Pols d'estels

Clàudia és una xiqueta moderna que viu a una gran ciutat. Enganxada a maquinetes diverses, mòbils, ordinadors i internet, és enviada a cals avis a pasar l’estiu. Allí, enmig de la natura, amb els seus nous amics descobrirà el veritable esperit de la muntanya.L’autora és Maria Josep Picó, periodista especialitzada en medi ambient i divulgadora científica. Actualment des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València ens anima i ajuda a presentar els resultats d’investigació a la societat valenciana i a que l’opinió dels membres de la Universitat estiga present en els mitjans de comunicació.

L’obra, indicada per a nens majors de 8 anys, ens endinsa en els valors ambientals i ens indica els principals perills a que s’enfronta un ecosistema davant de la depredació humana. Clàudia, la protagonista, va descobrint de mica en mica els secrets de la natura i sobretot la seua lògica.

És aquesta una història intrèpida i divertida i amb un misteri per resoldre. I a més a més, al final de l’obra podem trobar un grapat de propostes didàctiques entre les quals es parla de la recuperació del món rural i del cel ple d’estrelles. Un encert ja que, a poc a poc, la reinvindicació d’un cel fosc es va incorporant en la llista de desitjos per aconseguir un món més net on els valors de l’ecologia hi siguen presents.

Xavi Sepúlveda és l’il·lustrador de l’obra. Treballa de freelance en diferents mitjans com ara Levante. També va treballar en les infografies de la desapareguda revista de medi ambient Nat, de la qual Maria Josep Picó n’era la directora.

Un bon regal per als nostres xiquets i nebots. Però una vegada llegit cal portar-los a la muntanya a buscar i descobrir, com va fer Clàudia, el veritable esperit de la muntanya.

L’obra es presentà el passat 28 de novembre a l’Aula Magna de la Universitat de València i comptà amb la presència de M.Àngels Ull, professora de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València i presidenta de l’Associació Valenciana d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (AVEADS), Carme Miquel, mestra, escriptora i ex presidenta de la Federació Escola Valenciana i William Colom, assessor ambiental i president d’Acció Ecologista Agró.

Foto: Clàudia i l’esperit de la muntanya. Josep Maria Picó, Andana Editorial, 2011.
Dibuixos Xavi Sepúlveda.

L’Any Internacional de la Química-AIQ, el 2011, arriba a la fi, l’acomiadem parlant de la taula periòdica, TP, dels elements químics.Es coneixen poc més de cent elements diferents; el més lleuger, el primer de l’ordenació que deixà el genial i tossut Mendeléiev (1869), és l’hidrogen. El més abundat, amb diferència, en l’univers. L’últim lloc de la TP, però, és un privilegi provisional, no està tancada. Aquests últims són elements fabricats al laboratori, d’existència fugaç.

La TP conté molta informació, de química; també, però, d’ideològica. Només han d’evocar noms d’elements com ruteni, franci, germani, poloni, californi, hafni o encara més rodons europi i americi, tots descoberts del segle XIX a meitat del XX: nacionalisme emergent. També hi ha una tongada de noms que honoren científics, més patriotisme?: mendelevi, no podia faltar, einsteni, rutherfordi, bohri o el curi, que reconeix el treball del matrimoni Curie. Així mateix, hi trobem un nom que parla del sexisme en la ciència. Lisa Meitner, destacada científica de la primera meitat del segle passat, donà l’explicació de la fissió nuclear; els mèrits, en forma de premi Nobel de química, només se’ls reconegueren a un col·lega, home. Fa catorze anys, a manera de penitència, l’associació de química, IUPAC, que promou l’AIQ, acordà batejar meitneri a un element. També trobem algun altre que no acaba d’assentar el nom: Com s’ha de dir wolframi o tungsté? Fa poc, la IUPAC aprovà el segon. Aquest metall està en el paquet dels elements estratègics. Està lligat a la nostra història: ajunten vostés Galícia, Guerra Civil, Hitler, Franco i el nom del metall i emergirà un pacte de guerra.

Anem a l’aula. Potser recorden que en alguna ocasió se’ns digué que els elements del final de la TP eren poc importants i, per tant, no valia la pena ni d’aprendre’n el nom. Si això ha sigut cert en algun moment, que no eren importants, ara no ho és. Mirem-ho amb algun exemple: el tàntal, quasi tots els dispositius d’electrònica digital el contenen, s’extreu d’un mineral de nom més familiar, el coltan; el neodimi, contribueix a crear els imants permanents usuals més forts, els pot trobar en els auriculars lleugers d’alta fidelitat, que tant abunden ara; l’europi, les bombetes de baix consum, l’ús de les quals s’està estenent, també contenen europi en la mescla per tal de crear una llum que s’assemble a la solar el més possible, també els bitllets d’euros, per a dificultar la falsificació; l’holmi, qui pararia l’atenció en una terra tan rara? Doncs, sapiguem que si ens hem fet una ressonància magnètica l’aparell corresponent l’utilitza; i, si aquí li han injectat un agent de contrast, molt probablement han fet servir gadolini, un altre rar. Elements de noms poc usuals, que tenim molt a prop.

Estem en mans dels elements químics: no només per fora, sinó per dins. El nostre reconeixement a l’oxigen que filtren els pulmons, al potassi i el sodi implicats en la comunicació nerviosa, al calci que ens permet mantenir-nos drets, i, a falta d’aquest, al titani; reconeixement al lleuger liti que commou l’estat d’ànim, i seguiríem amb el carboni, el seleni… tots importants per a tenir una salut de ferro.
Som un conjunt ordenat d’elements químics, cap dels nostres constituents bàsics cau fora de la taula periòdica. La meravella està en l’assemblatge i encara més en arribar a entendre’l, tot i que siga a mitges. Però la química va amb nosaltres i contribuirà a clarificar (-se). Els elements se sintetitzen en el cor extrem de les estrelles; els prenem prestats i, al final del nostre recorregut, els tornem tots: sostenibilitat.

No ens allarguem, que el temps és or per al lector; estan per tot arreu, els elements químics, cal anar amb peus de plom.

Què no es mereix el Baix Vinalopó un Museu de la Indústria amb una secció potent dedicada a la química? La química fa somiar.

Vicent F. Soler Selva, Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.Publicat al Diari Información d’Alacant. 2011, els elements, 6 de desembre 2011.

Imatge. Taula periòdica dels elements. Per veure-la més gran, punxeu sobre ella. Wikimedia Commons.

“Cada generació té l’obligació de llegir i revisar els clàssics. I com canvien els sistemes de valor, cada generació llig de manera diferent. I cal professionals que conjuguen la saviesa i la senzillesa per arribar al públic d’aquesta generació“. Així va començar el seu parlament el medievalista Ferran Garcia-Oliver en la presentació i lectura poètica dels dos primers volums de la nova col·lecció Tast de Clàssics de l’editorial Barcino: Jordi de Sant Jordi. Poesia, en versió de Carles Duarte i Ausiàs March. Una tria, en versió de Josep Piera.L’acte, que se celebrà el passat dijous 13, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, ben a prop de la Llotja medieval, va ser presentat per Eliseu Climent, president d’Acció Cultural, amb la participació del catedràtic de filologia catalana Albert Hauf i dels poetes Carles Duarte i Josep Piera, a part de l’historiador citat més amunt.

Minuts abans de començar l’acte vaig saludar Carles Duarte, a qui no coneixia encara personalment, i amb el qual he compartit, durant els últims mesos, l’aventura per conéixer el perquè de la denominació del cràter Ausiàs March de Mercuri.

Eliseu Climent presentà l’acte i cedí la paraula a Carles Duarte, editor de Barcino que, seguint l’antiga tradició i el sentit de l’editorial, posa a l’abast del lector d’avui el Tast dels clàssics per mostrar-nos sobretot la gran literatura.

Albert Hauf recordà que la poesia és l’art de crear bellesa per la paraula.

Jordi de Sant Jordi, que únicament va escriure divuit poemes, fou més fidel a la tradició trobadoresca que el seu coetani Ausiàs March i va ser elogiat pel Marqués de Santillana en la seua obra “La coronación de Mossen Jordi de Sant Jordi“. El poeta castellà, referint-se a Jordi de Sant Jordi diu: “el qual ciertamente compuso asaz fermosas cosas, las quales él mesmo asonava, cá fué músico excelente.” No debades el coneixia personalment en haver conviscut a la cort del Magnànim.

Es féu esment de Josep M. de Casacuberta per fundar l’editorial Barcino, allà per l’any 1924 i de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” que el 1925, mamprengué la publicació sistemàtica dels clàssics medievals catalans.

Ferran Garcia Oliver recordà també el polític Nicolau d’Olwer, el qual digué que si no podem reconstruir el Partenó amb marbre tampoc cal fer-ho amb guix. De la mateixa manera, si els nostres clàssics no els podem llegir en l’original cal adaptar-los a la llengua actual per poder llegir-los, però amb rigor.

Més endavant l’historiador es qüestionà si les biografies personals dels autors són importants o no a l’hora de valorar i estudiar la seua obra. Per suposat que ho són, conclogué. Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, dues vides parel·leles, dos cavallers servint el mateix rei. Tanmateix amb unes trajectòries tan diferents.

A Sant Jordi se li estroncà la vida en plena joventud, mentre que March visqué una vida desgraciada. La vida del cavaller Sant Jordi és un misteri. Ens sobta un fet essencial de la seua biografia: és fill d’un moro captiu, segurament un esclau de Granada batejat. El poeta és, doncs, fill del no res, però arriba al més alt, a ser el cambrer del rei, el que coneix totes les intimitats i defectes del sobirà.

Això era així -diu Garcia Oliver- ja que a la València de principis del XV tot era possible. Era una València oberta. Això 50 o 60 anys més tard seria impensable en arribar la inquisició amb els reis catòlics.

Ausiàs March, per contra, ho té tot a favor, però és un potrós, com diem a la Safor, un neguitós. Als trenta anys, després de lluitar i navegar amb el rei per la Mediterrània, rebutja el camí d’ascensió. Considera que no és el seu camí. És premiat amb el càrrec de falconer però era gandul en la feina. Només té el cap en les dones, té el cap ple de pardals. La seua vida fou desgraciada. Per començar, fins i tot no estava destinat a nàixer. Però el seu germà major, Joan March, mor a Terra Santa quan Pere March, son pare, ja té seixanta anys. Per això ell i la dona han de tindre un nou hereu. El pare mor a Balaguer amb un Ausiàs de 12 anys.

Les dues esposes d’Ausiàs moren aviat i el testament també va ser tema de conflicte amb els cosins March de Barcelona.

“Clar que serveixen les biografies per entendre Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March! Ai, si no s’hagueren perdut els documents privats del poeta de Gandia! Haguérem fet meravelles.” I, alçant els braços al cel l’historiador digué: “Pregue al Nostre Senyor tenir el llibre de comptes! I si haguera comprat un llibre…!”

“Sant Jordi es nota que és fill d’un convers per les múltiples referències a
Déu en la seua obra. Això pesa molt. Fins i tot a la germana no la deixen entrar al Monestir de la Saïdia.”

Per acabar es van llegir algunes poemes de les obres presentades. Carles Duarte, com a adaptador de Sant Jordi, llegí fragments del poema dels Enuigs, del conegudíssim Desert d’amics i del sorprenent Tots jorns aprench i desaprench ensemps.

Josep Piera començà dient que a un poeta només l’entén un poeta. Els altres
l’interpreten. Respecte a Ausiàs March, cada època l’ha llegit de manera diferent: simbol de la pàtria, de l’amor, … El que impacta és que un text de fa 600 anys, gràcies a la bellesa que té ens diu encara coses.

Piera reconegué que portava quaranta anys llegint-lo i que no l’havia llegit mai igual. Respecte a la seua adaptació al català modern digué que no havia fet com Fuster que va prosificar March. Ell ha adaptat els versos conservant la rima.

“Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March“, diu el poeta. Segons Piera, ell es posa com a model. Això forma part de l’extraordinària modernitat de March. I és una llàstima que la literatura catalana no siga reconeguda arreu. (Això no és realment cert com es pot veure ací, pense jo.).

Finalment Piera recità, entre altres, els poemes: Així com cell, Com aquell que està prop de la mort, Com el malalt que fa temps que jau.

I per acabar demanà canviar els noms dels Cants de mort per Cants de dol i els Cants d’amor per Cants de desig o de voler.

L’acte acabà passades les 21 hores sense temps de fer una roda de preguntes del públic que, en multitud, ocupava tota la sala de conferències de l’Octubre.

Imatges: Enric Marco.

El nou disc de Ximo Caffarena “Rondalla Vall de Tavernes – Grup de Balls Populars de Tavernes de la Valldigna” es presentarà demà divendres a partir de les 8:30 a la Casa de la Cultura de Tavernes.

El disc  ha estat impulsat per l’Ajuntament i va ser enregistrat el passat juliol als estudis “Opera Tua” de Gandia patrocinat per dues empreses locals, Construccions Estruch i Aiguavall. Han intervingut  les veus de Reme Gandia i Marisol Grau, acompanyades a les segones veus pel propi Ximo Caffarena i Quim Sanz.

La producció, arranjaments i direcció musical és del mateix Caffarena, i s’ha comptat amb la participació dels músics Francesc Escrihuela, Mercé Banyuls, Jordi Pastor, José Luis Gascón, Fran Mifsud, Susana Gómez i Amparo Garcia. A la part gràfica i tècnica han col·laborat Jordi Muñoz, Enric Marco i Francisco Mestre.

El disc recull les lletres i melodies que han anat passant de generació en generació a la nostra localitat i pobles veïns. El President del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes, Juanjo Espí, afirma que  “reproduir este disc es fer un viatge al cor de la nostra cultura, sentir les cançons més nostres, les melodies i lletres creades per gent del poble, algunes d’elles autòctones de Tavernes. Són temes que, amb nous arranjaments, han estat acompanyant les danses del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes en els seus 35 anys de vida”.

El disc recull un total de dotze temes, entre elles el Bolero de Tavernes,  la Jota Vallera i l’U i el Dos, entre d’altres.

La meua col·laboració al disc ha estat aportar les fotos de les actuacions del Grup de Balls Populars.

Imatge: Portada del disc. Us agrada? La foto la vaig fer durant una actuació a Saragossa l’estiu del 2008.

I mentre ací, la Generalitat Valenciana protagonitza un altre episodi de menyspreu pel coneixement al Centre d´Investigacó Príncipe Felipe, als Estats Units acusen el president Obama de poca transparència en matèria científica. Curtis Brainard critica al Columbian Journalism Review que el govern nord-americà ha optat per la publicació d´informació en línia o a través de les xarxes socials per a evitar l´anàlisi dels periodistes especialitzats, tot recuperant la unidireccionalitat dels mitjans de comunicació de masses de la passada dècada dels setanta. I s’exposen casos concrets d´organismes com ara l´Environmental Protection Agency, la NASA o l’Occupational Safety and Health Administration.

Al Consell, l’estratègia de control informatiu és molt més arcaica i rudimentària: el comunicat amb acusacions explícites a altres administracions controlades per partits de signe oposat, les rodes de premsa sense preguntes o el silenci més absolut. El Príncipe Felipe, aquell centre que havia de ser capdavanter en investigació biomèdica i elevar la Comunitat Valenciana a l’elit científica s’ha enfonsat. I no és la crisi, sinó una gestió absolutament nefasta. Però el conseller de Sanitat, Luis Rosado, i Presidència no van tindre cap problema en acusar, en un comunicat oficial, al Ministeri de Ciència d’haver estat culpable de la decadència de la institució per retirar una subvenció de 1,7 milions d’euros. Quan les retallades de fons públics valencians han estat reiterats i el seu pressupost ha baixat 5,1 milions d’euros en dos anys.

Això sí, ens queda un gran edifici d’arquitectura i dimensions insostenibles vora la Ciutat de les Arts i les Ciències (el futur del qual també caldria replantejar-se abans del copagament de serveis públics com la sanitat…), un buc insígnia a la deriva, al qual, probablement, puga seguir el Centre Superior d’Investigacions en Salut Públic. Altres megaprojectes científics no s’enfonsaran perquè després d´haver estat anunciats amb focs d’artifici per l’expresident Camps no han vist la llum, com és el cas de l’institut per a l’estudi de canvi climàtic o el primer centre del món en Innovació en Tecnologia Sanitària de Microsoft previst a Torrevieja, completament desaparegut del mapa només un any després de l’abraçada mediàtica amb Bill Gates.

Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de setembre 2011.

Imatge: de Diario Médico.com

Feia molts anys que no pujava a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Enguany se m’ha presentat l’oportunitat de reviure experiències remotes, de relacionar-nos amb tots els accents del català, de viure durant unes hores el microcosmos de la UCE.

Pujarem Joan Olivares i Pep Albinyana i les respectives famílies per assistir a la Taula Redona sobre Literatura Eròtica el dimecres 17 d’agost. Cinc guanyadors del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, únic premi d’aquestes característiques a la península ibèrica, s’aplegaren a la capital del Conflent per parlar de literatura.

Minuts abans de l’encontre, però, vaig saludar Mireia Mollà, diputada de Compromís a les Corts Valencianes, que, al gimnàs, anava a parlar de la crisi democràtica al País Valencià. Un parlament curt, brillant i contundent dirigit sobretot a catalans, ja que els valencians ja ens coneixem el tema. Comentà que el Parlament valencià porta el rècord de condemnes per bloquejar la labor de l’oposició, cinc vegades pel tribunal Constitucional i una pel Tribunal Superior de Justícia.

I destacà la labor del grup Compromís i l’efectivitat de les xarxes socials per arribar a la gent.

Ahir divendres, 27 de maig, vaig ser convidat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) a participar en una de les tres Taules Redones que es feien sobre L’ús del valencià en els blogs. Fa unes setmanes el periodista Sergi Pitarch, autor del primer estudi sobre la blogosfera valenciana, va contactar amb mi per participar en una d’aquestes taules.Jo vaig participar a la tercera, presentant Pols d’Estels, juntament amb els següents blocs: Des de Llíria cap a Ítaca, Malalt de falles, Lucrècia de Borja i estava moderada per Verònica Cantó. El títol era: Temàtiques contingudes en els blogs en valencià. Però la nota negativa va ser l’ausència de Lucrècia a la taula, perquè, encara que havia demanat que no es feren fotos, ni es gravarà la seua intervenció pel caràcter del seu bloc, l’AVL no va voler deixar de gravar l’acte…

El TERMCAT proposa bloc i blocaire, norma que usa Vilaweb i l’autor de Pols d’estels. També es proposà blog i bloguer, que proposa l’AVL, i també hi ha fórmules mixtes com blog i bloguista. Jo, modestament pense que l’ús farà la norma i decantarà la balança cap a un costat o cap a un altre. Ja veurem.

Ja sé que no serem tots al Saló d’Actes del Monestir de Sant Miquel dels Reis a València. Ja sé que som molts més a la xarxa i que parlem de temes molts diversos. Però divendres 27, després de la ressaca de les eleccions i d’alegrar-nos de l’avanç de Compromís malgrat el fatídic 5%, ens aplegarem un grapat de blocaires valencians a l’antic monestir per conéixer-nos i parlar dels nostres blocs.  Conec personalment a molts dels ponents. A d’altres els llig regularment. Si voleu acompanyar-nos allí estarem…L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha organitzat la I Jornada sobre l’Ús del Valencià en els Blogs que se celebrarà el pròxim dia 27 de maig. Des d’ací accediràs al programa de la jornada i el formulari d’inscripció.

Això deia l’actriu Pepa López, dalt d’un camió llogat que feia d’escenari mòbil. L’alcaldessa no havia permés posar un entaulat  per entorpir que Lluís Llach cantara unes quantes cançons. A la plaça i el pont davant de les Torres de Serrans els milers de persones aplaudien per la demostració del que podem fer els valencians quan volem.La manifestació va ser un èxit de gent i d’emocions. Gent desconeguda i coneguda, majors bregats en mil batalles semblants, joves en la seua primera mani. Infants de les escoles demanant el Supertres. I el Sol estava present però no molestava com ho havia fet els últims dies.

Les torres de Quart, clivellades per les bombes de la Guerra del Francés, era el lloc de reunió. D’Elx havien pujat 2 autobusos, de Castelló havien baixat molts més. Tot el camí des de l’estació del Nord era ple de gent que pujava carrer Guillem de Castro amunt.

Arribarem a les torres i tot de cotxes amb els seus conductors emprenyats que no podien passar no paraven de torcar el clàxon. La policia local no havia tallat el trànsit i el col·lapse era brutal. Una altra només per emprenyar.

Anar cap al riu és impossible. Riuades de gent, globus de colors, banderes. Des d’un balcó pengen 2 grans senyeres mentre la gent aplaudeix. Esperàrem i férem fotos. Eren ja les 18:45 i la mani no semblava moure’s. És per això que, avorrits, tractarem d’aconseguir passar i avançar per veure el conjunt de la gentada manifestant-se pel País Valencià i per TV3.

Al cap de pocs minuts veiérem un bon i vell amic, acompanyat d’unes persones molt conegudes però no encara  en persona.  L’arquitecte i blocaire Josep Blesa ens presentà Rosa Giner, de Chào ong Viet Nam, que havia vingut per conéixer València i donar-nos suport amb la protesta. Quina alegria conèixer-la. També estava la Belén de Madrid i en Josep Selva de Cafè en gra. A Josep Selva ja el coneixia de la trobada d’Alcanar. Per allí darrere es trobava també Rosana Pastor, l’actiu valenciana, i Rosa Giner la saludà. I és que el col·lectiu d’actors del País Valencià també està en lluita amb aquest govern valencià (?) tan amic de la cultura.
Haguérem de deixar-los per continuar avançant i gaudir amb les diverses parts de la manifestació.

Ja a vora riu veiérem com els xiquets de l’Escola la Masia, tot inocència i alegria, cantaven que volien TV3, amb la seua pancarta i tot. I, és que, com s’explica als infants que ja no poden veure la seua sèrie preferida?

Va ser impossible arribar al cap de la manifestació. No arribàrem a veure la gran banda de música que dirigia Carles Santos. I és que els músics també estan emprenyats amb les promeses incomplides del govern que patim.

Finalment aplegàrem a les Torres de Serrans, lloc final de l’acte, on la gent s’havia anat situant escampant-se pel pont per escoltar els parlaments i les actuacions dels cantants. Les càmeres de TV3 estaven gravant i Vilaweb també. Vicent Partal no s’havia volgut perdre la festa.

Pepa López, actriu, llegí el manifest d’ACPV. TV3 és nostra, la volem, la recuperarem, ens diu. La batalla no es dóna per perduda. Caldrà continuar lluitant.

Finalment isqué Lluis Llach que saludà el públic des de dalt del camió que feia d’escenari improvisat. Ens recordà que fa trenta anys va fer les cançons que  anava a cantar i que encara són ben actuals. Els seus mots ens ompliren d’emoció. Tornar-lo a escoltar després de quatre anys de silenci va ser un plaer. Llach va interpretar ‘Abril 74‘, ‘No abarateixis el somni‘ i ‘Silenci’. Finalment els manifestants van cantar espontàniament “L’estaca“. Podeu veure l’actuació integra de Lluís Llach en aquest enllaç de Vilaweb.

També podeu veure més imatges de la manifestació també en Vilaweb. I molts blocaires, també de VilaWeb, com Chào ong Viet Nam, El meu país d’Itàlia, Des de Llíria cap a Itaca, Ulisses 20 o l’Aleix a Ca la Toca han contant la festa des d’on ells estaven.

Gràcies Lluís. El País Valencià és també el teu país.

Fotos: Totes les fotos són d’Enric Marco, llevat la de Josep Blesa i Enric Marco que és de Rosa Giner.

Tot és química. A proposta de la UNESCO i la Unió internacional de química pura i aplicada (IUPAC), l’ONU declara el 2011 Any Internacional de la Química.

L’objectiu és conscienciar el públic sobre les contribucions d’aquesta ciència al benestar de la humanitat. Han triat aquest any perquè fa un segle que li atorgaren a Marja Sklodowska, madame Curie des del casament el 1895, el Nobel de química; també perquè fa cent anys de la fundació de l’associació precursora de la IUPAC.

No importa el pretext, perquè cent anys arrere de qualsevol present, trobarem successos dignes de celebració i desgràcies monumentals. Sempre està justificat, però, reflexionar sobre la percepció que tenim de la ciència i la influència que ha tingut. Una valoració negativa de la química és equivalent a acusar d’homicidi un ganivet trobat al costat d’un cadàver.

Aquest debat seria una oportunitat per fer aflorar coneixements i prejudicis; l’altra discussió pendent, el vincle entre la química i el salt que la indústria d’Elx fa durant el segle XX. Cap no és motiu del present escrit.?

Recordarem altres qüestions relacionades amb madame Curie. Les seues aportacions estan vinculades a la física i la química moderna. Ho prova haver sigut mereixedora de dos Nobel: física (1903) i química (1911), tots dos relacionats amb la radioactivitat.

Ara, però, evocarem fets que solen oblidar-se: és una de les poques dones que en el tomb de segle XIX-XX s’obrí pas en un món d’hòmens: l’universitari, l’acadèmic, el cientificotècnic.

Quan madame Curie es llicencià en física (1893), només una altra dona arribà a graduar-se en tota la universitat de París. Un any després, quan es titulà en matemàtiques, els números eren semblants.

El 1901, les estudiants a les universitats franceses representaven el tres per cent del total de l’alumnat (i moltes, com madame Curie, eren forasteres). La presència de la dona en estudis cientificotècnics era anecdòtica. Cal recordar que estem parlant d’un dels països més avançats del món.

El 1906, quan ocupà la càtedra de física a la Sorbona, es convertí en la primera professora universitària… i en una funció, a les classes assistia alumnat i molts espectadors encuriosits per veure una dona dalt d’una tarima il·luminant problemes de física i química.

El següent Nobel de química atorgat a una dona tardà un quart de segle i seixanta-un anys el de física. I a madame Curie, tot i acumular els dos màxims guardons, se li negà l’entrada a l’Acadèmia francesa de ciències. Tot no eren flors i violes. L’home, ací, mostrà en l’evolució un esglaó més curt.?

A casa nostra, calgué esperar a 1910 perquè les titulacions universitàries donaren els mateixos drets a les dones que als hòmens.

La primera llicenciada en química de la universitat de València, Francisca Lorente Solaz, és de 1918. Quasi una dècada després, Elx té la primera titulada universitària, en filosofia.

Però, durant la II República, amb l’impuls de la Institució Lliure d’Ensenyança, el 20% del personal investigador de l’Institut Nacional de Física i Química eren dones. Després de la Guerra tornaren a posar el comptador a zero.?

Madame Curie (noteu, per a la història el cognom del marit), com altres dones, contribuí a trencar un monopoli amb la seua irrupció en les carreres de ciències. Ara, a la universitat de València i quasi a la d’Alacant, en primer curs la meitat de l’alumnat de químiques són dones.

Aquests canvis, que parlen de la incoporació de la dona a la ciència, també s’han de celebrar. I, recordem: tot és química… fins i tot els pensaments, els bons i els dolents.

La química ens fa que pensar.

Vicent F. Soler Selva, Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.

Publicat al Diari Información d’Alacant. 2011, l’any de la química, 25 de gener 2011

Foto: Fotografia de Marie Curie per al Premi Nobel, 1911.  Wikimedia Commons

El Sol davallava ràpidament sobre la Fira València. Mentrestant els alumnes de 4t d’ESO amb el seu professor Vicent Soler, de l’Institut Sixto Marco d’Elx, aprofitaven aquests darrers moments del dia per mirar la cromosfera solar amb un telescopi de l’Aula d’Astronomia.Era encara pràcticament de dia però la Lluna, en quart creixent, es trobava ben alta, cap al Sud, i el telescopi ens la mostrà ben bonica i amb suficient contrast per veure les seues zones muntanyoses, les zones altes, i les immenses planícies lunars, els mals anomenats mars. És en aquest moment quan el nostre satèl·lit presenta les muntanyes més destacades ja que és quan es formen les ombres més llargues.

Júpiter fou trobat en un cel encara blau. El trobar-lo fou un repte visual i les seues bandes de núvols i els satèl·lits agradaren força als estudiants.

Però que feien estudiants del Baix Vinalopó en instal·lacions de la Universitat de València? Realment la visita astronòmica fou un afegit, un plus a la que s’anava a fer a les 19 hores al Club Diario Levante en el que seria el primer acte formal de la Universitat per commemorar l’Any Internacional de la Química.

Allí, uns dels estudiants elxans anava a rebre un dels dos guardons del II Premi Llegir sense Fronteres. La Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València (CDCUV), de mans d’uns dels seus membres, Fernando Sapiña, explicà la necessitat d’aquest premi per estimular l’hàbit de lectura, investigació i creativitat dels estudiants d’ensenyament secundari i batxillerat. Cada estudiant que ha participat ha hagut d’escollir un dels llibres de la col·lecció de divulgació científica Sense Fronteres i fer-ne un resum crític.

En aquesta segona edició del Premi Llegir sense Fronteres s’ha reconegut a Marta Salesa Tarancón, estudiant de 1r de Batxillerat en l’IES Almussafes, pel seu treball sobre el llibre Neurotafaneries d’Adolf Tobeña. El premi per a secundària ha estat atorgat a José Antonio Ferrández, que cursa 4t en l’IES Sixto Marco, d’Elx, per la seua crítica sobre l’obra El cervell polièdric de Xavier Duran. Allí els acompanyaren companys i professors, així com també familiars.

Fernado Sapiña va fer una introducció avisant de la remuntada de les explicacions alternatives al món natural. Comentà el nou programa científic de la televisió basca Escépticos on un grup d’estudiants de geologia no es creuen l’arribada del ser humà a la Lluna. «Vivim en un món altament desenvolupat des del punt de vista intel·lectual, científic i tecnològic» i alertà que «els discursos contra el coneixement estan de moda». Mentre que «el mètode científic parteix de la hipòtesi nula: l’afirmació que es va a investigar no és vertadera fins que es demostre el contrari; moltes afirmacions del contraconeixement están basades en l’hipòtesi negativa: si la ciència no pot explicar X, llavors l’explicació d’X ha de ser necessàriament certa, encara que siga sobrenatural».

Enguany és l’Any Internacional de la Química i l’acte al Club Diario Levante tingué també una conferència-espectacle: La Màgia de la Química. El catedràtic de Química Inorgànica, Miquel Julve, i la seua col·laboradora la química Anabel Terraes ens mostraren, mitjançant 14 experiments, que tot el que ens envolta és química, i en un equilibri perfecte que fa que es puga mantindre la vida en la Terra.

Els experiments de convertir el conyac en aigua (quina pena!), aigua en vi (molt millor!), la construcció d’un jardí químic, amb reaccions lentes que semblaven realment plantes i fins i tot l’intent de cremar un bitllet de 20 euros meu vàren agradar molt als adolescents d’Elx que marxaren cap a les ribes del Vinalopó amb ganes de tornar alguna vegada més per València.

«Todo es química y lograr un mundo sostenible es el mayor reto de futuro». Levante-EMV, 14 gener 2011.Foto: De dreta a esquerre, Maria Josep Picó (CDCUV), Fernando Sapiña (CDCUV), José Antonio Ferrández, Marta Salesa Tarancón i Soledad Rubio (CDCUV). Enric Marco.

Un informe del Departament d’Astrofísica i Ciències de l’Atmosfera de la Universitat Complutense de Madrid (UCM) situa a la Comunitat Valenciana com “la zona més brillant de la península ibèrica”. Es tracta de l’estudi “Contaminació lumínica a Espanya 2010“, dirigit per l’investigador Alejandro Sánchez i que es basa en imatges nocturnes terrestres via satèl·lit.

Segons l’anàlisi, que estudia l’evolució per províncies de l’augment de l’emissió de llum a l’espai (1992-2007), Madrid -amb més de sis milions d’habitants- és lògicament la qual major importància té a nivell estatal. No obstant això, després de la capital d’Espanya apareixen València i Alacant en segon i tercer lloc com emissors de contaminació lumínica.

Els nuclis més poblats són els més contaminants. No obstant això, les dues grans províncies valencianes estan per davant de territoris com Barcelona, l’àrea dels quals, per exemple, duplica en cens a València i pràcticament triplica a Alacant.

Aquesta realitat no passa sense notar-se vista des del cel. L’anàlisi, basat en fotografies que amiden la intensitat de la llum, mostra un cordó lumínic sense solució de continuïtat en tot l’arc mediterrani peninsular, amb especial incidència entre València i Alacant. Malgrat la major grandària de la “taca” lumínica de Madrid, la Comunitat Valenciana emet un reflex més brillant.

Sense estrelles i amb molta despesa

Entre els efectes d’aquesta situació apareix, lògicament, la nul·la visibilitat de les estrelles des dels nuclis urbans. Però també el malbaratament en la factura de la llum; i d’això s’ha debatut, i molt, en la capital valenciana durant anys. La ciutat té concretament 92.000 fanals, una per cada nou habitants. Durant anys des de l’ajuntament s’ha utilitzat com reclam el de ser “la ciutat millor il·luminada d’Europa”; i, en conseqüència, també la de major contaminació lumínica. Així s’ha retret constantment des de l’oposició en l’ajuntament de la capital.

La crisi, finalment, ha pesat més que el factor ambiental i després de 19 anys de gestió, el consistori de Rita Barberá va decidir aquest any prendre mesures, concretament la d’apagar fanals per a reduir la factura. Una mesura que, no obstant això, es va tirar enrere uns mesos després.

En total, sota el mandat de Rita Barberá -des de 1992- l’ajuntament s’ha gastat en la instal·lació, manteniment de fanals i factura elèctrica una xifra global de 230 milions d’euros. Actualment, el consistori deu dotze milions a una subministradora per la factura de la llum.

Álvaro López, membre del departament d’Astronomia i Astrofísica i de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, treballa de fa anys en la detecció i en la determinació d’òrbites d’asteroides. Des de l’amistat ens parla de les seues relacions amb Brian Marsden així com de les seues qualitats humanes.

Brian Marsden (1937-2010) ha estat una figura fonamental, internacionalment reconegut pel seu treball en astrometria i mecànica celeste. Com a director del Minor Planet Center i del Central Bureau of Astronomical Telegrams va gestionar el processat i càlcul dels elements orbitals de centenars de milers d’objectes.

El seu treball va obrir també la col·laboració amb els astrònoms aficionats, que contribueixen significativament en la millora de les dades orbitals que disposem d’asteroides i cometes. La seua bona relació amb els mitjans de comunicació internacionals li va permetre ajudar a conscienciar al públic general sobre la presència d’asteroides propers a la Terra potencialment perillosos.

Vaig conèixer al Dr. Marsden el 1989, durant un congrés sobre asteroides, cometes i meteors celebrat a Upsala. En aquells dies ja tenia contactes amb ell a través de l’enviament d’observacions d’asteroides realitzades a València, però el seu coneixement personal va ser una sorpresa molt agradable per a mi, donat el seu interès pel nostre treball i la calidesa del seu tracte personal.

Vaig tornar a veure’l el 1990, en una breu visita al Minor Planet Center (MPC) del Smithsonian Astrophysical Observatory. El seu despatx, un racó en un extrem d’un barracot de fusta, atapeit de llibres i sense quasi espai per a rebre visites, demostrava la seua senzillesa i qualitat com a persona, lluny de cap pretensió personal i dedicat completament al seu treball.

En anys successius vaig tindre nous contactes de treball i trobades ocasionals amb ell, en els quals va mantenir una actitud amable i receptiva, interessant-se sempre per les nostres activitats.

Fa ara dues setmanes em vaig interessar per ell a Boston, durant la reunió del ADASS XX. Els seus col·legues participants en el congrés em van dir que estava retirat, però que seguia en actiu, treballant des de la seua casa. Només puc afegir que ho he sentit molt i que la seua figura serà recordada i enyorada pels membres de l’àmplia i dispersa família dels cercadors i seguidors de cometes i asteroides.

Per a completar aquest record i homenatge a un personatge de la seua categoria humana i científica, els remet a que llisquen la seua biografia en les pàgines del Center for Astrophysics d’Harvard.