Arxiu de la categoria: General

PER LLOGAR-HI CADIRES

El sindicat policial Jusapol denunciarà al President Torra i el Conseller Buch per delictes relacionats amb els drets fonamentals, tal com raja.

Han presentat denúncia al TSJC, i volen investigació per incitació a l’odi i boicot a la manifestació de policia i Guardia Civil espanyols el passat 29 de setembre. Dient que els manifestants van ser insultats i agredits permetent una contramanifestació independentista animada per l’estament oficial.

El cinisme pel broc gros, segurament la seva actuació el dia 1 d’octubre utilitzant la violència desproporcionada contra la població indefensa amb el vot a la mà per intentar impedir la democràcia amb imatges i videos que van escandalitzar el món civilitzat i que van requerir de trucades a nivell internacional per aturar aquesta barbarie no hi compten. Com tampoc “Que nos dejen actuar” o “a por ellos” entre d’altres mesquineses que vam haver de suportar d’aquests matons a sou sense control.

No esperarien que la gent encara rebes amb aplaudiments aquesta provocació homenatge de desfilada pels mateixos carrers on van exercir la seva violència que per exemple va buidar un ull a Roger Espanyol i que mai oblidarem. Tots aquests danys els posen a la mateixa línia que alguns insults rebuts, quina pena.

Tampoc, suposo tenen en compte que els Mossos van carregar contra la manifestació independentista en una actuació desmesurada per impedir el xoc entre les dues concentracions i alguns com també es va veure a les imatges amb alguna motivació més. Suposo que tampoc els importa aquest tema.

Jusapol protegeix aqueta violència, i ho fa sense esmentar que van enganyar a les autoritats ja que suposadament la manifestació anava sobre equiparació salarial i va acabar amb homenatge als agressors del dia del Referèndum, una nova burla a la ciutadania.

En definitiva un nou despropòsit, un més en un Estat embogit i que mostra la seva cara més agre que malauradament mai ha abandonat i que amb el repte democràtic català ha explotat amb tot la seva virulència.

LA PROVA DEL COTÓ

Demà, Pablo Iglesias va a visitar Junqueras a la presó i sobre la taula entre d’altres coses hi hauran els Pressupostos del Govern socialista que tenen el seu suport.

Qualsevol gest de voler negociar els mateixos serà una nova falta de respecte a la ciutadania catalana, crec ja intolerable. Aquesta negociació seria en si mateixa una declaració de legislació autonomica i abandonament definitiu del mandat de l’1 d’octubre i el que es més greu, la normalització d’una situació que com ha denunciat recentment el Parlament de Flandes no es de rebut en una Europa democràtica, com diu en Cotarelo, El poder, per a què es vol?

El poder, per a què es vol?

per Ramón Cotarelo

El conflicte Espanya-Catalunya és sobre el poder, la seva adquisició i el seu ús. Com sempre en política. Al marge d’altres consideracions, les relacions entre les dues entitats són jeràrquiques. L’estat espanyol té tot el poder amb les limitacions pròpies dels usos de l’Estat democràtic de dret i el context internacional.

L’aspiració de l’independentisme governant a Catalunya, o semigovernant, perquè la pèrdua de la majoria parlamentària ho fa perillar en el comandament, és reforçar el seu poder a fi de gestionar els seus recursos i governar-se amb les seves lleis. Vol el poder necessari per ser independent. No el té i la prova és que, malgrat haver declarat la seva independència, no és capaç de fer-la efectiva perquè no controla el seu propi territori.

Per això totes dues entitats, Estat i Generalitat, es troben en conflicte. El problema del primer és la proporcionalitat, el del segon la resistència. L’Estat disposa d’una maquinària amb una capacitat d’overkill contraproduent. Respondre al procés independentista empresonant durant un any sense judici als seus dirigents o forçant-los a l’exili no només no resol el problema sinó que és el principal obstacle per a resoldre’l.

Alhora, la Generalitat independentista exerceix una parcel•la de poder sotmesa al control del jeràrquicament superior. Aquest mira d’aconseguir l’acceptació del sotmès de bon grat però, si ho creu necessari, recorre a la coerció. La Generalitat esgrimeix una pretensió de legitimitat demicràtica d’arrel i manté la seva reivindicació independentista, esperant obligar l’Estat a acceptar-la a través d’un referèndum pactat. Aital cosa és perfectament possible en altres països democràtics, com el Canadà i el Regne Unit. No a Espanya, que no és un Estat democràtic de dret, cosa que pretén ser, sinó un règim autocràtic, hereu d’una dictadura sanguinària i disfresat de democràcia amb una Constitució la funció de la qual és la d’una fulla de parra.

En aquestes condicions, l’independentisme, que juga en desavantatge, ha de fer valer totes les oportunitats o acceptar la perpetuació del sotmetiment als designis d’un Estat concebut no només al marge sinó en contra de Catalunya. L’episodi que s’obre amb l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) és el millor banc de proves imaginable del que es diu.

Els fets volen que l’Estat depengui el vot favorable independentista per al compliment de les seves funcions. En conseqüència, la Generalitat disposa d’un poder significatiu per aconseguir els seus objectius. El conflicte es fa patent i fins i tot s’exagera perquè, lluny de buscar el diàleg amb l’independentisme, l’Estat intensifica la seva hostilitat judicial a tots els fronts, com es veu amb la persecució del conseller Buch, el processament del major Trapero i el recurs d’inconstitucionalitat per la declaració del Parlament contra Felip VI. En l’ordre retòric i declamatori, el govern espanyol pressiona l’independentisme amb demagògia i xantatge a través dels PGE, fent veure que posa una consideració identitària per davant del benestar de tots els espanyols, catalans inclosos, ho vulguin o no.

Què farà la Generalitat? Si recorrem a l’experiència, claudicar i donar suport als PGE de la pseudoesquerra espanyola en la situació colonial que es viu a Catalunya, traient-ne, potser, algun benefici menor en inversions que només farà més patètica la submissió. Si això passa no només s’haurà cedit en la qüestió molt simbòlica dels presos (cosa que facilitarà que l’Estat continuï empresonant independentistes arbitràriament) sinó també en la del referèndum d’autodeterminació. Perquè si l’unionisme pretén justificar l’existència de presos per la divisió de poders no pot justificar la falta de negociació d’un referèndum d’autodeterminació si no és amb la negació arbitrària i sense arguments pròpia de la relació colonial que vol conservar a Catalunya.

Els partits independentistes tenen, excepcionalment, una palanca de poder eficaç davant l’Estat a base de negar l’aprovació dels PGE. La disjuntiva, en conseqüència, és simple: o bé la fan servir, recordant que el poder només és eficaç si es passa de l’amenaça als fets, o bé hi renuncien i n’assumeixen les conseqüències. I la primera de totes és que la direcció del moviment independentista passarà definitivament a la gent als carrers, tenint en compte que els partits incompleixen el mandat de l’1-O.

RES HA CANVIAT

La resolució aprovada al Parlament reprovant el Rei pel seu discurs del 3 d’octubre i demanant la seva abolició serà portada al TC pel Govern espanyol de torn amb l’excusa de la Ministra Batet que no tenen altre remei. Res ha canviat.

Efectivament aquesta declaració política, no executiva del Parlament correrà la mateixa sort que d’altres en el passat. El Govern espanyol del diàleg per no parlar de res que no vulgui diu que no te altre remei, que no es poden aprovar coses que escapen del marc normatiu, que s’han de respectar les institucions i especialment el cap d’Estat. En canvi ofereix una millora de l’autogovern aplicable a totes les Comunitats com a sortida i recuperar la normalitat.

Com veiem cap diferència entre el Govern Rajoy i el Govern Sanchez. Enhorabona pel suport a canvi de res dels dos partits catalans a Madrid. Estem parlant no de cap llei, simplement d’una declaració política basada en l’incompliment de funcions del monarca en el seu discurs del 3 d’octubre convertit en un hooligan, validant la violència contra una part dels seus suposats súbdits i abandonant qualsevol indici de democràcia i drets dels catalans envers les altres comunitats. Això lògicament ha de poder ser denunciat des de la seu de la sobirania del poble pels seus representants sense problemes i opinar sobre el sistema espanyol de Monarquia o República sense que això suposi cap càstig.

l’Estat veiem com s’inventa un marc normatiu que es veu prohibeix als Parlaments opinar sobre les institucions de l’Estat, si això fos cert estariem i de fet som en una Dictadura en tota regla on res es pot qüestionar. Tampoc afecta al respecte, cosa que el monarca es veu te el privilegi d’oblidar davant tots els catalans per gracia divina i sense dret a replica com en les millors epoques feudals.

La solució del “cafe per tots”, en forma d’autogovern millor per totes les comunitat fa riure per no plorar, retrocedeix 20 anys enrere i no cal recordar com va acabar el darrer Estatut proposat, retallat i deixat en els màxims pel TC que es poden exigir, per tant no hi ha millora i ningú l’ha demanat.

Res ha canviat amb aquest Govern, i alguns encara exigeixen el suport als Pressupostos, per cert els que no donarà suport el PSC per exemple al Parlament català i que han de fer oblidar la llibertat d’expressió, els presos polítics, la repressió i la deriva d’un Estat com han dit autoritats belgues que no pot estar al costat d’altres Estats en una vertadera Europa democràtica.

Res ha canviat.

UN ANY DE SEGREST DELS JORDIS

Indecència, feixisme, violència, incredulitat i tots els qualificatius que vulgueu. Avui fa un anys de l’ingrés a presó preventiva dels Jordis amb unes acusacions falses i esperant un judici que no sembla ens portarà res de bo.

No hi ha dubte que els nostres presos polítics son el cim de la repressió d’un Estat que ha deixat la democràcia en un calaix si es que mai l’havia obert, però entre les persones injustament acusades i privades de llibertat els casos més flagrants son els Jordis, no tenien responsabilitats polítiques, simplement dirigien dues entitats de la societat civil i aquell 20 de setembre simplement van intentar coordinar la indignació de la gent davant el cop d’Estat que el mateix Estat estava perpetrant a les Conselleries i en tot moment com hem vist amb mil i un videos van negociar amb les forces policials i apaivagar a la gent fins cridar a tornar a casa en les imatges dalt uns cotxes policials a mode de parany deixats amb armes al bell mig de la multitud.

Es a dir pacifisme i defensa dels nostres drets amb convicció, aquests son els seus delictes. Canalitzar els anhels de la gent i dur les coses al terreny civilitzat i ferm per arribar a bon port. Llegir avui les seves cartes un any desprès posa la pell de gallina per la serenor i el convenciment que ens transmeten. Menció apart de com mostren la seva disconformitat amb els nostres representants al Parlament i el seu comportament partidista alarmant i de retorica buida per no afrontar el problema i complir amb el mandat donat.

Crec que aquest es el principal problema, contraposar la dignitat dels Jordis i la indignitat dels nostres partits per sortir el millor parats possibles amb els presos i la gent com excusa permanent per amagar el vertader objectiu.

Malauradament sabem ja que el judici no sera just i les condemnes terribles. Un Estat com Espanya farà servir tot el seu odi contra ells i a les nostres mans esta corregir les errades del primer intent fracassat i afrontar el segon sense por i amb la dignitat que ens mostren els Jordis, nomes així els podrem alliberar i també tots ho sabem.

LA MENTIDA DESFERMADA

Escoltant aquests darrers dies els líders espanyols, arribes a la conclusió de que tot esta escrit, dirigit i executat obviant qualsevol indici de realitat.

Hi ha dos exemples clarificadors, en Pablo Casado, el lider popular que insisteix en la persecució pels carrers, a les aules i en qualsevol lloc a les persones que no son independentistes i denuncia una vulneració a Catalunya pràcticament dels drets humans en nom del supremacisme que deu coneixer molt be, ja que el practica perfectament.

Al mateix temps la Ministra Carmen Calvo per justificar negar el dret d’autodeterminació del poble català, ens diu com sempre que no existeix i arriba a dir dos cops en una mateixa entrevista que a Escòcia no hi va haver cap referèndum pactat, en un exercici de mesquinesa i cinisme sense límits.

Això fa entendre que seguir per la via del diàleg, la llei, els drets humans i la lògica més elemental amb un Estat que simplement ignora la democràcia i la realitat del seu voltant en benefici dels seus objectius es fer-nos trampes al solitari. Els nostres presos polítics han patit una farsa d’acusacions amb proves inexistents com tothom sap i ara patiran un judici on la sentència ja esta dictada fa temps, com també tots sabem. Alhora sabem que tant fa el que fem, mai dialogaran sobre els nostres drets i ho faran negant la realitat, han negat la violència del dia 1 d’octubre quan mig món es va posar les mans al cap, inventen una realitat de tensió als carrers per la nostra part, quan la seva extrema dreta va lliure atemorint pels mateixos, parla de priviegis als nostres presos amb total impunitat i es capaç de negar la història com el referèndum escoces per negar els nostres drets.

Un cop arribats aquí, la obediència cega del nostre Govern a tot el que ens manen de Madrid es incomprensible, fer el joc a tant miserable no te perdó, vendre fum incomprensible i faltar a la voluntat popular un fet greu. A Madrid donar el suport ara al PSOE i de moment parlar dels Pressupostos es ja una falta de respecte intolerable que crec algú ha de frenar i aquest nomes pot ser el poble.

No es pot seguir fent el joc a la mentida desfermada com si res hagués passat.

EL JOC DE LES MAJORIES

Es parla de la perdùa de la mateixa en els nostre Parlament per part de les forces independentistes i de les intencions espanyoles de fer-ho possible a partir del xoc d’aquesta setmana que va fer perdre les primeres votacions al Govern.

El president Torrent ens diu en una entrevista que estaria disposat a assumir qualsevol cost sempre que serveixi per avançar i que no es moment de tàctica partidista i si d’avançar conjuntament. Tota una declaració que contraposa amb la retòrica buida de contingut.

Aleshores, cal veure on ens trobem, i cal dir que aquesta perdua no be de part de la justícia espanyola, es culpa nostra i la perdem nosaltres. Hi ha un mandat de l’1 d’octubre, una Declaració d’independència feta al Parlament i unes lleis i full de ruta aprovat i estroncat per la por dels nostres polítics. Això reblat amb una victòria en les eleccions del 155. Per tant, si ara no s’atreveixen i incompleixen el seu compromís amb la ciutadania no busquin culpables allà on no n’hi ha. No hem votat gestió autonòmica, ni quotes de poder, sinó complir amb el mandat popular, cosa que no estan fent.

Segur que hi ha riscos, com tots els canvis a la vida, però al presentar-se els han assumit i ara no hi poden renegar. La majoria hi es, però la sobirania del Parlament i l’objectiu també. De moment n’hi una cosa ni l’altra. Torrent es una peça més de l’engranatge, i al acceptar el càrrec havia d’assumir aquests objectius esmentats i signats en les Eleccions, i evidentment, la direcció correcta serveix per avançar, el que veiem ara evidentment no.

Criticar la tàctica partidista quan es el que simplement han fet com en qualsevol etapa autonòmica, es cinisme, i criticar una retòrica que utilitzen tots sense cap fet que la concreti i anant en direcció contraria es un frau.

Per tant, no intentem construir un relat que no es correspon amb la realitat i deixar el poble amb aquest joc de les majories que segueixen allà, i nomes falta fer-les servir.

CAP RESPECTE AL VOTS

Un pas més ahir al Parlament per no respectar el vot de la ciutadania que el dia 21 de desembre va sorprendre en el resultat i va donar suport a la implementació de la República en base al respecte a l’1 d’octubre i amb la unitat per davant per fer-ho possible.

Un nou episodi de vergonya on els acords que ens van presentar Esquerra i Junts per Catalunya per fer possible l’ordre del Jutge Llarena de suspensió de diputats del Parlament van quedar en paper mullat i davant la negativa de Junts per Catalunya ha triar substituts, la Mesa del Parlament amb Esquerra i com a company de viatge el PSC va optar per deixar sense vot els mateixos i així posteriorment perdre algunes votacions en el Ple per la falta de majoria parlamentària.

Es especialment greu la deriva d’Esquerra, pactar amb un dels botxins del 155 es una indecència que la població no es mereix, i molt menys que sigui per perdre una majoria atorgada a les urnes i avortada per no contradir a qui han regalat la plena sobirania del Parlament, el Jutge Llarena. Evidentment es legitim qualsevol full de ruta, però no ho es quan aquest no es el que ha validat la gent amb el seu vot, com en el cas dels Republicans. Com sempre he dit, ningú els va obligar a presentar els candidats actuals, però un cop escollits tenen un contracte signat amb la ciutadania que han de complir sense excuses.

La vergonya, ens fa pensar que la tàctica es simplement el victimisme, amb el qual sempre s’han sentit comodes els partits dins l’autonomisme, per altra banda la gesticulació cara a la galeria per fer veure allò que no es, i en el fons obeir absolutament tot cedint qualsevol engruna de sobirania a l’aparell judicial i executiu espanyol. Fer servir els presos polítics com eina per emmascarar tot i preparar una legislatura autonòmica allunyada cada cop més del mandat de l’1 d’octubre que tots plegats no es van atrevir a culminar.

Un pla partidista i cinic fruit del 155 i la repressió estatal que ha fet entrar a la zona de comfort on els nostres partits estan més còmodes, l’autonomia sense miratges.

Arribats a aquesta segona estafa monumental, crec que caldrien eleccions perquè la ciutadania pugui triar el camí que vol amb programes clars de cada opció sense secrets, ni sorpreses vergonyoses com ara.

En definitiva, cal un respecte al vot.

ELS SOMNIS ES FAN REALITAT

Impossible explicar les emocions viscudes aquest diumenge a la TAP de Tarragona. El somni i la persecució del Concurs s’havia convertit en una obsessió i finalment ja es una realitat que ens omple d’orgull rosat i saben tota la feina que hi ha darrera, les decepcions viscudes altres anys i una temporada excepcional. Una foto que defineix la fita.

VERGONYA AMB MAJÚSCULES

Un nou espectacle dels dos partits que formen el Govern de la Generalitat. No hi ha dubte que el carrer els ha posat en evidència i l’1 d’octubre més enllà de ser un nou símbol per fer retorica repúblicana buida de contingut ha estat el detonant de les miseries a Palau.

Ara ha estat una nova ordre inassumible del Jutge Llarena en forma de suspendre els 6 diputats a presó o exili qui ha posat una nova pedra, ja no per desobeir que mai han fet, sinó per buscar les formules per fer veure que no acataven, actant en tot i per tot en la realitat la ordre. Es a dir fer autonomisme però amb el vocabulari de República i sense avançar ni un mili metre. Una farsa que no es pot aguantar indefinidament amb el temps.

De fet cal recordar el programa electora pel 21 D i la confiança dipositada dels ciutadans que no es gratuita i te tot el dret d’exigir el seu compliment en cas de majoria com es el cas. La gran errada histórica de no complir amb el mandat de l’1 d’octubre quan tocava porta a demanar-ho ara en segona oportunitat, alhora la voluntarietat dels seus càrrecs no els permet cap tipus de victimisme, al contrari de responsabilitat respecte a la població que en Democràcia ha de demanar respecte al seu vot i no una presa de pel que ja dura massa.

Els partits han fet de partits simplement, buscant formules per intentar enganyar a la ciutadania sense que es noti, amb vistes a futures eleccions, i repartiment de carrecs amanits amb grans discursos republicans que no van enlloc per la seva buidor i falsedat.

Aquest espectacle ahir suspenent i ajornant plens per les desavinencies i en el fons per trobar la formula que afavorexi els partits de torn i disfrassi un acatament total, per cert com l’alcaldessa de Vic, ja suspesa 6 mesos per no retirar l’estelada del balcó i que hem sabut partiparà en les decisions però ja no tornarà a seure a la cadira i presidir els plens com li pertoca.

Vergonya amb majúscules i els efectes devastadors del 155, la mesquinesa de l’oposició que oblida les amenaces amb les que treballa l’executiu impròpies de qualsevol democràcia i el maleit partidisme que ens estan portant en aquesta situació límit per una societat que ja ha decidit i espera la seva efectivitat.

UNITAT D’ACCIÓ

Ara i sempre, però ara més que mai cal un lideratge fort amb l’independentisme unit amb els seus diferents accents però compromés amb una mateixa línia a seguir.

Es molt clar que no hi es. Aquell ultimàtum del President ja ha estat desautoritzat pels partits que el tenen que dur a terme i això no hauria de passar. La CUP ja ha dit prou, Esquerra per boca d’en Sabrià diu que cal unitat d’acció quan la seva manera de fer ha anat en direcció contraria, en Rufian des de Madrid ja ho posa en dubte la perdua de suport a canvi de res al PSOE, de fet un personatge amb nul·la credibilitat des que va dir que amb 18 mesos abandonarien el Congreso i desprès de tot el que ha passat segueixen fent autonomisme a la capital espanyola, un PDCAT i Junts Per Catalunya dividit, i projectes al vent com el Consell de la República que no existeixen fan com diu en Josep M. Torrent en una reflexió interessant demanar al President un lideratge clar i sobretot fer coincidir relat i fets, cosa que hem tornat a veure amb la carta a Sanchez que poc o res te a veure.

President Torra, lideri

per Josep M. Torrent
Hi ha dos elements que han contribuït decisivament a fer atractiu el moviment independentista català: la força pacífica i massiva de la seva gent (recordeu? milers de manifestants al carrer que no han trencat ni una paperera) i l’autoritat moral d’haver esgotat tots els procediments democràtics per trobar una entesa amb l’Estat espanyol. Aquests dos pilars són els que han servit per posar Catalunya a totes les televisions del món, als despatxos de les principals cancelleries del planeta i en l’agenda política europea. La força de la gent, la convicció, l’actitud pacífica que no mesella, i un lideratge polític i social.

Primer el president Artur Mas i després el president Carles Puigdemont van portar les regnes polítiques del país fins a l’1 d’octubre en plena comunió amb una majoria social d’aquest país. I els líders de la societat civil organitzada, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, van saber gestionar les masses que ocupaven el carrer pacíficament. És a dir, unitat estratègica àmplia i transversal com a antídot als cants de sirena radicals. Seria més discutible analitzar de la mateixa manera els dies posteriors al referèndum i el paper que va tenir cada un dels principals actors. Però ja hi haurà temps per fer-ho. El que és rellevant és que fins i tot després de l’aplicació del 155 per part del govern de Mariano Rajoy amb el suport de PSOE i Ciutadans, de cara a l’opinió pública, la imatge d’unitat estratègica no es va acabar de desfer.

Un any després de l’1 d’octubre cal fer una reflexió de què s’està fent i, sobretot, com s’està fent. Hi ha un fet inqüestionable, els protagonistes del Procés, els que van liderar aquell moment estan a la presó o a l’exili. En ple segle XXI hi ha presos polítics i exiliats. Però també és cert que els incidents que hi va haver en acabar la manifestació i l’acte del Parc de la Ciutadella de Barcelona són un seriós toc d’atenció, són un símptoma. Hi haurà qui els voldrà magnificar, qui amb la mirada curta o amb interessos aliens els posarà d’exemple de descontrol institucional o de deriva tumultuària. Els incidents van ser localitzats i minoritaris però hi van ser. I fan mal a la imatge i a la causa legítima i pacífica d’un país que només vol decidir ell mateix el seu futur.

En el fons, el símptoma del que va succeir dilluns 1 d’octubre del 2018 és que s’ha perdut, o no està clara, la unitat estratègica dels que estan governant aquest país, i dels partits i entitats que li donen suport. S’ha perdut el lideratge del president Puigdemont -relegat a l’exili de Bèlgica- i al president Quim Torra li costa trobar el to de líder i estadista que el país necessita. Ara ja no és modern dir-ho, però és més necessari que mai marcar un full de ruta. Segurament no s’haurà d’explicar per no donar arguments a l’Estat, però si existís una estratègia de fons, a curt, mig o llarg termini, és igual, els missatges polítics serien més sòlids i creïbles. No n’hi ha prou amb la retòrica de la implementació de la República.

Però també cal un anàlisi tàctic i conjuntural de la situació. El paper del govern amb la manifestació dels provocadors de dissabte, l’actuació dels Mossos, la poca traça del missatge del president Torra als CDR que era de manual que PP i Ciutadans voldrien utilitzar (aquí, cal reconèixer la valentia del ministre de Foment, José Luis Ábalos, per sortir a dir que es posaven en boca de Torra coses que no havia dit, però també la renúncia a la veritat de Pedro Sánchez que hores després va desautoritzar el seu home de confiança) i la nul•la capacitat de resposta comunicativa mentre hi havia incidents a Barcelona.

Les situacions com les que viu Catalunya tenen alts i baixos, i convé relativitzar les coses. El que és intel•ligent és aprendre dels errors. I sembla inqüestionable que el moment reclama un lideratge clar, amb un missatge engrescador i una unitat estratègica i d’acció de sobiranistes i independentistes. És urgent.

Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l’exili per permetre que els catalans votessin: President, Carles Puigdemont; Vicepresident, Oriol Junqueras; presidenta, Carme Forcadell; les conselleres i els consellers, Jordi Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez.