Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
emigdi |
literari |
dimarts, 21 de maig de 2013 | 12:10h
Divendres 24 de maig, emetrem un nou programa de Lletres Ebrenques a Antena Caro Roquetes. Ja es poden escoltar els programes anteriors, en els quals hem tingut una àmplia amalgama d'escriptors d'arreu de la nació catalana: Xavier Hernández, Viqui Almuni, Roc Cassagran, Joana Serret, Baltasar Casanova, Josep Massanés, Margarida Aritzeta, Àngel Miñana, Rita Marzoa, Josep Lluís Carod Rovira, Joan Panisello, Alfred Bosch, Joan Manuel Tresserras, Miquel Esteve, Curt Wittlin, els protagonistes de la pel·lícula Mangrana d'amor, Pere Martí, Xavier Aragó, Xavier Rull, Jordi Duran, Fede Corté, Jesús Serrano, Mark G. Sánchez, Gerard March. Aquesta setmana comptarem amb la presència de Llorenç Planes.
Llorenç Planes va nàixer a Costoja (Vallespir) el 1945, a prop de la frontera d'estat. Passà la seva joventut pels voltants d'aquest ròdol i només va ser quan féu 16 anys que començà a allunyar-se de la terra nadiva. Se n'anà primer a Perpinyà per a estudiar el batxillerat i més endavant a Tolosa on estudià enginyeria agrònoma.
La seva trajectòria professional el portà més al nord encara, hagué de passar dos anys a Dijon en una escola de funcionaris delMinisteri francès de l'Agricultura i després del servei militar, visqué uns quatre anys a Orlhac (nord d'Occitània) i d'ençà el 1975 va residir a París abans de tornar a la Catalunya del Nord uns quants anys després.
Margarida Aritzeta presenta a Amposta "El pou dels maquis" el proper divendres dia 24 de maig. L'acte es farà a les 8 del vespre (20h) a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó amb l'escriptor Emigdi Subirats.continueu llegi
Per desè any consecutiu Móra d'Ebre celebra una de les seves fires més emblematiques: Litterarum, la Fira del Llibre Ebrenc. Òmnium Cultural també hi serem! fent costat a la literartura ebrenca i catalana: http://www.llibresebrencs.org/. Presento el meu llibre Gerard Vergés i Príncep.continueu llegin
Presentació del llibre de Llorenç Planes 'Per comprendre la Catalunya Nord' el proper dia 7 de juny, a les 20h, a la llibreria Viladrich de Tortosa, a càrrec d'Emigdi Subirats.
emigdi |
literari |
diumenge, 19 de maig de 2013 | 17:15h
WENCESLAO AYGUALS DE IZCO Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs 1801- Madrid 1873) va ser un polifacètic literat i un important referent del segle XIX com a màxim representant de l’anomenada novela social castellana. Va conrear la narrativa, la poesia, la dramatúrgia i la traducció, cosa que el va convertir en un dels personatges de lletres més destacats de tot el segle XIX. Quant al fet periodístic, va fundar i dirigir una llarga llista de rotatius:Guindilla, La Risa, El Dómine Lucas, El Fandango, La Linterna Mágica, El Telégrafo; alhora que va organitzar el 1843 tot un complex editorial sota el nom de Societat Literària, des de la qual volia difondre les idees progressistes i anticlericals dels escriptors francesos Sue i Voltaire. El seu domini de la llengua gala, va portar-lo a realitzar una reconeguda feina com a traductor d’autors del més alt nivell: De la propiedad de Thiers, El Collar de la Reinad’Alexandre Dumas, Los siete pecados capitales d’E. Suñe, Maria Stuart de M. Mignet. Fins i tot, va fer ús del seu ampli bagatge en diverses llengües estrangeres en algunes poesies com: Oda a la Beneficiencia (francès) i Oda a la fama (alemany). Va conrear amb gran talent el camp de la dramatúrgia, amb el qual va aconseguir grans èxits i fama amb les obres: Un aviso a las coquetas, Los dos Rivales, Amor duende o Cual es Mendoza, El Primer crimen de Nerón, Lisonja a todos, Los negros, Diós nos libre de la vieja, Invocación a las musas, Un Héroe de las barricadas. Tot i que, Ayguals de Izco serà recordat com el més famós autor i editor de novel•les en fascicles, que s’emmarquen dins del costumisme o la novel·la històrica de fets contemporanis. Va publicar les novel·les:Ernestina o Fuera estranjeros, Tic-Tac, Los pobres de Madrid i La Caza maravillosa, mentre que la novel·la històrica El Tigre del Maestrazgo tingué la versió francesa, i Maria o La hija del jornalero, va ser traduïda al francès, italià, portuguès i alemany. Aquesta novel·la va tenir una interessant continuació temàtica amb La Marquesa de Bellaflor o El Niño de la inclusa i El Palacio de los crímenes o El Pueblo y sus opresores. Ayguals pretén cridar l’atenció dels pensadors i de les classes poderoses sobre les misèries socials, com ho demostra en la novel·la Pobres o ricos o la Bruja de Madrid(1850), en la qual entra, segons diversos estudiosos de la literatura castellana, en un procés ideològic que es pot catalogar com a socialisme utòpic. La seua finalitat com a escriptor i home polític era retratar els problemes essencials de l’època: la situació d’inferioritat de la dona, la detenció preventiva, la duresa de la llei. Sempre va demostrar simpatia per aquells que sofreixen, per les víctimes de la necessitat a la recerca d’una societat millor. El crític Antoni Elorza entra en una interessant argumentació quan situa la seua obra dintre del corrent polític i literari anomenat socialisme utòpic: En las propias novelas del escritor levantino – a quien correspondería con justicia el título de Sue español -, aparecen más de una vez huellas de socialismo utópico. Pero la demagogia elemental que rezuman las páginas de Ayguals no debe llevar a una excesiva valoración de su dimensión socializante. LITTERATUS Va tractar alguns temes relacionats amb la història passada de la Corona d’Aragó, en alguns dels quals va fer ús de la seua llengua nativa com en el poema: Als cantors de l’escena bèl•lica o Los nets dels almogàvers (publicat a La Discusión el 1863), i en la cançó popular Lo ball del diumenge. Com va realitzar bona part de la seva carrera literària a Madrid, no va tenir una estreta vinculació amb el territori ebrenc. Tot i això, va ser un dels il·lustres col·laboradors del primer diari tortosí, El Ebro (1845), ja que l’unia una bona relació d’amistat amb el seu director, Josep M. Paulí, que s’encarregava de recollir a la ciutat les subscripcions per a les seves obres. Des del primer número d’aquest rotatiu es va donar publicitat a les distintes novel·les que anava traient el literat vinarossenc, i també a les seues traduccions que publicava des de la seua editorial Societat Literària . L’admiració que despertà Ayguals entre els joves literats tortosins portà a un d’ells, en Sinesi Sabater, a la redacció d’una brillant poesia que exaltava la seua personalitat literària.
El fet de parlar una llengua determinada no és un fet secundari, sinó que forma part de la ideosincràsia de tot un poble, totalment vinculat als sentiments més íntims de la ciutadania. Justament les estructures polítiques són les que s'encarreguen de remarcar la importància de la llengua pròpia, la de la terra, quant a fet identitari i social, malgrat que vulguin proclamar als quatre vents tot el contrari. Espanya està concebuda com un ens estrictament castellà, on no cap la pluralitat cultural. Dintre d'aquesta concepció castellanocèntrica no poden de cap manera deixar espai a què es puguin usar altres llengües amb total naturalitat, i entendre que aquestes tenen la mateixa categoria i potencialitat que la castellana. De fet, no hi ha llengües de primera i d'altres de quarta divisió. El nacionalisme espanyol encara es creu amb el dret d'arraconar llengües per considerar-les inferiors o, fins i tot, al·legar al dret de conquesta. L'animadversió contra el català per part de les estructures polítiques espanyoles pren vida en molts aspectes. No és que l'estat espanyol es negui a promoure el català, sinó que el considera un enemic, i posa tota la maquinària corrosiva en la seua persecució. Pot semblar inversemblant, però l'espanyolisme és del pensament que parlem català per fer-los la punyeta, i que el volem difondre i internacionalitzar-lo per fer-los mal. La primera de les seues lluites és contra la immersió lingüística als centres escolars, l'ús del català a les escoles. Són sabedors que el domini i la supervivència d'una llengua passen per l'ensenyament. Els nostres col·legis han aconseguit un petit miracle cultural diari durant els darrers trenta anys: apropar el català a milers d'alumnes que hi haguessin viscut aliens. I no hi ha hagut cap conflicte greu: la infinita majoria de famílies han donat suport al fet educatiu català, només podem parlar de comptades excepcions extremadament radicalitzades contra la llengua del país. Recentment han tornat a intensificar la seua croada arreu dels Països Catalans. Els ha tocat al nom de País Valencià, a la immersió lingüística a les illes Balears i Pitiüses amb una pretesa introducció de llibres de text en allò que ells, sense cap respecte filològic, anomen sa llengo baleà, amb la denominació de Lapao (un atac a la intel·ligència) a la parla de la Franja de ponent, o amb l'ideari que una família que demani el castellà passi per damunt de la resta a les aules del Principat. I encara gosen parlar d'imposició del català per raons nacionalistes! No se'n sortiran, però. Les llengües estan arrelades a la població en més o menys mesura. El català està arreladíssim arreu, única raó que l'ha permès sobreviure tants anys als continus atacs d'arrel espanyolista. La llei Wert es trobarà amb l'oposició frontal de gairebé tot el professorat i de bona part de l'alumnat. El fanatisme espanyol es trobarà una muralla enfront de nou, una muralla infranquejable anomenada catalanitat.
emigdi |
literari |
divendres, 17 de maig de 2013 | 12:52h
ACTE PRIMER
QUADRE SEGON
ESCENA PRIMERA
Pati de presó. És de matí. Alguns presos estirats al sol. Esquerra primer terme, una porta figurarà ser la cel·la d’en Ventura. Son terme, passadís. Dreta, una altra porta. En lloc convenient, un pedrís.
- Pigat: - Ja em cansa l’ombra. Aquesta tranquil·litat ja m’avorreix. Dia per dia, fa dos anys que les parets mugrents d’aquest xalet s’aixopluguen amatents.
- Ros: - No et desesperis, home, no et desesperis. Tu rai que tens prou manyes per fer... Ai, des d’avui que tenim un altre company. Mentre vosaltres dormíeu, l’han endinyat dintre de la cambra.
- Curro: - Soroll he sentit però he pensat que no seria pas cap enterrament, i m’he arronsat més encara dessota el matalàs de seda. No valia la pena destorbar-me.
- Pigat: - Em plauria conèixer-lo. Ens hi hem de divertir. D’un mode o un altre ens hem de deixondir d’aquest aturament que ens gela els ossos (sospir) Ai si pogués ésser altra volta a la serra on cada single es per a mi un amic prou que hi gaudiria amb l’ exercisi del punyal!
- Corneta: - Mai ens has contat tes valenties, encara que moltes voltes ens ho has promès.
-Pigat: - A què fer-ho si tots qui més qui menys portem el sarró ple de malifetes. Mes, avui, no sé perquè sento un intern afalagament que em predisposa a la comunicació.
- Curro: - Parla, doncs, som amb ànsia de saber ta darrera malifeta.
- Pigat: - No té importància. Mes ja que mostreu desig de conèixer-la us la dirà abans no vingui la visita d’inspecció
(Tots es rodolen prop d’ell)
Era a l’estiu. La xafogor que feia aplanava els nervis. La colla teníem situat nostre estament al cim de Noucirera. Dies abans dels fets que us vaig a dir en Silvestre, el meu de confiança, havia fet un intent de sublevació. Vaig sufocar-lo mercès a ma potència de llop. Hagué d’anar en compte per això. Mes recels no eren infundats (pausa curta). El 10 d’agost, cap al tard, me’n recordo com si fos avui, s’esgotaren les provisions. Baixàrem al poblet a la recerca de botí. Silvestre prengué la davantera per vigilar el camí. Son posat em posà a l’aguait. Arribàrem al punt que jo havia manat fos el de reunió i en Silvestre no hi era, ni senyals hi havia d’haver-hi ell fet cap. Doní, preses les precaucions necessàries, instruccions a la colla per començar la feina. Entràrem a can Rovira, el mas més ric de la contrada. Al poc, un xiulet fort, estrident, ens avisa perill. Reculem i, amb menys temps que ho conto, ens trobem envoltats de civils que ens obstaculitzaren la retirada. Enmig d’ells hi era en Silvestre. Ens havia venut, mogut tal vegada per l’ambició. (Pausa)
- Ros: - Vil acció!
- Pigat: Una ràbia ferotge em dominà d’un salt de fera em vaig plantar a son costat. L’agafí del coll i, amb tota ma força, l’ofegava poc a poc. No hi feia res que se’m tiressin a sobre els meus perseguidors. En Silvestre queia a poc a poc triturats sos ossos. (Pausa curta)
- Curro : S’ho mereixia.
- Pigat: - No vaig intentar escapar-me. Foll de ràbia, no havia reparat més que en satisfer ma venjança. La colla fou apressada com el seu capitost, Em condemnaren a deu anys de reclusió (amarga) Solament en fa dos.
- Ros: Ja en sortirem home, ja en sortirem. Tot marxa bé (en veu baixa). Aquesta nit, a les dotze
-Pigat (amb alegria ferotge): - Que dius!
-Ros: - El que sents. He comprat el vigilant. Tot es arreglat de tal manera que ell no tingui cap responsabilitat.
- Corneta: - Cal que anem en compte. No em fa gaire gràcia aquest botxí.
- Pigat: - D’acord, més si ell , si amb traïció ens perdia, ja caldria que encomanés un berenar amb Satanàs.
- Curro: Vols dir que no ens vendrà?
- Ros: - Ja fa dies que estudio son pensar. Cal però, això, sí, anar en compte.
- Pigat: - Deixeu per a mi. Seguiu tots mes ordres. Tenim sort d’ésser tot sols al patí. Ningú podrà sospitar.
- Corneta: - Digues.
- Curro: - Tot són orelles per escoltar-te.
- Pigat (amb misteri): - Quan toqui la primera campanada de les dotze, tu, Ros, fes ta via. Nosaltres acabarem d’enderrocar els barrals de la reixa. Curro i Corneta corda avall, jo a l’aguait.
- Corneta: - I el sentinella?
-Pigat: - Aquest ganivet li taparà la boca (Es treu del pit un ganivet)
- Curro: - Com l’has procurat?
- Pigat: - El Pigat té prou manya per trobar el que l’hi convé (petita pausa). Ni una paraula més. Silenci. Semblo sentir petjades.
- Ventura: - Salut companys! Què no us fa basarda l’udol del llop que per aquests paranys feréstecs pastura?
- Xim(interrompent-lo): - En Xim no l’ha coneguda pas mai la basarda.
- Ventura(mig rient): - Molt em plau. Fora ximplesa que un home jove i forçut com tu, Xim, corregués esmaperdut pel cimeral, foll de por, atemorit pel llop, amo i senyor de la negrenca serra.
- Xim: - Te’n rius? Mala negada! Aital afront mon cor no el consent. Ni el llop m’espanta, ni molt menys qui, com tu, es rumbeja de domar-lo.
-Jan: - Xim!
- Xim: - Deixa’m!
- Ventura: - Sí, deixeu-lo que em plau trobar joves que enfaturen (amb menyspreu), encara que aquest porta senyals a les espatlles.
- Xim (amb ràbia): - Mal llamp em caigui si aquesta nit no fineix per sempre ton orgull!
- Ventura: Déu et perdoni l’ultratge que m’has fet, com jo et perdono. Hauria de confondre’t entre mes mans, mes et perdono. No vull raons que a res de bo condueixen. Us deixo. Tinc feina i fora ximplesa perdre el temps en jocs de nins. (anant-se’n)
- Xim: - Covard! Busques sortides perquè la por no et deixa. Així demostra el llop la seva ferotgia.
- Ventura: - Deixa’m, Xim, abans que ma grapa no t’empastifi com un terrós de fang en la soca d’aquell xop.
- Xim (traient la faca per clavar-li): - Tu, covard, intenta-ho! (Va per clavar-li i en Ventura amb un ràpid moviment li clava el seu. Xim seu a terra elèctricament. Els altres sense saber què fer, sols piulen veu d’Auxili)
- Ventura(desesperat després d’un moviment de titubeig): - Que he fet, Déu meu!
(a les veus d’auxili, acudeix gent del poble, amb l’agutzil, portant llums enceses).
- Ventura (Fa un moviment com volent fugir, mes es detura cercant l’agutzil): - No hi ha remei. Ell s’ho ha buscat. No sóc culpable. La justícia farà de mi el que mereixi.
(mentrestant uns recolliran Xim i a poc a poc caurà el teló)
emigdi |
literari |
dimecres, 15 de maig de 2013 | 06:39h
Lo Presidiari va ser escrita per Joan Cid i Mulet i estrenada el 1930 a Jesús. Aquest any hem fet una reestrena, en la qual he participat personalment actuant i també en la direcció i correcció de l'obra. LO PRESIDIARI
ACTE PRIMER
QUADRE PRIMER
És de nit. Bosc a l’entorn del poble. Jan, Xim, Badó i Toni sostenen animada conversa.
Escena primera
- Xim (amb to sec): - No trigarà en Ventura en venir al poble. S’atansa l’hora de baixar de la muntanya de tancar el bestiar. Avui no passa. La seva fanfarroneria finirà entre el boscatge dels arbres que ens rodegen.
-Badó: - Xim, hem d’anar en compte. És forçut i…
-Xim: - No tingues por. Som Quatre i ell un sol. Son orgull s’haurà d’abatre.
-Jan: - En Badó diu bé. Recordeu-vos de la sumanta que propinà a en Marcel, i fins a tu també Xim, crec que t’arronsà les espatlles
- Xim (amb ràbia): - Prou que ho recordo. Hagué d’agrair per això que jo em trobava mancat de forces per la malaltia que al damunt meu portava, sinó (traient una faca) aquest palet l’hi hauria regirat l’estómac amb la mateixa facilitat que el bisturí d’un metge.
- Toni: - Certament Ventura és de crosta. Pel demés, a nosaltres res ens ha fet.
- Xim: - Directament res ens ha fet, Mes tots sabeu que son orgull s’ageganta quan a boca plena diu per tot arreu que amb ell ningú es pot batre.
- Jan: - Sí és veritat, no sé pas quin pecat comet.
- Xim: - Comprenc sols la por us pot fer dir totes aqueixes ximpleses. (A tots) Aneu-vos-en, xais acovardits. Poseu-vos unes faldilles que millor us escaurien que no la faca dintre la faixa.
- Toni: - No, Xim, no. No és la por el que ens domina. És prudència. Buscar raons per un caprici no està bé, i de retruc ens pot tocar la pedra.
- Badó: - Molt ben parlat.
-Jan: - Toni, té raó.
-Xim: - Per prudència em va torrar el crostó i jo hagué d’aguantar el menyspreu del jovent del poble. Per prudència vaig callar. L’hi vaig jurar venjar-me i no desisteixo. Recular seria covardia, i en Xim ningú no el coneix per covard.
(S’asseu en un racó capficat. Els altres en rotllana discuteixen en veu baixa què han de fer. De sobte, se sent un poc lluny una cantarella i exclamen tots a una)
- Tots: - Ventura! (Mig amb esglai)
- Xim (amb veu potent): - Marxeu, covards, marxeu. L’hora del perill s’atansa. Xim sabrà demostrar-vos que té prou forces per batre l’orgull del poble... ha...ha...ha.
(En finar aquestes paraules entra Ventura, tipus alt i forçut. Vesteix com els pastors catalans).
emigdi |
literari |
dimarts, 14 de maig de 2013 | 11:50h
El segle XIX castellanitzat.
El segle XIX a les comarques centrals dels Països Catalans, quant a referents culturals, va estrictament lligat a uns noms molt il·lustres, relacionats amb el virtuosisme religiós i amb camps creatius tan heterogenis com: la música, la literatura, les arts i la medicina, que varen lluir les seues dots creatives a un altíssim nivell, varen crear escola i varen gaudir d’una magnífica fama arreu de la resta de Catalunya i de l’estat. A part d’algunes notables excepcions, la majoria d’aquestes notòries personalitats eren originaris de la ciutat de Tortosa: els religiosos Sant Enric d’Ossó (Vinebre) i el beat Mossèn Manuel Domingo Sol; els músics Felip Pedrell, Ricard Lamote de Grignon i Josep Lamote de Grignon; els literats Jaume Tiò i Noé, Antoni Altadill, Brauli Foz (Fòrnols del Matarranya), i Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs); el lingüista Pere Labèrnia (Traiguera); els periodistes Josep Mompou i Josep Felip Vergez; els historiadors Daniel Fernández, Ramon O’Callaghan, Frederic Pastor i Lluís i Santiago Vidiella (Calaceit); el sociòleg Manel Sales i Ferré (Ulldecona); els lletrats Bonaventura de Còrdova, Francesc Riba, Ramon Foguet, i Joan Martí Miralles (Santa Bàrbara); els pintors Antoni Gimeno, Juli Moisés, Josep M. Marqués i Antoni Casanovas; els escultors Agustí Querol, Josep Anicet Santigosa, Antoni Riba i Ramon Cerveto; i el metge Jaume Ferran (Corbera d’Ebre). Quant al camp de les lletres, va haver-hi igualment un intens i diversificat treball que va abraçar gèneres ben diversos: - Algunes carreres periodístiques d’alt nivell. - L’apassionament per la dramatúrgia. - Un intens i romàntic conreu poètic - Una incipient novel·lística. - Tota mena d’estudis històrics i lingüístics. El treball literari superava amb escreix qualsevol altre període literari anterior. Si bé, la majoria d’escriptors ebrencs del segle XIX (a excepció de l’ús casual de la llengua catalana que varen fer alguns autors del darrer quart) encara varen conrear majoritàriament l’idioma castellà, després de més de dos centúries d’una accentuada decadència literària tant del català escrit com de la seua consideració social, accelerada per la implacable aplicació dels Decrets de Nova Planta (1717) que van prohibir l’ús públic de l’idioma autòcton. Era una època desnaturalitzada totalment i sense les idees nostàlgiques i populistes que va aconseguir impulsar el Romanticisme, quant a la importància de la recuperació de les tradicions pròpies i a la creació del concepte llengua nacional, que va fer reviure amb força la història i els símbols, la revolució cultural que va promoure el fenomen renaixentista no hauria estat de lluny tan significativa. Al mateix temps, l’alta influència dels corrents conservadors i clericals més reaccionaris, és a dir, els condicionaments ideològics d’una bona part dels nostres literats, forçosament van dificultar i endarrerir el revifament escrit de la llengua catalana a les nostres comarques, si el comparem amb l’evolució que va tenir en altres zones del Principat. Tanmateix, aquests dos profitosos moviments, Romanticisme i Renaixença, que han anat històricament lligats al desvetllament de la consciència catalana, no varen entrecreuar els seus camins a les nostres comarques. Molts escriptors van mostrar un notable interès per l’estudi de la història i de les tradicions comarcals i catalanes. Els podem considerar com antecedents directes del renaixement posterior de la nostra llengua, i treuen validesa a la famosa i funesta frase de l’escriptor barceloní Antoni de Capmany, quan va afirmar: - El català és un idioma antic i provincial, mort per a la República de les lletres. LITTERATUM
La majoria de literats varen haver de realitzar la seua brillant carrera literària lluny de casa, davant de la impossibilitat de triomfar sense moure’s de la seua ciutat o petit poble de residència. Quatre noms il·lustres varen exercir un gran mestratge en els seus camps respectius: Jaume Tió i Noé en poesia i dramatúrgia; i Antoni Altadill, Wenceslao Ayguals de Izco, i Brauli Foz, en la novel·la. Tió i Altadill eren tortosins, Ayguals de Vinaròs i Foz d’un menut poble del Matarranya. Tots ells van ser també uns excel·lents periodistes que van fundar i van col·laborar en un gran nombre de rotatius.
emigdi |
poesia |
dimarts, 14 de maig de 2013 | 06:40h
A SALVADOR ESPRIU (Campredó 9 de maig de 2013, la vespra de l'homenatge a les Terres de l'Ebre al poeta més gran dels que es fan i es desfan)
La parla d'un poble en flama, la parla diària d'uns parlants ben arrelats a la terra, al treball, als quefers diaris i quotidians. Benaurada terra de suor, de plany, d'història incerta, d'un passat amb sang. Maleïda terra a voltes, amb botxins i bufons enlairant emblemes gens nostrats. Estimat Salvador, si cal s'han d'encendre flames ardents, enarborar senyeres al vent, construir barques del temps, i volar per les alçades. La parla d'un poble etern, arrelat a la vida, a la gent, es canta a tot arreu, s'escriu vora un riu i en altes serralades. Diversa és la gent, diversa l'ànima, dels fills i les filles d'una terra nostrada.
A ARMAND ROBERT, BRIGADISTA (Campredó 27 d'abril de 2013, dies abans d'endegar les Jornades brigadistes de Campredó... en homenatge al brigadista Armand Robert, que va deixar petjada escrita a la torre templera de Campredó dies abans del sagnant pas de l'Ebre de la matinada del 25 de juliol de 1938)
De terra llunyana, amb ment ben sana, solidari tostemps amb el poble que pateix, sóc el brigadista proletari que serveix el món ben lliure i, ara, la terra catalana. Sóc flamenc, irlandès o francès, parlo la llengua nascuda a les entranyes, lluito amb el cor per serres abans estranyes, el cor em bat al front, amb el pes de les armes. Cavalls és l'indret del món on lluitarà, el vertader lluitador antifeixista, cauran les cadenes i el món sencer veurà, com valent és l'home nou socialista! Construirem una nova humanitat, amb ideals obrers, anhels ben sans, enlairarem la bandera de la llibertat, lluitant pel món, lluitant pels catalans.
Jo, Armand Robert
Vertader proletari, de l'exèrcit de l'Ebre, llibertari de totes les parts del món, donaré la sang pel meu ideari, car la tirania ma ment no pot concebre. Comunista sempre i amb cor obrer, ni banderes ni pàtries m'acompanyen, la meua pàtria és la terra, el meu país el món sencer. Amb el fusell a la mà i sense cap por guardo ben dins nobles sentiments, aquells humans que lluiten pel feixisme que cal abatre sense contemplació. Construirem un món lliure i solidari, bastirem la pàtria dels humans sense races supremes, ni imperis, ni Déus ni senyors, enlairant la bandera del nostre esperit humanitari. Trencarem cadenes que empresonen, no passaran idees dels feixistes, vencerem els enemics de la llibertat, serem adversaris de la inhumanitat.
(Campredó, 28 d'abril, preparant les jornades d'homenatge als brigadistes)
emigdi |
literari |
dilluns, 13 de maig de 2013 | 08:37h
Diumenge 5 de maig es presentava com una jornada dura i atractiva a la vegada. De ben d'hora havíem quedat els companys de Soldevila al bar-restaurant el Grèvol per anar-nos coordinant tota la feina. Vam tenir una agradable conversa amb la propietària, molt interessada en els fets de la guerra, a la qual gustosament vaig fer obsequi de la meua novel·la Expedient 3295, sobre la dissortada vida del meu iaio matern Ramon Sebastià i Cid. Vam anar carregant la camioneta i la furgoneta i ens vam dirigir cap a la zona de la torre de Font de Quinto. A partir de les 9.30 ja van començar a montar parades, les diverses haimes, mentre anava prenent vida tot l'entramat del grup de recreació de Faió, El Matarranya, el Ejército del Ebro. També arribaren els primers 4x4 de l'empresa Tortugat. El company Marc March, regidor d'ERC a Santa Bàrbara, es va encarregar de la realització de la ruta dels espais de la guerra a Campredó. Un tema a dignificar, en el qual treballarem abastament. Van quedar molt satisfets d'aquesta ruta que va portar al Mas de la missa, el Mas de mauri, la Casa cel prat i els grafits brigadistes de a torre. Durant el matí va haver-hi molta feina, Vaig tenir el goig del que ens visitaren uns quants professors de l'institut on treballo, cosa sempre reconfortant. Em vaig vestir de milicià igual com molts companys de Soldevila i amics d'altres associacions locals que són un mena de soldevilos més ja. Posteriorment vam dinar. Vam tenir una xerrada molt entretinguda durant l'àpat de la paella que generosament havia cuinat els responsables del Grèvol. Ens quedaven més de tres hores de recollir-ho tot, de desmontar l'exposició del casal. Una cervesa final al nostra bar de capçalera va servir per recapitular-ho tot. Tot havia anat sobre rodes. L'alegria al rostre de tothom era evident. Unes jornades a recordar ja que les havia treballat molt i en aspectes ben diferents. El toc Soldevila tornava a prendre volada, cosa que a Campredó ja és ben conegut! La producció de les Jornades: Un llibre d'història, Una peça teatral, una maqueta d'avió, un documental, un bloc, una pàgina feisbuc, 1 programa de ràdio... producció pròpia. A més, 4 conferències, 2 visites escolars, 3 exposicions, 1 recreació històrica, 1 festa musical, diverses entrevistes televisives, diversos articles periodístics, una ruta pels espais de la guerra, un massiu àpat popular.
Organitzar és produir, crear, gaudir del producte. Soldevila i Lo riu han organitzat, creat i gaudit, també finançat la major part de les jornades. Tota la recaptació del llibre Campredó 1931-1939 i de La roja flor de la nació es destinarà a despeses de les jornades i de la fira al carrer, tal com ja es fa amb el sou dels regidors d'ERC a Campredó. La major part dels actes han estat gratuïts, mentre que hi ha hagut un bon nivell de vendes de material independentista i sobre el conflicte bèl·lic. Tot plegat, bon autofinançament de les jornades, i agraïment a l'aportació de diverses institucions, que han ajudat en menor mesura al seu finançament. L'organització és tota una altra cosa...
emigdi |
literari |
dilluns, 13 de maig de 2013 | 06:39h
L’ERMITA DE SOLICRÚ
En èpoques molt antigues, en un poble molt xicotet habitat per pescadors molt pobres i altra bona gent, que estava situat en l’indret on el riu Ebre s’abraçava amb el mar, al qual els romans conqueridors donaren el nom de Cambredó, un nombrós grup de residents eren molt pietosos i volien homenatjar el Senyor de la terra i el cel. Van decidir construir una ermita. Aquesta no havia de ser molt gran, però havia de ser l’ermita representativa de tothom. Per aquest motiu van decidir construir-la en un lloc on tots els cristians de la vall meridional de l’Ebre podrien reunir-se cada diumenge i celebrar la litúrgia plegats. Els tres vells més intel•ligents de la regió, un de Vinaròs, l’altre de Val-de-roures i un tercer d’Amposta, van acceptar l’enorme responsabilitat de dirigir la sagrada construcció i molts joves del districte van posar-se a la feina laboriosament, uns carrejant pedres i altres netejant el terra dels brots de matolls i malesa espessa que formaven un bosc frondós i un amalgama intens de colors verdosos.
Van triar un lloc que feia una tisora i s’orientava cap a la vila de Morella al vessant oest i mirava cap a l’Ametlla de Mar en el cantó oriental. També coincidia en una zona on els camins de diversos pobles de renom es creuaven. Era un lloc ideal , on hi havia materials de construcció a l’abast.Després d’alliçonar tots els voluntaris disposats a treballar molt dur, van començar la seva pietosa i engrescadora feina, un dia tan senyalat com el de Sant Joan, abans que sortís el Sol. Van fer progressos inimaginables, mostra del seny empeny i devoció. La primera filera d’aquelles pedres enormes estava ja enllestida abans que es fes fosc i forçosament haguessin de parar. Al dia següent, novament de matinada, els improvisats constructors es van tornar a reunir al centre del poble, ansiosos d’aixecar els murs de l’església en dos o tres fileres si podien aquell dia.
Tots junts caminaren fins al turó on havien començat el treball, mentre entonaven cançons de glòria a Déu i de confiança en el futur de la humanitat. Però van quedar del tot estorats, quan arribaren allí i se n’adonaren que no quedava rastre del treball que ells havien fet el dia abans. Les piles de matèria primera estaven encara allí, però totes les pedres que ells havien col•locat amb tanta cura en aquella primera filera, havien desaparegut. S’hauria necessitat un veritable exèrcit d’homes, per poder endur-se les pedres, així que els constructors sabien que alguna força sobrenatural havia actuat en aquell indret, i calia analitzar detalladament les passes a seguir. Després d’una acalorada discussió, on es mostraren les primeres divergències, els tres vells savis van donar el vist-i-plau a continuar les tasques de construcció de l’església un altre cop, com si res no hagués passat.
Estaven convençuts que Déu els estava provant i no volien caure a la primera de canvi.Els treballadors van aconseguir, amb molt d’esforç i molts quilograms de suor vessats, tornar a construir aquella filera de pedres que havia desaparegut a causa de misterioses interferències, i se’n van anar cap a casa molt cansats, però del tot satisfets, quan la foscor de la nit va prendre possessió del cel.En el segon dia de treball, tristament se n’adonaren que no hi havia de nou cap rastre del seu dia de treball. Totes les pedres havien desaparegut. I una altra vegada, van donar mostres del seu empeny i tossuderia, quan de cap manera es van espantar o decebre, sinó que van decidir tornar a construir la primera filera de les parets de l’església.Però en el tercer matí, les coses estaven exactament igual, tot el seu treball desfet.
Tot i que aquesta vegada els vells savis de la comarca, després d’una reunió excitada i on començava a regnar el dubte i el desencís, van dir als constructors que se n’anessin cap a casa i esperessin futurs esdeveniments, ja que el tema era molt delicat i semblava que estaven malgastant esforços en va.Els tres vells van descobrir que cada nit rebien una mateixa visió a la finestra de casa seva que havien de tenir en compte i no menysprear, car no era cap casualitat. Era una llum brillant des de dalt del cel, que resplendia una llarga estona acompanyada d’una veu molt greu que deia:
- ‘Busqueu el cau del conill clar, però que no és blanc. Quan el trobeu construïu allí mateix i no en cap altre lloc l’ermita’.
Cap dels tres vells, que eren homes de molta fe, va dubtar a l’hora d’obeir tal celestial demanda, que ben segur era la clau per acabar amb èxit el temple. I amb aquesta disposició, ells van començar a buscar en diferents direccions, un conill d’un color tan inusual i de més estranya aparença.Tot aquell dia ells van divagar, buscant a través dels pinars i maleses que vestien les parts dreta i esquerra de la vall del riu Ebre. Tot aquell dia fins arribar la foscor van divisar moltíssims conills i llebres, però òbviament cap d’ells gaudia d’aquell color que només una força del cel podia enviar.
Molt cansats per la recerca i desesperats anímicament, havien acordat tornar-se a reunir en un lloc mític de l’estuari, davant de la torre mora que vigilava el tràfic de vaixells de l’esquerra del riu a l’entrada de l’estuari Ningú gosava parlar, car consideraven que tots els esforços serien inútils i ningú no tenia ni idea d’on seguir buscant amb un mínim de possibilitats d’èxit. Quan estaven a punt de marxar cap a casa, un jove de sobte va veure el conill d’un color cru, indefinible, que els feia senyals des del turó més alt a l’est de la torre.
Durant un instant ell va romandre quiet. Semblava que els mirava i els donava la benedicció. Llavors va desaparèixer i mai més el van tornar a veure, ni va deixar cap rastre de les seves petjades. De fet, tothom estava segur d’haver-lo vist durant aquell curt però meravellós instant. Al matí següent, els vells es tornaren a reunir i van ordenar els treballadors que comencessin a portar les pedres cap al lloc on el conill havia aparegut. Allí varen trobar un clot profund, on es reflectia la clara imatge del sagrat animal, amb una mena d’estandard pintat al terra.Quan ells van començar a construir l’ermita, el treball els semblava infinitament més fàcil que abans com si fossin ajudats per una gran força sobrenatural que no els deixava en cap moment.
Les parets van muntar a una molt remarcable velocitat. El sostre va ser col•locat en un tres i no res, i prompte l’església va ser totalment llesta per a les feines de peregrinació i adoració del Senyor. Els vells savis van demanar a les autoritats de la sagrada ciutat de Roma que santifiquessin l’ermita i tota la comarca i li donessin el nom de l’ermita de Solicrú, com a homenatge al sol que els il•luminà i els va permetre treballar i òbviament a aquell estrany color del conill celestial. Val a dir que per a la gent de la comarca, va rebre durant segles el nom de "L’ermita del conill pàl•lid".
Després de molts anys, el nom va ser et més curt i va esdevenir popularment ‘La conilla’. I fins als nostres dies, la vella ermita que roman en aquell curiós lloc, on es pot divisar tots els pobles del delta, significa la unitat natural de tots els pobles i la seva gent. I així sigui.
emigdi |
literari |
diumenge, 12 de maig de 2013 | 10:43h
Dissabte 4 de maig va ser veritablement intens. Al matí, s'havien de preparar uns quants rètols per als assistents a la recreació històrica del dia següent. Al matí, igualment, vaig tenir l'obligació-devoció familiar de sempre, el partit de futbol d'alevins de l'equip on juga el meu fill, que van guanyar justament al camp de la Santa Creu del Jesús Catalònia. A la tarda, a part de les habituals trucades entre els companys de Soldevila i ERC per tal de deixar-ho tot ben lligat, tenia una altra obligació personal en haver de fer una xerrada a l'acte que l'Assemblea Nacional Catalana organitzava a la població de Rasquera (Ribera d'Ebre). Allí vaig poder fer el meu habitual discurs optimista, de reivindicació d'un passat lloable i d'un futur que està a les nostres mans, amb la independència a tocar que tenim de part de la nació catalana, tal com havia fet anteriorment en actes similars a les poblacions de La Ràpita, el Perelló, Camarles i Santa Bàrbara. Vaig arribar un xic tard a la multitudinària xerrada de l'historiador Joan Carles Lleixà sobre el pas de l'Ebre per Campredó-Amposta. Va ser molt gratificant veure tantíssima gent present a l'acte. Tot el treball, tota la motivació d'aquests dies, es veu justificada per l'alta presència de gent a tots els actes i per la qualitat d'aquests. L'historiador planer va fer referència al meu llibre Campredó 1931-1939, i va fer una xerrada excepcional marcant els punts de l'activitat i donant un munt d'informació al respecte d'aquesta batalla amagada dintre de la gran Batalla de l'Ebre. Havia d'arribar, però,el plat fort de la jornada: el passi del documental El pas de l'Ebre, que havien realitzat German Machí Castells i German Machí i Caballé. Havia vist alguna imatge ja que vaig ajudar en la correcció lingüística a l'amic German júnior, un xaval al qual aprecio molt perconalment i la trajectòria del qual segueixo abastament. Cal felicitar els autors per una obra molt ben aconseguida, que va ser seguida atentament pel públic. Justament el referent de les jornades era justament l'edició d'un llibre d'història, l'estrena d'una obra teatral, l'elaboració d'un documental, la construcció d'una maqueta- aviò. Llàstima que no va acompanyar el so, cosa que va impedir seguir el fil del documental en algun moment, A Campredó, les infraestructures solen ser massa sovint deficitàries i ens deixen un mal regust de boca, fins i tot en el cas d'un sistema de so! Ara bé, queda un documental magnífic gràcies al savoir-faire de German, que ens deixa un document històric de primera línia. El documental El pas de l'Ebre suposava una magnífica cloenda a les jornades. Era la cirereta, veritablement, de la qual ens sentim més que orgullosos i orgulloses els i les organitzadores de Soldevila i Lo riu. Vam comptar amb la presència dels i de les membres del grup de recreació El ejército del Ebro, de Faió (Matarranya), que van donar caliu a una jornada que recordarem durant molt temps. El president de Soldevila, Damià Grau, va ser el darrer en agafar la paraula i va donar instruccions al nombrosíssim públic assistent envers la història jornada que ens esperava diumenge; a més de mostrar-se altament satisfet pel desenvolupament de les jornades i pel treball realitzat pels organitzadors i les organitzadores. La cloenda de Damià deixava el regust de satisfacció de tots aquells i totes aquelles que hem dedicat moltes hores a unes jornades que estan sent veritablement esplèndides, nodrides de gent i amb un bagatge increïble quant a resultat: un llibre d'història, un documental, una maqueta-avió, una obra de teatre, etc.
emigdi |
literari |
diumenge, 12 de maig de 2013 | 08:42h
LES FADES DE LA BASSA VENÈCIA
El vell Tomàs Miravalls i la seua esposa Agustina Fàbregues havien treballat dirigentment durant els més de trenta anys que portaven de matrimoni, la finca que va heretar ell quan varen expirar els seus pares, la qual tenia vint-i-cinc jornals de terra fèrtil i tres de malesa, i es trobava a la partida de Roca-corba, al costat mateix del barranc dels Pixadors, part de la qual travessava. Havien ensenyat l'ofici de pagès als seus tres fills (en Ricard, en Rafelet, i en Francesc), els quals demostraven una passió pel treball de la terra que igualava la dels seus pares. Venien de sang pagesa i es feia notar. El seu màxim orgull era el fet que havien convertit la seua garriga en la més productiva de tota la regió de l'Ebre final, gràcies al seu enginy i sobretot al suor del seu front.
Al vell Maso, se'l considerava un veritable virtuós en el camp de la pagesia, per la qual cosa els seus oliverars s'havien fet famosos arreu de la vall de l'Ebre. Quan arribaven els mesos de primavera i sortia la primera mostra, tenia el costum d'adornar la capella del Mas de la Missa, que rendia el culte a Sant Joan Baptista, amb uns preciosos rams que eren beneïts pel senyor rector de la parròquia de la Petja, mentre tot orgullós escoltava els nombrosos comentaris que lloaven la seua laboriositat; tot i que era a l'hivern l'estació que li permetia lluir-se encara més, just quan recollia la collita, llavors provocava una enveja sana entre la resta de camperols, car el seu oli era el de més bon gust i menys grau. El portava a moldre a l'esplèndid molí del Raval del Pom, un edifici que presentava una estructura pètria impecable, el qual havia estat construït per tal d'albergar una església rural, però que mai no va ser usat per a tal propòsit, ja que fou substituït per l'edificació del temple vell de la partida de Campredó, donat que hi habitava un nombre superior de població que al Pom. Els seus propietaris, se'n feien creus de la quantitat de barselles que els portava amb el carro i el sacrificat matxet (que s'estimava com si fos un altre membre de la família), dia sí dia també, així com de la bona qualitat d'aquelles olives que aconseguien fer un oli gairebé sense grau. Molts agricultors del ram li demanaven consell, sobre quina varietat d'olivera seria aconsellable de plantar en la seua finqueta, donades les propietats del sòl, o fins i tot, si els allargaria quatre pollissos dels seus, els quals s'estalviaria de cremar, per tal de plantar-los i provar de tenir una bona collita la propera estació. en la ment de tots estava la il·lusió d'igualar la qualitat d'aquell oli.
També se'l coneixia arreu per ser un home amb molt de sentit comú, que el portava a ser correcte sota totes les circumstàncies, a les verdes i a les madures. La seua filosofia de vida el portava a mai no pronunciar una paraula damunt d'una altra, o embarcar-se amb experiències agrícoles desconegudes, com serien alguns conreus que difícilment quadrarien amb el clima ebrenc i mediterrani. No cal dir que estereotipava el seny català, cent per cent. Tenia totes les seues tasques laborals planejades per a cada estació. Creia en l'experiència com a font de saviesa, que demostraven unes veritats com un temple, com que el mal d'esquena vol dir ventada, o els refranys que havien sentit tota la vida: Aigua de febrer, va la mar de bé; roig a la serra, aigua a la terra. Mai no descuidava allò que podia passar davant d'un aiguat o un temporal de vent, així que mai no l'agafaven desprevingut, amb els pixats al ventre com expressa el llenguatge col·loquial. Les desgràcies queien als camps dels altres, perquè home previngut veritablement val per dos o més i tot.
No ens cansarem de repetir que no hi havia un millor pagès en tots els territoris que abraçava la corona de Catalunya i Aragó. Però de vegades la vida mos ensenya que cal aventurar-se i oblidar una mica la perfecció que dicta el seny o sentit comú, en la qual cosa en Tomàs Miravalls es va veure vençut i va fallar. A més o menys una hora a peu de la zona de Roca-corba, hi ha la bassa Venècia, la qual disposa de mesures xicotetes, però serveix per donar el nom a una altra fèrtil partida d'oliverars, ametllers i garrofers. Segons els homes i les dones que habitaven a les hortes de Font de Quinto, Sant Onofre, el Rodeo, el Racó de menja i dorm, Vinaixarop, les Barraques, Mas del frare i Soldevila, era el lloc favorit on apareixien les Immaculades, unes dames nobles que vivien a la terra de les fades. Més d'un il·luminat afirmava que havia contemplat aquelles belleses sense igual i sentit els seus dolços càntics, mentre passejaven vora la bassa o es banyaven en les seues aigües, sempre en dies d'estiu i acompanyades per uns galgs esplendorosos i tres o quadre vaques lleteres precioses.
El vell Miravalls mai no es creia aquestes parladuries, perquè l'existència de fades era inacceptable dintre del sentit comú que dirigia tots els seus pensaments. Tot i això, des que el seu amic Joanet de Mussol li havia explicat amb detall que les havia vistes la nit del solstici d'estiu, sota un cel farcit d'una amalgama de colors fascinadora, ell no podia parar de pensar en les vaques boniques que eren mencionades cada vegada que sentia parlar d'aquelles meravelloses aparicions. Es preguntava si, en qualsevol cas, aquell ramat podia ser real, perquè s'havien perdut d'alguna granja distant de les que hi havia més enllà del Coll de Santa Caterina. Els seus propietaris n'estarien molt de preocupats, car una vaca per a un pagès pobre és la font de la riquesa. Finalment va decidir que solucionaria aquell dilema que li estava donant un inusual mal de cap. Una nit molt calorosa, en la qual apetia de debò un bon bany d'aigua fresca, es va desplaçar ben calçat fins la Bassa Venècia. Només va agafar una corda llarga, en cas que veiés alguna cosa. Ni la seua dona ni els seus fills no en sabien res de l'empresa que el guiava aquella lluminosa nit.
L'astut Maso es va amagar darrera uns arbustos i va esperar esdeveniments. Just en el moment que el sol es va pondre, un cel estelat va aparèixer que aportava unes sensacions romàntiques al cos, llavors la superfície de la bassa es va moure i van eixir de les aigües tres dames boniques, darrera de les quals van aparèixer tres gossos i tres vaques esplèndides que demostraven estar plenes de vida. Mentre les fades caminaven lentament al llarg de la vorera amb els fidels gossos vaguejant al seu voltant, les vaques van començar a mastegar l'herba d'aquells prats, que es mostraven esplendorosos sota la llum dels estels. Era tot un paradís suculent per als animals, i una aigua refrescant per a les belles fades. El vell pagès, en el seu amagatall, gaudia d'una vista excel·lent d'aquell espectacle, només propi dels somnis màgics, que precisament mai no hauria somniat que pogués existir. Estava al·lucinat, tal fou l'admiració que li causaren les fades i el seu preciós ramat, que es va aixecar per veure-les encara millor.
Les dames encantades el van filar de seguida. Sense encantar-se, totes tres es van endinsar a la bassa i van desaparèixer sense deixar cap rastre, els tres gossos les van acompanyar i també dos de les vaques. Però va haver una tercera que s'havia desplaçat a un altre prat veí endinsada en el plaer de menjar, no va sentir la crida de les seues companyes, i va prendre's el seu temps per tornar a la bassa, llavors fou quan en Miravalls va poder capturar-la amb la seua corda. Es va apressar a tornar a Roca-corba, més content que un gínjol, mentre vigilava que no el veiessin. Ningú se n'havia d'assabentar, sinó el prestigi del seu seny se n'aniria en orris. Val a dir que la vaca li va facilitar les coses, donat que era tan amable com maca, i pacientment va acceptar el captiveri.
A partir d'aquell moment, va arribar un temps de gran prosperitat per al pagès Miravalls, la seua esposa i els fills. La vaca fada va esdevenir la gallina dels ous d'or, i va proporcionar-los una immensa fortuna. La qualitat de la llet que extreien, excedia qualsevol que fos coneguda, mentre que la mantega, el formatge i el brossat que s'aconseguia amb aquella llet tenien un gust extraordinari. Arribaven encàrrecs de banda i banda del riu Iberus, ja que tothom volia gaudir d'aquell producte tan saborós i dels seus derivats. A més, la vaca va engendrar nombrosos cadells, que varen engrandir aquell ramat d'encant, que era amb escreix el més gran i valuós de tota la regió. El nom de la vaca estranya o encantada era conegut arreu, la qual cosa enorgullia encara més en Miravalls. Els tres fills varen esposar-se, un darrera l'altre, amb tres noies treballadores com les que més, que els feien vestir amb elegància. Les seues fastuoses festes de noces seran recordades durant molt de temps per aquelles contrades. Una colla de cantadors va amenitzar-les, els quals van emocionar tota la gent del poble sencer, que havien estat convidats. Tots ells cantaren les excel·lències del vell pagès, que orgullós de la seua fortuna i el seu seny els escoltava.
No hi ha millors oliverars, en tota la comarca de l'Ebre, que els de Tomàs Miravalls, el millor pagès del regne.
La llet de can Miravalls és de qualitat major, la vénen a un preu baix i igualment es fan d'or.
Els anys van anar passant, i la vaca encantada va arribar a una edat, en la qual les de la seua espècie ordinàries comencen a perdre la seua qualitat com a lleteres, així com la possibilitat de tornar a ser mares no és gens aconsellable, donat que les vaques velles no donen llet de qualitat acceptable. El seny li dictava al vell Maso que havia de ser sacrificada, i haurien de vendre la carn a l'escorxador, no fos que se'ls morís abans i es quedessin sense res. Així que va enviar a buscar un amic que treballava com a carnisser, el qual va emportar-se la vaca encantada a l'escorxador. Ai, trons!, la impossibilitat d'en Miravalls d'acceptar una situació que no tingui sentit comú va ser la catàstrofe. El carnisser ja havia aixecat el ganivet, quan de sobte un crit va aturar el seu braç i el va deixar paralitzat. Des de dalt del coll dels Argilers, on llueix la torre de Sant Onofre, una senyoreta molt bella amb una veu dolcíssima, va cridar el seu ramat i tots van anar cap a ella, no només la vaca encantada sinó cadascun dels seus descendents, que formaven una llarga i disciplinada filera. En Miravalls i el carnisser no foren alliberats de l'encantament, fins que la majoria dels cadells s'havien endinsat dintre de les aigües de la Bassa Venècia. En aquell moment, ells van córrer tan ràpidament com els van permetre les cames i van mirar cap a baix de la bassa encantada. Van ser a temps de veure la darrera part del ramat entrar dintre de l'aigua i desaparèixer més enllà de la superfície. Les vaques, els gossos, i les fades no han estat vistos mai més des d'aquell dia.
emigdi |
literari |
dissabte, 11 de maig de 2013 | 13:59h
Divendres 3 de maig vaig tenir un compromís laboral a la tarda com a professor d'anglès, amb la qual cosa va ser el dia que vaig viure menys intensament les jornades. És allò de fer complir el famós refrany: l'obligació sempre va al davant de la devoció, cosa que sempre he tingut molt clara. Mai no he perdut una hora de treball pel fet literari, i no crec que mai ho faci. Tot i això, vaig ser a temps d'arribar a meitat de la conferència que impartia l'Antoni López, de l'associaciño Lo riu, sobre les Brigades internacionals. Ja vaig comentar en un apunt anterior que jo mateix m'havia preparat una detallada conferència en anglès sobre la importància històrica d'aquestes milícies de la solidaritat internacionalista, la qual cosa va ser tot un repte professional. Properament penjarem la conferència aquí al bloc, en llengua anglesa però. El tema m'interessava de debò, i el conferenciant se'n va sortir amb escreix quant a la seua dissertació sobre punts en particular que trepitjaren els brigadistes. Va donar un missatge molt clar sobre els ideals que els movien, així com d'allò que realitzaren durant la seua estada vora l'Ebre. Posteriorment, vàrem poder veure el documental Compañeros, que ens havia cedit l'associació Terra de Germanor. Sempre sóc molt sincer amb els meus judicis i les meues opinions. El documental no va ser del meu gust ja que esperava alguna cosa diferent. No em va agradar l'enfocament i tampoc el contingut, que se'm va fer un xic farragós. A la nit, novament un bon sopar en un restaurant local va acompanyar una bona xerrera i la planificació de molts treballs conjunts amb els historiadors-conferenciants. Encara vam tenir temps de reunir-nos amb les balladores del Grup de balls de Campredó per tal d'encara algunes activitats conjuntes i relatives a la fira Mestràlia, que ja s'apropa.
Cal destacar de nou la bona assistència de públic a la conferència i l'atenció que prestaren sobre el fet brigadista. Molt de treball, però molt contents de com estava anant tot plegat.
emigdi |
literari |
dissabte, 11 de maig de 2013 | 07:27h
EL MINOTAURE DE CAMPREDÓ
Conten els més vells del poble que fa uns quants milers d'anys, quan encara es desconeixia l'ús del paper per narrar les històries fantàstiques (aquestes es transmetien oralment de pares a fills i d'aquests als nets), tots els ciutadans que habitaven vora l'estuari de Campredó estaven terriblement espantats per un monstre lletgíssim i salvatge que residia a la veïna Bahia de la Carrova, just en l'indret on el riu s'unia voluntàriament al mar. Aquest minotaure, nom amb el qual se'l coneixia popularment, era una enorme bèstia que tenia dos caps, amb només un ull grandíssim que tenia un color verdinós fosquíssim, un pit quadrat i robustíssim, quatre cames molt àgils que li permetien desplaçar-se amb enormes saltirons, i unes aletes molt ben desenvolupades per a nedar; tot i que el que veritablement espantava era les flamarades de foc que treia per la boca, que estava situada en el cap que no tenia ull. També posseïa poders sobrenaturals, els quals utilitzava quan estava de mala lluna, que malauradament era dia sí dia també, per cremar els arbres del bosc i la garriga, destruir les cases de fusta, robar els aliments més saborosos, provocar inundacions calamitoses que feien malbé tots els conreus de la pagesia, i ofegar cada cap dels diversos ramats que pasturaven pels erms.
Com a mostra que la seua crueltat no tenia final, era el fet que tenia especial predilecció per capturar els corderets més joves quan els alletaven les seues mares, perquè la seua pell era més fina, i a més, el plor dels cadells xicotets era tot un al·licient, donat el seu tarannà malvat i destructiu. Totes aquestes malifetes arruïnaven completament els camperols, als quals els era molt difícil recuperar-se, ja que en aquesta època tan llunyana, encara no hi havia indústria i tothom vivia de la terra.
Els pagesos usaven totes les ferramentes que tenien al seu abast per combatre'l. Fabricaven aixades de fulla gruixuda, serres de cent dents, espases d'un metre d'allargada, ganivets de grans dimensions molt afilats, i un llarg etcètera d'instruments, dels quals ara no en recordo el nom, contra aquest terrible bitxo, però tots els esforços i l'enginy dels camperols resultaven inútils.
Els joves més valents provaven d'enfrontar-s'hi cara a cara, però cap arma fabricada per la mà humana podia causar cap dany a la dura pell de la bèstia. La lluita resultava ben desigual, era com colpejar una paret que fa un gruix de més d'un metre, sense alterar una pedra. Era tan fort, que els cops de les armes fabricades pels homes ni tan sols li feien pessigolles. La desesperació era total, semblava impossible que hi hagués un remei que posés fi a tanta destrucció.
Els homes més vells i, consegüentment, els més savis de la població, que rebien de mal nom "Els barba grisa", pel color del pelatge que cobria la barbeta de la cara, van celebrar una reunió d'urgència, en la qual van decidir que hi havia només una cosa que podien fer, però tal com la feina pertocava, havien d'usar tot el seu enginy i anar amb molta cura perquè si fallaven, les conseqüències podrien ser catastròfiques, car la ràbia d'aquella bèstia cauria damunt d'ells, i seria el veritable final. Havien d'aconseguir treure el monstre de la Bahia, tan prompte com fos possible, i emportar-se'l ben lluny d'allí. Era essencial per a l'èxit de l'aventura, poder apartar-lo del seu espai natural, i introduir-lo dins d'un llac xicotet que hi havia a l'altre costat de les muntanyes, perquè sol i enfonsat en aigües desconegudes, deixaria definitivament de ser un perill constant per a la població.
Van començar els preparatius immediatament. Van soldar un bon rastre de cadenes del ferro més resistent, i van fer venir a l'estuari de Cambredó els dos bous més forts de la contrada, que havien guanyat deu vegades consecutives els concursos anuals de força. Dos gegants sementals que pertanyien a la popular família Aguiló, que els criaven a la partida de Vinaixarop, on hi ha una torre antiguíssima, que estaven acostumats a unes condicions de vida realment difícils. Encara que el dilema de com endur-se el monstre d'allí, per tal que pogués ser encadenat pels bous encara estava per solucionar. Tot i que havien debatut moltíssimes possibilitats, cap d'elles no semblava del tot viable. No podien desplaçar-se a la Bahia per mig d'una barqueta, perquè els veuria d'immediat i els atacaria sense pietat, tampoc era una bona idea esperar el moment que decidís creuar el riu, perquè estaria de peu i llavors seria impossible fer-lo caure, car la seua força era immensa i els seus reflexos inaudits.
Afortunadament, després de llarguíssimes i monòtones sessions discutint el tema, a una joveneta se li va ocórrer una idea perfecta, que els hauria de treure de tots els mals. De tots era sabut que el cruel monstre tenia especial fascinació per les noies maques, especialment sí eren fadrines i portaven perfums olorosos. Les essències que emanaven el treien de polleguera, però en un sentit positiu, li alleugerien la ràbia una estona. La solució era tot un enigma, però calia mantenir l'esperança. Mostrava almenys en aquest aspecte una mica de qualitat humana, amb la seua excitació per la bellesa jove, i ells havien de saber treure tot el profit possible d'aquesta gran debilitat, que era l'única que el monstre exterioritzava. El seu taló d'Aquiles podia ser el principi del final.
La noieta més maca del poble, va decidir actuar de pressa i ser la primera voluntària per a tal delicada empresa. Va fer una prometença que assegurava que els seus encants el captivarien de tal manera, que cauria rendit als seus braços, i el convenceria que anés a viure al llac que li tenien destinat. L'havien de portar a una sèquia molt espaiosa, situada en una vall prop de les finques de l'Espluga, que seria assetjada per tots els homes de la població, que estarien convenientment armats. Tot ho tenien ben pensat, el moment de la veritat s'apropava. Només calia actuar amb fermesa. Els bous gegants i els homes amb les cadenes es van amagar als pinars que hi havia a la partida del Rodeo, mentre la pulcra fadrina va seure a la vora de l'aigua i va cridar el monstre amb la seua veu suau i entendridora, i usant les paraules més dolces de les que conté el diccionari.
- Vine dolç Minotaure, que oloraràs el meu perfum, que ha estat fet amb la mescla de sals naturals i l'aigua més clara i fresca. Vine, que sentiràs el meu cor com batega car rebossa d'amor i gentilesa, i pot ser per a tu. Mai no has conegut una sensació millor, que la tendresa que surt de mi. Sóc la reina de la pradera, la princesa dels mars, la que té la veu més dolça i les olors més ancestrals. Vine, que sentiràs la melodia més bella de les que es fan i desfan.
Sóc com una gavina voladora que traspasso el meu destí, cerco algú en aquesta platja que dirigeixi el meu camí. Provo d'agafar la papallona que voleia per aquí, busco trobar un bon home i que sigui millor marit. Sé que el bon Minotaure m'estimarà molt a mi.
A poquet a poquet el monstre, que no se'n sabia avenir i estava totalment confós, va anar traient els dos caps i va abandonar les profunditats. Aquell meravellós càntic continuava, i el seu esperit es fonia com la xocolata, car eren les primeres paraules dolces que sentia en la seua vida.
Vine, vine, Minotaure apropa't tendrament a mi, et sentiràs com en el cel i menjaràs com en un festí.
Va deixar les aigües enrera per seguir la dolça veu de la noia. Va trepitjar terra ferma, es va encaminar cap a la noieta i va posar un dels seus horribles caps damunt de la seua faldilla. L'olor encisador que aquesta desprenia el va fascinar de tal manera, que va agafar un son molt profund. En el seu somni, ben segur que pensava en la bellesa de la noia, la seua dolça veu i el seu perfum encantador.
Via fora! Ara o mai! Aquests van ser els crits unànimes dels improvisats guerrers, que retronaren en una regió que havia estat al llarg dels segles molt pacífica. Era el moment, els homes van sortir del seu amagatall i traient tota la força de les seues entranyes, van posar les cadenes al voltant del coll del monstre. La bèstia furiosa es despertà commoguda i va reaccionar brutalment, colpejant la noia amb les seues impressionants mandíbules, mentre intentava alliberar-se de les cadenes i donava uns crits com un posseït, que feien tremolar tothom. Però no hi havia lloc per a la desesperació, les cadenes havien estat premudes adequadament, i els enginyosos bous van començar a estirar-les amb total destresa i convenciment. Molt lentament però sense pausa, i ajudats per la força que cada home podia posar de la seua part, el monstre va ser arrossegat ben lluny d'aquelles aigües, on se sentia amo i senyor.
El primer pas ja s'havia complert. Però la part més dura del treball dels animals encara estava per arribar. Ara calia la laboriosa tasca d'emportar-se'l cap al Coll redó, on hi havia el llac que li tenien destinat com a la seua futura residència. Tots els vilatans van poder contemplar emocionats l'espectacle, mentre animaven els bous i els donaven naps i pastanagues. Les petjades que deixava la poderosa bèstia amb els seus quatre peus majestuosos eren imborrables, i per això tothom les recorda, malgrat que vagin passant els anys. Finalment van arribar a la partida de Soldevila, concretament a un indret totalment cobert pels aiguamolls, que originàriament es deia la Sèquia Blava, però que passà a anomenar-se el cim del valents.
Aquells bravíssims animals van haver de fer un esforç tan enorme, que l'ull esquerre d'un i el dret de l'altre varen caure al terra i van vessar milers de gotes d'aigua, que prengueren forma d'unes llàgrimes que van omplir una sèquia, la qual va rebre en el seu honor el nom de Sèquia dels Sementals. En aquell preciós manantial, d'aigües encantades que es perdien en la immensitat de l'Iberus, el qual era un flumen sagrat en aquell moment de la història, i contemplats per l'ésser suprem que els vigilava des de les altures, els homes més valents de la història de la nostra comarca van deixar anar les cadenes. El monstre es va tirar a dintre immediatament i es va enfonsar. Tothom el perdé de vista, amagat en les profundes aigües, presidides per una blavor que feia mal a la retina, de la bellesa que emanava. I encara en els nostres dies, que estan dominats per la raó i la ciència, i plens de gent que no creuen res que no es pugui demostrar científicament, aquí al poble de Campredó la gent més vella i, consegüentment, la més sàvia del lloc, contaran als forasters que el ferotge Minotaure encara resideix sota les aigües, d'on no gosarà mai més sortir-ne, ni si fos cridat per la veu més dolça de la noieta més bella de tot el planeta.
emigdi |
literari |
divendres, 10 de maig de 2013 | 10:10h
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913- Barcelona 1985) ha estat una de les grans veus de la poètica catalana de tots els temps: un gran escriptor del segle XX el qual va esdevenir un veritable segle d'or de les nostres lletres. La seua producció literària (en l'àmbit de la dramatúrgia, la poesia i la narrativa) és força extensa. Cal destacar els llibres: La pell de brau, El cementiri de Sinera i El caminant i el mur. Va caracteritzar-se pel desenvolupament d'un univers literari molt propi, identificat sota el nom de Sinera, la població d'Arenys llegida al revès. Un dels seus grans èxits va ser igualment Primera història d'Esther, la pionera obra teatral. El cantant de Xàtiva Raimon va musicalitzar alguns dels seus poemes, cosa que ha contribuït notablement a difondre la seua poesia.Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya a través del paisatge d'Arenys de Mar. Espriu va ser un destacat membre d'una brillant generació que va sofrir l'exili interior. Aquells que varen haver de viure en pròpia pell la reclusió i persecució de la llengua pròpia i realitzar la tasca intel·lectual sota un règim que privava tot tipus de llibertats individuals i col·lectives. Van ser un espill del fet que allà on hi hagi un català, sorgirà una editorial, un llibre, un poemari, malgrat les circumstàncies històriques que ens toqui viure com a nació catalana. Tant els autors de l'exili exterior com els de l'interior van realitzar una tasca literària magnífica, sota circumstàncies personals veritablement lamentables. Espriu és un poeta extrraordinari, immens. En un país normalitzat indubtablement hagués aconseguit el premi Nobel de literatura. Passa que vivim en un estat que considera la llengua i la cultura catalanes com a enemigues i que impedeix tota difusió exterior gairebé per llei. La seua obra ha merescut l'interès de nombrosos estudiosos d'arreu del món, que l'han traduït i difòs abastament. Divendres 10 de maig tindrà lloc l'homenatge a les Terres de l'Ebre. Soldevila, Òmnium, la Biblioteca Sebastià Juan Arbó i la regidoria de cultura d'Amposta han organitzat un acte d'homenatge a una gran figura de les nostres lletres. Hi intervindran Elvira Prado i Marc Comadran que faran una xerrada-recital, que ja han portat arreu de la geografia catalana. Sílvia Panisello i Emigdi Subirats recitaran dos poemes català-anglès; mentre que Esmeralda Ferré, acompanyada al piano per Josep Ollém interpretaran diverses versions cantades dels seus poemes.
Un nou acte cultural de nivell, que esperem tingui una resposta cituadana molt positiva. Llarga vida a la difusió de l'obra de Salvador Espriu. Aquests són els dos poemes que recitarem amb l'amiga Sílvia Panisello.
A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.
At times it is necessary and inevitable that a man should have to die for a people, but never should a people have to die for one man alone: always remember that, Sepharad Make secure the bridges of dialogue and seek to understand and love the different ways of thinking and speaking of your children. So rain might fall slowly in the sowed wide fields and air might fly like a soft benign stretched hand. So Sepharad might live eternally in order and in peace, to toil in tough and warranted freedom.
Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor. La vella i fràgil plata esdevé tarda parada en la claror damunt els camps. La terra, amb paranys de mil fines orelles, ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. Sí, comprèn-la i fes-la teva, també, des de les oliveres, l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent: "Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor."
Men are diverse, and diverse are their languages, and many names have been apt for a single love The ancient fragile silver becomes afternoon widespread in the brightness on the fields. The land, with pitfalls of thousand thin ears, has captivated the birds with songs in the air. Yes, take it and make it yours, from the olive trees as well, high simple truth of the soothing voice of the wind: Languages are diverse, and diverse are their men, and many names will be apt for a single love
emigdi |
literari |
divendres, 10 de maig de 2013 | 06:31h
ETS CULPABLE
En Daniel va prémer els ulls amb totes les seves forces. Era incapaç de mantenir-los oberts durant un sol segons més. Li calia imperiosament desconnectar. No comprenia què podia haver fet malament, ni quina de les seves actuacions els havia pogut molestar tant. I el que era encara molt pitjor, era ben conscient que l’acabament d’aquell malson no estava en les seves mans. Va anar donant voltes i més voltes pel llit. Va beure una mica d’aigua. Va tornar a engegar el llum i va agafar una de les lectures obligatòries del trimestre que habitualment tenia a la tauleta de nit. Va llegir durant uns pocs minuts, tot i que no va poder trobar la manera de concentrar-se. Va anar al lavabo, i va tornar a apagar el llum. La seva ment no s’aturava. No va poder agafar el son fins a altes hores de la matinada.La seva mare el va despertar com de costum abans de dos quarts de vuit. Va prendre una dutxa ràpida i de seguida va anar a la cuina a esmorzar, tot i que no va poder ingerir absolutament res. Tenia moltes ànsies i sentia l’estómac completament revolt. Va insinuar-li a la seva mare que es volia quedar a casa perquè no es trobava gens bé. No havia perdut ni una sola classe en tot el curs. Ella va reaccionar amb l’habitual resposta implacable quan es tractava d’afers escolars…- Sembla mentida que siguis tan irresponsable i que t’hagi de recordar que ja vas estudiar ben poc anit. Vas apagar el llum ben aviat, massa. No comprens que no et convé perdre classes tant a la lleugera. Sort que jo estic sempre a l’aguait! De vegades sembles un immadur, i si fos per tu ja t’hauries jugat la matrícula d’honor. Has de prendre consciència d’una vegada i per totes que no et queda cap altra opció que traure-me-la.Pocs minuts després en Daniel va sortir de casa amb la motxilla a l’esquena. Anava a pas lent. Li retronaven encara les dràstiques paraules de la seva mare que no li havien deixat cap alternativa. No li apetia veure ni parlar amb ningú. S’estava aproximant a l’institut i sentia com la por s’apoderava del seu cos ràpidament. Va pujar les escales sol i va dubtar tímidament abans d’agafar el llarg i estret passadís que portava a la seva classe. L’Alberto Gómez el va veure de lluny i li va faltar temps per donar el crit de guerra dels darrers dies.- ¡Marica a la vista! ¡Culos contra la paret!En Daniel va intentar fer orelles sordes. Va seguir el seu pas, malgrat que havia de passar per davant d’aquell que l’acabava d’insultar, que estava envoltat d’un nodrit grup de noies que li reien totes les gracietes, i l’ajudaven a enlairar-se com a un autèntic líder. L’Alberto es va interposar bruscament en el seu camí. Li va fer diversos senyals humiliants i es va tocar els genitals amb les dues mans de manera ofensiva. Li va donar una forta empenta, i després va proferir els seus insults de cada dia.- Seguro que te has puesto caliente que te haya tocado, ¡chupa pollas de mierda!En Daniel no va gosar dir res. Va acotxar el cap i va encongir les espatlles. Va entrar a classe i va seure en el seu pupitre habitual, a la primera fila. En Joan i en Carles, els seus íntims amics d’infantesa, que des del primer dia que havien entrat a l’institut havien segut plegats, s’havien canviat de lloc. Varen col•locar-se dues files al seu darrera i a l’altra part de l’aula. En Daniel va haver d’engolir fort. S’havia quedat sol.A dos quarts de nou va entrar el professor d’anglès, en Jordi Ventura. Era nou a l’institut. En Daniel es mostrava absent, tot i que era la seva assignatura favorita. L’Alberto Gómez i la seva quadrilla varen passar-se tota l’hora llençant-li tota mena de paperets al seu pupitre amb unes frases que tiraven amb bala: “Te estàs comiendo con la mirada el culo de Jorge”.A les onze va sonar el timbre. Era l’hora del pati però en Daniel no sabia on anar. Se sentia observat amb lupa en tots els seus moviments, i qualsevol camí que emprengués seria considerat com una veritable afronta. Si entrava a la biblioteca, causaria les ires dels de sempre ja que l’acusarien de ser un empollon de merda. Si anava a fer un entrepà al bar, hauria de passar per davant d’ells i suportar les seves paraules agrejades i les seves provocacions inacabables. A més, en Joan i en Carles ni tan sols l’havien esperat.Aquell matí, al pati, el seu nom anava de boca en boca. La Roser Figueres, la noia que sortia amb l’Alberto des de feia més d’un any, va comentar que no era un mal noi, ja que sempre ajudava amb els deures a tothom que ho necessités, i que sentia pena per tot el que li estaven fent:- No veieu que s’ho està passant molt malament. No hi ha dret que li feu la vida impossible, si no us ha fet absolutament res. I no ho sabeu si és homosexual! És mania vostra, que ell no s’ha insinuat a ningú ni en teniu cap prova palpable. I si realment ho fos, no passaria res. Se suposa que vivim en llibertat i tothom és ben lliure de tenir l’orientació sexual que li plagui.- Si es el maricón del barrio ¿Qué pena te ha de dar ese degenerado que se calienta con los tíos? Suerte que tu no le gustas, si hablaras así de un chico de verdad me harías entrar celos. – fou la resposta cordial del cervell d’aquella injuriosa croada.Després de l’esbarjo, la professora de literatura catalana va demanar que formessin grups de tres per a la realització d’un treball sobre la novel•la “Mirall Trencat” de Mercè Rodoreda. En Joan i en Carles es varen ajuntar amb l’Eva Piquer, l’amiga íntima de la Roser Figueres que estava asseguda al costat d’ells. En Daniel no va gosar dirigir-se a ningú. Es va limitar a mantenir el cap baix i a contenir les llàgrimes.En Jordi Ventura el va cridar urgentment al seu despatx. Era el seu tutor i volia saber què estava passant. Aquest cop eren els professors els que havien estat enraonant abastament sobre ell. En Daniel era un noi bastant tímid, però a la vegada no havia tingut mai problemes d’adaptació ni de relació amb els companys. Havia estat la gran promesa de l’alumnat des que va ingressar al centre i hi havia dipositades en ell moltíssimes expectatives.- No passa res. No tinc cap problema amb ningú. Em trobo bé. – varen ser els únics mots que varen eixir de la seva boca.Què havia provocat aquella conspiració en contra seva? Era la seva veu, potser? L’acusaven d’amanerat per no tenir un to de veu suficientment masculí per al seu gust? Potser també tenia a veure el fet que no havia sortit amb cap noia encara? Havia dedicat massa temps als estudis i havia deixat massa a banda la vessant social? Tot eren preguntes sense cap mena de resposta que l’anaven enfonsant a ritme accelerat. L’únic que tenia clar era que havia tingut un dia per a oblidar. I ja n’anaven uns quants!Va arribar a casa. Es va tancar a l’habitació d’immediat. No va tenir esma ni per a engegar l’ordinador i connectar-se a Internet com acostumava a fer al vespre. Encara tenia menys ganes de posar-se a fer els deures, tot i que en tenia una bona carretada. Va tancar els ulls, fins que la seva mare va cridar-lo per sopar.- Daniel, no estudies gaire aquests dies i acabaràs malament. La teva única obligació ara per ara en aquesta vida és estudiar, i t’ho estàs tirant tot a l’esquena. Espavila d’una vegada! Si no et poses les piles, ja et pots oblidar de sortir els caps de setmana d’aquí a final de curs.La seva mare no sabia que aquell càstig s’havia convertit en el primer alleugeriment dels darrers dies. No tenia ningú amb qui sortir. Va sopar molt poc i va tancar-se de nou a l’habitació. Va passar-se una estona ben llarga pensant, fins que va quedar-se adormit sense ni tan sols haver-se posat el pijama. La seva mare va entrar a la seva habitació per tal de comprovar si estudiava i li va donar una forta reprimenda.- No hi ha manera que estudiïs de debò des de fa un parell de setmanes. Això no pot continuar així. No ets conscient de què et jugues. No vull veure la llum apagada fins que hagi tocat la una.El dia següent la rutina a l’institut va ser idèntica. En Daniel va arribar sol a classe i no va entaular conversa amb ningú. L’Alberto Gómez li va pegar un paper amb un dibuix a l’esquena que retratava dos nois nus que s’acariciaven, i amb un insult gros escrit a sota. En Daniel va córrer cap al lavabo. El seu tutor el va sentir plorar. Va esperar que sortís i va emportar-se’l al despatx:- M’has d’explicar tot el que et passa, Daniel, i no accepto una resposta negativa.- No res – contestà ell secament.- No m’ho pots dir això, que no sóc ni sord ni cec. Et veig trist i et noto absent. Tu sempre has estat el millor alumne del centre i sé que te’n passa una de grossa.- No és res greu. Només que no em sento tan motivat per estudiar com abans.- No pretendràs que et cregui. Què són aquestes llàgrimes? No em preocupa la teva motivació pels estudis, sé que la recuperaràs i ens donaràs una lliçó a tots que ens quedarem ben parats. La teva capacitat d’estudi és fenomenal, mai no he conegut ningú com tu. Vols que et digui la veritat, endevino que el problema radica amb l’actitud grollera d’alguns dels teus companys. M’hauries de dir d’una vegada què t’estan fent. Jo et podria ajudar.- No res, creu-me. És cosa meva.- Daniel, necessites ajuda urgent. Ja saps que al centre tenim dos psicòlegs i t’aniria molt bé enraonar amb tranquil•litat amb algun d’ells. No vull que et sentis sol. Estic al teu costat i a la teva disposició per quan em necessitis. Com a alumne, ja saps que ets la meva debilitat. Si no m’ho dius, ho intentaré esbrinar pel meu comte igualment.- Jordi, gràcies per preocupar-te per mi i pels teus elogis desmesurats, però no em passa res.En Daniel es va tornar a tancar al lavabo a l’hora del pati. El seu cap donava voltes i voltes. Tenia la sensació de ser un inútil i un covard, que s’amagava per no plantar cara als qui volien esborrar-lo del mapa. No tenia esma per encarar la seva problemàtica personal. No era ningú.Quan va entrar a classe hi havia una inscripció a la pissarra que deia: Maricón en clase, primer pupitre. En Daniel va sortir corrents i un sorollós esclat de riure va envair tota la sala. En Joan va fer la intenció d’aixecar-se de la cadira i anar al seu darrera, però finalment no va tenir prou valor. En Carles es va limitar a abaixar els ulls i després va mirar enrera.Va estar divagant per la ciutat, ja que era massa d’hora per arribar a casa. Tot i això, malauradament la seva mare va assabentar-se de seguida que no havia assistir a la darrera classe d’història, ja que la professora vivia just al pis de sota i s’havien trobat a l’ascensor.- T’estàs passant de la ratlla. Has estat perdent el temps inútilment per la ciutat. Ets un dropo qualsevol. Pensa que el teu pare et trencarà la cara quan se n’assabenti, i no trigaré gaire en trucar-li. Va córrer cap a la seva habitació. No va menjar res, i a la tarda es va negar taxativament a assistir a les classes de l’institut. El seu pare va continuar l’esbroncada quan va arribar del treball al vespre. Els estudis eren allò més important de la seva vida i els estava descuidant totalment- Em fas llàstima de veure’t. No seràs ningú el dia demà i hauràs de viure de la caritat. Només tens una obligació en la teva vida i no la compleixes. T’estàs comportant com una autèntica merda. No sé si n’ets prou conscient, però amb la teva mare i amb mi te l’estàs ben jugant.Quan el seu pare va acabar, en Daniel va obrir la finestra de l’habitació i es va posar a mirar a sota. Li varen passar pel cap un seguit de pensaments estranys, però no va tenir prou valentia per posar-los en pràctica. Va tancar els ulls i va imaginar-se un salt al vuit. La seva inventiva el va portar a llegir les esqueles dels diaris del dia següent i les lamentacions de la gent de l’institut. A casa plorarien, malgrat que li havien fet la vida impossible i l’havien manipulat en cada moviment que havia volgut fer. Els mestres el lloarien com a l’alumne exemplar que havia estat. No estava en condicions d’endevinar la reacció d’en Joan i d’en Carles, potser l’apreciaven o no. Segur que l’Alberto Gómez se sentiria el gran triomfador i no exterioritzaria cap senyal de remordiment. Va estar cavil•lant tota la nit, i va treure’n unes conclusions ben clares que li havien de canviar la vida radicalment. Ell no era homosexual, mai no li havia passat pel cap. I molt menys era mereixedor d’aquell tracte degradant per part dels companys, ja que mai no s’havia posat amb ningú i havia intentat tenir una bona relació d’amistat amb tots. Tenia necessitat de demostrar-se a si mateix que tenia un alt grau de masculinitat. Va estar acariciant-se els genitals i el seu membre durant una llarga estona, i va gaudir d’una perfecta erecció amb un seguit de pensaments imaginatius i eròtics centrats exclusivament en una companya de l’institut que li agradava molt. Va alliberar tots els seus instints amb un orgasme final força complaent. Després, li vingué un estrany pensament: ell era més intel•ligent que els seus progenitors junts, les pressions inhumanes i les humiliacions que rebia a casa també estaven fora de lloc. Havia de capgirar la seva actitud davant de molta gent. Ja n’hi havia prou!Es va llevar ben d’hora i va prendre una dutxa llarga i relaxant. Va anar a la cuina i es va preparar el got de llet. Va haver d’escoltar les reprimendes repetitives de la seva mare.- Mare, jo sé el que em faig. Sóc un bon alumne i estic molt ben preparat i trauré molt bones notes. Tu i el pare caureu de cul quan les veureu? No voldria recordar-te que tu ni tan sols vas acabar la carrera de medicina, i que t’has limitat a exercir de senyora d’arquitecte. Profitós ofici aquest! Tu vas fracassar totalment amb els teus estudis, jo no ho faré.La seva mare li va donar una forta bufetada. No s’esperava aquella airada reacció dialèctica d’en Daniel, al qual havia tingut plenament dominat des del dia que va nàixer. El seu fill li va respondre enèrgicament amb un to de veu que mai no havia gosat usar abans:- És el darrer cop que em toques. Tinc 17 anys i ja no sóc un nen. Tu també ets culpable.Va omplir la motxilla de llibres i va marxar cap a l’institut. Va caminar pels carrers principals perquè ja mai més volia esquivar ningú. Va veure com alguns companys de classe el senyalaven o es posaven a fer una rialla còmplice. L’Alberto Gómez va apropar-se-li.- ¿Cuántas pollas te apetece chupar hoy? Con la mía no cuentes, y mira que es gruesa y sabrosa, mariposón. En Daniel no es va arronsar aquest cop. El va escopir a la cara. L’Alberto va llançar-se-li a sobre immediatament, i ell va haver de traure les forces d’on va poder. Varen estar tirats per terra una bona estona i en Daniel va pegar-li diversos cop de punys a l’ull que li varen deixar ben morat. Ningú els va separar. En Daniel finalment va poder aixecar-se i el va deixar tirat a terra. De la seva boca va sortir una sola expressió: Ets culpable! A l’Alberto Gómez no se li va veure el pèl per l’institut durant uns quants dies.A classe hi havia un silenci sepulcral. En Daniel tenia una màniga de la camisa completament estripada, però va demanar fer igualment l’exposició de “Mirall Trencat”. Amb veu un xic tremolosa, va demostrar tenir uns alts coneixements literaris i haver entès l’obra a la perfecció. Havia fet l’exposició sense cap ajut, i va rebre la felicitació més cordial per part de la professora. A l’hora de l’esbarjo va anar al bar i es va demanar un entrepà de truita i una llauna de coca cola sense cafeïna. Quan sortia es va trobar cara a cara amb en Joan i en Carles. No sabia ben bé com afrontar la situació. Els va dir adéu i va avançar uns metres. Primer cap no va respondre, però uns segons després en Joan va girar-se i el va cridar:- Daniel, vine amb nosaltres.En Carles va empal•lidir de sobte. Li va començar un fortíssim tremolor a les cames. Tenia una mena d’espant injuriós ficat al cos. Va llençar el tros de canya de xocolata que portava a les mans a la paperera més propera i va marxar cames ajudeu-me. En Joan va agafar en Daniel del coll. No va dir res. El seu gest era ben significatiu i desprenia preguntes i solucions a la vegada:- Què t’hem estat fent aquests dies? Tot tornarà a ser com abans.Varen arribar a classe i en Joan va tornar a col•locar-se al costat d’en Daniel. En Carles fins i tot va endarrerir-se una fila. Duies noies varen apropar-se a en Daniel i el varen felicitar per l’excel•lent exposició que havia fet de “Mirall trencat”. Una d’elles era la Roser Figueres.A la tarda en Daniel i en Joan varen anar després de classe a jugar al futbolí a un club d’estudiants, i varen trucar en Carles que no va contestar el mòbil. En Daniel va tenir a la ment un únic pensament: en Carles és culpable! La Roser Figueres va entrar poc després. Va jugar unes partides amb ells, i li va demanar a en Daniel que l’acompanyés a casa. No varen fer cap comentari sobre el que havia passat en els darrers dies.A casa, la història de sempre. Va trobar la seva mare molt empipada i amb ganes de guerra. Li va tornar a muntar un altre numeret, amb una altra histèrica escridassada inclosa, perquè havia arribat molt tard (passaven de les vuit), i al seu parer seguia descuidant els estudis.- Sé el que em faig, i no em serà difícil de trauré les notes molt millors que tu.- Ets un mal educat i estàs veritablement insuportable. No puc entendre en què he fallat en la teva educació. Et creus el rei del mambo i et farem baixar del núvol a les bones o a les dolentes.- I tu ets culpable! - li contestà.Va estar estudiant fins a altres hores de la matinada. Quan necessitava fer una pausa, es connectava al messenger i xerrava amb en Joan tal com solien fer abans. El seu amic es mostrava molt comunicatiu, sabia que li havia fallat i tenia moltes ganes de demostrar-li una total lleialtat.L’absència de l’Alberto Gómez a les classes es va anar allargant. La Roser Figueres havia canviat el seient i va posar-se entre en Daniel i en Joan. Quedava amb en Daniel al club algunes tardes després de classe. Començava a passar-se la veu que hi havia feeling entre ells.El dia que l’Alberto va tornar a aparèixer per l’institut, en Jordi Ventura va voler parlar-li immediatament. Calia posar pau i no deixar que les coses tornessin a sortir de mare. En Daniel ja havia sofert prou, i ell com a professor de tots dos no podia consentir que aquell mal rotllo continués.- Mira Jorge, eres mi tutor, pero esto no te da derecho a exigirme nada. Haré lo que me pase por los cojones con ese maricón. ¡Coño, que es un chupa pollas de mierda! Me las pagará todas.Aquella tarda, en sortir de classe, l’Alberto Gómez va traure una navalla de la butxaca de la jaqueta, quan va adonar-se que en Daniel anava xerrant amb la Roser Figueres. Ella havia tallat amb ell per telèfon feia uns dies i no li havia contestat cap de les seves trucades posteriors. A l’Alberto se li varen creuar els cables, i es disposava a clavar-li pel darrera, quan va topar-se amb les mans d’en Carles que va aturar-lo a temps. Va haver-hi una picabaralla i en Carles va sortir ben malparat, amb un bon toll de sang al terra.La Roser va anar a buscar ràpidament el cap d’estudis i en Daniel intentava parar l’hemorràgia amb un mocador. L’Alberto havia desaparegut. En Jordi Ventura va ser el primer d’arribar. No va perdre el temps i se l’emportà a l’hospital. La Roser i en Daniel varen anar amb ell. Mentre s’esperaven a urgències la noia va besar-lo al llavis en diverses ocasions. Era la primera vegada que en Daniel sentia un pessigolleig a l’estómac que el feia sentir molt feliç.En Carles va haver de ser operat d’urgència, però estava fora de perill. En Daniel i la Roser varen passar la nit a l’hospital, juntament amb en Jordi Ventura. Els pares d’en Daniel acudiren a urgències i se’l volgueren emportar cap a casa ja que creien que tenia coses més importants a fer, però el professor d’anglès va intervenir. Havia endevinat què passava a casa i tingué una llarga xerrada amb ells, de la qual se suposava que n’havien de sortir conseqüències positives.La policia va anar a buscar l’Alberto Gómez a casa seva. El varen interrogar durant dues hores i el varen deixar anar sota llibertat vigilada. Calia controlar els seus moviments i evitar que aquelles actituds fossin la norma als centres educatius. La direcció del centre conjuntament amb el cos policial autonòmic varen organitzar una conferència per tal de denunciar qualsevol tipus de violència estudiantil, en la qual es va defensar la curiosa idea de ser tou amb els joves que cometien lleugers delictes, donat que tothom mereixia una segona oportunitat. Els pares de l’Alberto Gómez però varen creure oportú que calia internar-lo en un centre especial per a nois problemàtics a Barcelona.En Daniel i la Roser sortien junts i eren inseparables. Varen convertir-se en la parella de moda de l’institut. Ella va aconseguir donar un tomb radical a la seva vida.. Un dissabte la nit romàntic, vora el riu i sota el cel estelat, en Daniel va veure escrita la paraula amor en el seu cos.El trimestre va arribar al punt i final. En Daniel va rebre la cantada matrícula d’honor i va aconseguir la millor nota de les PAAU de tots els alumnes que s’havien presentat a la demarcació de Tarragona. La traumàtica relació amb els seus pares no havia millorat, però. Ells tenien previst que estudiés dret, ja que volien inculcar-li uns valors de disciplina estricta que havien de portar-lo a optar per la carrera judicial. No li havien donat cap altra opció i l’havien matriculat sense el seu consentiment en una universitat privada. Es va enfrontar amb ells amb totes les de la llei. Va sortir de casa donant una forta portada i renegant dels seus progenitors. Es va apropar al riu. Va estar hores i hores pegant voltes i més voltes a tota la seva vida. Tenia uns pares monstruosos que el manipulaven i que no el deixaven créixer. Se sentia encadenat i amb ganes d’alliberar-se.- Són culpables! - era el seu únic pensament.La Roser va trucar-lo al mòbil en aquell mateix instant. Varen parlar durant una estona i varen quedar al club habitual. Li va explicar tots els seus problemes un a un. Després varen anar a casa d’ella perquè podrien estar sols i va tornar a regnar l’amor. Va sortir amb les piles carregades i amb ganes de derrotar qualsevol obstacle que se li posés al davant. Quan va arribar a casa, no va tenir cap por de comunicar als seus pares que tenia una decisió presa, a la qual no renunciaria per res del món. Es matricularia a la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Havia parlat amb en Jordi Ventura, i aquest li havia fet cinc cèntims sobre una àmplia amalgama de possibilitats d’estudi per a nois sense recursos que tenien resultats escolars excel•lents. Ningú ja no et trepitjaria mai més. A la vila olímpica compartiria pis amb en Joan, en Carles i la Roser. La vida li canviava de color, els amics serien culpables de la seva felicitat.
Dijous 2 de maig va ser intensíssim i personalment molt motivant. Crec que molt encertadament vam voler apropar les jornades brigadistes al món estudiantil. De fet, des de Soldevila sempre intentem realitzar alguna activitat dintre dels nostres certàmens dedicada als escolars. Al matí, conjuntament amb Toni Cid, professor de Geografia i d'història de l'institut tortosi on treballem (el qual porta malauradament el nom d'un influent polític franquista), vam realitzar una bicicletada a Campredo amb els alumnes de 1r de batxillerat social i humanístic. Vam visitar les dos exposicions al Casal Francesc Llop i també ens vam arribar a la torre templera per tal de veure els grafits dels brigadistes al 1r pis. Vaig impartir-los una conferència en anglès, The international Brigades 75 years after, la qual va suposar tot un repte professional. Ja els havia preparat a classe amb una classe prèvia que els introduïa als fets de la guerra i la situació de Catalunya abans de l'alçament feixista. A part de ser una visita instructiva, ens ho vam passar molt bé, i vam poder aprofundir la relació professor-alumnat. Tot i que em trobava molt cansat després del trajecte en bicicleta, sense temps de descansar, a les 3 van visitar l'exposició al casal els i les alumnes del cicle superior de l'escola de Campredó, acompanyats de dos professors. Vaig parlar-los uns 20 minuts sobre les conseqüències d'una guerra, vaig explicar-los els plafons i l'armament. Va ser notablement instructiu ja que en tot moment van estar molt atents a les explicacions i els va encantar les exposicions. Al vespre havia quedat amb el conferenciant Francesc Xavier Hernández, tota una institució en els estudis de la batalla de l'Ebre. Va ser el meu primer convidat a Lletres Ebrenques d'enguany, i va impartir una magnífica lliçó d'història a la Casa del Prat a l'octubre, en la presentació del seu llibre Història militar de Catalunya (Dalmau editors). Aquest ha estat l'únic acte cultural celebrat a l'esmentat edifici templer. Amb una sala de gom a gom, va impartir una brillant conferència contextualitzant el fet de la batalla, els brigadistes i tot el que els envoltava. Posteriorment vaig poder parlar amb ell de nou i vam pensar un munt d'iniciatives culturals per embellir els edificis templers i dignificar la nostra història, que segur seran ben profitoses. També vam poder veure un documental sobre la gran batalla bèl·lica al nostre riu. Ens quedava un sopar carregat de xerrera, d'il·lusió i de projectes. La presentació de la conferència havia anat a càrrec d'Oriol Gracià, un xaval que ens agrada enlairar per la seua capacitat comunicativa i cultural. Havia sortit tot rodó de nou, i ja portàvem uns quants dies d'intensíssima activitat. Hernández havia tingut responsabilitat de govern de la mà d'ERC fa uns anys, i és un historiador excels i prolífic. Junqueras, el president d'ERC, havia pres part activa a la jornada inaugural de les jornades. Compartir xerrera i projectes amb ells és tota una il·lusió, tota una realitat.
Aquesta és una història que podria haver estat vertadera en regions menys supersticioses, o en aquelles on abunden les grans aglomeracions urbanes, però que ningú no es creuria que hagués succeït en una zona rural com la nostra, als habitants de la qual els costa molt més deixar de banda les creences tradicionals, i adaptar-se a les situacions canviants i als pensaments més moderns. Es tracta d'un home que va esdevenir una figura llegendària, a causa d'un agitat esdeveniment que va passar la nit d'un diumenge fred del vint-i-quatre de gener de l'any 1784, quan un grup de ciutadans devots, que havien assistit a la missa de la capella de Sant Joan Baptista que hi ha al Mas d'Ayuso, van veure com el cel prenia un color rogenc. Aquella resplendor venia d'un lloc on ells ja sospitaven que succeïen fets molt estranys. Hi havia qui parlava que se celebraven heretgies, cruels exorcismes que provocaven el renaixement dels esperits. El pànic s'apoderà de tothom. Se sentiren crits com: Auxili, foc a la serra, porteu de valents de poals d'aigua, més de pressa! Les dones més velles varen esclafir a plorar, mentre que els més agosarats parlaven que la fi del món havia arribat, tal com anunciaven les escriptures.
En Ramon de Pardal coneixia totes les partides del poble pam a pam. Era el millor jornaler de la contrada, llavors era difícil trobar un propietari que no l'hagués llogat, per encomanar-li qualsevol tasca agrícola. Ell demostrava un mestratge absolut tant per a esllemenar, esnovar, espollissar, llaurar, empostar, rasclejar, cavar soques i un llarg etcètera. També coneixia les manies de gairebé tothom. Les seues opinions eren sovint respectades per la resta de conciutadans:
- Aposto deu contra una que és una altra trapelleria del metge boig que viu al Rodeo. Seria millor que anéssem de pressa a veure que no hage calat foc a tota la partida. Jo mateix tinc una finqueta ben prop, que vaig heretar de la meua dona en pau descanse, i em sabria molt de mal que me la convertís en cendres.
La multitud agrupada es va dirigir cap a la partida del Rodeo, perquè el vell doctor Teodor Bosch causava una gran temor entre la població de les nostres hortes, i ningú no s'hauria atrevit a encarar- s'hi sol. Els seus pares havien estat uns honrats jornalers, que varen prosperar gràcies al fet que un propietari ric que posseïa la finca del costat de la seua, la comprà amb un preu més que raonable, car volia eixamplar les seues possessions, a més els va deixar continuar vivint a la seua masia. Aquell virtuós senyor fou el seu àngel de la guarda, la generositat personificada. Va ensenyar al jove Teodor molta lletra, mentre que quan es va fer gran li va pagar els estudis de medicina a Barcelona i a una prestigiosa universitat d'Anglaterra, un país que està situat allà on s'acaba el món. Mai ningú del poble no havia tingut l'oportunitat de traspassar les fronteres dels Pirineus, en Bosch havia estat l'elegit, la qual cosa el convertia en una personalitat sensacional a nivell col·lectiu. Havia vist molt de món, va treballar a les clíniques més prestigioses d'Anglaterra i de França, i fins i tot va creuar el toll i va arribar a les Amèriques a aprofundir els seus estudis, donat que havia estat un metge de primera en altres temps, però ara li faltava quelcom a la mollera.
Deien que li havien fet beure un got de suc de fusta, perquè sabia massa secrets de determinats terratinents de Tortosa que estaven enfrontats en una ferotge lluita política, i que des de llavors el seu cervell no funcionava adequadament. Hi havia altres que afirmaven que no estava boig, sinó que era un bruixot perillós que practicava ritus estranys sota la llum de la lluna. De fet, l'havien vist per les nits carejant un cap de rabosa a l'esquena, així com portava pells de conill en el seu carro, i moltes ferradures al darrera. Un altre gran defecte, que amoïnava de debò a la població, tapava totes les bones qualitats de la seua intel·ligència i el feia temut per tothom, era la seua inclinació inaguantable a barallar-se, quan s'esqueia i quan no s'esqueia, i el sisè sentit que li feia creure que ell sempre tenia la raó, per inversemblant que pogués semblar a la resta dels mortals, que sovint el feia ficar en un gros embolic, i també passar alguna nit que altra a la humida ombra de la presó local, als llits de la qual ja els tenia pres la mesura.
La nit de Nadal de l'any anterior, sense saber com, el vell metge es trobava prop de la taverna de la Llarga. De lluny li arribà el soroll de veus, de crit i de rialles. Veié la llum de la porta i s'encaminà cap a l'establiment. Entrà al local, que estava molt animat aquella nit, i s'aturà un moment a l'entrada. En una taula, contra la paret, descobrí la presència d'uns coneguts. Avançà cap a ells pel passadís amb passos d'embriac. Els pagesos el miraven estranyats, feien comentaris entre ells, alguns el saludaven en passar però ell no veia ningú. S'aturà davant de la taula i somrigué. Tots el miraven de reüll i parlaven en veu baixa. Al vell metge una còlera fosca li bullia en el pit, despertada per la visió que se n'estaven rient d'ell. De sobte començà a trencar gots i l'hagueren de treure fora. Els guàrdies locals van venir a recollir-lo i va haver de passar els dies de Nadal i ensondemà nadalet entre reixes.
Aquell home tenia tanta mala llet amb els de casa com amb els de fora, així, tractava de vegades la seua família com a veritables gossos de camp, sense pretendre exagerar, com si no fossin de la seua mateixa sang. Havia implantat la dictadura del més fort, amb tota crueltat mai no escatimava un cop que feia cap a la dona o als seus set fills, si bé encara algun d'ells eren molt menuts, especialment quan tenien un parer diferent del seu en certes matèries i li volien fer entendre el seu posicionament. Ell sempre començava a cridar com un posseït fins que se'n sortia amb la seua. Un dia a l'hora de dinar va tenir una forta discussió amb el seu fill gran, en Teodoret, justament el més obedient de tots, que concernia amb el delicat tema de si les llebres s'havien d'anomenar així o bé conills salvatges, i sobre quin era l'animal més ràpid dels que habitaven el delta de l'Ebre, de quina espècie n'abundaven més, i de si els pit-roigs es menjaven la crosta de l'arròs sencera o no.
Ell vell ja sigui perquè no es va saber explicar bé, o perquè el noi en ser més jove tenia més dialèctica, es va endur la pitjor part de l'argumentació, com per natural s'impacientava de veure's contradit, el cert fou que agafà una enrabiada de mil dimonis i jurà que purgaria aquestes nocions descabellades de la closca del descarat bordegàs. El dia abans també s'havien discutit sobre si les anguiles en suc i pesteta, eren més bones que l'anguila rostida, també anomenada xapadillo. Dos discussions seguides li semblava al vell massa agosarat per part del seu fill, al qual li havia de tallar les altes tan prompte com li fos possible. Els més vells recordaven però, un temps durant el qual va ser molt caritatiu, atès que se'l coneixia a la regió per la seua responsabilitat, visitava qualsevol malalt fins i tot a altes hores de la matinada, i perquè mostrava una gran generositat, en cobrar molt poc o res pels seus serveis als ciutadans més pobres, mentre que pegava una forta clatellada amb les factures que feia als pacients rics.
Ara però, les circumstàncies havien canviat totalment, als seus vuitanta-quatre anys, vivia reclòs a la seua parcel·la del Rodeo, amb una noia estrangera, la Betsy Owen, que tenia menys d'una tercera part de la seua edat, i era la quarta dona que li havia donat un fill. Ningú no es volia relacionar amb ell. Quan la multitud s'aproximava a cal Rodeo, un aroma molt familiar podia ser olorada per tothom, olor a carn rostida. Van fixar-se com algunes pedres rodones havien estat posades en forma de cercle, amb una grossa foguerada al bell mig. Al costat del foc, hi havia una figura salvatge que s'encarava a tota la multitud amb to desafiant. Era ell, un home vell amb cabells despentinats i barba blanquinosa, però alt i recte com un jove. El seu viu retrat quedava representat com a mig Einstein i mig dimoni. Però allò que veritablement els va espantar, no va ser aquell aspecte tan estrafolari que ja havien vist altres vegades, sinó l'objecte que jeia a l'improvisat altar entre les flames. Era el cos mig cremat d'un xiquet molt xicotet. El crit d'horror que va aixecar-se entre la multitud, va esdevenir un clam de ràbia gens continguda.
Boig o sa, bo o dolent, el vell doctor Bosch havia anat massa lluny aquesta vegada. Els homes van tirar aigua al foc de l'altar i varen treure el cos. El linxament s'hagués produït si no hagués estat perquè la seua jove esposa ho va impedir, posant-se entremig i demanant temps per fer una explicació apropiada. Aquell cos era del seu fill, a qui li haurien posat de nom Jesucrist, però que havia mort només una hora després que ella havia donat a llum. Un anàlisi mèdic de la senyora, va constatar que deia la veritat, però això no va evitar que carregués amb l'acusació que cremar un cos humà enlloc d'enterrar-lo, era un crim. Al tribunal de Tarragona, davant de les màximes autoritats, el doctor Teodor Bosch va triar conduir la seua pròpia defensa. Mostrant un coneixement excel·lent del Codi Civil Català i amb freqüents comentaris de documents antics, va tenir èxit en demostrar que no era il·legal cremar els cossos, sinó que era una de les millors maneres que la substància humana torne a la natura d'on prové, merament pols. El jurat va fer un pas endavant considerable, en atorgar el veredicte d'innocent. Quan va tornar a Campredó, la mateixa gent que s'havia escandalitzat aquella freda nit a la seua casa del Rodeo, el va rebre com a triomfador, i va rebre palmades a l'esquena per part de molts ciutadans. El primer que va fer l'excèntric metge, en retrobar-se lliurement a la seua llar, fou desenterrar el cos del xiquet i recremar-lo, així complia la predestinació que havia portat al món al seu xiquet. Va continuar vivint amb la Betsy com a una moderna parella de fet, ja que ell creia en l'amor lliure i mai no es va casar. Oh escàndol pecaminós! Va tenir amb ella tres crios més, dos nois, Jesucrist el segon i Moisès, i una noia, la Penelope, que va esdevenir una prestigiosa poetessa, malgrat que pels convencionalismes del moment va haver d'usar un pseudònim masculí. Quan ell va morir a l'edat de noranta tres anys, els seu cos va ser cremat als camps del Rodeo, i val a dir que la cremació, ja no va ser cap monumental escàndol, sinó que fou acceptada com una altre ritus religiós.
emigdi |
literari |
dimecres, 8 de maig de 2013 | 08:39h
Divendres 10 de maig, emetrem un nou programa de Lletres Ebrenques a Antena Caro Roquetes. Ja es poden escoltar els programes anteriors, en els quals hem tingut una àmplia amalgama d'escriptors d'arreu de la nació catalana: Xavier Hernández, Viqui Almuni, Roc Cassagran, Joana Serret, Baltasar Casanova, Josep Massanés, Margarida Aritzeta, Àngel Miñana, Rita Marzoa, Josep Lluís Carod Rovira, Joan Panisello, Alfred Bosch, Joan Manuel Tresserras, Miquel Esteve, Curt Wittlin, els protagonistes de la pel·lícula Mangrana d'amor, Pere Martí, Xavier Aragó, Xavier Rull, Jordi Duran, Fede Corté, Jesús Serrano, Mark G. Sánchez i Gerard March. Aquesta setmana comptarem amb la presència de l'escriptor valencià Ivan Carbonell.
Ivan Carbonell i Iglesias (València,[1] 1979) és llicenciat en Filologia Catalana i llicenciat en Humanitats per la Universitat de València, on estudia el Grau d’Història. És professor de Valencià en Secundària i ha guanyat nombrosos premis de literatura breu, com ara el Sambori universitari, el Felipe Ramis o els Premis Bancaixa-Universitat de València.És membre de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalana (AILC) i del Centre d’Estudis Contestans de Cocentaina (CEC). És autor de:
La nit de la princesa (2008, Tabarca)
El secret del Mas de la Pedra (2010, Tabarca)
Els papers àrabs (2011, Bullent)
La promesa del gal·lés (2013, Onada)
[Ha participat en obres col·lectives com
La veu i l'espasa (2006, Junta de Moros i Cristians de Cocentaina)
Pregúnta-li a Carén si ja ve i Viaje de vuelta (2008, Universitat de València)
La luz enferma i Si saberes, xica grisa (2009, Universitat de València)
[Premis
2009 XI Premi de Narrativa Ciutat de Torrent amb El secret del Mas de la Pedra
WENCESLAO AYGUALS DE IZCO
El segle XIX castellanitzat. 
A SALVADOR ESPRIU (Campredó 9 de maig de 2013, la vespra de l'homenatge a les Terres de l'Ebre al poeta més gran dels que es fan i es desfan)
L’ERMITA DE SOLICRÚ
LES FADES DE LA BASSA VENÈCIA
EL MINOTAURE DE CAMPREDÓ
ETS CULPABLE
EL METGE DE CAL RODEO
