ERC: CREDIBILITAT SOTA MÍNIMS
Ja ha acabat aquest llarg procés intern del partit republicà, i la veritat es que si l’objectiu era enfortir el partit de portes endins i també de cara a l’electorat, no s’ha aconseguit, i la situació segueix igual.
Sense voler entrar al detall amb tots els acords i desacords passats al Congrés de dissabte, i què de ben segur ja deveu conèixer, crec què el resum mes important es que l’independentisme segueix orfe d’una opció política que el representi amb un full de ruta clar i seriós, i un compromís total per damunt de les quotes de poder personals què els seus membre puguin arribar.
El cas paradoxal es que el projecte te uns votants potencials que segons les enquestes, manifestacions i tot tipus de plataformes i accions ciutadanes son molt nombrosos, i va en augment a mesura l’atzucac autonòmic ens va mostrant les seves esquerdes. El moment es immillorable però casualment el partit que havia de ser la punta de llança que arrossegues a la resta no esta per la labor, i segueix les baralles internes i les contradiccions sota el paraigües del tripartit.
La executiva finalment es monocolor, ja què el sector d’en Puigcercos no va arribar a cap acord amb cap altre sector, i ja ha anunciat una reunió amb el President Montilla per fer balanç del pacte, malauradament això no es el que els milers d’exvotants voldrien, sinó unes línies vermelles sobre les matèries claus en l’avenç nacional, què cas de no complir-se farien marxar el partit republicà del govern, i això no ho permetran ni ho volen els dos sectors oficials.
Els sectors renovadors han aconseguit unes victòries parcials amb l’aprovació de la separació de càrrecs de govern dels de partit, cosa què obligarà a en Puigcercos si vol presentar-se a la presidència a saltar aquesta legalitat aprovada, també la composició del Consell Nacional amb moltes cares renovadores com l’Elisenda Paluzie, i l’opció del partit per la previsible retallada a l’estatut per part del TC, on l’enfrontament amb l’estat costa de creure què es dura a terme amb la direcció actual.
La veritat es que la renovació va guanyant pes amb en Carretero i Bertran com a cares mes visibles, però l’aparell segueix dominat pel sector immobilista què seguirà amb la seva tàctica de crossa socialista fins la davallada electoral previsible al 2010 o abans, i on la visió política de llarga distancia ha estat substituïda per l’anar passant sense capa tipus d’ambició, amb exemples com en el nou finançament, on aquest partit encara no te cap tipus de proposta oficial, i ja se sent ben representada pel conseller Castells, quan tenia la oportunitat d’incorporar la proposta d’Esquerra independentista què simplement actualitzava la del programa electoral del partit en les passades eleccions, i què sembla ser quedarà al calaix.
Tot plegat, unes profundes incoherències, i disputa interna dels diferents sectors que no contribuiran a retornar aquest partit a l’ideari que mai havia d’haver abandonat, per aquesta banda l’estat espanyol de moment pot estar tranquil, ja què el continuisme segueix al davant d’ERC en espera de nous reptes futurs.