Ulisses20

“Els reis són per furtar, però els borbons exageren.”

La frase, segons que diu Rafa Xambó, és d’un funcionari francés del XIX, o del XVIII, tant se val, però la realitat supera aquella frase, encara actualment a la cofurna espanyola, on els borbons i la seua família roben i roben i roben, amb el consentiment de les espases i els fusells, els caps de la màfia política espanyola i totes les clavegueres, aigüeres, séquies i tolls que hi poden fer córrer tarquim i merda.

Militars contra la immigració, militars contra la pandèmia, militars contra l’1 d’Octubre, militars contra la democràcia, espanya no sap adobar res que no siga amb violència i acció militar? Doncs res de res.

Casualment, avui m’he trobat amb un expert de lo alto en economia, valencià d’Alzira i de Castelló, dels dos pobles, i en demanar-li com havia millorat el finançament valencià després de les promeses, els juraments, i les campanayes del psoe per convèncer que amb ells la cosa econòmica valenciana faria un daltabaix brutal, diu que hem fet aigua. Ni un xavo, sinyors. Segons que diuen, en pandèmia, els valencians podem continuar els últims de la fila, pel que fa a l’economia i el tractament que ens regala espanya. Ara, militars?, militars i militarades totes les que vulgueu. Submarins, tancs, pistoles, metralladores… Cada dia, des del camp del terme de Bétera, ous trets i trets i trets, perquè sembla que els homes de la caserna han d’entrenar-se contra la polseguera, per si han de venir a robar-nos de més a prop.  De vegades amb bombes incendiàries que cremen el bosc de portaceli: i cada dia quan cau la nit, abans de la trompeteta, els militarots han innovat amb l’himne feixista, cada dia, tu, per amargar les taronges i l’última hora de sol que queda al camp, que era la més bona, abans del requeté i els ulls de poll. Si bé el deute espanyol s’ha disparat una barbaritat, l’única partida que cada any augmenta en benefici del feixisme i el setge a la democràcia és la despesa militar, i la borbona i la policial, que si fa no fa… Tant de profit intel·lectual, aquell estat que ens va agafar dels ous fa 300 anys i manté ascolans i desgraciats que els xuplen la gràcia i el serengue, no els arribe per pegar-se en un peu. I en l’altre. Mentresrant Àpunt ens ven el missatge feixista que dicta el centre del bunyol. De rucs i d’ases, escolans i ascapularis sempre àpunt.

[A propòsit d’una lectura parcial de l’Infinit en un jonc d’Irene Vallejo (editada a Columna, pàgina 56) en referència  a unes escenes de la pel·lícula Cel sobre Berlín, de Wim Wenders, que em sembla un càntic d’àngels a la lectura. A Filmincat trobareu l’escena i el regal de mirar-la un altre colp.]

CEL SOBRE BERLÍN i sobre la lectura

El mestre els ha parlat d’una pel·lícula i els ha demanat de veure’n un tros, uns cinc-deu minuts. Ell vol que hi posem molta atenció, perquè després haurem d’escriure sobre allò que veurem. Atenció i planificació, ha dit: sense l’atenció no aprendrem, sense planificar què, no avançarem… així que vol que ens preguntem què hem de fer?, què ens ha demanat? Com ho hem de fer…

La pel·lícula és en blanc i negre, el mestre ha explicat que uns àngels estudien i parlen d’allò que fan els homes. Els homes vius, els àngels els vigilen, o els protegeixen. De primer dos àngels (representats per dos homes que enraonen en un cotxe) s’expliquen què fan alguns humans que han vigilat. Han pres notes i es van llegint què han escrit. Hi ha alguna frase poètica, molt simbòlica. A la següent escena, els àngels entren en una biblioteca, que el mestre diu que és una de les grans biblioteques d’Europa. Allà troben més àngels que els saluden. Els àngels observen, miren, acompanyen els humans que són a la biblioteca llegint. Endevinen els seus pensaments, s’admiren.

No sembla que fan res més, només observen la lectura que fan tants lectors, mentre escoltem diverses veus en off, se suposa que és allò que lligen els lectors anònims, els extres (som en una pel·lícula, recordeu-ho), però no n’hi ha traducció de l’alemany. Els àngels es miren l’àngel principal, com si li demanaren aprovació. Somriuen, li somriuen. N’hi ha un xiquet lector que mira la càmera com si mirés l’àngel, com si notés la seua presència. L’àngel principal agafa un llapis amb el qual juga, ha resseguit la lectura amb el dit, com farien els xiquets quan comencen a llegir. És una biblioteca immensa, on també hi ha xiquets que lligen o escriuen sobre allò que lligen, barrejats entre més lectors. Hi ha una altra cosa que impressiona: les mirades còmplices entre els àngels mateix, i com cadascú observa atentament el seu lector, com si el volgués protegir. N’hi ha que seuen suspesos en espais de risc, però com que són àngels, no cauran.

La música és lenta, al principi, potser de les que en diuen clàssica, una veu per damunt un cor que va pujant el volum, unes veus inquietants, com si volgueren espantar-nos. Una música simfònica o espiritual o mística, que va pujant l’ànim; a classe mentre ho miràvem, hi havia alumnes que es tapaven els oïts, o s’espantaven, perquè al final, la música, més que no acompanyar, sembla que es queixa, que vulga ferir-nos… Espantar-nos. Sí, sí, això.

El conjunt de l’escena és un cant als llibres, un homenatge a la lectura, a la biblioteca, com un càntic al coneixement. L’àngel principal, l’actor Bruno Ganz, seu en una cadira i es mira el llapis, el deixa damunt els genolls i s’agafa fort a la barana com si volgués endevinar què han escrit tots els llapis del món, en totes les llengües del món. Però en realitat, no sabem què vol. Concentrar-se o fugir, fugir d’àngel. Un altre àngel principal se’l mira, el vigila, com si volgués evitar que el primer s’escapés d’àngel. Finalment un vell puja i puja en amunt a la part de dalt de la biblioteca per unes escales que no s’acaben mai, que ofeguen el vell, que a penes si podrà arribar, ves com puja de lentament, amunt cap al coneixement, com si fes el seu últim viatge, abans de la mort. Aleshores el seus pensaments sí que apareixen a la pantalla:

—Parla’m musa, del narrador!

Però gairebé que no arribarà a abastar-lo, el coneixement, el vell. Homer, que ha dit “parla’m musa”, i el mestre ha respost: Homer! Un vell tan fatigat com alena, trascendeix. Com Homer, que també va trascendir i es va fer vell. Els herois també es fan vells, els herois dels llibres. El vell de la biblioteca seu a la mateixa cadira on abans l’àngel jugava amb el llapis. Li costa de posar-se les ulleres… Com si no volgués res més, posar-se les ulleres i esperar la mort, davant els llibres. Com si volgués triar la seua última lectura: el pensament, que és la veu en of del vell: abans de morir-se, el vell explica que ara la lectura ja no es fa en rotllana, públicament, si ets un lector ets un home individual, separat de la resta, i aleshores què en saben, els uns lectors dels altres… El viatge s’acaba, oh musa. Entre els llibres.

—I tot plegat, ningú no ha explicat com hem aprés a desxifrar les paraules, les frases…, com aprenem a llegir. Ves si és una activitat complexa, i gratuïta.

Potser que una de les activitats més agraïdes.

Sembla que un expert en captar al vol idees i notícies s’ha fet ressò de l’índex lector dels joves del nostre país. A més, ha trobat la clau de volta del que hauria de fer l’escola per millorar la situació lectora de joves i de grans (ací valdrien tots els vaccins, sense manies d’edats). La conclusió dels experts mundials, sobretot en el cas que ens afecta —no és gratuït que tenim l’índex lector més baix d’Europa—, és que l’escola, almenys fins a primària, hauria de centrar tots els esforços en la lectura. Ves, que fa anys que ho dic, però no em fan cas, ni en faran tampoc, als experts mundials.

S0bretot perquè ens domina un estat ferotge i agressiu, carregat contra la lectura, sobretot contra la lectura i el coneixement. Contra les llengües. Un estat que té com a consigna la violència per davant dels Drets humans, no pot dedicar amb serietat res de bo a l’escola. Menys encara a la lectura. Per això els valencians, i la resta del país, hauria de fer un joc a banda, si volem salvar l’ànima lectora dels nostres alumnes. I fugir, pegar a córrer lluny, dels curriculums als quals ens obliga espanya perquè siguem més rucs que tacó, tota la vida. I ves si Tacó era ruc!

Ja sabem que diuen els experts mundials. Ja hem llegit què diuen els informes internacionals (TIMMS, PISA, PIRLS), els estudis dels experts, i encara si voleu el papa de Roma, però ningú en un estat feixista, governat per feixistes i per jutges malparits, no en farà cas, sobretot perquè millorar la lectura ens abocaria a renunciar a aquell estat agressor, a ser crítics i, sobretot, a aprendre dels països amb democràcia plena.

Al remat, allò que voldria dir és que l’escola hauria de deixar de perdre el temps i destinar esforços, recursos, il·lusió i goig a ensenyar a llegir. Després de 21 segles de vida, i cent anys de vida d’una escola llastimosa, encara tenim els joves, i els grans, a la cua de la lectura mundial.

Què en diuen d’això els jutges, la policia, el psoe, la gc, els militars, els retors i tota la patuleia d’opinadors bufats dels mitjans?

Aquests preferirien que pegàrem foc a la barraca o buidàrem el pixum damunt els llibres. Violència contra la lectura, ves si encara perdrem més temps i encara ens en faran perdre.

Espanya és un estat corrupte. Antidemocràtic. De conviccions feixistes.Un dels estats més repressors del món, de repressió rècord.

És capaç d’enviar policies i jutges a perseguir músics, poetes, mestres, polítics, tot de demòcrates honestos en canvi d’emparar criminals. Sense embuts, espanya empara lladres i assassins.

Sí, a espanya governa el psoe, que és un partit polític o una xarxa secreta que hom diu claveguera: jutges, militars, gc, empreses, bancs, borbons. Tot plegat és una tapadora per encobrir els borbons, una màfia d’incapaços necessaris per mantenir els privilegis heretats del franquisme. Ací s’acaba tota la descripció d’aquell estat putrefacte. Però podríem continuar.

Enmig d’una crisi sanitària sense precedents i una crisi econòmica que té l’estat espanyol en fallida (sense els ajuts econòmics d’europa, caldria penjar el rètol “en ruïna”), en la gestió política hi ha tot d’inútils. Inútils envoltats a més d’un exèrcit de funcionaris, assessors, secretaris, llepons i assitents de tercera fila, mamons a compte de no pegar brot i fer les coses tan malament com saben.

No ho poden fer aposta, s’entrenen a fer-ho malament… Fóra impossible fer-ho pitjor… Ací pegues en el clau. És això, són aquests, i encara quei ho faria bé, infinitament millor, és en presó o perseguit.

Tota aqueixa ràbia que provoca el fracàs espanyol, que supera la pitjor de les ficcions, es canalitza contra uns quants demòcrates. Que, casualment, no són espanyols.Perquè a espanya només n’hi ha que rucs. Almenys en els llocs de responsabilitat.

Ves si la catàstrofe d’espanya és grossa, de no saber què fer, ni de com resoldre les crisis, de no saber per on pegar, que els nous falangistes del psoe (al govern, a l’oposició, i al cavegueram) amenacen contra presos polítics, amb més presos, amb més repressió, per tapar o encobrir com són d’inútils, d’incapaços, de fracassats.

Un any darrere un altre. Una economia fallida, una política immoral, una justícia feixista, tot aquell aparell és podrit sense remei. Pobres, estan estacats en la merda. S’ofeguen. I volen que tothom s’ofegue amb ells. I en comptes de dir, ens ofeguem, vingueu a salvar els mobles, socors! Diuen: que s’ofegue tothom!

Són incapaços. Incapacitats per reconèixer que són rucs i no saben i no en saben. Per anys i anys! La cua d’europa, el furgó, el vagó de la brossa. I encara trauen pit contra els drets humans. Contra la democràcia, contra la dignitat humana. En canvi de tot això, militars, policia, repressió, repressió, ignorància.

És el preu de permetre el falangisme, el psoe, els borbons, els jutges, aqueixa pandèmia centenària que hom diu espanya. Sense vaccins, sinyors. Sense remei.

El parlament europeu li ha donat la raó al tribunal espanyol. El TS és una herència franquista de normes, de jutges, de funcionaris, que van robar la gestió de la justícia un colp mort el gran dictador. Aquell club no ha canviat gens ni mica, si voleu, per això tot de sentències internacionals l’acusen, acusen tots els tribunals espanyols i l’estat espanyol, de trampes, manca de llibertats, tortures i violació de drets. Avui mateix l’última sentencia contra la violència policial espanyola.

Però què fan els tribunals, els jutges, els polítics, la policia o els mitjans de propaganda? Passar-se per baix cama el dret internacional, perquè en aquest estat governa una altra manera de fer, sense complexos, plenament feixista.

És el que dol de la sentència a europa, d’un parlament europeu que, almenys, havia d’ésser per damunt dels tics espanyols: clavegueram, franquisme, manca de drets, escarni, violència, agressions… Hom esperava que europa fóra encara el somni, que cantava Ovidi, quan recitava que al nord eren més cultes, educats i lliures. El somni s’ha esvaït de colp, per bé que parcialment, i ha estroncat molta de la il·lusió que, amb Europa, els pobles envaïts per espanya militarment i policial, conservàvem a curt termini. A curt, doncs, caldrà esperar. Esperar-nos.

Ja sabem que el parlament europeu és ple de polítics de molts colors, molts d’una extrema dreta perillosa i tolerada, uns altres feixistes declarats, delinqüents a seques, encara molts espanyols hereus d’aquella pandèmia que es deia franquisme. Entre més, cal dir que els del pp, o els del psoe, que han tirat endavant l’afer del suplicatori, són membres del partit més corrupte del continent. Poca broma. I no cal dir a europa, qui són els borbons i de quin piu coixegen.

Per això dol més que, Europa, que té o se li suposa major cultura democràtica, haja obert aquesta escletxa contra els drets, a partir de la brutícia que els espanyols van escampant des què són membres d’aquell parlament. Molt abans de tot això que parlem, parlamentaris del pp i del psoe ja havien mentit i desviat fons europeus, perquè les pràctiques corruptes franquistes, els espanyols, no les han abandonades mai.

I justament tots aquests nous falangistes del psoe a Vox, i molts de podemos, són els mateixos que avui festegen que europa faça costat al feixisme espanyol, en canvi de menystenir un dels moviments per la llibertat més vius ara mateix, el clam per la independència d’un nou país, que damunt, significaria sens dubte, separar-se de l’estat més corrupte i antidemocràtic de l’europa occidental.

No cal dir què són i representen els borbons, la gc, l’església espanyola, i els pous de brutor que governen aquell estat. És en favor de tot això que avui europa ha fet una passa enrere en la història, contra els drets humans, contra la il·lusió d’un país, o contra l’anhel democràtic i de llibertat de milions de persones, siguen o no a catalunya.

Perquè fora de l’esperit romàntic o càndid, europa també és els balcans, l’abandó dels refugiats, l’expulsió dels gitanos, la tortura, el creixement de la xenofòbia, la manca de llibertats, turquia, espanya… L’ambivalència hi és. I la memòria històrica mostra cada dia en quina fragilitat es mou el pensament de Sòcrates a Ènguels, per exemple.

Si només podem confiar en els tribunals europeus, mare, que quedarà del somni, de cap dels somnis?

Dins la dictadura franquista i dins la dictadura de la Transició i dins la dictadura dels borbons, hom pensava en el somni d’Europa. Europa no era un somni, malgrat que els polítics van fer mans i mànegues per una reconstrucció democràtica que tingués solidesa. Per nosaltres, que vivíem i vivim sota el feixisme espanyol, el somni era Europa. L’és.

A Europa se li suposava el tresor del coneixement antic, des de Grècia almenys, malgrat que la construcció, o la reconstrucció del segle XX li va costar més que no esperava. Si bé la carta de Drets Humans de l’ONU era de 1948, per bé que les diverses democràcies europees eren sòbries i fermes, allò anava sobre uns fonaments damunt un matalàs d’aigua.

Però els valencians encara conservàvem el somni, els demòcrates valencians; perquè era l’únic escapament a la corrupció institucional espanyola.

Caldrà recordar que, el govern més progressita de la història espanyola, és fet per un partit que va  crear una organització terrorista per matar i violar aquells Drets Humans de la carta de l’ONU. I ves si ha delinquit aquest partit que governa durant anys i panys. Així que l’únic somni que ens quedava, als demòcrates valencians, era Europa.

Però Europa també és feta de polítics espanyols. No és una broma. A més que és feta de més polítics de l’extrema dreta, i d’una suma de partits que avantposen l’interés del partit a la democràcia i, pitjor encara, als Drets Humans. Espanya és el model paradigmàtic que avantposa borbons a drets humans.

Entre més rucades que Europa i les seues institucions han fet al llarg de la història del parlament europeu, demà s’estrenaran a condemnar Catalunya, per lliurar uns trofeus a l’espanya borbona que, ja ho deveu saber, mai no ha renunciat al feixisme, a la corrupció, a l’engany i a la mentida. Els mateixos borbons que, amb diner en paradisos fiscals, comissions il·legals, negocis bruts…, han corromput la mateixa democràcia, contra Europa i les diverses institucions europees.

Ara potser també caldrà pegar a córrer d’europa? Almenys d’una determinada europa que els espanyols volen que se’ls assemble, en lladrocini i frau a la democràcia.

Islàndia és massa lluny, tu!

Com cada trimestre, m’arriben a l’escola les novetats de l’editorial Bromera, embolicades en cartró, amb unes quantes revistes, entre més l’ILLA, que va guanyant en cada número, en tacte i idees, amb ofici i experiència. Una de les coleccions, el Micalet Galàctic, ha fet trenta anys, i ha bastit taules, lleixes, carteres i butxaques d’abric dels mestres. Milers de volums ens han arribat, perquè la feina ingent d’aquesta editorial per dotar els mestres de lectures ha sigut cabdal. Ens han aviciat a llibres, sense defallir, i ves si els xiquets hauran llegit llibres i històries d’autors valencians, en canvi de tant de coratge editorial. I unes quantres traduccions d’autors internacvionals de primera fila. Aprofite per dir que la feina de les petites editorials valencianes ha sigut extraordinària, potser que poc valorada i gens mimada per l’administració valenciana, que ha preferit de fer inversions milionàries en mamonades i coentors, en canvi de deixar tot de molles a la feina d’autors, editors, correctors, il·lustradors o llibreters…

Ara bé, tanmateix no sabem si els mestres han correspost l’aviciament amb els quals ens regalaven algunes editorials, amb la feina de mestre, la primera feina vull dir, d’ensenyar a llegir i de fer estimar la lectura als alumnes. Segons els índex lectors valencians, el munt de petites editorials i tants d’esforços esmerçats, no s’ha vist correspost amb el nivell lector dels joves de l’eso, batxiller i menys encara pels estudiants universitaris. D’una altra manera, la qüestió lectora dels valencians hagués guanyat en qualitat i quantitat. Així que la pandèmia no-lectora que patim s’hagués superat fa anys si hom hagués correspost l’oferta editorial valenciana amb una invitació lectora seria i profunda a les aules.

Massa temps que els mestres van estar capficats amb els curriculums i les lleis espanyoles d’educació (totes de dubtosa qualitat educativa, i de profit zero), en canvi que no férem llegir els nostres alumnes ni un 10% dels llibres que s’editaven cada any a can Bromera, Bullent, Tàndem, Denes, Tresiquatre, per citar-ne unes quantes de pròpies i properes, o d’altres del nord o de les illes, amb fons editorials de molta qualitat. No, els mestres no hem sabut tornar-los el regal, als alumnes, malgrat tot… Així que una part de la responsabilitat, sens dubte, també serà nostra.

I ves que en valencià, hem tingut no pocs autors de nivell i traduccions de primeres espases internacionals que haurien sigut suficient reclam per construir una muntanya de lectura i de lectors de primer ordre. Què haurà fallat, doncs? L’escola? l’Administració?, la família? La política dels idiotes? Les editorials, no. Perquè sense suport, sense un estat al darrere que ens posés al capdamunt, ni un ajut polític mínim que creiés com d’important era fer lectors permanents, elles sí que han lluitat contra la inclemència d’una política que, a posta i premeditadament, ens enviava a la ruïna moral i econòmica.

El feixisme sempre ha estat en contra de la lectura. Contra el coneixement, però sobretot contra la lectura. Espanya ha obstaculitzat sempre aprendre de llegir. És una broma, pensareu, però no és una broma, ni una ironia, ni un acudit fàcil.

Només caldria veure els avenços en lectura dels últims quaranta anys i fer dues sumes. El resultat és que encara som a la cua lectora d’Europa, com som a la cua en qualitat democràtica. I l’una cosa és proporcional a l’altra. L’índex de lectura d’un país es correspon amb l’índex en qualitat democràtica. Això tampoc no és cap broma, i el preu més alt que paguem, anys i anys i anys.

Ara ja s’entendrà el baix nivell lector dels valencians, per exemple. O l’escassa representació valencianista arreu: mentre siguem lligats i de genolls de l’economia espanyola, de la cultura espanyola, de l’amenaça espanyola… I per garantir l’escàs nivell lector valencià, hi ha els jutjats (no rieu!). L’assetjament continua. Ho explicaré.

Cap jutjat valencià, cap ni un, no admet que l’ús del valencià siga una normalitat. Malgrat la llei, l’estatut (una gràcia divina i serenguina) i els anys d’escola, si tu proves d’expresar-te en valencià davant un jutge ja saps quin serà el resultat del plet: pagaràs dues vegades el brou i tres vegades la tassa amb el qual te l’hauràs begut.

Hom només caldria que fes una ullada als aplecs feixistes dels últims anys, tolerats, pagats i vestits per diner públic i privat, i veure si aquelles cares i carasses, són de Tolstoi, de Balzac o d’Estellés, en les preferències lectores. No vull dir que cap d’ells no puga haver fet alguna cosa més —fins i tot els seus ideòlegs—, però el resultat final no depassarà una prova mínima lectora de les bestieses bèliques del tebeo dels anys seixanta.

I encara una part dels nivells lectors espanyols, diguem-ne comprensius amb la borbonia, són d’aquell nivell ranci i caspós dels planeta: manufactures llibres com rajoles, o pintes per a gos, o refrescos sense alcohol. De colp, passa com en aquell encontre dels rucs i els llibres, que diria Roald Dahl, tant se val que proves a simular que el teu origen és el mono, aquesta vegada és perquè t’assembles al dibuixet de l’ampolla d’anís, potser que a l’anís. Poca cosa més.

Per resoldre el forat negre lector d’aquell estat policial, hom ha fet cent mil campanyes per demostrar al món que som una democràcia plena, l’estat i els ciutadans súbdits a les porres que obrin els caps. Aleshores, com anuncien tots els mitjans, les tertúlies, les tvs, i tants lectors com coordinen aquells engendros de periodisme, resolen que caldria obligar tothom a passar per l’adreçador: obliguem-los a llegir fins que la quota lectora d’espanya siga de nivell europeu.

No pensen que sense les condicions de llibertat, de dignitat de valors humans necessaris, la lectura no passa la primera de les revalides. No hi ha vies fàcils al cel lector, estimats, i les pistoles, les bales de foam, les porres grosses, o la tortura fins a la mort, no aconsegueixen sinó més violència, més agressió, més feixisme. Però el nivell lector continua a la cua. Els espanyols fa gairebé cinquanta anys que no ho han sabut adobar. Ves si no ens esperarem uns altres cinquanta.

Com deia Gianni Rodari, els polítics espanyols prediquen, i el món fa el seu camí.

La por que ha perdut catalunya l’ha guanyada espanya.

El psoe ha obert la veda a caçar joves. Ha ordit una solta policial digna de les millors dictadures: franco, videla, pinotxet… Ara sanchez, que representa l’espanya una, església, militars, casernes, gc, jutges, és el gran salvador espanyol que aplega anys i anys de dictadures.

Els psoes “el padrí” i els escolans (iceta, illa, zaragoza, mata, sanchez, àbalos, calvo, marlaska…). Els d’espanya i els de provincies, justifiquen els governadors. Violència i sang.

Són caps del psoe, amb edats que hom sospita si han treballat mai o només que s’hi han dedicat a viure del pessebre.

Plegats, tots els caps, després d’anys de regals i mamàncies, han convertit els goril·les del franquisme en goril·les de tot temps, perquè per ells res no ha canviat de l’un segle a l’altre, d’ençà de Galil·leu a Hawkings, de fraga a sanchez: goril·les.

—Els goril·les defenseu la corrupció i els borbons, els lladres i els malparits, els retors i els militars.

—Eixiu a pegar, a traure ulls.

No saben organitzar una vaccinació col·lectiva, però per traure ulls sempre n’hi ha recursos.

Experiència i habilitat. Germans del braç en alt.

Seixanta anys abans, o setanta, hom semblava que tenia més justificat córrer davant els grissos. Però el psoe ha inventat una violència nova per al segle XXI de tècnica vella: pegar contra els drets universals en nom de la unió europea. Això és, una violència justificada per homes d’universitat, amb amrricana i corbata de seda, emparats per totes les TVs, incloent-hi les autonòmiques i les regionals.

Aquests policies del psoe fan una sang més tova, més dolça. És una sang més humana, amb blaus de podemos i arraps de centres de salut socialista-modernista.

—Els mestres sou uns fillsdeputa, diuen, si expliquen la realitat que ha ordit el psoe contra els joves durant els últims trenta anys. La ruïna de dues generacions. De tres generacions.

Hom pensaria que Catalunya ha votat independència, per tercera vegada, i el psoe ha de venjar la vergonya amb tots els goril·les del segle XX i del segle XXI. Els grisos i els blaus i els negres, els de la brimo, els del cos nachional, els municipals i la gc.

Espanya ix a repartir foc, ha decidit encendre els carrers, i aplica tècniques militars, acaça els joves, els mata els somnis, els provoca el vòmit, escampa la por d’un règim que mor i es mor.

—Per què?, per què? —ens demanem.

És el filldeputimse dels ministres, dels governadors, de les clavegueres d’un estat feixista coordinat per incapaços. Aquests incapaços són molt bons fent de lladregots i de delinqüents. Però pitjor que res, són incapaços.

Ens deixen morir a centenars, als valencians, però trauen els goril·les.

Els joves no tenen cap futur, però trauen els goril·les i ens ensenyen les dents de l’agressió. Del que seran capaços.

Als joves, els han robat l’esperança, la feina, l’horitzó, però els tracten de criminals. De rates, de puces, amb una indecència pròpia made in espanya.

És l’odi. Odi als joves.

—Per què? Per què els joves ho han perdut tot, o gairebé tot. I no tenen por. No tenen por dels delinqüents. Els ministres, els retors, els goril·les. Els borbons.

En pocs anys, tots els diners a cabassades que havia enviat Europa, els polítics espanyols i els administradors de la finca se’ls han ficat pel nas, pel cul, o els han amagat en paradisos, o en mans de bancs, de florentinos o marchenes o militars…

En canvi que els joves feren de graduats, màsters, llicenciatures, fps de nivell, els han enviat al gueto de les pizzeries, als supers, al purgatori… A repartir menges i paquets durant hores en canvi de jornals de duro.

Ens han robat les pensions, els recursos, les idees i els vaccins. Per això la fallida la vesteixen, la disfressen…

Anys enrere van empresonar demòcrates capacitats, una altra intel·ligència política, imitant aquell pla franquista de matar els mestres i liquidar l’escola. Tres anys després, o quatre o cinc, no poden.

Ni el psoe ni podemos poden amagar tanta incapacitat, el pitjor deute, la fallida tècnica, la torpesa vital, per això els cal la violència més extrema… I buidar l’ànima dels joves.

Potser que encara no han tret prou ulls, o no hagen robat prou, o no tinguen prou culpables, o prou presons, ells faran perquè els goril·les els tapen. Els goril·les per davant!

Mancances i desencerts…

Que no arribe que ells mateix no calen foc a esglésies, presons, casernes, palaus o seus de partits.

Per emblanquir el feixisme i culpar els joves.

Contra els joves, fillsdeputa.

A cada elecció manipulada per espanya, catalunya treu esperit i tomba aquella estaca. A la tercera rompuda, amb major criteri ha defensat l’independentisme, i ves que el tenia difícil, avui, costera amunt, el repte. Però la gent no falla, davant espanya.

Els espanyols i la seu amenaça, han aconseguit, això és veritat, que Puigdemont no siga al capdamunt de tot, a l’autonomia; però ho és a Europa, sense defallir, i ja podeu pensar que va fent un paper, amb aquell equip rocós de la Ponsatí, el Puig i el Comín, que fan democràcia fins i tot on no la hi ha, al mateix parlament europeu, malgrat el parlament europeu.

Totes les televisions espanyoles a catalunya havien fet campanya contra Junts, jutges, militars, retors, tothom anava contra Junts o fins i tot alenaven a demanar el vot per Esquerra. El pla incloïa impedir el vot de l’estranger (no és nou), complicar-lo tan que al s. XXI hom pensaria que en aquest estat la llum és de 120; han negat el vot a milers de residents a catalunya, només perquè els neguen els drets, d’acollir-los com cal; han portat tot de militars i policies a votar, han provocat aquell partit postconvergència o els han tret drets electorals per qüestions d’una JEC que és un cau feixista, tot plegat una planificació de campanya arbitrària i unionista per enfonsar catalunya, només perquè no volen saber que aquest és un altre país, que només les pistoles l’obliguen a l’obediència.

Però ni això no ha impedit que l’independentisme tornés a guanyar, amb una diferència d’escons més ampla.

Però, com va piular un dels savis de la xarxa, potser que hem perdut en independència a curt termini, i és això que volen destacar els espanyols, que el MH Carles Puigdemont no ha guanyat. Ni en vost ni en escons. I una part de raó tenen, una part, en valors absoluts. Tenint en compte la bateria de mitjans a la contra, l’exèrcit d’èvoles, intermedios o faqs contra Junts, contra el MH Torra i amb tota la inversió clavegueram en favor d’Illa [l’efecte Illa quina meravilla]…, i ja sabran ells quantes coses més. Encara així, com diu la premsa internacional i la poca de pròpia que ens queda lliure, catalunya torna a guanyar, en favor de la independència, contra un estat que representa l’antítesi de la democràcia i els drets humans. A cada elecció, catalunya planta cara a la repressió espanyola, i la resta d’observadors i de mortals normals respirem amb esperança.

A veure si aprenem a defensar-nos, valencians, de lladres, polítics i militars que ens amenacen cada dia, l’economia i la vida. Per molts anys, catalunya.

Ahir recordava un quadern de pedagogia que editava la Mancomunitat de Catalunya el 1922, el Butlletí dels Mestres. A uns dies de saber si aqueixa figura administrativa continuarà, “mancomunitat”, lligada al cordó espanyol o a la corda que l’ofega, cent anys després. Això és, si mantenim una violència crua i puracontra la pedagogia, al nord i al sud, submissa als capricis de jutges retors i militars, o ens convertim en esperits lliures en favor de la pedagogia. Els valencians també tenim aqueixa corda que ofega al coll, que des d’espanya collen segons el grau que ells decideixen cada dia que els pega per la seua mandarina.

En el número 3 del quadern Butlletí de mestres, hom encarrega al Consell d’Instrucció Pública la redacció dels programes per a l’ensenyament primari, que conclou: “Necessitem no programes tancats, detallats, amb punts i lliçons numerats i classificats, sinó indicació de mètodes i, en tot cas, de contingut molt obert.” Vaja, cent anys enrere, el contrari del que prediquen encara a espanya els escapularis del psoe, podemos, pp o tot d’escolans i coronels.

[…]

“Cal recordar  que tenim una llei des de mitjan segle passat (XIX), que durant aquest mig segle la posició del món ha sofert una transformació profunda i nosaltres som on érem aleshores!” Butlletí de Mestres, Barcelona, 31 de gener de 1922

I no sembla que la cosa varie gaire, no?

Al final de cada butlletí trobareu una proposta de lectura per a mestres, sobretot, amb els consells perquè les lectures puguen tenir una aplicació pràctica a l’escola. Entre més consells, hi trobem que la lectura dels mestres és part fonamental de la seua formació si vol atendre amb criteri els alumnes. N’hi ha més propostes de lectura, entre més, una del mestre suís Adolf Ferrière contra les rutines avorrides. Ferrière és l’iniciador del Moviment de l’Escola Nova i va redactar els trenta principis que calia respectar si hom volia ser mereixedor d’aital privilegi contra l’escola tradicional.

Hi ha altres noms d’interés que presenten experiències pedagògiques d’arreu del món. Fins i tot apunten un cicle de conferències a Castelló, organitzades per l’Assemblea de la federació de mestres de llevant (aaahhhh, la ferida!).

“El butlletí dels mestres”, suplement pedagògic de la revista Quaderns d’estudi de la mancomunitat de catalunya de 15 de febrer de 1922, dilluns farà 99 anys, en el seu número 4 i després d’unes converses pedagògiques i les teories d’Emili Boutroux, recomana als mestres joves que llegesquen “l’aurífic” volum Questions de Moral i d’Educació, sobretot perquè conté, diu el butlletí, els bellíssims assaigs sobre Lectura en veu alta…

En un altre moment del Quadernet presenten com es fa un dictat per a xiquets de nous anys, a partir d’una fàula de La Fontaine, La llebre i la tortuga, i com s’ha de preparar abans aquest dictat perquè siga profitós i escriure no esdevinga quelcom d’inútil.

«Rien ne sert de courir, il faut partir a point: Le lièvre et la tortue en sont un tèmoignage.»

La lliçó d’ortografia propiament dita acaba dient: la mestra corregix els treballs a la vesprada. Les faltes de gramàtica les ha d’explicar l’alumne. Les paraules corrents mal grafiades seran escrites tres voltes abans de començar els treballs del dia següent.

Cap al final del quadernet hi ha les notícies breus:

—La revista gallega A nosa terra publica un article sota el títol Da Inferioridade do enseño centralista, on s’analitzen les causes d’inferioritat en l’ensenyament a espanya: considera la més fonamental  la centralització, que negligeix  els factors de lloc, temps, història, raça (!), terra i costums… essencials en tota organització docent i en tota recerca i producció científiques.

Cent anys, i encara si patim el mateix tumor, de submissió a la idiotesa i al lladocini cultural i econòmic.

Els jutges espanyols ja no saben com ridiculitzar catalunya, com fan cada dia amb valència, les seues institucions, el parlament, el govern o la llengua. Si fa no fa, ja tracten aquelles quatre províncies de res com si fos una valència qualsevol, de segona, un altre tros del levante espanyol, terme amb el qual sempre ens avergonyeixen, des d’espanya.La misèria d’espanya és morir matant, caiga qui caiga, i el règim bé que continua disparant contra la democràcia.

Els jutges espanyols van decidir sobre el parlament català, sobre el seu president, contra la llibertat de decidir o d’expressar-se, van enviar la violència personificada, la policia, la gc, l’agressió… I ara que el govern català ja havia acotat el cap, s’havia agenollat i demanat pregària, fins i tot ghavia fet fora el president per una pancarta i proposava eleccions provincials, doncs ara els jutges espanyols cavalquen de nou, cada dia, contra tot i contra tots: com ara decideixen o no, que no ho sabem, sobre les eleccions regionals catalanes, que no valdran un pet, si ells no volen, que potser deixaran que els catalans voten en febrer, malgrat que preferirien que es contagiaren, o es muigueren a grapats, dos milions o més de catalans, fins i tot ficant la papereta en aqueixa caixa de morts regionals que espanya els ha parat com una trampa, com als valencians, que també necessiten el seu permís, el d’espanya i els seus jutges, si és que volem decidir si ens confinem, si cal tancar-nos a casa a les nou, a les vuit, o a l’hora d’esmorzar.

Serà quan els passe per la figa a les calaveres, fiscals o jutges, que els valencians alçarem un pam de terra, si alçarem polseguera o cua, i ens ficarem la taronga en el cul o a la boca. I direm, com cantava Ovidi, sí senyor, lo que mane el senyor, que sí senyor.

Els jutges espanyols i els governs espanyols són la santíssima, un nou tres en un, el jabato, roberto i pedrin, que ja poden enviar-los denúncies Europa o l’ONU, sobre el terrorisme, les tortures o els morts; els la bufa què diu el món, sobretot el món democràtic, i  ja ballen de goig si els números de morts valencians depassen la decència o l’angoixa. A la València provincial, la del levante, de decència li’n queda poca o gens.

Ells, els espanyols, els jutges, el psoe, podem i la resta del tiro-liro, troben bé gastar-se milions, milers de milions de fet, en tancs, en guàrdi civil o en borbons, en empreses íbex, en màquines llevadores de neu, que rebenten els valencians per fillsdeputa, si no tenen diners per atendre malalts, o no tenen collons per tenir prou metges, o infermers o respiradors: cent anys robant-nos, amb l’aigua al coll i el camp abandonat, inútils, però ells prou que poden disposar: ells, les dones, les amants, les putes, els fills, els fillsdeputa, els cunyats, per a ells tot de recursos, que ens roben a través de la llum, o a través del gas o de la merda de pandèmia feixista que ens governa… I vinga paradisos fiscals i judicials!

I catalunya farà bondat, la regió del principat dirà sí, sí a tot el que diga espanya: el feixisme, el judicial i el polític, posarà les caixes dels morts, i catalogne i tv3 i el comte “godon” i “la vanguar”pararan la galta, l’altra, i se’n dirà finalment el levante nou, com el camp nou, i qui vulga moniato que se’l plante, però de levante.

iiie, malparits, ja heu llegit l’editorial avui de vicent partal, no?

Sobre el manifest per la lectura publicat per la federació d’editors espanya, que han signat també els membres de la federació d’editors de catalunya, que són qui més editen de tots plegats, però han de posar que editen a espanya si no volen ser doblement robats (n’hi ha que els agrada editar en amo i n’hi ha que es creuen co-amos), doncs aquest nou manifest va ser encarregat a una escriptora d’Aragó, no sabem si en favor o en contra del lladrocini de sixena.

El manifest és dividit en nou capítols breus i un epíleg. Fràgil, el primer ja pega pel Mio Cid i uns altres referents castellans. Retirada. A “ales i fonaments” apareix el feixista Vargas Llosa, escriptor, que a la vida real es transforma contra la democràcia i la llibertat. Però apareix l’americana Nussbaum, que “defensa que la lectura forma part de la preparació necessària per viure en democràcia”. Els de trump de segur que no són gaire lectors, naturalment, si fa no fa com els jutges trumpistes espanyols: Nussbaum ja avança del perill d’algunes institucions en favor del feixisme.

Al tercer capítol, “Arquitectures“, Luri diu que llegir ens ajuda a parlar i escriure millor. I en el discurs apareix una dada d’interés: un estudi d’Oxford dirigit per Mark Taylor assegurava que cap activitat extraescolar com la lectura per plaer influeix sobre el futur: “les escoles i les bibliotques es converteixen en espais d’oportunitat: el nombre de llibres a casa és directament proporcional als bons resultats escolars. La neurociència s’ha afegit al guany de llegir contra les malalties de demència. Qui més s’apuntarà? Apareixeran històries en què la lectura és capaç de tornar a la vida algú que ha patit un sotrac irrecuparable. Laura Adler, Marguerite Duras… com si la lectura fos capaç de reparar ruïnes.

Al capítol del manifest, fantasmes de veus, els llibres són la màquina del temps, de la caverna al nostre present o al futur remot. Al cinqué capítol, les Idees extravagants, els llibres són també el viatge i fan viatge amb tots nosaltres. Ja heu calculat els quilòmetres que han fet el conjunt de llibres del món?, a la motxilla, a la maleta, a la butxaca de l’abric, la suma totat de quilòmetres que han fet tants llibres, potser que ens portés a anys llum de la galàxia, alhora, els llibres sembla que conservaven aleshores millor que res el millor de les nostres idees: la paraula democràcia, per exemple. Irene Vallejo ens presenta un ciutadà de Síria, Pau de Tars, i en fa una referència de llengua i igualtat. En aquest final de capítol, apareixen irreductibles alguns guanys que s’han conservat als llibres: els drets humans, la democràcia, la confiança en la ciència que reclamava Lucreci, la llibertat, la sanitat universal, l’educació obligatòria, el valor d’un judici just (!) i la preocupació social pels dèbils… Qui seríem avui sense aquestes idees? es demana Vallejo, i es demanen els espanyols, governats per la indecència política, judicial, militar o beata…

Aquest manifest, malgrat algunes referències idiotes, apunta de lo alto, si volem ser fidels als llibres, una societat de llibres, amant de la lectura i de la democràcia, sense el cinisme d’aquella meseta que perdona la corrupció i la indecència que encara s’alimenta de cremar els llibres i els ideals de tants demòcrates.