ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA CONSULTA A EXAMEN

Sense categoria

Avui com estava previst el projecte de Consulta Popular del lehendakari Ibarretxe ha estat aprovat per la majoria del Parlament Basc, i segueix el seu camí.

Des de l’Estat Espanyol, aquests últims dies ja s’han encarregat de mentir a la població amb dues coses fonamentals per tenir una opinió del tema, primer parlen d’un referèndum, cosa que no es cert ja que es una consulta no vinculant jurídicament, però sí políticament per arribar amb l’autorització de la població a una taula de tots els partits, basada en el dret a decidir a una solució del conflicte per aquest cop posar a referèndum el 2010. El segon tema amb cinisme i total impunitat la difusió de que gracies a ETA s’aprovarà la proposta del lehendakari, pel vot donat per EHAK que ha desnivellat la balança, la qual cosa es falsa ja què el projecte ha estat votat afirmativament per PNB, EA, EB, Aralar i 1 vot de l’esquerra abertzale, tots aquest i no un de sol son els impulsors de la proposta, cosa què no interessa dir al govern estatal.

 

El ple ha estat tens per la posició dels partits espanyolistes, PSE i PP què curiosament amb la defensa de les essències pàtries sempre coincideixen, i s’atreveixen a parlar de democràcia, un concepte que sempre utilitzen com mes els interessa, en aquest cas la seva obsessió es que la consulta divideix, amb la contestació d’Ibarretxe, un polític que amb els seus defectes i encerts provoca  enveja per la mediocritat existent a Catalunya , de què el que divideix no es preguntar, sinó la prohibició de fer-ho, tot seguit ha anat desmuntant tots els arguments contraris com el famós Estatut de Guernika, on des de fa anys queden pendents les mateixes transferències, i simplement l’estat incompleix la llei i no passa res.

 

Per acabar-ho d’adobar el govern de Zapatero ja ha anunciat que portarà el projecte al tribunal Constitucional, amb el pretext què la sobirania nomes pertany a l’estat, i no a cap autonomia, sense fer cas d’un parlament sobirà com ja va fer amb el pla Ibarretxe o amb l’estatut català.

 

Cal denunciar aquesta farsa de democràcia davant del món sencer, si els parlaments sobirans no serveixen per res, simplement que els dissolguin, i expliquin clarament que no pensen fer cap tipus de descentralització, disfressant de parlaments simples delegacions del govern central sense dret a decidir ni reclamar res.

 

Amb aquest recurs el govern Zapatero es posa a l’alçada  de dictadures com estem veient a Zimbabwe, on la candidatura guanyadora no es pot presentar a la segona volta perquè el dictador surti escollit un altre cop. Les diferencies de concepte  son mínimes, i si la població no pot decidir res de que va servir la tant esbombada transició, si fins hi tot la mateixa constitució autoritza a l’exèrcit per salvar la unitat de l’imperi costi es que costi.  Senzillament un altra frau, i una prova de que Franco ho va deixar tot ben lligat, i el que sap mes greu des d’aquí es la col·laboració dels nostres partits polítics en aquesta farsa en contra dels nostres interessos.

 

La prova del cotó pel lehendakari vindrà ara, seguirà el procés no fent cas del recurs que paralitza qualsevol iniciativa, cosa què significarà un gran pas per saltar aquest mur, o simplement abandonarà amb victimisme, cosa que pot donar a pensar en càlculs electorals de fons previs a l’aprovació.

 

Espero no em decebi, i el pols amb l’estat estigui obert per primer cop des de l’instauració d’aquest regim, erròniament anomenat democràtic.

 

MANIFIESTO POR LA LENGUA COMÙN

Sense categoria

Circula aquests dies un manifest a favor de la llengua comuna de tots els espanyols, i què be signada per una sèrie de feixistes, perdó, d’intel·lectuals que cal repassar.

 

Noms com, Albert Boadella, Fernando Savater o Felix de Azúa, ja donen idea de que en pot sortir d’un manifest redactat per aquests grans pensadors què se’ns dubte passaran a la història de la mediocritat, el racisme i la xenofòbia mes absoluta, com exemple d’un estat que no vol evolucionar,  i del què cal allunyar-se com mes aviat millor pel be dels nostres cervells.

 

L’Escrit expressa la seva preocupació per la situació institucional de la llengua castellana, per descomptat recorda, l’única comú i oficial a tot el territori, d’un gran prestigi en el món, i vincle d’expressió en tots els àmbits.  Defensen què es l’única amb deure de ser coneguda, i això no es injust per la resta, sinó una riquesa cultural per la democràcia que cal protegir. Els ciutadans tenen drets lingüístics, i no els territoris, ni les llengües mateixes, per això no es pot imposar amb prioritat una llengua als parlants anomenant-ho normalització lingüística . A les comunitats bilingues, es bo que es coneguin les dues llengües, però aquesta no pot ser imposada sinó estimulada, ja què per lògica molts ciutadans preferiran fer la vida en la llengua comuna, i coneixent nomes el suficient de la segona llengua per gaudir de les manifestacions culturals, res de màxims sostres en matèria lingüística, ja què retalla possibilitats a la població. Creuen que la constitució que els dona a les llengües minoritàries màxim respecte i protecció ja es compleix, i no pot servir com excusa per discriminar la llengua comuna, i amb això i quatre disbarats mes demanen una normativa legal per fixar el castellà com a única llengua oficial i comú amb dret a ser educat amb ella, i preferència amb retolació, via publica, atenció administració i en afers estatals.

 

Cada gota de tinta d’aquest manifest supura racisme, i una intenció clara de fer desaparèixer qualsevol rastre d’alguna llengua què no sigui la castellana què com es normal amb un estat de pensament únic, selecció esportiva única, i naturalment llengua única, la resta poden sobreviure com una curiositat en una espècie de reserva d’indis.

 

La plurinacionalitat negada sempre per l’estat te aquestes coses, que tampoc s’admet cap llengua que no sigui la decidida per l’imperi, i a mes amb el suport de publicacions com El Mundo i moltes d’altres van llençant la idea de que a Catalunya el castellà ha quedat arraconat en benefici del català, quan nomes donant un passeig per qualsevol poble es detecta la situació contraria, però no en tenen prou, eliminada la llengua, la assimilació serà molt mes fàcil, i qualsevol temptació identitaria serà avortada ràpidament.

 

L’odi a la diferencia lingüística expressada per aquests personatges sinistres al servei de l’autoritarisme de l’estat, i d’altres des d’aquí com en Vidal Quadras, o en Joan Ferràn, i molts d’altres tenen la obsessió malaltissa què defensar la teva llengua vol dir menysprear les altres, i seria bo que donessin una volta pel món i veiessin que la diversitat lingüística es un fet normal arreu, i cada lloc utilitza com a llengua vehicular la seva sense perjudici de que n’aprenguin d’altres, i per molt que s’entestin a destruir-la una llengua amb mil anys d’història no es dissol tant fàcilment, ni que sigui a cop de llei.

 

Ara, nomes caldria que els partits catalans elaboressin una llei de política lingüística de debò, i què es fes complir sense manies, que es tracta de normalització i no d’imposició, per això ja tenim a l’estat espanyol que n’és tot un expert.

PETICIONS AL PP PER POR DE DECIDIR

Sense categoria

Aquestes ultimes setmanes, i amb el Congres del PP ja finalitzat amb la victòria de Mariano Rajoy i el seu pretès gir cap al centre, abandonant les posicions d’extrema dreta habituals d’aquest partit, ha portat les primeres conseqüències.

 

Efectivament, aquestes noves formes moderades s’han de veure a la pràctica com es tradueixen, ja que el sector dur del partit proper a Aznar no les veu clares, però des del punt de vista electoral semblen l’unica sortida d’aquest partit per derrotar el PSOE de Zapatero a l’estat, que sense fer res destacat i enganyant repetidament als catalans sobreviu gracies a la falta de memòria, i dignitat  d’aquests.

 

 

Un altra cosa que destaca es la petició, primer de Carod, desprès de Puig, i finalment del President Montilla de què en prova d’aquest tarannà el Partit Popular retiri el recurs contra l’Estatut al Tribunal Constitucional, cosa que evidentment no pensa fer, i menys amb homes escollits a la direcció que odien tant Catalunya com en Vidal Quadras.

 

Aquestes peticions humiliants que de vell antuvi ja se sap la resposta sonen a sortida endavant, o últim recurs dels partits catalans, què evidentment no tenen prou valentia per afrontar un pols amb l’estat, i rebutjar fermament qualsevol sentencia que inclogui retallades a l’estatut o lectures restrictives al text referendat per la població en referèndum, i què suposaria un fet sense precedents en el món democràtic.

 

Els partits catalans estan tant acostumats amb les seves baralles d’anar per casa, i les seves tàctiques per obtenir petites quotes de poder, què aquest repte els va molt gros, i no saben com sortir-ne de l’atzucac on es troben.

 

Sabem que els partits espanyolistes PSC, PP i Ciudadanos simplement acataran la resolució, però tant ERC, CIU i ICV haurien de jugar fort les seves cartes, i per una vegada ser dignes del poble que representen, i anar a totes per una causa comuna que malauradament i per l’experiència vista fins ara no sembla que hagi de pasar de quatre proclames per alimentar la militància, què es traduiran a l’hora de la veritat en un altra humiliació, què crec aquest cop la societat civil no hauria de permetre, fent la màxima pressió, començant per l’acte organitzat per l’òmnium Cultural, i acabant per grans manifestacions demanant dignitat a aquesta mediocritat política que ens representa.

 

 

EL CLAM DE LA VICTORIA DE L?IMPERI

Sense categoria

Ahir degut a la  victòria d’Espanya sobre Itàlia en la Eurocopa de Suïssa, es va desfermar el nacionalisme espanyol, en forma de coets i botzines de cotxe per les nostres ciutats.

Tots els mitjans afins al regne van desplegar el seu poder mediatic per exaltar aquest triomf com una victòria de tots, i fins hi tot des d’un bloc proper al partit mes ranci dels que estan representats a Madrid, la UPD de la intolerant Rosa Diez, coneguda pels seus discursos incendiaris sobre el victimisme del castellà o la unitat sagrada de l’estat, tot un exemple de caspositat  en blanc i negre, es va reproduir un fotomuntatge amb la formació d’un equip de futbol format per personatges com Ibarretxe, Carod, Joel Joan, Carretero, Laporta, Franki i d’altres, com escarni per la seva dissidència a les idees del regim.

 

Jo, confesso que vaig anar fent zapping  per veure el marcador, però amb el desig de veure augmentar el caseller de gols de l’equip italià, com deia aquella samarreta, jo tinc dos seleccions, la meva, Catalunya i el rival que jugui contra Espanya.

 

Es un sentiment totalment legítim, i crec acceptable ja que per culpa de l’estat que representa  “la roja”, no puc veure les meves seleccions competint amb major o menor fortuna en competicions oficials, amb un deliri persecutori per tot el món, i on una simple costellada necessita autorització per ser jugada i normalment amb els millors jugadors fora de la convocatòria.

 

En altres països com el Regne Unit amb una tradició democràtica que res te a veure amb l’espanyola, cada nació pot competir oficialment amb normalitat, i es vist com un fet normal, però aquí no s’acceptarà per molt que el sentiment de la gent ho demani, i es reuneixin amb poc temps 500000 signatures de suport.

 

Aquesta obligatorietat, i donar per fet una selecció, una llengua, un estat i una manera de pensar, acabarà per tornar-se en contra dels mateixos interessats, ja que la força irracional del poder, no pot substituir la força de la realitat plurinacional, i què necessita gestos de l’estat per treure el cap  i sentir-se viu.

 

Aquesta mofa dels sentiments aliens, es una arma mes que ha d’aprofitar l’independentisme per segar les cadenes que ens uneixen a aquesta paret que no vol cedir ni un centímetre en tots els àmbits de poder, i encara menys els visibles internacionalment.  Rússia es la propera esperança.

 

 

LA DEMOCRACIA DE FIRETA CONTRA RUBIANES

Sense categoria

Ni tant sols els humoristes, actors o personatges de l’espectacle en general es lliuren de la dèria per la pàtria d’aquest estat de dret hereu del franquisme, i què no ha evolucionat, ni tant sols s’ho planteja.

L’audiència de Barcelona ha ordenat reobrir el cas Rubianes, que ja va ser tancat en el seu moment per ultratge a Espanya, i degut a les declaracions fetes per l’actor en el programa de l’Albert Om de TV3, on amb la seva ironia habitual i parlant de l’Espanya casposa propera al franquisme i els seus deliris habituals, va dir entre altres frases que es cagava en la unitat d’Espanya, tot dit en un context basat en la pregunta i amb el seu estil habitual.

 

La  Fundació per la defensa de la nació espanyola, va se la demandant per ultratge i incitació a l’odi, cosa rebutjada en primera instancia pel jutge pertinent, i què ara continuarà.

 

Això ja passa de mida, una cosa es que l’estat espanyol no assumeixi les nacionalitats que te oprimides en el seu estat, què nomes doni suport una sola llengua que consideren pràcticament la mare de totes les llengües mundials, i donen tracte de segona a la resta de pobres llengües minoritàries, què maltracti fiscalment a una zona determinada amb els seu estat per afavorir-ne d’altres, què no inverteixi en una zona en els àmbits mes elementals pel desenvolupament i benestar d’una part de la societat amb tot el coneixement de causa, què no reconegui els drets elementals, com el del dret a decidir i pugui decidir quines lleis ja aprovades desenvolupa i quines no, què fins hi tot un tribunal pot qüestionar la llei orgànica fonamental d’una part del territori prèviament escapçada i retallada, ratificada en referèndum per la població, i moltes coses mes per estirar-se els cabells.

 

Tanmateix, tot l’anteriorment esmentat no ens hauria d’estranyar en una democràcia de molt baixa qualitat, sense transició del franquisme, i on aquests poders segueixen movent els fils del poder.

 

Ara be, amb el tema de llibertat d’expressió estant reblant el clau, tancament de diaris, ilegalització de partits polítics, crema de fotos del monarca, despenjament de banderes espanyoles dels ajuntaments, caricatures de la família reial a revistes d’humor, i fins hi tot ara opinions en un context determinat i amb la seva manera de fer habitual d’un gran actor com en Rubianes, al qual desitjo una breu recuperació de la seva infermetat, i què sinzerament aquest tràngol en qualsevol país civilitzat no hi hauria tema.

 

Aquesta farsa dictatorial s’ha de desemmascarar davant els ulls de tota Europa, perquè vegin quin estat tenen entre els països civilitzat de la Unió Europea. Francament passen els anys, i les coses van a pitjor, aquest reobriment del cas fa riure, i es desmunta per si sol, com els altres casos abans esmentats i lamentablement van en augment, ja nomes falta la restauració de la pena de mort i les diferencies amb la dictadura franquista pràcticament seran inexistents en nivell de llibertats.

 

Una de les amenaces recurrents sobre una futura separació de Catalunya de l’estat es l’expulsió d’Europa, però crec que la Unió es tindria que plantejar donar un toc d’atenció per complir les mínimes regles democràtiques a l’estat espanyol,  sinó vol veure amenaçat el seu estatus actual.

 

 

LLEI PER BLINDAR EL GOVERN

Sense categoria

La ponència encarregada d’elaborar la llei del govern ja ha introduït una esmena per blindar el tripartit de futures temptacions amb el beneplàcit de tots els socis.

 

Efectivament, un mes abans del congres d’ERC, el tripartit va inclouré una esmena a la llei amb la signatura dels tres partits del govern, què augmenta de 13 a 27 el nombre de diputats necessaris per presentar una moció de censura al president de la Generalitat.

 

Aquesta mesura tàctica crec que no es casual, ja què el sector oficial que dirigeix Esquerra sap que la capsa dels trons pot explotar a les seves mans quan la sentencia del TC sigui vexatòria amb l’Estatut, i les bases del partit exigeixin ma ferma i dignitat, cosa que malauradament fa temps ha desaparegut en aquest partit.

 

Aquesta esmena impediria que Esquerra presentes una moció de censura per trenca el govern amb contradicció amb el PSC, què simplement es limitarà a acceptar la sentencia sense cap rubor, com ja s’intueix per les declaracions del seus màxims representants de respecte als tribunals, i la seva posició amb l’acte d’Omnium contra la legitimitat del TC del proper dia 25, on sense posar-se vermells ens diuen que no hi seran per no interferir i influenciar a la justícia.

 

 

Tothom sap que aquest tribunal esta totalment polititzat pels dos partits majoritaris a l’estat, i què s’atreveix a decidir sobre temes resolts en un referèndum per la població, se’ns dubte no passaria la prova del cotó democràtica en cap estat lliure del món.

 

Als dirigent d’Esquerra fa temps que han perdut el nord nacional, i ens diuen que no es una mesura de por, sinó per garantir un marc estable al govern. Aquests traïdors de pa sucat amb oli ja no saben quina excusa posar per dignificar les seves decisions totes encaminades a mantenir el tripartit, i les quotes de poder, si es necessari utilitzant l’autocensura com en aquest cas.

 

El marc estable, ja recorda el famós marc constitucional que es inqüestionable i irrenunciable, i no els interessa veure que ja vida mes enllà dels seus càrrecs, i que la major part de votants i possiblement de militants sense lligams  polítics n’estan farts d’aquest doble joc amb una cara interna i una de cara a la galeria, què repassant les ultimes comeses electorals porta unes conseqüències clares que per suposat cal excloure del discurs oficial.

 

Haurien de saber que si ells no compleixen el contracte signat en forma de ponència amb la militància, aquests queden alliberats de donar el seu suport i la tornada a la marginalitat serà irremeiable.  Obrin els ulls i pel be de la opció independentista no segueixen posant els seus interessos personals per davant del projecte que Catalunya no renunciarà amb o sense vostès.

 

L?ESPECULACIÓ DEL PSC

Sense categoria

Arrel de les declaracions del ministre de treball i immigració Celestino Corbacho del PSC, sobre les peticions de grup propi al Congres, cal fer unes reflexions.

De cara al congres dels socialistes catalans el proper mes de juliol, s’han filtrat algunes de les esmenes d’algunes seccions locals, unes treuen el tema de la necessitat d’un grup propi a Madrid, independentment del PSOE, algunes insisteixen amb el laïcisme i federalisme, i les mes atrevides parlen del reconeixement al dret a l’autodeterminació.

 

El ministre ha declarat i s’afanyat a dir per posar aigua al vi què aquesta legislatura no es possible, per la normativa del congres per formar grup propi, i què aquest debat ara no tocava.

 

 

 

Crec  què la majoria del partit socialista començant per les seves cares mes rellevants, els Zaragoza, Iceta, Ferran, Montilla, De Madre, i altres com l’esmenta’t anteriorment ja els hi està be la dissolució d’aquest partit dintre del PSOE votant repetidament al Congres de Madrid  el que mana la direcció encapçalada per Zapatero, fins hi tot quan va contra els interessos de Catalunya i dels seus votants, cosa que ha arribat a límits vergonyosos amb votacions diferents al Parlament i al Congres sobre un mateix tema.  La Hispanoaddicció d’aquest partit explica aquestes coses i moltes mes.

 

Respecte al laïcisme i federalisme, son uns termes que  aquestes alçades de la pel·lícula ja no tenen cap credibilitat, ja que el conveni amb l’església catòlica no ha estat mai rebutjat amb cap govern socialista, i no s’ha anat mes enllà de quatre gestos puntuals, respecte al federalisme crec que sona a broma de mal gust, perquè simplement es inviable a l’estat espanyol, ja que des de la mal anomenada transició l’estat autonòmic va ser la presó triada perquè les nacionalitats estiguessin ben lligades i finiquitades. Anar mes enllà simplement es una utopia què podria obrir les portes de les quotes de poder ara centralitzades en Madrid.

 

Respecte a la autodeterminació, diversos dirigents màxims del partit han fet mofa molts cops sobre el tema, i mai l’han tingut en compte perquè senzillament no hi creuen ja que la seva nació es l’estat espanyol on exerceixen de sucursal del PSOE a Catalunya, i on fan cas omís de manifestacions, enquestes i moviments varis que s’encaminin cap a la sobirania.

 

De totes maneres es esperançador que militants d’aquest partit hagin obert aquesta escletxa què  pot anar fent forat poc a poc, i obrir noves perspectives en els partits espanyolistes.

 

EXEMPLE DE MENTALITAT COLONIAL

Sense categoria

Les ultimes declaracions del  conseller  de cultura i mitjans de comunicació Joan Manuel Tresserras sobre la devolució dels Papers de Salamanca, son un reflex de la submissió del tripartit, i l’ambició nacional del seu partit.

 

Ha dit que ha mantingut contactes discrets amb el ministre de cultura espanyol,  i que espera conèixer el calendari de la devolució de la totalitat dels papers de Salamanca el mes de juliol, indicant què no es partidari de cap acte de celebració quan acabin arribant, si es què ho fan, justificant-ho amb el temps passat. i la mort d’alguns dels protagonistes, i ha acabat dient que la cultura catalana ha de  créixer i seduir als altres.

 

Respecte als motius per la no celebració, crec que reflexa una clara submissió i complex d’inferioritat, crec què qualsevol cultura amb un cas d’espoli total com aquest, i què ha hagut d’esperar mes de 30 anys de pretesa democràcia simplement per fer un acte de justícia, i les reaccions furibundes que ha comportat, mereix arribat al cas un acte de celebració, i també com un homenatge a tota aquella gent que ens ha deixat i no ho ha vist complert els seus somnis.

 

Sàpiga, senyor conseller, que Catalunya no va sobrada de victòries, i qualsevol triomf, encara que sigui una devolució com aquesta tant reclamada  i que en qualsevol estat normal no seria cap noticia, mereix ser celebrat amb tots els honors com un pas mes  cap a la llibertat i la normalitat com a nació.

 

Estic d’acord amb vostè que la cultura catalana ha de créixer, però primer ens ha de seduir a nosaltres mateixos i sentir-la com una part mes de nosaltres, com fan totes les nacions normals del mòn, si desprès sedueix a fora mes o menys es un altra tema.

 

El problema com sempre es la manca d’ambició nacional, la desorientació d’ERC, i la falta de poder de la Generalitat què ja hem comprovat els últims mesos, que qualsevol decisió important acaba decidint-se lluny d’aquí i moltes vegades no tenint en compte els nostres interessos.

 

Son molts anys  d’assimilament a tots els nivells, i casos recents com la no convocatòria de Bojan amb la selecció, desprès de renunciar anar amb Espanya per no perjudicar al jugador, i perquè no dir-ho per sentiment de culpa cap a l’estat, i ara aquestes declaracions sobre un cas de vergonya com els papers de Salamanca on al final quedarà l’impressió que reclamar i obtenir el que t’han robat es una concessió de l’estat, i gairebé un privilegi què s’ha d’amagar com en la primera remesa de nit i sense fer soroll.

 

Amb declaracions com aquestes, i actituds com les que veiem cada dia, se’ns dubte la renovació política pasar a ser una qüestió molt urgent abans no sigui massa tard.

LES LÍNIES VERMELLES D?ESQUERRA

Sense categoria

En la primera reunió de la nova executiva del partit republicà s’han concretat els tres temes on la exigència serà màxima en el govern, però els dubtes son raonables.

 

Primer crec que cal dir que un projecte nou i un canvi de rumb, sigui a marxa lenta o rapida per recuperar la confiança de l’electorat i renovar el discurs ideològic força desacreditat requereix cares noves per il·lusionar la gent.

 

Malauradament el nou president Puigcercos, que cal dir es un dels ideòlegs de l’estratègia del tripartit junt amb Carod Rovira i que encarna en aquest moments aquesta tàctica suïcida d’haver signat un contracte de govern sense cap benefici aparent no respondria al perfil demanat per impulsar el partit a un retrobament amb els votants decebuts.

 

La primera reunió han recuperat tres temes que ja van marcar les candidatures renovadores cas de guanyar el congres, i que el nou presidents exposarà al President de la Generalitat com a fets que no es poden traspassar si no es vol una trencadissa, alhora en la reunió del govern, en Carod ja s’ha donat pressa a dir que ERC seguirà la seva aposta ferma en el tripartit i ningú ha mencionat aquest tres condicionants exposats per la direcció, se’ns dubte la incoherència i a l’haver tancat en fals el procés congressual te aquestes coses.

 

La primera condició es el reforçament de la immersió lingüística i suposem no aplicar la tercera hora de castellà, però m’entres l’acord que van arribar al govern amb el conseller socialista es l’ajornament d’un any de la mesura i tenint en compte que molts centres ja han presentat el seu projecte lingüístic pel proper curs instats per la conselleria, tot un desgavell.

La segona condició es un bon finançament, però a hores d’ara ningú sap la proposta oficial del partit, que de moment no es altra que donar per bo el que el Conseller Castells acordi amb els seus companys de Madrid, i encara mes quan van rebutjar la proposta ja inclosa en el programa electoral de les eleccions a l’estat  però sense cap aposta per un altra, ja que el terme Bo no compromet a res mes que donar per vàlid la proposta socialista.

 

La tercera es la resposta contundent a la possible retallada de l’Estatut al TC i que segurament es la menys creïble de totes i que el Sr. Iceta ja ha dit que això no forma part de l’acord de govern i que sembla mes un foc d’encenalls que una proposta seriosa i coherent  que d’una vegada per totes prioritzi l’eix nacional per damunt d’aquesta pluja fina que es tant fina que ni tant sols es veu.

 

Caldrà esperar nous esdeveniments i un altra sacsejada perquè el partit retorni a l’únic camí que Catalunya necessita actualment.

LOSANTOS: XENOFOBIA PAGADA PER L?ESGLÉSIA

Sense categoria

Hem conegut la sentencia al locutor de la COPE Federico Jiménez Lozantos per injuries al polític del PP Ruiz Gallardon, i les curiositats del inexistent estat de dret continuen.

Recordem que el locutor, entre d’altres delicadeses, va arribar a afirmar què Gallardon tant se li’n donava els 200 morts i 1500 ferits de l’11 M. en l’atemptat a Madrid.

 

El jutge en la seva sentencia condemnatòria a resol pagar 36000 euros per injuries greus, haver faltat a la veritat, i no actuar en l’exercici del dret a comunicar lliurement informació veraç,  protegit per l’article 20 de la Constitució.

 

El conegut comunicador ja ha anunciat què recorrerà la sentencia, i la seva emissora, recordem finançada per l’església catòlica ja ha expressat la seva disconformitat amb la sentencia, i esperen una rectificació.

 

Realment esperpèntic aquest nou episodi de la justícia espanyola on aquest conegut xenòfob i manipulador, amb el seu odi irracional contra qualsevol identitat què no sigui la d’aquest món imaginari que vol vendre a qualsevol preu, amb una Espanya unida amb una sola identitat, una sola llengua i dirigida evidentment pels hereus mes directes del franquisme, o sigui l’ala dura del Partit Popular.

 

Malauradament per ell, les coses no son així, i a pesar de les barbaritats que ha arribat a dir sobre polítics com Carod Rovira o Ibarretxe, als quals ha colpejat amb tota mena de calumnies i insults amb total impunitat, i també a Catalunya en general, on cada reivindicació o episodi d’afirmació nacional ha rebut el mes profund menyspreu sense cap tipus d’intervenció judicial potent.

 

Tanmateix aquest aprenent de periodista, que segurament l’atemptat sofert per Terra Lliure l’ha marcat, però no justifica aquest descrèdit a la professió, i tot amb el suport de l’església catòlica, cosa que als seus fidels segurament s’ho haurien de fer mirar.

 

Se’ns dubte, el famós art. 20 de la Constitució en lletra petita deu posar que per Catalunya no s’aplica, perquè com sempre no som comparables amb ningú, i així amb un estat de dret dirigit amb uns fins molt concrets ja som al cap del camí, com deia el títol d’un llibre recent “Fot-li que son catalans”.

ERC: CREDIBILITAT SOTA MÍNIMS

Sense categoria

Ja ha acabat aquest llarg procés intern del partit republicà, i la veritat es que si l’objectiu era enfortir el partit de portes endins i també de cara a l’electorat, no s’ha aconseguit, i la situació segueix igual.

 

Sense voler entrar al detall amb tots els acords i desacords passats al Congrés de dissabte, i què de ben segur ja deveu conèixer, crec què el resum mes important es que l’independentisme segueix orfe d’una opció política que el representi amb un full de ruta clar i seriós, i un compromís total per damunt de les quotes de poder personals què els seus membre puguin arribar.

 

El cas paradoxal es que el projecte te uns votants potencials que segons les enquestes, manifestacions i tot tipus de plataformes i accions ciutadanes son molt nombrosos, i va en augment a mesura l’atzucac autonòmic ens va mostrant les seves esquerdes.  El moment es immillorable però casualment el partit que havia de ser la punta de llança que arrossegues a la resta no esta per la labor, i segueix les baralles internes i les contradiccions sota el paraigües del tripartit.

 

La executiva finalment es monocolor, ja què el sector d’en Puigcercos no va arribar a cap acord amb cap altre sector, i ja ha anunciat una reunió amb el President Montilla per fer balanç del pacte, malauradament això no es el que els milers d’exvotants voldrien, sinó unes línies vermelles sobre les matèries claus en l’avenç nacional, què cas de no complir-se farien marxar el partit republicà del govern, i això no ho permetran ni ho volen els dos sectors oficials.

 

Els sectors renovadors han aconseguit unes victòries parcials amb l’aprovació de la separació de càrrecs de govern dels de partit, cosa què obligarà a en Puigcercos si vol presentar-se a la presidència a saltar aquesta legalitat aprovada, també la composició del Consell Nacional amb moltes cares renovadores com l’Elisenda Paluzie, i l’opció del partit per la previsible retallada a l’estatut per part del TC, on l’enfrontament amb l’estat costa de creure què es dura a terme amb la direcció actual.

 

La veritat es que la renovació va guanyant pes amb en Carretero i Bertran com a cares mes visibles, però l’aparell segueix dominat pel sector immobilista què seguirà amb la seva tàctica de crossa socialista fins la davallada electoral previsible al 2010 o abans, i on la visió política de llarga distancia ha estat substituïda per l’anar passant sense capa tipus d’ambició, amb exemples com en el nou finançament, on aquest partit encara no te cap tipus de proposta oficial, i ja se sent ben representada pel conseller Castells, quan tenia la oportunitat d’incorporar la proposta d’Esquerra independentista què simplement actualitzava la del programa electoral del partit en les passades eleccions, i què sembla ser quedarà al calaix.

 

Tot plegat, unes profundes incoherències, i disputa interna dels diferents sectors que no contribuiran a retornar aquest partit a l’ideari que mai havia d’haver abandonat, per aquesta banda l’estat espanyol de moment pot estar tranquil, ja què el continuisme segueix al davant d’ERC en espera de nous reptes futurs.

EL FORO D?ERMUA: INTRANSIGENCIA TOTAL

Sense categoria

El president d’aquesta entitat creada al País Basc per  reconèixer i donar suport a les víctimes del terrorisme, ha tornat a demostrar la seva xenofòbia cap a qualsevol diferencia identitaria què no sigui la seva.

 

El Sr. Iñaki Ezquerra, president de l’anomenada associació, en la presentació d’un llibre seu, deu anys desprès de l’anterior, ho ha justificat dient que tots hem perdut molt de temps per culpa d’ETA i el nacionalisme, tot seguit a considerat que el problema del nacionalisme català, gallec o basc es que s’odien a ells mateixos, i ha seguit amb una sèrie d’acusacions sobre la maldat del nacionalisme culpable de tots els mals.

 

Aquest moviment, es fruit del nacionalisme espanyol mes ranci i agressiu,  i el mes trist de tots es la utilització de les víctimes per fins polítics, deixant sense valor la vida humana i passant a ser un mitjà de l’estat per imposar les seves tesis costi el que costi.

 

Aquesta gent amb el seu deliri contra qualsevol identitat que no sigui la seva, barrejant la violència d’una banda terrorista amb qualsevol agrupació política escollida per la ciutadania, i qualsevol organització, moviment o publicació de caire sobiranista, i que curiosament no coincideix amb la ideologia d’aquest grup amb tics feixistes, i amb odi irracional a la diferencia què com es normal la democràcia no es el seu fort.

 

Les seves bases fundacionals son la defensa de La  Constitució com a base fonamental de la solució al problema basc, la unitat de les forces espanyoles PP-PSOE contra els partits autòctons, la negació a negociar res contra la banda terrorista que no sigui la seva rendició, els hi recomanaria un repàs al procés irlandès per citar un exemple..

 

Tanmateix, les acusacions d’odi dels nacionalistes crec se les haurien d’aplicar ells mateixos, ja què alguns membres han estat assassinats per ETA, i això juntament amb la seva mentalitat imperialista i de pensament únic fan que visquin en la seva realitat imaginaria què consistiria en la desaparició de qualsevol sentiment nacional diferent al seu, i l’assentiment i submissió a totes les idees de l’estat en forma totalment unitària.

 

Malauradament per ells, i concretament en el País Basc ells tenen que respectar (paraula què desconeixent), com no pot ser d’un altra manera el sentiment de pertinença majoritari, i no poden de cap manera  imposar el seu, com se’ns dubte no farien en cap estat del món i menys utilitza’n els morts per les seves intencions totalitàries.

LA SINCERITAT DE NÚRIA CADENES

Sense categoria

Aquesta setmana en el programa El Club de TV3, han entrevistat a Núria Cadenes amb reflexions crec que interessants per comentar.

 

Efectivament, a mesura avançava l’entrevista conduïda per l’Albert Om em venia a la memòria aquella campanya de pintades a les parets demanant la seva llibertat, i què avui en dia encara en queda alguna per refrescar el nostre pensament d’aquells fets produïts a finals dels anys 80 i principis dels 90, on per sintetitzar va ser acusada de pertinença a Terra Lliure, participació en temptativa d’atemptat a una residència d’oficials a Barcelona, i tinença d’armes juntament amb dos persones mes, i què el 1990 la va portar a judici davant l’audiència Nacional on va ser condemnada i posteriorment en l’apel·lació absolta de pertànyer a banda armada, però si dels delictes restants, quan curiosament va ser detinguda sense portar cap arma al damunt, i amb declaracions totalment contradictòries, amb greus faltes processals típiques del sistema judicial espanyol quan es tracta de reprimir les identitats diferenciades.

 

Al final 6 anys a la presó, i posada en llibertat per la declaració dels altres dos acusats de no estar vinculada a l’organització.

 

Ara viu al País Valencià, i treballa en diferents publicacions, apart dels seus propis llibres editats.  Malauradament l’estat espanyol no ha evolucionat gens, i casos judicials com aquets que no pasarien el filtre de cap país democràtic del món s’han anat repetint, com el cas de l’Eric Bertran, o mes recentment en Francesc Argemí entre molts d’altres que tenen el vincle comú de sortir-se del pensament únic de l’imperi.

 

Una pregunta em va cridar l’atenció, què era si defensava la lluita armada?  Em va agradar molt la resposta, ja que fugia dels topics establerts pel sistema i el que es políticament correcte, responent què la pregunta s’havia de posar en un context concret, i un moment determinat per veure si es pot utilitzar o verdaderament hi ha altres opcions.

 

Veritablement crec que es una resposta molt intel·ligent i que molta gent amb la ment bastant tancada, i on les coses son blanc o negre la condemnarà, però jo que soc contrari a la violència en general, també diferenciaria diferents tipus d’aquesta, no es el mateix l’atemptat de les torres bessones per part d’Al Quaeda, indiscriminadament, i buscant la mort anònima amb una quantitat com mes elevada millor, que en un cas com el de la Núria on la part legalitzada abusa del seu poder i mitjançant els seus propis mecanismes fets per legitimar aquesta repressió provoca la indefensió mes absoluta de la persona condemnada simplement per les seves idees, i què seria un atenuant valuós per un possible acte violent, també el dels pobles reprimits i espoliats fins al límit amb el beneplàcit de la resta del planeta, i on trobaríem molts casos què finalment la condició humana substitueix la raó per l’odi i la venjança com Palestina, Kurdistan i molts mes.

PERSECUCIÓ OBSESSIVA AL CATALÀ

Sense categoria

Els atacs i persecució a la llengua catalana es van multiplicant actualment, amb la total indiferència de l’estat espanyol.

La polèmica pel tema d’Air Berlin ha arribat fins les altes instancies, i fins hi tot la premsa alemanya s’ha n’ha fet ressò criticant al director de la companyia per tractar una llengua amb aquesta frivolitat, i ofendre a deu milions de parlants entre ells el diputat d’ERC Joan Puig, què en un article acompanya el logotip de la companyia aèria amb una esvàstica.

 

Deixant de banda l’afortunat que sigui aquest logotip, la realitat es què aquest personatge, per la xenofòbia que demostra per una llengua tant respectable com les altres què es parlen en el món, i què ha reiterat què no farà servir en les comunicacions dels seus avions, i què amb tracte despectiu ha tornat a fer servir la demagògia barata de que el castellà es tractat a les illes com una llengua estrangera mes. Se’ns dubte aquesta mentalitat retrograda i discriminatòria si la traslladem a altres àmbits de la vida, s’apropa a la ideologia nazi què aquest senyor deu conèixer prou be.

 

L’Estat espanyol que en el fons ja li va be les paraules d’aquest senyor, ja s’ha disculpat per l’acció del diputat abans esmentada, però caldria veure com actuaria si la llengua maltractada fos la castellana, com sempre cal anul·lar qualsevol diferencia existent a l’estat costi el que costi.

 

Trobem un altre exemple d’això amb les paraules del president de la junta de Castellà i Lleó, què considera un error que alguns territoris de l’estat deixin en segon pla el castellà, ja que els farà uns nens desgraciats en un futur on necessitaran aquesta llengua per moure’s pel món, i reblant el clau va afirmar que la llengua (castellana) ens fa lliures ja que podem conviure dintre d’Espanya i en el món.

 

Sobrarien els comentaris, però segons aquest senyor tots els nens de la resta d’Europa, Amèrica del Nord, Africa, Asia i Oceania son uns desgraciats perquè no tenen com a llengua materna el castellà, i a mes amb la seva proclama a la llibertat sembla voler convertir el castellà en una espècie d’esperanto comú per tot el mòn. Crec què deu fer temps que no viatja pel planeta, i fins hi tot dubto que ho hagi fet mai,ja que sinó sabria que la llengua que domina les relacions internacionals es l’anglès, i que cada territori protegeix la seva llengua sense menysprear cap altre.

 

La seva mentalitat es va aturar uns segles enrere, on “en el imperio no se ponia el sol”, malauradament, la major part dels seus votants també deuen estar aturats en el temps, i així anem fent i perdent terreny lingüístic a cada dia que seguim sense tenir un estat propi què protegeixi la seva llengua amb total respecte per les altres.

LA CURIOSA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Sense categoria

En resposta al pla del Lehendakari sobre la consulta popular a la ciutadania, el Ministre de l’interior Alfredo Perez Rubalcaba ha fet unes curioses declaracions

Treien pit amb la tranquil·litat què li dona portar tot l’estat de dret al darrere, ha advertit al president basc que el govern socialista impedirà l’exercici del dret a l’autodeterminació, i del dret a decidir, el demani  el president basc o la banda terrorista ETA, i ha reblat el clau dient que en democràcia tots els ciutadans poden decidir però d’acord amb les regles establertes.

 

Si ho he entès bé, aquest senyor compara la petició legitima del màxim representant de la societat basca escollit pels seus ciutadans amb una banda terrorista, què per mitjà de la violència, i l’extorsió pretén imposar els seus criteris, francament crec què la diferencia es molt clara.

 

Alhora, te la barra d’amenaçar com una dictadura militar de qualsevol país de pa sucat amb oli, què impedirà el dret a decidir de la ciutadania, no especifica com, si també pensa utilitzar la violència, d’altra banda legitimada en l’article vuitè de la constitució, o aplicant el meravellós estat de dret, i empresonarà al govern basc  i tota la població que s’apropi a les urnes el dia de la consulta.

 

Tot plegat fa feredat que aquest personal s’autoanomeni demòcrata, i estigui en un partit legalment constituït, on per desgracia molts càrrecs tenen les mateixes sensacions, i on l’estat de dret heretat de quaranta anys de franquisme i amb tics on no es nota l’evolució l’empara.

 

Aquesta es l’Espanya a la què ens hem d’enfrontar, un estat intolerant, irrespectuós i ple d’odi irracional cap a determinats conceptes com autodeterminació,referèndum, consulta o dret a decidir.

 

Amb aquestes condicions es impossible una societat en llibertat, i abans no sigui massa tard ja es hora d’allunyar-se amistosament, però amb determinació d’aquest malson amb actituds valentes i decidides i aplicant la democràcia real per damunt  de la democràcia de fireta existent.