"(...) És la frase que ho diu tot per als bons entenedors. No
cal dir res més, no cal dir res menys. I no caldria preguntar res més,
però les rodes de premsa deriven en mercat de compra i venda de
titulars per justificar una nòmina, per poder presentar una factura,
per farcir la pàgina ja maquetada que espera el text per anar a
impremta. Per això, malgrat les respostes essencials de Guardiola, se
succeeixen les preguntes, els tòpics, les redundàncies i, en
definitiva, es manifesta sistemàticament que a molts periodistes (?)
els interessa més formular la pregunta que escoltar la resposta. (...)"
Comento:
"M'encanta que assenyali aquest detall, sí.
Relacionat, i com a idea que pot servir per a qui encara no s'ha assabentat de la pel·lícula, penso en el moment en que Guardiola va ser presentat com a entrenador. Recordar el detall pot anar bé a qui es pensa que és que estem jugant a nines.
Escoltava la ràdio i volia seguir el que deia Pep Guardiola, els locutors anaven xerrant en primer pla, i quan un diu, a veure, atenguem, què diu Guardiola?, un altre va i comença a en fotre's i deixa anar que segur que són coses que ha pensat minuts abans de començar l'acte, res..... Em va caure l'ànima als peus, que en diem. Però Guardiola, a cada roda de premsa que fa, l'aixeca i la cura dels efectes de la poca vergonya informativa."
"CiU no es compromet per la independència, ens hauria d'explicar les
raons, perquè allò que diu de que és que perdria vots i això l'obliga,
a banda de...., fa pudor. I el conte de que quan tinguin majoria
absoluta, aleshores, tal i qual, a banda d'això, un conte, i una
mentida a priori, si aquesta expressió tingués sentit, és d'una
fatxenderia que s'hauria d'acabar a la política del segle XXI.
CiU té una responsabilitat gran, i es fa el boig amb la crisi. Cosa que
puja la seva postura a categoria de vergonya forta. El conte de la
crisi, i més d'aquesta i ara, només l'usen els polítics desfasats, que
no respecten l'evolució política, o que voldrien que la gent ens
espantem i amaguem el cap sota l'ala (si és que en tenim, clar, ja que
Mas i Zapatero es dediquen fort a anar tallant-les).
El "pacte d'Estat" que diuen i canten (mare meva!) han de tenir clar
que el fan a, i amb un estat que ens va a la contra, i que ni les
musiquetes de campanya han de poder amagar, espero. Aquí ve la
responsabilitat de l'electorat, i fa pena veure que hi ha gent a qui li
cau la baba i ja s'ha oblidat de la exigència de la independència només
per unes musiquetes i unes abraçades de màrqueting.
Voldrien que l'antitripartit els funcionés, i com no té gaire força
utilitzen "la crisi", com si la nostra crisi no tingués un culpable ben
clar en bona part: l'Estat espanyol amb el que CiU pacta, quina
vergonya feu, gent de CiU. Espavileu d'una vegada."
Afegeixo:
"(...) La secretària d'organització del PSOE, Leire Pajín, ha agraït la
proposta de CiU. 'Benvinguda sigui la responsabilitat dels grups
parlamentaris que saben que és el moment de remar junts en la mateixa
direcció', (...)"
Primer: qui ha parlat de remar i de direcció?
Segon: Ja sabem cap a on rema Rodríguez Zapatero i companyia, sense diferència amb el PP, i com anem constatant, sense diferència amb CiU. Cap a la eterna transició, model cacic, sense cap respecte pel futur, les persones, el món, la història, etc.
La crisi econòmica no és, no val d'excusa, sinó més aviat n'és agreujant de la culpa, de les culpes que hauríem de començar a sumar a aquests líders arcaics que ens volen remers de la merda de La Indissoluble, amb tot el que això arrossega.
Al MH President de la Generalitat de Catalunya A José Montilla PSC-PSOE A José Montilla ciutadà:
això no és seriós. I més encara, diria que frega la criminalitat.
I hauria de saber que hi ha coses en que la quantitat no importa sinó el fet, que hi ha coses en les que la mida no importa, que hi ha coses que per moltes majories inventades, d'inèrcia, o reals i conscients, no es justifiquen sinó és a preu de mentir o de considerar-nos bèsties, que hi ha coses davant les que cap pressió no ens pot mantenir quiets i callats, a preu de ser, com dic, bèsties.
Aquí és on situo la meva crítica a com tracta la història, els esdeveniments, la responsabilitat política, l'actualitat i previsions de futur: pervertint-les. Si no ho troba clar, pregunti a la seva oficina de màrqueting, que sabran de quina mena d'abusos parlo. I sobretot prengui consciència del crim que representa la corrupció política i des el poder del paper del periodisme i de la informació. Com he expressat algunes vegades, espero que si no reaccionen d'una vegada amb el respecte i rigor que això mereix, la història reculli la feina del PSC en aquest període com un crim conscient.
Que es donin molts casos de perversió no fa, com sovint es pretén, que ho haguem d'acceptar com a normalitat (ui, i hi ha qui d'aquí fa el salt i ho troba "natural" en un sentit de disfressa de fatalismes.) Un detall de la seva lamentable ació política l'assenyala molt bé Josep Maria Terricabras:
"(...) El PP i el PSOE, amb mitjans i estratègies diferents, coincideixen a no
voler fer cap crida a la veritat i a la reconciliació. Volen que la
transició no s’acabi mai i que, per tant, el postfranquisme pugui anar
fent la viu-viu. Per això estan encantats amb una justícia polititzada
perquè, encara que de tant en tant els pugui donar disgustos
partidistes, en conjunt els garanteix la successió de la dictadura i
sobretot la unitat d’Espanya, que es veu que és allò que necessàriament
s’ha de garantir, encara que sigui en contra dels ciutadans que ells
mateixos consideren espanyols. "
Creu que les polítiques del govern espanyol 'no seran determinants' en les eleccions catalanes
Comento:
"Eiii, ara ja no parlem de "constitucionalitat de...."? Ara parlem de que el tribunal avali, és un canvi? Hem de respondre-hi bé, perquè em sembla que és un intent de fer colar allò de la nació espanyola. Vigilem, perquè fan moviments per colar-nos en la sentència sobre el nostre Estatut una mena de revisió històrica que puja de grau de mentida a la de prepotència màxima. Espanya no és una nació, és un Estat, i a més, per misèria nostra, del model Estat contra ciutadans. No ens deixem cardar.
Li hem de preguntar: que ens vol despistar, també?
Vol despistar, diria, i crec que li hem de respondre que, per molt eslògan i eslògans, és ben cert que Catalunya sap on va, i ben cert també que ell, President i partit no tenen ni idea de cap a on va Catalunya, o així es comporten. En el primer cas hem de reclamar que espavilin, i en el segon denunciar el cinisme i atac. De manera que, per començar, i pot trobar-ne més, molts més, molts exemples, i a molts diferents àmbits, li respondria al President, que si mira al seu voltant, si atén a les exigències de Catalunya, pot ser s'olori la exigència del moment, i la responsabilitat que assumeix en fer-se el boig.
Aquí té alguns actes del febrer que li haurien de fer qüestionar la bondat del seu ordre de prioritats, visió, mirada, anàlisi, etc., i que pot ser l'obligaria, per responsabilitat del càrrec, a canviar d'observadors i planificadors:
Sant Andreu de Llavaneres - dimarts 9 Sant Vicenç de Montalt - dimecres 10 La Bisbal d'Empordà - dijous 11 Riells i Viabrea - divendres 12 Castellcir - dissabte 13 Bescanó - dissabte 13 El Vendrell - dilluns 15 Palamós - dimarts 16 Mollet del Vallès - dimarts 16 Cardona - dimecres 17 Vilobí d'Onyar - dijous 18 Alella - divendres 19 Torrelles - dissabte 20
Hem de dir que aquesta informació li pressuposem, així com la marxa per les consultes i el que està provocant socialment (greu que a un demòcrata li molesti), i també li pressuposem la vivència de com ha anat tot això de l'Estatut, l'Estat, el TC i la seva tortura. Li podríem fer un llistat de prioritats que li està reclamant la societat i la situació, i fer-li present que és llàstima que no ho atengui per qüestions de partit i de mala política, i d'inèrcia de desvergonyia (general, aquí, amb bones excepcions que s'hauríem d'anar escampant, posem ciutadans en general, i com a institucions socials la premsa, altres líders que en diem "no polítics" però que ho són, també el que en diem l'Acadèmia, artistes, intel·lectuals, etc.)
Per moltes coses bones que faci, hi ha d'altres (com aquesta deixadesa i menysteniment al què passa més enllà del que l'interessa fer veure) que deixen qualssevol bondat sense cap valor. Vull dir que en cap cas penso que tot sigui dolent, però en fa algunes coses, i en manca d'altres, que invaliden la resta perquè són inacceptables a una democràcia seriosa, i més intolerables encara a qui ens representa com a President.
I vostè es presenta com "El seriós", en el sentit de "L'Únic", tàctica que tracta de voler fer creure que si vostès (PSC-PSOE) són seriosos, és que la resta del món no poden ser seriosos, com si hi hagués una exclusiva universal definida, a més, en termes de partits d'un estat del món que...., bé, en això dels partits tenim problemes greus i moltes assignatures suspeses. Si més no, hem de suposar que el cosmos triaria una exclusiva de la serietat a algun altre indret del món més civilitzat. És broma, però el missatge és seriós: deixi, si us plau, de jugar a "si jo ho tinc ningú més ho té". Deixi de tractar els ciutadans com inútils cognitius, a més d'imbècils pel que fa a l'enteniment. Tenim ulls, i nas, i pell, etc., que, encara que han passat uns quants anys de dominis infames, diem que anestesiats, podem dir que s'ha acabat, no?
Els periodistes i analistes polítics teniu molta responsabilitat de la situació precària en que ens trobem, i entenc que també l'obligació de prendre'n clara, pública, i ferma postura per la defensa de l'enteniment i les capacitats humanes, com a elements més bàsics, i cal afegir les responsabilitats polítiques. Suposo que és la història propera, com ha anat, com heu actuat o heu estat utilitzats, i mentre duri hem de parlar també en present, que ara us obliga (o hauria d'obligar per anar bé) a no permetre que es jugui brut en els discursos i declaracions polítiques. Els ciutadans també tenim obligació, la primera és la de buscar informació, i aprendre a llegir bé. "
Sembla que ens ho hem de plantejar seriosament com és que aguantem abusos judicials de l'estat espanyol, o del que fos. Cas extrem de violència, acompanyat d'altres (casos i violències) i que certifica que estem davant un Estat contra ciutadans. Pot ser un problema que ens confon és que aquesta amb poca cosa ja ho són de mena. Vull dir que un mínim abús ja els fa culpables. Sí, diria que per alguna cosa així deu ser que ens empassem tantes coses. Devem pensar que ja no ve d'aquí de tantes que col·leccionem. Però hauria de ser ben bé a la inversa, De manera que si deixem clar aquest punt, suposo que podrem abandonar algunes d'aquestes vistes grosses, i acabar d'una vegada amb la complicitat ciutadana.
"Constatem, a partir de la sentència condemnatòria a
Núria Pòrtules, que l'Audiència Nacional dona credibilitat a l'atestat
policial per davant de fets, evidències, i fins i tot provada la no
existència del grup del que se li acusava de fer temptativa de
col·laboració amb banda armada, ..., que estem realment insegurs a mans d'aquest tribunal i el que l'envolta. (...)"
"(...) Som conscients que la detenció i empresonament de la Núria no va ser
una equivocació. La repressió que exerceix l’Estat sobre les persones i
els moviments combatius no és un error sinò una estratègia del poder
per tal de criminalitzar-nos. Des de fa anys, els moviments socials som
objecte de detencions arbitràries, identificacions, multes i
empresonaments. (...)"
"(...) Sobre aquest tema segueixo pensant que una prioritat de canvi en la nostra Conselleria d'Interior hauria de ser
la de definir de nou el concepte que tenim de 'seguretat' i fer-ne
obligació de no mancar als compromisos bàsics de defensa de les
persones, així com hauria d'esdevenir obligació plantar cara a aquest
vergonyant estat en que estem. (...)"
"(...) Penso que esta molt bé que no s'aturi l'agenda de protestes contra
aquesta detenció i tracte. Que esta molt bé que les agendes d'aquestes
tàctiques de l'Estado espanyol -o de qui sigui- per a confondre i fer
por; així com les eleccions, o altres esdeveniments legislatius, no
afectin a les manifestacions per reclamar l'alliberament i l'aclariment
d'aquest i altres processos d'ús il·legítim del poder. I alhora faci
evidència dels encreuaments d'agendes i interessos entre les
institucions de govern, les d'elecció, les de legislació, i les
judicials. (...)"
"(...) I sobre altres encausaments improcedents; i aplicacions de la llei
i lleis espanyoles, voldria saber què estan fent amb la detenció
improcedent a Núria Pòrtulas. (...)"
El proper 7 de febrer, farà tres anys que el procés de la Núria està obert, està condemnada a 2 anys i 6 mesos de presó. Aquest és un de tants casos repressius que ens envolten i pels que no podem parar de lluitar, des d’on cadascú cregui més oportú…
Per això des de l’Assemblea de Suport a la Núria Pórtulas s’anima a la gent a posar el seu granet de sorra dins aquesta setmana d’accions descentralitzades en solidaritat amb la Núria Pórtulas.
El dia 6 i 7 de febrer us convidem a finalitzar aquesta setmana a totes i tots a Girona:
El Tribunal Suprem espanyol revoca els 60.000 euros de condemna de l'Audiència de Barcelona
Comento:
"(...) segons els magistrats espanyols, davant les acusacions de vinculació amb el terrorisme ha de prevaldre la 'llibertat d'expressió' de Losantos, sense la qual creuen que no hi ha 'societat democràtica'.
Clara mostra de la mala qualitat de la democràcia espanyola, i del perill ciutadà a mans d'aquests Tribunals i criteris dels Tribunals. Posen la paraula "terrorisme" o l'acusació de terrorisme, i el terrorisme de l'Estat, així com qualssevol altra infàmia, queden immunes, impunes, i "lo que haga falta!". Aquest Tribunal Suprem espanyol ens posa en perill amb sentències com aquestes.
En tot cas, i donada la situació, pot ser caldria que el periodisme en bloc es pronunciés sobre el tema i criteri del Tribunal Suprem en aquest afer i judici. I pot ser també caldria que el món judicial digués alguna cosa. Pel que fa a la llibertat d'expressió anem força embolicats, i diria que no va bé passar com si res.
Caldria atendre bé al mal ús espanyol de la paraula 'terrorisme' i de la farsa pel que fa a voler amagar el de l'Estat. No podem acceptar que pel fet que una difamació o atac tracti o suggereixi la paraula "terrorisme", o pel simple fet que es presenti com a acusació de terrorisme, l'honor de qui sigui, així com el fet de la mentida d'un periodista quedi en res, ni per molt Suprem que considerem el Tribunal en qüestió, ni per molt emmerdat que tinguem el tema. Realment resulta escandalós que colin aquestes coses."
En aquest cas responc a un comentari dirigit a mi. I miro de deixar més clar els dos punts que remarcava en els anteriors: ens cal que la política no jugui a distorsionar i enganyar, i ens cal una coalició ben feta i travada de cara a els properes eleccions.
"Seguint el títol, em dic Sílvia, sí. Kollmicu, sobre el tema, desvies la qüestió, que ara en el més urgent crec que cal centrar-la en que RCat assumeixi que no suma amb altres partits o forces, i que ens cal la coalició de partits i altres forces.Un altre punt que assenyalo és que si no som honestos de cara a l'electorat, ho tenim difícil per a aplegar nous vots per la independència i la majoria que necessitem. Si el que expresso et sembla indignació, ho lamento, perquè no ho és. El que dius referent a ERC no té res a veure amb la meva manera de fer, ni en general amb com va. Amb "relleu" em refereixo a la manera de fer política fent apropiació indeguda de la realitat, per a dir-ho curt, allò que assenyalo sobre la informació i la comunicació. En cap moment no he vist ni entès RCat com a relleu d'ERC.
El que m'indigna, bàsicament en el sentit de trobar que no és digne pel moment que vivim, de Reagrupament (i de qualssevol força política que neixés ara) és que hagin nascut amb vicis que diuen combatre, mirant de manllevar esdeveniments, a més que els xulegin (els vicis), parlin a les vísceres, desvirtuïn la realitat, el llenguatge, i coses així. Cosa que observo i lamento d'ençà varen nàixer. En tot cas, quan he tingut ocasió els hi he expressat de manera enraonada, no indignada; com diria faig en els comentaris anteriors, però els revisaré. I ben bé des de l'inici vaig demanar que consideressin les conseqüències negatives d'aquestes maneres polítiques i de presentació pública de la política i de la seva proposta.
El meu argument principal ara pot ser no és tant necessari com fa un
temps, perquè l'ambient s'ha desintoxicat prou, l'accés a la informació
ha millorat, s'ha assumit que la independència és un projecte polític,
entre independentistes s'ha fet molta feina, comunicació, debat,
trobades, el Tercer Congrés Catalanista, empresaris per un estat propi (CCN), Brussel·les, les consultes en marxa, s'han trencat barreres
intel·lectuals, etc.
Però tot i no ser tant necessari trobo que té el
mateix valor que aleshores. I pensem només en la precampanya, campanya
i eleccions, diria que no ha perdut el seu caràcter d'imprescindible.
Fa més o menys així:
1) els contraris a la independència porten anys aguantant el possible
moviment per la independència a base de difamacions de la història, de
la realitat i del dret (per a centrar-nos només en un punt bàsic, però
hi afegeix altres ornaments...., i que és un afer que té implicacions
importants), usant disfresses, abusos mediàtics, sovint ho sintetitzo
en l'acusació de terrorisme cognitiu,
2) la proposta per la independència s'ha d'apropar a l'elector, i
l'elector en part està molt desenganyat, en part està molt confós, i no
sap ben bé en què confiar, i diria que la confiança la guanyem a partir
de honestedats vàries, rigor, respecte a l'interlocutor i coses així,
3) la meva hipòtesi (que també considero, per altra banda, exigència
política i humana) és que cal ser honest i no jugar aquell joc, en
aquest cas, per a diferenciar-nos clarament, convèncer força gent, i
alhora per a no perdre'ns nosaltres mateixos (que és el que una mica
passa),
4) per tot plegat, amb reiteració, paciència, i tota la amabilitat que
crec demana el debat polític, fa molt de temps ho he expressat. En un
inici ho vaig fer quan va començar a funcionar la pàgina RCat, i a la
xarxa ja abans, com una petició de començar en bases més sòlides. Però
res, ni debat, ni resposta (o bé. sí, algunes coses que no cal
comentar, si més no ara, perquè no cal desviar el tema).
Kollmicu no sé a què bé el que dius de "traïció" ni gaire del que fas meu al comentari. I en tot cas no respon al que plantejo. Pot ser et vingui bé per a entendre'm que en la crítica que faig a aquestes maneres de fer no faig diferència de qui ho diu, ho fa, o planeja. En tot cas si ho veig ho assenyalo com a problema, i en el cas dels qui treballem per la independència també, per la exigència, i també per la efectivitat a les urnes que volem aconseguir (o pragmatisme, que veig utilitzem com a paquet general d'oferta).
Un detall que volia dir arrel de l'apunt sobre les conseqüències de les consultes: després d'Arenys de Munt i el que va seguint amb les consultes, i el què volem d'una democràcia amb cara i ulls (i veu, pot ser caldria afegir), hi ha coses que no ens hem de permetre ni acceptar a un procés electoral. Una de fonamental és que no ens podem permetre eleccions mal informades, ni eleccions marejades, ni desinformades. Aquest és un punt important, un altre és que ens interessa molt que tothom s'afanyi a sumar a la possible i necessitada coalició, ja que clarament no tenim cap grup independentista pugui aplegar una majoria.
És molt senzill, però duem 9 mesos discutint que aquesta feina la fa RCat, i? La fa? NO. Això no és indignació, és exigència de definició, que faig a qualssevol, que ens hem de fer tots."
Els convoca a una trobada informativa dijous al vespre, a Sant Cugat,
Comento:
"Interessant atendre a les declaracions de Xavier Rull, anoto només un detall, però en recomano lectura:
Xavier Rull
xavier.rull@urv.cat Membre de Reagrupament. Secretari dimissionari de
l’assemblea comarcal de Reagrupament a l’Alt Camp. Coordinador
dimissionari de la comissió d’organització territorial del grup de
treball del territori per a l’elaboració del programa electoral.
"(...) En resum, la meva impressió és que dins RCat no es practica el
que es proclama. En tres dies ha sorgit a la llum pública tot el que
blasmàvem: despotisme; nepotisme; amiguismes; acusacions injustes
contra gent honrada; tergiversació dels fets; saltar-se les normes
internes per interessos propis; poca democràcia interna; adhesions
acrítiques al líder; purgues; censura (alguns comentaris enviats per
reagrupats al web de RCat, crítics amb Carretero, simplement no hi
apareixen); infraccions (una organització paral·lela a l’associació, el
partit polític Reagrupament Nacional Català, que s’ha posicionat a
favor de Carretero, disposava de les adreces electròniques dels membres
de l’associació, infringint la Llei de protecció de dades, atès que són
dues organitzacions independents); manca de transparència de cara
enfora (de la reunió de Sant Boi de Llobregat esmentada en va sortir un
comunicat en què s’afirmava que els responsables territorials donaven
“ple suport a Joan Carretero i a l’equip directiu de Regrupament” ,
però el document no deia que diversos responsables territorials no
donen suport a Carretero); i fins i tot silenciaments a l’estil de la
novel·la «1984» de George Orwell (el comunicat penjat al web de RCat
per la Junta que havia quedat el 31 de gener, explicant el motiu de la
crisi i que es convocaria una assemblea general, ha estat eliminat; es
podia llegir a , però a Vilaweb es dóna fe de l’existència d’aquest
document ). (...)" Valls, 3 de febrer del 2010
Interessant a moltes bandes. Per començar penso que aquesta, i
qualssevol força política de les clàssiques i ja assentades o noves,
haurien de tenir clar que els temps estan canviant....., que en diem. I
en aquests aspectes concretament s'han acabat els dominis de difamar
fets i realitat. Diria que no els hi funciona ja ni als que tenen
mitjans i poders forts, ostres, no vinguem les forces polítiques noves
a prendre'n aquest mal relleu....."
Quin goig l'accés a la informació i contacte a la xarxa, i en xarxa. Afegiria la consideració d'un greu problema de confusió que persegueixo fa anys, i veig segueix vigent. I el fet greu de que també hi ha proclames, que si es miressin bé, pot ser no es seguirien tant fàcilment (crec que en part es disfressen).
Sobre la confusió: D'acord en que en molts casos ja ens entenem, que en diem, quan parlem de que algú és crític. Però pel que podem veure moltes vegades no ens entenem, i més aviat ens malentenem i emmerdem les coses. El que voldria consideréssim seriosament en el llenguatge i discursos polítics és que ser crític no és ésser criticaire ni anar a la contra ni en contra. Tampoc ens hem de confondre a la inversa.
Diria que s'esclareix si veiem que el que cal és contraposar crític i dogmàtic. Vull dir que per a estar d'acord i seguir alguna cosa, si no és que es fa dogmàticament, s'ha de fer críticament, de la mateixa manera que ens cal quan opinem o actuem contrari a alguna cosa. Si hi afegim cegueses i intoxicacions, suposo que s'entén que aniria bé ser més polits quan mirem el què passa i en parlem.
"Gràcies, comentari 27, per l'enllaç de les declaracions de Xavier Rull:
Regeneració democràtica a Reagrupament: sí però sempre. Carta oberta als
membres de Reagrupament, a la societat catalana en general i als
mitjans de comunicació. (...)"
"Si és crisi, que faci bona feina... I ho dic lamentant que em sembla que no s'està fent bé. A banda de les
reaccions que han enfosquit molt el què ha passat, que no deixen veure
bé el què es planeja, hem d'atendre a detalls com els que assenyala en
Xavier Rull a: Carta oberta als
membres de Reagrupament, a la societat catalana en general i als
mitjans de comunicació. (llegir) Interessant a moltes bandes. Per començar penso que Reagrupament, i
qualssevol força política de les clàssiques i ja assentades o noves,
haurien de tenir clar que els temps estan canviant....., que en diem. I
en aquests aspectes concretament s'han acabat els dominis de difamar
fets i realitat. Diria que no els hi funciona ja ni als que tenen
mitjans i poders forts, ostres, no vinguem les forces polítiques noves
a prendre'n aquest mal relleu.....
Afegiria que cal també anar definint-se pel que fa a sumar per la independència a les properes eleccions. No ens despistem."
Em sembla fonamental el què planteges, i miro d'assenyalar els problemes que li veig a la prevenció que dius i a què ens passa amb la psicologia. Espero que pugui servir per a desgranar el problema que dius tu, que el veig molt embolicat. Parlo d'asèpsia i silenci perquè és el que veig a la pràctica com a problemes, en diverses situacions i mena de situacions, i una diria que és la de esquivar diferenciacions que necessitem. Crec que hem d'abandonar aquell suposat universal antropològic que canta que tenim "por a la diferència".
Amb tot el carinyo, penso que focalitzar persones (constitucionalistes, espanyolistes), que al cap i a la fi som intercanviables doncs no escollim el lloc on naixem és picar en el joc psicològic de zitzània que planteja el mecanisme de l'estat-nació. Fixa't com el terme independència divideix al poble de Catalunya entre partidaris i contraris a la independència i no entre independentistes i dependentistes, perquè no hi ha ningú que s'identifiqui amb la dependència.
Maquiavel, el mestre dels estadistes recomana dividir els pobles per a poder-los dominar, és a dir que la energia cal concentrar-la en qüestions que no divideixin al poble i que mentre que no es desenvolupin arguments que no ho facin és millor callar, altrament hom li fa el joc a l'estat-nació.
Penso que la manera de donar la volta a aquest joc pervers és preguntant-nos no qui és i qui no és independentista sinó on carai son els dependentistes, si és que n'hi ha cap. La meva tesi és que el percentatge és el mateix dels resultats dels referèndums sobiranistes. Fa 5 hores
Sílvia Martínez
I tant, també amb carinyo, només faltaria, a una conversa. Bé, no n'estic del tot d'acord, perquè són moviments amb accions, implicacions, conseqüències clares, i no hauria de ser problema el parlar-ne. Altra cosa és que m'agradi o no. Tampoc no trobo que sigui problema dibuixar i veure-hi clar al voltant de coses bàsiques, que vulguem o no, ens divideixen (és xoc frontal sovint, també a nivell personal). Tampoc no hauria de ser problema, diria. No crec que sigui necessari acord de silencis (que és el que ha regnat, i ja veiem). El que sí que faig darrerament i m'agrada és parlar més d'independència que d'independentisme. Perquè s'enfoca més cap a plantejaments i feines, que crec és el què ens convé. Peró allà on hi ha xoc, entenc que hem de prendre'n consciència i tenir clar que, vulguem o no, prenem partit, tot i que hi ha responsabilitats que amaguem d'inèrcia.
Per altra banda, sobre el que dius de xifres i quantitats. Un cosa que és clara és que a la pràctica n'hi ha molts de dependentistes (o partidaris de la dependència, tot i que aquí ja hi intervindria la consciència). Estaria bé que ho fosin conscients i no d'inèrcia, i aleshores pot ser sí que minvarien fins a la xifra que dius dels referèndums. Encara que no els hi trobis raons (jo tampoc els hi trobo cap de bona, però en tenen, i d'èxit. Hi ha molts malaurats èxits pel món, oi?), a la pràctica, i amb efectes polítics, hi ha molts més que els que es declararien a enquestes, o el contrast que proposes, a consciència. Són de simple inèrcia, si vols, però a la pràctica, clarament defensors de la dependència, i amb totes les seves implicacions, accions, etc.
Podem preguntar-nos si no és inversament proporcional al que passa amb la independència: que a la pràctica, un cop s'ha pogut parlar, obrir debat, arraconar tants fantasmes sobre el tema en dansa, trencar la aberració espanyolista i Europea de no respecte, inèrcies, etc., hi ha molta més gent partidària de la independència que la que recullen enquestes. Deu passar, si miro la proposta de percentatges que dius, que és cert que a un referèndum, quan ens hem de pronunciar, els qui afluixarien molt són els partidaris de la dependència.
Sí, suposo que sí, perquè la inèrcia és més fàcil que la decisió i la expressió del què volem. I estem allà mateix, cal fer la diferència entre nosaltres, entre la gent, i a nivell individual (personal, en diem?)(és aquí on hi veus entra la psicologia?) perquè les persones ens hem de fer conscients, informar-nos, parlar, expressar el nostre pensar, trobar-nos, etc. No sé si ho miro malament, però entenc que l'asèpsia en segons que moments no és gens recomanable, confonem laboratori i món. Fa 3 minuts
"
Alfons Ramos
Sílvia Martínez
