Ulisses20

“La llibertat per Nadal depén també dels jutges i la connivència amb un estat governat per creminals: l’herència franquista durarà cent anys, fins que no ens independitzem almenys.”

Els mitjans espanols s’han enfadat perquè TV3 ha relegat el discurs del borbó a un canal de menor audiència. Jo em demane perquè caram l’han de retransmetre, un discurs que atacarà el catalans, una altra vegada, com ja ho va fer en l’últim discurs, aquest borbó de la ratlla dels borbons creminals. L’error és passar-lo per qualsevol canal, perquè això implica submissió, justament ara que la majoria independentista ha donat suport a la República, i aquell govern i estat que representa el borbó ni han acceptat que han perdut, ni han demanat perdó per tant de mal com han fet, o que fan, que damunt encara tenen en presó quatre homes honestos. Perquè aquest estat nadalenc empresona i castiga per les idees, no pels crims. Pels crims, el PP de M.Rajoy hauria de ser en presó fa anys. Però ca, aquesta justícia conspira contra catalunya, en canvi de perdonar feixistes i gentola del pp.

Nit de Nadal, que ja tenim l’arbre plantat amb tot de llaços grocs, i la fira apunt d’obrir el tercer dia: potser que no vindrà ningú a comprar llibres, però obrirem per saludar els amics. Encendrem el foc, menjarem torrons i posarem nadales: llibertat! llibertat!, cantaran els pastors, llibertat i democràcia! Sobretot aquests Nadals que n’hi ha tantes famílies que no ho podran celebrar. Un altre Nadal sense Televisió ni pròpia ni germana, sense senyal, i ara sense l’autonomia necessària per decidir sobre els nostres comptes.

El feixista Montoro ha intervingut la hisenda valenciana, mentre el MH Ximo Puig dóna suport al PP i al 155. Ai, pobre, no tenen en compte ni els molt honorables, ni els de Morella ni els de Girona, tants els fa, als feixistes, els intervenen igualment siguen d’on siguen. Com que ells necessiten pagar les seues festotes, els borbons, els excessos, tanta policia, i les llibretes en negre, i els seus ambaixadors ricots, i els desastres que no sabem, i han de tapar tanta cosa, mos han d’intervenir. Nadal és una bona època, perquè tothom fa bona cara, somriu, mentre ens intervenen, mentre ens roben, mentre ens amenacen… Sí, Nadal ja amaga com va de podrida aqueixa casa del PP, el govern d’espanya, i la parafernàlia nadalenca…

A Bétera també n’han posada, de parafernàlia, llumets de carrer, que sembla que som de carnaval o de fira d’abril, però a andalusia, així ens han vestit el carrer, com una falla, no com un arbre de Nadal. N’hi ha que diu que ho troba bé, els comerciants, tanta o més llum. Ai, si n’hi hagués una miqueta d’estil, de sentit nadalenc.

—Llibertat! llibertat! canten els pastors.

A Suïssa també n’hi ha borbons exiliats: beuen xampany a  la salut de la llibertat que els han concedit els jutges, ca si els hauran enviat una cistellota i un bon asguilando! En aquesta cas sí que canten a Betlem pastorets…

M’arriba a casa la revista de lletres “l’Illa” que publica edicions Bromera (per cert, que la manera com cuida aquesta editorial els mestres i l’escola, amb llibres de regals i bones lectures, no té preu). A contraportada, l’últim dels articles de la revista és del mestre Dídac Botella; porta el títol de “llibretat” i Dídac explica la història d’aquesta paraula pronunciada per Aroa, alumna de segon de primària. Us recomane de cercar la revista i llegir l’article, per l’emoció i el regal que significa treballar en una escola, malgrat com xuclen i demanen els xiquets. La metàfora, si m’ho permet el mestre amic, és com sap llegir i lligar una burla amb un aconseguiment d’èxit en favor d’algú que necessita d’aquesta creació dels mestres en el seu favor —ai, els alumnes quan trien algú per focalitzar dèries o fòbies. El cant final és en favor dels llibres i de la llibertat, d’ací aquesta nova paraula que ha inventat Aroa, llibre-tat!

Avui viurem el segon dia de la fira de llibres a l’Ateneu de Bétera: mestres, ja heu convidat els vostres alumnes a visitar fires, llibreries, biblioteques, aquest Nadal? Feu-ho. És en favor del país, dels alumnes, de la democràcia, i de la lectura. I si ho feu, no oblideu que nosaltres som a Bétera, a la plaça del Mercat, que és una plaça en obres, ara mateix, perquè l’ajuntament ha decidit de posar barreres a la cultura, involuntàriament. Com diu un altre mestre amic, res no és casual, amics, no és casual que Mercadona haja invertit tants milers d’euros en Ciutadans, perquè ens pegue pel serengue un nou feixisme carregat contra la democràcia i la llibertat. La tria de comprar en Mercadona també és una decisió ideològica, en favor del nou franquisme.

El segon dia de fira de llibres i de música, us oferirà 1.000 autors, llibres, novetats, còmics, àlbums infantils, poesia, i el caliu del foc i de la bona lectura.

—Què és una persona lliure?, demana el mestre als xiquets. Qui ens ajuda a a ser lliures?, Qui a raonar, pensar, aprendre…? Els llibres!

Ves si cal passar per aquesta fira i per altres fires…, pares, mares, oncles, porteu els xiquets a la biblioteca, a la llibreria del barri, a la fira de Bétera, i no cal portar-los a viure les mamonaes ximples i consumistes que ens volen vendre a cada cantonada.

Ahir, primer dia, el llibre més venut a la fira de Bétera va ser “La improbable vida de Joan Fuster”, de Tres i Quatre. A veure si tenim la sort que l’Ajuntament faça un pregó per la cultura, o que la ràdio diga res del nostre programa…

Anit la plaça el País Valencià, a Picanya, va patir l’agressió feixista d’una colla d’intolerants. Anònims i covards. La pedra d’aquesta plaça és de les poques que conserva el nom original de País València, dels pocs pobles que en conserven la toponímia noble. El primer Consell valencià, després de la mort del dictador, va obrir la via democràtica al nostre país, i Picanya va ser el primer poble a demanar l’autonomia per l’article 151, quan era president de la Generalitat el MH Josep Lluís Albinyana, i per això va rebre Picanya el sobrenom d’honorable vila.
En retrocedir els Consells successius als atacs de la caverna política i mediàtica, la batalla de València, d’aquella espanya intolerant que encara ara torna a cuejar, Picanya es va mantenir fidel a la identitat, a la llengua, al nom del país i a la valencianització de places i carrers. Governada des d’aleshores pel pspv, ves si duen anys a l’ajuntament, han fet una aposta per la gestió, l’educació i l’atenció.
Però anit una colla de vàndals va dir que n’hi havia prou de convivència, que no en tenen prou amb els insults i les amenaces, que l’agressió també els eixirà gratuïta, diuen, si la veda feixista va barata, a preu de saldo.
El suport del psoe, i del pspv, al 155 de M.Rajoy —el pp de Bárcenas, Rato, Camps i la fórmula1, Fabra i l’aeroport de Castelló, Olivas i Bancaixa, les beates, l’aznar i la còrrua… Tota aquesta rastrera de polítics corruptes possibiliten l’agressió, si regna tanta impunitat i una amenaça directa a la democràcia.

—Per què portes un llaç groc, mestre?, em demanen a l’escola.

Perquè n’hi ha que són en presó per defensar els drets universals aprovats a l’ONU el 1948. A València i a espanya, encara vivim amenaçats, per violents i feixistes. I la democràcia ací ja no val un xavo. Per això, porte el llaç groc.

El pp és el partit polític més corrupte d’Europa. En canvi, encara és un partit legal a Espanya.
I a Europa?, com és que a Europa tampoc no els passa res, si ha sigut denunciat i multat diverses vegades per la pròpia Unió Europea, aquest partit, el PP? No en tenien prou amb els estudis internacionals, que l’acusen de partit de delinqüents? No? El partit ha sigut capaç de regalar premis a responsables europeus en canvi de sabó i agraïments verbals. No és prevaricació, això, en canvi de sabó i roba neta? Increïble i intocable.

Si un ciclista comet frau en dopar-se, ho paga internacionalment. No pot córrer enlloc, fins que no pena el càstig. Un atleta, un esportista… Ho paga car. Fins i tot una persona corrent, paga cara la delinqüència. En canvi, aquest partit, el PP, acusat d’això i d’allò, encausat multitud de vegades, amb tota l’escala de càrrecs possible imputada, des del president a l’ultim mono de la fila, ministres, regidors, alcaldes, diputats, parlamentaris…, tothom, tots els càrrecs que vulgueu afegir, són vius. Intocables.

Potser que havien negociat amb la justícia, abans de cometre els crims? Potser que sabien que no els passaria res? Si molts dels jutges són d’herència franquista, molts altres són família directa i uns altres han fet cursos i carrera a can pp… Què volíeu? Que ja van tenir la previsió de preparar una justícia afinada. I uns mitjans compensats. I una banca que els perdona, en canvi que els paguen les pèrdues amb diners públics, els nostres diners. I les grans empreses espanyoles, entrenades en robatoris grossos, poden tenir via lliure, en canvi que després els donen diners per a les campanyes, molts diners… Una carnaval de pp’s, jutges, banquers, empresaris, monarques, virreis, militars i bisbes, ahh els bisbes, diuen que si no ets del pp o similar no pots ser catòlic; sí, molt bona aquesta.

Malgrat un ferit o un lesionat, els del pp semblen intocables. Els intocables franquistes de l’espanya de sempre. No els podem comparar als Intouchables d’Elliot Ness perquè aquells eren en una pel·lícula i, justament, lluitaven contra la corrupció. El contrari que el pp, que és una realitat que no només ha negociat com corrompre l’estat sencer, amb còmplices i suports de tota mena, hooligans feixistes, sinó que ha afaiçonat lleis i interpretacions de la justícia per eixir-ne polit de manta delictes. I alhora fer-se ric. Sense fer-se rics el joc no era complet.

Ací els tenim, el pp, el partit complet, decidint, governant, robant, buidant les pensions, jugant-se el futur de milions de persones, corrompent la democràcia… Perquè són intocables. Però ho són, realment?

El professor Ordine diu que, amb les ciutats invisibles, Italo Calvino va fer un llibre per explicar el món, una visió del món a través d’un diàleg entre Marco Polo i Kublai Khan, l’emperador xinés. Sobre els viatges de Marco Polo, també podríem explicar el món enllà del món, amb la idea que n’hi ha més món enllà del nas occidental. Però ara no és el cas de fer un viatge tan llarg. Preferesc el tema de les ciutats, sobretot perquè València és un país de ciutats mitjanes i petites, més que no pobles grans, a través de les quals els valencians també expliquem i ens expliquem el món. El conjunt d’aquestes ciutats mitjanes és brillant, malgrat que el país que conformen, n’hi ha que el voldrien invisible. Malmés i aterrat. Potser que no són ciutats belles, com ho són les petites ciutats franceses del nord, que les nostres ciutats reconstruïdes, de vegades poc pensades, fins i tot malpensades a partir dels pobles…, són què són, lluny d’allò que representaven quan eren pobles. Entre aquest garbuix de ciutats, que voldrien refer el país, ni València ni el conjunt de pobles i/o ciutats, no han sabut exercir o representar-nos, ni escampar el país com mereix. Aquesta València que sembla invisible, sense horitzó, sense identitat, entre ser i no ser valenciana, es deixa agafar de la pitrera per caure submisa en mans del govern d’espanya. Allà no cap una altra manera d’entendre el món,  amos i senyors contra vassalls i súbdits, s’enfaden si pretens d’explicar-los que entre el blanc i el negre, l’espectre ves si és ample, que no ho entenen. I en aquest no fotem tan valencià, ha deixat València extraviada.

El menistre Montoro se’n burla dels valencians, ens diu ploricons, molls, tocacollons… M.Rajoy diu que València no li fa paper, si no el vota a ell personalment; si fa no fa com a la resta de polítics espanyols: València i les ciutats, i el país, som un zero a l’esquena i a la panxa d’espanya, i només tenim un camí per escapar-nos. Que una majoria de valencians se n’adonen que, amb espanya, perdem. Amb ells, València és inviable a curt termini, i el país sencer. Creure que mai canviaran res, per equilibrar la injustícia, és inútil. Ells no canviaran.

Per què ens ha tocat rebre?, perquè encara perdura Almansa. La relació amo-vassall encara paga el decret de Nova Planta. I per si encara no n’hi havia prou, arriba el feixisme del 155 ordit contra la perifèria: contra tota la perifèria sense excepció. La Meseta tracta qui no són com ells amb mà de ferro: som esclaus i paguem els vicis, i els seus vicis cars han buidat les reserves i la possible justícia a curt termini: tornar als valencians allò que ens han robat durant anys.

Marco Polo va escampar la mirada per buscar més món, enllà del nas occidental. Els valencians potser també caldria que cercàrem més món, enllà d’espanya. Lluny de la Meseta. Perquè ells no canviaran. Però els valencians, sí.

Aquesta València invisible canviarà quan una majoria de valencians ho decidim.

Els valencians ens caguem en tot. Ens caguem en l’ou, en la mar, en la figa sa tia, en la merda ens caguem, en ta mare, en ton pare, en l’hòstiaputa, en la puta sola, no parem de cagar i cagar-nos en lo món i en tothom. Però l’acció no passa d’una expressió barroera, desafortunada, irreverent. Malgrat que n’hi ha molts homes d’església, i sobretot beates, els valencians som irreverents en la seua majoria. Encara que n’hi ha més homes de processó, de fer veure què, d’ensenyar davant els altres, que no d’església tancada, sobretot perquè allà dins allò no llueix, i els homes van a lluir. I aquest cúmul de paraulades també té un perquè, segurament.

D’acord que som barroers i malparlats. Ja us he explicat que un oncle meu no deia cinc paraules sense que quatre foren talls de ganivet, adobats amb una traça de mestre d’aixa, orfebre de la paraula ajustada a la caguera. Però darrere no venia mala intenció, ni mala jeia, al contrari, era la seua manera d’expressar-se al bar, a casa, amb els fills, a la feina… Potser que no en sabia més, ell.

Diumenge uns milers de valencians van rebre el Barça a Mestalla, amb crits que no tenien a veure amb això que explique. Ací a València, abans i, supose que durant el partit, els cants contra Catalunya sí que tenien mala fel, una intenció feridora d’escarni que pretenia de fer mal a consciència. Si el Nas panoc de Zoido vol trobar odi en una acció contra els homes, ací té un model i milers d’exemples on agafar-s’hi. I trobe que no n’hi ha a Europa un altre exemple més insolent, més xenòfob, més public, més repetidament vergonyant i malsà, que aquest de València quan ens visiten els futbolistes del Barcelona any rere any.

D’on trauen aquest odi visceral, primitiu, feixista fins a l’agressió que voldria fer sang, aquest joves que insulten amb aquella força que els naix de dins? Joves, milers de joves, i de no tan joves, suposem que estudiants en la seua majoria, universitaris fins i tot, o ves a saber si professors, o mestres, o quina cosa…, bé que han de tenir una professió, o estudis (malgrat que com diu el professor Cotarelo, el suport a les forces del pp i de l’espanyolisme extrem, els de la violència i l’agressió, són en la seua majoria analfabets, gent amb pocs estudis).

Jo els imagine fins i tot pares, pares d’escola, que hauran dinat paella diumenge, o arròs amb fesols i naps, o all-i-pebre, no ho sé, amb la família, i unes hores després, atonyinant verbalment uns jugadors, l’afecció rival, i un país sencer, amb aquells insults de pensar en la mare dels futbolistes, en la mare dels afeccionats, en la mare de tot un país… i traient tanta ràbia de dins l’estómac que arribe a les cordes vocals per pronunciar: puta, puta, puta, puta, puta, cent vegades seguides, puta, puta, puta, amb Catalunya a dins, endins, com una bèstia desbocada, ferida i acorralada faria: puta, puta, puta, puta…

És veritat que el futbol trau el pitjor de molts afeccionats, el pitjor. Els retrata l’esperit. Perden els estreps, les casetes, les formes. Però n’hi ha pocs exemples, si n’hi ha cap, com el de València. Amb el rerefons de la batalla dels anys setanta, l’odi d’uns quants milers contra la identitat catalana, contra la seua organització, contra la sòlida economia i la sòbria personalitat, convida a una certa enveja, però d’ací a demanar l’agressió, l’escarni, la violació de tot un país amb aquell clam “Puta Catalunya”, n’hi ha un abisme que atempta contra els drets universals, la dignitat i el respecte dels catalans i dels valencians. També dels valencians no-orangutans.

L’alarma fa saltar una deficiència anímica, personal i de caràcter en els valencians que diumenge eren a Mestalla. Molls, fluixos, i potser d’una intel·ligència menor de la que es vanten uns quants. I no és prou un article, una opinió, una denúncia. No. Ací el club, el València Club de Futbol, l’Ajuntament, la Generalitat, ha de prendre mesures severes contra aquests milers. Ací els polítics han de dir prou, i la justícia, i els mitjans. Però sembla que, contra Catalunya, tot li val, ara i abans: l’insult, l’amenaça, l’agressió, el feixisme pur i dur, fins i tot atemptar contra els drets humans bàsics. Espanya i València permeten a aquests consentits impresentables saltar-se lleis i drets democràtics. Atemptar contra la dignitat i ser campions de l’estupidesa.

És el nivell, però no ho podem deixar passar. No, si creguem que l’ésser humà té la raó, la consciència, l’empoderament del coneixement, en general. Malgrat que a València, quan ens visiten, l’analfabetisme s’ensenyoreix de places i carrers dins i fora d’un estadi de futbol. I després, la complicitat. Tothom a jugar a futbol com si res, o a veure jugar a futbol com si res no hagués passat. El públic, els directius, els futbolistes, el club, els mitjans, els periodistes, com si el clam feixista formés part de l’adn valencià, per culpa de l’estupidesa humana davant tanta impunitat.

Aleshores recorde aquell gest de Guus Hidding, i trobe que encara n’hi ha homes, o n’hi havia, capaços de fer reeixir la intel·ligència.

El mite literari d’Ítaca, o d’Ulisses, és un dels més vells i difosos, segons el professor Ordine: “Allò que importa és el viatge, no pas la meta”. Kavafis va escriure el poema Ítaca, que Lluís llach va musicar. Era un disc icona que s’ha fet actual, ràpidament tenim la melodia al cap, la cançó… Quan surts per fre el viatge cap a Ítaca. Però aquella idea principal “No és la meta el que compta, sinó el viatge”, “que no cal tenir pressa”, “que el viatge siga llarg”, afegim que no cal tenir por de Lestrígons ni de Cíclops, que la por és interior, que la por és un mateix… Uiii, prou, prou!

Sembla que el nostre viatge també serà llarg, que de camí trobarem aquest gegantots llançadors de pedres per ofegar-nos, i aquest Cíclop que representa un estat salvatge d’un sol ull, que ens aüixa sang i fetge cada dia, en forma de repressió, que prova de fer-nos creure el mite d’Odisseu, que allò important és el viatge, farcit d’aventures i descobertes…

Però el nostre camí ja l’hem fet!, exclamem, ja hi hem arribat a la nostra meta, malgrat que els Cíclops i els alliberats Lestrígons ens van llançar del nostre port a base de colps, lleis, jutjats, policies, amenaces i dissorts! Però si nosaltres ja no ens volíem entretenir, que ja hi érem, i allò que volíem era començar a construir, tanta feinada com queda per fer, després de tanta feinada feta. Començar a gaudir de la casa, després de tres-cents anys de viatge…

Doncs, no. No tenim un altre remei que continuar viatjant, fins i tot sense el sentit metafòric. Cal reivindicar-nos i reivindicar a Europa perquè volem viure en llibertat, si hi tenim dret, perquè volem ser, si hi tenim dret, perquè volem construir el nostre país, si hi tenim dret.

En canvi, aquell Cíclop, espanya, diu que no, que no tenim dret, de fet diu que no tenim cap dret, ni a la llibertat, ni a ser, ni a tenir un país propi. De l’un costat diuen que no, que no tenim aquests drets, segons els Cíclops. Però nosaltres diem que sí, que això és natural a l’ésser, cercar aquesta llibertat. Sense haver d’explicar més raons.

Però continuem el viatge. Viatgem, malgrat tot. Temps i temps que viatgem.

Avui n’hi ha festa a l’Ateneu. Una nit dedicada a la carabassa, ara que n’hi ha tants, de carabasses solts pel món: a espanya i a europa. Carabassa M.Rajoy, carabassa Zoido, Carabassa de beates, carabassa iceta, carabassa albiol, n’hi ha centenars d’aquests, però com que ens agrada la carabassa, nomir-los carabassa a tots aquests no ha de ser delicte d’odi, en tot cas delicte de gula, però això només és pecat a la bíblia, en concret al nou testament, que és la versió 155 d’aquests inútils de la carabassa.

Aquesta nit caldrà llegir un verset, portar un plat fet amb carabassa, i participar de l’exposició de carabasses. Una nit que reivindiquem la terra, el camp, els productes, els plats fets a casa. Però també serà una nit en favor dels presos polítics, de la llibertat d’expressió, de la llibertat dels pobles, de la reivindicació del finançament valencià, la nit contra la violència de gènere, contra el viure masclista, la nit on cap qualsevol reivindicació mentre ens empassem la carabassa, que ja sabeu que allarga. Una altra nit sense mitjans valencians, ara amb l’amenaça contra TV3, la nit dels premis Micalet, la nit que encara és vigent el 155, i continua vigent el suport del PSOE al govern espanyol del PP, malgrat el càstig als valencians. Sí, la nit de la carabassa porta tot això a la conversa, i possiblement que porte l’organització del nostre viatge a Brussel·les. Potser que en portem, allà, de carabasses, que facen joc amb Juncker i els seus còmplices. Ai, quina nit, i quina festa.

La meua sogra arriba casa sense respirar, que panteixa. Ve amb pijama i bata. Com pot, ens explica que s’ha presentat la policia municipal a sa casa, dient-li que ha de ser l’endemà de matí al jutjat de primera instància Número 5 de Llíria, el Camp de Túria. Sembla que li han furtat un grapat de taronges i han agafat els lladres, per això cal anar a judici. Ella no condueix, ni té el cap clar per agafar un parell de metros que peguen la volta al país. Així que escric un parell de wassaps a l’escola per averiguar si em podran lliurar unes hores, l’endemà de matí, i m’oferesc a acompanyar-la a Llíria, en canvi de saber que en traurem una llufa de tot plegat.

De bon matí ens presentem als jutjats, pugem a la tercera planta, on n’hi ha el Núm. 5, i ja veiem en obrir-se la porta de l’ascensor que aquell espai té vida. N’hi ha una gentada asseguda en terra, per l’escala, dreta. Les cadires, no cal dir-ho, són insuficients. Sort que en aquell moment avisen que un dels plets s’ajorna per no sé quina cosa i n’hi ha tres amb privilegi de cadira que se’n van rondinant. Aprofite per dir a la meua sogra que sega mentre jo demanaré què cal fer, un colp allà. Entre en un despatx amb uns quants funcionaris i unes quantes taules que amunteguen metres de papers i carpetes.

—Ah, vosté ve per l’assumpte de les taronges, espere’s ací fora, nosaltres l’avisarem.

En aquella saleta on en som més de vint-i-cinc, van i vénen advocats que busquen els clients, xarren uns minuts i se’n van, tornen, xarren uns altres minuts, se’n van, n’hi ha individus que parlen tan fort que tothom sabem com és al seua vida, els problemes que té, que ell és bona persona, vaig endevinant que allà som junts víctimes i botxins, de fet —la meua sogra m’ho confirmarà després— s’està asseguda entre una dona morena, de cabell llarg, entre seixanta-setanta anys, i un jove que sembla el fill, uns quaranta anys, tret del pantaló de xandall passaria per un home madur ben vestit, n’hi ha un altre dret que de vegades xarra amb ell: “ja suposava que eren els qui m’havien robat les taronges”.

Una hora i mitja després de l’hora convinguda, ix una funcionària —després comprovarem que fa de secretària del jutge que atén el Núm.5— i demana per uns quants noms, entre més el de la meua sogra, dos agents de la policia municipal de Bétera, que s’estaven xarrant tota l’estona tan fluixet que no enteníem res. Apame que ja ho tenim tot: els lladres, els policies que els van enxampar, la propietària de les taronges abans que foren robades, i l’home que acompanya la sogra, que farà de públic. Vint minuts després ens criden un altre colp i em veure la cara de la funcionària, li dic que jo acompanye la meua sogra, que no està per gaires festes, però ella em diu que d’acord, que faré de públic, però compte d’obrir la boca.

D’acord, que trigaré poc a obrir la boca. Entrem en una saleta que representa que és el jutjat, malgrat que passaria per una sagristia, pels bancs, per com d’atapeït sembla tot, per l’aire decadent. El jutge diu bon dia i repassa els noms en veu alta —no sé perquè si ja li havien lliurat els documents identificatius—, diu el nom de la meua sogra, Amparo Asensi Calvo?, i amolla la primera pregunta:

—Usted quiere continuar con este juicio?

Fotre!, la primera pregunta de poc no deixa morta la meua sogra, a mi em passa que tampoc no hagués sabut què dir. A veure, nosaltres no havíem convocat res, érem allà per un requeriment, i ara ens demanen si volem continuar allò?, sense epxlicar-nos res, sense indicar-nos ase ni bèstia…, però ací què passa?

La meua sogra em mira, no sap què dir. Sort que el jutge diu ara: —usted sabe por què està aquí?

—Perquè anit la policia em va dir que vingués.

—Però usted quiere que se le repare el daño?

Jo ja estic amb els ulls a quadres, aguantant-me de no caure en desacatament, però aquesta és la justícia, i el nivell. I per això paguem els impostos que ens roba espanya, i després ens retorna la misèria en aquestes infrastructures de fireta, i una intel·ligència que cabria en un paquet de cigarrets. Un d’aquest estil també podria enviar-nos a la presó si sabé què pensem, de l’estat, del nostre país, de la llibertat… És el nivell Zoido. O Massa. O M.Rajoy

—Levantese i acerquese al micro!

La meua sogra s’alça, no veu el peu del micròfon ni el micròfon, passa de llarg, i s’acosta a la taula del jutge. Sí, ella ha vist un micròfon amb una llum blaueta davant el jutge

—No, no, este no, el que tiene enfrente.

Jo ja m’havia alçat, havia agafat la meua sogra, l’havia feta retrocedir, i ja la posava davant el micròfon de peu.

—Amparo, usted ha dado permiso a estos señores para que le cojan la naranja?

La meua sogra es mira aquells homes, els mateixos que tenia asseguts durant una hora i mitja al seu costat, que ella ja suposava que li havien pispat la taronja, una varietat que fins el mes de febrer no serà prou bona, que no sabem qui comprarà de tan verda i amarga, qui provoca que la puguen robar. Ella nega que hagués donat permís a ningú per collir res. I sense que passe res més d’interessant la fan seure. El jutge fa alçar un per uns els tres protagonistes del lladrocini que el jutge considera falta lleu, els demana si treballen, si tenen cap ajut o subvenció o subsidi. L’un espera la pensió, diu, l’altre diu que té un ajut de 420 euros per mantenir la família, i l’altre no té res de res, perquè ja se li ha acabat aquell subsidi. La dona no és a la sala. Cal dir que el jutge ha donat la paraula a la fiscal, que els ha demanat si reconeixen que han robat. Ho reconeixen tots tres. I diu que no farà més preguntes. Xa, no els demana que fan amb les taronges, quan les furten, qui els les compra, on, a quin preu, com és que poden vendre taronja robada, i com és que no entenen ni idea de taronja i de taronges, si en furten que és verda i no valdrà ni per les ovelles… No els pregunta res més, ella. En deu minuts, el jutge diu que dictarà sentència, que l’escolten. A cadascun dels homes els imposa una multa mensual, a raó de quatre euros dia, un total de 120 euros que aniran a parar a la hisenda espanyola. A la meua sogra sentencia, dictamina una compensació de 79 amb 50 euros (no sabem d’on ha tret l’home el càlcul), qui li ha dictat el preu, o si aqueixa compensació paga el destorb del dia, l’ensortit de la meua sogra, el viatge a Llíria, la substitució a l’escola o ves saber, què. El jutge demana a cadascú si estan d’acord amb la sentencià, i la meua sogra em mira, però el jutge diu que no puc parlar… I baixet voldria dir, enfiteu-vos els setanta-nou i no mos torneu a fer perdre el temps carallots, però vosté, sinyor jutge, hauria d’explicar-nos què vol dir sí i què vol dir no, abans de respondre res…  Quan comencem a eixir, l’home més vell que sembla el pare dels altres dos, s’acosta al micròfon de peu per dir que si volem recuperar la taronja, és a la cooperativa… Em gire i li dic que si no saben ni què cullen, què caram em recomana, el jutge em diu que calle i la secretària ja s’ha llevat d’un salt per fer-mos fora, potser perquè ha vist que ja no aguante callar-me, i vés a saber si volia evitar-me que em multaren.

És en el segon robatori que patim enguany. Quan arribe al camp la destrossa és de caure de tos. No sé quants viatges havien fet aquells homes. No els ho havien preguntat. Però no ens han compensat ni el 5% del desastre. És el que n’hi ha, xa, perquè espanya continue robant-nos. I la justícia. I l’aparença d’un estat de dret… Mentre milers de policies i GC són a Catalunya perseguint la llibertat, el camp valencià el cuidarà la figa sa tia.

Ai, no, que no podem fer cants en favor de l’odi contra espanya…

El pp ja ha avisat que el finançament valencià li la bufa. El PSOE ha pactat amb el PP aquest bufar contra el finançament valencià. No sabem si Ximo Puig bufarà res, molt honorable, sobre la burla de tot plegat. Montoro ens ha tornat a dir ploricons: però ai, si el nostre Molt honorable fos valent i demà anunciés una roda de premsa i convoqués els mitjans (la majoria espanyols i per això feixistes), les coses canviarien. Perquè un Molt honorable valencià dient als mitjans que “Espanya ens roba” (a cara descoberta), Montoro no ho aguanta. El Nas Panoc rebentaria de ràbia: Però Ximo no ho dirà. Encara no ho dirà. Però jo, sí, nosaltres ho podem dir: sobretot perquè és veritat. Com ho és que ens governen delinqüents.

Aquelles banderetes del PSPV, el psoe valencià, que bufaven al vent dissabte a València, amb les mòmies senadores, les han alçades per a una altra ocasió, pobrets: quan l’amo xiula, ni el bufar valencià fa aire. Ni fa aire ni plou. Però de taronges us en parlaré demà. Us explicaré el judici a Llíria.

Jo no volia parlar d’economia, malgrat que el PP i el PSOE sí que han bufat a favor del concert basc. Veieu com són les coses, a espanya. Que es foten els valencians, diu Montoro, diu M.Rajoy, diu Sanchez, ho diuen a espanya. Foteu-vos els valencians! Però nosaltres, dissabte, els vam posar l’himne dels inútils, aquell que ofrena glòries a un estat que, mentrestant, ens pega pel sac, pel cul i a la cara. I ens roba, perquè el Nas Panoc controla els diners de tothom. I els valencians paguem una part de tanta policia en vaixells i en hotels de Catalunya, vigilant els catalans i la llibertat. Aqueixa acció miserable també la paguem, malgrat que som pobres.

En realitat el que jo volia explicar és que he canviat la capçalera. Ho volia explicar als trenta lectors fixes que llegeixen aquesta pàgina, uns quants lectors amics de Bétera: no us amoïneu, xa, si en aquest bufar feixistot que ens envia la meseta, no proposem canvis d’acció i de desobediència: aquell ponent que ho porta tot al desastre, voldria emmudir-nos, a més de robar-nos. Mentre dure aquest estat feixista pocapena, caldrà pensar. Jo he canviat la capçalera. Potser que algú dormirà a l’altre costat del llit, o baixarà el fem al carrer els dissabtes de matí, o potser que no el baixarà, que el llançarà per la finestra, i després baixarà una granera i l’arreplegador. Mentre dura aquest deliri feixista d’espanya, viurem amenaçats, que n’hi ha que són en presó molts dies, per culpa de les idees. És això espanya, realment, qualsevol dia és bo per a l’agressió, la violència o l’amenaça. Contra l’escola, contra els pobles, contra la llengua, contra la llibertat. Per això he canviat la capçalera.

Mentre ens roben, Nas Panoc Montoro i els seus còmplices delinqüents, podem dir-ho clarament: ens roben perquè no som espanyols. Si fórem espanyols, els valencians, no ens robarien. O potser ho dissimularien. Però no, no va així, ara: ens roben cada dia, a la llum del migdia. El PP i el seu estat o putiferi ha legalitzat el robatori. Com ha legalitzat l’agressió feixista, la impunitat, l’insult: tot és legal a mans d’aquests calaveres.

A mi se m’ha ocorregut el canvi de capçalera.

A veure si d’una vegada poden engegar la televisió dels valencians, home, que els del govern valencià esteu impossibles!

La posició vergonyosa d’Europa contra la República catalana és un atac a la democràcia. Contra la feble democràcia espanyola, sí, però també contra les democràcies dubtoses d’altres països satèl·lits, i també contra els estats patum, que es pensen al marge o curats per la història. Posicionar-se en favor del corrupte Rajoy i l’escolà Montoro —afegiu les dues beates i els pòtols—, és un colp a la llibertat dels pobles, però també un sotrac a l’estabilitat econòmica que significa l’economia catalana.
Pitjor encara. Atacar la República catalana i declarar-se en favor de Rajoy i el PP és obrir la porta del feixisme, en principi l’espanyol, per tolerar-lo a gran escala: vivim sang i fetge com hem comprovat els últims mesos.

Després dels atemptats de les Rambles, espanya ha castigat els Mossos i la seua eficàcia. Ha apostat per disminuir la seguretat de tothom, en canvi de perseguir aquella policia que havia donat una lliçó professional i tècnica. L’1 d’octubre, espanya s’acarnissà d’ofici contra la gent que volia votar. La violència serà en els llibres com un dels dies més negres de les democràcies occidentals. Després va venir el 9 d’Octubre a València, i la policia va tornar a ser l’exemple de posar-se del costat violent dels feixistes. I encara amb el vol lliure de falangistes i franquistes, cada colp que espanya ha tret banderes, n’hi ha hagut agressions, violència desfermada, amenaces, contra tot i contra tots.

La permissivitat s’ha generalitzat aquests dies amb clams a l’assassí franco, amb misses i ofrenes, subvencions, ajudes, proclames, que han acabat de mostrar descaradament la sintonia política del govern espanyol, la policia, la justícia i tot l’aparell de l’estat, amb aquell tumor escampat a propòsit.

Faltava la cirereta de perdonar els agressors de l’assalt a Blanquerna. No ha sorprés ni la decisió ni els raonaments esgrimits, perquè fa anys que qualsevol agressió feixista és una lliçó d’impunitat que ja passa per legal i legalitzada entre la policia i la justícia espanyola. Si entre els delinqüents n’hi havia familiars del govern (més delinqüents), només calia cuinar-ho com un nou colp de prevaricació a la justícia.

A aquest renaixement feixista s’han apuntat uns quants líders europeus, responsables màxims d’institucions que pensàvem respectables, fins i tot caps de govern, incapaços de defensar la llibertat o la democràcia, per damunt de tot. Merkel, Juncker, per dir-ne un parell amb un cert pes específic internacional a Europa i al món, han pres partit per la corrupció espanyola i l’agressió violenta contra la llibertat. I cap lider europeu, cap ni un, ha dit res de diferent.

L’amenaça democràtica no és només contra Catalunya, sinó contra Europa. Perquè el perill real de la violència ultrapassa l’afer intern que tant han esgrimit aquest parell, i depassa la dimensió internacional. No és la República catalana, ni la seua llarga decència pacífica per construir un país amb cara i ulls, qui ara està tenallada. És el mateix cor d’Europa, l’amenaçat, per la torpesa i connivència d’uns quants líders d’horitzó podrit.

Sort de Catalunya, malgrat tot, i de les futures catalunyes que lluitaran perquè els nostres fills tinguen la possibilitat d’una Europa honesta i lliure.

El president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, va llegir el discurs anual en la presentació de les trobades que enguany recorreran el País Valencià. Un discurs sobri, compromés, d’una solidesa a prova d’amenaces. Érem en la quinzena nit d’escolavalenciana a Gandia, i després que Vilaweb l’ha publicat, he polit les referències casolanes per afiançar les idees principals. L’amistat i el compromís per uns objectius compartits, m’autoritzen aquesta llicència, d’escampar la nova a través de les xarxes. Però si voleu llegir el discurs íntegrament, sense retocs, ja sabeu on és. Com diria Fuster, auixeu les mamonaes i llegiu…

[…]

Una nit fusteriana, que, com el mestre, vol transmetre un missatge lúcid, còmplice, apassionat i serè, irònic quan cal, directe quan és necessari, reflexiu, però orientat a l’acció. A nosaltres, mestres, només se’ns podrà acusar d’haver-nos apassionat per la vida i el destí del nostre poble… en paraules de Fuster.

I ho fem a Gandia, la Safor, on algunes escoles capdavanteres en l’ensenyament del valencià van obrir camí a les escoles que vindrien després.

[…]

Hui farem un record especial per als companys d’Òmnium Cultural, que ens han acompanyat molts anys. Passen uns moments durs, difícils, però també esperançadors i vitals. No esteu sols. Us volem transmetre tota l’energia i bondat que puguem. Ningú hauria de ser perseguit ni empresonat per lluitar, de forma pacífica i democràtica, pel seu poble. Farem perquè els arribe la nostra estima i solidaritat a tantes persones perseguides per exercir amb normalitat drets civils bàsics. Ho vulguem o no, tots nosaltres ens veurem afectats per algunes de les conseqüències del que passa a Catalunya: el vell fantasma de l”adoctrinament’ que els addictes al pensament únic fan córrer regularment ha tornat i ens assenyala directament. A vosaltres i a nosaltres.

Però, en realitat

–Quins centres segreguen els alumnes per gènere? Quins venen serveis educatius a qui puga pagar-los? Quines empreses fan negoci de l’educació? Qui fa la gestió i la governança de manera antidemocràtica? Quins centres filtren els alumnes amb mètodes elitistes, xenòfobs, intransigents o mercantilistes?

Nosaltres no ‘adoctrinem’. Al contrari:

Som els que volem una escola laica, que ensenye a pensar en llibertat, a ser crítics, a preguntar, a conèixer, a reflexionar, a conrear el dubte com a llavor de creixement personal i social. L’escola que fem educa en valors, fa persones solidàries, respectuoses del medi, pacifistes, que estimen la llengua i la terra, que creen empatia per altres llengües i cultures. Volem ciutadans que es comprometen amb un món millor més lliure.

[…]

La nostra escola entrena en el debat d’arguments, propugna el valencià com a garantia de plurilingüisme, perquè estimem les llengües —l’anglès, el romanès, l’àrab i el castellà, qualsevol llengua. Però diuen que adoctrinem. Animem a llegir i escriure, organitzem premis literaris en els quals participen milers d’alumnes lliurement, treballem el llenguatge audiovisual i el Cinema a l’Escola, però diuen que adoctrinem. Animem persones de qualsevol ideologia a ajudar uns altres que volen aprendre valencià voluntàriament, ensenyem a fer ràdio en valencià, però diuen que adoctrinem…

—Tot això és ‘adoctrinar’? Des d’ací donem suport als mestres que entenen què és ‘l’ofici de ser mestres’, als mestres amb ànima. Els d’ací i els d’allà, al nord, al sud, on tanta gent treballa en condicions injustes i difícils. Des d’Escola Valenciana donem suport a tots aquests mestres. Nosaltres som els del valencià. Els del ‘sí al valencià’, sempre endavant. I per tot això fem Trobades d’Escoles en Valencià, actes d’afirmació i autoestima que apleguen desenes de milers de persones, amb un punt de trobada comú: el valor de la llengua i el seu paper en una educació de qualitat.

Enguany, les Trobades es dedicaran a Joan Fuster. El lema que unificarà les dènou festes per la llengua té reminiscències fusterianes: ‘Nosaltres, pel valencià’

Allà on es vulga construir, ens hi trobaran per a treballar i ajudar. Avui hem estat amb molts de vosaltres per demanar un finançament just, perquè necessitem inversions, mereixem un grau d’inversió en educació, en llengua, en cultura, en sanitat, en polítiques socials… que fins ara ens han negat.

La campanya ‘Construïm la igualtat lingüística’ segueix oberta. La Llei d’Ús ha fet el seu paper, però ja és hora de plantejar-nos les coses en altres termes. Volem ajudar, volem participar, volem que ens considereu còmplices, però també crítics quan allò que anhelem no arriba o ho fa de manera incompleta. Compteu amb nosaltres per a explicar la necessitat de tenir escoles i instituts plurilingües. Tenim molta feina avançada. No partim de zero. Aprofitem-ho. No retrocedim. Compteu amb nosaltres a l’hora de formar part i impulsar el Consell Social de la Llengua. La creació d’aquest consell és una de les reivindicacions històriques d’Escola Valenciana. Compteu amb nosaltres quan es pose en marxa una televisió i una ràdio públiques, plurals, en valencià. Compteu amb nosaltres quan calga soterrar definitivament una llei destructiva i mercantilista com la LOMCE. Compteu-hi, perquè no som nous, en tot açò. Sumarem, creixerem, serem. Compteu amb Escola Valenciana, perquè fa molt que vertebrem el territori, fent l’escola que volem: fem poble, fem comarca i caminem cap al País que desitgem.

‘Nosaltres, pel valencià’. Moltes gràcies

Vicent Moreno, president d’escola valenciana, novembre del 2017

Post: anit els mitjans espanyols del 155 atacaven unes quantes escoles valencianes perquè expliquen la història de Jaume I. La història dels valencians ja la consideren un insult a espanya, aquells mitjans, i ensenyar llengües que no siguen l’espanyol, també. és el nivell… L’inútil de l’Albert Rivera ensenyava un mapa lingüístic dels països catalans com un senyal de guerra i adoctrinament. Pobre torpall… En vindran més, d’atacs i d’insults a l’escola i a la intel·ligència. Però si peguen contra l’escola trobaran els mestres, un ferro sòlid en favor del coneixement, malgrat que aquell tòtil voldria el feixisme de nou a les aules.

—Mentre Europa s’ho torca amb un paperet, Juncker!

Resurrecció, resurrecció! Ens hem despertat del somni de dissabte, a València. Tots aquells milers han tornat a casa. Els mitjans no han dit res. Els mitjans corruptes a sou del govern espanyol i de les empreses de l’Íbex, amb els comptes en paradisos celestials de l’economia, no han dit res. Ni els públics ni esl privats, els valencians no interessem ningú. Encara. Perquè som fluixos, o molls, o menjar-caguera.

Els caps sindicalistes prenen café amb els empresaris, a madrit, que els han pagat el dinarot en un gran hotel restaurant. València s’ha despertat i tot aquell esforç de dissabte no ha servit per a res. Ningú no en parla i la vida torna a la normalitat, fins i tot en el carrer de Guillem de Castro (dissabte, una veïna que volia entrar en casa en el portal vora la llibreria Futurama, deia que allò, aquella gernació reclamant no sabia què, no l’havia vista mai ni en falles). La normalitat valenciana vol dir no pintar una mona, no ser ningú a espanya, no ser ningú en la política que decideix, la dels euros, la fiscalitat, la identitat, la seguretat dels valencians… Som a mans d’espanya, quan ens despertem del son, i tornem al malson de ser a mans del govern espanyol més corrupte de la història, el més corrupte d’Europa, a mans dels mitjans menys fiables del món (els segons menys fiables del món). I la protecció, la seguretat, l’ocupació, les infrastructures, la sanitat, l’escola, serà decidida per aquells delinqüents de madrit.

Deia el portaveu del pp que en demanar un finançament més just, els valencians corrien el perill de caure en la temptació. La temptació era dir que ens robaven, i d’ací a demanar la independència, que segons aquell pinxo és l’infern, no n’hi havia res. Res de res.

Exactament, cada minut que passa, el malson valencià és més greu i més insalvable. Aquells continuen robant, atiant l’agressió, ficant les grapes en la nostra gestió de valencians honestos. Cada minut que passa és un minut perdut. Tot el temps perdut. I els valencians continuarem pagant-los la ruïna, amb la nostra misèria.

Sense mitjans, sense diners, sense esme…

Preferim l’infern, preferim decidir. Ser amos del destí. Potser que també hauríem d’anar a Brussel·les, a reclamar contra un estat corrupte, venjatiu, franquista, que ens roba i roba els fons europeus. Potser que sí, que a Europa ens faran més cas que no a espanya.

Anit els carrers de València va ser un clam. No tots els carrers, naturalment, ni tots els valencians, eren a Guillem de Castro, però n’érem moltíssims, milers. Una manifestació com feia anys no clamava a València. Anit milers de valencians demanaven un finançament just. Poca cosa més. Ni menys. Potser que era un altre clam al buit, que caurà en sac foradat. Possiblement. Però anit València va demostrar que s’ha despertat del malson, del càstig que significa el govern d’espanya. Qualsevol govern d’espanya. De fet, els mitjans espanyols no han fet cas, avui, de la queixa valenciana, de la denúncia d’una injústicia que dura anys. Ja n’estem acostumats, que el govern i els seus mitjans, sense excepció, no facen cas dels valencians. Ara caldria que molts que anit reivindicaven a València contra el càstig d’espanya, se n’adonen, del cas que ens fa espanya.

Que n’érem milers ho demostra que, quan la capçalera ja era a les Torres de Serrans, el nostre grup que no era l’últim, encara no havia passat a l’alçada del teatre Micalet. Per això vam tenir la sort de perdre’ns els discursos i l’escenografia, les cançonetes i les bretolades de submissió. Per exemple: si clamem contra la injustícia a la qual ens castiga espanya, i ningú de fora de valència no ens fa cas (ni ens en farà), nosaltres per què amollem l’himne que ofrena glòries. Això és, com si tot continués igual, o pitjor: malgrat que ens castigueu, espanya, nosaltres volem continuar oferint-vos la nostra submissió. Com si uns quants dels valencians organitzadors d’aquell clam d’anit, no volgueren que res canviés, que res pogués torbar la seua comoditat, i la seua posició intransigent antivalenciana. Com si algú volgués convertir aquella reivindicació en una festa fallera: les Torres, l’himne, les llumenetes, l’ofrena… Quina pel·lícula i quina vergonya!

Darrere la pancarta de l’STEPV, sindicat de mestres i de la sanitat, hi havia una banda del siroll infernal que animava sense parar, i justament després venia el PSPV amb algunes mòmies intransigents: això és, antivalencians que no volen transigir amb cap canvi significatiu ni de cap classe. Viuen d’aquest viure immòbil, i no pensen modificar res perquè res no els modifique. Per això aquest clam contra el govern d’espanya, contra el maltracte econòmic i polític, contra les nostres infrastructures, contra la nostra hisenda pròpia, contra la nostra identitat, aquesta violència permesa i tolerada, ja els va bé. Realment els va molt bé. Per això ofrenen glòries, les mòmies i els joves que els segueixen el joc.

En canvi anit ens vam manifestar uns quants milers de valencians, en el mateix espai i en els mateixos carrers de València, per exigir un canvi: el maltracte és robatori i el robatori delinqüència, i quan et roben una vegada i una altra, anys i panys, l’única solució possible és anar-te’n. Per democràcia.

El clam contra una espanya injusta demana un posicionament valencià més agosarat. Menys botifler i menys conformista. Perquè demà, què pensen fer per aconseguir un resultat diferent, aquests del pspv, contra el maltracte…, continuar donant suport al pp i a l’aplicació del 155? Fer de fartaolles i de llepons de la falla?

Farien bé de llegir el discurs del president Vicent Moreno, anit a Gandia. I aprendre’n.

Ja han passat més de trenta dies en presó dos homes honestos. Ja sé que això, en la manifestació de dissabte a València no sembla que toque. O ells voldrien que no toqués. Però és ací que jo em manifestaré dissabte, més que no pel finançament, per la llibertat dels presos. I per més coses. I em manifestaré, potser, al costat de gent del psoe, que són qui han conxorxat amb el PP perquè aquests dos homes honestos siguen en presó trenta dies i escaig, per les idees polítiques. Sí, aquests del PSOE valencià són en favor de la presó i del franquisme, malgrat que avui, a València, demanen més diners per als valencians. Un prec just, és veritat, però incomplet, i trampós. Sembla que el PSOE valencià anirà de progré, dissabte a valència, contra el govern espanyol, que castiga els valencians durant tants anys, durant els anys que governava el PSOE a espanya, també, ves quina casualitat, home. I ara aquests també demanen un finançament just, que ells no van voler canviar mai. Com no han volgut canviar aquesta democràcia de fireta, quan han tingut una bona oportunitat, ni han volgut fer justícia contra la delinqüència del pp, en canvi de pactar contra la independència. Ai, sí, ens manifestem junts, però no anirem amb el mateix sentit, amb aquests còmplices del franquisme, no.
Durruti era més honest, amb les consignes, venim a somoure consciències! I avui moltes de les consciències valencianes és amb els presos polítics, amb el govern empresonat o exiliat de la República. Perquè jo també voldria tenir la nostra República a València. Sobretot, perquè serà l’única manera de recuperar la dignitat. I per no enganyar-me, també em manifestaré. Amb el PP, i amb el PSOE, els valencians continuarem patint el maltracte de sempre. Per això no hem vingut a València, carallots.
Visca la independència. Llaor a la república catalana.

Post: avui mateix, a les Corts valencianes, el pp ha xiulat contra el conseller d’economia del govern valencià. Com uns berros! Però el Psoe manté aquest suport al 155. Aquest colp franquista a la democràcia. Xiular o xiular!