Noves glòries, contra València
Avui, a partir de les set i mitja de la vesprada presentem ‘Noves glòries a Espanya’, un estudi de Vicent Flor, a l’Ateneu de Bétera. El subtítol del llibre diu «anticatalanisme i identitat valenciana». Molt bé. El repàs de quaranta anys d’història particular valenciana contra la modernitat, contra barcelona i els catalans, contra la llengua, contra una part dels valencians i contra el pas natural via Europa, que hagués significat renunciar a la burrera. No ho vam fer, i prou que ho paguem, amb vilesa, amb traïdoria, doblement ho paguem, encara ara reclamant un corredor que ens trega de l’ofec econòmic, comunicatiu i civilitzat del nord. Però vam triar el provincianisme, madrid, espana i tots aquells retalls que ens han portat ací: en una part significativa, malgrat els mundials, els museus, o el que diguen uns quants il·luminats, no som els millors del món: fabra sembla que vulga repetir-ho a tort i a dret, com si imités aquell pobre desgraciat de Camps, una de les pitjors coses que ens han passat, els últims anys als valencians.
D’aci unes hores farem un repàs a una part de la història col·lectiva de molts valencians, i la pel·lícula, per real i realista, no tindrà un final feliç. Solament cal veure on som, ara mateix, els valencians en el context polític peninsular, europeu o local, en allò econòmic (on són les caixes valencianes), cultural (vint segons de TV al filòleg valencià més important del XX) i podríem continuar enumerant èxits i lluïments, perquè la nostra contribució a espana, anualment és de 20.000 milions d’euros que ells no ens tornen, per la gràcia de pp i psoe, amics i blauers acèrrims i/o cerrils.
El màxim referent que podem presentar, des del poder polític del pp a través de la televisió valencinana, és el costumisme de l’Alquerieta, el senyor rector i tot de tòpics i trets tronats: Sorolla o Blasco, és el màxim que podem somiar. Som l’esperpent provincià que volen els valencians, en la seua majoria. Sense indignació, ni compromís, ni esme. Tan poqueta cosa.