Una vegada fet públic el nomenament del bisbe Benavent com a pastor de la diòcesi de Tortosa, us deixe les primeres paraules que ha dit com a salutació als germans de la diòcesi de Tortosa.
Carta de salutació del Bisbe Electe de Tortosa
Estimats germans:
En aquests dies en què estem vivint amb alegria les festes de Pasqua, que prompte arribaran a la seua plenitud amb la solemnitat de la Pentecosta, he rebut la notícia que el Sant Pare m’havia nomenat bisbe de Tortosa.
Vull manifestar, en primer lloc, la meua gratitud al Papa Francesc per la confiança que m’ha manifestat al confiar-me aquesta missió.
Desitjo saludar-vos a tots: als sacerdots de la diòcesi, als religiosos, religioses i persones consagrades al Senyor, als diaques i seminaristes, a les famílies, als ancians, als joves i als infants.
D’una manera especial vull recordar a tots aquells que estan passant moments difícils per malaltia, falta de treball, soledat, etc...
No dubteu que des del moment que em van notificar el nomenament, no cesso de recordar-vos en la presència del Senyor esperant tenir l’ocasió de trobar-nos i de conéixer-nos personalment.
En la segona carta als cristians de Corint, sant Pau els recorda que ha viscut el seu ministeri apostòlic entre ells "amb amor sincer i amb paraules vertaderes" (2Cor 6, 6-7). Així he volgut viure el meu ministeri episcopal durant aquests anys i així vull estar entre vosaltres.
Demaneu al Senyor per mi, perquè sàpiga cuidar aquesta porció del poble de Déu que se m’ha confiat amb amor sincer: No a la força, sinó de bona gana, és a dir, amb alegria cristiana; no per sòrdid guany, sinó amb generositat, buscant sempre els interessos de Crist i no els meus; no com un dèspota que es considera a si mateix amo del ramat, sinó amb el desig que el meu ministeri faça present a Crist, únic pastor i model del ramat.
Vull oferir-vos també "paraules vertaderes". No paraules meues, sinó la paraula d’Aquell que és la Veritat, la paraula de l’Evangeli: aquesta és la paraula que ens dóna la Vida, la paraula que neteja el nostre cor, que ens permet romandre en Déu i que possibilita que Ell romanga en nosaltres. M’agradaria que en les meues paraules ressone sempre la paraula de l’Evangeli i de la fe de l’Església.
Açò és el que com a bisbe vostre vull oferir-vos.
La nostra diòcesi de Tortosa és rica en història, cultura i belles tradicions que han nascut de la fe i encara avui ajuden a fer que la fe es mantinga viva entre nosaltres.
Però sobretot és rica perquè Déu ens ha concedit el do de la santedat: religiosos que van viure amb radicalitat la pobresa evangèlica, missioners que van deixar les nostres terres per a anunciar l’evangeli en països llunyans en què van patir el martiri, sacerdots sants i religioses que van ajudar molts jóvens a descobrir la seua vocació al sacerdoci i a la vida consagrada, servidores dels pobres i els més necessitats, sacerdots, religiosos i religioses que van donar testimoniatge del seu amor al Senyor acceptant el patiment per la veritat i preferint perdre la vida abans que perdre la fe. Aquesta és la gran riquesa de la nostra Església.
En aquest Any de la Fe, aquests són els verdaders testimonis de la fe i els que ens indiquen permanentment el camí que s’ha de seguir per a la nova evangelització. Des d’aquest moment demano que ells intercedisquen per mi, perquè en tot moment visca amb el desig de santedat i de recórrer amb vosaltres el camí que ens porta al Regne de Déu.
Des d’aquest moment em poso sota la protecció de la Mare de Déu, que és invocada en les nostres terres amb nombroses advocacions. No he oblidat que, sent encara sacerdot, vaig predicar uns dies del novenari de la Mare de Déu de la Cinta en la nostra volguda catedral de Tortosa.
Quan començo aquesta missió que se m’ha encomanat, vull posar-me a les seues mans i demanar-li que la puga viure amb fidelitat semblant a la seua, amb entrega generosa que es faça vida en l’exercici diari del meu ministeri.
Vull demanar-li que en cap moment aparega en la meua vida el desànim en el meu desig de servir i donar la vida per vosaltres. Maria, quan va rebre el missatge de l’àngel i va prestar l’obediència de la fe ja no va mirar enrere, sinó que es va llançar, confiant en Déu, a allò que estava per davant.
Que ella me ajude a que en el fidel exercici del meu ministeri episcopal arribe a ser digne d’aconseguir el premi a què Déu em crida en Crist Jesús.
+ Enrique Benavent i Vidal. Bisbe electe de Tortosa
aquest migdia. Us deixe el que diu la pàgina web de l'Arquebisbat, i li desitge moltíssima sort i valentia per tal d'afrontar la nova tasca de pastor del bisbat de Tortosa.
El papa Francisco nomena monsenyor Enrique Benavent nou bisbe de la diòcesi de Tortosa. Era bisbe auxiliar de València des de 2004.
VALÈNCIA, 17 MAIG. (AVAN). - El papa Francisco ha designat al bisbe auxiliar de València, monsenyor Enrique Benavent Vidal, de 54 anys, nou bisbe de la diòcesi de Tortosa, segons ha anunciat aquest migdia la Santa Seu a través de la Nunciatura Apostòlica de Sa Santedat a Espanya.
Monsenyor Enrique Benavent Vidal va néixer a Quatretonda (València) el 25 d'abril de 1959. Va estudiar Teologia a la Facultat "Sant Vicent Ferrer" de València i a la Pontifícia Gregoriana de Roma. Va ser ordenat sacerdot a València pel beat Joan Pau II el 8 de novembre de 1982.
En el seu ministeri sacerdotal va exercir els càrrecs de coadjutor de la parròquia de Sant Roc i Sant Sebastià d'Alcoi (província d'Alacant i arxidiòcesi de València) i professor de Religió a l'Institut, de 1982 a 1985; formador en el Seminari Major de Montcada, professor de Síntesi Teològica per als diaques, de 1985 a 1990, i delegat episcopal de Pastoral Vocacional, de 1993 a 1997. Durant tres anys, de 1990 a 1993, es va traslladar a Roma per cursar els estudis de doctorat a la Pontifícia Universitat Gregoriana.
Ha estat professor de Teologia Dogmàtica a la Facultat de Teologia "Sant Vicent Ferrer" de València ", de la qual també va ser vicedegà i degà-president.
A més, ha estat professor a la Secció de València del Pontifici Institut "Joan Pau II" per a Estudis sobre Matrimoni i Família, i director del Col · legi Major "Sant Joan de Ribera "de Burjassot-València
Va ser nomenat bisbe auxiliar de València pel papa Joan Pau II el 8 de novembre de 2004.
Entre d'altres estudis i publicacions sobre Teologia, és autor de 'El Misteri Pasqual en la teologia recent (2002);' La Declaració Dominus Iesus, la carta Novo Millennio Ineunte i la cristologia recent '(2003); El Jesús de Natzaret de Joseph Ratzinger-Benet XVI: cristologia i lògica de la fe '(2008), i "Teologia i vida eclesial" (2013). (AVAN)
Amb motiu del 50é aniversari de l'elecció de Pau VIé com a papa el pròxim 21 de juny, el P. Bausset, del Monestir de Montserrat, ha escrit el que segueix:
El papa Pau VIè
El 21 de juny farà 50 anys que el cardenal Montini va ser elegit papa. “El meu papa”, deia d’ell el cardenal Tarancon. I és que hi va haver una gran sintonia entre Montini i el cardenal valencià! Va ser Pau VIè, el qui veié en Tarancon l’home que havia de guiar la renovació de l’Església espanyola (lligada al Règim des de la guerra civil) per acabar amb el nacionalcatolicisme. I per això, el 1971 el papa l’envià com a arquebisbe de Madrid, perquè renovara l’Església espanyola i acabara amb nacionalcatolicisme.
Amb motiu del 50è aniversari del Vaticà II, que commemoràvem l’octubre passat, l’arquebisbe emèrit d’Oviedo, Gabino Díaz Merchán (l’únic bisbe espanyol viu que va participar en el Concili) deia del papa Pau VIè: “va viure l’esperit conciliar amb serenor i esperança, tenia una fina espiritualitat i una admirable altura intel·lectual”. Díaz Merchán recordava que Pau VIè era un “papa pròxim a la realitat de cada persona i vivia amb esperança”.
Pau VIè va nàixer el 26 de setembre de 1897 ala Llombardia, al nord d’Itàlia. Va ser ordenat capellà el 1920 i dos anys més tard entrà a treballar a Secretaria d’Estat del Vaticà. Considerat progressista ja des de la seua joventut, es va oposar al Règim dictatorial de Mussolini. Va ser nomenat arquebisbe de Milà el 1954 i a la mort de Joan XXIII, va ser elegit bisbe de Roma, el 21 de juny de 1963, ara fa 50 anys.
Pau VIè va continuar el Concili (començat per Joan XXIII) per portar l’Església a l’aggiornamento, ja que desitjava que, amb el Vaticà II, “l’Església comprenguera millor l’home modern”. Durant el Concili, el papa Montini va apostar per la llibertat religiosa, en contra de la majoria dels bisbes espanyols. El papa declarà que aquest document era de gran importància, ja que reivindicava el dret individual i col·lectiu a la llibertat religiosa.
El Règim de Franco (i ja abans de ser papa) sempre va vore amb recel a Montini i fins i tot se’l va acusar de ser enemic d’Espanya! Pau VIè va suplicar al dictador, el setembre de 1975, que commutara les penes de mort als militants d’ETA i del FRAP, sense que Franco atenguera la petició del papa.
Pau VIè va ser un mestre en la creació de gestos simbòlics, com besar la terra que visitava, la renúncia a la tiara, l’intercanvi d’anells amb el Primat Anglicà, la restitució de relíquies a l’Església Oriental o el trobament amb el Patriarca Atenàgores I, amb l’alçament de les excomunions mútues que va provocar el Cisma d’Occident de 1054. Quan el 14 de setembre de 1975 ala Capella Sixtina, Pau VIè va rebre al Metropolità Melitó de Calcedònia (enviat pel Patriarca Dimitrios I de Constantinoble) el papa Montini, en un gest d’estimació, va abraçar amb gran afecte a Melitó i després, agenollat davant d’ell, li besà els peus. I és que Pau VIè, que creia en l’ecumenisme, sempre va construir ponts de diàleg i d’acostament amb les altres Esglésies Cristianes!
Amb aquests gestos, Pau VIè volia donar a entendre que ell no encarnava el prestigi o el poder i per això, el papa Montini transmetia la imatge d’una Església humil i servidora, com ara ha demanat també el papa Francesc, en afirmar que “l’autèntic poder és el servei”.
La gent es quedà sorpresa, la primera vegada que el papa es va agenollar en baixar de l’avió i davant de totes les autoritats va besar la terra que venia a visitar, en un gest inaudit i impensable en el protocol. Va ser un acte simbòlic que va marcar el pontificat de Pau VIè! Era el Cap de l’Església sí, però el seu honor estava en servir i en estimar! Besant aqulla terra, el papa besava el poble que venia a visitar com l’osculum pacis, signe d’amistat i de fraternitat.
Per altra part, hi hagué una relació intensa de Pau VIè amb Montserrat, que venia ja de quan Montini va ser arquebisbe de Milà. “Les notícies que vénen de Montserrat em captiven i m’edifiquen: in omnem terram exivit sonus eorum! Aquestes són les funcions de semblants centres d’altíssima espiritualitat, i que bé les realitza aquest monestir”. Això escrivia el 30 de juliol de 1958 Giovanni Battista Montini, arquebisbe de Milà, al P. Gabriel Mª Brasó prior de Montserrat. I és que allò que unia Milà i Montserrat, segons Montini, era un “vincle especial, que es va intensificar els anys que el benedictí Ildefons Schuster va ser arquebisbe de Milà”.
Tot i haver estat convidat a vindre a Montserrat, el cardenal Montini mai no visità el nostre monestir, degut a la situació política de l’Estat espanyol, ja que l’arquebisbe de Milà era considerat “enemic del Règim”!! Amb tot, va mantindre contactes epistolars freqüents amb el prior Gabriel Mª Brasó i amb l’abat Aureli Mª Escarré, com escrivia Eliana Versace a l’Osservatore Romano el 6 d’agost de 2011.
Encara més: degut a la seua amistat amb Montini, al P. Gabriel li van ser encomanats alguns serveis de confiança per part de la Santa Seu i més tard, va ser l’Abat. Brasó qui li va suggerir a Pau VIè, la necessitat que els bisbes de Catalunya entengueren la llengua dels bisbats que venien a servir. En una audiència del papa a l’Abat Gabriel i fruit de la seua amistat, Pau VIè se li va doldre de les protestes a Barcelona, pel nomenament de D. Marcelo com a bisbe. El papa li digué a l’Abat que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que D. Marcelo era el millor de tots els candidats possibles. L’Abat Brasó li va explicar el problema cultural, comparant-li Milà amb Nàpols: “Santedat, és comprensible que un bisbe napolità siga nomenat bisbe de Milà? El papa respongué, amb èmfasi, que de ninguna manera!! I el P. Gabriel li digué: “Això és el que passa a Catalunya, amb els nomenaments de bisbes estranys a la nostra cultura i a la nostra llengua”. A partir d’aquell moment, no s’ha nomenat cap bisbe a les diòcesis catalanes, que no siga català, valencià o balear.
Fruit de l’amistat entre Montini i Brasó, el 1969, el P.Gabriel va dirigir els exercicis espirituals a Pau VIè.
Per altra part, l’any 1971, el papa Montini va demanar a Montserrat que enviara una xicoteta comunitat de monjos a Tàntur, per posar en marxa l’Institut Ecumènic d’Estudis Teològics, integrat per catòlics i cristians d’altres confessions. Abans de viatjar a Tantur, els monjos, encapçalats pel P. Adalbert Franquesa, foren rebuts en audiència per Pau VIè, que els donà el calze i la patena per a les Eucaristies de totes les confessions cristianes que conviurien a Tantur.
Home espiritual i intel·ligent, de cor gran i de fina sensibilitat, el papa Pau VIè va ser en l’Església, un autèntic home de Déu. Guià a bon terme el Concili i establí ponts de diàleg amb el món modern. Pau VIè de qui celebrem ara el 50è aniversari de la seua elecció, va ser un home que va treballar per la pau i per la unitat de totes les Esglésies Cristianes.
El llibre, dividitv en dues part, és, com podem llegir en la portada un HOMATGE D'AMICS a Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia.
La primera part duu per títol LES CAUSES QUE DONEN SENTIT A LA SEUA VIDA, amb les col.laboracions de Miguel d'Escoto, Joao Pedro Stélide, Paulo Maldos, Dom José María Pires, Ivone Gevara, Leonardo Boff, José María Vigil, Jon Sobrino, J. Ignacio González Faus i Pedro Trigo. Són col.laboracions en què expliquen les gran causes que han mogut la vida del bisbe Pere: La Patria Grande, la tierra, la causa indígena, la causa negra, la causa de les dones, la causa dels pobres, la del diàleg interreligiós, la dels màrtirs, la de l'Església i la de Déu. El llibre duu una Introducció de Federico Mayor Zaragoza i un Pròleg de Félix Valenzuela. Cada una d'aquestes causa acaba amb un text de Pere Casaldàliga.
La segona part duu per títol RETRAT D'UNA PERSONALITAT, i hi col.laboren:
F. Escribano (Pedro, catalán, latinoamericano, ciudadano mundial),
Monsenyor Balduino (Pedro, obispo) i
Jorge Carvajal Posada (Pedro piedra).
Cada un dels apartat acaba, com en la primera part, amb un text del bisbe Casaldàliga.
El llibre acaba amb un Epíleg del successor de Pere al front del bisbat Dom Leonardo U. Steiner, franciscà i bisbe en l'actualitat de Sao Félix Do Araguaia.
Més d'una vegada he dut ací la figura i la persona del bisbe Pere. I ho he fet per molts motius, Principalment, pel que ha significat i significa dins l'Església, i sobretot, per l'empremta que ha deixat i encara deixa en els cors dels que, o bé l'han conegut en persona, o bé l'hem conegut per les seues obres (escrites i reals).
A més, per a mi, el bisbe Casaldàliga representa un valor molt important perquè fou amb els claretians de Xàtiva amb els quals jo vaig sentir realment que formava part de l'Església. Casaldàliga és claretià i bisbe. I he tingut la sort de conéixer un grup de Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (Clariatians, en honor del seu fundador, Sant Antoni M. Claret), que m'han fet conéixer una Església diferent a l'Església que tenim ací a l'arquebisbat de València. No voldria que algú s'ho prenguera com una crítica però sí com un retret. I per què dic açò? Perquè, en ple franquisme, encara que les classes s'havien de fer (i es feien) en la lengua del imperio, al Col.legi Claret, de Xàtiva -no ara que és Seminari Menor de l'Arquebisbat, encara que en conserva el nom... malauradament solament el nom) mai no ens prohibiren parlar la llengua del poble valencià, que, al contrari del que deia monsenyor Olaechea, a qui un dia d'aquests fan beat, no és el castellà sinó en valencià.
Abans d'acabar l'apunt i recomanar-ne la lectura, vull destacar la col.laboració de Josef García Cascales, mort el passat 8 de setembre a Viena, i nascut a Xàtiva l'any 1928, professà a Vic l'any 1946, i fou destinat a Alemanya. Fou ordenat l'any 1953 i ja no va demanar mai més tornar a Catalunya. A més de ser valencià i de Xàtiva, cal dir que fou un gran claretià, molt estimat, una persona molt senzilla, però amb una excel.lent vàlua professional, que escrigué molt sobre el fundador de l'orde i la seua vida, entusiasta dels màrtirs de Barbastre, i gran seguidor de la vida del bisbe Pere. Morí amb la nacionalitat austríaca.
Acabe amb una cita del bisbe Pere: "Creo que sólo se puede vivir sublevadamente. Y creo que sólo se puede ser cristiano siendo revolucionario, porque ya no basta con pretender "reformar" el mundo. (...) Las derechas son reaccionarias por naturaleza, fanàticament inmovilistas cuando se trata de salvar el propio tajo. solidariamente interesadas en aquel Orden que és el Bien... de la "minoría de siempre". (pàg. 105)
En primer lloc, haig de dir que, per a mi, avui és un dia trist perquè un amic i quinto ha faltat. Fa uns mesos tingué un ictus cerebral, del qual ja no es recuperà. Estigué ingressat unes setmanes a l'hospital de Gandia, després fou traslladat al de Dénia, i després, els últims mesos, els ha passat en la residència del meu poble. F.N.A. és el seu nom, encara no havia fet els 56 anys, i en la candidatura encapçalada per qui escriu aquest apunt a les eleccions locals del nostre poble, quan per quatre vots perdérem el regidor que havíem tingut durant vuit anys, m'acompanyà per l'anomenada aleshores BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ, cosa que sempre li agrairé.
I també és trist perquè aquests senyors que ens (des)governen avui han decidit IMPOSAR EL VET AL NOM DE "PAÍS VALENCIÀ". Almenys hagueren pogut triar un altre dia. Però no. Com a aquests senyors els importem un rave, no reparen a fer i decidir coses amb les quals ÚNICAMENT demostren la ignorància en què estan durant aquest llarg pas pel desert. I les paraules del diputat que, des que s'obriren les Corts Valencianes, seu en un escó (Rafael Maluenda) han estat la prova evident que ni saben història ni els importa el que ha passat dutrant el segle XX. Les paraules són: 'Com que a Àustria parlaven alemany, era tot un.' Ha retret a l'oposició que vulgui 'englobar' el país en un 'projecte inconstitucional' i ha afirmat que fer referència al País Valencià i els Països Catalans era 'una traïció a la història del nostre poble'.
I tornant al fet amb què obria l'apunt, solament vull afegir que F.N.A. DEP.
Cada segon diumenge de maig, València es vesteix de festa per honorar la Mare de Déu, amb l’entranyable títol dels Desemparats: Mare dels qui no tenen res, dels qui estan en la misèria i en la soledat, dels qui s’han quedat al carrer per l’avarícia dels bancs i dels qui no poden pagar una pròtesi, Mare dels qui tenen el cor ple de ferides, dels qui ploren, dels malalts i dels qui estan al marge de la societat!
Va ser el 1409, quan fra Joan Gilabert Jofré animà els valencians a construir un centre per acollir els malalts mentals:“seria sancta cosa e obra molt sancta, que en la ciutat de València fos feta una habitació o hospital en la què semblants folls e innocents estiguessen, en tal manera que no anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany ni els ne fos fet”.
Enguany fa 600 anys que mossèn Joan de Rodella urgí a dotar a l’hospital de mitjans materials per assistir els malalts mentals i l’any que ve celebrarem el VIè centenari de la fundació de la Confraria, que tenia per objectiu cuidar aquets malalts. Va ser el 27 d’agost de 1414, quan el rei Ferran d’Antequera va firmar a Morella el privilegi de fundació de la Real Confraria de Nostra Dona Sancta Maria dels Folls, Ignocents e Desemparats. Aquesta Confraria proposà fer la imatge de la Mare de Déu, que es va construir el 1416. Per tant, serà d’ací tres anys, quan celebrarem el sisè centenari de la santa imatge.
Davant d’aquesta celebració, m’agradaria que la talla de la Mare de Déu tornara a lluir la seua magnífica esplendor, sense la roba postissa que amaga i desfigura una imatge tan bonica! M’agradaria que la Mare de Déu dels Desemparats es deslliurara del mantell, faixa de capitana generala (?) perruca, corona i joies, que no fan sinó amagar la bellesa esplèndida d’aquesta talla. A l’Alcúdia, el meu poble, la Mare de Déu de l’Oreto anava plena de joies i ara, afortunadament la imatge llueix la seua bellesa, que les joies anaven deteriorant.
La imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, restaurada i sense la roba, guanyaria molt, en deixar a la vista la seua bellesa original. Si Déu va vestir Santa Maria de gràcia i de santedat, per què revestir-la de vestits i de joies que només fan que tapar la seua formosor?
Per altra part, en la processó, la Mare de Déu hauria d’estar acompanyada pels valencians desemparats i no per aquells governants que amb la seua política immoral, estan asfixiant els més dèbils de la nostra societat: els desnonats, els ancians, els malalts dependents, els qui no tenen treball, els immigrants i tots els qui sofreixen. Si els qui haurien de fer una política a favor dels més indefensos els estan deixant desemparats, ¿com és que després van darrere de la de la Mare de Déu, que empara els qui ells deixen en la indigència?
És veritat que Maria és mare de tots, però especialment és mare dels desemparats: dels qui els nostres governants arraconen i menyspreen! Eixos són els preferits de Déu “que derroca els poderosos i exalça els humils” (Lc 1:52)
Tal i com em fa saber el P. Josep Miquel Bausset avui fa 25 anys de la visita que féu l'estimat monsenyor Hélder Câmara a Montserrat. I ja que, tant per a mi com a molts catalans -i algun valencià, m'agradaria que en foren moltíssims-, podem celebrar aquest fet amb l'alegria i la força de llibertat que va significar monsenyor Câmara per a l'Església, us deixe el text que el P. Bausset ha escrit amb motiu de la celebració d'aquest vint-i-cinqué aniversari. Com molt bé diu el P. Bausset al títol del text Hélder Câmara fou l'amic dels pobres. I per això, com fa uns dies també ens recordava el P. Josep Miquel, deia l'amic Hélder: "Si done de menjar als pobres, em diuen que sóc un sant. Però si pregunte per què els pobres passen fam i estan tan malament, em diuen que sóc un comunista."
Hélder Câmara: germà dels pobres
El 14 i el 15 de maig de 1988, ara fa 25 anys, visitava Montserrat com a pelegrí de la pau, el bisbe Hélder Câmara.
Nascut el 7 de febrer de 1909 a Fortaleza, al nord-est del Brasil, amb el seu servei a l’Evangeli, Hélder Câmara va esdevenir profeta de la justícia i de la no violència i advocat i defensor dels dèbils i dels desvalguts. Per això, quan l’any 1980 el papa Joan Pau II va baixar de l’avió a l’aeroport de Recife, abraçà al bisbe Hélder Câmara mentre li deia : “germà dels pobres i germà meu”.
Ordenat capellà el 15 d’agost de 1931, el 20 d’abril de 1952 va ser consagrat bisbe auxiliar de Rio de Janeiro i el 12 d’abril de 1964, dues setmanes després del colp d’estat que derrocà al president constitucional Joao Goulart, fou nomenat arquebisbe d’Olinda i Recife. La dictadura militar que havia creat un clima de terror, amb líders d’Acció Catòlica, sindicalistes i obrers empresonats, va propiciar que Hélder Câmara amb la valentia dels profetes, apostara per la defensa dels drets humans, fent seua la causa dels pobres i dels desvalguts: “Jo havia de tindre el coratge de parlar com a arquebisbe de Recife, sobre la importància de la llibertat, de la justícia i de la veritat en eixa hora decisiva”.
Amb la seua sotana blanca i el seu pectoral de fusta, menut, baixet, Dom Hélder es transformava en un gegant quan parlava. El contacte amb Alceu Amoroso el va portar a les tesis de Maritain, consagrades més tard pel Vaticà II. Hélder Câmara encarnava la lluita per la justícia en el marc de l’Església que eixí del Vaticà II, de Medellín, Puebla i Santo Domingo. Durant el Concili Dom Hélder va influir en molts bisbes, entre ells Montini, el futur Pau VIè, i es convertí en líder de la causa dels pobres. És així com la preocupació d’aquest grup de bisbes s’expressà ja a la primera sessió del Concili, quan el cardenal Lercaro intervingué apuntant el fet que els pobres haurien d’estar en el centre del missatge del Vaticà II. D’aquesta manera es va gestar l’expressió “opció preferencialpels pobres”. I és que Hélder Câmara volia una Església menys imperial i més semblant a la comunitat de Jesús i dels pescadors de Galilea, com vol ara també el papa Francesc.
Dom Hélder no era un bisbe administrador tridentí, que governava amb el Codi de Dret Canònic a la mà. Era un profeta!! Per això va ser calumniat, perseguit i amenaçat per la dictadura militar del Brasil, fins a sofrir atemptats, alguns dels quals van matar col·laboradors seus. Malgrat tot, sempre es va mantindre ferm en la defensa dels pobres, en el seu compromís a favor de la pau: “no hi ha pau sense justícia, i si no hi ha justícia a escala mundial, no hi haurà pau a escala mundial”.
Va ser proposat diverses vegades per al premi Nobel de la pau, però el govern militar brasiler boicotejà la seua candidatura, per por a que tinguera encara més prestigi internacional. L’esperit d’obertura i de diàleg de Hélder Câmara, animava la seua denúncia profètica de les estructures injustes que trepitgen als pobres: “El crit dels oprimits, és la veu de Déu”.
Sensible a la pobresa dels qui vivien a les ”faveles”, Dom Hélder demanava una nova manera de fer en l’Església: “Mentre les dues terceres parts del món estan subdesenvolupades, com anem a malgastar grans quantitats de diners en construir temples de pedra, oblidant a Crist viu i present en la persona dels pobres?”.
Mogut pel seu desig d’una Església que fos signe del Regne de Déu, l’11 de desembre de 1965 a Roma, en la seua conferència, “Un postconcili a l’altura del Vaticà II”, Hélder Câmara deia: “Nosaltres els Excel·lentíssims, tenim la necessitat d’una excel·lentíssima reforma. Prou d’una Església que vol ser servida, que exigeix ser sempre la primera, que no té la humilitat i el realisme d’acceptar la condició de pluralisme religiós, que crida “oportú” i “inoportú”, que té el monopoli de la veritat! Prou de bisbes prínceps, que viuen allunyats del poble i fins i tot dels capellans”.
Dom Hélder, que va morir el 27 d’agost de 1999, és recordat i venerat hui en dia, juntament amb el bisbe Òscar Romero, com un dels profetes del segle XX. Com el profeta dels pobres i de la no violència: un home que va fer de la seua vida, un testimoniatge de l’Evangeli. Un exemple i un model de fidelitat, per a tots els qui seguim Jesucrist.
A Montserrat, com a pelegrí de la pau ara fa 25 anys, el bisbe Hélder Câmara va esdevenir la veu profètica a favor dels pobres. Una veu que ha de ressonar hui en l’Església, per tal de lluitar contra la fam, la misèria i la pobresa!!
No puc deixar de passar el darrer acte vandàlic sobre l'estàtua del gran poeta valencià, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, a pesar del regidor de Bolbaite. Aquest xicot no sap que, per molt que faça com a regidor al seu poble, el temps passarà, i d'ací uns anys, si queda alguna ratlla als llibres d'història sobre el seu pas per l'ajuntament de Bolbaite serà una línia, mentre que, fins ara, el que hi ha escrit sobre Andrés Estellés és moltíssim més del que ell pensa i creu. I tampoc no sap que la memòria d'Estellés (igual que la de Ramon Llull, Jaume Roig, Ausiàs March, etc) és i serà perenne. Pobre xicot, si no ho sap encara. I per tal que totes i tots sapieu a què em referesc us deixe la notícia de Levante-EMV. I més avall, trobareu un article d'aquest xicot... Bona vesprada.
PD: Evidentment sé que no té res a veure el que diu el regidor de Bolbaite amb l'atac vandàlic.
LEVANTE-EMV.COM Cuatro veces en tres años y siempre en las mismas fechas. La estatua que homenajea al poeta Vicent Andrés Estellés en Burjassot, su localidad natal, ha amanecido hoy cubierta de pintura azul.
La efigie del autor, realizada en bronce y sentada en un banco de la plaza Emilio Castelar, ha sufrido un nuevo acto vandálico. Hace justo un año, el 11 de mayo de 2012, apareció con las patillas de las gafas rotas.
Tiempo atrás, estuvo durante un largo periodo fuera de su emplazamiento en la plaza del ayuntamiento del municipio para ser reparada tras unos hechos similares. El consistorio ya se planteó en su momento si devolverla a su lugar original o cambiarla a un punto de encuentro más seguro.
Esta misma mañana, las brigadas de limpieza municipales han procedido a la limpieza del monumento y ya presenta su aspecto normal
És el títol d'un tema de Maria del Mar Bonet i que jo he dut al meu bloc avui per tal de queixar-me del que podíem llegir ahir a Levante-EMV. "Los asalariados valencianos trabajan más de 4 meses para pagar impuestos". Sí, senyor! I nosaltres tan contents! Tenim el millor govern possible. No cal queixar-se'n.
La cosa ja clama al cel. Mentre hi ha gent que no pot arribar a final de mes, gent que no rep cap ingrés, gent que ho passa malament, resulta que un treballador valencià (amb un sou brut anual de 24.400€) destina més de 8.500€ a Hisenda (al senyor Montoro, aqueix que riu, i riu, i res no diu). I a on van a parar els meus impostos? Ja sé que se'm contestarà que a educació, sanitat, cultura (?), etc. Però si ja no queda res (o quasi res) de tot açò... la sanitat pública (TOTALMENT RETALLADA), l'educació pública (DE PENA, ELS COL.LEGIS CAUEN PER MANCA DE MANTENIMENT), la cultura (QUÈ ÉS AIXÒ?... al 21% d'IVA...)
En fi, jo ho tinc clar... o marxem o ens deixen sense una gota de sang... no cal dir d'on hem de marxar.
I per acabar l'apunt, tenim la mateixa PRESSIÓ FISCAL que a EUROPA per a una renda del 50%. Així, segons la mateixa informació, la pressió fiscal mitjana a l'estat és del 40%, molt similar a Suècia o Finlàndia, on les rendes dupliquen la mitjana de l'estat.
I si ho miren, per Comunitat Autònomes, Andalusia és la que menys treballa per a pagar impostos i la Rioja la que més. Nosaltres estem en el lloc 10, de 17. Solament treballen uns dies més Extremadura, Galícia, CAMadrid, Múrcia, Navarra, Euskadi i la Rioja.
Divendres podíem llegir a Levante-EMV l'article del P. Bausset sobre la Germana Terera Forcades. Gràcies al P. Bausset us el puc penjar perquè l'edició digital no el duia. Com que darrerament s'està parlat molt d'aquesta monja benedictina, a qui no conec personalment però de qui sí he llegit alguna entrevista i algun llibre seu -a part de veure algun vídeo de la xarxa-, i a qui admire doblement: per un costat per la seua valentia a l'hora de dir el que pensa de l'Església i de la Teologia (no debades n'és llicenciada), i per l'altre, com a metgessa que és, pels parlaments valents que fa al voltant de temes actualíssims, mèdicament parlant. I em queda un tercer motiu: l'actitud valenta i decidida sobre el procés constituent. Pense que cal persones, com la Germana Teresa, el P. Bausset, el P. Abat de Montserrat i altres, que diguen el que pensen obertament i defensen allò que, en ple segle XXI, cal defendre. Almenys aquesta és la meua opinió. Volia dir-la i ja ho he fet. Bon dia.
La germana Teresa Forcades
El passat 7 de maig, al paranimf de la Universitat de València, la germana Teresa Forcades, monja benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat, va fer una conferència que, pel que m’han comentat diversos amics, va ser, no només molt interessant, sinó impactant. A tots els va impressionar la senzillesa, la claredat i la radicalitat evangèlica de la germana Teresa Forcades, que va cridar a lluitar contra el conformisme i la resignació. Per a la germana Teresa, ser testimonis de Jesús, comporta, com no pot ser d’una altra manera per a tots els cristians, “un sentit radical de la justícia”.
Conec la Teresa des de fa temps. A part que baixe de tant en tant al monestir de Sant Benet per compartir amb les monges benedictines l’Eucaristia, la Teresa em va ajudar molt des de punt de vista mèdic, quan fa dos anys em vaig trencar l´húmer i vaig tindre una síndrome de Súdeck. Els seus consells i el tractament que em va prescriure, van donar uns resultats òptims!
Qualificada de separatista, radical o revolucionària, Teresa Forcades, nascuda a Barcelona el 1966 i monja de Sant Benet des de 1997, és doctora en medicina i en teologia. Contínuament és convidada a congressos o fòrums, on, amb ponències o xerrades, exposa amb claredat la seua visió de la realitat. La germana Teresa Forcades és coneguda sobretot, per la denúncia que va fer dels interessos de les multinacionals farmacèutiques, en la campanya de vacunació contra la grip A. Al principi, fins i tot alguns mitjans de comunicació la tractaven d’il·lusa. Després hem vist quanta raó tenia!
Fruit del seu compromís evangèlic, i juntament amb Arcadi Oliveres, ha iniciat un moviment per un procés constituent, que no té per objectiu “aplicar cosmètics al sistema, sinó canviar-lo”.
En aquest procés constituent, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres han proposat una sèrie de mesures que ajuden a avançar en la regeneració democràtica de la política. Entre les mesures proposades, sobreïxen les següents: l’expropiació de la banca privada i la defensa d’una banca pública i ètica, el fre a l’especulació financera i una fiscalitat justa. També salaris i pensions dignes, no als acomiadaments i una democràcia participativa. Altres mesures a prendre són: habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva. No a les privatitzacions, reconversió ecològica de l’economia, drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia, derogació de la legislació d’estrangeria, solidaritat internacional i no a la guerra.
Com ha afirmat Teresa Forcades en una entrevista a la revista Serra d’Or, “una de les millors coses que té la fe, és precisament el sentit de llibertat, que es fonamenta en l’amor”. I per això li dol que molts pastors de l’Església, es limiten “a repetir acríticament, unes consignes que els arriben del Vaticà”. Per a Teresa Forcades és molt important l’obertura, “que t’obri a la reflexió, a fer-te preguntes”. A més, des de la fe, el seu compromís per la justícia la porta a l’acció, i “no a mirar cap a una altra banda, davant una situació que provoca patiment en tantes persones”.
Per a Teresa Forcades, la crisi que vivim “afavoreix els interessos dels poderosos, que mercantilitzen la sanitat, fins al punt que hi ha persones que han deixat de prendre els medicaments necessaris”. Per això, la germana Teresa Forcades creu que “cal un canvi radical del model econòmic”, ja que “el sentit de la justícia ens diu que no podem ser còmplices d’un sistema que perjudica la majoria de la població, d’una manera tan brutal”. I d’això en som testimonis els valencians, sobretot quan veiem la indefensió en que es troben els més dèbils de la societat!
La seua obra, Teologia feminista i el llibre Converses amb Teresa Forcades, són un testimoni d’una veu lliure, que ha esdevingut veu de referència, enmig de la mediocritat de la majoria dels polítics espanyols i valencians.
Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat
PD: La foto de Teresa Forcades a la Universitat de València m'ha sigut facilitada pel P. Bausset, a qui li la'n deu haver facilitada l'autor, als quuals els done les gràcies
L’IRRENUNCIABLE SOMNI D’UNA EDUCACIÓ PÚBLICA I DE QUALITAT
Per a molts el millor discurs de la història el va pronunciar Martin Luther King, de qui tots coneixem la famosa frase “I HAVE A DREAM”. Nosaltres també tenim un somni:
▪ En el nostre somni no s’eliminen mestres i professors dels col·legis i instituts... ▪ En el nostre somni els alumnes no s’amunteguen com sardines en llauna... ▪ En el nostre somni els centres reben els diners que necessiten .. ▪ En el nostre somni la diversitat no és ignorada, és atesa amb l’atenció que es mereix . ▪ En el nostre somni les famílies reben beques de menjador i de llibres... ▪ En el nostre somni les xiquetes i xiquets no han d’anar pels seus propis mitjans als instituts que van construir-se lluny de les seues cases.... ▪ En el nostre somni no s’aproven lleis d’educació com la del ministre Wert... ▪ En el nostre somni cap alumne deixarà d’anar a la Universitat per problemes econòmics... ▪ En el nostre somni no s’envien a la cua de l’atur milers de companys interins... ▪ En el nostre somni no es contracten becaris per a fer la feina dels mestres... ▪ En el nostre somni l’escola pública és laica... ▪ En el nostre somni els nostres dirigents no ens desprestigien contínuament... ▪ En el nostre somni els diners públics són per a l’escola pública... ▪ En el nostre somni tots els docents estem orgullosos d’haver triat aquesta professió... ▪ En el nostre somni tota la societat s’uneix per a lluitar pels interessos dels nostres fills, defensem una educació pública, universal, gratuïta i de qualitat per a tots ells.
Ja sabem que estem allunyats del nostre somni, i que estem vivint un malson. Però podem assegurar-vos, que malgrat les dificultats creixents de la nostra feina, tots nosaltres dia a dia desenvolupen la nostra tasca amb dedicació, ànims i il·lusió, perquè, encara que els nostres dirigents no es mereixen el nostre esforç, els nostres alumnes sí.
El dia 10 de maig de 1926 naixia qui, anys després, seria ma mare. Per tant, avui celebra el seu natalici: fa 87 anys. Des d'aquest xicotet espai personal vull desitjar-li el millor durant els anys que encara viurà en aquesta vall i Vall d'Albaida, i també vull donar-li les gràcies per tot allò que ha fet per mon pare (acs), per la meua germana i per mi, i també per les seues nétes i la resta de la família. Aquests darrers anys, sobretot els darrers de la vida terrenal de mon pare, ha estat pendent, en primer lloc del seu espòs, cosa que mai li agrairem prou, i des que mon pare faltà ha estat intervinguda dues vegades, cosa que a la seua edat no és poc.
El xicotet regal que li vull fer avui és aquest poema de Carme Cabús, intitulat
Màgica claror
Era l’olor de lleixiu
el sabó de rentar la roba el sol groc que il·luminava els migdies el plat cada dia a taula.
Hi havia els badabadocs encesos de roig esplèndid gates que sempre parien i llarguíssimes processons de formigues.
Les tardes amb el temps de les cases les molles de pa pels ocells el pou fosc on es guardaven les síndries el terrat, obert als quatre vents.
Cuques de llum a les bardisses que convertien en un conte la nit, el pot d’anar a buscar la llet les llums enceses dels vespres.
I la llengua catalana a la veu de la meva mare amb què ella, constant, desgranava el seu devessall d’amor.
Les gotes denses de les lletres i la màgica claror de les paraules que em guiaven per descobrir els misteris i la immensa felicitat de la vida
Són temps complicats per a la nostra llengua, i ara, més que mai,el català necessita del nostre suport. Avui llancem la nova campanya http://estimoelcatala.cat/ en què moltes persones que estimen la llengua, ciutadans anònims i també cares molt conegudes, expressen el seu suport a la nostra entitat i a la tasca que realitzem. Difon la nostra campanya i ajuda'ns a buscar gent que, com tu, ESTIMI EL CATALÀ. Convida els teus amics a veure'l, participa en la campanya! (PLATAFORMAXLALLENGUA)
Després de més de dos anys sense arribar TV3 al País Valencià, “sembla” que aviat podrem tindre-la de nou. Això sí, amb unes condicions que imposa la Generalitat Valenciana! Per això s’ha firmat un conveni entre els presidents, Alberto Fabra i Artur Mas, on el Govern català es compromet a “respetar las señas de identidad que aparecen detalladas en el Estatut”, perquè així la Generalitat Valenciana, en un món globalitzat, ens faça la “gràcia” que TV3 puga arribar a la nostra terra!!
La sentència del Tribunal Suprem ha confirmat que la Generalitat Valenciana no tenia autoritat per a sancionar ACPV i per això, ha anul·lat una resolució del Govern Valencià, per la qual multava ACPV. El que em sorprèn és que a la vista de la resolució del Suprem, ara, el Sr. Fabra encara pose condicions!
La sentència del Suprem diu: “La difusión de aquellas emisiones televisivas más allá de los límites territoriales de la Comunidad Autónoma de Catalunya, era i es sin duda lícita”. ¿Com és que ara, el Govern Valencià s’atreveix a posar condicions, després de l’agressió del Sr. Camps a ACPV? És com si el qui ha furtat una cartera, posara condicions per a tornar-la al seu amo!
La Generalitat Valenciana demana que TV3 no utilitze l’expressió País Valencià i que respecte “las señas de identidad”. Però si el terme País Valencià és present al Preàmbul de l’Estatut, ¿no forma part de “las señas de identidad”? La Generalitat anul·larà també eixe Preàmbul?
Si la Generalitat Valenciana demana que TV3 respecte “las señas de identidad que aparecen detalladas en el Estatut”, crec que la mateixa Generalitat hauria de començar també per respectar eixes “señas de identidad”. El capítol 6 de l’Estatut diu que la Generalitat “garantirà l’ús normal de les dos llengües” i també, que “s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”. La Generalitat està complint això que manà l’Estatut? Quants xiquets no poden estudiar en valencià, perquè la Generalitat no els ho permet? Quantes vegades parla en valencià el president Fabra o les alcaldesses de València o d’Alacant?
Em sorprèn que la Generalitat Valenciana demane a uns altres respecte a “las señas de identidad”, quan els qui ens governen són els primers en no respectar la nostra llengua!
Per altra part, els qui volem vore TV3, només volem vore TV3!! No obliguem ningú a vore-la!! Pel contrari, els qui no volen vore TV3, ni la volen vore, ni deixen que la vegem els qui sí que la volen vore! Sembla que hi ha una diferència en la qualitat democràtica, entre els qui només volem vore TV3 i els qui no volen que la vejam!
Si TV3 ha de respectar “las señas de identidad”, Canal 9 parlarà en els seus informatius de la Nació Catalana, tal i com el Parlament de Catalunya ha definit la terra que està més amunt del riu Sènia? Respectarà Canal 9 la llengua que parlen els catalans, o posaran subtítols en valencià? Serà graciós que ho facen, per vore així les “grans” diferències entre català i valencià!
Com deia el Sr. Manuel S. Jardí en aquestes mateixes pàgines, ens estan enganyant. A més, per què ens hem d’esperar ara a un múltiplex, si tenim els repetidors d’ACPV que vam pagar els anys 80?
Per això, cal una mobilització de la societat civil per defendre la llibertat de poder vore TV3! Una llibertat que tant el Sr. Lerma, com els Srs. Barrionuevo, Montilla, Camps o Fabra, no han ajudat gens a mantindre!
La pregunta que em faig (tot i que ja em sé la resposta) és, ¿per què compliquen i posen tantes barreres a una cosa tan senzilla com és la llibertat d’expressió i el respecte a la llengua?
I entre País Valencià i “la imbecil·litat de Comunidad Valenciana” frase d’’Emilio Attard (pare d’aquesta denominació) com ens ha recordat Víctor Maceda, és ben clara la meua opció!!!
PD: Les il.lustracions pertanyen al que diuen cada una.
