TOT ESTA PER FER I TOT ES POSSIBLE
Lluís Llach I Pep Guardiola van fer emocionar el públic amb “l’Ara Mateix” de Marti Pol, en la lluita contra la sida en el Palau Sant Jordi, i que va respondre amb crits d’independència. Just en el següent dia, el gran imperi espanyol que ha venut aquesta imatge artificial i sense cap fonament basic, més que la especulació, i un sistema totalment podrit, haurà d’acotar el cap, i demanar un rescat bancari a la Unió Europea que pot arribar a 100 mil milions d’euros. Segurament ho disfressaran de mil i una coses, per rebaixar aquest autèntic cop econòmic a un Estat que vivia molt per sobre de les seves possibilitats, i que no va saber aprofitar els fons europeus rebuts, i l’espoli continuat a les terres catalanes, per fer ser un estat modern i amb futur. El pensament espanyol be molt ben representat per l’escriptor peruà Vargas Llosa, que demostra la seva gran incultura i xenofòbia, vestint l’espanyolitat amb una mena de corona que tot el món desitja, i que fa estralls qualsevol altra identitat diferent. Es un bon exemple del tarannà espanyol del qual hem de fugir, i que reflecteix molt be en Víctor Alexandre.
Vargas Llosa, espanyolisme amb accent peruà
El dia que es creï el Museu Internacional del Col·laboracionisme, Mario Vargas Llosa hi tindrà un lloc destacat. Probablement una galeria. S’ho mereix, perquè ja fa molts anys que malda per obtenir aquesta consideració. Les seves recents declaracions a TVE, amb preguntes ben preparades perquè pogués esplaiar-s’hi, en són una mostra. “Ser peruano es una manera de ser español”, va dir. Ras i curt, els peruans no existeixen perquè, “els agradi o no els agradi”, són espanyols. Només cal mirar la història per saber que abans del 1492 no eren ningú. Ni tan sols no havien descobert el llenguatge, pobrets. Un espanyol sí que té una única identitat. No en necessita més perquè la seva és tan sublim que si hi ha una cosa que els altres pobles lamenten és justament no ser espanyols. I si no ho lamenten és perquè són folls, estúpids o heretges. Nacionalistes, en definitiva.
Amb aquests principis, no és estrany que Vargas Llosa, tot i ser un reaccionari, sigui adulat per l’esquerra espanyola i per l’esquerra espanyolista catalana. Seria injust que no ho fessin després dels titulars de premsa que els regala. Sap que el conviden precisament per això i fa el que sempre han fet tots els grans llagoters de la història, que és dir just allò que volen sentir aquells que els poden honorar. És probable, fins i tot, que bona part de l’audiència masculina experimentés una erecció quan es va referir encobertament a Catalunya dient que els nacionalismes són “el triomf de la incultura”. Al capdavall, és el mateix discurs que els espanyols feien servir contra la resistència peruana i el mateix també que van emprar al segle XIX contra l’independentisme d’aquell país.
Els botxins de pobles sempre actuen així: o es disfressen de víctimes o exterminen identitats en nom de la llibertat. Per tant, quan Vargas Llosa ens diu que “ser català és una manera de ser espanyol”, no ens imposa cap identitat. No, i ara! El que fa, en realitat, és alliberar-nos. I és que Vargas Llosa és un alliberador. Allibera identidades aldeanas escopint sobre la seva llengua i cultura i les dignifica convertint-les en espanyoles. En el fons és el viu retrat dels espanyols que deien que els indis no eren humans perquè no tenien ànima. Per adquirir-la, havien d’abraçar el cristianisme. Un català o un peruà tampoc no són ningú si no abracen l’espanyolisme. Escoltant Vargas Llosa, es veu clarament la profunda degradació intel·lectual a què pot arribar un individu per apaivagar la terrible cremor de l’autoodi.
VICTOR ALEXANDRE