Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Article

L’Agrest: el meravellós cel de la Tinença de Benifassà

0
Publicat el 30 de juny de 2021

Col·laboració amb l’Agrest, revista quadrimestral del Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Gener 2021

El meravellós cel de la Tinença de Benifassà

En The Strange Affair of Uncle Harry, un film clàssic de 1945, dirigit per Robert Siodmak, l’elegant i nouvinguda Deborah Brown (Ella Raines) se sorprén del cel nocturn del petit poble de Corinth i li ho comenta al seu company Harry Quincy (George Sanders).

– No me n’havia adonat que ací teniu un cel.
– És el mateix que teniu a Nova York.
– Oh, no hi ha cel a Nova York. Els llums brillants han acabat amb ell.

Aquesta sensació d’adonar-nos de sobte que el cel que tenim damunt nostre és realment ben diferent del de la ciutat, més negre, més profund i ple d’estrelles, l’hem tinguda cada vegada que hem aterrat a la Tinença de Benifassà. Des del 2014 hi hem fet estada, habitualment invitats pel Parc Natural i per l’ajuntament de la Pobla, per explicar les bondats de l’indret a la nit i els perills de l’excessiu enllumenat artificial nocturn, nefast per al benestar de la vida silvestre. Les ciutats properes i algunes instal·lacions molt millorable sa l’interior del parc ens priven d’una foscor total, sobretot cap a l’horitzó oest.

En un parc natural com el de la Tinença s’han de conservar els ecosistemes diürns, però també els nocturns. Els animals que viuen a la nit no han de ser molestats per llums intrusius que alteren la seua forma de vida.

La gent associa la llum artificial nocturna amb el progrés, el benestar i sobretot la seguretat vial i personal. Tanmateix, açò és un mite, ja que la instal·lació de més punts de llum, de major potència i engegats durant més hores a la nit només augmenta les despeses energètiques i contamina el cel, mentre que els efectes sobre la seguretat vial no estan gens clars. A més, els experts ens diuen que la llum a la nit en àrees solitàries només dona la sensació de seguretat personal però no fa que realment el lloc siga més segur.

La contaminació lumínica interfereix directament en els hàbits de vida dels animals del nostre entorn. Els insectes són el grup més afectat, mentre que una llum molt tènue és suficient per alterar els hàbitats d’amfibis, aus i mamífers. Per a tots els animals nocturns, la nit és necessària ja que al llarg de la seua evolució s’han adaptat i especialitzat per tal d’ocupar els nínxols ecològics que deixa la nit, i que ara es veuen amenaçats per la intervenció antròpica.

En aquest temps d’una pandèmia causada per interaccions entre espècies silvestres i humans, un efecte sorprenent, però no inesperat, de la contaminació lumínica sobre els ecosistemes nocturns és la relació d’aquesta amb algunes malalties, com ara la causada pel virus del Nil Occidental. Els ocells són els portadors del virus, moltes vegades de manera asimptomàtica. Els mosquits són els vectors de la malaltia ja que, després de picar un ocell infectat, poden picar un humà i li poden transmetre el virus. La investigadora de la South Florida University, Meredith Kernbach, afirma: “Hi ha proves que la llum tènue a la nit estén l’activitat nocturna en els ocells. Aquest augment de l’activitat significa que la major interacció entre les espècies no només és possible, sinó probable, i això té implicacions per a la propagació de malalties com el Virus del Nil Occidental“.

Una campanya dels Parcs Nacionals dels Estats Units, realitzada per Tyler Nordgren, astrònom i artista, utilitza un lema molt contundent: Half the Park is after dark. És a dir, la meitat del Parc ve quan es fa fosc. Si no es visita el parc a la nit, es perd la meitat de l’espectacle. Una idea molt suggerent que podria aprofitar-se per valorar encara més el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

El foment d’activitats nocturnes al Parc, evidentment de manera controlada, seria molt positiu per apreciar la bellesa de la natura a la nit, tant la terrestre com la celeste: rutes per detectar rats penats, observació del cel (astroturisme) o fotografia nocturna com fa el fotògraf de Benicarló, Lluís Ibáñez, que ha captat aquests moments màgics d’hores de foscor en què els únics llums són els de la celístia o cel estrellat. Fa un parell d’anys presentà al Jardí Botànic de la Universitat de València l’exposició “Quan dormen els arbres”.

Ací deixem aquestes idees i propostes perquè siguen valorades o tingudes en compte i, si cal, us brindem la nostra més desinteressada col·laboració.

Enric Marco Soler i Ángel Morales Rubio
Salvem la nit, Universitat de València

Revista completa L’Agrest, gener 2021

Imatge: Coratxà, el 25 d’agost de 2020.  Ángel Morales-Rubio.

Leds: no n’hi ha prou amb l’estalvi energètic

1

89359965

El mar de luz que nos ahoga. Publicat originalment en la secció valenciana de El Mundo, diumenge 11 de gener 2015.

Amb la llum elèctrica i la seua introducció en les cases i en els carrers, la societat humana es va alliberar de viure depenent del Sol i va poder augmentar les hores de vigília per a estar amb la família o tenir mes temps lliure. No obstant açò, el mal ús de la llum ha portat un efecte indesitjat: la contaminació lumínica, l’emissió de flux lluminós procedent de fonts artificials nocturnes amb intensitats, direccions, rangs espectrals (colors) o horaris inadequats. Els carrers es poden i s’han d’il·luminar, però amb límits. I quins són aquests? Doncs, amb l’ús de la llum estrictament necessària per a l’activitat habitual de la via pública. I no és necessari poder llegir un llibre en el carrer, veritat?

A més, per a tenir una bona i eficient il·luminació no n’hi ha prou amb l’estalvi energètic, sinó que s’ha de considerar també la seua afectació al medi ambient i a la salut humana.

Pel que fa a la il·luminació, qualsevol que siga el criteri que es trie, es pot afirmar que València està en el rànquing de les ciutats més contaminades del món. Per exemple, si es mira la producció de contaminants per efecte de la llum nocturna, València solament és superada per Chicago. Si es parla de lluentor, València és la més brillant d’Europa. I açò és així perquè en 20 anys la potència consumida ha augmentat un 300% i la despesa un 400%, mentre que la seua població ha crescut només un 2,5%.

El canvi massiu a LEDs blancs proposats per la Diputació no va a suposar cap millora i menys encara per al medi ambient, ja que aquests dispositius, a part de problemes tècnics i d’homologació, tenen efectes devastadors sobre els ecosistemes i la salut humana. Els LEDs blancs tenen un fort component de llum blava, que es dispersa més eficaçment en el cel nocturn, com ocorre amb el blau de la llum solar que, en dispersar-se més, dóna aquesta tonalitat al cel diürn. Per tant, els LEDs blancs contaminen més.

D’altra banda aquesta llum blanca en els nostres carrers també té efectes sobre la salut. El nostre cervell regula els ritmes dia/nit a partir de la presència o absència de llum blava ambiental. En la foscor, la glàndula pineal segrega melatonina, que regula processos cel·lulars, endocrins i fisiològics. Però si la llum blanca blavosa nocturna dels nostres carrers es cola per les finestres, s’inhibeix la producció de melatonina, causant insomni, augment del risc d’atacs de cor, estrès i malalties psíquiques, així com un major risc de càncer de pròstata en homes i de pit en dones.

En aquest 2015 que comença, declarat per l’ONU Any Internacional de la Llum, tenim l’ocasió de valorar les noves tecnologies de la llum, però també tenim la millor oportunitat per a exigir el control de l’ús racional, eficient i respectuós de la il·luminació nocturna.

El mar de llum que ens ofega

Enric Marco i Ángel Morales Rubio
Grup de Treball en Contaminació Lumínica. Universitat de València

El mar de luz que nos ahoga. Publicat originalment en la secció valenciana de El Mundo, diumenge 11 de gener 2015.

Imatge: Il·luminació LED a Palma de Gandia. La Safor. Crèdit: AM, amb permís.

Encara que s’obstinen a negar-la, la contaminació lumínica existeix a València

0

P1020393s

Sembla una norma en el debat polític usar qualsevol argument per afavorir les accions del que governa. Si bé és cert que molts assumptes públics poden tenir diverses perspectives, totes elles, en principi respectables, no ocorre el mateix quan estan en joc coneixements científics que només es poden rebatre amb un altre coneixement científic millor. Són les regles del joc de la ciència des que Galileu va construir el que ara anomenem mètode científic. En resum, només parlen les dades, no serveixen les opinions.

Tot això ve al cas de les declaracions de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, quan afirma que la contaminació lumínica a València no existeix, malgrat el que diguen els experts. Doncs va a ser que no. La contaminació lumínica a València existeix i la ciutat està en el rànquing de les ciutats més contaminades del món. Com a exemple, fa poc un grup de Califòrnia va publicar en Nature GeoScience un article en el qual es mostrava la relació entre la contaminació lumínica i la contaminació de l’aire per òxids de nitrogen, i situava a València en la segona posició després de Chicago.

Valencia-Chicago

Segons les pròpies dades de l’ajuntament, en 20 anys València ha multiplicat per 4 la seua despesa en il·luminació, quan la seua població ha augmentat solament un 2,5%, mentre que la potència elèctrica consumida durant el mateix període s’ha multiplicat per tres.  Aquest excés d’il·luminació no és gratis i el seu pagament ha posat en dificultats a l’ajuntament alguna vegada. Si bé, segons el criteri de l’alcaldessa, la llum a la ciutat és un motiu d’orgull.

I què és el que fan en altres ciutats? En la “pobra” Alemanya, les coses són molt diferents. Berlín, per exemple, brilla molt menys que València i, encara conserva actives, per petició popular, les 40.000 fanals de gas de principis del segle XX. Ah! I els parcs públics no tenen il·luminació pública amb un estalvi considerable en la factura. Segurament, els berlinesos s’han de considerar pobres.

Per estalviar en la factura de la llum i, al mateix temps, preservar la salut dels seus ciutadans, València podria fer moltes coses. La primera, fer una auditoria energètica per veure realment on sobra o mancada llum. Les famoses lluminàries amb 2, 3 o 4 braços de les grans avingudes es podrien reemplaçar per llums més adequades. Les llums dels monuments es podrien apagar a les 12 de la nit, com a pansa a Shanghai, per exemple. I és que aquí hem de ser més rics.

Mentre que Barcelona ha substituït tot el seu enllumenat per lluminàries totalment planes que no emeten llum cap al cel i a Madrid s’acaba d’anunciar el canvi de tot el seu enllumenat a LEDs, amb temperatura de color amb un màxim de 3000K per minimitzar l’emissió de la nociva llum blava, a València no es fa res. Simplement es nega l’existència de la contaminació lumínica i s’ha acabat el problema.

La substitució directa de llums de vapor de sodi d’alta pressió (grogues) per LEDs de color blanc que s’ha realitzat en nombrosos municipis de la mà del programa d’Eficiència Energètica de la Diputació és inútil ja que els actuals LEDs no són més eficients que els actuals llums de sodi. Ho diuen els experts, què li anem a fer.

A més el canvi directe d’unes per unes altres no és adequat, ja que les lluminàries dels carrers no estan homologades pels LEDs, com avisa l’agrupació de fabricants d’il·luminació, ANFALUM, en el seu comunicat num. 15. Tot això sense explicar que la llum blanca dels LEDs instal·lats té un fort component blau que és nociu per a la fauna nocturna i, més greu encara, per a la salut humana, ja que inhibeix la producció de l’hormona melatonina, necessària per regular els ritmes dia-nit i protegir d’alguns tipus de càncer.

Per tot l’exposat la contaminació lumínica és real i molt greu en tota l’àrea metropolitana de València. Les imatges que prenen regularment els astronautes de l’Estació Espacial Internacional mostren, sense cap dubte, que la llum enviada a l’espai per la ciutat és molt major que la que envia qualsevol poble de la comarca de l’Horta. Precisament una d’aquestes fotos ha estat usada per la Diputació de València, per afirmar que les poblacions que ja han implantat la tecnologia LED han rebaixat la seva contaminació lumínica. Això és realment sorprenent i mereix un comentari. Com a exemple d’estudi es pren la població de Meliana, a l’Horta Nord, i es conclou que brilla menys per haver canviat tota la seva il·luminació pública per LEDs. Una mirada atenta a la zona de la imatge citada revela clarament que un núvol oculta les llums de la població. Aquest fet no sembla importar, així com que la imatge usada és un fitxer jpg, totalment inadequat per a anàlisis científiques, o que fins i tot ignorem si a l’octubre de 2013, quan es va fer la foto, Meliana ja havia implantat els LEDs.

Així doncs, els desitjos de l’alcaldessa i del president de la Diputació no sempre es converteixen en realitat. Les dades són tossuts i ens confirmen que València brilla i molt. I la introducció de LEDs no va a arreglar la situació sinó a empitjorar-la. Ho continuaran dient les dades.

Artícle publicat a Las Províncias:
Aunque se empeñen en negarla, la contaminación lumínica en Valencia existe, Las Provincias, 23 de setembre 2014. Ángel Morales Rubio i Enric Marco. Grup de treball sobre contaminació lumínica de la Universitat de València

Imatge: Luminària de huit braços en el Pont de les Flors a València. AMR.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

L’Óssa Major, de l’inrevés

1

Durant l’hivern, les baixes temperatures i la contaminació lumínica dels àmbits urbans reduïxen el temps que observem el cel nocturn. Tant és així que, sovint, oblidem que els moviments de rotació i translació del nostre planeta condicionen el lloc exacte de la volta celeste on contemplem les constel·lacions. Un dels exemples clars és l’Óssa Major, una de les més conegudes i fàcilment localitzable. Al llarg de l’estiu podem veure-la, al vespre, amb la punta del denominat carro cap avall, no obstant això, durant aquestes dates i al principi de la nit la trobarem completament del revés i durant la matinada, anirà canviant. Al matí presenta la mateixa disposició que en l’època estival, però no podem veure-la perquè a aquestes hores és ja de dia. L’òrbita de la Terra ens permet observar zones de l’univers distintes, segons les hores, mentre que al llarg de l’any accedim a constel·lacions diferents. «Cada mes, les constel·lacions surten dues hores més prompte, amb el que el firmament es desplaça 30 graus per l’efecte de la translació», explica Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. L’Óssa Major, com destaca Marco, és una constel·lació circumpolar, de les que no es pon mai des de les nostres latituds i veure-la de cap per avall en aquests mesos ens permet comprovar que la Terra gira al voltant del Sol.

Maria Josep Picó, La Osa Mayor, del revés, Levante-EMV, 6 de febrer 2012.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

“Que inventen ellos”

2

Inventen ellos

Permeteu-me que comence amb un títol en castellà per recordar la famosa citació de Miguel de Unamuno. L’intel·lectual espanyol pronuncià aquesta frase, que ha esdevingut un tòpic, a l’inici del segle XX per significar la poca importància que tenia per a ell el progrés científic a Espanya.

I si bé a l’Estat espanyol la ciència i la tecnologia han estat sempre humiliades, impròpies i marginals en la seua construcció des del segle XIX fins al començament de la Transició, l’arribada de la democràcia va suposar un impuls espectacular de projectes científics, tesis o noves instal·lacions, algunes de les quals internacionals, com ara els telescopis de les Canàries. I si la investigació avançava en recursos i també en relacions amb altres centres de recerca estrangers, també va començar una tímida política d’incorporació de valors, de dins i de fora, amb el programa Ramón y Cajal. La ciència i la tecnologia, que tècnicament anomenem generació de coneixements, és el pilar fonamental sobre el qual se sustenta l’economia d’un país. Les patents registrades dels diferents centres de recerca generen molts beneficis. Tanmateix, en la investigació bàsica la major part de la generació de coneixement no dóna bens tangibles sinó articles científics publicats en revistes internacionals. Els països democràtics industrials solen invertir en recerca i desenvolupament (R+D) prop del 3% del producte interior brut (PIB), mentre que els que no arriben ni a l’1% no poden, evidentment, competir.

Fa uns anys, no massa, la Generalitat Valenciana es va apuntar, amb sorpresa i alegria per a la major part del món acadèmic, a la promoció i creació de diversos centres singulars de recerca. No era aquest un cas estrany a Europa. A Alemanya hi ha nombrosos centres de recerca que depenen del Land (estat federat alemany). Jo mateix vaig fer la tesi en un de física solar pertanyent al Land de Baden-Wüttemberg. Normalment ja tenen unes quantes dècades de funcionament i són competitius. La cosa és que la nostra Generalitat creà a mitjan dècada dels 2000 tres centres d’investigació centrats en la medicina: el Centre Superior d’Investigació, Docència i Assistència Oftalmològica, el Centre Superior d’Investigació en Salut Pública i el Centre d’Investigació Príncipe Felipe. A tots, se’ls construí un edifici gran i bonic a les zones més modernes de València i, incomprensiblement, lluny dels grans hospitals i dels centres de recerca en medicina.

Ben prompte, el primer, dedicat a l’oftalmologia, passà a mans privades. El gestiona la Fundació Oftalmològica del Mediterrani i és realment només una clínica dedicada al diagnòstic i tractament de les patologies de la vista, és a dir, com una mena d’IVO (Institut Valencià d’Oncologia) de la visió. El segon sembla que continua funcionant just al costat de la rotonda de l’entrada nord de València, tot i que part de les dependències que havien de ser laboratoris són ocupades per despatxos del personal administratiu de la Conselleria de Sanitat. Però és el tercer, el Centre d’Investigació Príncipe Felipe (CIPF), el que ha estat portada de tots els diaris, tant locals com de l’Estat i fins i tot d’internacionals per l’Expedient de Regulació d’Ocupació que ha posat al carrer investigadors i tècnics, experts mundials en recerca mèdica.

El CIPF va nàixer ajuntant diverses línies de recerca de biomedicina de l’hospital La Fe, de diferents departament universitaris i centres de recerca i d’incorporacions d’investigadors de centres d’elit estrangers. Però el fitxatge estrella del genetista serbi Miodrag Stojkovic com a subdirector científic fou un car caprici i, a més, no aparegué per València quasi mai. La construcció de quatre sales blanques semblava desproporcionada, igual que la compra de centenars de gàbies per a animals d’experimentació. Finalment, a la darreria de novembre passat 114 investigadors han estat acomiadats i, amb ells, quatre becaris predoctorals. La causa és la baixada d’ingressos que hi aportarà la Generalitat, ja que dels 9,8 milions d’euros el 2009, ha passat a consignar-ne 4,6 enguany, per a retallar-ho a 4,4 milions per al 2012.

L’acomiadament de quatre becaris predoctorals és especialment sagnant perquè aquests aprenents d’investigadors veuen truncada la seua carrera científica i no tenen fàcil la seua recol·locació en altres llocs d’investigació. A més a més, l’acceptació d’una beca comporta unes obligacions per part de l’estudiant i per part del centre d’acollida i sembla que el CIPF les ha incomplides amb l’acomiadament dels investigadors en formació. Ara mateix els exbecaris s’estan assessorant per reclamar els seus drets.

A un centre d’investigació com el CIPF, se li reduirà el pressupost, el personal i fins i tot els investigadors que s’hi queden també patiran una baixada de sou. Un fet que no té cap precedent a Europa i segurament al món: la degradació d’un institut de recerca, que ja ha estat denunciada en revistes científiques internacionals com ara Nature. Els valencians sempre donant-se a conèixer a tot arreu. En això sí que som capdavanters. I una vergonya enfront d’Europa, quan sabem que el 70% dels 60 milions d’euros que costà l’edifici del centre va ser pagat amb fons europeus.

Les línies de recerca del CIPF estan centrades en la biomedicina, la medicina regenerativa i el disseny de nous fàrmacs. El menyspreu de la Generalitat valenciana en general i de la Conselleria de Sanitat en particular envers un centre amb reconeixement internacional el pagarem en el futur amb el retard en algunes investigacions capdavanteres. La miopia dels dirigents polítics no els permet veure que d’ací a uns anys les patents del que s’hauria pogut descobrir a casa nostra caldrà pagar-les a fora.

I, per acabar d’arreglar-ho, fa uns dies el tancament programat del Museu Valencià d’Història Natural, per impagament de la Diputació, demostra encara més el nul interès per la ciència de les nostres institucions. Que passen 7000 xiquets a l’any pel museu no sembla que siga important per al president de la Diputació que deu 72000 euros per al manteniment i personal del Museu. Un xiquet o xiqueta, sobretot en l’etapa de primària, arriba amb els ulls oberts, amb la ment desperta, ple de preguntes. Així és com naixen els futurs científics. Els polítics que patim a les institucions valencianes, homes i dones de mirada curta i que busquen el guany fàcil i ràpid, no entenen la formació de la ment d’un futur científic. No valoren les vocacions que es puguen desfermar en la visita a un museu de ciència o a un dia de portes obertes en un institut de recerca.

Per a la Generalitat Valenciana, i també per a la Diputació, la ciència és un afegit bonic que pot fer somiar però que no porta diners immediats. Un mal necessari que poden retallar si cal. Un luxe que podíem permetre’ns abans però que ara cal extirpar.

I tanmateix s’equivoquen. Ja fa temps que s’ha vist la relació existent entre la inversió en ciència i tecnologia i el desenvolupament econòmic d’una societat. Observem amb enveja Alemanya, que inverteix un 2,8% en R+D del seu PIB, mentre que Espanya no arriba al 1,5%, molt per sota del 2% que és la mitjana de la Unió Europea. Una Alemanya que ara mateix lidera la Unió i que només té un 7% d’atur.

Així que… “que inventen ellos”, els ho comprem tots a ells i els qui acaben les carreres científiques a les nostres universitats, després de fortes inversions en la seua formació, que vagen a treballar a Munic, Bonn o Berlín, que, de segur, hi seran més ben tractats.

“Que inventen ellos”. Enric Marco. El Punt Avui. València. 15 de desembre 2011.

Foto: Banderes a mitja asta en contra de l’ERE en el centre Príncipe Felipe– El País. José Jordán.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari

2011, els elements

0

Taula periodica elements

L’Any Internacional de la Química-AIQ, el 2011, arriba a la fi, l’acomiadem parlant de la taula periòdica, TP, dels elements químics.Es coneixen poc més de cent elements diferents; el més lleuger, el primer de l’ordenació que deixà el genial i tossut Mendeléiev (1869), és l’hidrogen. El més abundat, amb diferència, en l’univers. L’últim lloc de la TP, però, és un privilegi provisional, no està tancada. Aquests últims són elements fabricats al laboratori, d’existència fugaç.

La TP conté molta informació, de química; també, però, d’ideològica. Només han d’evocar noms d’elements com ruteni, franci, germani, poloni, californi, hafni o encara més rodons europi i americi, tots descoberts del segle XIX a meitat del XX: nacionalisme emergent. També hi ha una tongada de noms que honoren científics, més patriotisme?: mendelevi, no podia faltar, einsteni, rutherfordi, bohri o el curi, que reconeix el treball del matrimoni Curie. Així mateix, hi trobem un nom que parla del sexisme en la ciència. Lisa Meitner, destacada científica de la primera meitat del segle passat, donà l’explicació de la fissió nuclear; els mèrits, en forma de premi Nobel de química, només se’ls reconegueren a un col·lega, home. Fa catorze anys, a manera de penitència, l’associació de química, IUPAC, que promou l’AIQ, acordà batejar meitneri a un element. També trobem algun altre que no acaba d’assentar el nom: Com s’ha de dir wolframi o tungsté? Fa poc, la IUPAC aprovà el segon. Aquest metall està en el paquet dels elements estratègics. Està lligat a la nostra història: ajunten vostés Galícia, Guerra Civil, Hitler, Franco i el nom del metall i emergirà un pacte de guerra.

Anem a l’aula. Potser recorden que en alguna ocasió se’ns digué que els elements del final de la TP eren poc importants i, per tant, no valia la pena ni d’aprendre’n el nom. Si això ha sigut cert en algun moment, que no eren importants, ara no ho és. Mirem-ho amb algun exemple: el tàntal, quasi tots els dispositius d’electrònica digital el contenen, s’extreu d’un mineral de nom més familiar, el coltan; el neodimi, contribueix a crear els imants permanents usuals més forts, els pot trobar en els auriculars lleugers d’alta fidelitat, que tant abunden ara; l’europi, les bombetes de baix consum, l’ús de les quals s’està estenent, també contenen europi en la mescla per tal de crear una llum que s’assemble a la solar el més possible, també els bitllets d’euros, per a dificultar la falsificació; l’holmi, qui pararia l’atenció en una terra tan rara? Doncs, sapiguem que si ens hem fet una ressonància magnètica l’aparell corresponent l’utilitza; i, si aquí li han injectat un agent de contrast, molt probablement han fet servir gadolini, un altre rar. Elements de noms poc usuals, que tenim molt a prop.

Estem en mans dels elements químics: no només per fora, sinó per dins. El nostre reconeixement a l’oxigen que filtren els pulmons, al potassi i el sodi implicats en la comunicació nerviosa, al calci que ens permet mantenir-nos drets, i, a falta d’aquest, al titani; reconeixement al lleuger liti que commou l’estat d’ànim, i seguiríem amb el carboni, el seleni… tots importants per a tenir una salut de ferro.
Som un conjunt ordenat d’elements químics, cap dels nostres constituents bàsics cau fora de la taula periòdica. La meravella està en l’assemblatge i encara més en arribar a entendre’l, tot i que siga a mitges. Però la química va amb nosaltres i contribuirà a clarificar (-se). Els elements se sintetitzen en el cor extrem de les estrelles; els prenem prestats i, al final del nostre recorregut, els tornem tots: sostenibilitat.

No ens allarguem, que el temps és or per al lector; estan per tot arreu, els elements químics, cal anar amb peus de plom.

Què no es mereix el Baix Vinalopó un Museu de la Indústria amb una secció potent dedicada a la química? La química fa somiar.


Vicent F. Soler Selva, Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.Publicat al Diari Información d’Alacant. 2011, els elements, 6 de desembre 2011.

Imatge. Taula periòdica dels elements. Per veure-la més gran, punxeu sobre ella. Wikimedia Commons.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ausiàs March, de Gandia a Mercuri

1

Finalment els periodistes de Vilaweb han aconseguit el que jo no vaig ser capaç de fer, parlar amb David Morrison, astrofísic de la NASA i preguntar-li el perquè de posar-li el nom del poeta de Gandia a un cràter de Mercuri. Va ser assabentar-se de la “troballa” i ràpidament el van cridar al seu despatx del SETI, a Califòrnia.

Us deixe ací l’article que apareix avui a la primera plana de Vilaweb. Gràcies a vosaltres, amics.


Al final del setembre proppassat el periodista Xavier Aliaga va signar un article al Quadern del País parlant del bateig d’un dels principals cràters de Mercuri, de setanta quilòmetres de diàmetre, amb el nom del poeta Ausiàs March.
Aliaga hi explicava que el mes d’abril d’enguany el president de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte, s’havia adonat casualment d’aquesta circumstància i que n’havia parlat amb Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i autor del bloc Pols d’estels. Cercant a l’hemeroteca i a internet van arribar a una data, el 1979, i a un nom, l’astrofísic nord-americà David Morrison. Hi hem parlat i ens ha explicat com va ser tot plegat. David Morrison, ex-alt càrrec d’uns quants departaments de la NASA i director del Carl Sagan Center for Study of Life in the Universe del SETI Institute, explica que era el responsable del grup de treball sobre la nomenclatura del sistema solar a la Unió Astronòmica Internacional quan la sonda Mariner 10 de la NASA va obtenir les primeres fotografies bones de la superfície de Mercuri, entre el 1974 i el 1975. ‘La principal categoria d’elements orogràfics a què calia posar nom a Mercuri eren els cràters d’impactes de meteorit. Vam considerar tot un ventall de possibilitats per als noms, des de grans astrònoms fins a ocells. Als mapes de la Lluna i de Mart s’homenatja astrònoms i científics, i vaig defensar de trencar aquella tradició i batejar els principals cràters de Mercuri amb personatges del món de les arts i la literatura: autors, pintors, escultors, poetes, arquitectes, etc.
D’aquest àmbit concret, matisa Morrison, el grup de treball que dirigia no en tenia prou coneixement, ‘sobretot des d’una perspectiva mundial’: ‘Per això vam consultar obres de referència i investigadors d’universitats per a elaborar una possible llista de noms.‘EL 1979 el grup dirigit per Morrison va aprovar la incorporació del nom d’Ausiàs March a la llista, però no li ve al cap a proposta de qui: ‘No recordo qui va suggerir Ausiàs March, però tots al grup vam reconèixer que seria una bona proposta, com a escriptor capdavanter en llengua catalana.‘A banda el poeta de Gandia, repassant la llista de cràters de Mercuri també es pot trobar el nom d’un altre artista del nostre país de renom internacional: el del pintor Salvador Dalí.

Avui, tempesta de meteors

0

Mars-Comet-NASA

Us pose (traduït) el que va publicar ahir Levante i altres diaris de la cadena (La Província, diario de Las Palmas, La Opinión de Málaga) sobre la tempesta de les Dracònides d’aquesta nit de la qual ja vaig parlar a principis de setmana. És una bona oportunitat ja que es veurà en fer-se fosc fins la mitjanit i encara quedarà temps per eixir de festa si es tenen ganes i ànims…

 


Guarde’s els seus desitjos per a aquesta nit, perquè es va a fartar de demanar coses al cel. La NASA estima que la pluja de meteors de les Dracònides d’avui siga una tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora.

RAFEL MONTANER, Levante, 7 d’octubre 2011

Aquesta nit l’espectacle estarà en el cel. Aqueixos focs artificials celestes que són les estrelles fugaces donaran la campanada aquest dissabte 8 d’octubre, ja que els astrònoms estimen que les Dracònides d’enguany més que una pluja de meteors seran una autèntica tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora. Aquest esdeveniment sensacional, si els núvols no ho oculten, serà visible en tota Espanya entre les 18.00 i les 23.00 hores.

Les Dracònides, a diferència de les Persèides d’estiu o les Leònides de novembre, solen passar desapercebudes, però enguany tots els experts coincideixen que van a ser fora del normal“, destaca Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Així, l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) de Barcelona -centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i el Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC)-, esperen més de 500 estrelles fugaces per hora, pronòstic que la NASA eleva “fins a 750 per hora“, segons relata Bill Cooke, cap de l’Oficina de Meteoroides de l’agència espacial nord-americana.

Des de la Xarxa Espanyola d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits (SPMN) que coordina l’astrofísic valencià Josep Maria Trigo, investigador de l’ICE, expliquen que les pluges de meteors reben el nom de la constel·lació de la qual les veiem sorgir. “Fruit de la perspectiva en la qual contemplem l’ablació de les partícules a l’entrar en l’atmosfera, semblen procedir d’una regió del cel denominada radiant“, apunta. Les Dracònides, produïdes pel cometa 21P/Giacobini-Zinner, posseeixen una geometria orbital que les fa
procedir de la constel·lació del Drac.

La nit del 8 al 9 d’octubre és el moment en el qual la Terra estarà més prop de l’òrbita del citat cometa, i per tant creuarà les cortines de partícules o eixams meteòrics que aquest deixa al seu pas. Aquestes partícules, la grandària de les quals va des de poques micres fins a diversos centímetres, són les quals generen les pluges de meteors al travessar l’atmosfera terrestre.

La gran velocitat a la qual entren, les Dracònides ho fan a 75.600 km/h, fa que aquestes partícules es desintegren pel frec de la superfície del meteoroide amb els gasos de l’atmosfera, deixant el rastre lluminós que caracteritza a les estrelles fugaces.

Una peculiaritat que afig espectacularitat a les Dracònides, anota Marco en el seu bloc Pols d’Estels, és que són “molt lentes. Xoquen contra l’atmosfera a uns 20 km/s, mentre que les Persèides ho fan a 70 km/s. Amb el que tindrem temps de veure-les quan algú diga ‘per allí va una…

Els eixams meteòrics es generen quan l’òrbita dels cometes arriba al periheli, la seua distància més pròxima al Sol. En “estar compostos de gel, matèria orgànica i menuts agregats minerals“, quan passen prop de l’astre rei, part d’aqueix gel es fon. La sublimació del gel, el pas de l’estat sòlid al de vapor, fa que “la pressió dels gasos sobre els grans minerals” arrenque “partícules amb suficient energia com per a vèncer el feble camp gravitatori del cometa”, detallen des de l’ICE.

El 21P/Giacobini-Zinner, descobert en 1900 i amb un nucli de dos quilòmetres de diàmetre, té la particularitat que solament tarda 6,62 anys a donar la volta al Sol, amb la qual cosa ha passat múltiples vegades pel periheli en l’últim segle, deixant diverses cortines de partícules o “dust trails” (deixants de pols). Els experts esperen que demà torne a trobar-se amb els deixants que va deixar en 1900 i 1907, que són les mateixes que en 1933 i 1946 van provocar unes espectaculars tempestes de meteoros de 10.000 estrelles fugaces per hora, fins a tres per segon.

Imatge: Infografia de la tempesta de meteors (no meteorits com diuen). Levante-EMV, 7 d’octubre 2011.

Ciència i mordasses informatives

0

Mordasses

Entre la incertesa del lloc on cauria el satèl·lit UARS de la NASA, si els neutrins superarien la velocitat de la llum al CERN o si el sistema financer global provocaria un altra extinció interplanetària, la debilitat de la transparència informativa en temes científics, i no científics, pot passar desapercebuda. Bé, a excepció que els consellers de RTVE decidisquen obertament sense rubor posar mordasses als informatius públics.

I mentre ací, la Generalitat Valenciana protagonitza un altre episodi de menyspreu pel coneixement al Centre d´Investigacó Príncipe Felipe, als Estats Units acusen el president Obama de poca transparència en matèria científica. Curtis Brainard critica al Columbian Journalism Review que el govern nord-americà ha optat per la publicació d´informació en línia o a través de les xarxes socials per a evitar l´anàlisi dels periodistes especialitzats, tot recuperant la unidireccionalitat dels mitjans de comunicació de masses de la passada dècada dels setanta. I s’exposen casos concrets d´organismes com ara l´Environmental Protection Agency, la NASA o l’Occupational Safety and Health Administration.

Al Consell, l’estratègia de control informatiu és molt més arcaica i rudimentària: el comunicat amb acusacions explícites a altres administracions controlades per partits de signe oposat, les rodes de premsa sense preguntes o el silenci més absolut. El Príncipe Felipe, aquell centre que havia de ser capdavanter en investigació biomèdica i elevar la Comunitat Valenciana a l’elit científica s’ha enfonsat. I no és la crisi, sinó una gestió absolutament nefasta. Però el conseller de Sanitat, Luis Rosado, i Presidència no van tindre cap problema en acusar, en un comunicat oficial, al Ministeri de Ciència d’haver estat culpable de la decadència de la institució per retirar una subvenció de 1,7 milions d’euros. Quan les retallades de fons públics valencians han estat reiterats i el seu pressupost ha baixat 5,1 milions d’euros en dos anys.

Això sí, ens queda un gran edifici d’arquitectura i dimensions insostenibles vora la Ciutat de les Arts i les Ciències (el futur del qual també caldria replantejar-se abans del copagament de serveis públics com la sanitat…), un buc insígnia a la deriva, al qual, probablement, puga seguir el Centre Superior d’Investigacions en Salut Públic. Altres megaprojectes científics no s’enfonsaran perquè després d´haver estat anunciats amb focs d’artifici per l’expresident Camps no han vist la llum, com és el cas de l’institut per a l’estudi de canvi climàtic o el primer centre del món en Innovació en Tecnologia Sanitària de Microsoft previst a Torrevieja, completament desaparegut del mapa només un any després de l’abraçada mediàtica amb Bill Gates.

Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de setembre 2011.

Imatge: de Diario Médico.com

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El dia de les ombres rectes

1

Equinocci tardor 2011

Avui entrem de ple en la tardor. I ahir va eixir publicat al diari Levante, un llarg article amb boniques infografies que explicaven el fet. I avui, per commemorar l’equinocci de tardor us pose l’article traduït al català. Que en gaudiu…


En l’escola vam aprendre que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest, però això en realitat solament passa dues vegades a l’any amb motiu dels equinoccios, jornades en les quals la nit i el dia duren 12 hores. Demà tindrà lloc el equinoccio que marca l’inici de la tardor, un d’aquests dies en els quals l’astre rei clareja exactament per l’est geogràfic.

Rafel Montaner, València

El Sol sempre clareja per l’est i es fica al llit per l’oest“, ens van ensenyar gairebé com una lletania en el col·legi. No obstant això, només passa dues vegades a l’any, doncs “és durant els equinoccios de primavera i tardor, quan l’astre rei surt i es pon exactament per l’est i l’oest geogràfic“, precisa Fernando Ballesteros, investigador del Observatori Astronòmic de la Universitat de València (UV).

Demà divendres, equinocci de tardor, tindrem una d’aquestes dues jornades úniques en les quals la nit i el dia duren el mateix, doncs els dos pols de la Terra es troben a igual distància del Sol, caient la llum solar per igual en ambdós hemisferis. Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la UV, en el seu bloc “Pols d’estels” explica que “durant els equinoccis, l’estrella que ens dóna vida està sobre l’equador celeste, el cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest. Com l’equador celeste divideix l’horitzó en dues meitats iguals, la nit i el dia duraran el mateix: 12 hores“.

Els “camins del Sol

Un senzill experiment per a veure el “camí” del Sol durant els equinoccios, apunta Ballesteros, “ és clavar un pal recte en terra i anar marcant en el sòl l’extrem de l’ombra cada 15 minuts. Quan unim aquests punts haurem obtingut una línia recta perfecta que marca l’adreça est-oest“.

Aquesta recta o línia equinoccial, no es dóna la resta de dies, on el resultat és una corba. Així, demà durant aquest dia de les ombres rectes, a les 11 hores i 5 minuts, quan el Sol creue l’equador celeste en direcció cap al sud, entrarem oficialment en la tardor mentre que en l’hemisferi sud estrenaran la primavera.

A partir d’ara, afegeix Ballesteros, el Sol “sortirà i es pondrà cada vegada més cap al sud, pel que en fer un recorregut més curt disminuiran les hores de llum fins que arribe el solstici d’hivern (22 de desembre), el dia més curt de l’any“. Llavors, el “camí” del Sol tornarà a ascendir en latitud, augmentant les hores de llum cada vegada més ràpidament -“Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall...”, diu el costumari valencià-, fins que torne a situar-se la vertical sobre l’equador el 20 de març, durant l’equinocci que dóna pas a la primavera“. En aquest punt, el Sol “començarà a sortir i s’ocultarà més cap al nord-est, pel que el seu recorregut serà més llarg i haurà més hores de llum, fins que en el solstici d’estiu, el 20 de juny ens deixe el dia més llarg“. En l’hemisferi sud ocorre el contrari.

El Sol es troba més prop de la Terra durant els equinoccios i, a més, està alineat amb el pla equatorial terrestre, pel que a causa de la força d’atracció gravitacional es donen les majors marees de l’any. En el Cantàbric les oscil·lacions entre baixamar i pleamar arriben a als 5 metres, però en el Mediterrani són de pocs centímetres al tractar-se d’un mar petit en comparació a l’Atlàntic.

Per què hi ha estacions?

Les causa de les estacions, contràriament al que es pensa, no és l’òrbita el·líptica de la Terra al voltant del Sol, és a dir la seua proximitat o llunyania a l’estrella, sinó la inclinació de l’eix de la Terra“, diu Ballesteros. L’òrbita terrestre si que influeix en la desigual durada de les estacions, doncs la Terra en el seu trajecte al voltant de l’astre rei va més de pressa com més prop està d’ell i més lent conforme s’allunya, com ja va descobrir Johannes Kepler en 1609.

El dia de las sombras rectas. Levante-EMV, 22 de setembre 2011.

Imatge: Gran piràmide de Guiza. Targeta postal del siglo XIX. Les cares de la piràmide de Keops tenen dos plans inclinats cap al centre. A l’eixida del Sol de cada equinocci, el Sol il·lumina la meitat oest de les cares nord i sud com un llamp, mentre que la cara est queda a l’ombra. A la posta de Sol passa el contrari. De Levante-EMV.

L´energia ni es crea ni es destrueix, només es paga

1

CL-ParcTuria

He estat uns dies al Parc Natural de Monfragüe i he tornat meravellat. A més de veure els voltors volant ben a prop, he gaudit d’un dels cels més foscos d’Espanya. Per això eren ben visibles les constel·lacions i moltes nebuloses. La Via Làctia era un camí il·luminat que travessava el firmament i, de tant en tant, alguna estrella fugaç el creuava deixant una estela al seu pas. Monfragüe és Reserva de la Biosfera i ara s´està tramitant també la seua declaració com a reserva StarLight, dins d’una campanya internacional per la qualitat dels cels nocturns.La reivindicació d´un cel fosc no és una petició només de quatre astrònoms perjudicats per la pèrdua de les estrelles sinó que comença a ser una demanda de biòlegs i conservacionistes per la repercussió de la contaminació lumínica sobre la fauna i la flora. En el medi nocturn multitud d’organismes han evolucionat per adaptar-se a l’absència de llum. Així, hi ha plantes que obrin les flors a la nit per ser pol·linitzades per papallones i insectes nocturns. I és que només el 20% d’insectes són diürns, la resta fa el seu cicle vital a la foscor. Però l’increment de la il·luminació nocturna altera la seua activitat reproductiva, fa que es concentren al voltant dels punts de llum i allí són caçats fàcilment pels seus depredadors que, en creure que hi ha molt d’aliment, proliferen més del compte.

Si atenem tots aquests efectes sobre l´ecosistema, ens sorprendrem en saber que la ciutat de València, segons un estudi de la Universidad Complutense de Madrid, és considerada la més contaminada de l´estat, tot i que es troba al costat de dos parcs naturals: l´Albufera i el Parc del Túria. Es creu que amb més llum es viu millor, que tindre´n poca és perillós i a més fa de pobres, que tindre’n molta és atractiu i ven més. Però realment aquestes idees estan totalment passades de moda. L’excés de llum blanca té un
efecte sobre el son nocturn ja que suprimeix la producció de melatonina, l’hormona necessària per a dormir bé. Els sensors de moviment poden substituir amb major eficiència els llums posats per seguretat i molts llocs d´Europa, fins i tot les zones residencials poc transitades s’il·luminen automàticament en passar algun veí. I, finalment, l’afirmació que la llum ven és falsa ja que Nova York, ciutat ben cosmopolita, no està tan il·luminada com València. A la nit, als seus carrers no es pot llegir un periòdic, cosa que a la nostra ciutat és perfectament factible.

L´excés d´il·luminació dels equipaments públics es paga dels nostres impostos i ja seria hora que començàrem a exigir als nostres ajuntaments mesures d’estalvi energètic, no només per la preservació de l´hàbitat nocturn, sinó també de les nostres butxaques, sobretot en època de crisi. Com diu Joan Manel Bullón, astrònom que gaudeix del cel fosc d´Aras de los Olmos, l´energia ni es crea ni es destrueix, només es paga.

Article publicat al Levante EMV. L´energia ni es crea ni es destrueix, només es paga, 1 de setembre 2011.

Foto: La ciutat de València des del Cim dels Carasols. En front, l’aeroport de València. Ángel Morales.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Entre palmeres i fanals

0

Fanals i palmeres

Un món del revés. Hi havia una vegada un regne on les palmeres van proliferar arreu del territori. A jardins privats, parcs públics, espais ornamenals, infraestructures viàries, edificis emblemàtics… les palmeres, de diverses espècies, van guanyar terreny. I no sols això, sinó que van esdevindre un autèntic símbol, fins i tot, eren de les poques mostres de flora incorporades al seu himne, juntament amb la murta o les roses fines («pengen les arracades baix les arcades de les palmeres»). Tanmateix, aquesta planta no era autòctona, com popularment es pensava, sinó que provenia del continent africà.

Un dia, des del sud-est asiàtic i la Polinèsia, va arribar al regne un xicotet escarabat, el morrut (Rhynchophorus ferrugineus), el qual, a un ritme voraç, va començar a devorar les palmeres amb una tàctica esfereïdora: menjant-se el seu cor. Aquest insecte preferia, especialment, la palmera canària (Phoenix canariensis) front a la datilera (Phoenix dactylifera). A més a més, prompte també hi va acudir un altre tipus de morrut (Scyphophorus acupunctatus) que afectava la pita, coneguda com atzavara (Agave americana), procedent de Mèxic i molt utilitzada en jardineria. Les palmeres afectades pel morrut perdien ràpidament el seu verd esplendor i harmònica figura, per mostrar una imatge seca i les seues palmes, completament aplanades. No es van trobar mesures de control del morrut, però en aquest regne del revés, lluny de deixar de plantar nous exemplars de palmera i optar per plantes autòctones adaptades al clima, per a cada nova obra pública contractada (rotondes, jardins, escoles) els polítics tornaven a comprar palmeres, tot sabent que moririen ràpidament. O es que les autoritats no llegien els diaris ni observaven el paisatge?

En aquest regne, les nits també es van confondre amb els dies… Per tal d´afavorir millors nivells de benestar i seguretat ciutadana —i oblidant les necessitats de la biodiversitat—, els dirigents van omplir tot el regne de fanals ben potents, la factura de les quals era pagada pels ciutadans. Les llums no només es dirigien a terra, sinó a qualsevol indret, inclòs el cel, i van aconseguir esborrar de la bòveda celeste les estrelles i constel·lacions durant les nits. Un món del revés entre palmeres i fanals.

Maria Josep Picó, Levante EMV, 9 juliol 2011.

Foto: Phoenix dactylifera. La palmera imperial, nomenada en honor de la Emperatriu Isabel d’Àustria Sissi, en el Huerto del Cura d’Elx.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

L’inventari còsmic

0

Inventari

La matèria que forma el nostre cos, el nostre planeta, el Sol, les estrelles del firmament i els núvols de gas i pols que poblen la nostra Galàxia estan fetes d’àtoms. De fet, la major part és hidrogen i heli que es troba en les estrelles, però sobretot en el medi interestel·lar i intergalàctic. Els elements més pesats que apareixen en la taula periòdica (oxigen, nitrogen, carboni, silici, ferro…) són solament una petita fracció del total de la matèria d’aquest tipus, que podríem anomenar matèria ordinària. Aquests elements pesats es van formar en l’interior de les estrelles com a conseqüència de les reaccions termonuclears que es produeixen en el seu si. Van ser expulsats al medi interestel·lar en les últimes fases de la vida de les estrelles o en explosions com les supernoves, i es van reciclar per a formar noves generacions d’estrelles, potser amb sistemes planetaris on ja estaven els elements indispensables per a la vida. Són molt importants per a nosaltres, però poc rellevants en l’inventari còsmic. De fet, les observacions cosmològiques actuals apunten que en l’univers solament el 5% seria matèria ordinària, altre 25% seria un tipus de matèria ben distinta al que coneixem i la naturalesa de la qual segueix sent un misteri, la matèria fosca. Els grans acceleradors de partícules, com el LHC en el CERN, la busquen i potser, algun dia, la troben. Més estrany encara resulta el concepte d’energia fosca, que contribueix amb un 70% al total i seria, per tant, la component dominant del contingut de matèria i energia de l’univers.

Vicent Martinez, El inventario cósmico, Levante EMV, 16 d’octubre 2010.

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Baixar-se al Regne

0

Mars-Comet-NASA

La transhumància en el sud d’Aragó tenia com destinació terres valencianes on pastors de Fortanete, Camarillas, Perales, Valdelinares, Bronchales i altres pobles de la regió muntanyenca terolenca buscaven pastures en climes temperats. Ho explicava José Luis Castán en la seva tesi doctoral defensada en 1996 en la Universitat de València i dirigida per la professora Emilia Salvador. Durant aquest mes d’octubre, en el qual es produeix la inversió tèrmica i comencen les gelades nocturnes en els pobles de muntanya de Terol, els pastors començaven el seu periple que els mantindria al voltant de sis mesos fora de les seues cases. Em contava Miguel Fuster, fill de Camarillas, que un refrany que havia escoltat als seus majors, relacionava les dates que els pastors marxaven als extrems amb la posició en el cel de certes estrelles: «Las Cabrillas a la mar, los pastores a extremar. Las Cabrillas a la sierra, los pastores a su tierra».Las Cabrillas és un nom popular per a designar a les Plèiades, un cúmul obert d’estrelles joves formades fa tot just uns 100 milions d’anys. Constitueixen un grup prominent i característic del cel tardorenc, situat en la constel·lació de Taure.

Les sis o set estrelles més brillants es resolen a primera vista, però l’observació del cúmul amb uns prismàtics o un telescopi permet distingir moltes més, així com la nebulosa de reflexió produïda per la llum de les estrelles que es reflecteix en el núvol de pols on es va formar el cúmul estel·lar. A l’octubre, poc després de vespre, les Cabrillas ixen per l’est (a la mar), indicant als pastors terolencs que han de preparar-se per a «ir a extremar». A l’abril es veuran a l’oest (a la serra, vistes des de València), anunciant que és hora de tornar a les terres pairals d’Aragó.

Bajarse al Reino, Vicent Martínez, Levante EMV, 4 d’octubre 2010.

Foto: Alexander Jäger del Interessengemeinschaft Astronomie, astrònom amateur  de la Universitat de Constança, Alemanya.

Estiu o hivern: qüestió d’inclinació

0
Publicat el 26 de juny de 2010

Inclinació

Ja hem entrat en el ple de l’estiu. I continuant amb el significat astronòmic de l’estiu, és interessant llegir l’article que va publicar  Vicent Martínez a la seua columna del diari Levante el passat 24 de juny.

——————-

Poques hores després que començara l’estiu dilluns passat, molts dels lectors d’aquest comentari estaven veient un partit de futbol en la televisió entre un equip amb samarreta roja i altre amb samarreta blanca. El partit estava disputant-se en la ciutat sud-africana de Johannesburg i havia començat a les 20.30 (hora oficial peninsular). Mentre vèiem el partit, gaudíem —per fi— d’agradables temperatures i d’un dia llarg i lluminós: era el solstici d’estiu i, per tant, el dia en el qual el Sol està més temps per sobre de l’horitzó. Efectivament, el Sol havia eixit a València a les 6.35 i s’anava a pondre a les 21.32 (durant la segona part del partit), per tant, de les 24 hores, pràcticament 15 havien estat dia i solament 9 hores, nit.

Però si ens fixàvem en l’estadi on s’estava jugant el partit, era ja nit tancada des d’abans del seu inici. Allí, s’havia post el Sol quan ací eren les 17.25 hores. Contribueix a aquest fet que la ciutat de Johannesburg està situada 28.5º a l’est del nostre meridià i també, que aqueix dia havia estat el més curt de l’any en aqueixa ciutat, amb una durada de 10 hores i mitja (enfront de 13 hores i mitjana de nit). A més, el públic i els jugadors de la banqueta anaven ben abrigats. En Johannesburg acabava de començar l’hivern.

Les estacions són conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra pel que fa a la perpendicular al plànol de la seua òrbita al voltant del Sol. Aquesta inclinació produeix que la radiació solar incidisca sobre la Terra amb angles diferents en les diferents estacions (menors a l’hivern i majors a l’estiu). En qualsevol cas, el partit va acabar 2 a 0 i segur que aquest fet, juntament amb l’entrada de l’estiu, va ser per a molts motiu d’alegria.

Vicent Martínez, director de l’Observatori de la Universitat de València.

L’article original pot llegir en aquest enllaç.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari