La paraula que està en boca de la major part dels ciutadans és, i que tant de dolor produeix, "RETALLADES". Cal retallar, cal clavar les estisores, no hi ha cap altra solució, si no volem anar a la ruïna... És la fórmula que han trobat els polítics per tal de saldar tant balafiament dut a cap dècades passades, els mils de milions d'euros gastats sense trellat i per tal de tapar tanta corrupció.
Cal retallar a dreta i esquerra, pel davant i pel darrere, per davall, però no per dalt i quan es fa que siga de manera simbòlica. És simptomàtic que sempre les retallades més dràstiques comencen per les necessitats bàsiques i afecten els més febles de la societat: les pensions, els serveis socials i bàsics, la sanitat i l'educació. En els pressupostos que el govern central ha presentat per a aquest any és estrany observar que el sector que menor retallada va a sofrir és la compra i venda d'armament, les despeses militars. Paradoxes de la vida i dels polítics!
En aquesta reflexió vaig a centrar-me en dos serveis públics i bàsics de gran importància com l'educació i la sanitat.
Un primer convenciment assumit per la majoria dels ciutadans diu que "els serveis bàsics públics són gratuïts". Aquesta és una gran mentida. Tots els serveis públics, inclosos sanitat i educació, ens costen molts milers de milions d'euros als ciutadans que paguem mitjançant els impostos i que l'estat recull i després distribueix (com vol i entén).
L'informe de l'empresa FAES, de l'any 2006, assenyala que cada universitari costa a l'estat la quantitat de 7.869€ al marge del que cada persona ha de pagar personalment per pis, matrícula, etc... Per tant de gratuïtat res. Una de les vergonyes és que en aquest sistema instaurat no solen pagar més els que més riques posseeixen.
Una segona contradicció. Tots els estudis assenyalen que avui tenim els joves millor preparats de la història, professionals de categoria disposats a posar en pràctica els coneixements que han adquirit. Però, una vegada acabada la seua carrera i amb el títol a la mà i els màsters realitzats, on van a treballar? El més lògic és que manifestaren els seus coneixements en la professió per a la qual han estat preparats: com a metges, enginyers, infermers, biòlegs, etc. Però a bastants d'ells els trobem treballant en aquelles professions que desconeixen, per a les quals no han estat preparats: en llibreries, agricultura, restaurants, manobres, dependents... en el que isca per tal de fer front a la vida. Quant talent i diner desaprofitat! El lògic seria que la societat recuperara part d'aquest cabal invertit en el desenvolupament econòmic, social i cultural de la pròpia societat que els ha pagat els estudis.
Fa uns quants apunts em feia ressò del que em ve "furtant" la conselleria d'Educació des de l'any 2010. Però no vaig fer bé els comptes. M'explique: en fer la declaració d'Hisenda vaig comprovar que l'any 2010 havia rebut 674,75€ menys que l'any 2009. I l'any 2011, 228,53€ (respecte del que havia cobrat l'any 2010). Però en realitat l'any 2010, la conselleria d'Educació m'ha "furtat" 903,53€ i els 674,75€ (que no m'ha "ingressat" respecte del 2009). En total: 1.578,28€. I com deia, ja veurem a quant arriba el furt d'enguany (al pas que anem). A data d'avui: en dos anys la conselleria d'Educació m'ha pres 2.253,03€ (anys 2010 i 2011)
No voldria deixar una falsa impressió... si aquests diners anaren destinats a persones que ho passen malament, a pensionistes que no arriben a fi de mes, a persones en risc de pobresa o ja pobres, no diria res. Però com van a "eixugar" el dèficit provocat per la gestió dels polítics que tenim al PV des de fa més de 16 anys, em sent estafat, indignat, cabrejat, i (seguiu vosaltres afegint adjectius)...
I encara ens hem de sentir que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, i aguantar polítics que, si el cinisme es poguera veure com podem veure el carrer, un jardí, etc., aquests serien "invisibles" (pel cinisme que els acompanya).
De veritat no hi ha altres solucions per tal de crear llocs de treball? Sembla mentida que a dia de hui hàgem de tirar mà d'usos del passat que dugueren tanta injustícia i explotació als treballadors. Amb aquestes mesures, i sense clavar-me a profeta, es van a aconseguir els mateixos fruits d'un pretés benestar fins és possible, però no haurem avançat gens que el treballador se senta realitzat amb el seu treball i li servesca per tal de dur una vida estable i sense ensurts; que faça possible la família, l'educació dels fills, el texit social compacte i fort que fa persones i països forts per tal de suportar les inclemències de les cojuntures històriques.
I, si no queda més remei que aplicar avui aquestes mesures, no han de ser complementades per altres en què el central siga la vida de les persones? Tants avenços tecnològics per a açò! Fa la impresssió que les societats desenvolupades van a ser les que més poder concentren en menys mans i això no es correspon amb les aspiracions d'una societat democràtica avançada.
Els caps polítics europeus prenen les seues mesures per via d'urgència sense a penes comptar amb els parlaments respectius; els poders financers s'estan concentrant en molt poques mans. No sé si és molt descabellat pensar que, en el riu rebolicat de la crisi, estan pescant els més poderosos sense comptar amb l'opinió de la societat.
Elevem les nostres oracions per tal que Déu nostre Senyor tinga cura dels més perjudicats d'aquesta malíssima situació que ja compta al nostre estat amb més d'onze milions de pobres.
El vostre bisbe,
Àntonio Ángel Algora Hernando, Bisbe de Ciudad Real.
PD: Des d'ací done les gràcies a monsenyor Algora Hernando perquè, davant del silenci aclaparador del bisbat de l'estat, ell ha estat valent i ha dit la seua.
No hay nada más que hacer. A esperar que la Unión Europea abra la mano y el Banco Central Europeo, el grifo. Así que todos a una, como Fuenteovejuna: señorito, señorito, unas perrillas, en la flor de la vida y sin poderlo ganar. Rajoy ya lo ha pedido, a su manera, pero la prensa lo hace a gritos. Que digo a gritos, a aullidos: ¡¡¡¡¡¡Queremos y necesitamos ayuda!!!!!! ¿¿¿¿Hay alguien ahí???? Ahora queda, pues, si este humilde bloguero no está mal informado, que se sustancie de verdad esa petición, que se supone que ahora estamos en un momento de espera, como cuando en las películas del Oeste los dos pistoleros –con perdón y sin dobles lecturas, que es solo un ejemplo- aguantan con cara de piedra a ver quién desenfunda antes. Para la respetabilidad del gobierno español sería bueno que el BCE soltara la mosca sin necesidad de que haya que pedírselo con una instancia y las pólizas y la publicidad consiguientes.
¿Les gusta el cine? ¿Alguna vez han visto una película de un tal Pedro Almodóvar? Pues no se han enterado de nada, que Luis Rivas les va a ilustrar.
Del editorial principal de La Razón se deducen algunas cosas. Por ejemplo que en la desastrosa situación actual de España influye no solo la crisis griega, como se han empeñado en titular, sino alguna otra cosa: “Los inversores persisten en desconfiar de la solvencia y fortaleza de la economía española, en parte por la incertidumbre de su sistema bancario y en parte por el caos griego”. Bueno, ya admitimos algún problema interno… que el PP no sabe solucionar. Pero sobre todo, y como decíamos arriba, con una claridad cegadora lo que se deduce es otra cosa: que el Gobierno ya solo espera que actúe el BCE porque no tiene ni idea de qué hacer. La Razón, solícita, lo pide a gritos, que si hemos sido buenísimos al menos que se reciba algún pago: “Ha llegado ya el momento de que el BCE intervenga no sólo como bombero ocasional, sino también como autoridad al estilo de la Reserva Federal norteamericana o del Banco de Inglaterra, ya sea emitiendo eurobonos, ya mediante otros instrumentos financieros”.
Hay, también, justificación de la portada, que pueden verla en el apartado correspondiente: “La Reina Doña Sofía no viajará finalmente a Londres para celebrar los 60 años de la coronación de Isabel II el próximo 18 de mayo. El Gobierno ha considerado ‘poco adecuado’ el desplazamiento de Doña Sofía ante la próxima visita a Gibraltar del príncipe Eduardo de Inglaterra. La decisión del Ejecutivo español es una respuesta congruente y coherente ante la actitud descortés de la diplomacia británica, que insiste en agitar un contencioso con gestos poco amistosos en la colonia”. Si discutible parece utilizar a la Reina por un incidente absolutamente ridículo, peor es intentar crear una maniobra de diversión sobre los problemas reales de los españoles con esta vuelta a lo más rancio y casposo del españolismo franquista. El "Gibraltar español", a estas alturas y con la que está cayendo resulta tan motivador como una película de Paco Martínez Soria. Por favor, ocúpense de las cosas importantes, que las hay a patadas, y dejen las futesas. Pero sobre todo, nunca, jamás, hagan caso a lo que les diga el excelentísimo embajador de España ante el Reino Unido, don Federico Trillo Figueroa.
Tampoco a La Razón le ha gustado nada que UPyD, como dice Libertad Digital, “deje Asturias en manos del PSOE”, o como acusa La Gaceta que ha hecho Rosa Díez, “se quite la careta y siga siendo socialista y de izquierdas”. Editorialillo: “El Principado estará en manos de una mayoría socialcomunista por una decisión cuya responsabilidad exclusiva es de Rosa Díez y su partido. UPyD se ha mojado al fin tras años de moverse en la equidistancia y la indefinición. Ha apostado por los mismos que empobrecieron Asturias y que cuestionan hoy las políticas de disciplina presupuestaria y de austeridad. Ahora, la sociedad ya sabe lo que puede esperar de un grupo que se ha alistado en la radicalidad”. ¡Qué tíos!
El editorial de Abc no es muy distinto, aunque se resiste a ver ninguna otra nube para la economía española que la crisis griega: “Hay muchas maneras de hacer sentir el respaldo del conjunto de la eurozona: por ejemplo, volviendo a las medidas ‘no convencionales’ del BCE (el famoso manguerazo o la definitiva emisión de eurobonos), para atajar esa indigna labor de zapa de los especuladores”. Que ahora, ya ven, los especuladores son muy malos. Ignacio Camacho reconoce la situación del Gobierno de manera muy gráfica. Así: “Se sienten agotados de apretar sin saber muy bien para qué y han empezado a implorar ayuda. Si el lunes fue Guindos quien se arrodilló ante los eurócratas como los fusilados goyescos del 3 de mayo, ayer le tocó al mismo presidente lanzar la penúltima bengala de socorro. La mañana pintaba de oscuro; la prima de riesgo estaba en la estratosfera y la credibilidad del país en una fosa tectónica. El mensaje fue diáfano: esto no da más de sí. O interviene el BCE o tendrá que venir la troika de intervención a hacerse cargo de la emergencia”. Y dice algo aún peor: “En algunos miembros del Gobierno el pesimismo ha cundido hasta el punto de la quiebra moral; empiezan a susurrar sin que los oiga el jefe que para esto más valdría llegar al rescate. Se les ha empantanado el espíritu presa de un ataque de desaliento”. Y una tercera, todavía más graciosa: “Pensaban que esa superioridad despectiva y gélida era un reflejo de la liviandad de Zapatero, una respuesta a la frívola inconsistencia de un gobernante sin crédito, pero se empiezan a dar cuenta de que se trata de algo mucho peor, más peligroso y difícil de contrarrestar: un defecto de marca. De la marca España”. ¡Ay va lo que ha dicho, que no todo era culpa de Zapatero!
Y ante la heterodoxia de Camacho, la ortodoxia de Luis María Anson en El Mundo. Título de su columna: “Políticos y sindicalistas son los culpables”. Y este párrafo para conservar: “Nuestro sistema financiero, por lo que respecta a la Banca privada, estaba y está sano y es competitivo en todo el mundo. El problema han sido las Cajas, con alguna excepción radiante como La Caixa pilotada por el eficaz Isidro Fainé. ¿Y por qué? Porque las Cajas han sido el feudo de los partidos políticos y los sindicatos que las han administrado a su antojo, sin conocimientos profesionales, otorgando créditos imposibles de cobrar a los amiguetes y parientes (…) Las Cajas se han arruinado por culpa, en parte esencial, de los políticos y los sindicalistas”. Por no alargarnos: ¿“Nuestro sistema financiero, por lo que respecta a la Banca privada, estaba y está sano y es competitivo en todo el mundo”? Hay que ver cómo son los maestros del periodismo… ¡Ah, y que La Caixa mantenga la publicidad en la fachada de El Imparcial, su prestigioso diario digital, junto al PP y el BBVA!
Traduesc el text que el bisbe de Ciudad Real, Antonio Ángel Algora Hernando, ha escrit sobre la reforma laboral. Ja que tots els bisbes no han obert la boca sobre aquest tema i sí l'obrin sobre altres més irrellevants, considere que cal conéixer què diu monsenyor Algora.
"No em toca a mi jutjar de la conveniència o no, en l'aspecte tècnic i jurídic, d'una Llei en un mloment determinat en què la societat sencera està amenaçada per una crisi global sense precedents en la història humana. Els ciutadans del carrer no tenim elements de juí suficients per tal de donar una opinió tècnica en temes cada vegada més complexos. En aquests moments, ens hem de fiar de les institucions que han d'entendre de problemes de tan gran magnitud. Per això els hem d'exigir a les esmetades instàncies polítiques, sindicals, empresarials, financeres i als diversos col.lectius d'experts que actuen amb responsabilitat i sí sempre tenim tots l'obligació de construir el bé comú, anteposant-lo a interessos particulatrs, ara més que mai correspon major obligació al que més pot.
Dit açò, del que sí estem en condicions de jutjar és de la bondat o maldat d'una Llei que rebaixa clarament els drets dels treballadors respecte a situacions anteriors i el pitjor és que duem molts anys ja de democràcia on sempre els perdedors en el concert social, repetesc, SEMPRE, són els mateixos i SEMPRE els més FEBLES.
Ningú no parla de provisionalitat en les mesures que s'estan prenent, doncs el que es vol fer és establir un "MERCAT de TREBALL" en què els ocupadors facen i desfacen al seu gust, oblidant que l'"ocupat" possible és, davant de tot i sobre tot, "PERSONA" a qui altres han donat la vida, l'han educada, té necessitats bàsiques: familiars i socials, no és una mera força de treball que s'admet o s'acomiada unilateralment i durant un llarg període de temps, doncs, en un any de provisionalitat en l'ocupació (açò és el que diu la Llei) pot ocórrer de tot, des d'una grip a un fet familiar al qual cal atendre abans que a qualsevol altra urgència de la vida de l'empresa. Les persones no som tan flexibles, tan elàstiques, com volen fer creure." (seguirà)
El pleno del Ayuntamiento de Alcalá de Henares (Madrid) aprobó anoche al segundo intento vetar la presencia del obispo Juan Antonio Reig Plá en sus actos oficiales al entender que sus opiniones sobre la homosexualidad perjudican la imagen de la ciudad. El pasado Viernes Santo, el prelado arremetió en su homilía, emitida en directo por La 2 de TVE, contra la homosexualidad y el aborto, a los que llevan, dijo, "la malicia del pecado" y relacionó a los gais con la prostitución. En una entrevista posterior para matizar sus palabras, declaró que la homosexualidad tiene cura "con terapias apropiadas y castidad". Además de las críticas encendidas del colectivo gay, se ha abierto un proceso judicial contra él.
A excepción del Partido Popular (PP) —que gobierna en minoría con 12 de los 27 concejales— y de España 2000 (E2000) —con un edil—, el resto de los grupos —PSOE, con nueve, IU, con tres, y UPyD, con dos— votaron a favor de la moción presentada por este último grupo, que exige además a la Conferencia Episcopal el traslado del prelado, informan fuentes municipales.
El Ayuntamiento de Alcalá ya estudió hace un mes una moción en este sentido pero fue rechazada gracias a la abstención de UPyD. Tras conocer la decisión del Ayuntamiento, el Obispado de Alcalá ha hecho público un comunicado en el que muestra su "respeto por todas las personas, independientemente de su condición, y por todas las autoridades legítimamente constituidas", pero recuerda "la inviolabilidad del derecho humano fundamental a la libertad religiosa".
"Ninguna institución humana está legitimada para juzgar y, menos aún, impedir que se enseñen los contenidos de la doctrina católica. Además, cuando tal juicio e intento de conculcar la libertad religiosa procede formalmente de una institución política, se produce una triste e intolerable violación de los Derechos Humanos y del principio de separación Iglesia-Estado", añade.
Afirma que "la Diócesis de Alcalá de Henares confiesa todos y cada uno de los artículos de la fe y la moral católicas, también en lo que se refiere a las personas con atracción sexual por el mismo sexo y la acogida pastoral que se les debe desde el amor y la verdad, a la inclinación homosexual propiamente dicha, a los actos homosexuales y a la imputabilidad referida" a estos.
"Nuestro padre y pastor, el obispo Juan Antonio Reig Plá, siempre ha enseñado, con caridad y verdad, la doctrina católica y así seguirá haciéndolo, con la gracia de Dios", indica el comunicado, que invita "a todos los católicos a orar por la libertad religiosa y los demás derechos humanos en España", por el obispo "y por todos aquellos que —sin juzgar su intención— lo persiguen por causa de la justicia".
De la violencia de género y a la bandera preconstitucional
El obispo de Alcalá ha hecho otras veces declaraciones polémicas y radicalmente conservadoras y es conocido por sus críticas al Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero al que llegó a acusar de crear una sociedad “enferma”. En 2011 autorizó en la web de su diócesis la publicación de una guía en la que daba pautas a los homosexuales que quisieran “un cambio”. Tienen “esperanza” de “transformar sus vidas”, decía el documento.
Desde principios de mes, el contenido de aquella homilía está siendo examinado por el Juzgado de Instrucción número 6 de Alcalá. La investigación se produce como consecuencia de la denuncia presentada por la Asociación Preeminencia del Derecho, que entiende que las palabras del obispo pueden suponer un delito de difusión de informaciones injuriosas contra homosexuales, según el artículo 510.2 del Código Penal. El juez ha pedido a TVE la grabación de la homilía, que emitió La 2, para comprobar si efectivamente el obispo pronunció las palabras contenidas en la denuncia.
"Quisiera decir una palabra a aquellas personas llevadas por tantas ideologías que acaban por no orientar bien lo que es la sexualidad humana. Piensan ya desde niños que tienen atracción hacia las personas de su mismo sexo y, a veces, para comprobarlo se corrompen y se prostituyen o van a clubs de hombres nocturnos. Os aseguro que encuentran el infierno", dijo Reig Plá en la misa.
La prima de risc espanyola ha superat avui a les vuit del matí els 500 punts bàsics, per sobre dels 489 punts amb què va tancar ahir, marcant així el màxim històric des que existeix l'euro. La crisi de govern a Grècia i la possibilitat que aquest país abandoni l'euro, a més de la reforma que haurà de fer el sistema financer espanyol han incrementat la pressió dels inversors sobre el deute espanyol; el bo espanyol a deu anys ja es paga a un interès per sobre del 6,44%.
El diferencial del deute d'Itàlia respecte al bo alemany a deu anys, considerat referent d'estabilitat, també pateix tensions per la crisi grega i ha repuntat a primera hora d'aquest matí fins als 468,2 punts, amb un tipus d'interès del 6,12%.
El ministre d'Economia, Luis de Guindos, va advertir ahir que l'elevat nivell de la prima de risc d'Espanya no és sostenible i ha reclamat l'ajuda de l'eurozona per frenar el contagi de la crisi grega.
Us duc avui el número de la revista SAÓ corresponent al mes de març, dedicat a Sant Vicent Ferrer.
En les seccions ja habituals trobem el que segueix:
"En quin món volem viure?", de Josep M. Jordán Galduf,
"IVITRA a Verona", de Vicent Josep Escartí,
"Vaticà II, més que uns documents", de Josep A. Comes,
"El canonge Roc Chabàs", de Josep Miquel Bausset,
una entrevista a Anna Lluch, metgessa de l'Hospital Clínic de València, i feta per Vicent Boscà i Jordi López, etc.
El Quadern Central, dedicat a la figura de Sant Vicent Ferrer, compta amb les col.laboracions de:
Antoni Ferrando i Francés (Sant Vicent Ferrer: do de llengües, do de gents),
Vicent Josep Escartí (Sant Vicent Ferrer i el valencià durant els segles XVI-XVIII),
una entrevista a Ricard Bellveser, director de la Institució Alfons el Magnànim,
Vicent Baydal (Viva nostre rey et senyor don Ferrando" -El paper de Vicent Ferrer en el Compromís de Casp-,
i Miquel Navarro Sorní (Sant Vicent Ferrer i Alfons de Borja, papa Calixt III).
I pel que fa a la resta de col.laboracions, destaque:
"Política i sanitat, fa fredat! (Lluís Ronda),
"La banda, les festes i les tradicions" (Fèlix Edo),
"Sí al Valencià! No a les retallades! (Diego Gómez),
"Seguim esperant respostes" (Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol),
"Gandia Televisó: el setge a una televisió pública" (Marc Gomar i Àlex Ruiz i el Col.lectiu GandiaTVSÍ.
Pel que fa al col.lectiu GandiaTVSÍ, podeu trobar més informació ací. Com que Gandia TV ha estat guardonada amb el premi Llibertat d'Expressió per la Unió dec Periodistes Valencians, tot seguit trobareu el text en què s'atorga aquesta distinció.
Encara que no parle de tots els llibres que llig, d'aquest sí ho vull fer-ho per diversos motius.
El primer, per l'autor. He seguit, des de quasi tota la vida, la trajectòria del Llach (pel que fa a la música i la cançó), i ara que enceta una altra faceta cultural no podia deixar de fer-ho. I no de veritat m'ha agradat el text.
El segon, per la temàtica del llibre: quatre amics (dos xics i dues xiques que naixen l'any 20 del segle passat -quasi com monm pare (DEP)-) creixen junts a la Barcelona, barri que recorde haver-lo trepitjat i visitat diverses vegades durant la meua estada a Catalunya fa uns anys. Aquests personatges descobreixen el món el un ambient humil i llibertari -amb l'ambient humil m'identifique, amb el llibertari, no, vaig nàixer en ple franquisme-. La proclamació de la República representarà per als quatre personatges un món ple de possibilitats, il.lusions i esperances.
El tercer, tot açò queda barrat i trencat per la Guerra Civil -sí, aqueixa a la qual ens dugué un senyor baixet, redonet, militar i feixista-, aquesta guerra desencadenarà de manera tràgica una relació d'amor i amistat entre Germinal i David, els dos xicots protagonistes.
El quart, la novel.la és narrada per Germinal -vell- a un jove director de cinema -Lluís Llach- per tal que li servesca com a argument d'una pel.lícula històrica.
El cinquè, i més important, és una novel.la extraordinària d'amor.
I així podria seguir. Però trobe que el millor que podeu fer és llegir-la. A mi m'ha agradat molt. Bona vesprada.
Ací podreu trobar les paraules de Llach sobre el llibre.
Situat en la vall anomenada de la Valldigna, en els orígens del riu Vaca. El seu terme és molt accidentat, llinda en la part meridional amb la muntanya del Montdúver. Col.lindant amb el terme de Barx té grans altituds: el Puntal, amb 752 metres, Penyalba, amb 773; i les Mallaetes, amb 632, en el vessant de les quals naix la Font del Cirer. En la part nord-oest descendeix notable el terreny muntanyós i dóna lloc a la vall de la Valldigna, regada pel riu Vaca i el barranc del Malet. L'exhuberància del terreny de l'esmentada vall poblada per diversos pobles presenta una bellesa singular. El terreny conreat comprén un poc més del 20% del terme. Un poc més de l'esmentat terreny està dedicat al regadiu, on es produeixen cítrics i arbres afins; en el secà es troben oliveres, ametllers i garroferes.
L'economia de la població està basada fonamentalment en l'agricultura, encara que darrerament s'han establert algunes indústries. Durant el segle XX cresqué notablement la població de Simat, però des de fa uns cinquanta anys es troba estancada. El poble de Simat està situat al costat del Monestir Cistercenc de la Valldigna. Actualment té uns 3.500 habitants. La seua parròquia té per titular l'Arcàngel Sant Miquel i pertany a l'arxiprestat de Sant Francesc de Borja.
En temps dels musulmans fou una alqueria, anomenada possiblement HYEGEBAZORA, que el rei Jaume I donà a Nunyo i Pere d'Azllor i quaranta famílies de Montpeller. El rei Jaume II el Just reunificà les seues terres, i edificà el monestir de Santa Maria de la Valldigna, al costat d'aquest poble, i li concedí el senyoriu a l'Orde del Císter. La història de Simat va parella a la de l'esmentat monestir. Amb l'abolició dels senyorius el 1814 Simat començà a gaudir d'autonomia municipal.
Estigué sempre habitat per cristians vells. Depengué en un principi del Ràfol, avui dia despoblat. El 1543, igual que els restants pobles de la Valldigna, s'erigí en rectoria de moriscos, depenia de l'abat del monestir, que nomenava un monjo com a vicari de la cura de les ànimes. El seu temple parroquial és d'orde compost, amb ornamentació xurrigueresca, en què es feren notables millores el 1917. Adosat al mateix edifici de l'antic monestir està la Capella de la Mare de Déu de Gràvia, a qui se li professa gran devoció.
El lloc més destacat de la Catedral és la Capella o Altar Major, situat davall el cimborri amb finestrals d'alabastre. Fins el segle XVIII conservà aquesta capella la seua arquitectura ojival i alta volta, que tenia la mateixa factura que el cimborri, encara que de menys altura, igual que els finestrals, que eren més llargs i bastant més estrets. No se sap quina forma tenia en un principi aquesta Capella, ni quan comença la seua construcció gòtica.
A mitjan segle XV acabada l'edificació de la volta, el Capítol decidí ornamentar tota la Capella amb pintures. El 1472 el cardenal Roderic de Borja, aleshores bisbe de València confià els frescos renaixentistes dels àngels músics de l'absis als pintors italians Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano, que després de la seua restauració recent, es poden contemplar com un dels principals exponents del Segle d'Or Valencià. Uns anys després, el 1570, es realitzà el conjunt pictòric de les sis taules dobles, pintades per ambdós costats, obra d'Hernando de Llanos i Hernando Yánez de Almedina, amb influència leonardesca, que representen diverses escenes de la vida de la Mare de Déu, que presideixen l'Altar Major i guardaven el retaule renaixentista, obrat en plata cap a 1500, que avui dia desaparegut, en el seu interior custodia actualment l'artística imatge de la Mare de Déu, anomenada de la Cartoixa de Porta Coeli, titular de la Catedral. Les estàtues de fusta dorada i els relleus de marbre, que coronen les cornises i les fornícules del segon cos, representen els sants valencians, i són obra de Tomàs Sánchez Artigues i Daniel Solavo.
El 1744, essent arquebisbe Francesc Fabian i Fuero (1773-1794), es revestí totalment l'interior d'estil neoclàssic, tan propi d'aquella època desfigurant l'estructura gòtica. El 1961 es va començar a tornar-li a la Catedral el seu art gòtic original, davall la direcció de l'arquitecte Joan Segura de Lago.
PD: Text, traducció d'un altre d'Arturo Llin Cháfer.
"De la mateixa maneraque l'existènciasense preguntesenscondemnaa l'absènciade respostes,l'absènciade mirada(que node vista)enscondemnaa la ceguesa. Ensagrade o no,estemcecs.Ignorequins mecanismeshanportat al nostre cervell anoprocessarla realitat ques'obredavant dels nostresulls,peròsomie queelsmecanismesfallenicomence afer-nos maltant la vidaque hemcreatque no ensquedemésopció quecanviar-la. Els mursde la vergonyasónla màximaexpressióde la ceguesahumana.Tancar persones,encara que lapresósigagegant,no deixa de seril · legal.Però com (paradoxalment) és elpoder establertqui els dreça,això de lalegalitatacaba sentpuraquimera. Hi ha diversosmursaixecatsen nom de laseguretat queno són més que elementsde pressió,repressió,venjança,dominii,sobretot, vergonya.Cisjordània,Ceuta,Nicòsia,EstatsUnits,Corea,Melilla....I aixífins a catorze. Mursque separenalguna cosa més queterritorisique neguen,nomésper estar aixecats,un dretfonamental de lespersones.Lessentència a lapobresa,ala marginaciói fins i tota la mort. ComSaramagoen el seu Assaigsobre la ceguesa,els convidea obrir elsulls. Desconecla manerad'aturartantabarbàrie,peròem semblaquegirar la cara per no veure,omirar senseveureres, noposa remei.També va serSaramago elque va dir que"ara per arahi ha duessuperpotènciesal món,una ésEstats Unitsi l'altraets tu." El poder,aquestens al qualdotemde vida pròpia,no és més queun conjuntde persones,no sónéssersextraordinarisino podemregalaraquesta grandesa deixant queseguesquenprenentdecisions,emparatsen una lleique ellsmateixos dicten,que tractenlespersonescom a animals deramat,tancant-les enla seva pròpia terra. Ells estancecsperquèel murno elsdeixaveure què hi haa l'altra banda, quina és la nostraexcusa perseguirancoratsen la ceguesacol · lectiva?"
Us deixe l'article que Jordi Bort Castelló ha publicat a bloc RAONS I PARAULES, d'El Periòdic.COM:
"Este mes de maig s’acompleixen 25 anys de la mort del capellà valencià Alfons Roig i Izquierdo, que va ser escriptor, crític d’art i un gran apassionat dels nous corrents artístics dels anys cinquanta i seixanta.
Nascut a Bétera l’any 1903, Alfons Roig va estudiar a Astorga i va ser ordenat capellà el 1926. Llicenciat en Arqueologia Cristiana per l’Institut Pontifici de Roma (1946-1948) va ampliar estudis a París, on conegué els artistes més famosos del seu temps.
Fou rector de les parròquies de Pinet i de Sant Joan de Ribera de València i a part de la seua tasca pastoral, fou professor a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València i al Seminari Metropolità de Montcada, on impartí les assignatures d’Arquitectura Cristiana, Història de l’Art i Estètica. Parlant de la formació artística dels seminaristes i dels sacerdots, Alfons Roig recomanava “eixir de casa i llançar-se, de vegades, a penosos i llargs viatges ”, ja que segons ell, “ni els llibres ni les lliçons del professor, ni les fotografies, per perfectes que siguen, ens dispensen de la visió directa dels monuments”.
Llutxent
Innovador com pocs, Alfons Roig alertava dels perills “que amenaça l’arquitectura sacra en Espanya”, consistent en “el recurs a l’estil herrerià o un altre qualsevol que es presente amb la pretensió d’encarnar la tradició i l’ànima del poble”. Per a Roig, la solució no era “imitar les basíliques paleocristianes i copiar l’art bizantí o el romànic”, sinó construir nous temples “amb concursos com ha convocat el bisbe de Vitòria”, el resultat del qual va ser la inauguració de “dues parròquies, de Fisac una i l’altra de García Paredes”.
Com a estudiós i investigador de l’art modern, Alfons Roig impartí nombroses conferències en diverses ciutats d’Espanya.
El 1958 fou condecorat pel govern de França amb la creu de “Chevalier dans l’Ordre des Palmes Académiques” i per la seua tasca investigadora obtingué beques del govern francès i de l’Alemanya federal, per estudiar l’art religiós modern d’estos països.
Va ser fill adoptiu de Llutxent, on visqué, des del 1969 al 1987 (que morí) en l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació.
Seguidor de l’impressionisme de Van Gogh i de Matisse, com a professor de l’Escola de Belles Arts de València, Alfons Roig va tindre una gran influència en la formació dels seus alumnes: artistes com l’escultor Andreu Alfaro o els pintors Manuel Boix o Artur Heras. En el llibre Art viu del nostre temps, Alfons Roig qualificava als pintors Artur Heras, Manuel Boix i Rafael Armengol, com els qui “portaren, possiblement els primers, el Pop Art”.
Per a Alfons Roig, les coses de Déu havien de respondre “a les aspiracions dels creients del temps actuals, resumides en les directives de l’episcopat alemany: ardent desig de vida comunitària, ànsia d’una claredat lluminosa, ardent desig de tranquillitat i pau, amor a l’essencial”.
Alfons Roig es concentrà a ensenyar, descobrir i fer conèixer als seus alumnes l’art modern i els corrents artístics que imperaven a Europa. De fet, Alfons Roig va ser, amb les seues classes i els seus consells, l’introductor de l’art contemporani a Espanya.
En parlar de l’art a l’Església, Alfons Roig destacava la importància del cardenal Lercaro, que “lliure de prejudicis, intelligent, reflexiu i d’ànim intrèpid”, va ser des del principi, “partidari decidit i entusiasta de la litúrgia popular, que va estimular i assajar a la seua diòcesi, fins al punt de ser considerada la més avançada en el moviment litúrgic”.
En el discurs d’obertura de l’any acadèmic del Seminari Metropolità de València, el 2 de setembre de 1964, Alfons Roig va dubtar si parlar “de les nombroses cúpules que retallen el nostre cel pur”, de les “influències que ha tingut l’Orient cristià en les manifestacions del culte al País Valencià”, “de la capella del Patriarca, exemplar únic de l’estil de la Contrareforma”, o bé de “de les capelles de la comunió, molt nombroses en la diòcesi”. Finalment Roig, “malgrat l’encís que desvetllen en mi aquests temes”, va decidir “ocupar-me d’un assumpte actual: el diàleg de l’Església amb el Món Modern de l’Arquitectura”.
Amb este motiu, Alfons Roig evocava el discurs de coronació del papa Pau VIè, quan digué: “Més enllà de les fronteres del cristianisme, hi ha un altre diàleg en el qual l’Església està compromesa hui: el diàleg amb el món modern”. Amb tot, Alfons Roig reconeixia que, malgrat les bones intencions, “encara no s’ha produït la integració del món de l’art modern en l’àmbit de l’Església”, tot i que “el diàleg amb el món modern de l’arquitectura, s’ha desenrotllat en termes de major comprensió”.
Alfons Roig va tractar en este discurs, de “les característiques de la nova arquitectura”, que subratllen “certs valors humans”. Per a Roig, “l’esforç i el resultat de l’arquitectura moderna a favor de l’home, són dignes del major elogi cristià”. I posava com a exemple “el mateix Gaudí, que no desdenyà ocupar-se en el projecte d’un barri obrer, amb la illusió semblant a la que posà en el temple de la Sagrada Família”.
Fent-se ressò de Le Corbusier, per a Roig, “l’edifici com a arquitectura naix del cor”, ja que “l’arquitectura és un acte d’amor al proïsme”. Roig tractava també “d’aquells elements que constitueixen pròpiament la naturalesa i essència de l’arquitectura moderna: el ferro, l’acer, l’alumini, el vidre i el ciment”.
Alfons Roig defenia uns edificis amb un “funcionament integral”, és a dir, que puguen satisfer “no sols les necessitats físiques, materials, utilitàries i pràctiques de l’home, sinó també les psicològiques, les morals i les religioses”.
Roig acabava el seu discurs defenent que “no hi ha unes formes essencialment materialistes, o paganes o cristianes”, ja que les formes “són lògiques o no, pures o no, belles o no i res més”. L’arquitecte per a Roig, havia de ser “lliure de triar formes creades primitivament per a edificis civils, per tal que després les purifique, les eleve i les integre en un conjunt sagrat”.
Alfons Roig dedicà un interessant article, en el seu llibre “Art viu del nostre temps”, al pintor José Gumbau Vidal nascut a Vila-real el 1907.
Gumbau, que estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, es va iniciar en la pintura en l’academicisme i tractà també els temes socials fins la seua època d’abstracció i investigació en el camp de les arts. La seua obra va des de retrats a pintura religiosa o peces de temàtica infantil.
La seua primera exposició individual va ser a l’Ateneu Mercantil de València. A la guerra civil formà part de la Brigada Mixta 108 i per això en acabar el conflicte bèllic va estar empresonat. El 1956 passà a residir a París on va ser guardonat amb el Diploma d’Honor de la Secció Espanyola al Saló Internacional d’Art Lliure. Va ser condecorat també amb la medalla de plata d’Art, Sciencies et Lettres de França. El 1972 fixà la seua residència a Marsella on va viure fins que el 15 de febrer de 1989 va morir. Va ser enterrat a Vila-real.
El 1955 Alfons Roig dedicà l’article “Gumbau”, a este pintor vila-realenc, un text que va ser publicat al catàleg de l’exposició al Club Universitari de València. Per a Alfons Roig, Gumbau va passar “de l’art figuratiu al no figuratiu”, amb un procés “lent, laboriós i conscient”. Segons este article d’Alfons Roig, el pintor José Gumbau caminà “a l’abstracció, que no és el camí de la facilitat, sinó de la creació pura, no un camí a peu pla, sinó d’empit de Calvari. El crític d’art Alfons Roig creia que la pintura de Gumbau no era “màgia, ni ornamentació, sinó equilibri dinàmic, profunditat d’expressió, voluntat de disciplina i càlida vida interior”.
Que el record del capellà Alfons Roig, en el 25è aniversari de la seua mort, faci fructífer el diàleg de l’Església amb l’art i amb el món modern." (Jordi Bort Castelló)
Situat a la comarca de l'Horta de València, en un sector meridional, i prop del llac de l'Albufera. El terme és totalmen t pla i es troba a un nivell inferior als 20 metres d'altitud sobre el nivell del mar, tret dels terrenys col.lindants amb Picassent. que a penes superen els 30 metres. El 10% del terme està ocupat per les edificacionms del poble, polígons industrials i vies de comunicació, el 90% que resta està dedicat al conreu, en la seua majoria regadiu. L'arròs ocupà durant molt de temps gran part del terreny conreat, avui dia a més es conreen cítrics, hortalisses, dacsa, etc. En aquestes darreres dècades ha sorgit una forta industrialització amb més de 500 indústries. La instal.lació de la Ford al veí poble d'Almussafes, va representar el desenvolupament i increment d'indústries subsidiàries radicades a Silla. La població ha sentit un fort corrent migratori, procedent de la Manxa i d'Andalusia, i d'algunes comarques de l'interior de l'anomenada província de València. Això ha suposat un fort increment de població. Actualment té prop de 20.000 habitants. El casc urbà s'ha desenvolupat al voltant del primitiu castell musulmà, la torre del qual actualment encara existeix.
Era un indret morisc que el rei Jaume I, el 15 de gener de 1233, donà a l'Orde Militar de Sant Joan de L'Hospital. Es donà per tal de repoblar-lo a Pere Torrent i setanta-dos cristians vells, segons la carta de repoblació atorgada pel rei el 25 de novembre de 1248. En extingir-se l'Orde de Sant Joan de l'Hospital el 1314, passà a dependre de l'Encomana de Montesa.
La cristiandat de Silla es remunta als temps de la fundació del regne de València. L'actual temple parroquial, dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, es començà a construir el 1764 la primera pedra del qual es col.locà el 10 de novembre de l'esmentat any. La seua planta és de creu llatina, d'orde corinti. L'altar major és de molt bon estil del Renaixement. En una capella del temple parroquial es venera la imatge del Crist de Silla. En la seua festa, el 6 d'agost, té lloc la cerimònia de la carxofa, en què al final de la procesó s'obri i un xiquet vestit d'àngel canta una nadala que és escoltada amb gran devoció per tots els assistents. L'increment de població ha motivat que el 15 de juny de 1972, es creara la parròquia de Sant Roc, i 6 anys després, el 26 de maig de 1978, la de Sant Josep Obrer.
PD: La imatge és del Crist de la Parròquia de Sant Roc.
El 25 de maig se celebrarà el partit de la final de la Copa del Rei que enfrontarà el Futbol Club Barcelona i l’Athletic de Bilbao a l’Estadi Vicente Calderón (Atlètic de Madrid) a Madrid. Aquesta Copa sol entregar-la el rei d’Espanya a l’equip guanyador, i veient com està el panorama el Borbó ha decidit no fer acte de presència i delegar en el seu fill, Felip. L’excusa del monarca espanyol és que encara està convalescent de la fractura de maluc que va fer-se a Botswana mentre caçava un innocent paquiderm. Podria ser que el monarca espanyol hagués estat informat que els aficionats de l’Athletic de Bilbao pensaven cantar la tonada infantil “un elefant es balancejava”. La lletra d’aquesta tonada diu: “Un elefant es balancejava / sobre la tela d'unaaranya / com veia que no queia / va anar a buscar un altre elefant.”. I així, sumant elefants que es gronxen de la tela d’una aranya fins arribar a un nombre infinit d’elefants. Aquest rei ho deu estar passant molt malament, per un elefant, un ós (i ves a saber quantes bestioles innocents més) que ha matat li estaran recordant tota la vida. Acabarà passant a la Història com Joan Carles I, l’elefanticida (o paquidermicida)?. Probablement li han amagat les escopetes i prefereix no assistir si no té res amb què disparar ni res contra que disparar.
L’any 2009 aquests dos mateixos equips van enfrontar-se i també van xiular l’himne i el rei, aquest any sembla que l’elefanticidi no quedarà sense càstig en forma d’irònica tonada infantil.
