DIA DE REFLEXIÓ A CAN ERC
Demà arriba el súper dissabte com l’han anomenat els mitjans de comunicació per les files republicanes, i on la decisió pot marcar el futur.
Efectivament, desprès de superar el primer període de desqualificacions personals a traves dels mitjans per part del dos candidats continuistes, Puigcercos/Ridao i Benach/Niubó, les propostes han marcat la resta del procés, un cop superades uns avals en forma de signatures que l’aparell es va treure de la manega, i què buscaven l’eliminació d’algun dels candidats renovadors, Carretero/Carandell i Renyer/Bertran, però que no ho van aconseguir.
Els militants tenen la responsabilitat de donar carta blanca als actuals dirigent,s i seguir el camí de descens iniciat el 2003, amb aquesta pluja fina social que ha substituït el potent discurs nacional del partit, aquest pas pel govern en total submissió a favor del PSC, i aquesta pèrdua de les essències i full de ruta marcat abans d’aquesta etapa, i què als ulls de la gent ha aigualit aquest partit fresc i dinàmic amb una versió dolenta del peix al cove convergent, on la millor mostra ha estat convertir-lo en un partit de mes ex-votants que de votants pròpis, això si, sense admetre ni un error, i no assumir que les quotes de poder son per alguna cosa, i no nomes per mantenir-les sense cap avenç en el conflicte territorial.
D’altra banda tenim els dos corrents renovadors, Esquerra independentista va ser la primera en pregonar el 2014, però amb una gran diferencia, què el va acompanyar d’una guia pautada per arribar-hi amb condicions, per això s’ha rodejat d’un equip potent amb noms de referència pel sobiranisme, com en Lopez Bofill, o economistes brillants com l’Elisenda Paluzie entre d’altres, què han proposat tornar al discurs de l’eix nacional per damunt de l’esquerra social que ja te el referent socialista com a primera opció, i alhora recuperar el caràcter republicà que ha desaparegut fins hi tot del logotip del partit.
El sector de Reagrupament bàsicament persegueix els mateixos objectius amb una posada al dia del xec en blanc d’aquest segon tripartit per no seguir a qualsevol preu, i pràcticament amb matisos prioritzar l’eix nacional per arribar a l’estat propi, i arrossegar l’altre partit català CIU cap aquestes posicions què encara que no sigui per devoció, sigui per necessitat, i amb l’exemple del seu candidat a la presidència que va ser l’únic en l’anterior tripartit que va resumir la personalitat de Zapatero com a demagog espanyolista.
La falta de debat públic ha estat per culpa de l’aparell, què no ha volgut donar publicitat als corrents renovadors i que ells ja tenen per altres medis, però tot hi així el procés d’elecció es un exemple democràtic a imitar per les altres formacions mes tancades en el seu bunker.
Catalunya, crec que necessita veure ressuscitar ERC, i posar el dret a decidir damunt la taula sense traves partidistes i negociacions mediocres, i així veure una llum al final del túnel tant fosc que se’ns presenta, i això nomes ho farà amb una renovació a fons de la direcció què ha de tornar a il·lusionar la població què pateix d’una desafecció totalment comprensible.