Aquest apunt venia perfumat d’una pel·lícula a Filmincat que m’ha deixat un parell de dies corprés, si us agraden les pel·lícules sobre personatges, artistes, escriptors, científics, anit vaig vore’n una sobre un pintor polonés, que era bielorús, Wladyslaw Strzeminski, del qual l’IVAM fa uns anys feu una exposició i un catàleg. La pel·lícula és dura, que no és per xiquets, però també podrien veure-la ells. És una obra del mestre del cinema polonès Andrzej Wajda sobre el pintor Wladyslaw Strzeminski i la seva lluita contra l’opressió. No sé per quina raó, els anys cinquanta del s. XX són ara mateix el present en una espanya oxidada amb el feixisme, d’un rovellat que mata. Si teniu l’oportunitat de perdre-guanyar un parell d’hores, no us en penedireu. No ho sé, a la nostra escola la roba es perd fàcil fàcil, roba d’una marca que ha de ser cara, i allà, no gaire lluny en el temps ni en l’espai, unes sabates per veure morir ton pare encara s’han de llogar o demanar deixades a un amic.
La setmana passada vaig comprar-me aquest llibre d’estampes de literatura russa que és “Apunts de literatura russa, de Xènia Dyakonova. I avui els he llegit als xiquets de quart de primària un tros d’un dels contes que podria ser biogràfic de la poeta Marina Tsvetàieva:
«La mare estava contenta que tingués bona oïda i m’afalagava a desgrat, però després de cada esclat de “molt bé!” hi afegia fredament: “Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L’oïda és cosa de déu. […] A tu només et toca l’esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat”, deia ma mare per sobre el meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d’una manera que després ja era impossible d’esborrar. […] Si les mares diguessen més sovint coses incomprensibles als seus fills, en fer-se grans, no només entendrien més coses, sinó que actuarien amb més convicció. A una criatura no se li ha d’explicar res, se l’ha d’embruixar. I com més fosques siguen les paraules de l’embruix, més endins arrelaran en la criatura, més immutablement hi actuaran.»
—Què, com us heu quedat? Podria dir-vos que a mi també em va passar, en llegir-ho la primera vegada… I la segona. Fins i tot la tercera. Però vaig pensar que seria un bon text per a casa i per a classe, per obrir una classe de filosofia “mares i fills”, i encara també “mares i filles”
De primer proposaríem una lectura atenta i després, la mare i la filla (també el fill o els dos fills si n’hi ha bessons o d’edats diferents que hi puguen participar), escriurien en un paper una pregunta. A continuació passaríem la pregunta per sota de la taula (per fer-ho més interessant) sense parlar, i hauríem de respondre la pregunta de l’altre sense haver-nos dit res. Després ens llegiríem les preguntes i les respostes en veu alta i començaríem el debat.
Si és que no volem aviciar els nostres fills. Ni els alumnes.
Demà ja parlaré de l’Anna Akhmàtova, no?