Tot el que cal saber sobre física, l’univers i el nostre lloc al món en set lliçons plenes de bellesa que han captivat els lectors italians.

Set lliçons breus de física
Carlo Rovelli

Llibres Anagrama
Traducció: Laia Font i Mateu
Publicació: 02/03/2016
ISBN 978-84-339-1529-0

La ciència ens ensenya com comprendre més bé el món, però també ens mostra com és d’ample allò que encara no sabem.

I és que malgrat els grans avenços del segle XX, i al contrari del que gran part de la societat creu, la ciència moderna no és l’explicació definitiva del món sinó que només pretén ser una aproximació a la realitat. Una realitat que, sobretot en la física contemporània, se’ns presenta fugissera i de vegades incomprensible.

Tot i això, el físic italià Carlo Rovelli, en el petit però dens llibre Set lliçons breus de física, s’endinsa en el difícil camí de fer comprensible, per a un públic no necessàriament de ciències, els fonaments de la física del segle XX, amb els seus èxits fulgurants, els seus fracassos, les seues contradiccions i especialment les conseqüències que se’n deriven per a la tecnologia actual i per al pensament humà.

L’obra, que ha estat un best-seller a Itàlia, explica com un poètic conte, amb sis capítols o lliçons, de manera senzilla però realment profunda, les grans teories que han permès el desenvolupament de la societat moderna: la Relativitat General i la Mecànica Quàntica. Unes teories potents però malauradament contradictòries entre si. La primera, la més bella i exigent de les teories científiques, segons el físic soviètic Lev Landau, ens aboca a un espaitemps continu en què la matèria i l’espai-temps es combinen contínuament, com un continu joc del gat i la rata. La segona ens du a un món estrany en què les partícules només existeixen quan interaccionen i on l’atzar hi juga un paper fonamental. En paraules de l’autor, la realitat sembla ser només interacció. Dues teories que tracten d’explicar el món però que no poden ser veritat al mateix temps. L’espaitemps corbat continu front a l’espai pla dels quàntums, dues maneres de veure el món que funcionen només en el seu àmbit d’aplicació.

Un físic no s’hauria de molestar per aquesta dicotomia. Els conflictes d’aquest tipus entre teories d’èxit són una oportunitat per avançar cap a una nova física. Són els moments en què quelcom ocult trau la poteta però no ens deixa veure gaire més. La natura sempre és tímida en mostrar-nos els secrets. Ara ens cal una teoria que ho unifique tot, com podria ser la Gravitació Quàntica de Llaços en la qual Carlo Rovelli n’és un dels desenvolupadors. Aquesta teoria proposa la quantització de l’espaitemps, en què, a semblança de la quàntica, tot és interacció. I, si un dia s’arriba a trobar un observable, si arriben a reeixir alguns dels experiments proposats, serà una veritable revolució de la física. De moment, però, cal continuar treballant.

I en aquesta nova realitat proposada què hi fem nosaltres com a humans? Quina és la realitat que percebem, quina és la nostra realitat, què és el temps, què és el present? En aquest món de la física contemporània on l’atzar i la interacció són la norma, som realment lliures? Nosaltres som el subjecte que observa aquest món amb el qual interaccionem, però al mateix temps en som part integrant d’aquest. Som fets també per partícules, llums i intercanvis de la mateixa manera que ho són les galàxies i els altres éssers vius de la Terra. Ho veiem des de dins i tractem d’entendre-ho amb la potent però limitada xarxa neuronal del nostre cervell. Carlo Rovelli, en la darrera lliçó, ens explica el seu punt de vista sobre la humanitat, sobre la complexa realitat de què estem fets. En definitiva, ens diu que allò específicament humà no ens separa de la natura, és la nostra natura.

El món que ens envolta, que hem vist per la finestra durant aquests mesos de confinament, ens sembla bell, continu, ordenat i que flueix al ritme de les estacions. Tenim però una visió desenfocada de la realitat. Veiem el llac amb l’aigua tranquil·la, però de lluny no en percebem l’estructura fina, les molècules d’aigua movent-se, trencant-se, els quarks dins dels protons vibrant, i, més subtilment encara, les possibles ínfimes porcions de l’espaitemps.

I acabe amb la mateixa expressió poètica en què acaba el llibre: A la riba del que sabem, en contacte amb l’oceà de tot el que no sabem, brillen el misteri del món, la bellesa del món, i ens deixen sense alè.

Quart llibre del confinament.

Joan Olivares va fer, fa uns mesos, una crònica més llarga i consistent sobre el llibre en Nosaltres La Veu.

‘Set lliçons breus de física’, de Carlo Rovelli

LA LLIBRERIA: CIÈNCIA

per Joan Olivares

Acaben les Falles i en huit dies serà diumenge de Pasqua. Dues festes tan volgudes i arrelades entre els valencians i que són festes de benvinguda a la primavera, a l’allargament del dia, a l’oratge més suau i al reviscolament de la vida.

La raó, però, de l’embolic de l’acumulació de dates festives caldria buscar-lo en el concili de Nicea, l’any 325.

I és que el començament oficial de la primavera serà enguany tot just quan acaben les Falles. Avui, 20 de març a les 5:30 h (hora local) el Sol, en el seu camí anual sobre el cel, ha passat de l’hemisferi sud celeste a l’hemisferi nord celeste i ha creuat, per tant, l’equador celeste. Ha estat el moment de l’equinocci de primavera. Una primavera que durarà 92 dies i 18 hores, fins el 21 de juny.

I com que el Sol romandrà aproximadament durant tot el dia sobre el cercle de l’equador celeste que passa exactament per l’est i l’oest, el dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra.

Normalment el dia de l’equinocci de primavera cau al voltant del 21 de març. Enguany però, ho ha fet molt més prompte. De fet aquesta serà la primavera més primerenca des del 1896!

La causa d’aquest avançament és que 2016 és un any de traspàs i les efemèrides astronòmiques s’avancen però l’efecte principal cal buscar-lo en que l’any 2000 va ser un any de traspàs, d’acord amb el calendari gregorià que fem servir, cosa que ha fet que l’equinocci de març arribe aproximadament tres quartes parts d’un dia abans en cada any durant el segle 21 (2001-2100) que durant els anys de la centúria passada.

Finalment recordar que el canvi de l’horari d’hivern a l’horari d’estiu serà durant la nit del 26 al 27 de març. Serà el moment d’afegir una hora més als nostres rellotges.

Que gaudiu de la primavera…

Imatges:
1.- El calendari solar de Ca les Senyoretes marca l’equinocci de primavera Fotografia: Joan Olivares
2. Falla La Dula. Tavernes de la Valldigna, 2016. Enric Marco
3.- Esfera celeste amb el camí del Sol els dies dels solsticis i equinoccis.

Ca les Senyoretes està d’aniversari. L’hotel rural situat a Otos, la Vall d’Albaida, que fa de motor cultural de la Vall d’Albaida va reunir diumenge passat uns tres cents amics de la casa que ens aplegarem per celebrar els 10 anys de la seua obertura.

Per fer temps per als actes previstos i esperar als més tardans dels invitats, la casa ens obsequià, només entrar, una picadeta que ens permeté fer la xarrada amb uns quants dels amics fets aquests anys entre les parets de la casa, escoltant els espectacles i sopant les exquisides menges de l’Assumpció, l’ama de la casa. Allí estaven Víctor Iñurría, Pep Albinyana, Toni Canet, Jordi Albinyana, Toni de l’Hostal, Pep Gimeno el Botifarra, i molts altres.

Joan Olivares ens contà la història de la casa que pertanyia a les Senyoretes, unes ties amb les quals, ell i l’Assumpció, tenien molta relació. Joan ha escrit la història de la casa en el seu bloc. En morir elles, no volien que es perdera la casa. I si al principi pensaren només en fer un hotel rural, Pep Albinyana captà ràpidament les possibilitats de la terrassa de la casa per fer activitats culturals.

Joan agraí a tots els col·laboradors el seu suport durant aquesta dècada: Pep Gimeno Botifarra per ser el primer que hi actua i portà la seua bona música a la casa, Pep Albinyana per l’organització dels “saraos”, Casimir per les vetlades de cuina, a Enric Marco per les nits astronòmiques i tants altres que han donat vida a les nits de Ca les Senyoretes.

I per acabar la festa, Pep Gimeno Botifarra ens oferí unes quantes cançons del seu repertori, mentre d’altres artistes amics de la casa feien uns cameos. Toni de l’Hostal interpretà la versió llarga (les cares A i B d’un LP, va dir) del Romanç del Casament de Maria la Xata, (ací cantada per Pep Gimeno Botifarra), Dani Miquel amb la Princesa Ratolina, Andreu Valor, amb Ací em pariren i ací estic.

Finalment, en agraïment als visitants de la casa, Joan Olivares sortejà un magnific rellotge de Sol, fet en col·laboració amb l’artista Rafael Amorós, entre els clients dels últims mesos.

Deu anys que han passat volant, per a nosaltres i per a Ca les Senyoretes. Durant aquests temps ens ho hem passat molt bé a la casa, escoltant música, aprenent coses noves i menjant molt bé. I, sobre tot, fent amics nous. No es tractava d’això, en definitiva?

Moltes gràcies a Joan i Assumpció, i també a Maria i Clara, per haver creat i mantingut Ca les Senyoretes. Esperem continuar molts anys més gaudint de la vostra amistat i la vostra casa.

No deixeu de llegir la història d’aquests deu anys a Ca les Senyoretes escrita per Joan Olivares. Això si que és literatura de la bona.

Fotos d’Enric Marco.
1-2 Aspecte de la casa en la festa dels deu anys a Ca les Senyoretes.
3.-Joan Olivares presenta l’acte.
4.- Pep Gimeno, el Botifarra, ens regala unes cançons.
5.- Toni de l’Hostal canta el Casament de Maria la Xata, versión LP.
6. Dani Miquel ens fa cantar a tots.
7. Andreu Valor
8. Els dos Albinyana de la casa, Jordi i Pep.

Avui, 23 de setembre, és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 10:21, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Ja us havíeu adonat com cada dia els rajos de Sol entren cada vegada més endins de casa. Les persianes cada vegada poden aturar menys la calor solar. Això és causat perquè el Sol es troba cada dia més baix.Si al principi de  l’estiu el Sol es trobava alt i eixia prop del nord-est i es ponia prop del nord-oest, a mesura que ha anat passant els mesos de juliol i agost, l’eixida i posta del Sol cada vegada s’ha produït més prop dels punts cardinals Est i Oest, respectivament.

Avui, finalment, el Sol finalment ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest.

Com pot ser això? Tots hem escoltat de menuts la lliçó dels punts cardinals (Est, Sud, Oest, Nord) en que se’ns deia que el Sol sempre ix per l’est i es pon per l’oest. Aquesta visió simplificada dels moviments del Sol en el cel terrestre ha fet molt de mal en l’educació dels nens. De fet, el Sol ix per l’est i es pon per l’oest només dos dies a l’any: els dies dels equinoccis, el de primavera (21 de març) i el de tardor (22 o 23 setembre).

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores. Per això avui ens trobem a l’equinocci de la tardor. (A la figura el cercle Equinox és el cercle de l’equador celeste).

I a més a més, el dia de l’equinocci ens fa també un regal geomètric. Si plantem un objecte vertical a terra i marquem l’extrem de l’ombra durant unes hores veurem que es formarà una línia recta que anirà exactament d’est a oest. Aquesta línia, anomenada equinoccial, també es podrà veure si usem superfícies verticals com ara un rellotge de Sol. (Mireu la primera figura).

La tardor ja ha arribat. Ja des del 21 de juny els dies són cada vegada més curts i les nits cada vegada més llargues però a partir d’ara la nit serà més llarga que el dia. Així que, com diu l’amic Joan Olivares en un dels seus rellotges, Carpe Diem et Noctem.

Imatges i Figures:
1.- El punt de llum solar cau pràcticament damunt de la línia equinoccial en el rellotge de Sol de Joan Olivares a Ca les Senyoretes a dos dies de l’equinocci. Al fons el Benicadell. 20 de setembre 2015. Enric Marco.
2.- Esfera celeste amb els cercles per on es mou el Sol durant els solsticis i equinoccis.
3.- Punt d’eixida del Sol el 23 de setembre. Astronomy Simulation. University Nebraska-Lincoln.
4.- Línees equinoccials obtingudes el 23 de setembre de 2004 al Col·legi Públic Jaume II el Just de Benifairó de la Valldigna. Enric Marco.

La Societat d’Educació Matemàtica Al-Khwarizmi ha organitzat la 5a Trobada de Societats de Matemàtiques de Parla Catalana aquest cap de setmana a les comarques centrals valencianes.

Dissabte de matí els participants es van concentrar a les portes del Monestir de Santa Maria de Valldigna, a la Safor, per visitar-lo de la mà de l’historiador de Tavernes Enric Martí. La història del cenobi, el seu espoli i la seua lenta però contínua restauració van ser els temes de l’explicació fins l’hora de dinar.

La reunió de treball i coordinació de les societats matemàtiques ja es realitzà a la vesprada al Palau d’Otos, a la Vall d’Albaida, poble on es desenvoluparia la resta d’activitats del cap de setmana.

Arribada la nit, vaig preparar el telescopi per l’observació astronòmica anunciada al programa que ens permeté veure, entre núvols, el planeta Júpiter amb les seues bandes acolorides i les quatre llunes galileanes. Tanmateix l’oratge no ajudà gens, ja que no trigà a fer la guitza i impedí l’exploració d’altres objectes previstos com la nebulosa d’Orió. En lloc d’açò, els assistents van poder contemplar diversos instruments astronòmics antics, cedits per a l’ocasió per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i van conéixer com s’usaven.

Després de sopar i ja avançada la nit els participants de la Trobada assistiren a una conferència de Joan Olivares sobre mètodes antics i tradicionals de mesurar el temps. S’aturà especialment en el rellotge de peus que s’usava per repartir la tanda en el reg i  que encara era viu fins fa pocs anys en la comarca de la Vall d’Albaida.

La intensa jornada acabà amb un petit recital de poemes matemàtics, seleccionats per Rosa Magraner, tant de reconeguts poetes -David Jou o Feliu Formosa-, com d’altres inèdits o propis.

L’endemà diumenge els matemàtics visitaren la “Ruta dels rellotges de Sol d’Otos“, guiats pel seu dissenyador, l’escriptor i gnomonista Joan Olivares, el qual explicà les característiques i dificultats de la construcció dels diversos models de rellotges. “La pedra de Basset”, calendari que marca la data del 25 d’abril, en record de la batalla d’Almansa, així com el rellotge calendari dels xiprers de benvinguda, a l’entrada del poble, foren dels més admirats per les seues dificultats tècniques.

En aquesta trobada he tingut l’ocasió de conéixer personalment Daniel Ruiz Aguilera de la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i coautor de l’estudi dels efectes de la llum del sol eixint del solstici d’hivern a la Seu de Mallorca. Ja en vaig parlar el darrer solstici. Una meravella visual i astronòmica encara que sembla que no buscada expressament.

En aquestes trobades científiques hi han participat membres de les diferents juntes directives de la Societat Catalana de Matemàtiques, la Federació d’Entitats d’Educació Matemàtica de Catalunya, la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i de la pròpia societat que l’organitza en aquesta ocasió.

Fotos: 1. Els participants en el Monestir de Santa Maria de Valldigna. 2. Joan Olivares explica el significat i les característiques gnomòniques de la Pedra de Basset. 3. Amb Daniel Ruiz Aguilera i Joan Olivares davant del seu rellotge més espectacular. Crèdits: Enric Marco.

Feia molts anys que no pujava a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Enguany se m’ha presentat l’oportunitat de reviure experiències remotes, de relacionar-nos amb tots els accents del català, de viure durant unes hores el microcosmos de la UCE.

Pujarem Joan Olivares i Pep Albinyana i les respectives famílies per assistir a la Taula Redona sobre Literatura Eròtica el dimecres 17 d’agost. Cinc guanyadors del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, únic premi d’aquestes característiques a la península ibèrica, s’aplegaren a la capital del Conflent per parlar de literatura.

Minuts abans de l’encontre, però, vaig saludar Mireia Mollà, diputada de Compromís a les Corts Valencianes, que, al gimnàs, anava a parlar de la crisi democràtica al País Valencià. Un parlament curt, brillant i contundent dirigit sobretot a catalans, ja que els valencians ja ens coneixem el tema. Comentà que el Parlament valencià porta el rècord de condemnes per bloquejar la labor de l’oposició, cinc vegades pel tribunal Constitucional i una pel Tribunal Superior de Justícia.

I destacà la labor del grup Compromís i l’efectivitat de les xarxes socials per arribar a la gent.

El dissabte 25 d’octubre va ser una altra nit de festa a Ca les Senyoretes. Els amics de la casa i de la família propietària ens van reunir per un doble motiu.

El primer va ser per assistir a la presentació de la darrera novel·la de Joan Olivares, Pell de pruna, il·lustrada per Jordi Albinyana. Pep Albinyana, Gàlim, aimador de la casa, va fer-ne la presentació.

I després del sopar, Pep Gimeno, Botifarra, va fer el final de festa, acompanyat de músics, cantaors i d’un versador, que també n’hi va haver.

I la festa acabà ben tard.  Sort del canvi d’hora, aquesta vegada jugava a favor….

Segueix…

La nit es presentà plujosa altra vegada, com tots els dies d’aquest mes d’octubre tradicionalment plujós al País Valencià. Però l’encontre era tancat i a cobert i no s’esperaven problemes causats pels elements.

Arribàrem prompte aquesta vegada. Els nostres amics d’Elx ja havien arribat però. No van poder gaudir de la visita a la Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos ja que el Sol no va lluir en tot el dia i ara ja era fosc.

Joan Olivares, com sempre ens va rebre amb amabilitat i interés, com si fórem els únics invitats a sa casa. No sé com s’ho fa però anava saludant a tots els nous vinguts i a tots els dedicava el seu temps i per a tots tenia paraules d’amistat.

La gent ja anava arribant i concentrant-se a la sala exterior, a costat de la terrassa, on ja seia Pep Albinyana, presentador del primer acte de la nit, enmarcat pels protagonistes de l’obra Joan Olivares i Jordi Albinyana.  I  m’han dit que Pep i Jordi no són família!

Pep féu un discurs brillant i ple de tocs d’humor. M’ha estalviat fer-ne un resum ja que Pep l’ha penjat en el seu bloc. Llegiu-lo que s’ho val.

Jordi contà els primers moments de la creació de la novel·la i de com nasqueren les il·lustracions. Finalment es dolgué de la maquetació de les imatges al llibre que han eixit ben fosques i que li han fet perdre la lluminositat  i la seua gràcia (i gran part del seu erotisme, dic jo).

Joan féu notar l’adjectiu eròtica per referir-se a la seua novel·la. Sembla que per alguns el sol fet de ser eròtica ja li lleva la seua vàlua. Primer de tot és una novel·la  i com a tal ha de ser tractada però sembla ser que la gent que l’ha llegida se n’avergonyeix de comentar-ho.

Després d’un bon sopar de picaeta on poguerem parlar amb els bons amics de Tavernes i d’Elx, començà la nit de Pep Gimeno, el Botifarra.

Aquest cantaor de Xàtiva, que abans cantava en la rodalla d’un grup de balls populars del seu poble, s’ha llançat a cantar en solitari amb prou èxit pel País Valencià i Catalunya. Ací el podeu veure cantant amb el grup Obrint Pas.

Començà amb la dansa del Velatori de Tavernes que es cantava i ballava quan moria un albat, un xiquet menor de 7 anys que anava directament al cel.

I continuà tota la nit, amb cançons d’ací i d’allà, amb músics que anaven incorporant-se i amb el polifacètic Jordi Albinyana que també tocava la guitarra.

Sortejaren un gravat d’una de les il·lustracions de Jordi entre els assistents que guanyà una xica. Però el regal tenia gat en sac. Sembla que ella haurà de convidar a sopar els dos Albinyanes. Quines coses….

La nit anava animant-se amb la incorporació de la cantaora de la seua antiga rondalla i d’un altre cantant amb versador inclòs. Fa anys a la Fira de Xàtiva es feien concursos de cantaors que anaven improvisant les lletres i es replicaven mútuament.

Botifarra tot ho animava amb acudits i historietes picants. Tot ben coherent. La nit havia començat eròtica i semblava que volia acabar igual…

La nit ja era avançada, la gent marxava però la música no parava.  A més passava un fenomen ben estrany. S’anaven incorporant nous músics que treien els instruments dels seus cotxes i el grup creixia i creixia i el públic minva cada vegada més. Els artistes actuaven només pel plaer de tocar i fer festa.

Les tres passades. Sort que acabaven de canviar l’hora, aquesta vegada a favor i havíem tornat a les dues. Calia, però marxar.

La festa, però continuà.

Nota: A continuació estan les fotos més interessants de la vetlada. No acabe de trobar com posar-les en ordre. Estan numerades cronològicament de l’1 al 21 però el sistema me les ha posades en el sentit contrari. Disculpeu…

L’observació de l’eclipsi de Lluna a Otos va ser l’objecte d’una nova Nit Temàtica a Ca les Senyoretes.

La Lluna, en el seu camí al voltant del Sol, va entrar en l’ombra terrestre el passat dia 16 d’agost. L’eclipsi, però, no va ser total. El nostre satèl·lit no va entrar completament en la foscor i es produí, per tant, només un eclipsi parcial de Lluna.

Vaig anar a Ca les Senyoretes d’Otos (la Vall d’Albaida), convidat per l’escriptor Joan Olivares per participar en la seua nova Nit Temàtica. Tres telescopis van seguir pas a pas l’evolució de l’eclipsi parcial i van permetre al nombrós grup de persones presents gaudir de la visió d’un dels espectacles més bonics de la natura.

Durant tot el dia el cel havia estat totalment cobert però pocs minuts abans de l’esdeveniment el cel es va aclarir de núvols. Tanmateix la Lluna va romandre amagada darrere de l’única zona amb núvols, tot just en direcció al cim del Benicadell, així que la primera part de l’eclipsi no va ser possible veure-la.

Però tot s’arreglà al final. Tothom va poder gaudir del joc furtiu d’ombres entre el Sol, la Terra i la Lluna.

Segueix …
Arribe a Otos a les 9:20. La rotonda d’entrada al poble està acabada finalment i la connexió amb la carretera de Gandia i Olleria ja és completa.

A Ca les Senyoretes ja hi ha gent esperant. La Lluna, però encara no ha eixit de darrera del Benicadell.

Els dos telescopis que porte els munte ràpidament i amb el programa de cerca automàtica “autostar” troben sense massa problemes el planeta Júpiter que passeja majestuós damunt la Serra del Benicadell. A través dels oculars veig dos satèl·lits a cada banda, encara que Ió es troba en eixe moment eixint de darrere el planeta rei, quasi pegat a ell encara. Pel Meade ETX 70 mm de Lidl el planeta mostra pocs detalls però amb el ETX 125 mm les bandes de núvols apareixen definides, amb estructura i tot. La nit no ha quedat perfecta, però. Hi ha un poc de turbulència i un vent fluix.

Amb el telescopi que Joan Olivares ja havia muntat i amb els dos que he portat ja donem l’abast per a que tota la gent que ha vingut al sopar de la Nit Temàtica puga veure sense problemes el fenomen més esperat, l’eclipsi parcial de Lluna.

La Lluna, però, és vergonyosa. S’amaga darrere de l’única zona amb núvols del cel, tot just en direcció al cim del Benicadell. Són les 22 h i cal gaudir del sopar que ha preparat Assumpció i la Lluna encara no s’ha deixat veure. L’entrada de la Lluna en l’ombra de la Terra ja s’està produint però la llum lunar només enllumena els núvols per darrere. Caldrà esperar el final del sopar.

Sopem amb els altres assistents. Els pares d’una xiqueta que vol ser astrònoma i l’amic Joan són el nostres companys de taula. Al sopar veig que falten els sopadors habituals Pep Alminyana i Àngel Canet que no fallen mai. Tampoc estan els que venen de tant en tant. Avui justament, Paco Muñoz canta a la plaça de bous de Bocairent i els seus amics no volen faltar a la cita.

Ja durant el sopar la Lluna ha pujat el suficient per a eixir de darrere els núvols i mostrar finalment el mos que li ha causat l’ombra terrestre. La part enllumenada pels rajos de Sol es mostra brillant mentre que la zona enfosquida és de color rogenc a causa dels rajos solars que li arriben a través de l’atmosfera terrestre. Són les 23:10, el màxim de l’eclipsi que en aquest moment tapa un 81% del disc lunar. Faig unes fotos i explique a qui pregunta el mecanisme de l’eclipsi.

Quan tots ja han sopat, Joan prepara la pantalla i el projector i amb l’ordinador engegue la presentació de l’explicació de la formació dels eclipsis de Lluna. És veritat que explicar en dos dimensions els moviments de la Lluna al voltant de la Terra és complicat. Però, més complicat encara és fer notar que l’òrbita lunar es troba inclinada 5º respecte al pla que forma l’òrbita de la Terra al voltant del Sol. Aquest fet és la causa que els eclipsis no es produesquen cada 15 dies, en cada lluna nova (eclipsi de Sol) o en cada lluna plena (eclipsi de Lluna) sinó de manera molt esporàdica. Vegeu un post anterior per a més explicació.

Joan Olivares trau un enginyós artefacte que simula en tres dimensions les òrbites terrestre i lunar. Sembla que la gent ho entén.

Faig notar com els eclipsis de Lluna han estat usats pels antics grecs per determinar la forma de la Terra. Encara que és un fet poc sabut, la forma esfèrica del nostre planeta és coneguda des de fa més de 2500 anys. La idea que els antics, pobrets, pensaven que la Terra era plana és totalment errònia. Només els ignorants o la gent del poble baix podia pensar d’aquesta manera. Si l’ombra de la Terra és circular com es veu sobre la Lluna en els moments dels eclipsis de Lluna, la Terra, que enllumenada pel Sol produeix aquesta ombra, ha de ser, per força, esfèrica.

Acabada la xerrada encara tenim temps de veure les últimes fases de l’eclipsi. La Lluna, movent-se cap a l’est, va deixant l’ombra terrestre i torna a rebre els rajos solars sense impediments. Torna, en tot el seu esplendor, la Lluna plena.

A banda de la Lluna, els telescopis mostren també el planeta Júpiter. Ió i Europa envolten de ben prop el planeta, els altres satèl·lits es troben més lluny.

La llum de la Lluna plena fa molt brillant el cel. És inútil observar qualsevol objecte de cel profund. Fins i tot la galàxia d’Andròmeda, que es presenta per l’est, es troba reduïda a una minúscula i dèbil boirina.

Ja és la una passada. L’eclipsi ja és història i la gent ja va marxant. Ens acomiadem dels amos de la casa amb el goig d’haver presenciat un bell encontre celeste.

Foto del post: Joan Olivares observant la Lluna. Enric Marco
Fotos adjuntes: Diverses fotos dels assistents i una composició d’imatges de l’eclipsi. Enric Marco
Més fotos: Assistents i la Lluna eclipsada. El Tap. Suplement de Vilaweb Ontinyent. Joan Olivares

L’escriptor i gnomonista de la Vall d’Albaida, Joan Olivares, presentà dijous 17 de gener la seua darrera obra publicada Pana Negra a la Casa de Cultura Marqués Gonzalez de Quirós. Aquest acte s’emmarcava dins de les activitats del Taller de Creació Literària de la Universitat Popular de Gandia “Parlem de llibres amb…” que coordina la poetessa gandiana Adriana Serlik.

Rosa Magraner, professora de valencià de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna, va presentar l’acte fent un repàs de l’obra literària de Joan Olivares des del primer llibre Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida dedicat als rellotges solars de la seua comarca fins Pana Negra, Premi de narrativa “Constantí Llombart” dels Premis Ciutat de València 2006. També es feu esment de la seua darrera obra Pell de pruna, Premi de narrativa eròtica de la Vall d’Albaida, 2007 encara no publicada.

Joan Olivares va anant desvetllant les diverses motivacions que té per escriure. Va parlar sobre les persones que l’han influït, sobre les fonts d’on han begut els seus relats, sobre l’ús de la llengua i sobre el lèxic usat d’activitats ja desaparegudes.

Pana Negra està basat en la vida de Marià Seguí i Calatayud, el Gatet d’Otos, històric bandoler, temut i estimat alhora. Junt amb el seu company Sitala realitzaren una sèrie de robatoris i segrestos. Per les seues correries i fama es van fer mereixedors de la persecució de les autoritat i de la Guàrdia Civil.

Olivares ha sabut fer una extraordinària caracterització dels personatges del món rural de la seua comarca d’interior valencià on retrata amb senzillesa i versemblança la vida miserable que duien els jornalers, el braç treballador.

Olivares selecciona i empra acuradament, amb propietat, el lèxic. El parlar dels seus personatges és creïble, senzill, però ric, i no per això inculte. Sobta positivament la utilització d’un extens vocabulari de la natura (plantes, flors, animals), de feines i eines del camp, algunes ja desaparegudes o en vies de desaparició. Qui sap hui què és una rella, un aladre, l’esteva o la llera?

Joan Olivares ha sabut bastir una considerable obra narrativa que ja té un gran pes i és ben valorada en el panorama actual de les lletres valencianes.

Joan, enhorabona i sort amb les pròximes obres…

Aquest post està basat en l’escrit que va llegir Rosa Magraner sobre l’obra presentada.

Foto: Rosa Magraner i Joan Olivares a Gandia. Enric Marco

El Sol ha determinat durant segles el ritme quotidià dels nostres pobles. L’eixida del Sol determinava l’hora de començament del treball, mentre que a la posta els treballadors deixaven el camp o els tallers per seure a la taula del sopar. Calia fer, però, més aturades durant la jornada. La primera i principal era l’hora del dinar. Segurament el buit a l’estómac i l’alçada màxima del Sol en devien dir el moment adient. Alguna muntanya també podia ser usada per a aquest menester i així tenim certs topònims que ens ho recorden com, per exemple, la Penya del Migdia a la Valldigna.

Algú va tindre la pensada de plantar un pal a terra o en una paret i de seguir el camí del Sol per la seua ombra. Al matí, aquesta és llarga i, mentre va pujant el Sol, s’acurta fins al migdia. A partir d’aquest moment, l’ombra va creixent fins que el Sol s’amaga. Aquests rellotges eren rudimentaris però feien el seu paper.

Més endavant es va aprendre que el pal, anomenat tècnicament gnòmon, assenyala millor l’hora si s’orienta  al pol nord celeste, el punt del cel al voltant del qual giren tots els estels, situat molt a prop de l’estrella polar. Calia ara uns certs coneixements d’astronomia i de geometria que uns artesans, anomenats quadranters, posseïen. Aquests especialistes en la construcció de rellotges de Sol van omplir els pobles valencians de bells i precisos rellotges durant els segles XVIII i XIX. En la Safor en tenim de magnífics exemples, com el rellotge de Sol de l’Alqueria del Duc, a Gandia, el de l’església de Santa Maria o el de la Casa del Rellotge de la partida del Xiricull, tots dos a Oliva, el doble rellotge de l’església de Sant Pere a Tavernes de la Valldigna… Tot edifici noble es prestigiava amb un rellotge per dir la “seua” hora al poble.

Després, arran de la revolució dels transports a finals del segle XIX i per la necessitat d’establir una hora comuna per tal de sincronitzar-se,  es va generalitzar l’ús dels rellotges mecànics. Tothom va aconseguir el seu propi rellotge, de butxaca o de polsera, i l’ofici de quadranter va passar a l’oblit.

Ara, a principi del segle XXI, els quadranters estan d’actualitat. No els mou, però, un afany professional, ni són requerits els seus serveis per dir l’hora al poble. Ara el que els guia és la conservació del ric patrimoni valencià dels quadrants solars i la possibilitat de construir-ne de nous. Aquests moderns rellotges solars estan construïts amb innovadors dissenys i materials. Són obres d’art, però a la vegada, també són objectes útils ja que  ens donen l’hora.

L’amic Joan Olivares és, segurament, el quadranter valencià més actiu. De fa anys construeix rellotges de Sol al seu poble Otos i per tota la seua comarca, la Vall d’Albaida. Juntament amb l’artista Rafael Amorós, han creat diverses obres d’art per mesurar de manera exacta el pas del temps i les han posades a Muro, Benigànim, Benissa, Ontinyent, Guadasèquies, etc. També podem admirar algunes de les seues obres a la Safor:  a Llocnou de Sant Jeroni o a Rafelcofer.

Ara, Joan i Rafael han anat una mica més enllà en la seua particular recerca de la geometria del temps. Han convençut els artistes valencians més importants perquè facen nous rellotges. Estic parlant d’Andreu Alfaro, d’Artur Heras, d’Antoni Miró, de Manolo Boix i d’altres que s’han posat a idear unes obres d’art per donar l’hora del Sol. Han treballat de valent aquest dos últims anys i el resultat ja es pot apreciar a Otos.

El dia 12 de març passat va ser una festa a Otos, el poble de Joan Olivares. S’inaugurava la ruta turístico-cultural dels rellotges de Sol, projecte organitzat per l’ajuntament d’Otos i finançat pel Proder-2 Vall d’Albaida. Centenars de persones, i entre elles, bona part dels gnomonistes (especialistes en rellotges solars) d’arreu de l’estat, s’aplegaren per admirar el treball ben fet. Els nous rellotges s’han disposat al llarg d’un itinerari pel poble que comença per la plaça del Llaurador i, continuant pels carrers del Santíssim Crist i de Sant Josep, ens mostra des del senzill anell solar, d’Andreu Alfaro, a la tallada de meló d’Alger, d’Artur Heras, passant per la bicicleta solar, d’Antoni Miró i la llança clavada a l’ull del gegant Polifem, de Manolo Boix. No oblidem el rellotge dels pebres, de Rafael Armengol, inspirat en un famós poema de Vicent Andrés Estellés, al qual li fa homenatge; ni el d’Arcadi Blasco, ni el d’Elisa Martí. Joan Olivares i Rafael Amorós també hi han contribuït amb un quadrant solar que han instal·lat a l’interior del Palau d’Otos. Els seus colors i els diversos sistemes numèrics emprats ens duen a recordar la història del valencians. Com ja hem dit abans, són obres d’art útils ja que a la seua vessant estètica s’uneix la correcta mesura del temps.

Ara que els dies són més llargs i que abelleix eixir de casa no us ho penseu més i aneu a Otos per visitar la ruta turístico-cultural dels rellotges de Sol. No us ens penedireu.

(Foto de l’autor. Rellotge de Sol d’Artur Heras a Otos)