Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí sense espai pels retrets, sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent, en l'antic intent d'estimar i somiar de sempre, per sempre i sempre lliurament.
Oh, que no acabi mai el teu pas per mi ni aquest joc dels sentits que ara ens fan senyals d'un amor tan dens, rar entramat de por i desig d'enllà...
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor, per sempre, de sempre i sempre lliurament.
Si fos pols d'un camí, celebraria que ho haguès estat, de camí, de pols, d'amor. Es queda en poc més que desig, però. Ja ho veiem. I anys i panys de moltes altres coses, i segles.......
...alternativa és seguir apagant-me, més i més, i poc en queda, i tinc una salut molt dolenta, que m'ha deixat sense força ni alegria, i problemes d'altres menes, com de transport, de comunicació, i més.
.....m'acomiadaré avui, sí. I ho faré amb distància, perquè em sembla que així serà més amor i menys dolor.
Oh, ha passat a dominar unadéu gent, que volia poder canviar. Però ara estic moooolt cansada, ni el cor no té aire. Haig de marxar, haig de trobar algú qui estimar, uns minuts si no poden ser més, abans no mori, si res en queda.
Una abraçada, a distància, pobra, cansada, i molt trista, no tinc res més, o no ho sé trobar.
Si seguís la pista de carpetes i arxius, aquesta història de +amor encara ha passat per tants llocs....., deixo el recordar-los per una altra moment. Si seguís les contrasenyes, ara domina un adéu gent, que vull poder canviar. Si prengués com a referències hashtags trobaria bons elements, sí, i si prengués com a referència els dibuixos, m'hauria de lamentar per seguir plantada, i repetiria que, que al 2004 era prou clar. I en tot cas repetiria també que tinguem present el 28 de juny de 2010 com una altra data a anotar,la recordes, oi?
Que l'amor ens torni a fer lliures.
Et vaig dir fa molt ... estimat, adéu. Perquè veia "que ja no és que no puguis ni pensar-hi, ni parlar-ne, ni veure'm, ni escriure, sinó que és que no ho vols."
.....mentre res no canvï, deia. Per la meva part faig ara una proposta, fruit d'aquesta història de +amor encara en quatre temps, i com a darrer gest: vine a veure'm que tinc fred.
La història del 2009 acabà en un prec perquè afinéssim i tinguéssim encert. Va ser molt dur aquell hivern després de l'abandó de bona part de la pinya, i més encara ho va ser després del segrest de l'esclat del 10 de juliol de 2010. Molt adolorit i de tensions insuportables. Ha estat dura la suma de moments en que he sentit que et sobrava. Però també en alguna ocasió m'has dit: t'espero.
També vaig pensar aleshores, abans del canvi de detonant: Pot ser passi que els teus missatges no m'arribin, o que ho facin mentits, com ara mostra el #jocompto que arrencà el sant Pere passat, si no recordo malament, o desdibuixats, encara, encara! M'acomiadava així, i al finat et demanava: (Quedi com apunt, no fos cas.) Avisa'm quan guanyi l'amor.
El cor està bé, segueixo molt cansada, si vinc jo ara em sembla que serà per acomiadar-me de tu, i no vull fer-ho. Vine a veure'm, estimat.
Ja m'estava imaginant el tacte, el respir, i el què esperava em reconfortaria. Sempre ho fa. I obro un correu que em duu a l'Albada de llibertat. Com et comentava a l'obertura, pensava que m'havia oblidat d'estimar. Però s'ha disparat el cor. A veure......., a veure.
Ho anotava l'11 de setembre de 2007. Vaig respectar aquest compromís, i varem arribar a fer l'amor, de tant en tant. El desig de saber de tu, de conèixer-te, del teu cos, de tu tot sencer, era vell, però no de gastat, sinó de durada. El pas va permetre d'esbandir una mica més els intents d'encaixonaments, cepillaos, distorsions, amenaces d'explicació, passejades, abusos varis, pors, negacionismes i altres amenaces. Atendre el desig ens va fer possible trobar-nos, un plaer. Els abusos verbals i els atacs a la llengua foren tant bèsties que aquell estatut.... Saps que per no predre'm vaig haver de rellegir-lo en anglès de tant que es va arribara corrompre el llenguatge, de tant que es varen arribar a embrutir mots, observació, enteniment, i discurs polític? I quan arribà la sentència, després d'anys de tortura constitucional i d'altres variants, quan pensava que ja s'acabava, que ens alliberavem i ens podriem trobar, ve el segrest. Ho saps, oi? Podem, i ho hem de fer. És per això que no ens veiem fa temps, és per això que fa uns mesos desespero.
Ep, i ara que sé que Els Segadors neix d'una cançó eròtica, encara m'agrada més haver-te dit en una ocasió..... De quantes ganes en tinc de fer l'amor amb tu. I pren més sentit, encara que espero no sigui efectiu mai, aquell intent de comiat en què et deia, a l'agost del 2010: ....m'agradaria haver-nos acomiadat, per exemple, fent l'amor al mar, sí, però pot ser fer l'amor al mar no pugui ser-nos un adéu.
Cal regar la terra. També estimar-la.
T'estimo, i no vull acomiadar-me de tu. Ara queda poca estona de llum, però vaig al bosh, a tocar la terra, a respirar, a prendre força pel quart moviment. #joBosch Fins després.
Varem passar de la necessitat de pensar en tu al desig de pensar-hi, tot un avenç, un respir, un triomf. Amanit, però, d'un llast, foscors, dolors i problemes impressionants. El desig de pensar en tu l'acompanyaven per una banda amenaces...... si hi parles, et farem mal, li farem mal, si mostres que l'estimes l'atacarem a mort. I jo vinga a sentir-me culpable de pensar en tu!
En un límit només podia guiar-me per les contrasenyes. Vaig passar uns anys en que només podia recordar i prendre com a referència les contrasenyes. Què puc fer jo...., què puc fer jo? zero zero....., endavant, es senzill. I imaginava intelocució, necessitava tant de parlar, de tu, amb tu. Però m'havia d'aguantar, era com si algú n'hagués robat fins i tot la possibilitat.
Això va provocar una situació en que no podia escoltar tampoc el meu nom sense un patiment insuportable. I si el sentia m'encongia i angoixava com si alguna estranya vergonya m'envaís. Em sembla que era el mateix període en que si algú es dirigia a mi, em feia salts el cor i pensava que em podia morir d'aquest efecte, de gust, de parlar, de la fi d'incomunicacions.
Ja coneixia aquests previs de voler esborrar algú del mapa...... I el teu nom, saps que m'hi vag trobar fins i tot amb casos en que la necessitat de memòria feia risc de confondre't amb algú que es presentà amb el teu nom? I em saltava el cor si et veia, per exemple, al nom d'un carrer, d'un lloc, d'una notícia. I tenia tantes ganes de veuren's!
A finals del 2009 teniem molt bona llum, i ja n'hi havia hagut més d'un moment clar, abans. Tinguem-ho present, que és bo per la salut ambiental, i per la confiança. Recordes aquesta declaració: No hi ha demà, si no ets amb mi, acaronant-me, pot ser besant-me, i tot a plena llum?
Ostres..., recordes quan no podia ni pensar en tu? No podia, i en tenia necessitat. Era necessitat, necessitava pensar en tu a risc de perdre'n la consciència i d'ofegar-me. Era necessitat de poder pensar per a desembolcallar-te. Eren de mena, i tant forts embolcalls i foscors, que en tenia necessitat de fer-ho senzillament per no acceptar certes bestieses. Era necessitat de fer-ho per no claudicar davant el que feia pudor clara d'abús de poder i de confiança. Era necessitat de pensar en tu per engegar a pastar fang unes imatges interposades entre nosaltres, que no podien ser més que fruits d'aquells abusos. Criteris, referències, acompanyants? Confiança per petites experiències, tria, estima, respecte, necessitat de pensar, i un amor. Ho recordes? No sé, pot ser no, no sé si això t'ho havia explicat mai.
Com és que no podia ni pensar en tu? Què hi ha implicat en una dificultat o impossibilitat d'aquesta mena? Fa un poc ja que ens podem comunicar, encara que fa molt que no ens veiem. Què farem?
T'estimo. I el cor s'ha disparat fort, després de la obertura i aquest primer, anem ara pel segon moviment.
Anotava també fa uns mesos, cercant manera de plantejar aquest apunt: "Puc fer uns recorreguts diferents, a partir de diferents consideracions. Puc seguir, per exemple, les contrasenyes, o les carpetes i arxius, i els seus noms, o puc seguir determinats dibuixos, els hastags de twitter que he necessitat o servit com a expressió, o determinades sensacions." Referències.
I s'anava allargant....., en temps i en espai. He trobat una sorpresa que us presento.
Jordi #Bilbeny i companyia, us faria un petó ben fort si ara us tingués aquí al costat! http://www.youtube.com/watch?v=Am1HzSX4UMg&feature=colike
També és un plaer, d'entrada, canviar el detonant. Anotava fa uns mesos que hi ha casos en que (si és menester aquest element) és indiferent quin un sigui, i que hi ha casos en els que és molt important.
Així que a l'anterior, n'afegeixo una altra, de satisfacció: el canvi de detonant. Aleshores es centrava en l'acció, en un exemple límit perquè sembla que estem una mica idiotes, el de les diferències entre que et matin o et matis. Que pot ser ja tenim clar que és una questió de supervivència? Ho expressa prou gent, i no podem permetre que frivolitzin els dels contes d'eternes renaixences....., d'altres eternitats, ni tampoc deixar que algú coli cap desdibuix.
"una abraçada, te la envio poc convençuda de que arribi, o més aviat de que arribi amb una mica de cos.... quan jo el voldria tot! :) Perquè ja no ho recordo, ja no recordo una abraçada o petó teus, ni meus, ni contactes més íntims. Bé, si que en tinc de records, però fa un temps són imatges, sense cos, i cada estona més i més fugisseres. Ep, però no pel pas del temps, això ho tinc comprovat.
I el que podria explicar, i dir aquí,..... però que no trobo la manera de fer-ho perquè no li afectin distorsions, i amb garanties de no obviar coses que trobo importants, i de no negar o fer veure que no hagin passat coses que han passat.
Havia desistit, però pot ser ho tornaré a intentar. Tinc pocs dies, perquè no aguanto un altre hivern així."
Em poso (o m'hi poso, com s'ha de dir?) a les seves mans, poeta, poetes. I, vist la força amb que m'ajudà Bilbeny en la història d'amor, ho faig confiada d'aconsseguir endreçar i provar una segona simfonia en quatre temps. uau! li he respost a en Jordi Bilbeny pel regal. I després, com heu vist, ho he piulat a twitter, per compartir-ho. Tot un repte per mi avui.
Bé, canvi de detonant, donat per fet la consciència del dit abans. Sí, l'esperava, l'esperava! I també el cercava, arreu. Em preocupa que estic encongida, una mica (molt?) perquè ja ho he intentat més vegades en aquests dos anys, i en previs. També m'amoïna que sigui massa posa cosa, estic cansada, massa carregada de problemes, i amb poca salut i a més, retallada. I cal afegir que tinc hores. A banda d'això, la resta serà afegir-ne, de satisfacció, bo. Pensava que m'havia oblidat d'estimar. Però s'ha disparat el cor. A veure.......
Senyores i senyors músics, espectadors, periodistes, polítics, artistes, ciutadans, catalans, ara, després d'aquesta bona simfonia en (de?) quatre temps (ai, quatre moviments), què toquem? :-)
La Fura i el tirà "Elena Milàixina m’explicava ahir que era perillós de treballar per a la Nòvaia Gazeta, el diari rus que ha vist assassinats sis dels seus periodistes, entre aquests Anna Politkòvskaia. Perillós, però necessari. (...)"
"Aquesta és una situació que no sé com la mantenim. Però que
veig clar hem d’enfrontar. Per dignitat humana, compromís mínim, per
responsabilitat amb els joves i els que encara han de néixer; per acabar amb
les mascarades dels demagogs pseudodemòcrates, etc.
I jo penso fer-ho, i dedicar tota la meva capacitat de
record a aquest i d’altres crims, estudiant com funciona el poder dels mitjans d’informació
i comunicació de notícies; entre altres coses. Hem de pensar en tota una sèrie
de bestieses prèvies a aquest assassinat, i les greus conseqüències que aporten
a la dura convivència en que estem instal·lats.
Aquí crec que ja que aquests líders poderosos –tot i que tirin
tants trastos fora- tenen responsabilitat; els hi hauríem d’exigir. I la responsabilitat
dels ciutadans, que en tenim i molta, podria començar per no fer veure que no
veiem res."
Malgrat i malgrats, va ser possible una història d'amor, però després del primer vot, de tantes feines i passes, el 10J encara segrestat, segrestat, segrestat, segrestat, empresonat, robat, embolicat, enterrat viu, s'ofega. Necessita d'una llibertat i honestedat d'ambient que ja veiem és incompatible amb la elecció feta, amb els contes de concerts i de més transició espanyola.
Em recorda..., quasi "igualico" que el que anotava el 14 de gener de 2005:
Feia 14 dies que escrivia per la xarxa, comentava:
"Ho va dir clar Rodriguez Zapatero, va informar que el pla es debatrà i es rebutjarà. Però aleshores no hi ha debat. Jo el què veig és que hi ha coses que són de tal manera que, només parlant sobre elles solucionem qualsevol problema; i que aquí aquest és el problema. I en el parlar el que veig és que hi ha moltes persones amb por, no només a posar-se a parlar, sinó de tenir quelcom a dir."
"(...) a m'espero amb candeletes el dia que la senyora Amat vagi als programes del Manel Fuentes i la Sílvia Còppulo.
Espero que tant l'un com l'altra(sobre el tàndem Barril-Ollé no dic res perquè procuro perdre-me'l sempre) preguntin directament a la senyora Núria Amat
com se sent dintre d'un camp nazi venent el seu llibre. I que li ho
tornin a preguntar tantes vegades com calgui per si es fa la distreta. I
que la gent, a casa o a la feina, des del Twitter, el Fèisbuc o el
correu electrònic, hi insisteixi.
Que almenys passi una estona de vergonya. Que ja en tenim prou d'aquest color... (...)"
"(...) El jurat i l’editorial tenen dret a fer el que vulguin, però tot aquest afer fa pudor de socarrim."
Mentre ho faig córrer, trobo una nota al facebook que encara ho fa més pertinent. En un embolic de molts temes, i penso que sense cap raó ni encert en la defensa que intenta, Ricard Fernández Valentí anota, entre altres coses:
"(...) Que el galardón haya sido otorgado precisamente a esta escritora ha
generado polémica especialmente en determinados sectores nacionalistas e
independentistas, que la acusan de anticatalana. El caso es que Núria
Amat siempre se ha manifestado contraria a los nacionalismos, defensora
del bilingüismo e incluso firmó el llamado “Manifiesto por una lengua
común”. La lluvia de críticas no se ha hecho esperar. (...)"
Deixo de banda molts problemes que veig en el seu text, i recullo el que allà li comento:
"Hi ha una raó que té molt de pes: algú que té la
llengua com a eina de treball i/o de creació (i en la literatura és
bàsic, oi?), i té les idees que té i sosté (Amat), siguin anticatalanes o anti
marcianes, tant se val, pot tenir moltes qualitats ...artístiques (no ho discutiré això) però diria que la literatura té altres exigències.
Vull
dir que l’art no és garantia de res, amb art es poden fer moltes
bestieses, des d’assassinats a enganys massius de població. A parer meu,
qui té idees sobre la llengua com la gent que va firmar el “Manifiesto
por una lengua común” queden desqualificats socialment com a literats,
senzillament perquè menyspreen la seva eina bàsica, i això no és gratis
en cap sentit, per començar, en el del sentit i forma de la seva obra.
I
diria que aquests detalls, i altres implicats en la corrupció i manca
de respecte a l’eina i interlocutors, tenen conseqüències i marquen la
qualitat artística que sembla ser raó del premi."
"Una literatura queda definida per la llengua, oi?
Entenc que trobes la llengua com a ornament, a la vida i a la
literatura, sinó, a què ve que parlis de multilingüisme, que hi pinta
aquí aquest tema? Quan la literatura catalana va ser convidada a
Frankfurt ja es va intoxicar prou aquest fet, i, la veritat, xoca que
encara es plantegi que una literatura es pugui definir territorialment."
Així que a l'anterior, n'afegeixo una altra, de satisfacció: el canvi de detonant. Aleshores es centrava en l'acció, en un exemple límit perquè sembla que estem una mica idiotes, el de les diferències entre que et matin o et matis. Que pot ser ja tenim clar que és una questió de supervivència? Ho expressa prou gent, i no podem permetre que frivolitzin els dels contes d'eternes renaixences....., d'altres eternitats, ni tampoc deixar que algú coli cap desdibuix.
Anna Politkòvskaia: cinc anys d'impunitats
