Ulisses20

La posició vergonyosa d’Europa contra la República catalana és un atac a la democràcia. Contra la feble democràcia espanyola, sí, però també contra les democràcies dubtoses d’altres països satèl·lits, i també contra els estats patum, que es pensen al marge o curats per la història. Posicionar-se en favor del corrupte Rajoy i l’escolà Montoro —afegiu les dues beates i els pòtols—, és un colp a la llibertat dels pobles, però també un sotrac a l’estabilitat econòmica que significa l’economia catalana.
Pitjor encara. Atacar la República catalana i declarar-se en favor de Rajoy i el PP és obrir la porta del feixisme, en principi l’espanyol, per tolerar-lo a gran escala: vivim sang i fetge com hem comprovat els últims mesos.

Després dels atemptats de les Rambles, espanya ha castigat els Mossos i la seua eficàcia. Ha apostat per disminuir la seguretat de tothom, en canvi de perseguir aquella policia que havia donat una lliçó professional i tècnica. L’1 d’octubre, espanya s’acarnissà d’ofici contra la gent que volia votar. La violència serà en els llibres com un dels dies més negres de les democràcies occidentals. Després va venir el 9 d’Octubre a València, i la policia va tornar a ser l’exemple de posar-se del costat violent dels feixistes. I encara amb el vol lliure de falangistes i franquistes, cada colp que espanya ha tret banderes, n’hi ha hagut agressions, violència desfermada, amenaces, contra tot i contra tots.

La permissivitat s’ha generalitzat aquests dies amb clams a l’assassí franco, amb misses i ofrenes, subvencions, ajudes, proclames, que han acabat de mostrar descaradament la sintonia política del govern espanyol, la policia, la justícia i tot l’aparell de l’estat, amb aquell tumor escampat a propòsit.

Faltava la cirereta de perdonar els agressors de l’assalt a Blanquerna. No ha sorprés ni la decisió ni els raonaments esgrimits, perquè fa anys que qualsevol agressió feixista és una lliçó d’impunitat que ja passa per legal i legalitzada entre la policia i la justícia espanyola. Si entre els delinqüents n’hi havia familiars del govern (més delinqüents), només calia cuinar-ho com un nou colp de prevaricació a la justícia.

A aquest renaixement feixista s’han apuntat uns quants líders europeus, responsables màxims d’institucions que pensàvem respectables, fins i tot caps de govern, incapaços de defensar la llibertat o la democràcia, per damunt de tot. Merkel, Juncker, per dir-ne un parell amb un cert pes específic internacional a Europa i al món, han pres partit per la corrupció espanyola i l’agressió violenta contra la llibertat. I cap lider europeu, cap ni un, ha dit res de diferent.

L’amenaça democràtica no és només contra Catalunya, sinó contra Europa. Perquè el perill real de la violència ultrapassa l’afer intern que tant han esgrimit aquest parell, i depassa la dimensió internacional. No és la República catalana, ni la seua llarga decència pacífica per construir un país amb cara i ulls, qui ara està tenallada. És el mateix cor d’Europa, l’amenaçat, per la torpesa i connivència d’uns quants líders d’horitzó podrit.

Sort de Catalunya, malgrat tot, i de les futures catalunyes que lluitaran perquè els nostres fills tinguen la possibilitat d’una Europa honesta i lliure.