Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Madame Curie

2011, l’any de la química

0

Madame Curie

Tot és química. A proposta de la UNESCO i la Unió internacional de química pura i aplicada (IUPAC), l’ONU declara el 2011 Any Internacional de la Química.

L’objectiu és conscienciar el públic sobre les contribucions d’aquesta ciència al benestar de la humanitat. Han triat aquest any perquè fa un segle que li atorgaren a Marja Sklodowska, madame Curie des del casament el 1895, el Nobel de química; també perquè fa cent anys de la fundació de l’associació precursora de la IUPAC.

No importa el pretext, perquè cent anys arrere de qualsevol present, trobarem successos dignes de celebració i desgràcies monumentals. Sempre està justificat, però, reflexionar sobre la percepció que tenim de la ciència i la influència que ha tingut. Una valoració negativa de la química és equivalent a acusar d’homicidi un ganivet trobat al costat d’un cadàver.

Aquest debat seria una oportunitat per fer aflorar coneixements i prejudicis; l’altra discussió pendent, el vincle entre la química i el salt que la indústria d’Elx fa durant el segle XX. Cap no és motiu del present escrit.?

Recordarem altres qüestions relacionades amb madame Curie. Les seues aportacions estan vinculades a la física i la química moderna. Ho prova haver sigut mereixedora de dos Nobel: física (1903) i química (1911), tots dos relacionats amb la radioactivitat.

Ara, però, evocarem fets que solen oblidar-se: és una de les poques dones que en el tomb de segle XIX-XX s’obrí pas en un món d’hòmens: l’universitari, l’acadèmic, el cientificotècnic.

Quan madame Curie es llicencià en física (1893), només una altra dona arribà a graduar-se en tota la universitat de París. Un any després, quan es titulà en matemàtiques, els números eren semblants.

El 1901, les estudiants a les universitats franceses representaven el tres per cent del total de l’alumnat (i moltes, com madame Curie, eren forasteres). La presència de la dona en estudis cientificotècnics era anecdòtica. Cal recordar que estem parlant d’un dels països més avançats del món.

El 1906, quan ocupà la càtedra de física a la Sorbona, es convertí en la primera professora universitària… i en una funció, a les classes assistia alumnat i molts espectadors encuriosits per veure una dona dalt d’una tarima il·luminant problemes de física i química.

El següent Nobel de química atorgat a una dona tardà un quart de segle i seixanta-un anys el de física. I a madame Curie, tot i acumular els dos màxims guardons, se li negà l’entrada a l’Acadèmia francesa de ciències. Tot no eren flors i violes. L’home, ací, mostrà en l’evolució un esglaó més curt.?

A casa nostra, calgué esperar a 1910 perquè les titulacions universitàries donaren els mateixos drets a les dones que als hòmens.

La primera llicenciada en química de la universitat de València, Francisca Lorente Solaz, és de 1918. Quasi una dècada després, Elx té la primera titulada universitària, en filosofia.

Però, durant la II República, amb l’impuls de la Institució Lliure d’Ensenyança, el 20% del personal investigador de l’Institut Nacional de Física i Química eren dones. Després de la Guerra tornaren a posar el comptador a zero.?

Madame Curie (noteu, per a la història el cognom del marit), com altres dones, contribuí a trencar un monopoli amb la seua irrupció en les carreres de ciències. Ara, a la universitat de València i quasi a la d’Alacant, en primer curs la meitat de l’alumnat de químiques són dones.

Aquests canvis, que parlen de la incoporació de la dona a la ciència, també s’han de celebrar. I, recordem: tot és química… fins i tot els pensaments, els bons i els dolents.

La química ens fa que pensar.


Vicent F. Soler Selva, Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.

Publicat al Diari Información d’Alacant. 2011, l’any de la química, 25 de gener 2011

Foto: Fotografia de Marie Curie per al Premi Nobel, 1911.  Wikimedia Commons

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Parlant de ciència a Elx

0
Publicat el 13 de maig de 2009

Elx-Curie-2009

La visita a la capital del Baix Vinalopó ha estat ben profitosa. Sempre és agradable visitar Elx i si a més estàs envoltat de gent preocupada per l’educació, per inculcar una mica de ciència als nostres joves de la manera més agradosa possible tot arriba a ser perfecte.Les Jornades ens han mostrat algunes experiències a l’aula, noves tecnologies aplicades a l’ensenyament de les ciències, el que es cou per Europa en aquest àmbit. Hem pogut gaudir d’un sopar de bestreta al mig del camp d’Elx, una observació astronòmica i d’amistats noves. Tot això i més s’ha pogut trobar a les XIII Jornades de l’AEFiQ-Curie.

Segueix…

Arribe a Elx a primera hora de la vesprada del divendres 8. Les jornades de l’Associació d’Ensenyants de Física i Química – Curie es realitzen al Centre de Congressos, un modern edifici molt a prop de l’Hort del Cura, en ple centre de la ciutat.

L’exposició L’Art del Cel, està penjada al corredor d’accés. Mostra amb imatges espectaculars de diversos objectes celestes que l’univers es pot veure d’una manera artística, que es pot descobrir la bellesa dels núvols de Júpiter o dels pilars de la Creació.

Salutació als amics i coneguts. I les sessions comencen. A l’entrada, tot ple de llibres de participants en la trobada, revistes d’educació en ciències i estudiants de batxillerat que mostren en pòsters les seues experiències.

Després d’un esglai inicial, que podia haver impedit la meua presentació, tot se soluciona feliçment. Els rellotges de sol interessen. A banda del seu interés artístic, històric i patrimonial, el seu estudi és molt interessant per explicar els moviments del Sol, per explicar geometria i matemàtiques. Expose el programari usual utilitzat per a calcular els rellotges. Tanmateix la part més important és el treball previ, calcular l’orientació de la paret respecte del sud.

Presenten la revista EduQ/Educació Química de la Societat Catalana de Química, tot un recull d’experiències i utilitats per a estudiants i professors de
secundària.

El grup de Digital-Text, llibres de text digitals curriculars, ens mostren llibres interactius de física i química, ben agradosos per fer més atractives aquestes matèries als xicons i xicones. La Dra. Curie fa de guia a través dels textos amb parada a la recreació digital dels experiments químics més usuals. Uns textos que mostren cap a on aniran els futurs llibres de text.

Josep Cantó de la Universitat Politècnica de València ens explica les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia que ja he anat contat en aquest bloc.

Ens mostren com construir una pissarra digital casolana. Quedem bocabadats. Amb software tret de la xarxa i una wii, una pantalla blanca es torna interactiva. Tot amb software lliure i ben barat.

Josep M. Bosch, de l’Observatori Astronòmic del Montsec, ens parla de la contaminació lluminosa, dels mètodes correctes d’il·luminació i de com es malbaraten els diners llençant la llum cap al cel. La ciutat de València sembla que és una de les ciutats més contaminades d’Europa. Canàries, Catalunya, Andalusia, Balears i Cantàbria ja tenen llei de protecció lumínica. Als valencians, com sempre, se’ns va prometre però ja fa anys que va morir la iniciativa.

Altres xerrades omplen la vesprada. Cal anar a sopar al camp d’Elx. Ens espera un sopar de bestreta pagat per l’organització de les jornades i una observació astronòmica nocturna amb els telescopis que porte. La lluna plena necessita un filtre per ser observada còmodament i Saturn se’ns mostra amb els anells de perfil.

Dissabte de matí les sessions continuen. Les representants de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya ens mostren els resultats dels treballs de recerca que els xics i xiques catalans fan en 4t d’ESO i Batxillerat. Els valencians quedem meravellats dels resultats aconseguits. Ja veurem quins resultats aconseguim al País Valencià amb l’administració educativa legislant sempre a la contra.

Ens presenten el llibre “Fisiquotidianía, la física de la vida cotidiana“. L’autor Cayetano Gutiérrez Pérez, ens comenta que a l’ESO caldria ensenyar la ciència que després s’usarà i no preparar per a futurs estudis de batxillerat que potser no es facen mai. I ens pregunta: Si dos gots estan enganxats un dins l’altre, com separar-los sense trencar-los?
El llibre té un èxit brutal i els exemplars que portava s’esgoten en uns minuts.

Després de la parada per xerrar prenent café, ens conten les iniciatives i projectes europeus englobats en l’European Schoolnet. L’intercanvi d’alumnes i professors entre centres educatius de tota Europa, la creació de continguts educatius multimèdia i donar suport a les TICs a les escoles europees, entre altres, són el seu objectiu principal.

Tot seguit ens mostren les activitats realitzades al voltant de la construcció de coets d’aigua a l’institut de secundària Thorildsplans d’Estocolm. Un tema que m’interessa molt des que vaig adquirir-ne un amb finalitats educatives. Sembla que hi ha fins i tot un concurs de llançament de coets d’aigua a Torrevieja per al 26 de febrer de l’any pròxim. Caldrà anar-hi.

Des de Cocentaina ens expliquen les meravelles del programa de simulació del cel Stellarium. Jo ja l’utilitze des de fa anys però Àngel Juan ha aconseguit canviar l’horitzó i posar el del seu institut. Amb això els estudiants aprenen per on ix el Sol respecte a les muntanyes conegudes. És molt pedagògic.

Després de la presentació de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya, les jornades acaben amb una taula redona sobre la nova assignatura de Ciències per al Món Contemporani.

Hi ha diverses postures. Alguns pensen que és una oportunitat per a que els estudiants de lletres tinguen una fomació en ciències. D’altres pensen que no servirà de res. Els estudiants que van rebutjar les ciències a l’ESO no s’enganxaran ara i més amb la mena de llibres de text que hi ha. La lectura d’alguns trossos d’alguns temes dels llibres era ben difícils d’entendre fins i tot per a nosaltres…

I marxem a dinar amb el gust de la feina feta. Un restaurant pròxim ens espera. Continuem xerrant i l’organització ja va preparant les jornades de l’any vinent.

I veig una escena que demostra que encara som un país. Una professora barcelonina, amb un fort accent oriental, parla amb la cuinera del restaurant que parla un valencià meridional, ple de vistosos localismes d’Elx. Parlen del dinar i de l’arròs amb crosta que hem dinat. Cap de les dues s’estranya per cap paraula dita. L’amable cuinera li dóna mostres de tota classe de menjar. I jo pagat de veure una escena que m’hauria de semblar ben normal.