor.

Article aparegut a la revista comarcal Quinzedies. La Safor, desembre 2006.
Imatge: Rellotge de Sol a l’església de Sant Josep, Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , | Deixa un comentari