ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

CRISTINA LOSADA: EL PATETIC NACIONALISME ESPANYOL

General

Aquest dilluns en el programa Àgora del C33 que presenta en Xavier Coral, es tractava el tema de la lluita interna en el PP i les seves conseqüències.

Va destacar el típic discurs  de l’espanyolisme ranci de Cristina Losada, habitual col·laboradora d’un diari digital amb clara vocació manipuladora de la realitat entre altres coses. i què desprès d’una intervenció amb una critica al nacionalisme, curiosament aquesta paraula nomes l’utilitzen per Catalunya i el País Basc, i no pel mes fort de tots, el de l’estat espanyol, com deia, acusava el nacionalisme de deixar una societat en estat catatònic i acomplexada entre d’altres subtileses què no reproduiré per respecte al lector.

 

El mes sorprenent es que el sempre mesurat Xavi Coral, presentador del programa, no va poder mes i li va replicar que ell no veia aquest tipus de societat, i  li recomanava visitar mes Catalunya.

 

Aquestes actituds com les de la Cristina, perquè ens entenguem de la corda del Losantos, Giraltas i companyia, son convidades a molts debats a la televisió catalana per poder expressar els seus punts de vista, i gaudir de la llibertat d’expressió desitjada per tots.

 

Tanmateix, la seva resposta, es la xenofòbia absoluta contra qualsevol manifestació identitaria què no sigui la oficial del regim, i menyspreu a qualsevol diferencia lingüística,cultural i de tot tipus que no segueixi la oficial de l’estat.

 

Això sol ja es un insult, però el mes greu es la mentida i manipulació de la realitat per argumentar el seu nacionalisme espanyol de segles anteriors, totalment absolutista i sense dret a replica. No es pot insultar a la societat catalana pel que sent o fa, no es poden ignorar les tendències sobre el dret a decidir  de les enquestes de tot tipus, no es pot ignorar les dues manifestacions multitudinàries que recentment han defensat la sobirania i el dret a decidir escurçant les xifres com si la gent fos cega, no es pot jugar amb la llengua fent pasar bou per bestia grossa amagant els dèficits de sortida de la nostra llengua pròpia en molts àmbits de la vida quotidiana volen enterrar-lo per sempre en nom de no se quin dret, per imposar la seva llengua totalment, i finalment, no es pot manipular la historia i modelar-la al seu gust esborrant les  parts que no els convenen, i fer servir els mitjans de comunicació per aquest fet.

 

Si aquests son tots els arguments que els hi queden, la població entendrà majoritàriament que la sortida es molt clara, perquè nosaltres ens sobren els arguments per acabar aquest abús, i de xarlatans i manipuladors el mon n’és ple, però de raonaments demostrables ja no n’hi ha tants.

 

Ara es l’hora de desacreditar i identificar tots aquest suposats periodistes instruïts per manipular la realitat, com deia en Laporta,  al loro!.

 

LA TERCERA HORA DE LA VERGONYA

General

El PSC que com sembla ser governa sol, i a la practica així ho sembla,aplica el seu programa d’espanyolització sense cap oposició aparent.

El departament d’educació estava obligant a aplicar la tercer hora de castellà a tots els centres a primària, amb una carta on deia què tenien fins el juny per explicar com distribuïen entre els tres cicles de primària les 245 hores de mes que hauran de fer amb la llengua de l’imperi.

 

Es una violació flagrant de l’acord de fa un any establert per Josep Lluis Carod Rovira i el conseller Ernest Maragall, on les escoles podien triar si aplicaven el decret espanyol o no, i on ara se’ls amenaça amb denegar l’autorització per fer el projecte lingüístic de cada centre.

 

Davant l’onada migratòria en determinades zones, augmentar les hores en llengua castellana seria un cop dur per la llengua catalana i una imposició mes des de l’estat i el seu braç polític a Catalunya, què es diu PSC-PSOE.

 

Davant d’això la desapareguda ERC, desprès del silenci en el primer moment, i mostrant un cop mes el mal pacte que va signar en aquest segon tripartit què nomes afavoreix  a un sol partit, i la denuncia dels dos sectors renovadors liderats per en Jaume Renyer i Joan Carretero, la direcció ha actuat com en els últims temps, i ha pactat ajornar un any la mesura de la maleïda tercera hora.

 

Això la cúpula ho interpretarà com un èxit, però la realitat es que abans o desprès s’acabarà aplicant, i ajornar els fets mai es bo per ningú.  La militància crec n’està tipa d’aquest joc de disbarats, i aquesta pèrdua total d’identitat del partit republicà que no sap o no vol marca les línies que no poden ser traspassades per seguir al govern.

 

Simplement han esborrat totes les ratlles, i una darrera l’altra van caient nomes en una sola direcció, amb  la incredulitat del independentisme en general.

 

Crec que desprès de la invasió de competències amb la llei de la dependència, el transvasament de l’ebre, la nul·la proposta de nou finançament d’aquest partit, i ara aquesta estocada a l’immersió lingüística, per citar alguns exemples han de servir per dir prou, i què la militància arraconi la direcció actual, donant pas als sectors renovadors amb uns objectius clars i un full de ruta definit què no depèn d’estar al govern a qualsevol preu, i que Catalunya no es pot permetre de perdre per no esdevenir en un futur una autonomia de tercera amb una identitat desdibuixada.

 

 

BALANCES FISCALS: UN INCOMPLIMENT MES

General

La promesa del Sr. Zapatero al debat d’investidura com a president de l’estat espanyol  de la publicació de les balances fiscals en un període de dos mesos, fa tuf de promesa incomplerta.

 

Segons les informacions que han anat apareixent als mitjans de comunicació, un altra promesa del gran mentider institucional quedarà en paper mullat. Aquest diumenge es complirà els dos mesos promesos, i el ministeri d’en Pedro Solbes ja ha demanat un mes de prorroga, ja què canvis en l’organigrama ministerial han impedit treballar en el tema amb la celeritat desitjada.

 

Aquesta promesa va provocar el canvi del no a l’abstenció de CIU en el debat d’investidura, i un cop mes aquest canvi d’opció va venir donat per un engany.

Si la passada legislatura l’excusa era la falta de consens en els diferents mètodes per calcular-les, ara es l’anteriorment esmentat.

 

Tot plegat es una nova mentida cap a Catalunya què fa molt de temps que reclama les balances per una qüestió de transparència, cosa que desmuntaria la mentida de la insolidaritat dels catalans a l’estat, i reforçaria l’espoli sense precedents cap a un territori per part d’un estat on una bona part dels seus recursos nomes agafen el bitllet d’anada i mai mes els veiem el pel.

 

Aquest estiu hem tingut molts exemples amb la falta d’inversions en infraestructures que gairebé paralitzen Catalunya, i què se’ns dubte ens fa perdre competitivitat a cada dia que passa,  on els nostres empresaris tenen que lluitar amb unes armes que no son les mes adients.

 

L’Estat ja ha deixat clar amb els fets què no te la intenció de publicar de moment les balances, i si un dia ho fa segurament trucaran en Guerra per pasar el ribot com amb l’Estatut i les xifres seran un ball de números indesxifrable.

 

Realment a Europa ja se sap els mètodes que s’utilitzen i tant sols es qüestió de voluntat política que evidentment no n’hi ha cap a Catalunya,  aquestes son unes dades molt valuoses de cara al nou finançament, què ens hi podem jugar un pèsol que tampoc complirà la data que marca l’Estatut.

 

Mentrestant els partits catalans segueixen jugant amb aquest joc amb el seu tacticisme mediocre, amb la conseqüent desafecció de la gent, i sense donar un cop de puny a la taula i abandonar qualsevol negociació que de ben segur serà una presa de pel mes, per resoldre l’atzucac en que ens trobem, i on la solució esta a les nostres mans.

FERRAN I ICETA: NACIONALISME CASPOS AL PSC

General

Aquests dos personatges, a cada declaració que fan, augmentant la llista de topics contra el dret a decidir en benefici del seu nacionalisme espanyol.

 

 

El Sr. Iceta creu que les preguntes del lehendakari a la població basca no resolen res, divideixen la societat basca, i s’atreveix a  aconsellar als nacionalistes catalans que no segueixin l’exemple per no contaminar el dret a decidir.

 

Quans topics en poques frases d’aquest gran nacionalista espanyol, crec què atrevir-se a dir que la consulta no resol res i divideix, es d’un cinisme espectacular. Ha de saber aquest senyor que en qualsevol democràcia un referèndum sempre resol temes, si mes no l’opinió de la gent sobre el tema esmentat, i en quant a la divisió li diria que cada 4 anys hi ha eleccions i també divideixen a la gent que vota a les diferents opcions,  guanyant la majoria, això es democràcia, li sona.

 

Ja reblant el clau, s’atreveix a donar consells als nacionalistes catalans des d’una òptica com la seva totalment interessada en el manteniment del pensament únic sense dret a diferencies.

 

El Sr. Ferran es segueix superant a si mateix, i torna a desqualificar el nacionalisme català amb comparacions que no reproduiré per no ferir sensibilitats, i acaba dient què el catalanisme social fabrica ciutadania, i el nacionalisme divideix la societat amb un final venut com a feliç, la qual no pot obrir hipòtesis basades en desitjos romàntics , què no son majoritàries i què perjudiquen la nostra llengua i cultura.

 

Ja m’he referit a vostè en algun altre article, però confesso que no para de sorprendrem, la seva demagògia i compromís amb la Espanya unitària, junt amb el rebuig a qualsevol altra opció en el mon, no te límits.

 

L’Unionisme que practica juga amb els conceptes com catalanisme social, nacionalisme i altres subterfugis totalment innocus, però la realitat que nega es l’independentisme, i si no obvia la història cosa que no l’interessa recordar, els fets son els fets per molt que no li agradin, o sigui res de desitjos romàntics, li sona 1714. En quant a la creació d’un estat propí perjudica al que el crea, doni una volta per Europa i veurà que la direcció va totalment en sentit contrari com per lògica no pot ser d’un alta manera. Per últim, el respecte a les majories si consulta les ultimes enquestes tant del CEO com la mes recent de la UOC, veurà que la creació d’un estat propi es majoritària, que això en democràcia vol dir alguna cosa. Crec que si totes les argumentacions son tant pobres com les que ha donat vol dir que en el fons veu que la cosa se li escapa de les mans i es veu a venir el que vostè odia tant, que la gent decideixi lliurement.

 

 

QUE NO FALTIN PROMESES

General

Ahir en Zapatero amb la seva intervenció en el Cercle d’Economia a Barcelona va practicar l’exercici que mes li agrada fer: Les promeses.

Efectivament, ja podem tremolar tots que ho ha tornat a fer, clar que a Catalunya això no te massa mèrit, ja que amb una població de memòria fràgil i fàcil “d’embaucar” com diria en Laporta, i què en les ultimes eleccions sense propostes, amb els enganys reiterats rebuts i amb una única idea, la de la por al PP, els catalans li van donar 25 diputats i de postres la victòria assegurada.

 

Aquest personatge evidentment sap que juga en avantatge, i ho torna a provar amb aquell tarannà amable i compromès, que amaga la mesquinesa i la cortina de fum que hi ha en les seves promeses falses.

 

Ara ens ha assegurat que el nou finançament complirà el termini del 9 d’agost previst a l’Estatut, com si acceptar el compliment d’una llei orgànica fos un mèrit, i què serà un acord amb totes les autonomies satisfactori per tots amb el criteri de la solidaritat, se’ns dubte la farsa de la bilateralitat i l’acceptació d’aquestes regles del joc per part dels partits catalans es d’una mediocritat absoluta i al final ja sabem com acabarà, un cafè per tothom on la LOFCA dictarà sentencia com sempre en contra dels nostres interessos, i pel be comú en el qual nosaltres sempre hi sortim perdent, i aquest cop amb les culpes compartides ja que el text va ser acceptat per la majoria de partits i per la població en referèndum.

 

La segona promesa va venir de mans de l’aeroport del Prat, on ens diu que en el termini d’un any les institucions catalanes hi tindran un paper determinant en la seva gestió. La paraula determinant es de molta ambigüitat, i ja sabem que les decisions seguiran portant el pes d’AENA que amb la seva política d’un aeroport únic a l’estat, Barajas esclar, va eliminant oportunitats d’internacionalitzar el Prat i seguir sent un aeroport de segona amb el pont aeri a Madrid com activitat destacada, i companyies de baix cost operant-hi davant la permissivitat de la Generalitat que no s’atreveix a demanar el traspàs sencer per trobar una sortida a l’economia catalana al mon.

 

Tot plegat molt trist, i d’un cinisme què mereix una reflexió, ja que l’estat no canviarà, depèn de nosaltres capgirar la situació amb els polítics actuals o uns altres que deixin de col·laborar en el sistema per passar a lluitar contra el sistema.

LA LLENGUA CATALANA EN PERILL

General

Segons una ultima enquesta la població immigrada majoritàriament agafa com a llengua vehicular el castellà, i un 20 % desconeix el Català.

 

La realitat sociològica es que molts d’aquests nouvinguts no els cal expressar-se en la llengua pròpia del país per desenvolupar la seva vida, i esclar trien el castellà amb la col·laboració sempre apunt dels catalanoparlants què els falta temps per canviar d’idioma sense contemplacions, tot fruit de la colonització mental que hem estat sotmesos, i que considera de respecte canviar de llengua quan l’interlocutor ens parla en castellà, però no a l’inrevés.  Fins hi tot en aquest univers mental imaginari qualsevol persona què d’entrada ens parla en qualsevol llengua del mon, el castellà es la solució  per fer-nos entendre, encara que l’altra persona no n’entengui ni un borrall.

 

Aquestes persones immigrades, moltes no en tenen la culpa ja que arriben a un territori on es menysprea constantment la llengua pròpia en benefici de la llengua imposada, i amb una llei de política lingüística que simplement fa riure per la seva poca aplicació i contundència, provocat per l’alienació abans esmentada.

 

Es urgent pel manteniment de la nostra llengua mil·lenària una nova llei de política lingüística molt mes ambiciosa i contundent, amb exemples com el Quebec, on per exemple la retolació dels establiments la llengua pròpia i primera destaca sobre qualsevol altre que es vulgui afegir. Mes inspeccions a la restauració, acords amb les productores del cinema per assegurar una majoria de copies en català,  la justícia a Catalunya amb obligació d’un nivell mínim en català exigible i respecte per la llengua dels usuaris, control a les escoles per recordar el professorat i personal d’administració que la llengua catalana es la vehicular, etiquetatge dels productes com a mínim en català  i un seguit d’actuacions desacomplexades per  posar la llengua al lloc on li pertany i que en qualsevol estat del mon seria una situació normal.

 

No pot ser que determinades empreses amb negoci a Catalunya, pel fet de tenir la seu central a Madrid ignorin qualsevol comunicació en Català, que no amb altres llengües europees, en un clar exemple de xenofòbia lingüística.

 

Sobretot un canvi d’actitud en la població autòctona de voler visualitzar que la llengua primera i comuna n’és una, i fer crear aquesta necessitat ara oblidada a tots els benvinguts, ja què no es normal viure en un territori sense haver d’aprendre la seva llengua. Son coses esperpèntiques que passen per no gaudir d’un estat propi.

DELIRI MONARQUIC

General

La defensa  de la monarquia  comença a ser una dèria preocupant per l’estat espanyol, i què es un fenomen a estudiar seriosament.

Els fets han succeït en un institut del Morell, on dos alumnes van penjar un cartell en suport als joves que el setembre passat van cremar fotografies del monarca, amb l’autorització del centre. Un pare va denunciar els fets a la Guàrdia Civil, i a instancies del departament d’Educació el centre va haver de facilitar el nom dels dos nois, violant la privacitat de les dades personals d’aquests i els va suposar passar a declarar per l’Audiència Nacional, d’on ara esperen la resolució.

 

Aquests fets passen per sobre de qualsevol norma elemental de qualsevol democràcia normal. La imposició d’aquest personatge pel franquisme i  el seu refrendament encobert dintre del pack constitucional, suposa una clara violació dels drets de la ciutadania a escollir els seus representants.

 

Una família amb una destinació de recursos elevada, i  un nivell diplomàtic mes que dubtós i reflectit fa poc amb el famós “Porque no te callas”, donant una imatge mes que lamentable, o la defensa  de la unió de l’estat per damunt de la pluralitat de les nacions què el composen, i grans dosis de cinisme, com  quan va esmentar en matèria lingüística que el castellà mai havia estat llengua d’imposició, suposo que la realitat catalana, basca, gallega o a sud-americà deu ser un miratge.

 

La constitució sagrada diu que tots som iguals davant la llei, però com sempre uns son mes iguals que els altres, i el rebuig al borbó expressat amb la crema de les seves fotos ha estat castigat i elevat al nivell de qualsevol crim ,com l’acusació que encara pesa sobre els joves que les van cremar.

 

El cas del Morell també vulnera clarament la llibertat d’expressió què en aquest estat ja no es cap novetat i provoca una clara indefensió, amb l’idea del pensament únic com l’unica alternativa de viure en aquesta imaginaria democràcia espanyola.

 

Lamentablement casos com aquests, o el mes famós de l’Eric Bertran suposen demanar un rebuig total a aquest regim totalitari i sense cap pretensió de canviar.

 

 

 

 

TRIBUNAL ANTI-DEMOCRÀCIA

General

Arrel del nou pas del Lehendakari en la seva consulta popular, l’estat ha tornat a amenaçar amb la seva arma preferida, el Tribunal Constitucional.

Ibarretxe ha seguit amb el seu full de ruta desprès de rebre la porta al nas en el seu pas per la Moncloa, i l’executiu ha aprovat el projecte de llei de Consulta Popular amb dues preguntes, una sobre la fi de la violència d’ETA, i l’altre sobre la creació d’una taula de partits basada en el dret a decidir, i d’on sortirà la conclusió  per portar a referèndum a la ciutadania basca al 2010 en un exercici de transparència i democràcia impecable, on el proper pas serà la presentació del projecte al Parlament Basc per la seva autorització, l’esquerra abertzale te la clau, i crec acabarà donant suport a aquesta iniciativa què per damunt de tot dona la paraula al poble, i això cap demòcrata ho pot negar.

 

Perdó, he dit cap, no, l’estat espanyol amb en Zapatero al capdavant, nega aquesta oportunitat i amenaça amb la seva arma mes mortífera, el tribunal constitucional.

 

Se’ns dubte aquesta por d’Espanya a que el poble pacifica i democràticament decideixi es totalment irracional, però tinc una teoria què crec ho explica clarament.

 

El regim franquista, a la mort del dictador i sent conscients que no podia mantenir l’estètica d’aquell regim a la Unió Europea, havia d’iniciar una operació de maquillatge i reconstrucció. El primer pas va ser deixar un monarca com hereu, del qual es delicte cremar-li les fotos i qualsevol discrepància. El segon la transició, un frau en tota regla que va iniciar una operació d’estètica a la dictadura existent amb la culminació al llibre sagrat de la Constitució, amb un invent anomenat estat de les autonomies fet per limitar el poder de les nacions sota el jou de l’imperi, i articles com el vuitè què consagra l’exèrcit per mantenir la unitat interior. En quant als partit polítics, molts hereus del regim van seguir sota el paraigües del PP què mai ha condemnat el feixisme, i l’altre gran partit el PSOE, sota el nom de progressista ha mantingut el mateix tarannà que l’altre partit esmentat amb els temes d’identitat sense cap rubor. Pel que fa a la justícia, tribunals com l’Audiència nacional, son una clara actualització dels tribunals del “movimiento”, i la joia de la corona es el tribunal constitucional, una espècie de filtre totalment polititzat i que te la facultat de poder modificar inclús lleis aprovades en referèndum pel poble, i es l’espasa per tallar d’arrel iniciatives democràtiques com la del lehendakari.

 

A partir d’aquí la persecució a la diferencia en nom de l’estat de dret ha estat constant.  En aquest cas el lehendakari esta plantant cara i veurem fins on son capaços d’arribar aquest estat coartador de llibertats, i tant poc democràtic en plena Europa.

 

Esperem què les institucions europees prenguin nota d’aquesta farsa en el si de la Unió, i prengui les mesures oportunes per deixar decidir lliurement aquesta nació el seu futur, i optar si vol per fugir d’aquesta presó.

 

Des de Catalunya esperem que l’exemple porti als nostres partits ha deixar de discutir un altra presa de pel com el finançament, i optin per sortir de l’atzucac amb la valentia i dignitat que haurien de tenir i no tenen.

AUTOODI MALALTIS

General

M’ha cridat l’atenció aquests dies dos queixes que han expressat dos membres destacats del Partit Popular, i què semblen una malaltia crònica irreversible.

 

Arrel del partit amistós Catalunya-Argentina, en la retransmisió per TV3 apareixien per pantalla els missatges enviats per SMS dels televidents, i molts d’ells reclamaven l’oficialitat de les seleccions, reclamant un estat propi, per resoldre aquest problema i molts d’altres.

 

Fins aquí tot normal, però vet aquí que el Sr. Fernandez Diaz, regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona es va queixar per la sortida en pantalla d’aquests missatges, ja què no tothom es independentista.

 

En aquest senyor, li diria que en una televisió publica totes les opcions pluralment tenen la seva cabuda i per tant algunes seran del nostre gust i altres no, però amb respecte. En la seva ment ancorada en el passat i amb una idea única d’Espanya i de la seva relació colonial amb Catalunya, hauria de veure que prohibir qualsevol opinió què respecti la norma abans esmentada forma part d’un regim dictatorial i no d’una suposada democràcia.

 

El segon personatge, es en Alejo Vidal Quadras que s’ha posicionat en el conflicte pel lideratge del PP, demanant pactar qualsevol acord amb l’altre gran partit nacional PSOE, i rebutjar qualsevol acord o entesa amb els partits nacionalistes, arribant a proposar suprimir el terme nacionalitats de la sagrada Constitució.

 

Se’ns dubte aquest senyor es un cas a estudiar, i fer un tractat de psicologia ja que el seu autoodi per tot el que sigui català supera qualsevol idea racional.  S’ha definit des del seu lloc a la cambra europea en contra de la llengua catalana, i des del seu partit en contra de qualsevol tret identitari català, arribant a negar la existència del poble català com a subjecte polític.

 

Senzillament crec què paraules com respecte, identitat, diferencia, historia o realitat, han estat esborrades del seu cervell i degudament manipulades, arribant a dir frases delirants com les d’aquest personatge què francament el seu fanatisme i la seva irracionalitat fan pena, i son producte del caràcter genètic del partit que representa.

EL DEBAT D?ESQUERRA

General

Ahir en el programa Àgora del C33, es va debatre sobre la situació d’ERC, i malauradament no hi havia cap dels quatre candidats a presidir el partit.

Els convidats, gent com l’escriptor Victor Alexandre, l’historiador Oriol Junqueras o l’Alfred Bosch van analitzar la situació i les claus del partit.

 

Una de les conclusions mes brillants i encertades que es van pronunciar, es que Catalunya no es pot permetre una davallada espectacular d’aquest partit.

 

Estic totalment d’acord amb aquesta idea, ja que pel moment es l’únic partit que aposta per un somni obertament amb els seus encerts i errades que surt del sistema establert, i què te un enemic poderós a fora com l’estat espanyol  i el que es pitjor molts enemics per interessos de tot tipus a dintre. Aquest anhel es la Independència.

 

La veritat es que l’actual direcció ha errat totalment l’estratègia i a partir del 2003 aquell aire fresc, aquelles mans netes, aquella il·lusió que generava ERC i que el va convertir en un partit gran, amb un creixement constant i espectacular, on paral·lelament el sentiment independentista ha crescut arreu, i les iniciatives de tot tipus s’han multiplicat, inclòs dues grans manifestacions, enquestes oficials favorables al tema, i on els repetits maltractes  i fallida en les infraestructures de l’estat espanyol a l’estat no ha estat aprofitat per esdevenir ja un partit majoritari.

 

Aquesta obsessió per estar al govern sense cap fruit visible, renunciant  a les pròpies conviccions i diluint-se a la teranyina socialista ha portat a ser el major partit en nombre d’ex-votants del principat.

 

La culpa principalment es de la direcció del partit, i traslladat a les candidatures del procés que ens ocupa, concretament les afins a Puigcercos i a Carod.  Tots s’han empassat lleis com la dependència que envaïen les nostres competències, o incoherències tant grans com el decret de sequera oblidant-se de la lluita protagonitzada per l’ebre, la gestió del tema estatutari i aquesta pluja fina que han anat predicant i que s’ha convertit en una turmenta d’actuacions imprevisibles i que han deixat orfes a molts votants independentistes.

 

Tanmateix, i a pesar de les promeses d’aquests dos sectors, la credibilitat te un límit i el temps s’ha esgotat, queda l’esperança de les dues candidatures renovadores Esquerra Independentista i Reagrupament que volen oferir un retorn als orígens, i un full de ruta cap al dret a decidir sense lligams amb cap partit i tornant la il·lusió i la coherència perduda.

 

La paraula la tenen els militants i el 7 de juny es una data clau tant per ERC com pel futur de Catalunya.

VISCA EXTREMADURA LLIURE

General

Aquest cap de setmana hem tornat a assistir a una nova classe magistral de cinisme i demagògia per l’expert en el tema, el Sr. Zapatero.

Aquest senyor, es dedica a passejar-se per les localitats de l’imperi, i repartir promeses i proclames que es contradiuen entre si sense semblar importar-li gaire, i amb uns clars rendiments electorals.

 

A Badajoz, i poc temps desprès de dir en el seu discurs sobre el finançament que cap autonomia perdria pes amb el nou sistema bilateral-multilateral, un altre tema per llogar-hi cadires, ha dit que amb ell, Extremadura sempre serà la primera en els pressupostos per les oportunitats negades històricament.

 

Realment les mentides d’en Zapatero semblen no tenir aturador, i sempre amb el mateix cap de turc. Si parlem d’oportunitats històriques li recordaria les què ha negat a Catalunya amb la retallada del nou estatut, la gestió de les infraestructures ferroviàries i de tot tipus amb les conseqüències ja conegudes aquest estiu, l’espoli fiscal continuat en nom de la falsa solidaritat sempre esmentada i sense balances fiscals reals que donin transparència, la negació a desenvolupar l’aeroport del Prat per beneficiar el de Madrid, el no reconeixement de les seleccions esportives per no treure el cap en el mon, el no retorn dels papers de Salamanca i una llarga llista de greuges.

 

Aquests greuges evidentment no son importants, ja que els problemes catalans sempre son per Espanya de segona categoria, i el que importa es anar xuclant els recursos d’aquest territori sense esperar cap contrapartida, i sense rebre cap queixa per justa que sigui.

 

Tanmateix, i per alleugerir la nostra solidaritat obligada, els nostres polítics tant temorosos de reivindicar el nostre dret a decidir, podrien optar per demanar la independència d’Extremadura, arribant si cal a les mes altes instancies mundials per avalar el referèndum i fer campanya pel seu dret a l’autodeterminació, amb la presidència honorifica d’aquesta nova república la podríem atorgar al Sr. Ibarra, gran coneixedor de Catalunya i que segur demanaria l’ingrés a la Unió Europea per començar rebre fons pel seu desenvolupament en nom de les oportunitats històriques perdudes.

 

Amb aquesta mica d’humor negre acabaré amb el crit de reivindicació “Visca Extremadura lliure”.

 

 

AEROPORT DE SEGONA

General

La companyia Iberia segueix la seva política de deixar les seves operacions internacionals a l’aeroport del Prat i potenciar el seu Hub principal a Madrid.

Anem llegint noticies inquietants sobre una de les claus de volta de l’economia catalana, l’aeroport i les seves connexions internacionals. Una molt clara es que Iberia  ha reduït de 18 a 2 l’oferta de vols a Europa, quan alhora segueix reforçant la seva companyia de vols low cost  (clickair) i reforça el seu autèntic aeroport de referència que no podia ser altre que Barajas.

 

Aquest autèntic sistema de privilegi cap a un aeroport, i tracte de tercera cap a la resta es propi d’un estat centralista com l’estat espanyol, i del seu executor AENA, què mai ha tingut cap interès en potenciar l’aeroport català convertint-lo en un aeroport domèstic i de companyies de vols barats.

 

Avui en dia les infraestructures son bàsiques pel desenvolupament d’una zona, i les connexions aèries tant continentals, com sobretot intercontinentals son una prioritat de primer ordre per atreure negocis, empreses, fires sectorials, conferencies i tot el que genera moviment monetari, què repercuteix amb la societat del benestar i en ser un punt en aquest mon globalitzat.

 

Com tots ja sabem les retallades de l’Estatut, evidentment també van afectar aquest capítol aeportuari, i la petició i promesa del govern de l’estat del seu traspàs es va allargant en el temps indefinidament. L’adjudicació de la nova terminal del Prat va ser una altre frau, ja que AENA el va atorgar a les companyies com Iberia, què menys volen apostar per rellançar la instal·lació.

 

Crec que el traspàs hauria de ser total, amb un 100% de poder de decisió del govern de la Generalitat, que posteriorment podria crear un consorci amb l’ajuntament i interessos privats per gestionar-ho, però amb total independència de la transferència, en un procés que tot hi la petició inusual dels empresaris catalans poc donats a actes reivindicatius, donen la mesura de l’importància del que ens hi juguem.

 

El govern de l’estat evidentment ho sap, però seguint en el seu pla d’espoli econòmic cap a Catalunya, i la seva idea  de megacapital a Madrid per damunt de la resta de poblacions, amb tots els serveis centralitzats en aquesta ciutat segueix passant el temps, i sembla que ha aconseguit deixar el tema en segon pla ajudat per la memòria fràgil dels catalans, la ineptitud i por dels partits catalans que cada cop acovardeixen mes la proposta sobre el tema, i accepten les poques facilitats per la internacionalització del nostre empresariat, cosa que a Madrid saben molt be. Com a nació fora de l’estat que ens consideren sobretot en els temes econòmics faran el possible per evitar , ja que la independència econòmica porta a la independència real.

 

L?ASÈPSIA D?EN JOAN FERRAN

General

En la comissió de Control del Parlament,la Directora General de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha sentit les queixes  d’aquest diputat del PSC sobre la falta d’imparcialitat i pluralitat dels mitjans públics.

 

Ja hi tornem a ser el nostre amic Ferran ha tornat a posar el seu nacionalisme ranci i caspós al servei de la seva causa espanyola.  Realment es intolerable que aquest diputat ens vulgui vendre la seva pluralitat, i el seu universalisme fictici quan tots sabem les seves verdaderes intencions colonitzadores i de nul respecte a la diferencia.

 

La TV3 o la nostra, com es coneguda familiarment i perquè s’assabenti el Sr. Ferran, encara que molts cops no ho sembli es la televisió nacional de Catalunya,i com totes les televisions nacionals te que reflexar una òptica de les noticies objectiva, però amb uns referents clarament identificables de la comunitat a la que va dirigida, uns referents socials i culturals ben definits i autòctons.

 

Això tant senzill, i què en aquest canal moltes vegades no es compleix donant prioritat a referents aliens a la població per davant dels nostres, es la normalitat en el món.

 

Evidentment per aquest diputat, segurament i com sempre no som comparables amb ningú i simplement em de renunciar a la nostra historia, els nostres personatges, la nostra llengua i la nostra visió de la vida per diluir-nos  en la immensitat de desenes de canals televisius amb una versió hispanocentrica de les coses.

 

Realment, els dependentistes com aquest senyor en els darrers temps i en tots els àmbits tendeixen a reaccionar virulentament contra qualsevol proposta catalana per ser excessiva, quan en realitat es rebutjable per poruca i de poca ambició, els casos com l’estatut o aquest de TV3 son dos exemples clars de manipular la realitat, i nomes cal fer una ullada a qualsevol telenotícies per veure que termes com govern central, president del govern i selecció sistemàticament es refereixen a Espanya, i no a la nostra realitat catalana.

 

 

Deixi de fer ulls clucs a la realitat, que la crosta nacionalista com vostè l’anomena poc a poc va fent forat i descobrint personatges què amb el seu autoodí acèrrim estant arribant a nivells lamentables com el seu.

 

ETA: UNA ALTRA FRAU DE L?ESTAT ESPANYOL

General

Arrel de la detenció del suposat número u de la banda en una població francesa, just desprès de l’entrevista de Zapatero amb el lehendakari, em fa olor de socarrim.

El famós Thierry ha caigut, i ha estat proclamat als quatre vents pel govern espanyol, sobta que el que havia estat en la negociació en el procés de pau amb els representants del PSOE, i per tant fàcilment seguit i localitzable, hagi estat detingut precisament després del cop de porta de Zapatero a la proposta democràtica d’Ibarretxe.

 

Se’ns dubte la organització terrorista es retroalimenta amb el govern de l’estat i es necessiten mútuament. Si el govern no tingues una ETA, l’inventaria ja quÈ es l’excusa perfecte per no entrar en el problema polític de fons.

 

Aquesta necessitat ha arribat a límits de mesquinesa absoluta com la utilització de les víctimes per usos estrictament electorals, convertint la fatalitat d’unes famílies en associacions feixistes i manipulades que s’han arrenglerat amb el Partit Popular, i han aprofitat la seva desgracia per enardir els seus tics i intoleràncies d’altres temps.

 

Molts governs han iniciat converses amb el grup, però totes han nascut ferides de mort, ja que es nega sistemàticament a abordar el conflicte polític deixant decidir a la gent cap on vol anar, i tant sols es vol parlar de plaços i de rendició. El temps ha demostrat, amb exemples com l’irlandes, què amb voluntat per les dues parts la pau i la solució es possible, però Espanya no ho vol i s’aferra al seu estat de dret esperpèntic per allunyar els presos d’ETA, inventar acusacions per retenir persones amb la condemna complerta com el cas De Juana, detencions amb punts molt foscos de possibles tortures que mai han estat admesos i fins hi tot la creació d’un grup terrorista com els GAL, amb morts i tortures a la seva esquena mai aclarits i sense depurar responsabilitats d’alt nivell.

 

La violència mai es la solució de res, però aquest estat tant poc democràtic permet expressar la diferència identitaria, però no permet cap sortida legal perque la població decideixi el seu futur lliurement, arribant a un atzucac dificil de resoldre amb tant de fanatisme i intolerància nacional espanyola.

CAFÉ PER A TOTHOM

General

Aquesta es la recepta que seguirà aplicant l’estat espanyol amb relació al nou finançament català redactat a l’estatut.

Poc a poc el ministre d’economia, Solbes, el president Zapatero i els barons socialistes com el Sr. Chaves van encarant  el problema del finançament de manera molt clara davant els escarafalls del President Montilla, què son molt poc enèrgics i de nul·la credibilitat.

 

Primer va ser la promesa de la publicació de les balances fiscals per part de Zapatero què encara esperem, i si aquest gran incomplidor de promeses fa una excepció ja avisat que no seran cap punt de suport per pactar el nou sistema, desprès l’avís de que l’augment degut a la recessió econòmica serà limitat, encara què ens refreguen el superàvit de l’estat per la cara, un clar contrasentit amb el dèficit Català.

 

El que fa riure es la interpretació de bilateralitat de l’estat, què ara ens diu que serà una negociació de tu a tu amb cada autonomia per desprès fer una solució comuna en l’organisme encarregat d’aquestes qüestions, o sigui una clara multilateralitat maquillada.

 

La data límit del 9 d’agost marcada al text, segurament tampoc es complirà ja què diuen es mes important una bona negociació que una data marcada en una llei orgànica.

 

Respecte a la solidaritat per uns determinats conceptes com (educació, sanitat i altres), ja s’ha avisat que serà consensuada entre totes les comunitats i amb l’estat reservant el 50% dels ingressos per la seva suficiència financera.

 

Respecte a l’anivellament, no semblen disposats a modificar que les comunitats com Catalunya no perdin posicions una vegada fet l’ingrés  i la despesa.

 

Això fa tuf a cafè per tothom un cop mes, sense cap respecte al text aprovat, ni a Catalunya,  on la presa de pel comença a agafar forma.

 

Mentrestant el PSC evidentment encara que entre l’espasa i la paret, ja em sentit la Sra. Chacon defensant les negociacions per damunt del que posa l’estatut, aquests son els nostres primers representants que evidentment diran si a tot el que es digui a Madrid.  El mes greu pot ser el paper d’ERC que de moment accepta la negociació de Castells i no sembla disposat a donar un cop damunt la taula i dir prou a aquest espoli continuat.