Em sembla que no nevarà. Porte hores esperant els flocs de neu que no arriben i una jugesca que havíem fet a la redacció em sembla que la guanyaré. No nevarà. Però fa fred.

Aquests dies hem parlat molt de fred i de nevades i he recordat la que em va impressionar més en la meua vida. La primer volta que vaig eixir com a periodista a l'estranger va ser per a fer el seguiment de les eleccions soviètiques del 1989, em sembla. Era molt impressionable, però passaven coses que impressionaven.

Una relacionada amb la neu. Quan ens vam instal·lar finalment a l'hotel, després de passar tot de sensacions noves per a mi, es va posar a nevar. Com no ho havia vist mai. I va arribar un instant que la finestra de l'habitació tenia una ratlla negra, fosca, rere la qual hi havia la tormenta. Mitja finestra més o menys tenia llum i l'altra mitja era literalment fosca com de nit, un maremàgnum de neu que em va deixar amb la boca oberta.

I no vos explique ja quan vaig eixir al carrer. Allò era per a morir-se... 

Acabe de saber que la nostra amiga blocaire Sílvia Martinez s'ha mort. No sé gran cosa més.

He escrit fa hores aquesta frase arrapada en un taxi. Després d'un dia molt llarg encara em quedava la tertúlia radiofònica. Acabava d'eixir de la redacció colpit per la notícia. Tant que no he pensat a dir ni a escriure res. I en el taxi he pensat en els amics de +VilaWeb en si se n'assabentarien i en que havien de saber-ho. Ho hem posat al diari, remarcant la vessant d'activista incansable pel país i per la justicia social. Però ho volia posar ací al bloc també, pels amics blocaires, per aquesta colla que hem anat fent tots plegats i que ella va contribuïr tant a alçar.

Ara en arribar a casa he llegit els textos de tots. Els records d'Alcanar de tants. Les converses sempre picades amb ella. La profunditat de Coc, la tristor de David, les paraules mudes del Blesa. I he anat al Facebook i me l'he mirat diverses vegades i he llegit tots els comentaris. Sorprès. Perplex. Sol. El missatge preciós dels seus fills. Aquella nota seua convocant el cinc a Cal Moliner per a parlar de l'Assemblea Nacional... 

I he anat a parar a aquell diumenge amb solet que ella ens va obligar al Bilbeny, al Xavi Mir i a mi a anar a fer un míting per la consulta d'Amer al bell mig de la plaça. Recorde el solet que hi feia...  recorde que la Roser ens hi va dur en el seu cotxe i aquesta foto amb el Bilbeny i jo acomiadant-nos d'ella, que segur que ja ens estava comboiant per alguna altra cosa

Ah! i he pensat en la Xesca. És clar. La deuen estar liant bona totes dues... 

Llarga conversa amb els amics de Les Noticies, l'únic setmanari, fins aquesta setmana, en paper que s'edita en la llengua asturiana. Dic fins aquesta setmana perquè precisament la raó de la trucada és explicar que tanquen l'edició en paper i seguiran només amb la web, després de setze anys als quioscos. Ja ho explicava ahir això dels tancaments...

En qualsevol cas el panorama dels diaris digitals en llengües minoritzades arreu de l'estat entre una cosa i l'altra sembla que va animant-se molt. La cara bona del final de setmanari Les Noticies és l'aparició del nou diari digital Les Notícies, que eixamplarà l'oferta en asturià que ja oferien iniciatives com ara Asturies.com o Aurelu, entre altres. A l'Aragó Arredol s'ha consolidat ràpidament com una gran alternativa informativa en aragonés i a Galícia sembla que el gran buid deixat per Vieiros es va omplint de mica en mica amb diversos projectes entre els quals Praza Publica, que hauria d'obrir avui o demà o Dioivos.

Fa temps que en les xerrades i conferències pose Il Foglio com a exemple de la possibilitat de fer diaris de forma diferent i rendible, sense renunciar a la qualitat. És un diari petit de format, només d'opinió, centrat en la política i l'economia, de difusió molt selectiva... un diari diferent.

Per això la meua sorpresa avui ha estat trobar-me amb aquesta editorial del seu director explicant que tenen problemes greus. Bufa! si ells també van malament això és una hecatombe!

Sembla, doncs, que a Europa ha arribat el temps dels tancaments de diaris, cosa que ja passava a Amèrica fa un parell d'anys i sembla que l'onada ve forta. La setmana passada va tancar l'edició en paper La Tribune, a París. Seguia el precedent de l'històric France Soir.  A Itàlia hi ha cent diaris, cent!, en perill de mort per la retirada de les subvencions. Liberazione ha 'supès' indefinidament la publicació del diari. Altres com L'Unità estan fent esforços per a poder eixir un dia més i demanant als lectors que els ajuden, més o menys com està fent Público ací. A Gran Bretanya hi ha un munt de diaris regionals que han tancat. I els gratuïts estan a la baixa tots. ADN va tancar a Barcelona, per exemple. La cadena City acaba de tancar tots els seus diaris. A Dinamarca Urban també va tancar malgrat ser un dels diaris més atractius del país. Als països bàltics en cosa de mesos han tancat tots els diaris gratuïts que hi havia. A Grècia els meus amics d'Eleftherotypia han hagut de baixar traumàticament la persiana malgrat ser el diari de referència. I no han estat els únics. Al nostre país, finalment, tant La Manyana,com  el Diari de Balears i El Punt Avui és públic i notori que travessen per enormes dificultats. Hi ha més, però. I hi haurà més.

Perquè per desgràcia no sembla senzill que aquesta tendència es puga aturar. Més aviat al contrari: em sembla que aquest serà un any terrible per a la premsa escrita. Si ni Il Foglio resisteix... 

PD: Avui ha tancat també Sardegna24, el que se suposava que era el diari modern de l'illa. El darrer número diu adéu en sard: A si biri.

Que no és el mateix que el preu de la dependència. El de la dependència ja el sabem de fa temps i el patim en forma d'espoli fiscal. Del que jo parle és del preu de la no independència. Perquè imaginem que s'obra el miracle i l'Estat espanyol s'adona que ens maltracta, canvia radicalment d'actitud i es posa a favor nostra en tot. I acaba ell mateix amb l'espoli. Si passava això no tindríem preu de la dependència però seguiríem tenint el preu de la no independència.

Fa molts anys, a l'època del tractat de Maastricht, Jacques Delors es va inventar el concepte mare: el preu de la no Europea, en deia ell. I els seus arguments els podem aplicar avui ací. Fins i tot si tot anara a la perfecció, que és obvi que no és el cas, renunciant voluntàriament a la independència renunciem a millorar la situació i a les grans oportunitats que automàticament se'ns obririen amb ella.

Hi ha qui fa brometes d'això: que si ho tindrem tot pagat i tal i tal. Ja està bé tenir humor però no cal deixar el rigor de banda per poder riure una miqueta. El preu de la no independència és molt alt i aquesta setmana l'estem veient amb l'aeroport del Prat i l'enèsima discussió sobre el centralisme de la seua gestió. El PP ha enganyat el mort i la vetlla? Sí. Ens hem d'unir tots en defensa de l'aeroport hub intercontinental? Sí. Farem una mani amb Powerpoint fantàstica? Sí. Ens esforçarem molt però en el millor dels casos aconseguirem una part petita del que seria ideal. Per què?

Perquè l'ideal només l'aconseguirem el dia que no tinguem cap barrera a la nostra imaginació. I ací és on les brometes sobre la independència exprés s'acaben. Perquè amb la independència no se soluciona tot però se solucionarien de la nit al dia moltes pesades polèmiques que ens entorpeixen el dia a dia. Privat?, de gestió mixta?, hub?, low cost? Ja ho discutiríem entre nosaltres i ho tiraríem endavant. I les hores i esforços que ara perdem les dedicaríem a coses productives. M'explique?

(El meu article de dijous a El Punt Avui, més actual encara després de la fallida de Spanair) 

Presentació molt interessant de +VilaWeb ahir a Perpinyà. Em va alegrar especialment veure el nou local del Casal, al centre de la ciutat, molt ben equipat i elegant, amb un pàrquing amable al davant mateix i gratuït.

La xerrada va comptar amb la presentació sempre amable i atenta de Pere Manzanares i la presència de bons amics de molts anys i de gent nova i interessada. Una sorpresa pel que fa al nombre d'assistents i de gent que posteriorment se'n van fer membres, de les més grans de totes les presentacions que hem fet.

I l'horari! que és una gran ventaja això de començar a les 6.30... A les nou ja érem al cotxe cap avall. Una parada a sopar ràpids i cap a les onze en casa. En moltes ciutats els actes comencen cap a les vuit i acabes marxant d'allà a quarts de dotze. Civilitzats, al nord.

Una reunió ajornada mitja hora em fa aventurar-me per uns carrers que desconec. Cerque un cafè, una estona de pausa. No hi ha massa locals oberts però entre a un que em crida l'atenció. La dona que el porta em diu, amb un fort accent eslau, que només té cafè turc. Caram. Escolte: pels altaveus sona música balcànica i una conversa de la mestressa amb una clienta m'acaba de fer el quadre car ho fan en serbo-croat, en croat-serbi, en la llengua de Bòsnia o en com caram s'haja de dir això que allà parlen (quasi) tots.

Turc? Fa molts anys que no en prenc de cafè turc. L'ambient del bar em transporta, però, al darrer que recorde. Era precisament en un poblet perdut de l'Eslavònia. Hi havia guerra, trets concrets a la cantonada i una família em va convidar a amagar-me una estona a casa seua. Xapurrejaven l'italià prou com per a entendre'ns i em van oferir cafè amb una emocionant hospitalitat.

I era cafè turc. Un cafè especial, no dic que ni millor ni pitjor però diferent. Ho recorde perquè vaig estar a punt d'exclamar-me cafè turc! però em vaig contenir a temps: la paraula 'turc' segons on la deies et causava un problema i no hi havia cap pista que m'indiqués aquella família de quin 'bàndol' era. Ens disparaven els serbis, això era clar, però en aquell ambient no era cap garantia de que la família en qüestió no ho fos. I esmentar qualsevol versió de 'turc' als serbis del nord de Croàcia o de Bòsnia era poc menys que una provocació. Per això, n'estic segur, no me n'oblide d'aquell cafè fet a la turca en la cuina d'una família humil, i per això m'ha esborronat avui el record que m'ha assaltat de sobte al mig de Barcelona.

PD: He preferit, finalment, un tè. No sabria dir si per això de la memòria... 

Hi ha un lloc de treball que sempre hauria volgut tenir: m’agradaria molt haver format part del Headline Desk del New York Times. El gran diari de Nova York és mític per la seua capacitat de fer grans titulars. El dia després de les eleccions americanes, per exemple, tradicionalment t’ho explicaven tot en tres línies perfectament editades amb la tipografia més grossa de la primera pàgina, bellament composades. Eren tres línies que només llegint-les ja ho deien tot -un bell costum, per cert, que van trencar el dia de l’elecció d’Obama, provocant una important discussió entre els lectors.

El Headline Desk és, o era car no estic segur que existisca encara, un departament on un equip de periodistes veterans llegien els articles fets pels seus companys que anaven a la primera pàgina i simplement hi posaven el títol. Només això. Uns títols que ja poden imaginar que eren simplement perfectes, indiscutibles. Hi havia qui opinava que allò, dedicar bons periodistes només a fer titulars, era una exageració però jo sempre vaig entendre que precisament era la millor manera de marcar la qualitat del diari, des de la seus primera paraula, sense concessions.

Aquesta història que els explique ve a tomb del titular d’aquest diari de dijous. Diumenge passat en l’espai d’aquest mateix article em vaig queixar de la mania de dir-ne el clàssic dels Barça - Madrid. Dijous, però, el titular d’El 9 era simplement ‘Un clàssic’ i me’l vaig empassar content.

Qui el va fer, qui siga el Headline Desk d’El 9, va capgirar de dalt a baix el sentit de l’expressió. Perquè dir-ne 'un' en comptes d''el' denota que el costum és que el Madrid perga i no la pròpia celebració del partit. I perquè posa un aire de joiosa superioritat allà on la pretensió dels creadors era posar el mite del combat fraternal. Ja espere el titular de dijous vinent...

(El meu article d'avui a El 9 Esportiu)

Fa molts anys que cada nit mire un parell d'informatius de televisions americanes. El de la CNN per sistema i generalment algun d'alguna altra cadena. A temporades el de la CBS m'agradaven molt. Ara m'agraden més els de la NBC. Depèn, és clar, del presentador. Els americans posen grans periodistes al capdavant dels informatius. I els espectadors gaudim gràcies a això de gent com Dan Rather, Tom Brokaw, Tim Russert, Barbara Walters...

Normalment són gent que ha fet abans molts anys de feina i s'ha trobat en tot de circumstàncies. Això els dóna una gran tranquil·litat a l'hora de presentar. Tanta que en aquest cas es passen i tot.

La imatge no la vaig veure el dia que va passar i me l'he trobat ara de casualitat. Brian Williams comença l'informatiu i sona una alarma de foc a l'estudi. La reacció? mireu, mireu...

 

Diuen les cròniques que el capità del vaixell enfonsat a la Toscana es va arriscar a passar per un lloc complicat perquè un dels seus subordinats poguera fardar de barca grossa amb els veïns del seu poble, que era l'illa aquella on el creuer és un bellísim cadàver.

Si és així es tracta d'una mostra més de com la frivolitat va apoderant-se de forma perillosa de les nostres societats. Cal ser estúpid per a cometre una errada com aquesta... 

Avui que s'ha mort Fraga cal dir-ho ben clar.

Aquesta setmana he tingut el gran plaer que la llibreria Laie em demanara fer una conferència sobre els llibres que han marcat la meua vida. Vaig gaudir molt preparant-la i fent-la però també em vaig adonar que igual que hi ha llibres que han marcat la meua vida també hi ha diaris que ho han fet. I en una setmana tan particular com aquesta per a la gent que fa El Punt Avui m'agradaria parlar-ne.

M'agradaria parlar-ne per reivindicar-los. Tot i sabent que estan condemnats. Fa massa anys que dic que el diari en paper s'extingeix per dir ara el contrari. M'agradaria que no fos així però em tem que és una realitat inapel·lable, que hem d'assumir fins i tot els qui com jo els estimem tant.

La meua àvia Rita em feia llegir cada dia, a Ca Montes, l'únic verset en català que publicava Las Provincias. I allò em va aficionar als diaris. Els meus pares diuen que em passava hores llegint-los. És una afecció que per sort he conservat. Amb els anys he treballat en diversos d'ells com a periodista. Al Diari de Barcelona, a La Vanguardia i, tot i que no en nòmina regular, ací a El Punt. I a VilaWeb, evidentment, però això ja és una altra història i un altre model de diari.

Se'm fa difícil expressar l'estima que sent per la gent d'El Punt. Són molts dies parlant amb el Marti o amb la Pilar, amb la Dolors, amb l'Ure, abans amb el Narcís i altres per fer la que va ser durant una dècada llarga la meua crònica d'internacional. Després vaig compartir idees i projectes amb el Vall, amb el Ferran, ara amb el Xevi, amb tanta gent. I encara em deixen aquest raconet per compartir cada dijous amb els seus lectors i amb els que provenen de l'Avui, una altra referència de la meua vida, el projecte del meu amic Sanchis i també de tants companys. Només puc dir que m'hi sent a casa i només puc esperar el millor per als seus habitants.

De diaris, però, la meua vida en va plena i és difícil recordar-los tots: aquells titulars incomparables del New York Times quan trien nou president. El rigor diari de la Frankfurter Allgemaine Zeitung. La ironia del vell Libération... Si aquest món mor jo també el trobaré a faltar.

(Publicat ahir a la meua columna setmanal d'El PuntAvui)

Al tal Antonio Alemany, periodista inculpat ara en les corrupcions del president Matas, me'l vaig trobar una volta. Era un debat a Palma, no recorde ben bé si organitzat pels amics del Grup Blanquerna i em sona que sobre les independències dels països bàltics, quan aquests encara no s'havien fet independents, i la desaparició de la URSS.

Va ser un debat aspre, això ho recorde bé. L'Alemany aquest em mirava com si jo fora un apestat i xerrava des d'una pressumpta superioritat que em va enervar. Recorde que en un moment va dir que jo en realitat no era un periodista sinó que defensava una visió 'política' mentre que ell, que era un espanyolista furibund, era el defensor el periodisme 'pur i imparcial'.

Heus-lo ací: assegut a la banqueta dels acusats, per corrupte. Ah! i amb els països bàltics formant part de la UE, cosa que recorde que ell va dir perfectament que era impossible 'perquè Espanya no acceptaria mai un precedent com aquest'. Jas!

 

Ací tenia el vídeo de la conferència que vaig fer ahir a la llibreria Laie dins el cicle 'Què Llegeix?'.




Els llibres als quals vaig fer referència són:

-Vicente Gaos. Antologia del Grupo Poético de 1927
-Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles
-Joan Fuster. Nosaltres, els valencians
-Jorge Luís Borges. El Aleph
-Joan Reglà. Comprendre el món
-Hélène Carrère d'Encausse. L'empire éclaté
-Lucien Febvre. Martí Luter
-Carlo Maria Martini. Verso Gerusalemme
-Bob Woodward. Veil. 
-Joel Garreaux. The nine Nations of North America
-John Cornwell. A Thief in the Night

Avui he cancel·lat un compte que tenia en un banc. Després de dècades de ser client m'han fet dues jugades brutes i he decidit que no tenia perquè aguantar-ho. Hi he anat amb una certa prevenció, suposant que el director em preguntaria com era que me n'anava després de tants anys i que se'm faria feixuc. Però ca! no m'han dit ni bon dia. S'han limitat a prendre'n nota, m'han donat un paperet com que ja no sóc client i adéu siau. M'he trobat al carrer i he pensat que així els va la cosa a aquesta colla d'insensibles.

Encara que és divendres, com que és Reis fem paella. El dia de Reis és el més divertit a casa. Com que tota la família vivim en finques connectades entre elles de bon matí els menuts (i alguna grandassa) passen amunt i avall despertant-nos a tots per a obrir els paquets.

El llarg matí acaba amb la paella i tothom a taula devorant-la. El meu cosí Paco, que ha començat el dia amb uns espectaculars pantalons a quadres, exigeix que penge la foto al bloc. És el gran animador de les festes familiars i es queixa que no he parlat mai d'ell. Té raó. Mereix l'apunt.

Conjugar-se

A l’Ateneu de Bétera escolte la presentació de ‘Valencians contra la fil·loxera’, un impressionant llibre de Joan C. Martín que per aquelles coses de la vida és editat, en català, per una casa anglesa, Anaconda. L’autor em sorprèn amb un discurs que va molt més enllà del que seria justificat pel títol. És un llibre de vins i vinyes, gens estrany car Joan C. Martín és probablement el millor especialista en la matèria que tenim però sobretot és un assaig total sobre els valencians, sobre els nostres comportaments antropològics i sobre la política que se’n deriva.

Amb una saviesa abrumadora Martín explica que la societat valenciana va ser capaç d’aturar durant dècades la fil·loxera mentre aquesta es feia forta arreu el continent i portava la desgràcia a tots els països, excepte a València. No perquè sí. Del seu retrat emergeix un País Valencià ‘calvinista, seriós, rigorós i solidari’ que va ser una forma de viure. Una terra on la gent usava amb normalitat la vella paraula ‘conjugar-se’ (no la cerquen al diccionari que no hi és) que ell la defineix amb un rotund i emocionant ‘vol dir que no deixaràs mai caure al teu veí’.

El relat de Martín demostra sobradament que va ser la cobdícia, l’ambició d’uns pocs i la traició a la terra el que va permetre finalment l’entrada de la plaga, un retrat que basteix paral·lels amb la situació que vivim avui i fa del seu llibre en una extraordinària explicació sociològica, també, del present.

Fa anys vaig quedar fascinat llegint un estudi sobre les miniatures del Duc de Berry, no recorde si a càrrec de Lucien Febvre o del seu col·lega Marc Bloch. Em va emocionar descobrir com els pares de la història total eren capaços d’explicar el seu país, no només el passat, a base de barrejar espeses taules econòmiques amb l’observació pacient d’unes miniatures marginals: pel tall dels llauradors sabien si era época de fam, quan segaven arran, o d’abundància, quan el tall era més desinteressat.

Escoltant Joan C. Martín vaig reviure aquella sensació d’estar al davant de gent que no només saben coses sinó que saben com mirar als detalls xicotets i inserir-los en la gran història.

(Publicat a la meua columna setmana d'El Punt-Avui) 

PD. L'Antoni Puigverd n'ha fet una mena de retuit a la seua columna, sempre tan sòlida, de La Vanguardia.

Dilluns vinent dia 9, a les set de la vesprada, tindré el goig de participar en el cicle 'Què llegeix...?' que organitzen les llibreries Laie. Serà a la llibreria de Pau Claris. Fins ara se n'han fet dues sessions. En la primera va parlar el conseller de cultura Ferran Mascarell i en la segona l'actriu Montserrat Carulla.

La tercera m'ha tocat a mi i m'està suposant ja bones estones mirant i remirant entre els llibres de casa a veure quina explicació que en faig. Es tracta bàsicament de que conte durant una mitja horeta llarga quins han estat els llibres que més m'han influenciat i perquè, per a xerrar després una estona encara amb els qui vulgueu venir i participar-hi.

En tinc clars tres o quatre, evidentment. De la resta és cosa de triar i garbellar... 

Enguany, vull dir al 2012, hi haurà moltes commemoracions a fer i moltes notícies a seguir. Però la primera vull que siga per a commemorar els cinquanta anys de l'escriptura de 'Nosaltres, els valencians', el llibre que canvià per a sempre el país i que ha canviat la vida per a molts de nosaltres. Ja n'he parlat un parell d'apunts més a baix així que no em repetiré.

Si no l'heu llegit mai (encara que no ha envellit massa bé) ho podeu fer ací.  

L'eficàcia de la cosa és notable. T'alces al matí i ja vas pensant: l'últim cafè, l'últim cop d'ull als diaris, l'última dutxa, l'últim dinar... Enguany és veritat que això que un parell de països hagen anul·lat el dia 31 li ha tret pompositat però el canvi d'any, cada any, inevitablement et porta a un repàs, a una mirada.

I és clar que vist des del cosmos tot plegat és una broma arbitrària. Una pensada del papa Gregori que, per cert, es va menjar deu dies d'una sola tacada -això de Samoa és una broma doncs. La gregoriada, però, persisteix i heus-me ací fent l'apunt i sumant-me a la cerimònia i dient adéu i gràcies per l'any. A tots. Que el 2012 siga molt millor. Per favor.