Aquesta vesprada he vist el reportatge aquell de la Sexta que, segons qui, destapa no-sé-quantes coses i evidencia actituds desbalafiadores dels valencians. L'he vist, i no m'ha agradat, més enllà de la visió centralista (espanyolista) que ja denota el títol (Levante?) i el to (región?). No dic que no siga cert, dic que no m'ha agradat. Perquè sembla que ara la culpa de tots els mals econòmics el tenen els aprofitats que s'han endut una fotracada de diners públics de la Generaitat, com si de coves d'Ali-Babà només n'hi haguera ací. I no és això.
Sense discutir el lladrocini palmari que hem patit amb el consentiment/connivència de més d'un presumpte servidor públic, cal fer algunes preguntes:
- Tot el desgavell pressupostari s'ha fet ací només? Suposem que es pren el nostre cas com a paradigmàtic: no es pot esmentar que en altres territoris els destrellats (o deviacions) de capitals han estat més o menys similars? - El País Valencià ha estat el primer territori autonòmic que ha hagut de ser rescatat per l'estat? Això és fals i tendenciós. Si mirem els números, el País Valencià rescata cada any l'estat amb els impostos que envia a Madrid i que es perden en una hipotètica solidaritat que ara hem vist convertida en, per exemple, línies de tren de gran velocitat inútils. El reportatge no nomena, ni per equivocació, el dèficit fiscal que patim. I qui diu dèficit, diu espoli. - Era menester amagar tant la divergència nacional que als entrevistats els traduïen al seu idioma (el d'Espanya) els noms?
Insistisc: tenen raó que ens han robat, però el reportatge no està ben fet. Ep! No està ben fet des del meu punt de vista. Una altra cosa és la seua visió espanyola que ens considera una regió subalterna, el Levante Feliz de Camps i companyia, curiosament.
albinyana |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 19:24h
Ixes a una hora raonable. Penses que hui no s'ha fet tan tard com ahir i enfiles carrer amunt entretingut amb els teus pensaments. A punt d'arribar al semàfor, veus que l'homenet il·luminat encara es veu de color roig, però com que observes que els cotxes van parant, dedueixes que en no res canviarà de color. No t'has equivocat: quan ja ets a l'alçada de l'aparell regulador del trànsit, l'homenet s'ha fet verd i no et detens. No cal. Travesses el carrer, arribes a l'altra vorera i amb quatre passes mal comptades arribes al cantó. El gires, i és llavors que no pot evitar pensar: 'què collons faig jo ací si el cotxe el tinc a l'altra banda?'.
Desgires el cantó, desfàs les quatre passes i tornes al semàfor. Ara sí, ara t'has d'esperar perquè l'homenet es manté impassiblement roig. A l'altre costat, darrere de l'altre cantó entreveus el cotxe que sembla que es burle.
albinyana |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 00:12h
Com en tantes altres ocasions hi vam arribar tard. En realitat no, perquè havíem calculat que no havíem d'aplegar a l'hora convinguda en general, encara que ara no sé si ho havíem avisat o no. Recorde com Vicent em va maleir quan ell em va preguntar si ja hi arribàvem i li vaig dir que jo encara era al poble, a punt de desdejunar, mentre ell duia hores pel món...
Havíem quedat de trobar-nos a les Cases d'Alcanar, i així ho vam fer. Ens hi havia comboiat el Josep Blesa, a un grapat de blocaires vilaweberos i d'amics, i és allà on la vaig conéixer, la Sílvia Martínez, que diuen que hui s'ha mort.
No ens hem tornat a trobar físicament, però és quasi segur que en aquests anys devem haver coincidit en algun moment caminant pels blocs.
Comencem la setmana perdent mig matí. Corres la Ceca, la Meca, les Vall d'Andorra i tornes a casa com n'has eixit. O pitjor, perquè després de dir-te que no poden fer-se càrrec d'aquells papers, t'avisen que possiblement te'n facen falta més: uns que enlloc no consten com a necessaris però qui sap si... Jo que li dic que si reclamaran aquell altre, el que ara presente no té sentit. No m'ho discuteix. Jo tampoc no tinc ganes de discutir, no he d'avançar res i encara perdré més temps.
Tocarà anar al PROP. Per 11 euros que Sanitat haurà de tornar a ma mare. Hi aniré, perquè demà he d'anar a Ontinyent, i perquè toca els nassos. Ja veus: les retallades aprimen servicis però engreixen burocràcia.
albinyana |
dissabte, 28 de gener de 2012 | 20:56h
No seré jo qui diga que hi ha exageracions en les denúncies per casos de corrupció, nepotisme i destrellat al País Valencià. Els casos són reals, gravíssims, però no endèmics. No és el País Valencià l'únic territori administrativament espanyol on s'han construït aeroports fantasmes, edificis impossibles d'omplir o trens de via morta. No som els únics que hem vist fer transvasaments de comptes públics a butxaques privades i més o menys agraïdes. Que no siguem els únics, i no tinc clar que siguem els que més, no vol dir que no siguem els més assenyalats. I això? Potser és que com que els nostres dirigents no han tingut prou de dedicar-se al lladrocini a escala industrial i han volgut ser el centre d'atenció (pensaven que d'enveja), ara el contrast amb la realitat ací és dramàticament tot un bac. Però també, diria jo, potser és que ens usen com a carnassa.
Sembla que hi ha una certa unanimitat a seleccionar el País Valencià com a model de desficaci. Algú ha de 'pagar el pato', i nosaltres, els valencians hi tenim la mà trencada. Però no caiguem en la trampa: la culpa no és només dels nostres governants, sinó també (i sobretot) de la fuita legal i contínua de capital cap a la Hacienda espanyola, un desequilibri que cada any ens fa ser uns milers de milions d'euros més pobres.
Com al principi, no discutiré els casos de corrupcions i despropòsits amb què governants valencians i amistançats ens han obsequiat. Però això no lleva que dirigim alhora les queixes, i les protestes, cap a l'androna que s'engul els diners.
Fa no res esclavonejava (és un dir) sobre la poca sensibilitat que hi ha a voltes en molts mitjans de comunicació que usen un valencià sense escatar, castellanitzat... i hui mateix n'he fet jo una de grossa. També exagere ara, o no, perquè usar 'retalls' en compte de 'retallades' és un error greu. La pressa no és disculpa. Pot ser excusa, però no disculpa.
Alguns lectors de la notícia ho han remarcat i m'ho han comunicat: és una gràcia això. Ho és perquè vol dir que hi ha lectors implicats, i perquè entre els lectors també hi ha interés a trobar una llengua acurada. Molt bé.
albinyana |
diumenge, 22 de gener de 2012 | 17:13h
Ahir va ser un dia llargament tertuliat. Una trobada interessant amb molt de temps invertit en el gust de la conversa, la xarrada indiscriminada i caòticament guiada per la història i el patrimoni, excuses certes que ens havien ajuntat.
L'actualitat és la que és, i inevitablement hi vam anar a parar de tant en tant. Opinions amunt i avall, a la terrassa i a taula, amb la cassola de gust sever i encomiable vam desgranar fets i vam aventurar hipòtesis de tapet.
Si n'haguera de fer un resum, seria incapaç de millorar aquest:
albinyana |
divendres, 20 de gener de 2012 | 14:03h
Mira que l'any és llarg, i el tenim acabadet d'estrenar. Doncs ja tinc a la vista dos xocs frontals en l'agenda. Dissabte 28, de demà en huit dies, em conviden a un sopar llargament esbossat, dels que s'allarguen a la taula. Justament el dia que havia quedat amb el Jem a Burjassot, per allò de la xarrada/borina occitana.
I per a rematar-ho, acabe de vore que l'actuació de Xavi Castillo a Benigànim, amb qui havia mig quedat, és el 3 de febrer... Sí senyor, quan Miquel Gil presenta el disc 'X Marcianes' a València, un treball que tinc ganes de sentir en directe i en què alguna coseta meua hi ha.
albinyana |
divendres, 20 de gener de 2012 | 00:05h
La crisi, i no entrem ara a assenyalar culpables ni aprofitats, ha posat en els diccionaris diaris les anomenades 'pimes de risc'. És un concepte que, sense ser esotèric, per a la majoria de mortals s'hi aproxima molt. En parlem, o sobretot en sentim a parlar, ho llegim en informacions de comprensió dubtosa, i a la llarga ho acabem valorant com una qüestió de fe.
Com que ja forma part de la quotidiniatat, ho tractem amb una certa familiaritat que ens permet fer-ne broma, o ho intentem. D'ací, que mirem de pegar-li la volta i jugar amb les paraules: la prima..? doncs canviem-ho per... NO
Hi ha una tendència a fer el joc amb 'la cosina de risc'. No. Això denota un estat de colonització, involuntària però efectiva, mental. Una infecció forastera. Perquè la paraula que dóna joc a 'prima' és 'grossa'. És la forma que hauria de ser l'automàtica, la nativa. Anar a parar a 'cosina' és passar, irreflexivament i innecessària, per l'espanyol. I el pitjor és que es fa sense adonar-se del fet: encara seria bo si desistírem d'usar 'grossa' per fer la gràcia amb 'cosina' perquè conscientment volguérem estirar el joc de paraules. Si no, la gràcia la fa 'la grossa de risc', si és que encara tenim ganes de riure, perquè no està el forn per a rosques.
Que la meteorologia és un dels temes preferits dels informatius de Canal 9 no té res de nou. Cada hivern, amb les volves de neu arriba a les instal·lacions de la televisió valenciana un desfici profund, com si el fred i el mal ortage foren una cosa mai vista en aquestes terres.
Enguany no havia de ser menys. La diferència, per a mi, és que no he necessitat veure el noticiari per a constatar-ho, perquè ara els mitjans es declaren primer per altres vies. Així, mentre Twitter bull d'escoles sense calefacció i instituts sense electricitat, el de la tele li pega voltes i voltes a la neu, la pluja i el fred. I per molt de fred que expliquen que fa i farà, no parlen del que passen en algunes escoles on la calefacció és un bé escàs. O un record.
albinyana |
dissabte, 14 de gener de 2012 | 12:50h
No és una cosa nova. Ja havia sentit comentar casos similars, en converses o en fulls de diaris. Però trobar-m'ho a la cara, en un paper amb segell i signatura... això impressiona. El full oficial que la direcció d'un centre d'educació secundària ha enviat als pares dels alumnes ve a dir que, com que no els queden gallets perquè Conselleria no paga, no poden prestar els servicis com solien fer. De manera que els luxes, com torcar-se el cul amb paper higiènic o engegar la calefacció, se'ls hauran de pagar els xiquets.
Inevitablement, potser perquè fa dies que no me la lleve del cap, he recordat la famosa fotografia en què els nostres governants passegen la seua glòria en una fastuosa carrossa marca Ferrari, amb l'ostentació rabiosa d'una autocomplaença provocativa i condescendent. Vist des d'ací baix, sembla una mala imitació del Capità Moro que, ben pagat de si mateix i de demostrar els diners que té, saluda el poble que aplaudeix. La diferència, l'enorme diferència, és que les festes del Consell ja duren molts anys, i ara volen que siga el públic qui, després d'aplaudir-los, pague tot el seguici desastrós.
albinyana |
dissabte, 14 de gener de 2012 | 01:41h
'El gran dictat' era un programa (no sé si encara ho és) de TV3 que seguia en algunes ocasions. Allà hi apareixia un presentador que es feia el simpàtic i que declamava paraules que els concursants havien d'escriure, unes paraules cada vegada més enrevessades a mesura qe avançava la prova. M'ho passava bé.
Ara m'hi estic enganxant. M'he instal·lat una aplicació per jugar-hi, feta per la pròpia TV3, amb les mateixes característiques i la mateixa veu. La mateixeta del programa de la televisió: acurada amb l'accentuació, amb la separació de les síl·labes... però inclement amb les vocals. Tant boniques com són i que les castigue d'eixa manera!
albinyana |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 23:28h
Diu el paperet electrònic que divendres 27 de gener, la biblioteca de l'Olleria presentarà la novel·la 'Somiant amb Aleixa', de Mercè Climent i Francesc Mompó, amb què van guanyar el Premi de Narrativa Eròtica 'La Vall d'Albaida' 2010. També diu que jo presentaré l'acte, i faré tot el possible per no desmentir-lo.
A les 19.30 h ens trobarem allà, ens parlarem i escoltarem, i ara que anava a dir que després soparem acabe de recordar que m'havien encarregat d'organitzar el sopar. Bé, no passa res. Ja pensaré alguna cosa per al guateque. I si això, per a la presentació també pensaré alguna coseta.
La història aquesta de l'escultura que Ripollés dedica a Carlos Fabra a l'aeroport de Castelló, a més de l'obscenitat econòmica, representa tot un estil de fer política que defineix un(s) personatge(s) amb conviccions escassament democràtiques i amb absència de remordiments. Poc més o menys com l'ètica en les seus actituds.
L'aeroport tindrà una escultura que representa Fabra perquè és 'seu'. Ell n'és l'impulsor, l'ànima màter, el creador. Una espècie de mecenes que hi vol quedar immortalitzat: ell i la seua obra de cacic conscient i desafiant. Insultant. És la seua obra, la d'«ell», un 'protector de la societat' que li ha d'estar agraït i li ha de ser servicial. Un 'mecenes' que es paga l'egolatria i l'ambició amb el pressupost públic.
No s'hi val a fer bromes. El càrrec és per a aprofitar-se'n; i amb aquesta lògica, com havia de negar-se a veure's representat com un faraó?
