Des de que anit es va començar a escampar per la xarxa que la direcció de Catalunya Ràdio havia decidit suprimir L'internauta de la graella he viscut unes hores molt trasbalsades. Hi ha hagut una reacció d'afecte cap al programa que m'emociona i que no puc agraïr com voldria. Tinc la bústia i el Timeline del twitter plens a vessar i m'inunden els missatges del Facebok. De fet fins i tot hi ha qui ha creat grups reclamant-ne el retorn. Ho agraïsc de tot cor. Molts amics m'han telefonat i ho han fet també companys i professionals de la casa i d'altres llocs que m'estime i que admire. Hi ha hagut paraules i gestos que no oblidaré mai. Ho torne a dir: gràcies.
Vint-i-quatre hores després encara no sé què faré però ja sé, ja ho sabem tots, que L'Internauta seguirà. Efectivament, com diuen els de la Revolta 2.0 no necessitem de les torres d'emissió. Estic d'acord amb això. Ignore quina audiència tenia el programa per la ràdio 'antiga' (com tantes altres coses mai no m'ho van dir) però les xifres del podcast parlen prou clar: l'internauta ja era un podcast que també l'emetien per ones. Ho tenim fàcil, doncs.
De retorn a casa contraste fotografies. La de dalt és dels anys vuitanta. Unter den Linden s'acabava en arribar al que ara és Pariser Platz. Hi havia una barrera i més enllà només el buit més gran d'Europa, ni edificis ni vianants. Res, tret dels soldats. La torre de Brandenburg s'alçava aleshores al bell mig d'un descampat tens on s'acabava el món soviètic i començava occident. Em vaig fer la fotografia un dia d'hivern molt fred quan ningú, i jo encara menys, no podia ni imaginar que aquell mur que s'intueix al final de la fotografia cauria pocs anys després com un torròs de sucre. 
Abans la Galeria Nacional de Mies van der Rohe era el final. Si entraves per la banda occidental aquest monument racionalista i bell era la darrera espurna d'occident. Al seu davant ja hi havia la violada Potsdamer i aquella extensió immensa de terra de ningú que tots imaginàvem plena de perill.
Sobretaula llarga després de sopar amb els amics que ens han acollit, més com a germans que com a amics, a sa casa. La colla s'amplia amb dues amigues més i acabem fent un grup gros que discuteix i xerra amb tanta intensitat com alegria. Un plaer autèntic.
Eren les cinc de la vesprada del 25 d'octubre del 1961. Un grup de tancs soviètics, deu, van aparèixer a la Friedchstrasse del costat soviètic, disposats a respondre al que consideraven que eren provocacions dels soldats americans. Els tancs es van aturar a uns cinquanta metres del que després seria el famós Checkpoint Charlie. De la banda americana immediatament es van desplegar un nombre equivalent de tancs, exactament a la mateixa distància del punt on es creuaven els dos sectors d'ocupació. Els tancs dels uns i dels altres van ser carregats amb foc real i van rebre l'ordre de disparar si un tanc enemic intentava passar a la zona d'ocupació pròpia. A la banda russa, prop dels tancs, hi havia el general Anatoly Gribkov, que parlava per telèfon, de forma directa amb Khrushtxev mateix. A la banda americana un oficial tenia obert de forma permanent el telèfon amb el Quarter General americà a Berlín, que al seu torn tenia línia permanent amb la Casa Blanca, en aquest cas amb Kennedy. Entre els americans la tensió era altíssima perquè Kennedy no entenia com era possible que el general Clay, responsable de les forces a Berlín, hagués pogut caure en una situació com aquella.
A la Bernauer Strasse el mur es fa concret. Hi han matingut cinquanta metres de la instal·lació original, que es pot veure des d'una torreta o visitar-la des del que havia estat el sector oriental. Allà topes de cara amb el mur interior i a través d'unes escletxetes pots veure la terra de ningú (on mataven les herbes amb defoliants i que sovint era minada) les torres de vigilància i en la distància el mur que donava directe al sector occidental, el mur gros. En aquest carrer la construcció del mur va ser extremadament violenta perquè va tallar pel mig una avinguda important i va deixar l'església a la banda oriental. A meitat dels vuitanta, sí dels vuitanta, encara la van volar com a part d'aquell procés de consolidació 'eterna' del mur que Honecker va arribar a pronosticar que duraria més de cent anys.
La ironia de la història és que de vegades les situacions més difícils proporcionen avantatges quan s'arreglen. L'espai que abans era el centre del mur, al voltant de la porta de Brandenburg és avui literalment irreconeixible. Allà on hi havia el 'no men land' ha aparegut tota una nova geografia que representa el poder alemany d'una forma difícil d'imaginar aleshores.
Arribe a casa en la que és la última nit de l'agost beterà per a mi. Demà puge a Barcelona i despús-demà a Berlín, on passarem uns dies. Bese els amics i les amigues, un per un, a manera de comiat. Ells marxen també cap a Aquitània. Es desfà doncs la colla de l'agost, de les nits a la fresca bevent qualsevol cosa o menjant gelats, de les nits de converses llargues sobre el sant i qui la vetlla (i mira que ens ha donat faena aquest any la tercera casà!).
Queden uns minuts per a les dues del migdia. A la Plaça del Sol. Els amics s'envisquen al voltant de la font, armats sempre de les seus càmeres de fotos, amatents al ritual. Ens saludem els uns i els altres, especialment aquells que no ens veiem cada dia -un bes, un colpet a l'esquena, sempre uns ulls oberts. Les alfàbegues passen ja amb el ritme cansat, amb els cossieters poc disciplinats després de tota la volta. A la porta de l'església les espera el darrer pas, l'ombra reparadora. Les campanes repiquen amb excel·lència dalt el campanar, fortes però convençudes que aquest any tampoc no entrarem a hora en el temple. I malgrat tot repiquen i a mi m'agrada el seu so. La camisa de majoral, la florejada, m'acosta amb el seu disseny únic a la colla del 1992, als meus, que ens saludem amb discrecció i un punt clar d'enyor. És un senyal poderós conforme passen els anys.
