Arxiu de la categoria: General

UN PARLAMENT DE FIRETA

Meritxell Budó ha insistit que el President Torra no desobeeix cap resolució sobre el seu càrrec i escó i que estaran al seu costat recordant la ratificació del Parlament a la seva persona.

Tota aquesta xerrameca be de la decisió del Tribunal Suprem de no desautoritzar a la JEC en la inhabilitació del President. De fet tots sabem que acabarà passant ja que el Parlament entre tots i especialment els nostres partits amb la seva obediència cega a l’Estat i les seves decisions sigui quina sigui l’ha deixat en res, buit de poder i pendent de qualsevol decisió de Madrid per demostrar com diu la Marta Roqueta que calen nous lideratges i sobretot dignitat, aquella que ha marxat per deixar pas un fum sense res de contingut.

Nous lideratges

Marta Roqueta

Charlene Carruthers escriu que el canvi transformatiu requereix el lideratge de moltes persones. Afegeix que els líders carismàtics que no aconsegueixen construir relacions i fomentar més líders es construeixen ells el camí del martiri, i pot ser que el treball que han fet fins llavors s’aturi en no haver-hi ningú més que pugui desenvolupar-lo. Angela Davis, també partidària del lideratge col•lectiu, afegeix que les revolucions són fetes pels joves. Els que són més grans, continua, han de deixar-se liderar per ells.

Llegint les afirmacions de dues referents de les lluites afroamericanes, n’hi ha prou per copsar bona part dels errors que ha comès l’independentisme. Quan Soraya Sáenz de Santamaría va dir, amb somriure de Joker, que havien escapçat l’independentisme, tenia raó. Amb l’inici de la repressió, l’Estat –PSOE inclòs– va posar en escac l’independentisme i tot indica que, amb l’aprovació dels pressupostos a Catalunya i Barcelona i el pacte PSOE-Podemos-ERC, es convertirà en mat.

La revolució dels joves va ser fàcilment amansida pels partits independentistes amb la intromissió d’escuts humans que comptaven a les seves files amb membres de les formacions polítiques, i amb acampades a plaça Universitat on la jovenalla pogués assajar una Catalunya utòpica on la qüestió nacional fos secundària. L’ANC i Òmnium han continuat folkloritzant les manifestacions, augmentant la mitjana d’edat de les mobilitzacions. De Tsunami Democràtic més val no parlar-ne, ara que ERC ja ha aconseguit el que aquest moviment volia: que el govern espanyol s’assegués a parlar. Sobre què, ho descobrirem a l’spin-off del procés.

El personalisme de l’època processista ha fet que, un cop empresonades o exiliades les vaques sagrades, ni JxCat, ni ERC, ni tan sols la CUP, una organització més assembleària, tinguin líders polítics carismàtics i a l’altura del moment. Durant la repressió, l’independentisme ho ha fiat tot a la mitificació dels presos i exiliats i no ha cultivat lideratges veritablement regeneradors. Ha encimbellat gestors, homes de partit i politòlegs curts de vista que fan molt bé la seva feina: mantenir els respectius partits al poder, gestionar engrunes i domesticar la base social parasitant tot projecte cultural i associatiu que treu el cap. Per construir un moviment emancipador, però, el moviment necessita líders en una multitud d’àmbits que sàpiguen aprofitar l’embat, a la vegada que el deixen respirar, de l’associacionisme català i de la nova fornada d’intel•lectualitat que emergeix a poc a poc. Quan s’aposta per un projecte com l’independentisme, la voluntat de perviure al capdavant de qualsevol partit, institució o organització és secundària. Tan sols així es garanteixen relleus múltiples i frescos.

Un altre dels problemes del martirologi dels presos és que subordina la lluita col•lectiva a la personal, fent que els interessos dels representants es confonguin amb els del moviment. No li devem res a Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull i Josep Rull. A Carme Forcadell, sí: deixar d’ignorar que és la presidenta del Parlament i tenir-la més en compte quan es parla dels presos. A Dolors Bassa, si fa no fa el mateix. Llevat d’això, a Forcadell i a Bassa no els devem res més. Als exiliats, tampoc. És més fàcil veure-ho perquè l’exili els atorga més llibertat de moviments per ser proactius en la causa.

L’independentisme madurarà el dia que ho entengui. Cal denunciar la injustícia que suposa que siguin els tribunals espanyols, i no la ciutadania catalana, la que hagi passat comptes als nostres líders. Han convertit un exercici de transparència democràtica en un acte de venjança destinada a disciplinar l’independentisme. Els presos s’han de tractar com el que són, activistes i polítics segrestats per un estat repressor i que, com la resta d’humans, cometen errors i encerts. Els primers no tapen els segons ni els segons els primers, sinó que hi ha un espai per valorar cada cosa. Només així sortirem de l’atzucac que suposa que, ara mateix, la relació entre la llibertat dels presos i la independència de Catalunya sigui un joc de suma zero.

Els presos no són déus, ni màrtirs, ni messies. Tampoc són profetes, no hem d’esperar que un d’ells surti de la garjola per il•luminar-nos amb la saviesa dels textos escrits durant el seu captiveri, transmesos de moment per apòstols que pontifiquen de tertúlies i columnes d’opinió estant. Els presos polítics són una part de l’engranatge independentista i, com a tals, tenen un paper dins el moviment. Tan sols hem d’entendre que és diferent del que tenien quan lideraven Òmnium i l’ANC o prenien decisions a l’executiu, al legislatiu i dins dels partits, i que aquest paper no està per sobre del de ningú. La ràbia per la situació dels presos, i el seu nou paper, ha de ser l’energia que impulsa el moviment, no el lament que l’ofega.

JxCat, ERC i CUP han decidit que és el moment de frenar perquè el govern espanyol tingui clemència i deixi respirar la política parlamentària i la gestió diària. Perquè no sigui una legislatura perduda, cal que aquesta fase de claudicació postprocés serveixi perquè la base independentista maduri. El treball de base, a nivell de lideratges i de cultura veritablement republicana, marcarà el rumb de l’independentisme a partir del 2023. Perquè sigui possible, calen accions concretes i materialitzables a curt termini però amb una estratègia a llarg, que estiguin explicades mitjançant un relat que apoderi la ciutadania.

Veient la moral carrinclona que predomina a l’establishment polític, i com tímides forces reaccionàries estan aprofitant el buit de lideratge i de projecte per crear un discurs que restableixi la dignitat de l’independentisme i el seu sentit de poder, però que venen ben carregades de xenofòbia, la tasca serà

SUSPENS ALS DRETS HUMANS

Ahir Espanya es va sotmetre a la revisió del Consell de Drets Humans de l’Onu, i el resultat va ser un suspens eixordador.

Efectivament, cal dir que el 2010 nomes van ser 55 Estats que van denunciar deficiències a l’Estat espanyol, el 2015 la xifra va pujar a 88 i ahir van ser 117 els que van posar damunt la taula alteracions i nul respecte als drets humans. Crec que son xifres que haurien de fer reflexionar a més d’un, però no ho faran, ja que la propaganda del règim i la nul•la voluntat de canvi faran que no hi hagi cap rubor aparent.

Es van mostrar la preocupació per la limitació dels drets de llibertat d’expressió i manifestació, amb la petició de resoldre per la via negociada el conflicte amb Catalunya i no per un codi penal que es va demanar ser revisat urgentment i adaptat a la Unió Europea. La violència policial el dia 1 d’octubre, la situació dels presos polítics i especialment la pervivència del franquisme en l’estructura espanyola com un càncer incompatible amb qualsevol democràcia. Això seria un petit resum del que es va dir en aquest examen que evidentment es un suspens.

Res que no sabem, però que també veiem per sorpresa com des de fora es veu clarament com l’aparell de propaganda espanyol per tot arreu i aquell “Espanya es una democràcia consolidada” que comencen molts discursos a l’estranger d’autoritats espanyoles no ha arrelat i la realitat ha superat la ficció.

De fet, tots veiem com el retrocés de llibertats individuals i col•lectives es un fet, i fins hi tot aquelles protegides per la Constitució que també son vulnerades sistemàticament, així com la gestió del repte democràtic català, aplacat amb la força de la violència i la visió de la nul•la separació de poders amb una justícia injusta i retrograda amb judicis farsa per condemnar amb esperit de venjança per delictes imaginaris i que no tenen cabuda com hem vist amb les euroordres a la Unió Europea.

El dit ha furgat a la llaga, amb el franquisme que no es cura traslladant al Dictador, sinó amb un canvi real de les estructures i mentalitat d’un Estat on el franquisme segueix viu i ben viu sense ganes de marxar.

Per últim, una petició lògica, com es la negociació política per resoldre el dret de l’autodeterminació català que ells seguiran negant sense fre aplicant aquesta democràcia de fireta que ja es a la vista dels ulls del món per molt de fum que es vulgui vendre.

Un suspens als drets humans.

LES CONTRADICCIONS

Veiem en el judici al Major Trapero com la seva argumentació apart de desmentir les falsedats habituals es basa en un sentit escrupolós de les ordres judicials que pensaba cumplir fins al final, titllant de barbaritat algunes fases del procés independentista.

Si això es cert, evidentment es legítim, dona idea de la poca preparació del nostre Govern per no controlar en un moment tant crucial ni les forces policials, esperant que tot passes per art de màgia o un cop de sort i alhora dona idea del agraïment etern per la gestió dels atemptats de Barcelona i el dispositiu de l’1 d’octubre al Major, però finalment no per no posar-se en un moment com aquest al costat del poble i les seves institucions.

Entenc un professional com Trapero, però ara com diu en Bernat Dedéu comprova com aquella legalitat que ell volia defensar fins al final li paga els seus serveis, segurament alguna reflexió li ha de produïr tant d’odi i venjança sense límits.

Trap(hero) Bernat Dedéu

Que la població s’oblidi de les pròpies opinions i faci veure com si mai no les hagués proferides és un dels trets essencials d’una societat estulta i amnèsica com ara la catalana, avui fatalment regida per la propaganda política i la xerrameca emocional més espantoses. El cas de Josep Lluís Trapero exemplifica aquest fenomen psíquic a la perfecció. D’ençà de la seva primera declaració al Tribunal Suprem en el judici dels presos-màrtirs (quan l’antic major dels Mossos ja havia revelat que tenia un pla secret per detenir Puigdemont i els seus consellers en cas que una ordre judicial així ho exigís), el policia més famós del planeta ha desaparegut de l’Olimp de les deïtats independentistes i el seu nom ha deixat d’ésser invocat fins i tot pels seus companys de paella i Let it be.

Entenc que al major (i a la seva excel•lent advocada) ja els vagi bé no aparèixer als monòlegs de la Rahola i que fugin de qualsevol identificació amb l’independentisme, vistes les condemnes per sedició dels seus antics caps polítics. Però ningú no pot negar el caràcter d’heroi que Trapero va tenir per una gran part de l’independentisme cívic i de partit, i no només per l’extraordinària resposta d’estat que la policia catalana tingué als atemptats de Barcelona, sinó sobretot per ser l’inspirador de l’actitud no agressiva del cos envers els votants de l’1-O. Tant és així que l’oligarquia indepe va aprofitar el gest no intervencionista dels Mossos el dia del fake referèndum per propagar la brama que, donat el cas d’una declaració unilateral efectiva, Trapero i la policia no s’atrevirien a tustar la penya.

Tot això, com és comprensible, no és responsabilitat única de l’antic major, sinó d’una classe política que, caracteritzada per una falta proverbial de sinceritat i un excés de falòrnies, ja li anava bé que la parròquia veiés els Mossos i Trapero com a còmplices útils a l’hora d’okupar el Parlament. Però també és cert que l’antic major va preferir que la gent l’aplaudís als restaurants que no pas fer unes declaracions públiques afirmant que la independència unilateral li semblava una barbaritat i que ell estaria sempre al costat de la bòfia espanyola. Com la majoria de processistes des del pèrfid Artur Mas, Trapero va creure que podria ser un heroi a Catalunya i complir la legalitat autonòmica espanyola al mateix temps. Però, com ja hem vist a bastament, si alguna posa dels nervis a l’enemic és la tebior.

De fet, a cada vegada que el major repeteix que la intenció del cos que comandava no fou la de fer mal a la gent i que estampar-se contra la població (com va fer la policia enemiga) hauria estat temerari de cara a la seguretat pública, a la jutgessa que té al davant se li ericen els pèls del pubis d’autèntic plaer repressor. No hi ha res que els molesti més, insisteixo, que un català que rep garrotades i encara vol fer-se el racional i el bonhomiós. Ho tenen a la sang; els exaspera. Tant de bo m’erri, però diria que Trapero tornarà ben aviat a l’Olimp independentista del qual s’havia retirat per pròpia voluntat. Ell, pobre policia, que sempre va obeir els espanyols. Doncs així t’ho paguen, Josep Lluís. Així van les coses, ja ho veieu, quan les independències es fan a mitges en el riquíssim univers de la simbologia.

PRESSUPOSTOS AUTONÒMICS

Fa poc van sortir les xifres de dèficit fiscal a Catalunya, que si fa no fa continuava amb aquell 8 a 10% d’espoli que no afluixa. Ara veiem com es pacten pressupostos a l’Ajuntament de Barcelona, properament a la Generalitat i segurament més endavant a l’Estat amb l’eix dreta i esquerra per bandera.

Un eix com sabem fals i un engany per dissimular possibles noves aliances pactades per tornar a deixar les institucions com una bassa d’oli un pressupost autonomista i una acceptació de l’espoli sense fre en nom diran de la convivència i sobretot dels pressupostos que batejaran com els més socials de la historia i que es preocupen pels problemes reals dels ciutadans,

Veure per creure.

Pressupostos o l’inici de campanya

per Gemma Aguilera

Espanya mostra indicis d’haver recuperat l’eix ideològic dreta-esquerra després de molts anys en què els partits d’Estat han tingut com a únic leitmotiv el nacionalisme més o menys furibund contra Catalunya. Però el pacte PSOE-Podemos flanquejat per ERC no només s’interpreta pels propis protagonistes aquí i allà com un canvi de cicle a Madrid que hauria de regenerar el règim del 78 democratitzant-lo, sinó, i sobretot, com l’avantsala de la mort d’un Govern independentista a Catalunya. Els pactes per desencallar els pressupostos a banda i banda de la plaça de Sant Jaume entre JxCAT, ERC i els Comuns donaran oxigen tant a Barcelona com al palau de la Generalitat, però aquest acord tripartit té un alt grau d’impostació per part dels seus protagonistes, que ja treballen en clau electoral.
Els Comuns ho expressen obertament: han de servir per desbancar JxCAT de la Generalitat i consumar un tripartit, altrament batejat com a Govern progressista, que aritmèticament ha d’incloure també el PSC. Els junters hi veuen un baló d’oxigen per resistir uns mesos més l’envestida judicial contra el president Torra, la presa de posicions dels republicans Palau enfora i els efectes del caos de la galàxia post-convergent. Per la seva banda, ERC té una posició de força, amb capacitat per consumir espai electoral als Comuns i, arribat el cas d’un govern alternatiu a l’independentista, ser el partit hegemònic.

Ras i curt, els comptes que aprovarà el Parlament, els primers des del 2017, semblen més una arma electoral per consumir a curt termini que no pas la llei més important de qualsevol executiu. Durant la seva presentació al departament d’Economia, això sí, amb una foto inèdita –però per separat- de tres compareixences d’ERC, JxCAT i els Comuns, s’han donat poques xifres i moltes pistes sobre estratègia partidista de cadascun dels tres actors.

Parlar de pressupostos d’esquerres, o de dretes, frega l’engany als ciutadans. Sense sobirania financera, amb una disciplina de dèficit que Madrid incompleix però que fa complir a Catalunya, amb un espoli fiscal històric i amb un Estat que es burla reiteradament els seus compromisos d’inversió, el pressupost de la Generalitat consisteix en la gestió de les engrunes. A partir d’aquí, cadascú hauria de proposar com s’arriba a un pressupost a l’alçada d’un país ric com Catalunya.

I UNA MERDA

Aquestes paraules van sortir de la boca del Vicepresident Junqueras en una entrevista a El Pais preguntat per un possible engany a la ciutadania prometent una independència impossible. El Judici farsa que comença avui pel Major Trapero i la cúpula política dels Mossos pot clarificar o desmentir afirmacions.

De fet Trapero com a testimoni en la primera part del judici farsa ja va deixar clar que els Mossos estaven al costat de la legalitat actual i per tant que no calia equivocar-se amb ells, argument reforçat amb un pla per detenir al President Puigdemont i el seu govern si feia falta i arribava l’ordre judicial.

De fet deixant tàctiques de defensa a banda, si això es veritat, son noves proves de que veritablement no hi havia preparat res i que les lleis aprovades i el referèndum no tenia els objectius que ens havien venut repetidament. Hem de veure que si es vol fer un canvi d’Estat, les famoses estructures bàsiques per poder arribar-hi i començar havien d’estar preparades i la nostra policia era un estructura ja en funcionament però que calia assegura es poses al costat de la Generalitat i el poble si arribava el cas, i això nomes es podia assegurar nomenant els comandaments que depenen de càrrecs polítics, es a dir voluntat de fer-ho. No parlo del Major que com a gran professional demostrat en els atemptats a Barcelona havia de seguir al capdavant, però amb una xarxa per sota que fes impossible qualsevol altre ruta.

Es evident que no es va fer, i es evident que tots sabiem que els vaixells de policies al port no eren creuers de vacances i que actuarien, i també sabiem que el 155 com a cop d’Estat inquisitorial i de defensa de l’Estat espanyol era a punt, però que calia un detall perquè tot fos aplicat, l’acceptació i rendició del Govern català que si es va produir. Mai sabrem que hagués passat de seguir endavant, però semblava més honest i de posada de dificultats per aplicar tota la repressió espanyola.

Trapero avui es fruit de la venjança espanyola, i la seva professionalitat demostrada ha estat una nova ofensa a l’Estat que no li perdonaran. De fet i com en la primera part del judici els argument seran passats per alt, ja que el pla de Mossos va aconseguir desmuntar més urnes el dia 1 que la violència policial espanyola, amb això ja hauria prou per actuar racionalment.
Una nova farsa que maluradament ja estem acostumats, al costat de detalls que ens fan creure que les farses van per barris, i segurament moltes intencions que veiem clares no ho eren tant en el fons amb la societat com a víctima final.

ODI I PARODIA

Dos fets tenen cabuda i es complementen en aqueste últimes hores. Per una part la sortida amb permís de Jordi Cuixart i per l’altra la taula de partits a Catalunya, previa a la de Madrid pactada per Esquerra i el PSOE.

Pel que fa en Cuixar, alegría perquè pugui gaudir de 48 hores de llibertat amb la seva familia, aquella que precisament mai havia d’haver perdut i que injustament compleix ara a Lledoners, de fet les declaracions de Roldan per part de Ciudadanos questionant la validesa d’aquests permisos quan sap perfectament que son política penitènciaria i aplicables a tothom no fa més que fer-nos veure el grau de mesquinesa i odi que pot arribar el ser humà.

El seu company a l’Eurocambra, Jordi Cañas ha seguit la mateixa tònica aquesta nit a TV3 cec d’odi per l’entrevista al President Puigdemont amb una intervenció plena d’insults i faltes de respecte per un personatge que no hauria de poder sortir a una televisió pública sense uns mínims d’educació i correcció.

Per altra banda avui una taula autonomista on els que no volen dialeg no hi son, la CUP per raons inverses tampoc i on sembla la foto será el més important per un contingut buit completament, ja que aquesta previa de la Taula a Madrid oblida completament el mandat de l’1 d’octubre que ja sembla superat i invalidat pels nostres propis partits que com com he llegit en una taula entre representants autonòmics i representants estatals no en sortirà mai la independencia, i si acords autonòmics estatutaris que posteriorment i amb tot el cinisme ens volen passar per una consulta, per posteriorment l’Estat els incompleixi com ha fet sempre.

Aquesta es la part de parodia on vivim, un mandat clar que els partits s’esforcen en esborrar i agafar un nou rumb amanit amb proclames o fum que no ens porten al vertader objectiu de la societat catalana.

Quan l’odi per un costat i la parodia per l’altre es donen la mà, el cocktail no pot ser mai garantía de cumplir amb els mandats de la societat, i això va des dels partits a les entitats i fins hi tot Tsunamis amb poca bufera.

L’ARMA DE LA JUSTÍCIA

Sembla que li han agafat el gust els polítics a fer servir la justícia pels seus interessos i per fugir precisament de la seva funció representativa i de solució de problemes de la ciutadania mitjançant la política.

Veiem com un simple organ administratiu com la JEC pren resolucions com les de poder inhabilitar un parlamentari escollit per la voluntat sagrada popular, que en qualsevol democràcia seria bàsi, i fins hi tot de destituir un President d’una cambra. Ja veiem com la caverna nacionalista espanyola ràpidament ho dona per fet sense esperar recursos ni decisions d e Tribunals pendents i ja anomena expresident a Torra i personatges com Alvarez de Toledo ja ha anunciat querella per usurpació de funcions de l’actual president català, segurament la que esta usurpant les funcions d’un representant del poble es ella i sembla que no ho sap.

Qualsevol moviment en l’arc polític català es judicialitzat al moment sense remei. Alhora amb un relat que com vam veure amb Dolors Montserrat a l’Eurocambra segueix el dictat oficial titllant els diputats Puigdemont i Comin de pròfugs de la Justícia, lladre de diner públic i mil coses més sense que cap jutge hagi dictaminat això, vers al contrari cada actuació judicial contra ells que ha acabat amb tribunals europeus ha estat rebutjada fins ara, però ells segueixen i seguiran com els ridículs que feien posteriorment a la violència de l’1 d’octubre negant les imatges que anaven per tot el planeta com si no existisin.

Aquests son els dos arguments espanyols per resoldre un conflicte democràtic, construir un relat independentment de la realitat (la paradoxa del judici amb testimonis policials mentint descaradament i la prohibició de posar els videos que demostraven les mateixes, es un clar i descarat exemple) i per altra banda la judicialització sense miraments en un sistema on la separació de poders ha desaparegut i tot forma part del mateix entramat per un objectiu comú.

Aquestes son les armes i aquest es el dialeg que ens pregonen sense parar, algú hauria de prendre nota i actuar en conseqüència.

UN BARÇA SENSE DIRECCIÓ

La destitució de Valverde com entrenador del Barça ha estat el colofó de tot una sèrie de despropòsits, tant pel fet com per les formes. Un símptoma de la direcció del club amb uns personatges que han permès malmetre la imatge del club any rere any, han deixat escapar la filosofia del joc del club deixant envellir una plantilla, portant fitxatges dubtosos i deixant el planter marginat en un racó. No hi ha dubte que cal una sacsejada en forma de nou aire fresc a la direcció que no estigui vinculada a l’actual i això com diu en Bernat Dedéu depèn dels socis.

Per un Barça sense socis

Bernat Dedéu

Ahir tota la massa social (ecs) del Futbol Club Barcelona planyia les males formes amb què l’entrenador Ernesto Valverde ha estat convidat a fotre el camp del Camp Nou. Que algú, per ingenu que sigui, s’indigni amb el fet que una junta dirigida per Josep Maria Bartomeu i la seva tropa de sicaris nuñistes actuï amb grolleria i manca d’ètica (cardant al carrer un entrenador que té l’equip liderant la Lliga, sense ni esperar al balanç de final de temporada com és d’habitud) amaga la mateixa intel•ligència de qui s’estranyaria que li hagin masegat el nen després de contractar un cangur pedòfil. Quan la mediocritat és la norma, això de fingir sorpresa és només positura. Que dos exjugadors del Barça com Ronald Koeman i Xavi Hernàndez hagin rebutjat comandar el primer equip ja indica quina és la confiança que les llegendes guarden per la gentola que comanda el club.

L’única obsessió que ha tingut Bartomeu com a president del Barça, en imitació al seu mestre Sandro Rosell, ha estat dinamitar l’herència de Cruyff i de Laporta. Només així s’explica la tímida celebració que enguany s’ha fet del sextet de Guardiola, fita única en la història del futbol mundial. Perquè resulta del tot lògic, ai las, que una gent formada en la moral dels aixeca-recopes no sàpiga com reivindicar un equip que no només va ordir el millor futbol imaginable, sinó que ho va guanyar tot. I ja se sap que això d’arrasar en la victòria, tant als nuñistes com als processistes, és una cosa que incomoda; s’ha de triomfar, però no massa, no fos cas que ens empatxéssim d’orgull i el món ens mirés de debò. Per això calia, abans de fitxar Quique Setién (un entrenador temut per tots els grans equips d’Europa), intentar reclutar algun míster que hagués entrenat l’Espanyol! Coses de la vida.

Però això no només és culpa d’una directiva i d’un president, perquè l’autèntic càncer del Barça són els seus socis, uns corresponsables que van aguantar més de vint anys el mandat d’un autèntic corrupte que no sabia ni parlar, a qui només Alfons Arús va poder salvar amb les seves extraordinàries caricatures. Al Jan també el van votar els socis, és cert, però vista la seva intel•ligència mitjana devia ser cosa d’un efecte diví o marcià inexplicable. Car els socis del club, en pocs dies i amb l’excusa d’un fitxatge estrella, oblidaran el ridícul d’aquesta destitució (i del viatge del pobre Éric Abidal a Qatar, intentant fitxar Xavi d’amagatotis i amb nocturnitat) i quan hi hagi eleccions aviat votaran la propera toia nuñista que s’escaigui. Tant se val si és un tubercle, un insecte en vies d’extinció o una vaca perduda per la muntanya: La Vanguardia farà el possible perquè se’n surti.

Parlo d’una massa social (ecs), i més en concret d’una funesta i rònega assemblea de compromissaris, que només fa mesos no va poder reunir prou vots a favor com perquè els socis (especialment els que viuen fora de Barcelona) poguessin fer ús d’una eina democràtica tan sana i normal com el vot electrònic; és a dir, d’una gent que va votar per fer el possible perquè no es pugui votar! Davant d’això, jo diria que resulta urgent que el Barça estigui comandant durant uns lustres per una societat anònima ―encara que sigui dirigida per un executiu, un maharajà o fins i tot un dictador sanguinari― perquè qualsevol cosa anirà millor que uns socis als quals no només no és possible de cessar, sinó que a més a més són tan rucs d’enervar-se quan la màfia es carrega algú sense enviar-li prèviament una carta…

SEIENTS 853 I 854

Ahir va ser un bon dia per la causa catalana i per la democràcia en general, veure ocupant els seus llocs al President Puigdemont i el conseller Comin com pertoca, es un motiu de normalitat davant la barbàrie i la intolerància.

Es demostra que des de l’Exili evidentment amb una justícia apart del poder polític i amb totes les mancances que es vulguin com a sistema però uns espais democràtics a anys llum de la deriva espanyola. El President ahir va poder visualitzar com tot el joc brut i amenaces d’un Estat autoritari alguns cops no es suficient contra la normalitat democràtica, i on el tot s’hi val no es vigent.

La seva reclamació de la no presència d’Oriol Junqueras també es efectiva pel mateix i no hi ha dubte que l’Eurocambra te un deute i un repte a resoldre per salvaguardar els drets individual i col•lectius de la mateixa Unió i alhora per si algú en tenia algun dubte rebel•la que escollir presó i confiança amb el sistema espanyol era ingenu i una mala sortida com s’ha demostrat.

La nostra causa com a mínim fins que es resolgui el suplicatori serà present en l’alta instància europea i alhora també ajudarà les reaccions d’uns eurodiputats espanyols que viuen en el seu món autoritari i cecs d’odi ultra nacionalista, com vam poder veure amb els diputats de VOX per exemple intentant encara no se sap el que, o les declaracions del portaveu de Ciudadanos que finalment va haver d’admetre que la immunitat hauria de traspassar la frontera dels Pirineus si es que l’Estat espanyol forma part de la Unió Europea, més enllà d’una bogeria judicial espanyola, una separació de poders nul•la i un nul respecte per la ciutadania i la justícia. De fet amb el nomenament de la passada Ministra de Justícia com a Fiscal General ja veiem com la separació política i judicial segueix sent inexistent i mostra el tipus de sistema corrupte que parlem, on ara també Podemos avalarà amb el seu vot i demostrant que poca cosa hi ha per fer.

Deixant de banda l’errada monumental de no respectar la llei i els resultats del referèndum d’autodeterminació fins al final, cosa que ens van fer perdre la gran oportunitat, ara des de l’exili s’ha trobat l’espai per poder seguir posant la causa catalana en el focus principal i lluitar contra la persecució espanyola.

Son els seients 853 i 854 i que més aviat que tard hauria de ser un més.

UN BON DIA

Avui veurem el President Puigdemont i el Conseller Toni Comin exercint com eurodiputats a l’Eurocambra havent superat tots els paranys i males arts de l’Estat espanyol, demostrant que evidentment i amb totes les mancances que hi ha, Europa va per un camí i Espanya per un altre. La partida no ha acabat ni molt menys, però la seva veu podrà ser escoltada i la nostra causa posada amb una gran visió. Malauradament el segrest del vicepresident Junqueras per part de l’Estat l’impedeix exercir el seu carrec i això ha estat un mur insuperable.

De totes maneres, aquesta victòria hauria d’anar acompanyada dels avenços dels nostres partits en clau interna i com diu en Victor Alexandres desprès de dos anys de vexacions acceptades nomes tenim una Taula de diàleg autonomista.

Taula de diàleg autonomista

per Víctor Alexandre

Ara fa un segle, un filòsof de nom Unamuno, molt nacionalista espanyol alhora que molt perspicaç, sentenciava: “Catalans –ell ens deia ‘llevantins’–, us perd l’estètica”. Tenia bona pupil•la, el senyor. En només quatre paraules, feia un retrat admirablement encertat de la nostra personalitat com a poble. No és pas dolent tenir sentit estètic, al contrari. Però esdevé una arma de doble tall quan l’estètica, talment com els arbres que no deixen veure el bosc, ens impedeix veure el fons. El fons de què? El fons de les coses. Els catalans som sensibles a l’afalac i als copets a l’esquena, per més buits de contingut que estiguin, i sucumbim com nadons als tripijocs dels trilers més barroers. Ens hem acomodat tant a la captivitat –no tots, per sort!–, que els carcellers geniüts ens espanten alhora que ens enamoren els somrients. No, no és que siguem ingenus. Som càndids. La ingenuïtat és una qualitat, la candidesa és un defecte. El càndid és incapaç de desxifrar el somriure d’un cínic, només hi veu el somriure i prou.

Tanmateix, el cínic és infinitament més pervers que el geniüt. El geniüt no és hipòcrita, no es disfressa d’allò que no és, no està per romanços i va de cara. El pervers fa just el contrari: és fals, és maquiavèl•lic, és sibil•lí i, entre somriures i copets a l’esquena, et porta al caire de l’abisme i, un cop allí, et diu: “Amic meu, ara és el moment que facis un pas endavant”.
En el mapa polític de l’Estat espanyol, el geniüt està representat per Vox, PP i Ciudadanos, i el del pervers és patrimoni del PSOE. És una perversitat fructífera, la seva, gràcies al fet que hi ha catalans que, enlluernats pel seu somriure, beuen a galet. Quan el PSOE els crida, corrent diligents a fer-s’hi una foto i se senten importants. Pensen que aquella foto els pot ser molt rendible per remenar les engrunes de la captivitat. I és que sempre hi ha un barracó del camp que cal restaurar i unes latrines que han de ser desembussades, és a dir, sempre hi ha necessitats imperioses que ‘justifiquen’ l’ajornament de la llibertat i la concentració d’energies reivindicant més mongetes pel ranxo. I així passen els anys i les generacions de presoners se succeeixen les unes a les altres fins que, com passa ara, no hi ha cap català al món que no hagi nascut en captivitat. Tot català porta la captivitat escrita al front com la porten els animals permanentment engabiats. L’ésser nascut en captivitat pensa i actua com un captiu i no guarda cap relació amb els seus semblants nascuts lliures. Són dos mons completament diferents.
En l’àmbit espanyol, és cert que hi ha diferències entre el PSOE i el bloc PP-Vox-Ciudadanos. Poques, però n’hi ha. Però nosaltres no som espanyols, som catalans, i pel que fa a Catalunya tots quatre partits són ultranacionalisme espanyol i tenen com a divisa suprema exactament la mateixa que el franquisme: la “Unidad de España”; que és també la divisa dels Borbons que viuen a costa nostra a una casa anomenada Reial. Per això Pedro Sánchez i el PSOE són l’antítesi de David Cameron i el Partit Conservador britànic. Cameron i el seu govern van permetre el referèndum d’Escòcia perquè abans que britànics són demòcrates. Sánchez i el PSOE, en canvi, abans que demòcrates, són espanyols. Heus aquí perquè els britànics van posar les urnes mentre que els espanyols han empresonat els qui les van posar i n’han apallissat els votants. El demòcrata actua com a demòcrata, el totalitari actua com a totalitari. Val a dir que Pedro Sánchez és molt més de dretes que David Cameron. Però ja hem dit que els cínics van sempre disfressats.

El 9 de gener passat, abans de formar-se el nou govern espanyol, Podemos ja va patir la primera ganivetada de Sánchez per l’esquena. Però això no és res comparat amb el que farà contra Catalunya. Només cal posar-lo a prova amb unes quantes accions reivindicatives de la ciutadania. L’anomenada taula de diàleg no és res més que una operació de maquillatge de portes enfora per fer creure que ara hi ha un govern espanyol ‘dialogant’. La pressió del “Sit and talk” era massa forta, i, com que es pot parlar sense dir res, Sánchez, en línies generals, ha conclòs això: «Hablaremos, hablaremos largo y tendido, y si alguien menciona el tema de la autodeterminación, le diremos: “Oye, qué buen tiempo hace, ¿verdad?” Además, ahora los tendremos entretenidos una buena temporada con ese cuento de la consulta que les hemos colado. Tanto ruido que han hecho, tanta gente en la cárcel y en el exilio y ahora resulta que no quieren autodeterminarse. Ahora dicen que saltaran de alegría si les dejamos hacer una consulta para consultarse si pueden ser consultados. Y como además les colaremos un enunciado de los nuestros, tendremos el independentismo desinfectado un montón de años. ¿Veis qué fácil es tomar el pelo a los catalanes? Ya no podrán decir que no nos hemos sentado a “hablar” y que no les dejamos “votar” Yo es que me parto de risa, tú.»

Arribats aquí, és un joc d’infants predir en què acabarà la taula de “diàleg” amb el PSOE. D’entrada, hi haurà algun petit cop d’efecte que faci quedar bé els interlocutors davant la parròquia per tal que aquesta, contenta, digui: “Veieu? Veieu?” I després vindrà la negació absoluta de la nació catalana i del seu dret a la llibertat. I què passa quan el captiu se sotmet al carceller? Doncs passa que el legitima. Hom dirà: “És que, pobrets de nosaltres, no som amos de les regles del joc”. Aleshores, amic meu, si les cartes estan marcades, per què hi jugues? Per masoquisme, potser, o perquè no tens valor d’enfrontar-t’hi? Quan legitimes l’autoritat del carceller, t’obligues a concentrar les teves energies en la gestió de les engrunes de la teva captivitat, que en el cas de Catalunya vol dir autonomisme i més autonomisme. I si algú pregunta: “Que potser no és això, el que feia Jordi Pujol?” Doncs sí, era justament això. Nosaltres, però, tenim un roc a la faixa! Tenim un projecte que es diu Alexandre Deulofeu. No cal fer res, només hem d’esperar que el 2029 es compleixi el seu averany i la independència ens caigui del cel com cau de l’arbre la fruita madura. I mentrestant: salut, força al canut i Visca Catalunya i el seu Estatut!