Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Amics

Les llums de la nit

1

Llums-nit

El saló principal del museu municipal d’Alzira (MUMA) acull aquest dies les XII Jornades d’Innovació Educativa. Docents, pedagogs, psicòlegs i les persones interessades s’hi han aplegat per conèixer les experiències educatives de professors d’escoles de primària i secundària de tot el País Valencià.

Dimarts, després de la inauguració oficial, i presentats per Silvia Sifre, tècnica d’educació de l’Ajuntament d’Alzira, Sergi Requena i jo mateix fèiem la conferència-exposició Educar mirant al cel, en la que presentàvem les nostres experiències educatives al voltant de l’astronomia. Com vàrem dir a la ponència, l’astronomia és una eina fantàstica per introduir conceptes complexos de les ciències.  El seu ús a l’aula desperta les emocions suficients per descobrir un món d’experiències, exactitud i bellesa.

Però el més important va ocórrer a l’última part de la vesprada. És quan es va fer la Comunicació de l’experiència guanyadora del XI Premi d’Experiències d’Innovació Educativa Ciutat d’Alzira 2009 en la Categoria d’Educació Infantil i Primària.

Carmen Vargas, mestra d’infantil del C.R.A. La Ribera Alta de Sant Joanet, ens contà tot el que passà al voltant de la seua experiència Les llums de la nit. Aquest projecte articulà totes les activitats del curs 2008-2009 al voltant de l’astronomia que celebrava el seu Any Internacional.

Segueix…

Dimarts 23, després de la inauguració oficial de les Jornades, i presentats per Silvia Sifre, tècnica d’educació de l’Ajuntament d’Alzira, Sergi Requena i jo mateix fèiem la conferència-exposició Educar mirant al cel, en la que presentàvem les nostres experiències educatives al voltant de l’astronomia.

Les visites escolars d’alumnes de primària i secundària a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València es produeixen de manera regular. Són estades molt curtes, d’un màxim de 2 hores en les que cal motivar l’atenció presentant activitats ràpides, fàcils i sobretot didàctiques. Cal que quan marxen sàpien una mica més sobre l’Univers que quan vingueren.

Vaig presentar algunes pràctiques que funcionen sempre molt bé a l’Aula d’Astronomia per a xiquets d’infantil i primària com fer volar coets, explicar  contel·lacions usant la mitologia o simular les fases de la Lluna en tres dimensions i d’altres que no funcionen tan bé, sobretot per a estudiants de secundària. I és que en aquest cas el problema és la incapacitat per llegir textos de més d’unes quantes línies com ara el guió de l’activitat que han de fer. Això tècnicament se l’anomena manca de comprensió lectora. Que fer en aquests casos? Doncs deixar-los manipular i fer ells experiències.

Finalment vaig presentar algunes pràctiques molt fàcils de fer a l’aula per explicar fenòmens tan complicats en aparença com les bases físiques de les ones, l’espectre electromagnètic i l’espectroscòpia. Per això em va caldre uns quants CDs usats, unes làmpares de gasos i un microones.

Sergi Requena, professor de matemàtiques de l’IES Sucro d’Albalat de la Ribera  també és un apassionat de l’astronomia. Va presentar les seues experiències didàctiques amb alumnes de secundària. Té muntat tot un astut i complex sistema de fitxes per fer treballar els xiquets en grup. Utilitza l’astronomia com a eina pedagògica per fer-los entendre els conceptes d’angle, coordenades relatives i absolutes, distància i sobretot fer-los fer un treball col·laboratiu. Amb eixides nocturnes els diferents grups han de treballar uns objectius concrets i autoavaluar-se.

Però nosaltres erem només els teloners de l’actuació principal de la nit.

L’última part de la vesprada va ser omplida per la Comunicació de l’experiència guanyadora del XI Premi d’Experiències d’Innovació Educativa Ciutat d’Alzira 2009 en la Categoria d’Educació Infantil i Primària.

Carmen Vargas, mestra d’infantil del C.R.A. La Ribera Alta de Sant Joanet, ens contà tot el que passà al voltant de la seua experiència Les llums de la nit.
Aquest projecte articulà totes les activitats del curs 2008-2009 al voltant de l’astronomia que celebrava el seu Any Internacional. Jo, modestament, vaig col·laborar en algunes de les activitats i vaig rebre l’escola a principis del mes de juny del 2009 a l’Aula d’Astronomia.

Van estudiar els planetes, el Sol amb diversos instruments, simulant la forma de les galàxies, el moviment del Sol al cel amb un gnòmon, van construir un forn solar, etc… Un muntó d’experiències que va tindre el suport de tot l’equip docent del centre.
És impressionant el treball que ha fet Carmen amb els xiquets de la seua escola.  Ha aconseguit que es facen preguntes i que el C.R.A. La Ribera Alta siga amiga de la ciència.

I com ella va contar a la conferència tot començà quan després de cantar la cançó de “Sol solet”, com fan tots els matins, un xiquet preguntà el perquè de parlar sempre del Sol i no de la Lluna…

Que els nostres nens es facen preguntes. Aquest és el nostre repte com a divulgadors científics.

Fotos:
1.Carmen Vargas presentant el seu premi Les llums de la nit a Alzira. Enric Marco.
2. Conferenciants de la nit. D’esquerra a dreta, Enric, Carmen i Sergi darrere de la caixa amb totes les experiències.

En la foto Premiats de l’arxiu, Carmen Vargas es troba al mig. La foto ve del diari digital d’Alzira Elseisdoble.com

Publicat dins de IYA2009 i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Contaminació lumínica al Parc Natural del Túria

0

CL Túria

L’excés de llum que emana de les ciutats de l’àrea metropolitana i que l’atmosfera projecta sobre el Parc Natural del Túria ha arribat a una situació “preocupant” per als experts en la matèria de la Universitat de València. Els  efectes nocius per a la fauna, els recursos energètics que es balafien i la pèrdua del paisatge del cel nocturn s’han posat de manifest en dos informes elaborats per diferents departaments de la Universitat, segons ha donat a conèixer la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Turia. El president d’aquest grup ecologista, Ángel Morales, va presentar ambdós documents en l’última sessió del Consell Rector del parc i va reclamar l’adopció de mesures per part de les administracions.

El primer dels informes ha estat elaborat pel departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat, que manifesta la seua “preocupació per la degradació ambiental” del parc natural “pràcticament en tot el seu recorregut” per la contaminació lumínica, és a dir, l’emissió de llum directa o indirecta a l’atmosfera d’origen artificial. Aquesta llum interactua amb les partícules en suspensió en l’aire o es reflecteix en els núvols, amb el que es forma un fons lluminós que impedeix la necessària foscor nocturna.

Aquest excés de lluminositat incideix sobre els animals “que poden ser depredats més fàcilment” i sobre les plantes, que sofreixen menor presència d’insectes pol·linitzadores. La conseqüència és “un desequilibri natural“.

Els astrònoms també alerten sobre la pèrdua del cel estrellat en l’àrea metropolitana, on només es poden veure alguns planetes i la Lluna, encara que fa temps s’apreciaven les constel·lacions i la Via Làctia mateix. La situació es considera una “pèrdua intel·lectual” perquè allunya a l’individu del contacte amb l’univers, el que és especialment negatiu en un parc natural.

El segon informe ha estat elaborat per la Facultat de Biologia. El document defineix el parc natural com un espai d’alt valor florístic i faunístic que necessita “ser preservats de qualsevol tipus d’ingerència o contaminació“. Molts dels animals vertebrats o invertebrats són “habitants de nit” i necessiten foscor mentre que la resta necessita el descans nocturn. Aquests animals poden veure “alterats i amenaçats” els seus ritmes per l’excés de llum. “La potència, la capacitat d’emissió lumínica de moltes instal·lacions és molt superior al que la naturalesa pot suportar“, diu l’informe, el que pot dur al “trencament de la cadena tròfica, canvis en el comportament territorial i de nidificació de les aus, desorientació d’aus migratòries” i altres.

Ambdós informes alerten del “balafiament energètic” que suposa la contaminació lumínica i apunten un paquet de mesures com l’ús racional de la il·luminació pública i privada, la substitució de l’enllumenat convencional per llums de sodi de baixa pressió, la supressió dels fanals de bola en l’entorn del parc, així com l’apagat d’edificis públics o rètols, l’ús de llum vermella en lloc de blanca o la creació de pantalles vegetals. També demanen que es preste especial atenció a urbanitzacions com Masia de Traver o Lliri Groc.

Els ecologistes demanen als ajuntaments i al Consell que adopten mesures correctores.

El líder ecologista Ángel Morales va remarcar en la Junta Rectora que la contaminació lumínica sobre el Parc Natural del Túria és “un atemptat contra el paisatge nocturn i la biodiversitat“. Ángel Morales forma acudeix a aquest organisme com representant de les Universitats valencianes. En la sessió va cridar l’atenció tant a la Conselleria de Medi ambient com els ajuntaments, perquè “s’esforcen a eliminar o minimitzar aquest tipus de contaminació” i va reclamar que s’adopten les recomanacions que recullen els informes. Per la seua banda, els representants de la Coordinadora es van queixar que en tres anys no s’ha avançat en molts aspectes en el parc ja que no està ni senyalitzat. A més, existeixen queixes de furts en els camps, especialment des de la major afluència de visitants al parc fluvial, pel que es van demanar que se senyalitzen com propietat privada.

La Universitat alerta de la contaminación lumínica en el Parc Natural del Túria. Article a Levante EMV Diumenge 7 de novembre 2010.

Foto:
Enlluernament causat per una lluminària situada en la proximitat del Parc. Coordinadora en Defensa dels Boscs del Túria.

Reencontre a Mallorca

1

Cala Pi

Per al cap de setmana no s’anunciava bon temps. La prevista gota freda de tots els anys per l’octubre estava formant-se damunt del mar balear. I nosaltres, sense fer-hi cas, anàvem a retrobar-nos amb la Victòria del Pèndol de les Petites Oscil·lacions, la família i la seua tan estimada illa.El cel, que amenaçava amb pluja el primer dia, va complir l’amenaça el segon, però no va impedir que renovàrem l’amistat virtual amb un encontre real i que visitàrem racons amagats i poc coneguts de l’illa de la calma.

Palma, amb la seua bellíssima catedral mirant al mar, ens donà la benvinguda. Pollença i el seu port ens portà el record de la Xesca i les estades estiuenques d’Agatha Christie. I  des del Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa, sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiérem sota els nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials que queien ens amagaren la costa nord. I sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible.

Segueix…

 

Amb na Victòria, poetessa mallorquina, ens ha unit la xarxa. Però un encontre real amb més temps i amb Rosa havia quedat pendent des de l’any passat. Recordem i comentem lectures i poemes, parlem de grups musicals illencs com ara Kingdinsky, del futur del nostre país comú. El cel continua tancat i no permet posar en marxa el telescopi per admirar l’objecte més brillant del cel d’aquestes nits.L’endemà marxem cap al nord, mentre passem prop de les Fonts Ufanes que amb l’aigua que caurà en les pròximes hores segur que brollaran ben contentes. El port de Pollença és la nostra destinació, l’únic lloc de Mallorca on no se sala. Els seus habitants l’anomenen familiarment “U Moll de Pollença“. La seua badia oberta al nord està tranquil·la, amb vaixells i alguns atrevits que naden. Visitem la zona humida del nou Centre de turisme ornitològic – La Gola, amb un recorregut que ens permet apropar-nos a veure de prop agrons, garses, collverds, polles d’aigua… Un agró blanc (Egretta garzetta) se’ns presenta tranquil, majestuós, sense canviar de lloc, movent només el cap per fer-se ben net. El seu Centre d’Interpretació ens posa la Gola dins del sistema de zones humides del nord de Mallorca i l’al·lota que ens atén detalla tots els ocells que s’han vist en els últims dies.

Xesca Ensenyat, amb el seu bloc L’Hidroavió Apagafocs, veia com s’enlairaven els hidroavions des de la badia del Moll de Pollença. D’aquí sortiria la gran foto que presenta el seu bloc que encara podeu visitar malgrat que ella ja no hi pot escriure. Em conten que fa anys el Port era la base d’una línia regular d’hidroavions italians que volaven amb destinació a Roma.

Passegem pel camí Vora Mar una bona estona fins arribar a l’hotel Illa d’Or, on s’allotjà als anys 30 del segle passat l’escriptora de novel·la negra Agatha Christie. De les seues estades allí en sorgí el conte curt Problema a Pollença, en el qual el detectiu Parker Pyne hi té el paper protagonista. L’acció del conte passa a l’hotel Pin d’Or, que potser és l’hotel Sis Pins, que també es troba a la vora de la badia. Per cert si el voleu llegir en castellà només heu de punxar ací. En català no l’he trobat. Un estiu Agatha Christie s’allotjà a l’hotel Formentor i és per aquesta raó que els dos hotels es disputen l’honor de ser el lloc on s’escrigué la història del detectiu.

Per la nit, la catedral de Palma, com vaixell il·luminat a la vora de la mar, acull un festival de música d’orgue. La música de Bach omple la nau, mentre admire de lluny la làmpara de Gaudí i la Capella del Santíssim de Barceló, ara a les fosques. Molta gent forastera escolta les notes que toca Miquel Gonzàlez (mp3) En sortir descobresc prop de l’altar major un quadre de Santa Llúcia, que segons sembla és la patrona dels astrònoms.

El dia següent, dilluns 11, el cel ja no pot esperar i descarrega sobre l’illa tota l’aigua que guardava. Tanmateix al matí encara podem visitar el poble de Campos i admirar un vell i bell rellotge de Sol a la façana d’una casa que sembla ser un antic convent. Sempre m’havia preguntat per què el nom del poble del dialectòleg Joan Veny no havia estat normalitzat. Els meus amfitrions m’expliquen que realment el nom ve de Camp de l’Ós, encara que d’ossos a l’illa ja fa temps que no se’n veuen. Tastem les ensaïmades del forn de Can Pomar que descriuen totes les variants possibles de gustos, normals, amb cabell d’àngel, de figues i sobrassada, d’albercocs i crema, etc… Mentre marxem cap a Randa veiem a l’esquerra les formes de Cabrera. Allí foren abandonats 9000 dels soldats francesos vençuts en la batalla de Bailén l’any 1808. Només uns 3000 soldats hi sobrevivien en ser alliberats l’any 1814. Una immunda pàgina de la nostra història.

El cel és ja negre i la pluja no tardarà a caure mentre pugem al Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa.  Al cim, la immensa bola blanca que conté el radar metereològic domina tota la muntanya. Just al costat s’hi troba el Santuari. Sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiem als nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials en caure ens amaguen la costa nord. Sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible. Mentre dinem i comentem futures activitats, l’aigua cau ben fort i forma una cortina que ens esborra tota la plana de Mallorca. El cambrer (no transportador de plats) afirma que és una llàstima ja que en un dia clar, Eivissa i Formentera, fins i tot, es poden veure rere d’un Sol ponent.

Però després de la tempesta ve la quietud. Les pluges semblen deixar-nos per unes hores. Visitem la petita Cala Pi, que permetria només l’estada d’uns pocs banyistes malgrat estar envoltada d’urbanitzacions. La cala, però, presenta també una torre de guaita molt ben conservada que vigila la costa de l’atac berberisc, tal com feien les torres similars de la costa valenciana.

L’endemà, de bon matí, marxem de l’illa amb la certesa que, malgrat haver visitat moltes vegades l’illa, ens queda una immensitat de racons per descobrir. I si els nostres guies són Victòria i J. ho gaudirem molt més. Moltes gràcies.

I mentre l’avió s’enlairava cap a València, tornava a ploure amb força.


Victòria: en record d’uns dies inoblidables i fecunds, us dedique aquesta octava, amb agraïment i amb afecte. Una abraçada.

Dos dies llargs d’un dilatat diàleg,

d’exuberant natura i pluja i sol,

càlid el cor, delícies al paisatge,

goig dels sentits, serenor i consol.

És nat el fruit d’un encontre harmoniós

i l’amistat surt com les fonts ufanes

que, en brollar, flueix en riu formós

car s’han trobat les ànimes germanes.

Rosa

Foto: Torre defensiva de Cala Pi. Al fons es veu Cabrera. Enric Marco.
Totes les altres fotos són també d’Enric Marco.

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El cel d’octubre de 2010

1

Octubre 2010

La tardor entra de ple durant aquest mes. Les constel·lacions de la saga mitològica de Cassiopea trauen el cap per l’est només fer-se fosc. Cassiopea, reina d’Etiòpia, Cefeu el rei i marit, Andròmeda, filla i màrtir i finalment l’heroi Perseu, són visibles clarament per l’est.

Els planetes són ara difícils de veure ja que es troben en conjunción solar, és a dir alineats amb la nostra estrella. Només Júpiter, en oposició, en direcció oposada al Sol, es mostra resplendent al nostre cel de tardor.

I la notícia de la descoberta del primer planeta possiblement habitable al sistema múltiple de  planetes de l’estel Gliese 581 ha desfermat un allau de notícies als mitjans de comunicació, algunes correctes i d’altres no tant, com ben bé explica Juli Peretó  a  l’apunt Habitable no és habitat. Ja en parlaré detalladament en un apunt posterior basant-me en l’article original. Cal anar a les fonts… I ja fa uns tres anys un altre dels planetes descoberts de Gliese 581 ja va ser notícia pel mateix tema. Ja en vaig parlar aleshores ací.

I durant aquest mes el cometa 103P/Hartley continua aproximant-se. Si les previsions són correctes aquest mes ja seria possible veure’l a ull nu. Però un cometa sempre és imprevisible i la seua lluminositat pot no incrementar-se tant i ser, així, només un de tants que solquen el cel.

Segueix…

Les constel·lacions de la saga mitològica de Cassiopea trauen el cap per l’est només fer-se fosc. Aquesta és una de les històries d’estels més coneguda i completa i, podria ser, la primera recreació de la llegenda de Sant Jordi i el Drac. Cassiopea, reina d’Etiòpia, Cefeu el rei i marit, Andròmeda, filla i màrtir i finalment l’heroi Perseu, són visibles clarament per l’est. Un resum de la història mitològica que les lliga pot trobar-se en aquest enllaç.

Aquestes constel·lacions amaguen alguns tresors celestes que són ben fàcils de veure a ull nu des de indrets ben foscos o amb l’us d’uns senzills prismàtics. Són objectes que sempre agraden a qui els observa.El primer és un objecte doble, h + χ Persei. Són dos cúmuls oberts anomenats també NGC 869 i NGC 884 respectivament. Es troben situats a més de 7000 anys llum i no es troben lligats gravitatòriament ja que estan separats per uns quants centenars d’anys llum. Aquestes agrupacions estel·lars apareixen vistes per un petit telescopi com uns grapats de joies escampades pel cel. Es troben a mig camí entre el cap de Perseu i l’estel δ de Cassiopea.L’altre objecte interessant del qual vull parlar és la galàxia d’Andròmeda (o M31) que es troba  al nord de les estrelles β i μ de la constel·lació d’Andròmeda. És la galàxia independent més pròxima a la Via Làctia i l’objecte celeste més llunyà que es pot veure a ull nu. Des de llocs foscos o amb un telescopi menut sembla petita en el cel ja que només veiem clarament el seu nucli brillant però realment ocupa 7 vegades el diàmetre de la Lluna plena al cel. Només un cel ben negre i una exposició fotogràfica de llarga durada ens donarà les mides reals.

Els planetes són ara difícils de veure ja que es troben en conjunción solar, és a dir alineats amb la nostra estrella. Només Júpiter, en oposició, en direcció oposada al Sol, es mostra resplendent al nostre cel de tardor.

Mercuri serà observable només durant la primera setmana del mes cap a l’est, uns minuts abans de l’eixida del Sol, mentre que Venus ja serà totalment inobservable com li passa al planeta Mart.

Júpiter, que fa poc va passar per la seua oposició al Sol, es veurà pràcticament tota la nit i serà l’astre més brillant del cel aquest mes.

Saturn estarà en conjunció amb el Sol el primer dia del mes, però tornarà a veure’s per l’est poc abans de l’eixida del Sol a partir del dia 16.

La Lluna ha estat en quart minvant el passat 1 d’octubre, serà nova el dia 7 i quart creixent el 14. El dia 23 tindrem lluna plena i finalment el 30 tornarem al quart minvant.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes d’octubre de 2010, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Foto: Cúmuls oberts NGC 869 and NGC 884. Wikimedia Common.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Un dels nostres se’n va

2

Josep Escrivà

Mossen Josep Escrivà, rector de Sant Pere a Tavernes de la Valldigna, se’n va. Després d’una dura operació l’estiu de l’any passat i amb tres llocs on fer missa, sembla ser que en anar a l’arquebisbat a demanar un capellà de suport li van dir que millor que es jubilara. I que enviaran un nou rector a Sant Pere.

Josep no és un rector com els altres. És, com li han dit pel poble, un dels nostres. És respectat per tothom, per creients i no creients; ha visitat els malats de Tavernes als quals coneix pels seus noms, ha estat sempre a l’abast dels fidels. Però també ha fet molt des del punt de vista patrimonial per dignificar el temple de Sant Pere que és de finals del segle XVII. Per a aconseguir-ho, amb l’ajuda econòmica dels habitants del poble, ha fet rehabilitar l’església que ja queia a trossos i acabar el campanar inconclòs des del segle XIX, ha fet restaurar les pintures de la cúpula i ha creat un  museu parroquial.

Però l’obra més important de Josep ha estat introduir el valencià a la litúrgia, als sermons, als sacraments i a la catequesi. Els fidels de tota la vida que havien aprés a resar en castellà ja seguien sense problemes les oracions en valencià. És cert que va tindre uns pocs problemes en vindre a Tavernes ja fa 17 anys amb fidels que no volien canviar res i que van preferir anar-se’n a l’altra parròquia, però van ser pocs.

Josep ha estat sensible amb la immigració a Tavernes, ha creat cursos en la casa parroquial per ajudar-los a millorar en el possible les seues condicions de vida.

La meua relació amb Josep va començar fa uns deu anys, una vegada s’havia restaurat el campanar i amb ell el gran rellotge de Sol que el decora en la seua façana sud. Rafael López Machí, Joan Olivares i jo mateix vam posar i orientar correctament el nou gnòmom per tal que marcara l’hora com havia fet sempre fins que el vell gnòmon s’oxidara i doblegara sota les busques impersonals d’un rellotge mecànic i el solar acabà per abandonar-se.

Josep ens encomanà també un nou rellotge en la cara oest de la torre del campanar i allí, amb un equip de restauradors, vaig estar unes setmanes pujant al bastiment per mesurar orientacions, dibuixar el quadrant i finalment col·locar el gnòmon del nou rellotge de ponent.

Josep és un enamorat de l’art i de la història i en sap molt. Les seues col·laboracions en les revistes culturals de la Valldigna són constants i sempre són articles ben escrits i amb substància.

Josep ens deixa. Tots sabem que se’n va sense ganes. Ara viurà al seu poble, Bellreguard, i ha afirmat que vindrà sovint.

I el rector que vindrà a substituir-lo? Només sabem que es diu Don José, és del Port de Sagunt i que el pròxim dia 10 d’octubre 70 capellans, l’arquebisbe i una cort de 300 convidats ompliran l’església de Sant Pere. Voldria equivocar-me, però em sembla que el tarannà del nouvingut serà d’una altra corda.

I des d’ací podeu llegir el que s’ha escrit a La Cotorra de la Vall, diari electrònic de la Valldigna, de la missa del passat dissabte on el poble s’acomiadà de Josep.

Missa de comiat de Josep Escrivà

I adjunte l’entrevista que se li va fer a Josep l’agost passat. Llegiu-la.

Sempre em consideraré de Tavernes, Levante La Safor, 22 d’agost 2010.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Prop del gegant

1

Júpiter

El planeta gegant brilla al cel durant tota la nit. El podeu veure ja en fer-se fosc. Vicent Martínez, director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, va publicar el dimecres passat un article al diari Levante EMV animant a veure el planeta gasós. Us deixe amb ell.


Júpiter és el gegant del Sistema Solar. No és un planeta rocós com la Terra o Mart, es tracta d’una enorme bola de gas formada principalment per hidrogen i heli, amb traces d’altres gasos com metà, amoníac, età i vapor d’aigua. La seua massa supera a la de tots els altres planetes junts, però serien necessaris 1.000 planetes com Júpiter per a, sumant
les seues masses, arribar a la del Sol. Com Júpiter i la Terra segueixen òrbites el·líptiques al voltant del Sol a diferents ritmes, la distància que ens separa del planeta gegant varia constantment. Júpiter acaba de passar pel punt de la seua òrbita més proper a la Terra. Quan això ocorre, els astrònoms diem que Júpiter està en oposició: es troba en direcció oposada al Sol i, per tant, Júpiter surt per l’horitzó est quan el Sol es posa per l’oest i arriba a la seua màxima altura sobre l’horitzó a mitjanit. Mentre que la Terra fa una volta al Sol cada any, Júpiter necessita gairebé dotze anys per a completar una revolució. Això fa que, aproximadament cada 13 mesos, la Terra «avance» Júpiter en les seues carreres al voltant de l’astre rei. Les trobades pròximes entre la Terra i Júpiter es produeixen durant aquests «avançaments», però com les òrbites d’ambdós són el·líptiques i no circulars, la distància entre els dos planetes no és la mateixa en totes les trobades.

De fet, durant la recent oposició, Júpiter ha estat aproximadament 75 milions de quilòmetres més prop de la Terra que en altres trobades passades i per això ha brillat més. No tornarà a estar tan prop fins l’any 2022. A més, és fàcil trobar a Júpiter aquesta nit: estarà molt prop (a menys de 10º) d’una Lluna gairebé plena.

Cerca del gigante, Levante EMV, 23 de setembre 2010.

Foto: Aquesta imatge és de la U.S. Geological Survey. Està basada en una imatge de 1979 de la sonda Voyager 1. Wikimedia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El romanç de la Cileta i altres coses a Ca les Senyoretes

1

Cileta

Nova nit d’infart a Otos. La casa rural de la Vall d’Albaida ens oferí el passat dissabte un espectacle ben variat i intens i, a més a més, per partida doble.

Començà amb la xerrada d’Eugeni Reig, autor de Valencià en perill d’extinció i coordinador de la revista digital Infomigjorn i de Jem Cabanes, corrector i traductor de Vilaweb, que en la sala de plens del Palau d’Otos refermaren la idea que la culpa de la poca presència de la llengua popular en la llengua culta és sobretot dels mitjans de comunicació.

Però després de gaudir de les delícies de l’Assumpció, vingué la segona part de la vetllada. Ca les Senyoretes s’havia convertit en un gran estudi de cinema preparat per gravar el videoclip de l’adaptació del Romanç de la Cileta, per a promocionar el nou disc de Miquel Gil. I en el muntatge audiovisual també col·laboraven l’actor Antonio Hortelano i la cantant Bikimel.

Però hi havia un colp amagat. El director de cine Toni Canet, amic de la casa, convidà al públic que assistíem a participar en la part final del video, a la qual cosa ens apuntarem de manera inconscient un bon grapat. Tot per col·laborar amb aquests monstres artístics. Però no sabíem que actuar fora tan cansat…

Eugeni Reig ha treballat tota la vida a una gran empresa però sempre ha mantingut un amor a la llengua que l’ha fet anar apuntant, poc a poc, les paraules que van essent bandejades de la llengua popular. Aquest va ser l’origen de la seua obra més coneguda Valencià en perill d’extinció. Aquestes paraules, en el millor dels casos, han estat canviades per d’altres equivalents de l’estàndar i moltes directament de la variant barcelonina. Però de vegades directament del castellà. Com va dir un assistent del públic “de xicotet anava a menjar-me l’entrepà al rastell i ara la gent va a menjar-se el bocadillo al bordillo“. El vocabulari riquíssim que conservem als nostres pobles es va perdent per la influència dels textos escolars o per la influència nefasta de Canal 9 que com deia Reig, poden dir coses com que “Els galls
[pronunciat gais] posen ous?” com si es parlara d’alguna activitat estranya dels homosexuals. Perquè els pollastres no posen ous sinó que són les gallines qui ponen i prou. I ponen només ous.

Jem Cabanes és el corrector de Vilaweb i autor del seu llibre d’estil. Ens parlà dels diversos models de llengua. Si es va cap a una gran unificació menyspreant la llengua popular no es tenen recursos lingüístics per modernitzar la llengua i s’ha de buscar-los en llengües foranes. Això és el que li ha passat al francés que actualment està ple d’anglicismes plenament acceptats com com exemple weekend. El model anglès sembla més obert i permet modernitzar-se més fàcilment però té l’inconvenient de tindre comunitats lingüístiques molt diverses i extenses que són difícils de comprendre per a un parlant normal. Els casos de l’anglès d’Austràlia o Nova Zelanda són els més paradigmàtics.

En havent sopar ens faltava l’espectacle de cine i música. Durant tot el sopar havíem vist l’actor Antonio Hortelano, la cantant Bikimel i tot els equips de Miquel Gil i Toni Canet dansant d’ací allà preparant la gravació del videoclip del Romanç de la Cileta, que servirà per promocionar el nou disc de Miquel Gil. Tota la part interior de la casa havia estat adaptada per a la gravació aprofitant una escala interior on passaria la part més sucosa de la trama.

Toni Canet, director, Miquel Gil, cantant i Jordi Albinyana, artísta  multibanda, ens invitaren a tots a participar en la part final del vídeo. Per això abans ja ens havien recomanat quines robes
podíem portar i quines no.

La gravació es faria en un únic pla seqüència, és a dir que el romanç d’uns 4 minuts de durada es gravaria tot d’una tirada. Qualsevol petit error no es podia eliminar en el muntatge final i s’havia de repetir tot novament. Per tant, tot havia de tractar de fer-se bé directament.

Va caldre fer uns quants assajos sense gravar per veure que tot marxava bé i finalment, ja passada la 1 de la matinada començaren a fer les diverses gravacions de veritat. I en una de les inevitables pauses i descansos vàrem tindre la sort d’escoltar a la guitarra la cantant Bikimel.

El romanç de la Cileta conta les martingales de dos enamorats per estar junts amb consentiment de la mare, fins i tot. L’actor Antonio Hortelano feia de l’Estudiant, la cantant Bikimel feia de Cileta, el ballet Teleraco d’Aielo de Malferit feia el cor –a la manera de les tragèdies gregues amb túniques i ben descalces– que representava la mare de Cileta, el pintor i músic Jordi Albinyana amb dos figurants feien de grup musical d’acompanyament i, evidentment, Miquel Gil cantava i es movia d’ací i per enllà. Cap a la fi el grup d’esforçats extres que ens havíem apuntat al vídeo havíem d’entrar a ritme de rumba per a tancar l’enregistrament. Tot un comboi que ens tingué, després d’un fum de repeticions a les ordres de Toni Canet, fins vora les 5h de la matinada. Tot molt interessant però molt i molt cansat…

Nota: Podeu veure més fotos de l’espectacle a l’arxiu que acompanya aquests apunt.

Francesc Mompó també fa una crònica de la nit al seu bloc Uendos, Greixets i Maremortes:

CA LES SENYORETES I EL ROMANÇ DE CILETA DE MIQUEL GIL

Fotos: Totes les fotos són d’Enric Marco.

Ombra felina

2

Ombra felina

L’escriptor Francesc Mompó, al seu bloc Uendos, Greixets i Maremortes, fa una crida estiuenca perquè la gent escriga un haikú a partir d’una foto que hi té penjada.Vol que els facen blocaires, que els penjen al seu bloc i que li envien a ell un enllaç. Jo d’aquestes coses de fer filigranes amb la llengua en sé ben poc. Rosa, la poetessa de casa, s’hi ha dedicat i ha fet aquest haikú. Ací el teniu…

L’ombra felina,
projectada al vell banc,
augura vida

L’estructura del haikú és 4-6-4 síl·labes.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Adéu Paco Avària

2

Paco Avaria 1

Ahir, dia 5 de juliol, ens va deixar Francesc Avària, amic i professor de Biologia i Geologia de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna i gran amant de l’astronomia, matèria optativa que va impartir durant molts anys i que va ajudar a divulgar entre la joventut vallera. Hui, al seu funeral civil al cementeri de Potries, el seu poble, del qual fou regidor, se li ha retut un sentit homenatge per part de l’alcalde, d’un regidor de l’Ajuntament i dels companys de l’institut on ha treballat durant 18 anys.

Paco, extraordinari professor i millor persona, company i amic, et dediquem l’adaptació d’un poema del Llibre d’absències de Miquel Martí i Pol:

Ens costa imaginar-te absent per sempre.

I tants records de tu se’ns acumulen

que ni deixen espai a la tristesa,

i et vivim intensament sense tenir-te.

No volem parlar de tu amb veu melangiosa;

ens dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia,

però d’aquest dolor en traiem la força

per llegir-te aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, ens esforcem a créixer

sabent que creixes tu també amb nosaltres:

projectes, il·lusions, desitjos, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguen,

i amb tu i per tu somiem en acomplir-los.

Paco Avaria 2

Te’ns fas present en les petites coses

i és en elles que et pensem i t’evoquem,

segurs com mai que l’esperança de sobreviure

és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent, tal volta,

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets, i el temps ara ens transcorre

entre el record de tu, que ens acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixies,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots tendrament et pensem

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i la vivim, i en tu se’ns representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

Tu ja no hi ets, però perdures

en les coses i en nosaltres de tal manera

que ens costa imaginar-te absent per sempre.

No hi ha res que puga substituir l’absència d’una persona estimada, ni tan sols hem d’intentar-ho; hem de suportar senzillament la separació i resistir. En principi això pareix molt dur, però, al mateix temps, és un gran consol. Perquè ens queda un buit, un buit tan gran sense omplir que ens uneix encara més al ser estimat. Davant d’eixe immens buit, que no podem omplir, i encara que siga amb dolor, ens hem de sobreposar amb els records més bells i rics.

Guardem en la memòria, com un regal valuós, la imatge i la bondat del nostre estimat Paco. Deixem que la gratitud per totes les coses bones que ell va fer, la gratitud per totes les vivències que amb ell vam compartir transforme el suplici del record en una callada alegria i ens done forces per suportar la separació i mirar cada nou dia amb esperança. Crec que una persona tan entranyable i tan vitalista com ell així ho voldria.

Fotos: Paco i les seues companyes a l’institut. Eclipsi anular de Sol del 3 d’octubre de 2005.

Publicat dins de Astrònoms d'ara i d'abans i etiquetada amb | Deixa un comentari

Estiu o hivern: qüestió d’inclinació

0
Publicat el 26 de juny de 2010

Inclinació

Ja hem entrat en el ple de l’estiu. I continuant amb el significat astronòmic de l’estiu, és interessant llegir l’article que va publicar  Vicent Martínez a la seua columna del diari Levante el passat 24 de juny.

——————-

Poques hores després que començara l’estiu dilluns passat, molts dels lectors d’aquest comentari estaven veient un partit de futbol en la televisió entre un equip amb samarreta roja i altre amb samarreta blanca. El partit estava disputant-se en la ciutat sud-africana de Johannesburg i havia començat a les 20.30 (hora oficial peninsular). Mentre vèiem el partit, gaudíem —per fi— d’agradables temperatures i d’un dia llarg i lluminós: era el solstici d’estiu i, per tant, el dia en el qual el Sol està més temps per sobre de l’horitzó. Efectivament, el Sol havia eixit a València a les 6.35 i s’anava a pondre a les 21.32 (durant la segona part del partit), per tant, de les 24 hores, pràcticament 15 havien estat dia i solament 9 hores, nit.

Però si ens fixàvem en l’estadi on s’estava jugant el partit, era ja nit tancada des d’abans del seu inici. Allí, s’havia post el Sol quan ací eren les 17.25 hores. Contribueix a aquest fet que la ciutat de Johannesburg està situada 28.5º a l’est del nostre meridià i també, que aqueix dia havia estat el més curt de l’any en aqueixa ciutat, amb una durada de 10 hores i mitja (enfront de 13 hores i mitjana de nit). A més, el públic i els jugadors de la banqueta anaven ben abrigats. En Johannesburg acabava de començar l’hivern.

Les estacions són conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra pel que fa a la perpendicular al plànol de la seua òrbita al voltant del Sol. Aquesta inclinació produeix que la radiació solar incidisca sobre la Terra amb angles diferents en les diferents estacions (menors a l’hivern i majors a l’estiu). En qualsevol cas, el partit va acabar 2 a 0 i segur que aquest fet, juntament amb l’entrada de l’estiu, va ser per a molts motiu d’alegria.

Vicent Martínez, director de l’Observatori de la Universitat de València.

L’article original pot llegir en aquest enllaç.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Sidereus Nuncius, tractat missatger de grans i reveladores veritats

0

Sidereus Nuncius

Galileo Galilei va publicar el Sidereus Nuncius fa 400 anys. Les observacions de les llunes de Júpiter que apareixen al llibre les va fer des de la terrassa de la casa on vivia a Pàdua entre el 7 de gener i el 2 de març de 1610. Les llunes les va dedicar als Mèdicis, senyors de Florència, especialment al seu Gran Duc Còsimo II. L’enorme prestigi aconseguit per l’astrònom li va permetre aconseguir una plaça permanent de professor a la Universitat de Pisa. Tanmateix no va donar massa classes. Es va dedicar només a investigar, convertint-se segurament en el primer investigador a temps complet de la història.Continuant amb els articles dedicats al primer astrònom modern, Galileo Galilei, Maria Bayarri, del departament de Filologia Italiana, i jo mateix, publicàvem ahir un article al diari Las Provincias. Ací us en pose la versió traduïda.———–

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni,…

Segueix …

El missatger sideral, 400 anys després

Maria Bayarri i Enric Marco

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni, qui va acceptar imprimir el tractat acompanyat d’il·lustracions de la Lluna, de la constel·lació de les Plèiades i del cinturó i espasa d’Orión. La presència d’imatges era una novetat en el llibre científic del XVII, doncs el lector podia visualitzar-les simultàniament en la mateixa pàgina del text. Ni l’impressor, ni Galileu van imaginar que el Sidereus Nuncius es convertiria en un best-seller. En una setmana es van esgotar els 550 exemplars. Dos anys després el text era conegut a l’Índia i a Moscou, i en 1613 estava traduït al xinès.

I després de 400 anys de la publicació del primer llibre de divulgació científica, els astrònoms continuen la seua labor. Ara les meravelles celestials són anunciades a la societat des de planetaris, observatoris o universitats. El Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, a través de l’Aula d’Astronomia, ensenya el cel cada any a centenars d’estudiants de primària i secundària. Com Galileu, també compartim el nostre entusiasme per la visió de l’univers per a comprendre millor el nostre paper en ell.

UNA REVOLUCIÓ CULTURAL

El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i en 1638 a Japó. Havia causat una revolució cultural amb una obreta que ell definia com “petit tractat missatger de grans i reveladores veritats” i que va ser considerada com un text fonamental, tant per a la història de la ciència, com per a l’imaginari de l’home barroc. Però les “novetats” descrites per aquest astrònom el 1610, eren el resultat de la seua pacient observació del cel de Pàdua, ciutat on treballava com a professor. Allí va començar a observar el firmament en l’hivern de 1609 amb l’ajuda de les seues ulleres de llarga vista. El seu rudimentari telescopi, construït i millorat per ell mateix, li va permetre demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra, que en el Sol hi ha taques enormes, que el planeta Venus té fases com la Lluna i que Júpiter té quatre llunes girant al seu voltant.

El Sidereus comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè ho vegen i ho contemplen…”.

És una espècie de diari de navegant on Galileu anotava cada dia les seues observacions i dibuixava la posició de les estrelles des del 7 de gener, primer dia que va observar Júpiter, fins al 2 de març de 1610, conscient d’haver produït amb el seu telescopi una revolució cultural, com també plasma en el seu epistolari.

Va dedicar els seus descobriments als Médicis, concretament al Gran Duc Cósimo II, i va batejar com “planetes médicis” les seues troballes. El Sidereus va inspirar la pintura i l’escenografia teatral en les corts italianes i fora d’elles. En Pasqua de 1610 va regalar a Cósimo un exemplar de la seua obra i un telescopi amb el qual li va fer una demostració davant els astrònoms de Florència.

A partir del tractat en la pintura barroca es va representar el firmament amb les ombres i llums que descrivia Galileu. Adam Schneider el 1609 ja va pintar un firmament amb les taques de la Lluna, la Via Làctia amb nombroses estrelles, les Plèiades i altres constel·lacions, tot això amb un naturalisme inèdit en pintura fins a llavors.

I LA TERRA VA DEIXAR DE SER EL CENTRE DE L’UNIVERS

Galilei va escriure la primera pàgina de la història de l’astronomia moderna i amb els seus descobriments va liquidar per a sempre les lleis de la física com les havia explicat Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu (s. II de l’era cristiana). Reprenent les idees del filòsof grec Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Cusano del segle XV i, sobretot, de l’astrònom polonès Copèrnic, que el 1543 havia publicat el llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium, va demostrar que la Terra no era el centre de l’univers, com es desprenia de la Bíblia, sinó un petit planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Anys després, en la seua obra Diàleg dels màxims sistemes, Galileu llança la hipòtesi d’una Via Làctia com una enorme constel·lació d’estrelles, amb la qual eliminava la idea de Ptolomeu de situar el Sol en la posició central i privilegiada de l’univers.

El Sidereus Nuncius no és actualment un llibre fàcil d’aconseguir, poden provar sort en la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. La Universitat de València no disposa, per desgràcia, de cap exemplar de la primera edició. No obstant això es poden consultar en les biblioteques de Ciències i Humanitats algunes traduccions modernes en italià i castellà. L’Any Internacional de l’Astronomia es va celebrar el 2009 per a commemorar els 400 anys de les primeres observacions telescòpiques de Galileu i aquest any recordem que, amb el Sidereus, Galileu ens va obrir el coneixement del cel a tots.

Foto: Sidereus Nuncius, a l’exposició “Hablaran de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València. Enric Marco.

Una aventura molt més que real

1

Petjada Aldrin

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

De Palma estant (IV). L’amistat renovada

1

Mars-Comet-NASA

El congrés de física solar acaba amb nous contactes. I aleshores passe de les amistats i coneixences professionals a les amistats virtuals. La visita a l’illa de Mallorca tenia un valor afegit que no havia desvelat fins ara. Vaig a conéixer en persona a la meua primera i més constant lectora, la que s’ha guanyat el títol de “Lectora preferida“, Victòria, El pèndol de petites oscil·lacions.Victòria em rep en sa casa juntament amb J. Ella és tota amabilitat i pau. Una llarga conversa sota els arbres en el que destaca un nesprer que ja presenta les flors que prompte seran fruits. La poesia, el record de Xesca, el cel de setembre, tot és tema de conversa. Que és d’estrany això dels blocs de Vilaweb! Permet fer amistats virtuals que després no deceben en fer-se reals. Aquesta casa virtual que ens acull ens permet expressar els nostres anhels comuns sobre el món i sobre el nostre país.

Segueix…

A la nit, tal com vaig prometre, cal posar en estació del telescopi de Lidl que va comprar per recomanació meua. Les nits, com ja passa tota la setmana, s’omplen de  núvols de pluja tot just cau la nit, després de l’horabaixa. Només podem veure el gegant del cel, Júpiter amb la seua cort de 4 satèl·lits, en fila i situats tots a un costat. Els fotons de llum que provinents del planeta li arriben només a ell, encenen les pupil·les del nen amatent a les meues explicacions. Els nens són sempre els millors alumnes. Crèduls de vegades però sempre curiosos i sense vergonya per preguntar. Llestos en definitiva.

I sota la nit mallorquina parlem de constel·lacions, de galàxies llunyanes, d’estels blaus i rojos o eren verds i taronges? Finalment la pluja fina comença a mullar el telescopi i cal cercar recer a una bona taula per fer la xerrada nocturna.

I escolte la dolça parla mallorquina que et sobta de vegades amb paraules bellíssimes però desconegudes per a mi com ara xapar.

Al matí els rellotges de Sol de Rafael Soler, situats ací i enllà per tot el passeig marítim, marquen les hores sota un Sol benigne que no crema mentre ens dirigim a la bella catedral de Palma per veure altra meravella illenca, la capella del Santíssim on s’hi troba un grandiós retaule ceràmic de l’artista de Felanitx, Miquel Barceló. Però mentre hi arribem ens delectem en l’onada de color que el rosetó de llevant projecta sobre el centre del temple. Onades de blaus, grocs  i rojos que pinten les cares i els cossos dels visitants que es deleixen per banyar-se en aquesta llum celestial…I finalment arribem a l’obra de Barceló. A la dreta una ona gegant en perpetua caiguda mentre un estol de peixos s’enfonsa cap a nosaltres. Estrelles de mar, gambes i algun ham esperant que un peix s’hi enganxe.

A l’altre costat tot un món vegetal, pans cruixents, figues, albargines,… I al centre apareix un Crist fantasmal.

Fora ja passegem. Cort, l’ajuntament de Ciutat, amb un rellotge amb nom de figuera amaga la firma de l’autor al costat de la porta principal. Mestre Caragol puja la paret des de fa segles..

I la plaça de Santa Eulàlia, lloc indigne on eren ajusticiats els pobres jueus mentre l’església acull encara, com fa segles, la noblesa illenca.

I dinem a Valldemossa, a un indret ben plaent, ple d’història i bon menjar. I conec les coques de patata de Ca’n Molinas que semblem monetes de Pasqua però que se’t desfan a la boca en tastar-les.

Gràcies, Victòria, per fer-me conéixer alguns dels secrets de l’illa. Tinc la sensació d’haver tocat un bocí de cel.

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

L’any 1969 xafàrem la Lluna

0

Buzz Aldrin

A partir de la setmana que ve començarem a festejar els 40 anys de l’arribada del ser humà a la Lluna. Aquesta va ser una gran fita tecnològica i també un dels darrers episodis de la guerra freda. Ahir es publicà al diari Levante el primer d’una sèrie d’articles sobre l’esdeveniment. L’escriu un amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, Josep Emili Àries.

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Segueix…

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Mestres en aquest gènere tenim al nostre J.J. Benítez quan al seu documental televisiu «El Planeta Encantat» (2004) va confabular: «Armstrong i Aldrin van ocultar la troballa lunar de restes arquitectòniques d’una antiga civilització selenita». En un altre front tenim els aluniescépticos, com compulsius fabricants de sospites i fabulacions, que conjecturen que l’home no va trepitjar la Lluna el juliol de 1969.

Segons el periodista nord-americà Bill Kaysing les primeres missions de l’Apolo XI i XII van ser resultat del muntatge televisiu d’un plató lunar en una base militar de l’estat de Nevada per a, així, amb la conspiració de la NASA, fer crèdula la promesa de J.F. Kennedy. Però el mantenir aquesta mentida durant 40 anys, silenciant la boca a milers de persones, hagués resultat més costós que tot el pressupost gastat a les sis missions Apolo a la Lluna.

Sense al·ludir a l’evident recollida de pedres lunars de la missió Apolo XI, que millor constatació de la fita que en aquells moments d’intensa Guerra Freda, i plena lluita per la supremacia tecnològica en la carrera espacial, l’URSS mai no va qüestionar cap fiasco ni engany en la gloriosa gesta que els EUA avancessin el seu peu sobre la Lluna.

La bandera no onejava

Un argument molt esgrimit pels aluniescépticos, diu: «Si la Lluna és totalment mancada de dinàmica atmosfèrica (sense aire), per què onejava la bandera nord-americana?». La bandera mai no va onejar, romania completament estirada en disposar d’una subjecció trasversal-superior al pal per mantenir totalment estirada i desplegada la tela de niló. En les fotografies posant al costat de la bandera era un atractiu que els astronautes, moment abans, fessin una estrebada en l’extrem lliure per recrear i realçar ondulacions.

Una altra conjectura exposada va ser la que els astronautes no haguessin pogut sobreviure a un viatge a la Lluna perquè els cinturons de radiació de Van Allen que envolten la Terra (component de la magnetosfera) resulten letals, llevat que fossin protegits per un blindatge de plom de dos metres de grossor, excés de pes que invalidava el viatge.

Cal dir que el temps d’exposició a aquesta radiació de partícules d’alta energia (protons i electrons provinents del vent solar i capturades pel camp magnètic terrestre) va ser breu. Un temps no superior a quatre hores a cada missió Apolo (anada i tornada) i creuant aquest cinturó sempre per la zona on aquestes partícules presenten menor densitat i amb la màxima velocitat de propulsió (44.000 km/h). Els nivells de radiació rebuts per les tripulacions no van ser severs (1,4 rads en la seva dosi màxima) unes 130 vegades menys de la dosi letal. Per tant, va ser suficient l’estructura de la nau i els seus vestits.

Cel fosc sense estrelles?

L’absència de difusió de llum solar per manca d’atmosfera gasosa no comporta que al cel lunar, cel permanentment fosc, puguem veure estrelles de dia (llevat que ens trobem en el seu hemisferi nocturn). La curta estada lunar de les missions Apollo (54 hores de mitjana) sempre es van realitzar amb el Sol a trenc d’alba per evitar les altíssimes temperatures del migdia lunar (110 C). Un dia lunar dura 14 dies terrestres. Fins i tot havent-hi el Sol a 8 graus sobre l’horitzó el color blanc cendra del seu terra refracta una excessiva lluminositat que dificulta visualitzar estrelles.

Per això és que a les cambres Hasselblad, emprades a les missions, el seu temps d’obturació fos de tan sols 4 mil·lisegons per evitar reflexos d’aquesta llum refractada pel blanquinós terra lunar. De la mateixa manera, a la presa fotogràfica d’exteriors de l’ISS i des dels transbordadors espacials tampoc no apreciem cap estrella pel motiu que l’hemisferi terrestre il·luminat pel Sol refracta i irradia a l’espai exterior la llum blanc-blavosa de la seva densa atmosfera.

Amb el pas del temps s’alternen mites i sorgeixen nous sensacionalismes però els beneits continuen sent els mateixos, persones ingènues atrapades en el consum de premsa sensacionalista especialitzada en fer de l’evidència la sospita.

JOSEP EMILI ÀRIES
Agrupació Astronòmica de la Safor

Foto de Neil Armstrong. Buzz Aldrin amb la bandera a la Lluna. NASA.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ens han furtat els estels!

0
Publicat el 19 de juny de 2009

Mars-Comet-NASA

Ens han furtat els estels. Ens han esborrat les constel·lacions i els mites dels antics.

I és tota la veritat. Els carrers estan excessivament il·luminats, amb punts de llum mal dissenyats. Milers de focus, molt artístics això si, es troben per tot València i per tota l’àrea metropolitana allumenant carrers, places i autovies. I les estrelles van apagant-se poc a poc…

Quin sentit té dissenyar punts de llum tipus bola que llencen cap amunt el 50% per cent de la seua energia. Que no val diners l’energia? Deixaríem que rajarà l’aigua el doble del temps necessari?

Cal posar un fanal de llum cada 100 metres en totes les autovies d’entrada a València si tots els cotxes porten els seus llums obligatoris?

Segueix…

No és només una pèrdua econòmica. Hi ha qui pensa que l’excés de llum és innocu, que només s’escapa cap a dalt i prou. Hi ha, però, un efecte afegit. Si hi ha núvols la llum llençada cap amunt es reflexa en ells, retorna a la terra i fa brillar el cel. I aquest efecte és visible a molt quilòmetres de distància. Si no hi ha núvols sempre tindrem pols en suspensió que brillarà per la llum excessiva. El resultat de tot plegat és que no podrem veure ja els estels amb una brillantor menor que la brillantor del cel. És en aquest aspecte que dic que ens han furtat els estels.

Un estudi recent del Departament d’Astrofísica de la Universidad Complutense de Madrid, les conclusions del qual podem llegir a un article de El Pais, ha mostrat amb tota la seua cruesa, el que ja sospitàvem: València és la ciutat que més contamina lumínicament d’España. València superà els 13 milions i mig d’euros el 2007 en la seua factura de llum. Aquesta factura tan grossa, que paguen, no ho oblidem, els seus habitants, és veu en el seu context quan la comparem amb la que paguen ciutats com Madrid i Barcelona, per exemple, que tenen el doble de població. A València es consumeixen més de  127
kilowats-hora per habitant, front als 61,5 de Madrid o als 57,4 de Barcelona. El Pla d’Eficiència Energètica del Ministeri de Foment 2004-2012 proposa un consum mitjà de 75 kilowats-hora per habitant.

La pèrdua del cel estrellat s’ha fet sense preguntar, sense qüestionar els efectes. El cel és de tots. No només dels pobres astrònoms que hauran de viatjar més lluny en busca de cels nets, sinò també de tots els habitants de la Terra. I a més a més els ecosistemes nocturns se’n ressenteixen. El cicle de vida dels animals nocturns queden totalment afectats.

València hauria de ser ben respectuosa amb el medi natural. Molt a prop de la ciutat tenim el llac de l’Albufera. Des d’ell el núvol de llum taronja que embolcalla la ciutat allumena la superfície de l’aigua i les plantes aquàtiques. On s’amagaran els insectes nocturns?

L’altre dia un xiquet de visita amb la seua escola, en veure el cel estrellat que ens mostrava el meravellós programa lliure Stellarium, no va saber respondre en preguntar-li que era l’immens núvol de pols que creuava tota la volta celeste. No havia mai vist la Via Làctia, la visió des de la Terra de la nostra pròpia galàxia.

L’organització Cel Fosc lluita en contra de la contaminació lumínica amb campanyes de concenciació popular i administrativa. Si la ciutadania no es convenç del problema pensant en els diners tirats al fem per la política de Grans Events i de la València de la Llum pensem en els ecosistemes afectats i en els xiquets que no sabran mai més que és l’Òssa Major o la Via Làctia.

Fa 400 anys Galileu Galilei va aixecar el seu telescopi al cel i va fer una sèrie de descobriments que canviaren la nostra visió de l’Univers. Si visquera ara li seria difícil tornar-los a fer.

Foto: Contaminació lumínica a València.
Una vista nocturna de l’avinguda del Cid de València, il·luminada per centenars de faroles. Carles Francesc, El Pais. 10-05-2009.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari