Comptat, pesat, esquarterat.

El banquet de Baltasar s'ha perllongat molts dies, anys, moltes nits. Hi hem estat tots convidats, convocats per uns magnats(o mangants) dissoluts.

El bròquil es va acabar, carbonitzat, quan bullia l'olla sense aigua i encara atiàvem el foc.

La nostra condició de convidats no ens disculpa ni ens allibera de responsabilitats. Ja sospitàvem que el benestar promès, com el vi del convit, un dia s'acabaria. Peró ens emborratxarem de benestar en Estat impur, apurat en copes d'or robades al temple mes sagrat de la justícia social, de la decència personal.

El banquet de Baltasar es tan tediós, tan fals i el vi bo es va acabar fa tant temps...si es que mai varen portar-lo a taula, que no som capaços de trencar la inèrcia i volem creure'ns que tornaran les bones menges i els bons vins, que ja son en camí; mentrestant a falta de vi i d'aigua ens podem beure els orins i regalar el que queda del el nostre plat als mangants.

Baltasar!, fill de Nabu, Nabuco mandrós, indecent i pestilent parasit, com et farem fora?

Mené, mené: El teu temps s'ha acabat. Ja no ens pots enganyar més, el benestar promès ni ha arribat ni se'l espera.

Tequel: No has donat la talla ni el pes. Has robat, malgastat, has escampat corrupció a tots els nivells, la teva justícia és encara mes corrupta que tu.

U-farsín: Seràs fet a trossos, els mercats t'esquarteraran, i es repartiran el que es nostre.

Vaig anar a Búger amb un sentiment ambivalent i en torní amb recança. La crònica de les jornades ja l'han feta altres companys i no la reiteraré, però si que m'afegiré al reconeixement de la feina organitzativa que han fet moltes persones, principalment la Victoria i la Roser, i gracies a tot això i als participants, varem tenir una jornada constituent.

Constituir significa crear, crear una realitat diferent a l'anterior. Només ens va faltar el poder, la voluntat hi era. És una llástima que tantes voluntats xoquin contra el mur petri del poder, que tants anhels s'estavellin contra la força il·legítima de l'immobilisme mutant. Búger va ser una illa dins una illa on s'ACAronava un somni.

Hauria estat bell proclamar la República Independent de Búger i vers a vers redactar-ne la Constitució, una Constitució dialèctica que no s'atrapés mai a sí mateixa i deixes oberts els canvis que la farien rodar dia a dia. El somni somiat no és un somni, és un malson al despertar-se i no poder ni tan sols obrir-lo per veure'l, és el somni no somiat.

Varem somiar desperts i varem dormir poc. De somiar despert en diuen “somni” quan n'hauríem de dir levitació. Ens pensem que levitem, però no aixequem els peus de terra.

Al voltant del pal de paller de la Xesca, varem reunir garbes de bones voluntats, d'amistat, i també de sentiments no menys nobles com la indignació que corre per les venes dels ases dels cops. Parlar de l'obra de la Xesca, de blocs, de literatura, recitar poesies, menjar-nos en un Sant Dinar l'arros brut i en un Sant Sopar a Sa Pobla les escorrialles a hora tardana, porta a creure's ni que sigui un moment, que tenim la paella pel mànec en un rampell d'acte de sobirania.

Per alguna cosa es comença, tan de bo un dia ens ho creguem de debò que la força de cadascú i d'uns pocs es capaç de canviar el mon.

Albert Sanchez Piñol en aquest article (*1) publicat a l'Ara, ens explica un experiment molt béstia fet amb micos que ens porta als origens del tabú.

L'ínclit conseller Puig, la Maribàrbola catalana, va electrificar amb 100 euros la malla sota els nostres peus per activar la por de la gent a deixar de pagar els peatges. Potser hi haurà descarrega de càstig, potser no, però alguns micos, amb aquesta amenaça, ja no intenten pujar al pal per menjar-se la banana del tiquet d'Abertis, i altres micos mes radicals i temorencs atacaran als atrevits i als indecisos per impedir que ni tan sols s'acostin a trencar les seves cadenes.

El poder sempre ha jugat així i casi sempre li ha sortit bé; els temorencs i benpensants són multitud i segueixen l'estratègia suïcida de l'estruç. Hi ha tans caps enterrats sota la sorra que no es estrany veure un bosc de cames pedalant a l'aire a cada cantonada com tiges de blat a punt de ser engolides per la segadora.

En Josep Casdellà, mico alfa, ha estat el primer en demostrar que es pot pujar al pal, menjar-se el tiquet i obtenir a canvi un àpat d'autoestima que com en un àgape fraternal en participa la comunitat de micos que a pesar d'haver nascut en captivitat i dels anys de gàbia i de reeducació consumista, encara tenen possibilitats de retornar als seus orígens.

Si la Creu de Sant Jordi tingués un prestigi que va perdre fa temps per culpa de molts colls indignes, el nostre mico alfa la mereixeria amb escreix.

 (*1) Al final,veure l'article  citat en PDF per qui no pugui obrir la página)

Avui és no #novullpagar, demà #novull..ser un súbdit. Aquesta i altres campanyes de desobediència civil efectivament, són actes polítics. Com a ciutadans fem actes polítics, de política ciutadana, no de política de partit, per transformar la legitimitat en legalitat. Aquesta és la diferencia.

La legalitat són les lleis, les lleis les pot fer qualsevol que tingui el poder, des d'un dictador fins un Estat democràtic, les lleis justes i les lleis injustes són llei, però només les que s'ajusten al Dret són legítimes i comporten una obligació moral d'obeïr.

La legitimitat no la donen els vots ni la força ni la coacció. La desobediència civil és legítima quan el que manen les lleis s'oposa a la consciència. Les lleis no estan fetes “per complir-se”, com ens volen ficar al cap, en molts cassos, estan fetes per substituir la legitimitat per la imposició. No es pot invocar la democràcia per defensar lleis injustes.

La primera legitimitat és la de la consciència personal i col·lectiva. Així ho van entendre i posar a la practica Gandhi, Nelson Mandela, Luther King, Xirinacs i molts altres, gent anònima que ha posat per davant de la seva vida i del seu benestar material la seva consciència cívica.

Així, gràcies a aquesta gent coneguda o anònima que han tingut el valor de desobeir les lleis injustes, l'establiment dels drets inalienables de la persona humana i del pobles s'ha anat afermant.

Aquell mon que reivindiquem com a possible -“un altre món és possible”- posa la pell de gallina als que s'han apoderat del nostre poder per el seu us personal i per la defensa dels seus interessos econòmics.

Que ningú es cregui que la llibertat és pitjar un botó que ens la doni, s'ha de lluitar cada dia perquè el mes preuat que vol el poder de nosaltres, el seu aliment per perpetuar-se, es menjar-se les nostres llibertats.

Cada dia es van perfilant mes el front institucional -el nostre enemic- i el front cívic, format per tots aquells que van, poc a poc, racionalitzant la seva por i transformant-la en la cuirassa que ens protegeix del despotisme.

Un altre mon no només és possible, sinó que és l'únic possible per a viure com a persones i pobles lliures.

Els periodistes s'esperaven un discurs institucional, o bé unes paraules moralitzants i alliçonadores, com aquelles de “llevar-se ben d'hora, ben d'hora...”, una veu trencada per l'emoció, una llagrimeta.

Ni en això l'han encertat. Ni llàgrimes, ni guions preparats, ni abraçades ni cops a l'esquena: paraules improvisades amb una sola frase com a leitmotiv que ho resumix tot.

“Voleu saber la raó de no seguir com entrenador del Barça?: m'he buidat i m'he de tornar a omplir”. És la senzillesa del argument irrebatible i alliçonador que predica que d'on no n'hi ha no en pot rajar, d'allò exhaurit no se'n pot treure més, l'energia es crea i es transmet, tots som necessaris i ningú imprescindible.

Aquesta idea l'ha acabada de arrodonir l'Andoni quan li han preguntat si ja tenien preparat de fa temps un substitut del Pep: “Ha estat com en un partit, no es programa quan es fan els canvis, i es fan nomes si son necessaris, hem aixecat la pissarra: entra Tito, surt Pep, i el partit continua. N'ha entrat un altre que ja és de l'equip, no cal anar a fitxar un nom de traca i mocador ni malbaratar diners.

M'ha vingut el cap la comparació del Barça amb el país –cosa que no cal confondre- però que te línies discursives paral·leles.

Aquest bloc de cafè s'hauria de canviar el nom si es mostres indiferent a les paraules d'un Conseller del Govern de la nostra Comunitat Autònoma Española quan parla de cafè.

Un càrrec polític que s'ocupa d'Empresa i Ocupació no ha de ser una autoritat en cafès, però al menys hauria de saber que a Londres el beuratge mes característic es el te, five o'clock.

Si tots els joves que envia a London a perfeccionar l'anglès cerquessin una feina de servir cafès no en trobarien i estarien com aquí, a l'atur. Això si, podrien parlar de qui els ha enredat i de la seva família en un slang portuari amb bon accent xava.

El meu cafè predilecte és en gra, però ja se que és difícil servir-lo amb aquella ponderació que caldria per no alliçonar a ningú, més en aquests temps que corren o volen, immersos en el brou insubstancial que bull a l'olla podrida, sense que unes mans petites que encara no han perdut la mirada clara, facin que una sopa de pedres alimenti.

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
 pintada de vermell i de neguit;
 Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
 i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes 
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

Catalunya te una nosa ben afrosa, que fa segles l'ha fermada i l'ha empobrit; Espanya es el nom d'aquesta nosa, i governa a un país poble atemorit.

Amb Espanya tindrem pal i pastanaga, amb els nostres dirigents l'ungüent de torn, serem lliures si tenim sang a les venes, per plantar cara a Espanya i als Borbons.

Sant Jordi, 2012

Ara que el Regne Repsol i la República YPF es barallen a trets de comunicat per la propietat del oli que les butxaques unta, és el moment adient per prendre un rifle Fabbri de matar elefants i descobrir que en aquesta classe d'armes tan cares i sofisticades, sovint poden sortir trets per la culata

En la cacera del negoci energètic, el primer tret expropiatori l'ha disparat la Kirchner amb la bala de l'orgull nacional, i a manca de munició de mes calibre el ministre Mar-Gallo s'ha disparat una perdigonada al peu quan ha carregat el cartutx amb la seguretat júridica.

Comparem: les lleis d'un país, Argentina, deuen establir el dret de les empreses que s'hi implanten a funcionar segons les lleis del mercat i sota la legislació del país, però l'Estat argentí, si veu amenaçats els seus fins i/o els seus interessos econòmics pot (o no pot, però ho fa igualment) fer valer el seu poder de facto per imposar la seva voluntat. Aleshores el perjudicat, Repsol-YPF i de retop l'Estat espanyol, branda la seguretat jurídica per reclamar el seu dret.

Oblida però l'Estat Espanyol -oblit interessat, que no es soluciona menjant cues de pansa- que quan li convé fa el mateix.

Segons he sentit a dir, des de que jo vaig néixer, la població mundial s'ha doblat. Si la vellura arribava als 40 anys a l'edat mitja, d'aquí a poc als 80 entrarem a la segona joventut i al centenar a la segona maduresa.

No és pas que la terra sigui massa petita, encara hi cabem, ni tan sols que els recursos que explotem estiguin al límit d'esgotar-se, el problema sorgeix quan s'egoten els diners.

El FMI, troba que els pensionistes viuen massa i haurien de retallar-se anys de vida. Però com els hi expliquem perquè no es molestin?.

Una solució provisional és jubilar-los mes tard i que cotitzin mes anys, els mateixos que s'estalvien de pagar-los una pensió: doble estalvi.

Però tot i així sembla que tampoc quadrarien be els números. I a sobre la gent dels països que crien com conills i hem admès de fa pocs anys a la globalització, per eixamplar el mercat, tindran la barra d'exigir el dret de jubilar-se també d'aquí a uns anys i arribar al cel dels pensionistes.

No es poden suprimir del tot les pensions perquè aleshores ningú cotitzaria i al sistema no li entrarien diners per aprovisionar els plans de pensions, públics i privats, que forma una part importantíssima dels mercats, però admeto que és difícil de convèncer a la gent que ha de treballar mes anys i cobrar menys anys de pensió.

Per sort hi ha gent que es mort abans de jubilar-se, han pagat molts anys i no cobraran un euro. Mereixerien com a mínim una Cruz de Isabel la Católica amb disitintivo negro, o al menys una Creu de Sant Pencás, però ni això.

Monstres amables, semblants a la balena de Jonás, engoleixen i no paeixen, el seu estomac és com un úter prenyat de fetus que cerquen animes germanes amb qui compartir incerteses, però el monstre no és sa mare, és el seu captor.

Aquests monstres tenen bona premsa -premsa domesticada- i s'empassen senceres a les seves víctimes que no son conscients del seu paper com a tals. Recloses dins les parets del Gran Mur del Gran Germà Facebok, creuen haver arribat a la Meca de la llibertat d'expressió, a l'ideal de compartir amb altres. Confiats i complaguts s'alegren de la oportunitat fàcil i no veuen la seva responsabilitat de còmplices en la condemna d'afusellament de la intimitat enfront del impàvid mur dels graffitis, on amb insensatesa es practica la delació mes desimbolta i la inconsciència mes aberrant en fer públiques les intimitats pròpies i alienes.

El monstre Feisbuc no sembla horrible fins que ja es massa tard per adonar-se'n, no ens recorda repugnants Aliens, però la disfressa es tan pobra que es limita a una paret on cadascú escriu les seves dèries, i enllaça inconeguts amics que engreixen el número de condemnats a ser carn de mercadotecnia i inflar el compte de resultats dels imperis dels Zuckerbergs.

En un pas mes cap al control absolut d'una incipient societat civil que no ha trobat encara com vehicular inquietuds, Zuckerberg i companyia compren les imatges enllaçades de Instagram per reunir en una sola base de dades, allò que ens resistim a explicar als censos, i a reflectir en els qüestionaris. Val nomes mil milions la privacitat? Quin gran negoci a costa dels necis!.

De tant en tant, alguna frase afortunada ens porta a descobrir una nova espitllera per observar una part del territori amagat on els circuïts cerebrals créixen i s'entrellacen com les lianes d'un bosc tropical i envolten els troncs del coneixement de nosaltres mateixos, poblant-los a vegades d'irreconeixibles veritats inventades.

En aquest article d'Eva Piquer es parla de les imatges guardades a la memòria, hom hi descobreix un cop mes la immensa dificultat de pensar sobre el propi pensament.

Recordar és un acte del pensament, i per tant de la ment, que ens du a l'incertesa sobre la pròpia eina que fem servir, ja que si la ment ens aboca al mon, també en filtra allò que en diem “la realitat”, sense que la puguem contemplar mai al marge dels sentits corporals ni de la interpretació racional dels missatges que ens arriben a través d'ells.

"El contrari de la veritat no és la mentida, és la raó". La frase és de Jean-Claude Carrière. I la raó ens diu que potser els records no són ni veritat ni mentida”.

1971 : Assemblea de Catalunya

1981 : Crida a la Solidaritat en favor de la LLengua, la Cultura   i la Nació Catalanes

2012: Assemblea Nacional Catalana

Fe no és esperar, fe no és somiar....hem d'anar endavant, el camí ha estat llarg i ja no tenim temps d'equivoca'ns.

No volen l'immersió lingüística del català a l'escola perquè pretenen l'ofec del català des de l'escola.
No ho permetrem.
No hi col·laborarem.
No ho acatarem. 

Prop del poble hi havia una llacuna, petita, on els peixos criaven i els pescadors locals, des de temps immemorial, havien llançat la canya per afegir varietat a la seva dieta, i com que els peixos criaven mes que no en pescaven ningú s'havia preguntat mai perquè hi havia peix.

Un dia però, uns caps calents d'aquells que tenen al cervell massa monetària en lloc de massa encefàlica, varen construir una presa i inundaren la plana, la llacuna i el poble amb les aigües d'un immens pantà, que repoblaren amb varietats de peixos de creixement ràpid que criaven de manera meteòrica i desaforada.

Hi va haver progressivament una invasió de canyes, xarxes i arts de pesca sofisticats que saturà l'embassament de paranys de tot tipus per part de gent vinguda de lluny que no havia pescat en sa vida, atrets pel negoci del peix abundant. Al cap d'un temps, varen ser tanta gent que tot el país i els països del costat es reconvertiren en llacunes i pantans fins empantanegar-ho tot.

Allò era Xauxa, i eren milions els que s'hi feien la barba d'or i les escates de plata, tants, que els escèptics pescadors locals que havien abandonat la pesca ancestral, hi tornaren per participar del festí de l'abundància, però ja no es menjaven els seus peixos com antany, doncs valien massa diners, sinó que compraven i consumien monstres abissals congelats que provenien de l'Atlàntic Sud, portats en vaixells congeladors des de dotze mil quilòmetres de distància, mes barats que el peix del costat de casa.

Visitant llibreries, em fixo que les prestatgeries dedicades als llibres d'autoajuda, cada vegada ocupen mes espai. Tambe són un munt els llibres de coneguts o desconeguts economistes que ens expliquen la crisi econòmica, els perquès, les receptes, els futurs escenaris de la tragèdia.

Qui vulgui llegir els segons que vagi a buscar l'antídot de la desesperació en els primers, però no puc pas assegurar que el verí de la inquietud no corri ja massa barrejat amb la sang de les venes i arribi al cor per instal·lar-s'hi, moblar-lo, i que tinguem el cor llogat a mes del cul.

Qui te el cul llogat no seu quan vol; qui lloga el cor, batega al compas del marcapassos posat a mans alienes i no viu els propis sentiments.

No he llegit enlloc que la crisi sigui de sentiments però observo cada dia l'anim alterat dels qui conec, i a l'ambient flota una boira pixanera que ens amara de mals presagis a causa de la inquietud cap a un futur impredible. Aquesta alteració cronificada ha passat a parasitar les nostres vides i ens consumeix energia vital per un no-res. Ens anem plantejant que tenim i que no, cosa que no estàvem acostumat a fer, i que tindrem si ho perdem.

Descobrirem un dia, si van molt mal dades, que hem perdut el que no teníem i ens hem arruïnat del que no era nostre, ferem inventari de les nostres pertinences i les escriurem en la cara no impresa del papers on ens han comunicat l'embargament del pis, l'acomiadament de la feina, l'expoli de les possessions que ens eren atribuïdes, les factures que ja no hem pogut pagar.

Tal com deia en l'apunt anterior, avui el BCE ha buidat el segon corn de mig bilió d'euros a la banca europea, segurament s'ha estalviat d'imprimir els bitllets, amb apunts comptables n'hi ha prou. El primer corn ens el varen posar el decembre de l'any passat.

A la Banca espanyola li ha tocat, ara i el abans, un bon pessic al 1%, d'interès, per que pugui fer negoci sense posar ni un euro seu.

La morterada te el destí exclusiu de finançar deute públic de l'Estat i pagar el deute morós de les Administracions als milers d'empreses i autònoms que no han cobrat les factures, prèvia renúncia als interessos de demora i el descompte de “pronto pago” si no volen ser els últims a cobrar.

Pagaran amb diners que no tenen, i perquè fa lleig, es indecent i difícil d'amagar que l'Estat Espanyol sigui el major morós del país. La jugada ha estat "legal", en la perspectiva històrica ens adonem que l'error de Al Capone va ser no tenir un Estat al darrera.

Si algun infeliç es creu que amb aquests diners els bancs obriran el crèdit al públic i a les empreses, el vull conèixer. Encara hi ha especies desconegudes o extingides de les que quedaria algun exemplar escadusser.

Ja tenim els dos corns, cornuts i a pagar en varies generacions el bilió d'euros falsos amb que ens han inundat. Una herència enverinada que no podran saldar ni els nostres néts.

L'últim no cal ni que apagui el llum, fa temps que ens l'han tallat. La il·lusió de futur també, nomes ens queda la lluita per la supervivència i el dret de rebel·lió (que no és poc).

ACTUALITZACIÓ

Afeigeixo l'article d'Ernest Sena que trobareu a vilaweb. La cosa és molt pitjor del que imaginava. En destaco aquest dos paràgrafs, però en recomano una lectura completa i atenta.

"Com més impossible és encara que el ministeri implicat avaluï els plans (municipals), poden ser més de vuit mil plans, en un mes i que, per tant, el silenci corresponent a la feina no feta es consideri denegació. El marge a la discrecionalitat del ministeri és enorme; la temptació de premiar amics i castigar adversaris, gairebé insuperable."

"La immensa majoria d’entitats locals del país viu en una autèntica penúria econòmica i financera. El camí ara iniciat pel govern espanyol potser ajudarà a tapar algun forat momentàniament. Sorprèn, amb tot, no ja la manca de rebombori, sinó la submisa aquiescència amb el preu a pagar: un autèntic  cop d’estat consentit.  Aital és la dimensió del drama."

Per il·lustrar aquest post tinc un bon assortit d'imatges representatives, unes mes il·lustratives, altres mes corrosives, però al final he escollit la meva preferida: la Bota de San Ferriol.

No és pas que d'aquesta font tecnificada en ragi el vi que alegra el cor, sinó que en ragen diners a cor que vols (sempre i quan el teu cor sigui al compte corrent). Manta vegada he dit al caixer del banc que vull una  font com aquesta que fa rajar diners sense fi, i que no m'importa gens ni mica el preu que me'n demanin, en pagaré el que calgui sense esforç i al comptat.

Aquestes maquines de comptar bitllets que tenen els bancs, son només de segona o tercera generació i han matat la feina de caixer, aquell empleat hàbil de mans i amb una capacitat envejable de calcul mental que comptava amb dits de prestidigitador els feixos de bitllets sense equivocar-se. Em conformaria amb aquesta dels bancs però n'hi ha una altra, encara millor, que només tenien els bancs centrals dels Estats europeus i ara, desprès de l'arrissada de l'euro, esta en mans del BCE

La d'última generació, aquesta la té del BCE, sí que es la veritable Bota de Sant Ferriol, no cal tenir-hi compte corrent per treure'n bitllets, sinó influència per que quan es vulgui, en ragin d'autènticament falsos.

La falsedat dels bitllets supernumeraris no està en el paper moneda usat, que és irreprotxable, amb totes les mesures de seguretat: paper especialíssim, tintes visibles i invisibles, fils metal·lics incorporats, altísima tecnologia anti-falsificació, etc. No, la seva falsedat està en que no representen cap valor extrínsec a ells mateixos, no tradueixen a símbol cap valor real, i el pitjor és que tots els bitllets que surten de la máquina, inflacionaris o no, son perfectament “autèntics”, idèntics com dues gotes d'aigua.

He llegit uns quants llibres sobre Jordi Pujol, escrits per periodistes o gent del seu entorn; m'han interessat mes per el retrat que fan del seu voltant i de les bambolines del seu teatre que no pas del que diuen del mateix Pujol, que és ben poc.

No el conec personalment, ni hi he parlat mai ni l'he anat a saludar. Quan una persona la veus cara a cara i hi parles, tot el que en diuen queda capolat per l'entrada a darrera el taló on ballen les ombres xineses, i aleshores el personatge es retrata amb una camara reflex de bona qualitat amb gran angular, altra cosa és el revelat que es faci del clixé obtingut. Per tant nomès puc parlar d'ombres xineses.

Darrera la pantalla Pujol s'ha dibuixat sempre com una persona carismàtica i distant, fins i tot en els seus moments més abrandats ha estat com un declamador de tragèdia grega que diu els versos amb tanta intensitat que fa plorar d'emoció l'auditori. Emociona la paraula, la dicció, el gest, la cadència, l'habilitat de l'actor, el seu bon fer, però un actor interpreta allò que ha escrit un altre.

No dubto que en Pujol tingui conviccions, conec les seves arrels catòliques, no en va vaig fer tot el batxillerat als salesians i se com funciona això de les conviccions quan s'imbueix des de una pedagogia(?) administrada per col·legis religiosos.

Però una cosa son les conviccions i altre el lideratge al servei d'una idea, i Pujol ha estat sempre un administrador, de vegades hàbil, de vegades graponer de les seves conviccions cristianes aplicades a la idea da Catalunya.

Too OK? Yhea!

...wait!