ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

AVENTURA O REALITAT

General

Els arguments dels dependents per menysprear el procés independentista cada cop queden mes en evidencia, i son mes obscurs.

Ahir amb l’actitud prepotent, antidemocràtica i de menyspreu del Sr. Zapatero vers una proposta  totalment transparent i de caire absolutament democràtica per trobar la solució al problema del País Basc, amb un lehendakari obert al diàleg, va ser la prova definitiva si es què en faltava alguna, de que presentar propostes a l’estat es totalment una pèrdua de temps.

 

El difícil es fugir d’aquesta coacció constant  cap al que ells anomenen aventures, però res millor que les dades reals per tenir l’impuls suficient per donar el salt a aquest mur impositiu anomenat Espanya.

 

Tanmateix quan els arguments s’acaben no tenen problema per modificar la historia, així s’entén la proposta del PP a l’Ajuntament de Barcelona per la celebració del 300 aniversari de la guerra de secessió, presentant el conflicte des de la neutralitat històrica, i el naixement del estat espanyol.  La millor resposta ha estat d’Òmnium Cultural recomanant llegir el Decret de Nova Planta que explica una invasió pura i dura per la força de les armes, i la anul·lació per decret de totes les lleis establertes, i de la voluntat de la població, aquesta es la realitat que volen amagar.

 

D’altra banda les diferents enquestes que van apareixent, com la del CEO, una d’oficial que repetidament i amb tossuderia ens dona que la gent que vol un estat per Catalunya (independent o federat) supera el 50 % exigible, i mes d’un 60% considera insuficient el nivell d’autonomia.

 

Recentment ha aparegut una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya i on a la pregunta de la creació d’un estat propi i depenent dels indecisos, entre 52 i 62 % votaria afirmativament a l’opció secessionista, amb una participació vorejant el 60 %. Cosa que compliria amb les regles imposades a Montenegro per l’Unió Europea.

 

Aquesta es la realitat, el moviment sobiranista va superant a cada enquesta i cada mobilització el grau d’acceptació amb la incomprensió i silenciament de l’estat, i per vergonya aliena de la poruca classe política catalana que demana a crits una regeneració sense complexos per liderar aquesta fita totalment possible si volem.

 

El congres d’ERC en serà la primera oportunitat per apartar de la primera línia les persones que simplement s’omplen la boca de mots que desprès no reflecteixen als fets, mes aviat provoquen la desafecció de l’electorat.

UN ALTRE COP DE PORTA

General

Avui s’ha realitzat la trobada esperada entre el president espanyol Zapatero i el Lehendakari Ibarretxe, per parlar del futur d’Euskadi.

Tal com s’esperava la proposta de mans obertes del president basc,  recuperant el pacte de Loiola on PSOE, Batasuna i PNV van arribar a una sèrie de propostes amb el dret a decidir com a punt final per la societat basca, aquesta alternativa, i el full de ruta amb la consulta a la ciutadania pel mes d’octubre perquè la població autoritzi a crear una taula de negociació de partits per treure una conclusió política a l’atzucac on es troba el poble basc, i on la violència no marqui l’agenda política del país.

 

El que s’ha trobat Ibarretxe ha estat la cantarella rància i poc democràtica de sempre, on en nom d’aquesta presó anomenada  Constitució espanyola, i aquest estat de dret digne de qualsevol dictadura es pot donar un cop de porta a qualsevol proposta on el poble decideixi lliurement sobre qualsevol tema amb total transparència democràtica.

 

La indignació del president basc es justificada, ja que l’actitud de Zapatero i el seu govern, recordem autoanomenat el campió del diàleg ha estat esperpèntica en l’Europa democràtica, i on no importa el que vulgui la societat, sinó la tàctica política per les properes eleccions a Euskadi.

 

Un exemple clar d’aquest joc de despropòsits, es que no s’ha realitzat cap traspàs de competències  en aquest període de govern socialista marcat per l’estatut basc, i on una proposta darrere l’altre han rebut un tracte humiliant i escandalós.

 

La política de l’estat ancorada en els segles de la colonització no ha evolucionat, i qualsevol diferencia amb el maquillatge de la justícia intenta ser eliminada.

 

Davant això el lehendakari no ha de cedir, i ha de seguir endavant el seu full de ruta, crec que te la majoria i ha d’obrir la porta a fer un salt endavant on la societat basca i te un paper clau.

 

Prou d’imposicions per la força i mentides demagògiques per impedir que el que han qualificat d’aventura amb menyspreu tiri endavant.

 

Mentres això succeeix a Catalunya en el partit amistós Catalunya-Argentina no s’ha convocat el jugador Bojan que recordo va demanar no jugar l’Eurocopa amb “la roja” ,per no molestar i haver de donar tot tipus d’explicacions i excuses. La diferencia entre els dirigents de les dues nacions es força evident.

QUE N?APRENGUIN

General

Aquesta frase es va fer famosa arrel d’un documental filmant les interioritats de la nova junta del FC. Barcelona presidida per Joan Laporta.

Avui he decidit fer una pausa política, i com a culer opinar de la entrevista al president blaugrana emesa per la televisió catalana.

 

D’entrada diria que el to victimista i la no acceptació de responsabilitats clares en alguns assumptes es decepcionant.

 

Se’ns dubte la deriva on van portar el club els últims anys de Nuñez, i sobretot la prolongació d’en Gaspart, va a arribar a límits de desastre esportiu i econòmic de l’entitat, què amb l’entrada de la nova junta d’en Laporta, va portar una entrada d’aire fresc al club, amb idees noves, una gestió eficaç i propostes innovadores en tots els àmbits, què van portar poc a poc un redreçament econòmic, una plantilla il·lusionant al voltant de Ronaldinho, i una millora de la imatge i el màrqueting espectacular.

 

Tanmateix, aquesta imatge s’ha anat deteriorant amb episodis com el comiat de Sandro Rosell, l’incident a l’aeroport, el descontrol total sobre els jugadors un cop guanyada la final de París, deixant la gestió en mans d’un entrenador que la ma dura no es la seva principal virtut.  No han estat capaços de prendre decisions en el moment oportú, i aquest deixar-se anar ha arribat a un vestuari que ha demostrat sobradament la seva poca professionalitat.

 

A partir d’aquí amb grans plantilles han regalat dues lligues per falta de voluntat de guanyar-les, i han protagonitzat partits que han avergonyit a tots els afeccionats, amb la mirada perduda de la directiva, què ha semblat estar per damunt del be i del mal i on els episodis d’autocomplaença, poca humilitat i falta total d’autocrítica han portat a l’atzucac actual, amb situacions com el discurs davant les penyes blaugranes, on els tics dels passats presidents d’acusar com enemics del club tot aquell que no opina igual que la direcció, van sortir de l’armari.

 

L’afició ha esgotat el crèdit, i les ultimes mocadorades no han fet assumir la seva quota de responsabilitat al president què ha dilapidat les esperances posades amb ell en ben poc temps, i ha deixat enrere aquella bona dita “Que n’aprenguin”.

ACUSACIONS DEMAGOGIQUES

General

A l’acte central d’aquest dissabte del sector ErcFutur apadrinat per Carod a les primàries d’ERC, hem vist unes afirmacions que no donen seriositat al partit.

Pensàvem que les acusacions publiques entre candidats s’havien acabat a l’inici del procés, quan la televisió era el mitja preferit per tirar retrets i esbombar draps bruts entre les candidatures. Però avui en aquest acte, Carod ha tornat a queixar-se de linxament intern i mobbing intern en el partit.

 

La primera part es prou sabuda, i degudament lamentada per la demostració d’autoodi i colonització mental que es va veure amb alguns polítics catalans per la seva gestió en l’assumpte de Perpinyà. Respecte la segona, crec que l’afany d’en Puigcercos per agafar el liderat es ben visible, però aquestes afirmacions fetes no poden servir per donar una imatge tant desorganitzada de partit de portes en fora.

 

Respecte a apuntar-se la victòria en les comeses electorals en que ell ha estat cap de llista, i desentendre’s quan ell no ho ha estat, quedant al marge de la derrota, es senzillament hipòcrita.

 

En un equip les victòries i les derrotes son de tots per igual, ja que en el vaixell hi son tots, sigui quina sigui la cara visible i Carod ho sap. Aquesta ultima derrota així com les de les ultimes comeses electorals s’han produït no el mateix dia de les votacions, sinó amb la desorientació en el vot a l’estatut corregit per les bases, la submissió en molts casos al partit socialista, la creació del segon tripartit sense cap contrapartida aparent, la defensa de la pluja fina i la gestió per damunt de l’avenç nacional, l’odi molts cops irracional contra la direcció convergent, i la falta de coherència en molts temes com últimament el transvasament de l’ebre. Això ha estat clau en la desafecció del votant per la opció d’esquerra,  i on m’entres el sobiranisme ha crescut en la societat, ha desertat de l’opció política que mes el representava.

 

Tot això en Carod n’és tant responsable com la resta de la direcció que ha apostat per aquesta estratègia  de ser una partit de govern a qualsevol preu, i ara no val desentendre’s.

 

Crec que ell es encara un bon actiu pel partit, i per l’avenç cap al dret a decidir com demostra el seu últim llibre amb un full de ruta i unes reflexions dignes de la brillantor que molts cops ha caracteritzat el seu discurs, però s’ha de fer assumint les errades, rentant la roba bruta a casa i recuperant la coherència molts cops distorsionada.

ENQUESTA DEL CEO MAIG 08

General

Ahir van sortir les dades del baròmetre del Centre d’estudis d’opinió, amb resultats interessants des del punt de vista sociològic.

Ha tardat molt en sortir, però la dada que crec hauria de fer reflexionar a mes d’un partit polític, es que un 61,4 % creu que tenim un nivell insuficient d’autonomia, això agreujat perquè tenim un estatut nou de trinca i aparentment mes competències que mai.

 

Se’ns dubte, personatges com el Sr. Iceta, no es poden permetre dir a la televisió publica que el concert econòmic per Catalunya no es desitjable, o que la creació d’un estat propi ens portaria a un carrer sense sortida. Crec que al País Basc no s’han queixat mai del model de finançament i si es dona un tomb veurà la seva realitat, respecte a l’estat, tampoc en conec cap que digui que la seva pròpia existència els porta a un atzucac, vers el contrari, poder decidir per tu mateix en funció dels teus interessos es el mes beneficiós per tu mateix, o sigui que Sr. Iceta deixi de vendre el seu espanyolisme ranci, escolti a la societat, i no defensi pels altres el que no vol pels seus votants.

 

Respecte  a la pregunta de la relació amb Espanya, i des de fa molt de temps, la gent que vol un estat federat amb Espanya, i la gent que vol un estat independent segueix sumant majoria, un 51 %. Els resultats crec serien mes contundents si les opcions fossin Estat propi o Autonomia com ara. Però aquest intent d’apaivagar els resultats donant moltes opcions i interpretacions disminueixen els percentatges.

 

Tanmateix, crec què el govern català hauria de prendre nota d’aquesta tendència què es va repetint, i que no va amb la direcció que ens porta el nostre executiu, que fins hi tot permet burles sobre la independència d’alguns membres destacats del partit socialista, i què en el fons i a contracor saben que es un fet inevitable. El màxim que aconseguiran es endarrerir el procés, però els fets van en la seva contra.

 

La democràcia no es pot aturar amb els vell topics desfasats de sempre, i tard o d’hora aquests personatges queden desemmascarats per la societat, i les seves intencions reals queden al descobert.

LA PONENCIA CONVERGENT

General

Aquests dies es comencen a saber detalls de la ponència elaborada per Homs, Coromines, Borràs i Fandos pel congres de Convergència el proper juliol.

 

Des del punt de vista sobiranista, i dels que aspirem democràticament a decidir el nostre futur, el congres de Convergència es tant important com el d’ERC, ja que son en definitiva els dos partits què hauran de trobar en el dret a decidir el punt de confluència, i han de donar l’impuls definitiu per exercir-lo

 

Voldria destacar un punt on contempla les llistes separades entre CDC i UDC en els municipis on no hi hagi acord amb les llistes per les eleccions municipals, i que podria ser el principi d’una futura separació, què crec necessària per avançar en el tema nacional, i on es podrà comprovar el percentatge de vot d’una opció i d’un altra, en principi clarament favorable a CDC.

 

La novetat principal es un full de ruta cap al dret a decidir per primer cop en aquest partit, i on primer tímidament apunten les qüestions amb un gran consens a Catalunya, com el finançament o la gestió d’infraestructures (aeroports, trens….) amb consultes populars, però que no tenen límit mes enllà del que no tingui suport democràtic,

 

Per últim es vol arribar a un consens amb ERC i ICV per refundar el catalanisme com marca el projecte de casa gran.

 

Aquest salt d’ambició nacional, juntament amb els corrents interns cada cop mes nombrosos que aposten clarament per la independència com única sortida de l’atzucac autonòmic, i amb suports d’importants consellers nacionals del partit, fan què el canvi iniciat amb el projecte de casa gran pugui remar cap a la direcció de la creació d’un estat propi amb col·laboració amb els partits abans esmentats, i per damunt de l’eix esquerra-dreta.

 

Les properes eleccions al 2010, un possible govern entre aquestes forces s’hauria de pactar amb la condició indispensable de l’autodeterminació com a bandera, sinó tampoc tindria cap sentit mes enllà del poder.

 

Respecte el Pla B per la retallada de l’estatut, proposen una consulta a la població per acceptar-lo, crec què es una pregunta sense raó de ser, ja què el poble prèviament ja ha parlat, i la pregunta hauria de ser una semblant a Que donat la constatació de la fi de la via autonòmica, vull autoritzar al parlament a fer els passos necessaris per la creació d’un estat propi dins la Unió Europea.

 

 

LA MALA GESTIÓ DE LA SEQUERA

General

Des que van començar  els nivells preocupants d’alarma en la sequera a Catalunya, i el dèficit d’aigua en la zona metropolitana, el desgavell ha estat total.

Es va començar proposant un transvasament del Segre sense dir aquesta paraula, i inventant tot tipus de sinònims per no posar la cara vermella de vergonya als tres partits que van signar el 2003 la defensa contra el Pla hidrològic a l’ebre.

 

Tot seguit el govern de l’estat ho va desautoritzar, i va imposar el minitransvasament de l’ebre a traves d’unes canonades què per si faltava alguna cosa son a càrrec de la Generalitat, i restat de l’inversió prevista a l’estatut, amb la porta oberta a altres comunitats a fer el mateix en circumstancies similars.

 

Tot això s’ho va empassar la Generalitat amb actituds esperpèntiques com ERC, què va aprovar el decret, i alhora participarà en la mobilització respectiva contra aquest transvasament, i alhora opta per la abstenció en l’aprovació del decret al Congreso.

 

Tanmateix la pluja ha fet acte de presencia, i ha fet pujar el nivell dels embassaments, cosa què ha rebaixat la situació d’alerta i coincidint amb l’arribada del primer vaixell d’aigua provinent de Tarragona, el govern català ha aixecat la restricció a Barcelona de regar jardins i omplir piscines, cosa que ha provocat el rebuig d’Aragó, i la negativa des de Tarragona de portar mes aigua a Barcelona per aquests usos. El dia següent el govern ha rectificat i ha tornat a prohibir l’ús per aquests casos abans esmentats.

 

Tot aquest desgavell l’ha provocat un govern que se’ns va dir que es dedicaria a la gestió per damunt de la reivindicació i un dels grups preconitzava la pluja fina, mai mes ben dit.

 

Fins ara de reivindicació poca, de submissió molta  i de gestió bastant deficient, on el conseller de medi ambient crec ha quedat prou retratat com per presentar la dimissió i actuar amb mes sentit comú i honestedat.

JUSTICIA XENOFOBA

General

M’he interessat per una noticia sobre una manifestació produïda a Madrid on uns centenars de persones es van concentrar davant un immoble.

Efectivament, la decisió de l’alcalde de Madrid de cedir un local per instal·lar-hi la casa àrab què entre d’altres activitats culturals, difondrà la cultura islàmica, ha provocat la protesta del Frente Nacional, amb els arguments de les irregularitat de la cessió , la nul·la consulta al barri,  i la denuncia de les aliances de civilitzacions davant les necessitats quotidianes dels espanyols.

 

El mes greu es què desprès de la prohibició per part de la Delegació del govern, fou l’autorització de la marxa per part del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, què sense cap rubor va permetre aquesta marxa xenòfoba i racista contra el mon islàmic.

 

S’hauria de saber que aquest grup te els seus orígens el 1985 dirigit per en Blas Piñar, com a partit d’ultra dreta i continuador de Fuerza Nueva,  amb el suport econòmic inicial de personatges tant tenebrosos com Le Pen i el seu Front National francès.  La seva seu esta en el mateix domicili que La Falange, cosa que per si sola defineix la ideologia d’aquesta agrupació amb arrels totalment feixistes i de rebuig a qualsevol diferencia de pensament o sentiment.

 

Aquesta gent pot fer una manifestació, com també ho fan el dia de la Hispanidad, on es veuen tot tipus de símbols franquistes i del passat sense cap control.

 

El contrast es molt gran quan al País Basc es prohibeixen formacions politiques per no condemnar la violència, cosa que evidentment la agrupació abans esmentada tampoc fa, i es prohibeixen manifestacions de l’esquerra abertzale i actes polítics per decret llei, es clausuren diaris, i moltes mes aberracions de l’estat de dret.

 

A casa nostra en aquests moments i davant la passivitat general en Francesc Argemi compleix condemna per intentar treure una bandera espanyola d’un ajuntament sense proves, i el podrien acompanyar els joves que van cremar fotos del monarca espanyol ben aviat.

 

La diferència de tracte es molt clara i els tribunals segueixen sent hereus  dels de l’antic regim passant per alt moltes coses, i penalitzant amb rigor qualsevol fet identitari que no sigui l’oficial.

ELS LIMITS DE LA VERGONYA HUMANA

General

Aquests dies a Myanmar, antiga Birmània, s’està veient fins on pot arribar la misèria humana, i el poc valor de la vida.

 

El pas d’un cicló amb tota la seva virulència ha arrasat algunes regions d’aquest estat, i segons els últims càlculs de Nacions Unides la xifra de morts podria passar dels cent mil, pobles sencers arrasats, i milers de persones desaparegudes, amb milions de desplaçats de les seves llars.

 

Amb aquest panorama desolador la dictadura militar que governa el país des de fa molts anys, i què ha mantingut l’hermetisme d’aquest territori davant del mon per cometre tot tipus de violacions internacionals, davant l’allau d’organitzacions d’ajuda, mitjans d’informació, i la visió del planeta centrada en aquest lloc ha decidit seguir en la seva presó particular, i rebutja gairebé tota l’ajuda oferta per no obrir el país.

 

Aquesta decisió se’ns dubte provocarà un augment de morts considerable, i moltes mes desgracies pels afectats. La ONU segueix negociant però les autoritats segueixen inflexibles.

 

La deshumanització ha arribat a no ajornar unes eleccions per una nova constitució feta a mida pels militars, i què igualment es va celebrar amb la coacció pel si com a bandera, i sense cap tipus de pietat per la gran part del territori afectat i la vida de la seva gent.

 

Es un exemple clar a on pot arribar la barbàrie humana i la pèrdua de tots els valors fonamentals, on la vida perd tot el valor, i es simplement un objecte mes de la cobdícia i les ambicions de poder desmesurades.

 

El mon hauria de reaccionar i fer el possible per evitar aquests drames gegants que han arribat als límits de la vergonya humana.

 

 

LA CAVERNA OPINA

General

Aquest cap de setmana varem sentir les opinions d’en Zapatero als advertiments del President de la Generalitat sobre el finançament, i també altres personatges del passat.

 

El president del govern de l’estat va fer una crida a la unitat dels socialistes per damunt de les demandes de cada territori, va insistir amb la desacceleració econòmica, què no permetrà masses alegries, i el consens entre totes les autonomies, tot això davant la presencia del president Montilla.

 

Alhora en referència al País basc, va dir que escoltarà Ibarretxe, i poca cosa mes, res de consultes ni aventures que traspassin la sagrada constitució.

 

Aquest tarannà segueix desemmascaran aquest personatge, què ara esta mostrant la seva verdadera cara, amb poca vocació democràtica i grans dosis de nacionalisme espanyol sense cap respecte a la diferencia. Espero prengui nota el president de la Generalitat.

 

Tanmateix, les reaccions es van succeint a la demanda justa de Catalunya a un nou finançament. La mes sonada es la reaparició del Sr. Fraga, advertint que un cop de porta al finançament català provocarà que personatges com Carod reclamin la independència i altres bajanades.

 

Se’ns dubte les paraules d’aquest personatge tenebrós i feixista no van gens desencaminades, ja que a mes asfixia i incomprensió, mes desafecció de la població catalana i mes desig de llibertat.

 

Aquesta persona, recordo, amb morts de l’època dictatorial en la seva consciencia, i què en qualsevol estat mínimament democràtic hagués passat pel tràngol d’un judici per col·laboració amb un regim sanguinari i dictatorial i què evidentment no podria accedir a cap càrrec públic.

 

El vergonyós i denigrant es que aquest autèntic monstre, en un estat de democràcia estètica com l’estat espanyol ha seguit la seva activitat política i segueix ocupant el seu espai mediatic com si res, menyspreant opcions tant valides i democràtiques com el dret a decidir i que evidentment aquest senyor resoldria amb uns altres mètodes que tots coneixem.

 

Aquesta es la verdadera Espanya a la que ens hem d’enfrontar amb temes tant urgents com el finançament. Sr. Montilla torni a prendre nota.

 

 

 

ELS DIPUTATS INVISIBLES

General

Amb aquest nom s’anomenen els diputats què com autòmats es dilueixen en el seu grup parlamentari, i simplement esperen ordres  sense cap anàlisi previ.

 

Ahir el President Montilla, amb un article a El Pais va fer algun estirabot reclamant un finançament just per Catalunya sense dilacions ni excuses de mal pagador, i advertint que en cas contrari si no arriben aquests recursos necessaris sense renunciar a la solidaritat la desafecció per l’estat anirà amb augment, i posats a somiar, ja me’l veig sortint al balcó a proclamar la independència. 

 

Deixant la ciència ficció  per una altra moment, ràpidament des de Madrid, la numero u del PSC, ministra de defensa, la Carme Chacon, la mateixa de la Catalunya optimista, i que teòricament vetlla pels nostres interessos, matisa al President, dient que la prioritat es el consens amb totes les autonomies, i desprès ja es parlarà del nou finançament.

 

O sigui, trepitja directament el principi de bilateralitat, i com a bona nacionalista espanyola què es vetlla pels interessos de totes les comunitats, abans que els interessos dels seus votants i les seves urgents necessitats.

 

Això ens porta amb aquella vella cançó de la importància de tenir ministres catalans a Madrid, ara certament no n’hi ha cap. Tant la Sra. Chacon com el Sr. Corbacho tant sols son catalans administrativament, però no de sentiment de pertinença, i això no ens serveix de res.

 

Tanmateix en el govern tripartit, tant Esquerra com Iniciativa, les crosses del grup socialista i fidels seguidors ja han aplaudit les paraules del President,  sense veure que el concert econòmic queda oblidat, i que la desafecció es planteja en termes negatius quan teòricament sembla l’única sortida amb cara i ulls de l’atzucac existent.

 

La hipocresia es tant gran, que els 25 diputats del PSC a Madrid, serien l’arma mes efectiva per negociar el model de finançament, però naturalment seguiran invisibles al servei de Zapatero, i contra els nostres interessos, fet i fet com sempre.

EL CERCLE TANCAT

General

Deixant de banda els congressos dels partits catalans, d’on sortiran futures estratègies, les tres qüestions bàsiques immediates segueixen el seu curs.

El tribunal Constitucional, arma definitiva d’aquest estat sense dret legítim democràtic, ha començat les discussions sobre una llei orgànica anomenada Estatut de Catalunya o presa de pel si es compara amb l’original, i les filtracions que ens arriben auguren una segona escapçada amb el vistiplau dels dos partits espanyols, què hauran acabat la feina de donar un missatge clar i contundent a la colònia catalana en forma de no voler escoltar la mes mínima reivindicació per justa que sigui.

 

En el tema del finançament, tant el ministre Solbes, com la Vicepresidenta De la Vega, com els barons socialistes ja han deixat clar que la bilateralitat es una fantasia, i que de tracte personal no n’hi haurà cap. Una reformulació del finançament autonòmic què afectarà per igual totes les comunitats, i on Catalunya no deixa de ser una mes, per molt que la Generalitat presenti aliances que recordant una paraula prohibida a l’estat, Països Catalans, però que una vegada mes la llei serà paper mullat, i l’espoli i la solidaritat interessada seguirà amb el beneplàcit d’allà, i el conformisme d’aquí.

 

El tercer tema es el projecte de llei de consultes populars, un tema que no genera passions en el PSC, i que ràpidament s’han afanyat a pregonar que estarà dintre la Constitució, i sempre autoritzat pel poder central, no sigui cas que algú li agafessin temptacions de preguntar coses inconvenients pels seus interessos de seguir sent el graner de l’estat sense dret a res.

 

Crec que això serà la fi del govern actual de la Generalitat, i coincideixo amb altres blocaires amb la necessitat de que el PSC passi a l’oposició junt amb el PP, el seu lloc natural per atacar la crosta. En quant els partits estrictament catalans hauran de triar entre seguir pel camí cap al no res amb la desafecció del poble, o ser conscients de que cal dir prou, i que nomes depèn de nosaltres per encetar una nova etapa de relació amb l’Estat, dintre la Unió Europea, totalment legitima com altres petits nous estats ja han començat a gaudir.

YES WE CAN

General

Aquest es el lema de la campanya presidencial als Estats Units del candidat demòcrata Barack Obama.

 

La celebració de les primàries nord americanes, una selecció per escollir el candidat  del partit demòcrata i del república, s’està efectuant durant aquests últims mesos a tots els estats del país mes poderós del mon.

 

Es un exemple de maduresa democràtica, i d’incentiu per la participació ciutadana en el procés electoral, se’ns dubte res a veure amb la dubtosa democràcia espanyola, i amb la major part dels partits, excepte un que com el poblet dels gals a les aventures d’Asterix manté el seu sistema assembleari, i s’enfronta a unes eleccions internes de la militància per escollir els seus màxims càrrecs representatius, i posteriorment el seu candidat a la presidència, fet vist per la resta, i des de la seva visió immobilista com un fet estrany i de guirigall intern.

 

En la part demòcrata, la única que falta per decidir, un home jove i de raça negre, una dada gens important per mi, però significativa a USA, esta a punt d’aconseguir la victòria per lluitar per la presidència americana. Aquesta persona, senador per Illinois, ha revolucionat la campanya, i ha presentat una opció de canvi i aire fresc a la conservadora societat americana.

 

Amb el lema de nosaltres podem, ha fugit de la discussió sobre la raça i s’ha centrat en els problemes reals, amb un tarannà molt diferent a l’actual president, l’ultra conservador George Bush, amb una opció d’obrir el diàleg i recuperar el prestigi i simpatia perdudes pel gegant mundial amb la política agressiva i de nul respecte actual.

 

Amb una oratòria brillant ha recollit moltes complicitats, i pot arribar a ser el primer president de raça negre en aquest país.  Cosa que per si sola ja representaria un canvi de mentalitat molt important.

 

Pel que respecta a Catalunya, faria be el moviment sobiranista a estar amatent al resultat final, ja que el suport americà pot ser un factor clau quan arribi el moment de recuperar la sobirania perduda, i les aliances pel reconeixement siguin decisives contra la intolerància i poc esperit democràtic de l’estat espanyol. Serà el moment d’aplicar el lema d’Obama “Yes we can”.

CAROD I LA DECLARACIÓ UNILATERAL

General

Ahir es va presentar el llibre de Carod sobre la proposta del 2014 provocant algunes reaccions.

No hi ha dubte que pel moviment sobiranista, en Carod ha estat un referent en els últims temps. Segurament el polític català amb una oratòria mes brillant i que ha portat el partit independentista a unes quotes de poder i votants que pocs imaginaven.

 

Actes com la visita a Perpinyà, on es va haver de sentir de tots colors, especialment i dolorosament per la pròpia gent del país amb aquesta mentalitat esclava que no podia pair que un polític català acudis a la crida del diàleg amb una organització terrorista, com han fet tots els governs espanyols, i encara menys aconseguir que la banda deixes de atemptar a Catalunya, cosa que es va veure com un fet negatiu com tot fet diferencial amb l’estat.

 

Podríem dir que fins a la negociació de l’estatut a Madrid va mantenir una dignitat en la major part d’ocasions, i una personalitat  fora de la mediocritat general. A partir d’aquí, crec que per rehabilitar la seva imatge i posant davant la tàctica partidista que el projecte, i perquè no dir-ho unes ganes de fer pagar totes les injuries sentides per la direcció de CIU, van començar una sèrie de contradiccions que han afeblit el projecte, i que personalment l’han reforçat.

 

La submissió en el govern tripartit, i la caiguda en el parany de Zapatero no han estat massa coherents amb les diferents proclames de sobirania, i que han semblat mes una fugida endavant, com el 2014 sense full de ruta per arribar-hi, agafant l’idea original i ben explicitada del moviment renovador d’Esquerra Independentista.

 

Hàbilment ha renunciat a la presidència del partit, per no patir cap derrota amb en Puigcercos, però ha apadrinat amb la seva gent fidel un dels sectors que opten a els càrrecs, ha protagonitzat moments brillants com l’entrevista a TV1 “yo no me llamo Jose Luis”, presentant la millor versió del personatge.

 

Per últim ara ha presentat un llibre explicant el rumb del 2014 i defensant què una declaració unilateral del parlament sobre l’independència es una via valida, cosa que comparteixo amb ell, ja que si un lladre et roba a casa i l’enxampes, no li dones l’opció de tornar el robat o deixar-lo marxar.

 

La contradicció be una vegada mes, perquè fins ara defensava un referèndum totalment lícit, i ara aquesta nova proposta, una de les moltes contradiccions com defensar el transvasament i alhora manifestar-se contra ell.

 

En definitiva un actiu pel partit, amb greus problemes de coherència fruit de les ambicions i la corrupció  del poder.

 

 

EL CAMPIÓ DEL DIALEG

General

Amb aquest nom, he sentit molts cops que anomenen al Sr. Zapatero, tot i que la realitat no coincideix amb la dita.

 

Aquest senyor darrere el seu “talante” i gest amable i cordial, s’amaga un cinisme sense fronteres.

 

La imatge d’una cimera amb caps d’estat europeus, interessada o no de soledat, mentres la resta de presidents parlaven animadament es una metàfora del diàleg estètic que ens vol encolomar.

 

Tot el seu compromís amb el diàleg es parlar amb tothom, prometre molt i oblidar-se del tema, per seguir la política espanyola de sempre. Ho ha fet repetidament amb la Catalunya adormida amb l’Estatut, el traspàs de l’aeroport, el traspàs de rodalies, el retorn dels papers de Salamanca entre d’altres molts temes, i en aquesta encetada legislatura ha promès les balances fiscals amb plural, o sigui ja podem tremolar amb l’allau de dades contradictòries per  amagar l’espoli real i continuat que patim, i les rebaixes amb el nou finançament que pasarà de bilateral a unilateral ja què el decidirà el PSOE amb la conformitat de les demes autonomies.

 

Respecte al País Basc, i el seu lloable intent d’acabar amb la xacra del terrorisme d’ETA, el diàleg es va acabar quan es començava a entrar en la qüestió de fons política, què evidentment al no reconèixer repetidament en el congres el dret a l’autodeterminació dels pobles ja no l’interessava.

 

Aquests últims dies escolto amb sorpresa, els repetits intents de petició de diàleg des del govern basc, i fins hi tot per carta del lehendakari amb la ma estesa al Sr. Zapatero per arribar a un acord sobre la consulta popular al País Basc.

 

Crec que la proposta i el seu calendari ha estat molt detallada, i d’una claredat democràtica fora de tot dubte.  La reunió es va produir ja fa temps i com s’esperava d’un regim intolerant com l’estat espanyol simplement es va negar la proposta.  Crec què ara no es te que insistir mes, s’han donat totes les oportunitats, i segueixen les portes obertes. Simplement s’ha de seguir el calendari previst, d’altra manera dona la sensació que es busca qualsevol excusa per avortar aquesta consulta i sortir airós d’aquest ambiciós pla.

 

Sigui valent, Sr. Ibarretxe, i no actuí com els politics catalans de la famosa tàctica del peix al cove què ens ha portat a l’atzucac on ens trobem. Miri endavant i no cedeixi pels cants de sirena de l’estat o pel menyspreu que ha estat tractat per un estat totalitari com aquest.