El candidat de CIU a les eleccions espanyoles Duran i Lleida, segueix posant el seu nivella on lloc on no li pertoca pel pes real que te, una mica com el seu partit dins el Partit de Govern, i ara a nivell de l’Estat espanyol, i la seva preocupació per salvar-la amb una equiparació amb Populars i Socialistes. Precisament el president de la cambra espanyola Jose Bono, ja ha esmentat fer una mena de front patriòtic per transmetre confiança entre els dos partits, seguint la línia d’aquest personatge, i on s’oblida que en Duran estaria encantat de donar-hi suport i participar-hi, com a ministre esclar.
Duran s’equipara amb els dos grans partits espanyols, i que ocupen un 90% dels escons, per fer un debat amb Rubalcaba i Rajoy, i ja hi ha hagut contactes per posar fil a l’agulla, ho qualifiquen com a novetat envers altres campanyes, i una manera de contrastar les propostes de cada programa amb la seva missió de salvar l’estat espanyol, prioritat número u d’aquest personatge. Precisament s’atreveix a criticar a altres partits, i la seva forma d’escollir el candidat, amb unes possibles primàries i diverses propostes, evidentment ja li han contestat que si tots els candidats s’escollissin per sufragi universal, segurament alguns mai arribarien a ser-ho, en una clara al·lusió de Junqueres a Duran. Tot això passa quan el govern espanyol gracies a les seves errades en els càlculs del nostre meravellós finançament reclama 576 milions als ajuntaments catalans, corresponents al 2009 sense rubor. El president del Congrés Jose Bono, ha assegurat amb el seu patriotisme ranci habitual, què seria bo per donar confiança un govern plegat dels dos partits per damunt del dreta i esquerra, i positiu per l’estat espanyol.
Efectivament, en Duran potser algú li hauria de dir que per molt que vulgui el seu poder a Madrid es molt limitat, i la seva influència més enllà de pactes puntuals no deixa de ser testimonial. Senzillament Espanya el valora, ja que compleix perfectament amb l’objectiu final de l’estat, en forma de catalanet obedient, nacionalment espanyol, i rebutjant qualsevol alternativa pel territori català, que no sigui contribuir a la causa comuna pels segles dels segles, això es una cosa, i l’altra es voler debats amb dos forces que sumen el 90% de les cadires d’un Parlament d’igual a igual amb el seu grup minoritari.Senzillament i amb la seva campanya de màrqueting personal, vol seguir guanyant punts per aconseguir el seu ministeri somiat amb un lloc de poder de veritat, i on estaria com a peix a l’aigua. De totes maneres no s’està de res per aconseguir-ho, i critica les discrepàncies d’altres partits quan ell es escollit a dit sense que la militància i pugui dir la seva, segurament lliga molt amb el seu tarannà, però no amb el de la democràcia, no ha evolucionat gens des de que va agafar les regnes d’Unió amb ma ferma, i sobrevalorant un petit partit on cada cop sembla hi ha mes discrepàncies, la seva idea per sobre dels valors inicials de la seva formació, es la dependència costi el que costi per damunt dels interessos catalans, que reclamen a crits poder decidir el seu futur. Es un d’aquells personatges significatius per saber on som i on ens trobem. Mentrestant, i gracies als càlculs erronis estatals segueix reclamant diners a les institucions catalanes ja prou ofegades, i que a sobre, i com no podia ser d’altra manera han de pagar també les errades dels demes, i totgracies al finançament que els polítics catalans van defensar, i que deixar als ajuntaments amb una part important dels seus ingressos pendent dels càlculs vàlids o no de l’estat, un esperpent de grans proporcions. Per últim José Bono, segueix la seva campanya uniforme de gran coalició espanyola per damunt de tot, i insinuant retorn de competències autonòmiques a l’estat. Aquesta segona cosa es l’objectiu que acabarà passant amb l’excusa de la crisi i la recentralització, serà un fet llargament buscat des de l’estat central, per cert, segurament s’entendrien molt be els dos partits, nacionalment son iguals, i tenim l’exemple basc com a botó de mostra.