Acaba d'aparéixer un nou web de Paco Muñoz, ara ja oficial, i amb el web ha entrat a la xarxa el seu bloc. Estarem atents als comentaris que vaja deixan-nos allà...
M'ha telefonat per a dir-m'ho, m'ha contat altres coses, hem quedat que potser ens vorem en la Trobada d'Alfarrasí, i m'ha recordat que tenim una cassola per posar al forn. Ho hauren de solucionar això.
La nit de sant Ovidi passada, durant la tertúlia amb Núria Cadenes, es
va comentar la qüestió de la vestimenta de l'Ovidi, que solia actuar
vestit de negre. No sé si vaig arribar a dir que el negre és el color
que identifica (majoritàriament) els anarquistes, però sí que vaig
explicar que Ovidi sentia admiració per Léo Ferré, a qui coneixia
personalment, el qual també admirava el nostre artista. Férré actuava
sempre vestit de negre, en contrast amb la cabellera blanca, i com a
senyal inequívoc de la seua militància ideològica.
No sé si ho
feia sempre que la cantava, però el concert del Teatre dels Camps Elisis
de París el comença amb la cançó "La camisa roja". Ix vestit amb una
camisa d'aquest color, però al final se la lleva i acaba la cançó tot
dient, en relació a la camisa, que sempre es pot tenyir. Davall duia la
seua camisa negra.
Sí, és roja... i això no és tot...
Si sabíeu què és i d'on ve...
Toqueu-la
Tela...
Tela?
Però és una vela!
Corda...
Corda?
Però feta de la misericòrdia
Seda...
Faig versos... però no seda!
Fil?... setí?... nylon?
No, no...
Aquesta camisa és molt més que això
Escolteu bé. Seieu... escolteu bé...
Aquesta camisa... aquesta camisa...
És poesia
.../...
El llit de Joséphine Quan hi ha passat el patró d'Austerlitz La vella pelegrina Del meu Pare Noel que venia antany
.../...
La còlera de Déu Quan posa un mocador a la mà d'un assassí El somriure d'aquells Que només tenen ja llàgrimes i no els queden mans.
A- Em faig major, cosa que ja sabia però que fot de comprovar.
B-
Impressionant la sala de l'institut plena de gom a gom vista des de
dalt de l'entaulat on em tocà actuar. I impressionant també com va sonar
l'aplaudiment al text llegit en suport al professor Romà de la Calle,
encara que alguns (pocs) braços es van quedar plegats (no són els de la foto).
C- Una
gent que no conec em demanen que faça una cosa per a una cosa que
desconec. Tampoc és la primera volta que em passa. Quan en tornem a
parlar ja els explicaré com ho han de fer, que segur que poden sense
ajuda.
D- Abans no en duia, d'ulleres, aquell que em saluda i
comenta a un altre que ja fa molts anys que em deia que cal estar en
política per canviar les coses. Entenc que ho recorda en veu alta perquè
les coses han canviat al poble. No li lleve la raó, ni ara ni llavors,
quan ja li deia que el qui entre ha de ser algú capacitat per a eixe
món. Ens hem entés: jo no hi vaig entrar, encertadament, i ara ho ha fet
qui està en condicions.
E- Boníssima la paella del dissabte. Llàstima que fera tant de fred.
albinyana |
divendres, 12 de març de 2010 | 14:08h
Foto: tots tenim un passat
És que sempre tenim més caps que barrets, i penses que ja ho escriuràs en tindre un poc més de temps per fer-ho millor, però eixe moment no arriba. Ara tampoc no ha arribat, però no és cosa de deixar-ho passar més dies. Que resulta que la gent de Valencians pel Canvi atorguen cada any el premi 'Vicent Ventura' a una persona o col·lectiu que s’haja distingit per la seua trajectòria
cívica, democràtica i de compromís amb el País Valencià. I a qui li l'han donat enguany? A l'amic Paco Muñoz. Calia dir-ho i felicitar-lo públicament, però un poc més i se'm passa de llarg. L'acte de lliurament del guardó es farà el dimecres 14 d'abril (que la gent no treballa?) a l'hotel Reina Victoria de València.
Enhorabona, Paco. I també per participar en la cançó de la Trobada.
La nova mampresa de Jordi, que m'ha pillat de rasquinyâ, ha agafat ja la recta final.
Ahir va vindre Miquel Gil a signar els 500 exemplars numerats de l'edició especial del disc fet amb Manel Camp Trio + David Pastor. Jordi també els té firmats ja, i en fer-ho Manel Camp vindrà el moment de la promoció.
La caixeta de cartró serigrafiada inclourà el CD que imita un vinil, amb la funda també sergrafiada, un llibret il·lustrat amb les lletres de les cançons, i tres serigrafies. Una virgueria. Jo ja faria la reserva ...
O no tant. L'escàndol de la censura al MuVIM ens afecta de rebot perquè Romà de la Calle, que n'era el director i que ha dimitit per la desvergonya política, forma part del Comité Científic de l'organització del III Congrés d'Estudis de la Vall d'Albaida. I dic que no tan de rebot perquè l'escàndol afecta directament a tota la societat valenciana que es troba amb uns dirigents que no saben (volen?) respectar les normes de convivència democràtica.
Quan he obert el sobre ja suposava de què es tractava: una invitació formal d'una institució seriosa (amb la que vaig col·laborar una volta) a un sopar de mudar. A més, enguany és la desena convocatòria dels premis que convoquen, de manera que la cosa promet. El mal és que també he encertat el problema: que és un dijous, i diguem que anar a Barcelona a sopar i tornar es fa una miqueta pesat. Més que res perquè el divendres de matí toca treballar. És una llàstima, però això no lleva que estiga molt agraït.
Li vaig telefonar fa dihuit anys. No exactes, però més de dèsset. No sé ara, després de tant de temps, si era a la tardor o ja a l'hivern del 1992. No havíem parlat mai però tenia una bona recomanació (de part de Paco Muñoz), i la proposta l'acabà de convéncer: vols vindre a recitar poemes de Fuster? Fou en l'últim dels actes en homenatge al suecà que férem el 1993. Baixà expressament de Barcelona el dissabte, a complir un deure que deia que s'havia imposat, el de recordar i homenatjar sempre que li fóra possible a Joan Fuster. I ho va fer, va recitar els poemes dalt de l'escenari. I després en el sopar va contar acudits, i va explicar anècdotes, i va beure, i va dir Estellés, i es mostrà agraït quan li agraíem haver vingut. I encara vam anar a un pub a jugar a un joc de números que ja no recorde com era. Diumenge se'n va anar. Dilluns tenia faena en una pel·lícula que estava fent...
Dos anys després es va morir. Només el vaig tornar a vore una volta, ja bastant malalt, al Teatre el Micalet. Ell em va reconéixer. 'Què fan els de l'Olleria?', va preguntar. 'Què fas ara?', li peguntaria jo. 'A l'hora del record' de Joan Fuster. L'Olleria 1993 (àudio)
Ahir es va acabar l'interval de temps hospitalari de ma mare, però no havia tingut temps de posar-ho. Dimarts pel matí la van enviar a casa, molt més prompte que no pensàvem i molt més animada també. Realment es fan meravelles mèdiques.
Tot molt ràpid i bé. La recuperació va més de pressa que no pensàvem i diria que ja es troba millor que la vespra de l'operació. Potser aquesta setmana torne a casa.
Sí, xiquets i xiquetes. L'Olleria està de moda, com ho demostra que la setmana que ve tindrem ací el III Congrés d'Estudis de la Vall d'Albaida, al que hi ha apuntades unes 300 persones. Podeu fer-vos una idea de com anirà la cosa si consulteu el programa oficial: una oferta ben àmplia de sabers i de sabuts. Però com que no tot ha de ser cremar neurones, hem incorporat una 'ruta de les tapes' o de la picaeta (jo preferia aquesta forma) per tal que el cos hi participe també. Un grapat de bars, pubs i cafeteries oferiran uns assortits de picaetes i beguda a preu d'amic (si t'has inscrit al congrés). A més els espectacles artístics són de primera fila: Bambalina amb l'obra 'Carmen', dissabte a la nit, i Pep Botifarra amb grup de músics multitudinari diumenge a la vesprada. No sé si arribaré a tot.
Em va dir que amb mi li era fàcil que jo no hi era i que era com el pa beneït un cos com el meu amb tota aquesta absència, un sexe amb mans construït sobre el silenci, un edifici desert, fàcil d'entrar-hi fàcil de tronar-hi i fàcil d'abandonar, algú a qui parlar fins i tot quan no hi és ja que ell no hi era quan el trobà. Ella només parla amb gent que no hi són. A aquells que no veu i aquells que són com jo.
Vinc de l'hospital. El primer assalt ha sigut un èxit: l'operació ha anat molt bé, li han canviat una vàlvula del cor i li han posat un marcapassos fora de programa. Ara és a la sala de recuperació on l'hem visitada un moment. No m'ho pensava, que estaria tan desperta i xarradora. Contenta. Les infermeres també estaven sorpreses de la bona reacció que estava tenint. Potser en un parell de dies la passen a planta. Du bon camí.
**********
Per cert, per a demà sant Ovidi té totes les places venudes. Ja m'hi deixaré caure quan puga.
Diu que segurament ho faran per la femoral, que no caldrà obrir el pit. Que li canviaran la vàlvula del cor que té danyada sense haver-lo de parar, i que així la recuperació és més ràpida. I jo que em faig creus d'aquestes coses! El metge s'ho veu fet, tot i l'edat. Però és clar, una operació de cor és una cosa delicada. Necessària en aquest cas, a prop de ser urgent. Demà toca hospital i esperar que tot vaja bé, que la primera part, la intervenció quirúrgica, vaja bé. Després vindrà la recuperació allà, i en acabant a casa. Comencem el procés.
Doncs això, que la retolació en camins i carreteres (sobretot) per aquesta banda del país no acaba de ser molt respectuosa amb la llengua i els topònims. Encara hi ha molt de desficaci solt: Ortografia viària.
(La confiança és molt lletja)
Foto: tots tenim un passat
Li vaig telefonar fa dihuit anys. No exactes, però més de dèsset. No sé ara, després de tant de temps, si era a la tardor o ja a l'hivern del 1992. No havíem parlat mai però tenia una bona recomanació (de part de Paco Muñoz), i la proposta l'acabà de convéncer: vols vindre a recitar poemes de Fuster?
