Un altre dia ja parlarem de si l'energia nuclear és bona o dolenta. Ara per ara, ens agradi o no, cal un cementiri nuclear perquè existeix l'ús d'aquesta mena d'energia amb la consegüent generació de residus tòxics. Així que s'han de desar en algun lloc. I com va dir el filòsof: "Si no és aquí, serà en Pekin, i si no és en Pekin serà en Pokon".
Deixem-nos, doncs, de maximalismes i toquem de peus a terra. Trobem un lloc adient, a no ser que ens volguem desprendre dels residus a la napolitana.
Llegida la noticia sobre una vaga de cinemes en protesta per la llei que fa que el 50% de les copies de les pel·licules no europees hi siguin exhibides en català.
I que tenen en contra d'aquesta llei la noia de la taquilla, l'acomodador, el senyor que ven les crispetes....?
Ah no, que ho fan els amos això!. Però llavors no és una vaga sinó un tancament patronal. Un lock-out.
En el transcurs d'un sopar amb uns amics i coneguts entre els quals hi havia tan blocaires com gent normal (i la diferenciació no és gens gratuïta) es va produir una d'aquelles situacions que donen peu a converses intrascendents de sobretaula que són després oblidades. I així seria en aquest cas si no fos perquè em vaig comprometre a aclarir algunes qüestions i fer arribar la solució als contertulians. Com que la majoria d'ells són visitants habituals d'aquest blog, he decidit fer-ne un apunt (que de fet ja toca fer algun post una mica frívol!)
Tot va començar quan algú va demanar de postres coulant de xocolata (que per cert estva boníssim) i aquesta decisió fou imitada per molts altres comensals un dels quals (no recordo qui) va fer un joc de paraules per la coincidència homofona amb el nom del grup Kool @ The Gang.
Si més no, el rebombori causat per l'alcalde de Vic ha servit per adonar-nos (almenys per als que no en tenim ni idea de com funciona aquest tema) el desgavell legal que hi sobre la qüestió de la immigració. És sorprenent que hi hagi persones que sense tenir permis de residència ni de treball (o sigui, "no existeixen" per a Interior ni per a Treball) i que alhora puguin rebre serveis de sanitat i educació (o sigui, "si existeixen" per a Salut i Educació) i que la coordinació l'hagin de fer els ajuntaments (l'estament de l'administració pública que compta amb menys recursos).
Fa un parell de mesos la ministra Salgado i en Zapatero van dir que estaven estudiant la possibilitat d'implantar el sistema alemany per a lluitar contra l'atur. Allò que allà diuen "Kurzarbeit". No n'he sentit a dir res més i no coneixia aquest sistema que "tan be ha anat en altres països" segons diu la ministra, però com que tenia curiositat volia informar-me'n una mica així que vaig decidir preguntar-li a un alemany.
Imagineu que a l'Alemanya de la primera meitat del segle XX hagués existit un reporter, cronista o potser fotògraf reconegut que, essent testimoni de les barbaritats de la II Guerra Mundial n'hagués fet una obra que pogués ser interessant per a les generacions posteriors. Imaginem també que aquesta persona ficticia fos a més a més jueva i que per aquest motiu fos perseguit pel règim i que part de la seva obra fos destruïda o confiscada.
Imaginem també que, temps després els seus hereus volguessin vendre l'arxiu i rebessin una oferta de compra per part del govern alemany. Imaginem que el govern alemany tingués previst portar els arxius a
Nüremberg, ciutat on els nacionalsocialistes feien les seves
demostracions populars més lluïdes. I que a més volguessin fer una
exposició al Dokuzentrum, edifici inspirat en el Colosseu fet per
Albert Speer, l'arquitecte del règim hitlerià.Hi hauria cap problema?
El passat dia 13 vaig estar a Osona convidat pel coblocaire Josep Selva. Va ser una jornada interesant on vaig poder observar la seriositat i la bona organització de les consultes sobiranistes d'aquella jornada. L'endemà dia 14 em dirigia a l'aeroport de Girona, pel camí anava escoltant la ràdio i vaig sentir les informacions sobre les picabaralles entre Lopez Tena (Osona Decideix) i Uriel Bertran (Coordinadora Nacional per la Consulta per la Independència). "Ja hi som de nou!" vaig pensar. "No n'apredrem mai?". Naturalment les divergències existeixen i el debat és necessari. Però les formes.... Independentment de qui tingui raó, barallar-se sobre el procediment de fer les coses és quelcom que es pot fer de portes endins. No cal que a cada discrepància ens saltem a la jugular. Això és el que pensava sobre la situació mentre prenia un avió que m'allunyaria de casa uns quants dies....
Acabem una dècada sense nom (els anys "zero"?) i encetem una altra igual (els anys "10"?). Fins d'aqui a deu anys no tornarem a fer servir amb segureta aquelles expressions que donen nom a una època i ens porten imatges al cap. I les podem comparar i contrastar amb les que feiem servir fins ara referents als segle XX: Els anys 20 ja no seran únicament els del Charleston....
Gran rebombori l'ocasionat amb l'editorial (aquest) conjunt de dotze diaris catalans (La Vanguardia, El Periódico, Avui, Diari de Sabadell, Diari de Terrassa, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Girona, La Manyana [que deu ser una dona que fa de manyà], Segre, El Punt i Diari de Tarragona) en defensa de l'Estatut davant de l'actitud del Tribunal Constitucional.
N'hi ha qui es queixa, i amb raó, que la centralitat necessària de cercar el punt mig per tal que tothom pogués acceptar el text ha anat en detriment del sobiranisme. Cert és que l'expressió reflectida a l'article quadra amb la situació social que, avui per avui, podríem trobar expressada al Parlament però potser no la que trobem al carrer on l'Estatut ja va nèixer feble i molts pensen que cal superar aquest marc.
Fa unes setmanes molta gent es va escandalitzar amb la decissió del BBVA de concedir al conseller delegat, José Ignacio Goirigolzarri una pensió de tres milions d'euros a canvi de la seva jubilació anticipada (Cal esmentar que el Sr. Goirigolzarri te 55 anys). A més cobrarà, en virtut d'una clausula acordada, una indemnització de 61 milions com a compensació per deixar el banc per causes alienes a la seva voluntat. Les negociacions van ser dures. Com a conseller delegat el seu sou era de 4,2 milions i, és clar, ara perdrà poder adquisitiu, cosa terrible en aquests moments de crisi.... Afegim també que el BBVA ha tancat algunes oficines i que el capitost, Francisco Gonzalez és un dels directius del ram millor pagats...d'Europa.
De tota manera hi ha la sospita que darrera d'aquesta maniobra hi ha altres objectius...
Avui vull recomanar el que han fet uns altres. Les dames primer:
1- El blog de la Victòria "El Pèndol de petites oscil·lacions" es presenta al Premis Web 2010 que organitza el govern balear. Suposo que tots els que el coneixeu estareu d'acord en que, sense desmerèixer els altres participants, el premi faria justicia si li fos concedit. Els que no coneixeu el blog, els convido a llegir-lo.
I a tots, a votar per ell aquí. (Cal registrar-s'hi per a votar)
Molta pressa els ha agafat als nostres polítics per a fer la llei electoral. Sorprenent. Sobretot quan han tingut unes dècades per a posar-s'hi.
El problema fins ara ha estat que quan algú hi feia una proposta en aquest sentit el primer que feien els partits era agafar la calculadora i veure si hi sortien guanyant o perdents als seus feus tradicionals. Si no hi veien cap benefici llavors deien que no era una proposta que represetés prou el país real...I així hem anat trampejant la qüestió fins que les aigües de l'oasi han començat a corrompre's i tothom parla que cal una "regeneració".
Anem a compte que les propostes que sorgeixin no siguin una manera de canviar-ho tot per a que tot segueixi igual. Malfiem-nos i exigim canvis.
Ací baix trobareu unes propostes meves que crec que caldria que el nou reglament hauria de tenir en compte per a que el Parlament resultant sigui realment representatiu. Podem perdre la confiança en un polític però no en les institucions.
"Si mes no, el cel no es pot dividir" diguè en Manfred.
"Al contrari" Contestà Rita a mitja veu."Abans que qualsevol altra cosa, el cel és el primer que es divideix"1 --------------------------------------------------------------------
Ara fa 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus. Amb aquest fet es va procedir a la partició de Catalunya quedant el que ara són les comarques del Capcir, Vallespir, Conflent, Rosselló i Alta Cerdanya en poder de França. Les negociacions van ser llargues i complexes i el territori a repartir , canviant. Va anar de poc que poblacions com la Seu d'Urgell o Figueres quedessin a l'altra banda de la frontera (Hi va haver coses curioses com ara que Llívia, situada a la banda nord de la Cerdanya, va restar en poder de la monarquia hispànica perquè el Tractat parlava de pobles i no vilatges que era la categoria de la població). Aquest repartiment cal emmarcar-lo dintre dels conflictes que van sacsejar Europa durant la Guerra dels Trenta Anys, guerra que, com totes, va barrejar molts conflictes diferents. De fet durant aquells dies Portugal va assolri la seva independència (en bona part perquè una gran quantitat d'efectius dels exercits espanyols guerrejaven per aquí). Anys després de la signatura del Tractat del Pirineus, en les negociacions de pau d'un altre conflicte (El Tracta de Nimega) França va proposar a Espanya la permuta de la Catalunya Nord pels Països Baixos que restaven sota control espanyol. Això no fou acceptat per la miopia crònica de la diplomàcia espanyola que no va saber veure que els resultaria molt difícil mantenir el control sobre un territori llunyà, rebel i permanentment assajat (que de fet va acabar perdent definitivament poc temps després) i més en la situació en que es trobava la Corona d'esgotament polític i econòmic després de tantes guerres. Bé, miopia o potser menyspreu. Des de fa 350 anys no s'ha vist mai que Espanya reclamés com a seu el territori de la Catalunya Nord (en contrast amb la reiterada reclamació de sobirania del Penyal de Gibraltar). I és que per a Espanya no hem estat mai part seva sinó un "domini" seu. Només cal veure el famós mapa de Torres Villegas del 1852 i que es pot trobar a la Biblioteca Nacional de Madrid.
D'ara en un any hi haurà eleccions per a renovar el Parlament de Catalunya. Bé, si fa no fa, que la darrera Maragallada fou fer els comicis per Tots Sants.
Amb el que està caient (i el que et voltaré, bruna) i les novetats electorals ningú no és capaç de predir quin serà el resultat.
Després de la consternació patida per les detencions de l'Operació Pretòria (aquest nom d'on ve? Del Gabinet Pretus?) podríem arribar a la conclusió que, malgrat que sembli el contrari, tot és faramalla per a ocultar el tema principal.
Aquesta setmana s'ha sabut que el govern espanyol destinarà 500 milions d'euros a la planta que Renault te a Valladolid. El pla industrial aplicat preveu que hi garantirà feina durant una dècada i que s'hi fabricaran dos nous models de cotxes (un d'ells el primer model elèctric de fabricació en sèrie).
Mentrestant a Barcelona la planta de Nissan ha presentat un ERO (i no és el primer) que pot afectar uns dos mil treballadors.
Cal recordar que totes dues empreses formen part de l'aliança Renault-Nissan. En concret la primera té el 44.3% de les accions de la segona i aquesta el 15% de la francesa.
Malgrat les gestions que hi va fer el MHP Montilla sembla clar qui és qui decideix a qui s'ajuda (amb els diners recaptats amb la pujada d'impostos segons reconeix el mateix ZP) i a qui es deixa de banda.
Comencem per una constatació tan bàsica que no caldria ni esmentar: Hem de partir de la base que tothom (i quan dic tothom vull dir tothom) que està treballant en el tema del referèndums ja sigui a nivell local, des d'entitats, des de partits o des d'on sigui ho fa amb la seva millor voluntat de servei al país.
Estem tan acostumats a veure esterils lluites caïnites que no porten enlloc (bé, sí, porten al desastre) que quan veiem un procés que creix i, com és lògic, sorgeixen punts de vista diferents, divergència d'opinions i de criteris, de seguida s'hi estenen dues postures:
I llavors desviem la mirada de l'horitzó i enfoquem l'objectiu al que tenim al costat i acabem desitjant més la derrota del veí que la victòria pròpia.
Si tenim un camí en comú que recòrrer, no val més fer-ho de bracet que no a cops de colze?
El Fons Monetari Internacional ha fet públic avui un informe on analitza la situació econòmica global i conclou que la recessió està arribant a la fi. Aclareix que la recuperació serà molt lenta i que els nivells de creixement són encara lluny de la situació pre-crisi. En concret, diu que la recuperació de l'ocupació trigarà (i a l'estat espanyol encara més). L'FMI també diu que encara no és moment per a retirar els ajuts públics a
l'economia però caldria començar a fer-hi un pla per a anar-los treient. Un altre detall a esmentar és que diu que els preus dels pisos encara han de baixar força a l'estat espanyol cosa que contribueix a un cert risc de deflació....Vaja, que en definitiva diu que hi ha "brots verds" que arrelen però aniran creixen lentament i que cal regar-los bé...(L'informe aquest de l'FMI el podeu trobar en fitxer PDF al final del post)
Ja ho veurem. En tot cas, i independentment del que digui l'FMI (que també ho deixa entreveure) la sensació que domina per aquestes latituds és que aquí encara patirem. Força i força temps. Sobretot per l'erràtica política enonòmica del govern espanyol farcida d'iniciatives populistes sense solta ni volta.
"Si mes no, el cel no es pot dividir" diguè en Manfred.
