Pols d'estels

Publicat a Vilaweb, 23 juny 2022. Redacció.

Realment la nit de Sant Joan és la nit més curta de l’any? 
Tot i la creença força estesa, la nit més curta de l’any és la del solstici d’estiu, el 21 de juny.

La revetlla de Sant Joan és una nit molt màgica i se sol dir que és la nit més curta de l’any. Però tot i que és una creença força estesa, no és veritat que sigui la més curta, perquè la nit més curta és la del solstici d’estiu. La d’enguany ha estat la del 21 de juny. En canvi, la nit de Sant Joan serà una mica més llarga, si bé tan sols uns pocs segons.

Què és el solstici d’estiu?

Tot i que ja fa dies que els termòmetres toquen sostre, l’estiu tot just acaba de començar. Tal com explica l’astrònom Enric Marco, el solstici d’estiu marca el començament de l’estiu astronòmic i és el moment en què el Sol arriba a la seva màxima elevació sobre l’equador terrestre. Això vol dir que la nit més curta d’aquest 2022 ha estat la del dia 21, i no serà pas la de Sant Joan.

De totes maneres, la diferència és molt minsa. Prenent com a exemple Barcelona, entre la nit del solstici d’estiu i la nit de Sant Joan hi ha solament vuit segons de diferència.

“Com que el Sol es troba molt alt al cel, vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més separades de l’any”, explica Marco. Per això, durant aquesta època de l’any les nits són tan curtes. De fet, ara podem gaudir de més de quinze hores de llum. Si ens fixem en València, el dia del solstici d’estiu hi ha cinc hores i trenta-cinc minuts més de Sol que no pas en el solstici d’hivern.

“Solstici vol dir ‘Sol aturat’ en llatí. Ara el Sol és en el punt més alt i, com que li ha costat molt de pujar, també li costarà de baixar”, diu Marco. D’aquesta manera, durant unes setmanes, el Sol estarà més o menys a la mateixa altura i la diferència de durada entre unes nits i unes altres serà molt poca i dependrà de pocs segons. Enguany, l’estiu durarà noranta-tres dies, fins el 23 de setembre, dia en què arribarem a l’equinocci de tardor.

Sempre és el mateix dia? 

El solstici sempre és el 21 de juny, tot i que pot haver-hi petites variacions: “Fa dos anys, per exemple, va ser el 20 de juny a les 23.00, però pràcticament sempre és el mateix dia”, explica Marco.

Per què hi ha aquesta creença?

“Encara que és més bonic, simbòlicament, dir que la nit de Sant Joan és la més curta de l’any, no és cert.” Marco creu que un dels motius que han fet proliferar aquesta creença és la importància que tenen en el calendari agrícola i tradicional les festes vinculades al solstici. De fet, moltes civilitzacions celebren aquests dies amb festes relacionades amb el foc: “Al nostre país en tenim moltes, des de les falles d’Isil o les Fogueres d’Alacant fins a la Flama del Canigó”.

L’església també hi ha tingut un rol important. Hi ha moltes festes paganes relacionades amb l’agricultura que, amb l’arribada de l’església, van quedar absorbides pel cristianisme: “Són festes antiquíssimes, d’origen pagà, però amb l’arribada del cristianisme, l’església se les va fer seves” D’aquesta manera, el dia del renaixement de la llum, que és el solstici d’hivern, era el dia del naixement de Crist, “i al seu cosí Sant Joan Baptista, com que havia nascut sis mesos abans, li va tocar el solstici d’estiu”, explica Marco. “La nit de Sant Joan és una festa cultural que l’església ha intentat de relacionar amb el solstici, però això no té cap base astronòmica”, conclou.

Precisament, per aquesta relació entre les festes tradicionals de culte al Sol de tot el món i el solstici d’estiu, l’any 2019 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el  21 de juny com el Dia Internacional de la Celebració del Solstici en les seves diferents manifestacions, una proposta que va començar el govern de Bolívia.

Eugeni S. Reig, l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció, i mantenidor de la llista de distribució de notícies sobre la nostra llengua en InfoMigjorn, ha fet un comentari molt interessant sobre la famosa cançó popular La Lluna, la pruna, vestida de dol….Sempre m’havia semblat que la lletra era absurda. No sembla que una pruna tinga res a veure amb el nostre satèl·lit natural. Eugeni S. Reig li dóna un sentit que resulta més versemblant i sobretot més bonic. I ja que té a veure amb el tema principal d’aquest bloc, us el pose per a que en gaudiu.

Segueix…

Eugeni S. Reig – la lluna, la pruna

La lluna, la pruna
Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d’una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l’incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna“. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós.

Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més.

Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna…».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Foto: Primeres hores després de la lluna nova. De la web d’astronomia Astronomy.