#adosdeval, presentació tuitera, tot recordant l’Ovidi i el Fuster
Enguany l’Ovidi hagués fet 70 anys. Ja fa quasi vint anys que fa vacances però abans de marxar ens regalà un recital de poemes de Joan Fuster, que tot just feia uns mesos que havia mort. Això va ser al teatre Goya de l’Olleria el 3 de març de 1993.
Ara el cantant Paco Muñoz, que voldria però no pot jubilar-se, per alegria nostra, ha editat l’actuació d’aquella diada en el CD ‘A dos de val’.
Diumenge passat es va fer la presentació oficial del disc just al mateix local on l’Ovidi recità Fuster. I com aquell dia de fa 19 anys, el local, diumenge, va pegar un esclafit, de ple que estava.
La gent s’hi acostava ja des d’una hora abans, es saludava, recordava l’anterior recital. A la Vall d’Albaida tothom es coneix, ha de ser cosa d’estar envoltat de muntanyes per tots els costats.
Nosaltres que veníem de la Safor no coneixíem tanta gent, el Pep Albinyana, el manifasser de l’acte, el Joan i l’Assumpció de Ca les Senyoretes, i alguns altres.
Jo, aprofitant la tecnologia del twitter, vaig anar retransmetent l’actuació que podeu llegir ací:
I també amb aquesta eina puc recuperar les fotos i els comentaris que vaig fer en aquell mateix instant.
Ja vora les set el hall del teatre estava de gom a gom i no s’hi cabia. Però encara no ens deixaven entrar. Sembla que encara estaven fent proves de so. Els artistes van anant arribant, ara el Pau Alabajos, ara la presentadora de l’acte l’Amàlia Garrigós.
Finalment entrarem. Les entrades estaven numerades, així que no calia afanyar-se per arribar a la fila 4 on en tocava i just al costat del corredor. Un bon punt per a fer les millors fotos sense alçar-me. A més a més, dues càmeres, una a la dreta i l’altra a l’esquerra anaven a gravar l’acte.
El primer que em va sorprendre va ser veure a l’escenari un micro amb una llum zenital. Vaig trigar a entendre que tot era un homenatge a l’absent Ovidi.
Francesc Mompó, escriptor i Amàlia Garrigós, periodista i comunicadora de Ràdio 9, eixiren per presentar l’acte.
El primer grup que no coneixia és El Diluvi. Els seus sis components, 5 xics i una xica, toquen amb instruments tradicionals. Entre altres ens van oferir una versió de la muixaranga.
Seguidament Paco Muñoz pujà a l’escenari per recordar aquell concert mític del 1993 on ell cantà també. Ens explicà la confecció del disc i la denegació d’una petita subvenció que s’havia demanat a l’ajuntament de l’Olleria.
Seguidament Albert Ortega, Bertomeu, d’Alberic, ens contà com el Paco l’havia ficat en l’embolic del disc, per fer els arranjaments i perqué tot funcionara bé. Després ens cantà uns preciosos poemes d’Estellés.
El recital continua amb la força i l’intimisme de Pau Alabajos, que cantà una de les meues cançons preferides, Inventari.
Però la joia durà poc. Només cantà una cançó. Eren molts a cantar i no es volia acabar a les dotze de la nit.
El piano de cua es trobava allà a l’esquerra de l’escenari i encara no s’havia estrenat. Va ser quan va entrar el mestre Enric Murillo, compositor i acompanyant de mútiples artistes valencians. En aquest cas Enric Murillo acompanyava el poeta Salvador Bolufer en un treball conjunt, el Cantar de la Burrera. Ens deleità amb La Fallereta lletja. Una clara mostra de música satírica valenciana.
Seguidament tornà a pujar Paco Muñoz, ara si, per cantar-nos alguna. En homenatge a l’Ovidi ens feu una versió de l’Homenatge a Teresa. L’Enric Murillo es quedà i feu d’acompanyant.
Va ser aleshores que l’Amàlia Garrigós eixí a l’escenari per fer-nos una foto per penjar-la al twitter que podeu veure en aquesta piulada. Però no s’hi veia res, i els piuladors del cine Goya i els que seguien l’espectacle des de fora, començaren a protestar.
L’actor Juli Mira, uns dels grans de l’escena teatral valenciana, pujà i ens recità el poema de l’Ovidi, Autocrítica i crítica, “Jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso. Sóc l’artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!”
L’Amàlia Garrigós i el Francesc Mompó tornaren a eixir per agraïr a les persones i entitats que havien col·laborat per fer el festival. Organitzat pel col·lectiu l’Olla, Vilaweb Ontinyent, l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida i Consolat de Mar i de l’ajuntament de l’Olleria que havia deixat el teatre Goya.
Tornant a la música satírica i humorísta valenciana, eixiren Ovidi Twins, que malgrat el nom no són bessons! Però, això si, són iguals d’animalets. Vine xixo! acababa la cançó…
L’originalitat del grup Ovidi Twins està fora de dubte. Traient una còpia del plom ibèric trobat al jaciment de la Serreta, prop d’Alcoi, i donat que l’ibèric no s’enten però si que es pot llegir, van recitar el plom ibèric. Si no saberes que és ibèric diries que és èuscar.
Dani Miquel, el recercador de música i didàctic, ens recrea amb la seua actuació.
I és llavor quan Amàlia Garrigós tornà a eixir a l’escenari amb el seu mòvil. “Per petició popular, vos torne a fer una foto, que em diuen que no es veia bé en l’anterior.” I és que multitud de tuitaires li ho havien demanat de dins del local i de fora. En aquesta nova foto es veia millor el públic que omplia la sala, fins i tot jo eixia a la fila 4.
Ara era la tanda de l’Hugo Mas, d’Alcoi com l’Amàlia. Ens cantà “el meu poble Alcoi” de l’Ovidi. Però només ens cantà una cançó. Quina llàstima.
Rafael Estrada, riberenc com jo, de Castelló de la Ribera cantà “Temps, temps, temps‘ del seu disc Entre amics.
I va ser llavor quan isqué per mi, tota una revelació de la meua època de criança de nens. L’actriu i cantant Carme Juan, més coneguda per la botiguera de l’Alqueria Blanca de Canal 9, però que per a mi serà sempre la Poti, una de les presentadores de la primera etapa de A la Babalà, el programa infantil de la televisió valenciana. Quan encara tot era possible en la nostra tan maltractada televisió. Carme Juan, la nostra Poti, ens cantà a Joan Fuster, en una actuació breu però contundent.
L’acte, que ja durava quasi dues hores arribava al final. Era el torn de l’Andreu Valor de Cocentaina que ens cantà Sense la terra promesa, del disc “A l’ombra de l’obscuritat“, un clam a la justícia i a la nostra terra. Després homenatjà l’Ovidi amb M’aclame a tu, aquesta vegada acompanyat del compositor Enric Murillo.
L’acte havia acabat. Va ser llavors quan Paco Muñoz tornà a pujar a l’escenari, convocà a tots els artistes i al públic present per cantar plegats Serra de Mariola. Va ser llavors quans ens vam adonar clarament de les dimensions de l’event. Una llarga fila d’artistes ocupava tot l’escenari i tothom en peu cantant conjuntament la seua cançó més delicada i coneguda. Moltes gràcies, Paco.
El periodista Josep Antoni Mollà publicà una crònica de l’acte a la secció Panorama de Levante EMV. La podeu llegir en el seu blog, Paco Muñoz presenta a l’Olleria el disc d’homenatge a Fuster i Ovidi. O en el diari en paper posat com a adjunt ací baix.
Foto: Totes les fotos són fetes amb el mòbil d’Enric Marco, llevat de la del públic, que és d’Amàlia Garrigós. Podeu veure la meua galeria de fotos completa de l’acte i feta amb càmera a Vilaweb/Ontinyent. La de Pau Alabajos prové de la galeria.
