Avui, festivitat de Sant Blai bisbe, us deixe l'article escrit per l'amic i monjo de Montserrat, P. Josep Miquel Bausset, narural de l'Alcúdia (País Valencià).
Josep Miquel Bausset
Sant Blai, que va nàixer a Sebaste ( l'actual Turquia) a la segona meitat del segle III, va ser metge, bisbe i màrtir. Mogut pel desig de Déu, sovint es retirava a una cova per pregar. En morir el bisbe de Sebaste, Blai fou elegit nou bisbe per l'aclamació dels preveres i dels cristians de la ciutat. Cal dir que en els primers temps del cristianisme, els bisbes els elegia el poble amb tota naturalitat, ja que coneixien aquell home que, per la seua bondat i la seua santedat, havia de guiar el poble de Déu. Per això, Sant Hipòlit (en referència a l'elecció dels bisbes) deia: "Que s'ordene com a bisbe, aquell que siguent irreprensible, haja estat elegit per tot el poble". I el bisbe Sant Cebrià escrivia: "Que no s'impose al poble un bisbe no desitjat". Malgrat que el 313 Constantí, emperador d'Occident i Licini, emperador d'Orient signaren l'Edicte de Milà que acabava amb les persecucions dels cristians, la veritat és que a l'Orient no va ser així. Licini, aviat va decretar una nova persecució i el bisbe Blai fou detingut. Les actes del martiri conten l'episodi més conegut de Sant Blai: aquella dona que va suplicar al sant bisbe pel seu fill únic que agonitzava, perquè menjant peix, una espina se li havia entravessat a la gola. Blai imposà les mans sobre el xiquet mentre pregava, i l'infant, traient l'espina, es va recuperar. D'aquest episodi ve la devoció a Sant Blai, com a protector i advocat dels mals de gola. Davant la negativa de Blai d'adorar els déus pagans, fou decapitat als afores de Sebaste, el 3 de febrer de 316. Acabada la persecució, el sepulcre del sant màrtir (sobre el que s'edificà un temple) es convertí en lloc de pregària per als cristians. La pràctica totalitat de les representacions artístiques de Sant Blai, ens el mostren amb la mà protegint la gola i revestit amb ornaments pontificals, amb la mitra i el bàcul. Sant Blai és per als nostres pobles, sobretot un símbol de la fe que es manté a tantes i tantes viles de la nostre terra, plena d'ermites dedicades a aquest sant. Són molts els pobles valencians que celebren la festa de Sant Blai, com Pedreguer i Potries, amb el seu porrat, Alpuente, Borriana i les calderes i la font del vi, Sax, La Pobla del Duc i Bocairent, Xella, Gestalgar, Jalance o el barri de Russafa, a València. I són també moltes les ermites dedicades a aquest sant bisbe, com a Ràfol de Salem, Requena o Set Aigües. A l'Esglesia llatina, la festa de Sant Blai se celebra cada any el 3 de febrer, tot i que l'Església Oriental fa memòria del nostre sant l'11 del mateix mes. Una de les tradicions més populars de Sant Blai es realitza amb dos ciris, que col·locats en forma de creu es passen pel cap i la gola dels fidels. També sol beneir-se el pa i la sal, que es reparteix als qui participen a la festa. La presència de Sant Blai a les nostres viles, ens recorda els nostres orígens cristians i la fe d'un poble que s'ha mantingut fidel als seus avantpassats. La festa de Sant Blai, fa present el testimoniatge d'aquest sant bisbe que va donar la vida per Jesucrist i la fe que s'ha transmès de generació en generació entre els cristians valencians. A més, la presència d'aquest bisbe i màrtir sant, ens és un exemple de fidelitat, de generositat i de donació, en un món que només valora la superficialitat i la caducitat de les coses.
Una senyora va a netejar a una casa un parell d'hores dues vegades per setmana. Després d'acabar la seua faena, s'adona que els amos de la casa no tenen menjar preparat aquest dia. Pensa que arribaran cansats del treball i no tindran ganes de cuinar, així que decideix quedar-se una estoneta més i preparar-los alguna cosa.
A la setmana següent, els senyors han de recollir un paquet a Correus, i els diu que ella l'hi recollirà sense problema: "Abans d'anar a netejar em passaré a per ell i us estalvie el viatge". Arriba a la casa, ja ve de Correus amb el paquet, ho deixa tot net i s'adona que el xiquet s'ha oblidat l'entrepà del berenar i els seus pares ja estan treballant. Després de netejar, agafa l'entrepà i es passa pel col·legi a donar-lo al menut.
Dies després, els senyors li abaixen el sou. Sense explicació. Però s'enfaden quan la senyora va a netejar, només a netejar, i no els compra el detergent de la rentadora de camí a casa, o quan no s'ofereix voluntària per anar al banc o recollir el xiquet del col·legi quan es posa malalt.
Els mestres i professors fan les seues classes cada dia. Ensenyen tot allò que prepara els seus alumnes per a la vida. Avaluen els seus coneixements i els ajuden a superar-se dia a dia. Tot i que no entra en les seues obligacions el fer eixides i activitats extraescolars, decideixen voluntàriament a causa de la gran vocació d'aquest col·lectiu, participar en diferents activitats culturals i educatives. I ho fan amb il·lusió, amb l'únic objectiu d'enriquir l'aprenentatge dels seus alumnes. Però, de sobte, als mestres i als professors els baixen el sou. I els retallen diferents drets adquirits al llarg dels anys. I els de dalt intenten carregar-se l'escola pública, la que amb tant esforç han construït els mestres i professors durant generacions. I s'intenta desprestigiar els docents. Però la gent es mostra sorpresa i enfadada amb els mestres i professors perquè aquests ja no volen fer tot allò que no entre dins de les seues obligacions. En comptes d'agrair que durant anys, hagen invertit esforços extra en realitzar diferents activitats extraescolars que no estaven obligats a programar, se'ls retrau que ara no tinguen ganes de fer-les. Perquè se senten ignorats. Desprestigiats. Indignats.
Els mestres i professors demanen la teua ajuda per a lluitar per l'escola pública. Per recuperar el seu prestigi i que els reconeguen la immensa responsabilitat a la qual s'enfronten en estar educant persones petites perquè arriben a ser grans persones. I per agrair el gran esforç que, voluntàriament, han estat realitzant durant anys.
Situat en la comarca de l'Horta, al nord-oest de la ciutat de València. El seu terme es presenta estret i allargat entre els termes de Godella, al sud-oest, i València, al nord-oest. El poble divideix el terme en dues parts. La que segueix al nord-oest està composta de pujols suaus, les altituds dels quals mai no arriben als 100 metres, on els conreus són de secà, substituïts avui dia per urbanitzacions de descans i d'estiu; en el sud-oest el terme és pla i està format per conreus de regadiu, amb aigua procedent de la Sèquia de Montcada. L'economia de Rocafort descansa en l'agricultura, la indústria i els serveis que es presten en els complexos estiuencs. Entre les urbanitzacions cal destacar la de Santa Bàrbara i la del Club Espanyol de Tennis. Posseeix unes pedreres de pedra i de marbre, avui dia extingides, que serviren per a la construcció dels edificis més emblemàtics de la ciutat de València. Actualment Rocafort té més de 6.000 habitants. El poble es troba, a l'esquerra de la ribera de la Sèquia de Montcada, edificat sobre una roca, de la qual agafa el nom.
El terme fou habitat en l'Edat del Neolític pels vestigis arqueològics trobats d'aquella època, també de la partida de l'Horteta s'han trobat vestigis d'un aqüeducte romà. L'origen actual de Rocafort cal trobar-lo després de la fundació del Regne pel rei Jaume I. Pertanyé a Francesc Gemella; després a la seua filla Andrea i darrerament a Mateu Llançol, passà finalment a Francesc Malet. El 1508 tenia el senyoriu Cristòfol Muñoz de Funes, i finalment Pasqual Julià.
El 1434 s'establí en aquest indret un convent de religiosos agustins, dedicat a Sant Sebastià. Com el poble no tenia església, els fidels acudien a Montcada per tal d'acomplir amb els deures religiosos; en edificar els frares l'església s'encarregaren d'administrar els sacraments, tret del baptisme i el matrimoni. Després de la supressió dels ordes religiosos el 1835 l'edifici conventual fou cedit a l'Ajuntament; i l'església per a parròquia, amb l'adovocació que ja tenia, i es creà canònicament el 1902. Del convent agustí avui dia destaquen el claustre format per 16 arcades i 20 columnes i una galeria superior també de 12 arcades sostingudes per pilastes. L'eixample de la població amb la construcció de les urbanitzaciopns féu que el 28 de juny de 1977 es creara la parròquia de Santa Bàrbara, verge i màrtir.
Acabe (fa una estona) d'assabentar-me de la defunció de Na Sílvia Martínez, a qui vaig tenir la sort de conéixer en una trobada de blocaires a les Cases d'Alcanar farà uns cinc anys, promoguda pel blocaire Josep Blesa. No vam poder parlar molt. Solament vam poder compartir una paella (a la qual ens convidà Josep, moltes gràcies de nou) i alguna idea mentre esmorzàvem, passejàvem i dinàvem. Però em deixà quelcom. I avui, dia de dol, solament vull deixar-ho escrit al bloc que Sílvia tantes vegades sé que llegia.
Sílvia, des d'allà on sigues, fes alguna coseta per tal que, encara que sense la teua presència física, arribem on cal. Moltes gràcies per haver existit i haver-te congut (encara que poquet)
I ara us deixe el correu que ens ha fet arribar XBS amb motiu de la mort de Sílvia:
Els nostres omnigovernants, elegits democràticament i en massa, han volgut que l’Educació siga un dels àmbits més castigats per la crisi. Retalls de sou al professorat, reducció de línies, eternització dels barracons, saturació d’aules... L’objectiu és clar: aprofiten la confusió per desmotivar els ensenyants i carregar-se el sistema educatiu actual. Aquesta estratègia suïcida ha mobilitzat la comunitat educativa, que ha protagonitzat manifestacions multitudinàries arreu del país per exigir al govern que ature una política nefasta i de conseqüències imprevisibles.
En paral·lel, els claustres d’escoles i instituts han engegat altres mesures de protesta i rebuig als retalls de la Generalitat, entre les quals hi ha la cancel·lació de les anomenades “activitats extraescolars”. No només s’estan deixant de celebrar el dia de la Pau, el carnestoltes, l’eixida al bioparc o l’excursió de final de curs. També s’han eliminat l’assistència a funcions de teatre infantil, les visites d’escriptors i il·lustradors a les aules, les sessions de foment lector en biblioteques, els espectacles amb pallassos, els contacontes, els concerts de música popular per a infants... L’Associació Valenciana d’Empresaris de Teatre i Circ ha xifrat en 15.612 els alumnes que han cancel·lat de manera sobtada les reserves previstes els últims dies. Si no frenem aquesta espiral autodestructiva, la devastació pot ser el colp de mort del sector cultural valencià.
Hi ha una llarga nòmina de professionals del món cultural que sempre ha treballat amb honestedat i creativitat al costat del professorat, donant suport a estratègies pedagògiques enriquidores que han contribuït a fer créixer les noves generacions. No és just que aquests tradicionals companys de viatge, que lluiten a diari amb el mateix coratge que ho fan els ensenyants i amb recursos igualment insuficients però amb un objectiu comú siguen ningunejats i abandonats ara a la seua sort.
La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també. Si es vol pressionar o castigar el Consell per les mesures que imposa sense valorar l’abast i les conseqüències, no servirà de res enfonsar el fràgil sistema cultural. És més: aquests maldestres gestors de la cosa pública potser se n’alegraran i tot. Busquem, doncs, conjuntament, fórmules alternatives i més eficaces de reivindicar justícia i pressionar perquè paguen la crisi en primer lloc aquells que l’han provocada. No errem el tret ni peguem mos a la mà que hem tingut sempre estesa, amical, activa i propositiva, disposada a ajudar en la precarietat i a portar amb orgull les mateixes pancartes en les mateixes manifestacions. Perquè el dia que tot aquest desgavell acabe (i, creieu-me, algun dia acabarà) la magnitud de la desfeta pot ser tan profunda que per molt que estirem el braç no trobarem ningú a l’altra banda amb qui compartir projectes per reinventar plegats el demà.
Una mesura (de les moltes proposades) per tal de manifestar el nostre desacord amb les RETALLADES del govern valencià i espanyol ha estat retirar de les entitats bancàries el 1r de cada mes 1.000€. Jo ja ho he fet. I tu, si realment, estàs preocupat de la qualitat de l'educació i la sanitat al PV ja hauries d'anar d'haver-ho fet (si és que encara no ho has fet). Almenys per mi no quedarà. A la persona que atenia la finestreta (que em coneix) li he explicat el motiu per què ho hem decidit així, i m'ha dit que li semblava molt bé... que ja està bé de balafiar, robar i que ací no passe res. També l'he informada de la (de moment) proposta de retirar tot el que tenim en les entitats bancàries i posar-ho en una sola entitat. Açò sí que, encara que més complicat de dur a cap, els molestaria de debò. I al mateix temps els diríem als banquers i polítics el que són. Bona vesprada.
PD: A continuació us deixe la convocatòria de l'apagada general per al 15 de febrer.
Diumenge passat, el cardenal Tarancón, l'home que més va contribuir a fer possible la transició a la democràcia, va retornar feliçment a ser notícia d'actualitat. Un reportatge de dues pàgines, a El País, el rescatava de l'oblit. Res més oportú ni més beneficiós que aquest rescat, que ens permet saldar el deute que tenim pendent, i comparar el present amb el passat. Les comparacions només són odioses quan afecten els altres, però no quan afecten un mateix. En aquest cas, la comparació és sobretot examen de consciència. Trobo molt d'agrair que el prevere Martín Patino, l'home de confiança de Tarancón, hagi revelat el rerefons de l'homilia que pronuncià Tarancón en la cerimònia d'investidura del rei. Més que més si tenim en compte que aquella homilia va ser la clau que obrí la porta al futur de la societat. Això és el que estava en joc el 27 de novembre del 1975. La data és molt significativa. El Concili Vaticà II es donà per clausurat l'octubre del 1965. Havien transcorregut, entre una i altra data, exactament deu anys. Són els deu anys que passen per ser els de la reforma del Concili. Greu error. Una reforma no es fa en deu anys. La Constitució fou aprovada el 1978, i malgrat que ja som el 2012, no crec que el procés democràtic es pugui donar per acabat. Sempre estem en camí i sempre es pot millorar. El que no es pot fer és empitjorar. I, com diu la dita, qui sigui frare que prengui candela. L'Església espanyola ha anat a pitjor, i no més l'espanyola, i resulta que la culpa la té la reforma conciliar que no s'ha fet, en lloc de tenir-la la contrareforma que s'ha fet per evitar la reforma. Com diu el pare Fisa, missioner, “estem bé, però no anem bé”.
En la dècada dels setanta era al revés: estàvem malament, però anàvem bé. L'Església actual té un deute amb el cardenal Tarancón. La seva homilia va ser molt més del que sembla. Llavors es va valorar sobretot la seva valentia. I s'entén que fos així, ja que és un dels seus mèrits, però no l'únic ni el principal. Meritori ho va ser, ja que no es va deixar intimidar per l'amenaça que pesava damunt d'ell de l'extrema dreta. L'amenaça es va fer pública a la sortida del funeral de Carrero Blanco. Tothom la recorda: “Tarancón al paredón.” Els que van quedar parats van ser els ministres del general, presents en la cerimònia, i per primera vegada, atents. A veure què dirà. Doncs el que havia de dir, això: “La fe cristiana no és una ideologia ni pot ser identificada amb cap.” Ni identificada ni tampoc identificar-se amb cap, que era precisament el que l'Església havia estat fent fins aquell moment. El reconeixement dels pecats ha d'anar acompanyat del reconeixement de la culpa, del qual ve el penediment, i d'aquest, el propòsit d'esmena. I amb aquests requisits s'obté l'absolució. Llevat que, com en aquest cas, els papers no estiguin canviats. Davant d'aquesta pública confessió, a ningú pot estranyar que el ministre Arias Navarro s'acostés a Martín Patino, i li digués a cau d'orella: “Oye, ten cuidado con el cardenal porque con menos argumentos hemos metido a muchos curas en la cárcel.” No cal que ho juri, senyor ministre, que prou que ho sabem. Nosaltres sí, però els capellans d'ara, diria que no. A la presó i perseguits a bastonades, diguem-ho tot. Per fidelitat a l'Església del Concili. I disposats a tornar-hi, si molt convé.
Això és el que es desprèn de l'homilia de Tarancón. Resulta com a mínim sorprenent que l'homilia que passa per ser la millor de la seva vida, és l'homilia menys personal de la seva vida. Tant pel que fa a l'originalitat, com pel que respecta a l'autoria. En efecte: el text diu exactament el mateix que el decret final del Concili, que tracta “Sobre l'Església en el món actual”. En, i no a favor ni en contra. Ni més ni menys que el que Joan XXIII va fer des de l'inici del seu pontificat fins al final: no intervenir en la política italiana. Sí, en canvi, que va posar els cinc sentits en la renovació de l'Església, convocant el concili pastoral més important de la història. Pel que respecta a l'autoria, la sorpresa és encara més gran: aquella homilia és el text més consensuat de tots els que la jerarquia ha fet públics fins avui. Això cal atribuir-ho a Martín Patino, el secretari fidel i eficaç. Heus ací que Patino va viatjar sense parar per tal que l'homilia fos coneguda i reconeguda per bisbes i cardenals. Des de Jubany fins a Bueno Monreal, passant per tots els altres que la van llegir, tots hi van estar d'acord. La veu de Tarancón era, doncs, la veu de tota l'Església: Quod sentimus loquamur, quod loquimur sentimus: concordet sermo sum vita: “Diguem el que sentim, sentim el que diem: concordi la paraula amb la conducta.” Així com cal. Llarga vida a la fe viva dels morts! I ressusciti el Concili, que la fe morta dels vius dóna per enterrat.
Darrera actualització ( Diumenge, 29 de gener del 2012 02:00 )
Ací trobareu un portal per a aquelles i aquells que, considerant-nos cristians i valencians, volem i esperem alguna cosa més de l'Església al PV. L'esperança que, al principi, va significar monsenyor Carlos Osoro ja s'ha esllangit totalment pel que a la unió de cristianisme i cultura valenciana. Semblava que el fet estava ben encaminat i que monsenyor Osoro no ens defraudaria. A mi m'ha defraudat totalment. Com considere que ell no ho llegirà, si algú li ho vol dir, ho pot fer. Gràcies. I ara us deixe més coses que podreu trobar en aquest portal.
El diumenge 29 de gener, a les 12:30, l'associació Josep Climent de Castelló, realitzarà la seua assemblea general a la Casa dels Orfes de Castelló. Aquesta associació té com a finalitat, entre altres coses, la normalització linguística de la nostra església.Teniu més informació sobre l'associació en la seua pàgina web www.josepclimen...
La Congregació per a l'Educació Catòlica de la Santa Seu ha anunciat avui que erigeix
la Facultat de Dret Canònic de València, amb origen a l'Institut d'Estudis Canònics (IDEC), creat el 2001 a València pel llavors arquebisbe monsenyor Agustín García-Gasco. La nova facultat quedarà integrada a la Universitat Catòlica de València "Sant Vic...
Pel seu interés, tot seguit vos copiem l'enllaç de l'entrevista a José Antonio Pagola, que TV3 emeté el dia de Nadal. Dura 27 minuts. Vos agradarà vore el testimoni d'esta persona, enamorada apass...
Des del 8 de febrer fins el 4 d'abril l'ACV Tirant lo Blanc celebrarà la sisena edició del seu Debat d'Idees Valencianistes, una activitat enfocada a l'anàlisi i debat sobre la societat valenci...
La germana Esperança Atarés (Barcelona, 1946) va ser escollida abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel•les el 27 d’octubre passat. Aquesta monja, filla del barri barceloní del G...
Soy profesora, y me honro de serlo y me enorgullezco de mi profesión. Sí, tengo dos meses de vacaciones y un horario de docencia directa bastante denso.
Soy profesora, trabajo en el aula y fuera de ella y la gente no lo sabe y a mí no me importa.
Sí señores, soy profesora, con oposición, pertenezco al cuerpo de funcionarios.
Soy profesora y no discuto los días de descanso de los bomberos, ni los de los funcionarios de prisiones.
Soy profesora y cuando voy al médico no le discuto su diagnóstico, sólo espero que me cure.
Soy profesoray cuando voy a mi abogado no le discuto de leyes, sólo espero que me defienda.
Soy profesora y cuando voy por la autovía, conduzco con confianza porque sé que la diseñó un ingeniero de caminos.
Soy profesora y vivo en una casa tranquila, la casa que proyectó en su día un arquitecto.
Y ustedes ¿quiénes son? ¿Por qué se atreven a decir que trabajo poco y mal?
Soy profesoray enseño cada día el camino a seguir para conseguir las competencias de una profesión.
Soy profesora y recojo cada curso a un montón de chavales de los que aprendo tanto como ellos de mí.
Y ustedes ¿quiénes son? ¿Por qué se atreven a decir que trabajo poco y mal?
Soy profesoray trabajo cada día con personas sensibles y frágiles porque aún no han alcanzado la madurez.
Soy profesora e intento inculcar trabajo, esfuerzo y dignidad para alcanzar el éxito personal.
Y ustedes ¿quiénes son? ¿Por qué se atreven a decir que trabajo poco y mal?
Me bajan el sueldo, me suben las horas de trabajo, me incrementan los alumnos en el aula…
Divendres un company de l'institut em va donar a llegir aquesta carta de J. Garcia Serra sobre Abidal. Pel seu interés i per tal de donar-la a conéixer al més nombre possible de gent us la deixe al bloc. De veritat, amb persones com Abidal, tenim el futur guanyat. El pitjor és que són tan poquetes... Força, Abidal!
"Tens al cap el mateix que ha tingut l'Abidal al fetge, i demà t'ho treuran", és l'única cosa que vaig ser capaç de dir al meu fill de quinze anys, completament trasbalsat per la terrible notícia que jo havia conegut dos minuts abans. "Papa, compra'm la samarreta de l'Abidal. Lluitaré com ell i guanyaré la meva Champions", em va respondre. No va plorar. Va ser l'únic que no ho va fer. Va entrar al quiròfan amb la samarreta de l'Abidal, i va estar penjada a la capçalera del seu llit, com una mena d´objecte sagrat, durant tota l'estància hospitalària. Una setmana després de l'operació, coincidències, en una botiga em vaig trobar l'Abidal, a qui mai no havia vist abans. Li vaig explicar el nostre cas, i amb el mòbil li vaig ensenyar les fotos del meu fill amb la seva samarreta a l'hospital. Li vaig agrair la força que ens ha donat el seu exemple. "Jo també vull conèixer l'Abidal", deia el meu fill quan l'hi vaig explicar.
Després de cinc mesos d'operacions, radioteràpies i químios, el passat dijous 5 de gener alguns jugadors del Barça van visitar els nens a l'hospital. A la nostra planta els tres jugadors designats eren Puyol, Alexis i Éric Abidal, gràcies a una infermera que va fer que ens toqués l'Éric. Quan l'Abidal va entrar a l´habitació va abraçar el meu fill, que per primera vegada plorava sense consol. "Vamos, vamos, hermano, que yo estoy aquí para animarte. Yo también estoy peleando contra esta enfermedad y voy a montar una fundación que alegre y haga masajes a los chicos enfermos", li va dir al meu fill.
Afectuós, tendre, simpàtic, durant deu minuts no va parar d´abraçar-lo. Tots estàvem molt emocionats i agraïts.Abans de marxar, en fer un comentari del rellotge, es va treure el seu Rolex Daytona i li va posar al nen: "Toma, quiero que te lo quedes. Detrás está grabado mi nombre". Va ser impossible fer-li desistir i tornar-li el rellotge. "Lo que vale ya no me importa. Quiero que él esté feliz".
Ens va abraçar i va continuar el recorregut per les habitacions. Vaig mirar el meu fill, mai no podré oblidar l´expressió de felicitat que tenia, ja no l'hi recordava. A la nit va encendre el llum diversos cops per mirar la inscripció que hi ha al darrere del rellotge. La meva dona i jo no sabem com agrair a l'Abidal la seva atenció i generositat. El mínim que podíem fer era escriure aquesta carta.
La visita dels jugadors va millorar més l'estat d´ànim dels nens que qualsevol medicament. Això fa que el Barça sigui alguna cosa més que futbol. Admirem Pep, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, però, passi el que passi, el gran ídol de la meva família per sempre serà l´Éric Abidal. Per nosaltres és més que un jugador. Molta salut als nens malalts i una abraçada forta als seus pares."
Situat en la comarca del Camp del Túria, pròxima a l'Horta. El relleu del terme, en primer lloc, està format per un conjunt de pujols, prolongació de les Rodanes de Vilamarxant, que van succeint-se mentre van perdent altitud en la mesura que s'aproximen al mar. El vessant nord més pronunciat acaba en el llit del riu Túria, amb les aigües del qual es reguen les parts més baixes; el vessant meridional és més prolongat, constituint el Pla de Quart, ocupat per terreny de secà i regadiu. En la finca anomenada Masia del Comte, bastant allunyada de la capital municipal, l'Institut Nacional de Colonització instal.là el poble de Loriguilla, en quedar inundat el seu vell casc urbà per l'embassament de Loriguilla, en la comarca dels Serrans. S'inaugurà la nova Loriguilla el 1967. El riu Túria travesa el terne de Riba-roja. El 80% del terme està dedicat al conreu, la resta és terra no llaurada. En el secà predominen els fruiters, l'olivera i la vinya, en el regadiu es conreen els cítrics, la ceba, la dacsa, les creïlles i alguns fruiters. La recent urbanització de complexos residencials i l'establiment de diversos polígons industrials en el terme ha motbvat un fort creixement demogràfic, actualment té prop de 20.000 habitants. La seua parròquia està dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu i pertany a l'Arxiprestat de Sant Vicent Ferrer.
L'actual terme estigué habitat en temps de la Roma Imperial. S'hi han trobat vestigis arqueològics, entre ells restes d'aqüeductes i un important casc o camp fortificat. En temps dels àrabs fou una alqueria, que el rei Jaume I menciona en la seua Crònica, igual que el seu castell, que va ser donat al bisbe de Saragossa, que el 31 de maig de 1269 permutà pel de Pedrola, a Aragó.
L'església es reconstruí diverses vegades. En temps de l'Arquebisbe Sant Joan de Ribera, era de xicotetes proporcions, ja que solament hi havia vuit cases de cristians vells i 92 de moriscos. El 1772 es començà a construir l'actual temple parroquial, gràcies a la iniciatriva del pàrroc, Julià Teresí, en el qual es contemplen els estils barroc i neoclàssic. Es traslladà el Santíssim de la vella església el 15 d'octubre de 1797. El temple no fou acabat fins ben entrat el passat segle, destaca la seua cúpula i les dues torres bessones que franquegen la façana principal neoclàssica.
Bé, el jurat ja ha emés la seua sentència, el sentit de la qual no m'ha estranyat gens. Per què? Molt senzill. Si El jutge Garzón (que no és sant de la meua devoció) s'està veient davant de tres tribunals per "errors" (sic) que, dins de la meua ignorància judicial, considere que mai seran delictes, com havia de permetre el TSJCV que ela sentència anara en sentit diferent al que ha anat? Si FFB ho deixà tot molt ben lligat... de què ens estranyem?
I encara vull afegir una coseta més: quan C9 (avui ja Canal Bou o Canal de la Manipulació Informativa) començava hi havia un programa (La Paella Russa) que conduïa Joan Monleón (ACS). En aquest programa les monleonetes cantaven una cançoneta que més o menys feia "A guanyar diners, on estan?", doncs això: "A furtar diners, on estan?" ha de ser a partir d'ara la consigna que regne i impere al PV. Ho sent, però no podia deixar de dir-ho. Bona vesprada.
Demà dijous hem de tornar al carrer per a defensar els serveis públics. No podem tolerar les retallades que projecta el Consell i que són un greu atac a les ciutadanes i ciutadans i posen en perill el benestar i l’atenció a les valencianes i valencians.
Des de Compromís sempre hem defensat el sector públic valencià i estem al costat d’aquelles persones que treballen dia a dia per a donar un bon servei a la ciutadania. El problema de les retallades, però, no sols afecta a les treballadores i treballadors de l’administració pública valenciana, sinó que ens afecta a totes i tots.
Per això, des de Compromís fem una crida a tots els seus càrrecs públics i orgànics, militants i simpatitzants a eixir demà al carrer i a participar en les manifestacions convocades a València, Castelló i Alacant pels sindicats. Vos animem que acudiu amb les banderes de Compromís per a demostrar el nostre suport a estes reivindicacions.
A València ens concentrarem a la porta de l’església de Sant Agustí a les 18.15 hores. Tindrem pancarta i repartirem adhesius. Per això, preguem la vostra màxima participació i el vostre suport.
Us duc al meu bloc aquest article (sobretot) per tal de deixar constància que, segons uns amics del Cardenal, moltes de les coses que s'hi diuen no són certes. Tots volen ser més que el Cardenal. A cada u el que és seu. Bona vesprada.
Lo cuenta José María Martín Patino, que trabajó con él desde 1965 (fue primero director de liturgia, a las órdenes del cardenal, y luego fue su vicario general en Madrid hasta 1983). En 1983, a Vicente Enrique y Tarancón (1907 -1994), que descansaba en Vila-real, cerca de su Burriana natal, lo llamó el nuncio de su santidad, Antonio Innocenti. Tenían que hablar, véngase a Madrid. El cardenal que había enrojecido a la ultraderecha española en dos fechas clave (el asesinato de Carrero, cuando le gritaron, en las honras fúnebres,¡Tarancón al paredón!, y la homilía de bienvenida democrática al Rey tras la muerte de Franco) se preparó para el viaje; tomó sus puros, se arrellanó en el coche. Tenía 75 años, una edad que marcaba el final de su carrera, pero seguía siendo cardenal, aún no era preciso dimitir. Puso la radio, y a la altura del pueblo conquense que lleva su nombre, Tarancón, escuchó que le había sido aceptada su dimisión. Él no la había presentado...
Ante el Rey, Tarancón pronunció su homilía el 27 de noviembre de 1975. Extractos de lo que dijo.
"La fe cristiana no es una ideología política ni puede ser identificada con ninguna de ellas, dado que ningún sistema social o político puede agotar toda la riqueza del Evangelio, ni pertenece a la misión de la Iglesia presentar opciones o soluciones concretas de Gobierno en los campos temporales de las ciencias sociales, económicas o políticas. La Iglesia no patrocina ninguna forma ni ideología política, y si alguien utiliza su nombre para cubrir sus banderías, está usurpándolo manifiestamente".
"La Iglesia (...) sí debe proyectar la palabra de Dios sobre la sociedad, especialmente cuando se trata de promover los derechos humanos, fortalecer las libertades justas o ayudar a promover las causas de la paz y de la justicia con medios siempre conformes al Evangelio. La Iglesia nunca determinará qué autoridades deben gobernarnos, pero sí exigirá a todas que estén al servicio de la comunidad entera; que respeten sin discriminaciones ni privilegios los derechos de la persona; que protejan y promuevan el ejercicio de la adecuada libertad de todos y la necesaria participación común en los problemas comunes y en las decisiones de gobierno...". -
Sant Antoni Abat, pare de monjos, és un dels sants que suscita més devoció entre els cristians valencians. Prova d’això, és la gran quantitat d’ermites dedicades a aquest sant, per no parlar de les fogueres i les santantonades d’El Forcall o de Cinctorres, la Matxà de Vilanova d’Alcolea, les Barraques i el Maig de Villores, les Rossegades d’Albocàsser o les Albaes de Morella. Entre les ermites dedicades a aquest sant monjo, sobreïx la de Peñíscola, una construcció relacionada íntimament amb el papa Luna, ja que el 8 d’abril de 1416, Benet XIII va atorgar indulgències a totes les persones que visitaren i contribuïren a la “conservació i restauració de l’ermita de Sant Antoni Abat de Peñíscola”. Pere de Luna recordava a tots aquells a qui s’adreçava la butla per recaptar diners, la importància de la generositat i de les obres de caritat.
D’aquesta manera, el papa Luna “desitjant que la capella eremítica de Sant Antoni, a prop de la vila de Peñíscola, de la diòcesi de Tortosa, puga ser visitada amb l’honor convenient”, exhortava a “prestar ajuda, per a la conservació i reparació ” de l’ermita.
Aquesta butla, datada a Peñíscola “el sisè dia abans dels Idus d’abril, en l’any XXII del nostre pontificat”, ens recorda el paper fonamental del papa Benet XIII en la devoció a Sant Antoni.
L’actual ermita d’aquest sant monjo, situada a la serra d’Irta, data del segle XVI. I és el segon diumenge de Pasqua, quan la vila pelegrina en romeria fins a aquest lloc sant, que va rebre l’impuls del papa Luna, per a la seua conservació i reparació, com diu la butla de Benet XIII. Que Sant Antoni Abat, pare de monjos i model del poble de Déu en el seguiment de Jesucrist, vetle pels ciutadans de Peñíscola, que l’honoren i el veneren en la seua ermita.
