Pols d'estels

La setmana passada la vicerectora de Cultura Ester Alba inaugurà al primer pis de l’aulari Nord del Campus de Tarongers l’exposició Chemins de fer, chemins de sable. Les espagnols du Transsaharien, un muntatge fotogràfic que explica el dur exili que patiren els republicans que fugiren per Alacant cap al nord d’Àfrica. La professora de la Universitat d’Alacant i fotògrafa Carmen Ródenas, comissària, ens explica, mitjançant unes extraordinàries fotografies, les restes de la línia de tren que havia d’unir Orà amb Dakar, travessant el Sàhara, l’anomenat Transsaharien, construït pels exiliats del Stanbrook, en condicions de treball forçat.

Seguidament la vicerectora inaugurà al hall de la Facultat de Dret situada al Campus de Tarongers de la Universitat de València l’exposició JERONI MUNYÓS: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement, en commemoració del 5è centenari del naixement de l’astrònom renaixentista de la Universitat de València, Jeroni Munyós. Passejant per ella ens trobarem amb la convulsa societat valenciana de la Germania i la repressió posterior, una jove Universitat de València, les matemàtiques renaixentistes i el seu ús en ciències aplicades com la geodèsia i cartografia i l’inici de la separació entre astrologia i la nova ciència de l’astronomia. Després d’haver estat exposada al hall de la facultat de Filologia, Traducció i Interpretació els mesos de novembre i desembre i al hall de la facultat de física els mesos de febrer i març d’enguany ara s’hi podrà veure fins al 28 de juny al Campus de Tarongers.

Jeroni Munyós (València, ca. 1520-Valladolid?, 1591) és sens dubte un dels científics més destacats de la història valenciana. Va ser catedràtic d’hebreu a la Universitat d’Ancona i de matemàtiques i astronomia a les universitats de València i Salamanca. En la seua època va gaudir d’un enorme prestigi als regnes hispànics i a tot Europa, sobretot gràcies als seus treballs sobre la supernova del 1572, àmpliament citats i comentats pels millors astrònoms europeus, treballs que encara s’utilitzen per a estudiar el que encara queda d’aquest fenomen. Encara que va publicar poques obres, va deixar un important volum de manuscrits de les diferents branques de les matemàtiques i l’astronomia de l’època i les seues aplicacions, testimoniatge de les seues activitats i ensenyaments a les universitats. En suma, la seua personalitat intel·lectual es correspon amb els científics-tècnics-humanistes del període renaixentista que van contribuir a crear les condicions que van fer possible la ciència moderna i la seua emergència.

Imatges: Enric Marco (1-2) i UVcultura / La Nau (3)

Divendres 10 de maig un flux de protons, electrons i ions solars, embolcallats per una bambolla magnètic impactà contra el camp magnètic i l’alta atmosfera terrestre. Uns hores abans l’enorme regió activa solar AR3664 havia sofert diverses reestructuracions dels seus tubs de flux magnètic i com a resultat, milions de tones de plasma en forma d’ejecció de massa coronal eixiren llençats a l’espai.

La Terra, en aquest moment, estava en la línia de visió de la tempesta i, a la nit i matinada les partícules carregades solars xocaven, interaccionaven i excitaven les molècules atmosfèriques com el nitrogen i l’oxigen.

En principi no hi ha res d’especial en aquest fenomen ja que, amb el Sol prop del màxim d’activitat, s’envien sovint cap a nosaltres aquests andanades de material calent. Les partícules solars queden enganxades al camp magnètic terrestre a gran altitud respecte a la superfície terrestre i, conduïdes per aquest, impacten en les zones polars, tant del nord com del sud. Aquestes interaccions son les causants de les belles aurores boreals i australs. Escandinàvia, Rússia, Alaska, Canadà i Islàndia en el nord i l’Antàrtida en el sud són els llocs habituals on s’observen aquests fenòmens.

Tanmateix divendres a la nit la tempesta geomagnètica tenia categoria G5, la més intensa dels últims 20 anys, així que era de les grosses, com també ho era la taca que l’havia produïda, d’una grandària de 18 terres. Els electrons i protons solars desbordaren les línies magnètiques usuals i pogueren col·lisionar amb l’oxigen i nitrogen a latitud més baixes. Així és com tota Europa, Canàries i Amèrica del Nord fins a Mèxic van observar belles mostres de llum al cel, un fet del tot extraordinari.

Els colors observats depenen de les molècules implicades però també de l’altura. L’oxigen emet llum verda i roja a gran altura mentre que el nitrogen brilla blau i morat a menor altura com es pot veure en el diagrama adjunt.

Durant tota la nit del divendres s’anaven rebent per les xarxes socials imatges impactants des de tot el país, des del nord com Puigcerdà, Prades, Morella, València, fins al sud, Pedreguer, Ontinyent, Alcoi entre milers d’observacions.

Des del 2003 que no se n’havia vist cap aurora boreal tan al sud. Aquella vegada només l’amic Joanma Bullón la fotografià des d’Aras de los Olmos, en els Serrans. L’anterior aurora va ser l’anomenada aurora de la Guerra Civil observada el 25 de gener de 1938 a gran part del món i reportada a Tortosa i Gandia entre molts altres llocs.

Els físics solars i especialistes en oratge espacial han destacat que la gran regió activa AR3664 és similar a la gran regió activa que provocà la tempesta geomagnètica de Carrington el primer de setembre 1859. Les aurores s’observaren fins a Roma, Cuba o Colòmbia. A més aquella fulguració pertorbà les línies telegràfiques.

Sempre s’ha pensat que un esdeveniment similar podria pertorbar o alterar la tecnologia terrestre com ja passà amb les apagades de Montreal causades per les tempestes geomagnètiques de 1989. En la tempesta del cap de setmana sembla que no ha passat res greu llevat d’una notícia no confirmada sobre l’afectació dels satèl·lits Starlink. Això ens portaria a pensar que la societat moderna ha fet els deures front a l’arribada massiva de plasma solar o potser aquesta vegada hem tingut sort.

Jo, per desgràcia, no ho vaig veure. Estava amb un amic sota el cel ras mirant el Benicadell. L’Óssa Major cap al zenit, Sírius a l’oest, Hèrcules a l’est i el Lleó al sud, mentre la Lluna en forma de tall fi de meló buscava l’aixopluc darrere de l’horitzó.

Vídeo: Aurora boreal durant la nit del 10 a l’11 de maig de 2024 observada des de l’Observatori d’Aras de los Olmos (OAO) de la Universitat de València. Alícia Lozano, Vicent Peris, Òscar Brevià, Sergio Marín.

Enguany hem tornat a Expociència, la gran fira de ciència del Parc Científic de la Universitat de València. Cada grup d’investigació ha de fer l’esforç d’explicar d’una manera clara que és el que fa. Una manera de retornar a la societat tot allò que ens han donat. I un any més hem posat en marxa el nostre taller: ENLLUMENAR BÉ PER A VIURE MILLOR amb diverses activitats dirigides a xiquets i adults per a conscienciar-los sobre el problema de la contaminació lumínica.

Salvem la nit, el nostre grup de treball que estudia els problemes que causa l’enllumenat nocturn sobre els ecosistemes nocturns i la salut humana, va presentar dues tasques relacionades amb la llum.

Al centre de la sala, amb una caixa de llums que consta de llums incandescent, fluorescent i LED es va fer una introducció sobre els diversos tipus d’enllumenat que s’han utilitzat històricament als carrers i a les cases així com els seus avantatges i problemes. Podíem distingir els diferents tipus de LED, amb temperatura de color des de 2700 (càlid) fins a 6500 K (molt fred), amb diferents impactes sobre el medi ambient i la salut humana. A més a més, amb l’ús d’un espectrògraf portàtil es va mesurar les diverses llums per determinar directament del contingut de llum blava de cadascuna d’elles i quines son les que menys afecten el medi ambient. En la nostra caixa és el més càlid, el de 2700 K, però se’n poden trobar també més càlids encara, de 2200 K o 1800

Enguany estrenàvem la nova activitat amb un petit poble, diverses llums càlides i fredes i un projector per fer les estrelles i la Via Làctia. Sense apantallament les estrelles desapareixien essent la làmpada freda la pitjor de totes. Però a més la llum incidia directament en les finestres de les cases simulant la intrusió lumínica. Un exemple pràctic que agradà als visitants.

A més de les dues tasques per explicar la contaminació lumínica amb llums reals també disposàvem de l’exposició “La contaminació lumínica depén de nosaltres” que explica, amb ajuda d’infografies i textos literaris relacionats, la defensa del cel nocturn.

Una gran imatge nocturna de l’àrea metropolitana de València obtinguda l’any 2011 des de l’Estació Espacial Internacional per l’astronauta Paolo Nespoli va permetre explicar com els llums de qualsevol instal·lació d’enllumenat, encara que siga petita, arriba ben lluny, fins i tot a l’espai.

Finalment s’oferia el còmic Il·lumina el teu rellotge, en diversos panells i codi QR per poder-se’ls baixar. Una nena parla amb un gat setciències dels problemes causats per la contaminació lumínica d’una forma divertida i molt entenedora. Al final s’hi troben uns tests per veure com portes els teus ritmes biològics i unes recomanacions per dormir millor.

Calculem que unes 50 persones, adults i xiquets, passaren pel nostre taller durant les 4 hores que durà. Esperem haver despertat el seu esperit crític en qüestions d’enllumenat.

Imatges: Ángel Morales i Enric Marco.

El mes de maig comença amb núvols i clars i, malgrat les darreres pluges, la sequera encara és persistent. El cel nocturn no es deixa assaborir del tot, donada la passada de núvols alts que enterboleixes les estrelles.

Els planetes han deixat el cel del capvespre per refugiar-se en el cel de la matinada. Júpiter, finalment ens abandona i no podrem veure cap planeta abans de mitjanit fins l’agost.

Planetes

Admirant el cel nocturn de matinada podrem veure les aproximacions dels planetes la primera setmana de maig. Del 3 al 6 de maig durant la matinada i poc abans de l’eixida del Sol, cap a l’est, la Lluna minvant visitarà Saturn, Neptú, Mart i Mercuri. Les aproximacions seran tan grans que algunes vegades semblarà que el planeta i la Lluna es toquen.

El gegant Júpiter ha deixat de ser el llumener dels capvespres dels darrers mesos i s’ha enfonsat en la lluïssor del Sol. El 18 de maig el planeta es trobarà en conjunció solar, és a dir, alineat amb la Terra i el Sol (Terra- Sol – Júpiter). Júpiter passarà per darrere del Sol, amb una separació angular amb aquest de només 0° 43′ del Sol. A partir d’aquest moment Júpiter passarà, de ser un objecte vespertí a un de matutí.

La nit del 3 al 4 de maig començà el ball de la Lluna amb els planetes. A les 00:31 la Lluna minvant passarà a només 0° 50´ al sud de Saturn, en la constel·lació d’Aquari. En la matinada del 31 de maig la Lluna i Saturn tornaran a estar en conjunció. La Lluna se situarà a 0° 22´ al sud de Saturn, en la constel·lació d’Aquari.

La nit següent (4 – 5 de maig), la conjunció entre la Lluna i Mart serà a les 04:25 quan el nostre satèl·lit s’acoste a només 0° 11´ al nord de Mart, en la constel·lació de Pisces.

Finalment poc abans de l’alba del 6 de maig la Lluna estarà en conjunció amb Mercuri, amb una separació prou gran de 3° 49´ al nord del planeta, en la constel·lació de Pisces.

Dos dies després, el 9 de maig, Mercuri se situarà en el punt de la màxima elongació occidental, és a dir a la màxima separació del Sol en la seua aparició abans de l’alba. Començà el millor període per observar-lo. Però a més a més, uns dies més tard, el 12 de maig el planeta assolirà la major altura respecte a l’horitzó est de tot l’any 2024. No perdeu l’ocasió per admirar aquest planeta tan esquiu.

Fets destacats

La nit del 23 al 24 de maig la Lluna plena s’aproximarà molt a Antares, l’estel principal de la constel·lació de l’Escorpí. A casa nostra la màxima aproximació s’esdevindrà cap a les 6 del matí del 24 de maig quan la Lluna passe a un 15′ de l’estrella. Això és la meitat del diàmetre de la Lluna.

Tanmateix a Amèrica tindran més sort. A Mèxic, per exemple de 1:1 a 5:24 (UT) la Lluna ocultarà completament l’estrella. Un bell espectacle celeste que no podrem gaudir ací.

Pluja d’estels

Maig és el mes de la pluja de meteors η-Aquàrids. Activitat entre el 19 d’abril al 28 de maig, amb un màxim el 6 de maig. La taxa màxima observable serà de 40 meteors per hora. El màxim de la pluja serà observable a l’alba del 5 i en la matinada del 6 de maig, cap a la part est de l’esfera celeste. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. L’objecte propulsor de la pluja és el cometa 1P/Halley, amb un període orbital de 61 anys. El millor indret per a veure la pluja és prop de l’equador terrestre i fins a 30 graus de latitud sud.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Quart minvant	Maig	01	13 27
Lluna nova	Maig	08	05 23
Quart creixent	Maig	15	13 48
Lluna plena	Maig	23	15 53
Quart minvant	Maig	30	19 13

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2024. I tot això gràcies al Planetari de Quebec. Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatges:

1.- El Sol en continu amb un Seestar S50. 2 de maig 2024. Enric Marco.