Arxiu de la categoria: General

JUGAR AMB ELS PRESOS

La polèmica macabra entre el Govern espanyol i el Jutge Llarena sobre l’acostament dels presos, es una indignitat que hauria de ser denunciada amb tota la fermesa. Entenc que per la seva part no ha de ser còmode mantenir presos polítics en un sistema que pretenen vendre al món com a democràtic, però això no dona dret a aquest nou vodevil jugant amb les persones privades injustament de llibertat.

Per la part catalana, crec que no hauriem de jugar a aquest joc. La reivindicació es la llibertat fins el dia del seu judici. La presó preventiva en aquest cas no te cap sentit i les irregularitats del procediment son flagrants. Per tant prou de recollir les molles que ni tant sols arriben i cal exigir l’objectiu real. La llibertat dels presos polítics.

La negociació comença amb l’alliberament

Esteve Plantada

Gest rere gest, imatge rere imatge: així ha nascut –i ha estat ideat– el projecte de govern de Pedro Sánchez. No n’ha faltat cap: gestos en pro del diàleg, per la concòrdia, per acontentar gent d’ànima política contraposada. Gestos per demostrar que en sap, que està preparat i que es mou bé en la tasca publicitària de la “jugada mestra”. Gestos de cara a la galeria mediàtica, d’altres buscant l’aplaudiment de la massa enfervorida, i els de més enllà subratllant que també pot ser un tipus dur que no dubtarà si ha de prendre decisions incòmodes. Fins i tot amb una dimissió rècord, els set dies de gràcia de Màxim Huerta. Com si tot hagués estat escrit per un guionista ressacós de Sálvame.

Com que viu de gestos i de l’autocomplaença de la simbologia, el nou executiu no ha dubtat a dir la seva pel que fa al debat dels presos polítics. Un gest més en la comèdia nacional de dir i desdir, d’assegurar i desmentir. Aquest dijous hem vist com el govern espanyol i el jutge Llarena s’han anat passant la pilota amb el tema, a plena llum del dia. Primer és Grande-Marlaska, el ministre de l’Interior, qui afirma que veu amb bons ulls un apropament dels presos polítics a Catalunya, però que la decisió no depèn d’ell, sinó de Llarena. Tot seguit, és el jutge del Tribunal Suprem qui el contradiu i assegura que no, que “no té competència per definir el centre penitenciari al qual han de seguir”.

Semblaria un joc, si no fos perquè l’assumpte és molt i molt seriós. Perquè la política de gestos i símbols televisats en programes de màxima audiència també ha de comportar que el debat sigui alimentat per idees, per punts de vista clars, per decisions i propostes. Tant d’una banda, com de l’altra. Ni hem de claudicar als estralls del govern a cop de share que ha construït Sánchez, ni hem d’entrar, des de Catalunya, en la dialèctica de la derrota i de tenir-ne prou amb recuperar allò perdut. “No és això, companys”, que cantaria Llach si encara tingués esma.

Tot i que les declaracions de Marlaska ja suposen un canvi d’intencions, el missatge ni és prou contundent ni aporta solucions a una situació injusta, indigna i desmesurada. Que la repressió, la censura, la por i els dubtes no ens privin de veure quina és la situació, crua i dolorosa: que més enllà de victòries minses, no hauria de ser necessari acostar els presos. Perquè, en l’Europa democràtica del segle XXI no n’hi hauria d’haver, de presos polítics.

LA NORMALITAT ANORMAL

La dimissió del Ministre Huerta diuen obre la primera crisi en el Govern espanyol de Pedro Sanchez. De fet entrariem amb la normalitat si no fos per les circumstàncies que envolten el sistema estructural espanyol.

Efectivament, el Ministre de Cultura va defraudar Hisenda 218000 euros amb 3 exercicis, i de fet ja va pagar els seus deutes, i per tant estava al dia de les seves obligacions, però la sentència era tot just de l’any passat. La dimissió ha estat immediata despres de calibrar suposo les conseqüències de la resolució del cas que ha anat canviant durant el dia.

Que un càrrec tingui un fet tant greu i provoqui el seu cessament o dimissió hauria de ser normal, com ja succeeix per molt menys en democràcies consolidades i normals. Res a dir en un Estat de pandereta que mai dimiteix ningú. Dit això, el seu nomenament sense comprovar un fet tant cridaner com aquest ja diu molt poc del nou President i el seu equip, com també d’un sistema on el tot s’hi val es la norma. De fet també ens diu la precipitació d’un Govern que davant aquests fets i la cridoria de la oposició i els seus mitjans i calibrant la fragilitat del Govern que segurament hagués fet que la reprovació del Ministre fos un fet, ha provocat que durant el dia i no com a primera mesura s’optes per la destitució per molta propaganda que ara es vengui de noves formes respecte l’àntic Govern.

A l’Estat el sistema es viciat i els partits naveguen per ell amb els seus rèdits a la vista. El que no funciona es el sistema en si i les comparacions son odioses, però si no hi ha transparència, control rigoros dels càrrecs, requisits professionals i personals ineludibles per accedir-hi i sobretot el que això comporta com exemple per la societat i el diner públic que es gestiona, mai podrà arribar a ser un bon sistema per la societat que regeix.

Huertas ha estat un nou exemple, i segur que en vindran molts més, alhora que no s’afronta el principal problema estructural. Una normalitat anormal.

CINISME CONTINUAT

La operació del Poli bo del PSOE segueix el seu curs amb adhesions entusiastes d’aquí, però no ens enganyem, ja ens han dit per activa i per passiva que no accepten el dret a decidir dels catalans i que els Referèndums son rebutjables, bé, tots no, com diu en Salvador Cot, el de l’Estatut li donen tota la validesa que posteriorment els va permetre modificar-lo sense embuts, tot molt democràtic.

El problema que tenen, es que el d’autodeterminació no el poden modificar a posteriori, segurament deu ser la democràcia. Mentrestant segueixen impunement fent registres a la Generalitat com operacions de blanqueig i distracció dels diferents processos judicials ja que no tenen cap sentit 8 mesos despres del Referèndum.

De fet faltava Zapatero i la seva màquina del temps cap al 2010 i un Estatut que amb tot el cinisme ell va tractar com un drap brut i ara sembla que no hi va intervenir amb un exercici habitual de cinisme continuat.

Operació Rebobinatge

per Salvador Cot
Faltava que Zapatero ho subscrivís, però està clar que el PSOE intentarà, d’una o altra manera, l’Operació Rebobinatge. Per conferir-li aparença democràtica, els socialistes espanyols tenen al sarró un referèndum oblidat -el de maig de 2006- que va aprovar, via sufragi popular, el projecte d’Estatut que, més tard, va ser enviat a l’escorxador del Tribunal Constitucional. Aquell sí -antic i irrellevant- dels catalans podria ser, a hores d’ara, una eina de legitimació que permetés un pacte d’elits, molt a l’estil del règim del 78.

El problema és que aquell Estatut va obtenir el suport d’un total de 1.899.897 catalans, una xifra substancialment inferior als 2.044.038 ciutadans que van optar per la independència el passat 1 d’Octubre. L’unionisme pot argumentar que el referèndum de maig de 2006 era legal i, per contra, el d’octubre de 2017, no. Però aquest és un plantejament totalment inacceptable des de la majoria independentista, la mateixa que va convocar els ciutadans a les urnes, tot i les amenaces -certes i executades- dels poders de l’Estat.

Són dues legitimitats diferents, amb l’única distinció de la força aplicada a casascuna i la progressió de la consciència política de la societat catalana. I està molt clar que Pedro Sánchez no disposarà del crèdit d’un Zapatero que, al final, va demostrar ni tan sols merèixer.

EL PLA DE SANCHEZ

Està molt el pla del PSOE amb Catalunya amb la col·laboració entusiastas d’aquests falsos progressistes i els partits catalans amb intencionalitat de tornar al peix al cove i fugir de tot el relat dels últims 7 anys.

Veiem el Ministre hooligan Josep Borrell insistint amb el mantra del nacionalisme ranci i el seu relat de fantasia amb uns carrers a Catalunya amb enfrontaments constants i com diuen a Ciudadanos constantment, una societat dividida. Alhora veiem a Miquel Iceta donant la raó un cop més a Borrell i avalant la teoria per la qual s’ofereixen com a garants de no arribar a aquesta mena de Guerra Civil imaginaria. La ministra Batet aprofundeix la ferida negant un cop més en aquesta hipotètica reforma constitucional encabir el dret a decidir dels catalans amb el meravellós argument que no hi cap en gairebé cap Constitució del món.

Son nomes uns exemples, però marquen el rumb del que no canvia mai. El cinisme de Borrell avalat per Iceta i aquest clima de violència a Catalunya que tant ha estat pregonat hauria de ser motiu de cessament immediat, ja que no es pot jugar amb temes tant delicats i interessats que saben perfectament que son mentida sobretot el líder socialista català. Ells saben perfectament que la violència a Catalunya nomes ha vingut de les forces policials espanyoles incontrolades reprimint la població sense mirament al més pur estil de les Dictadures i amb el lema de “a por ellos” com a tàctica. Alhora el trist i brut discurs d’Arrimadas i companyia sense dir res dels ultres falangistes que atemoreixen els nostres carrers amb barra lliure i insistint amb aquesta ruptura que pel seu poc tarannà democràtic no entenen que es pluralitat i que en una democràcia a diferència d’una dictadura es normal, sa i madur que una societat tingui diferents punts de vista sobre un mateix tema.

Per altra banda veiem com Batet un cop més i amb excuses frívoles nega el dret a decidir d’una societat que simplement vol exercir els seus drets i que ella teòricament hauria de representar i a la que nega el seu paper cabdal, ja que les lleis, institucions i representants hi son bàsicament per servir a la societat que representa i aquesta no pot ser ignorada, ni menystinguda com fa amb actituds un cop més que oloren altres règims molt enquistats al sistema espanyol.

De fet, alguns encara parlen d’unilateralitat la decisió de la gent amb el seu vot, quan es el més plural que hi pot haver. Ho diuen els defensors, aquests si de la unilateralitat i imposició com a forma de Govern i relació amb la gent.

El pla Sanchez amb Catalunya es aquest i no veig la diferència amb l’anterior.

JUGAR AL POKER DE FAROL

Les paraules de la Consellera a l’exili Clara Ponsatí, en el sentit de que el Govern amb el Referèndum i posterior Declaració jugava al poker de farol son molt entenedores del que vam viure i veure sense donar crèdit.

Efectivament, aquest sentiment d’impotència podria ser resumit amb aquesta frase de Ponsatí i francament es bastant indignant. La societat es va abocar per fer reeixir aquest referèndum de l’1 d’octubre, des dels que van amagar el material amb la persecució policial al clatell, els informàtics que van lluitar tota la jornada perquè el sistema no falles resistint tots els atacs de l’Estat per impedir-ho, i com no la gent defensant els punts de votació i les urnes amb els seus cossos quan va ser necessari. Tota una demostració del que un poble pot fer per defensar els seus drets bàsics quan creu als seus representants que li proposen l’eina amb unes conseqüències lògiques de la proclamació si el vot era favorable.

Quan això era simplement un engany, ja que no hi havia l’intenció d’aplicar els mateixos i fer-los efectius malgrat la repressió i degut al poc convenciment i el sotmetiment a les pressions per totes bandes i s’acaba fent tard i malament amb la maleta a la porta i sense cap gest per la població que esperava, evidentment es un farol i una falta de respecte a la ciutadania que tampoc podem oblidar.

De totes maneres es preocupant, veure com ara el que simplement es un dret o recuperar el que ja era una normalitat passa a ser un objectiu venut a preu d’or. Escoltem els gests que ens diuen des del PSOE, i com la recuperació d’alguna llei social i la rehabilitació de la tercera via en forma de recuperar preceptes perduts a l’Estatut que tots sabem son paper mullat, obviant que Institucions penitènciaries incompleix la llei per no acostar els presos i que el dret a l’autodeterminació torna a ser rebutjat per impossible, cosa que ens deixa la pregunta de quin sentit te els partits independentistes a les eleccions organitzades per l’Estat si mai podran aplicar els seu programa si guanyen, crec que cap.

En definitiva, fer autonomisme de sempre i ser compatible amb el mandat de l’1 d’octubre no ho veig compatible i pot deixar la societat amb aquest sentiment d’engany i desencis que els partits pretenen instal·lar per tornar a la roda de sempre, però amb un detall, que ara ja hem decidit i alguna responsabilitat tenim dret a exigir apart d’acceptar el farol.

LA SOCIETAT CIVIL

El context on ens trobem es perillós, i ho es per no oblidar l’objectiu final, que es implementar la República no consolidada el mes d’octubre passat.

La feina de mitjans, opinadors i aquells sectors de la societat interessats en que res canvii mai en benefici dels seus interessos es total. Veure les bondats del canvi de Govern espanyol pintant un canvi i una modernitat que en realitat es just el contrari es un mantra que escoltem constantment per construir un nou context tant irreal com els arguments del Jutge Llarena. Alhora veiem com des del Cercle d’Economia i agafat el guant per diversos sectors unionistes i interessats s’agafa la reforma de l’Estatut del 2010 i aquells punts presentats ja pel President Mas en materia social i d’autogovern per bastir un acord de dialeg que deixi Catalunya i l’independentisme amb un pam de nas.

Precisament, hem sentit com des del nou Govern espanyol ja es diu que dins la Constitució es pot parlar de tot i fora no hi ha res, una versió actualitzada d’aquell viatge per l’espai que ens esperava amb Margallo i que ara amb un astronauta a l’executiu espanyol serà més fàcil.

De fet donar valor a la normalitat de recuperar els despatxos del Govern català i altres gests sense importància ajuda a un Govern de caràcter simbòlic però que de moment no sembla tingui intenció de seguir el mandat de l’1 d’octubre i si de construir un relat que també ens allunyaria de l’objectiu demanat i validat.

Davant tot això, la finestra d’oportunitat internacional es cabdal, però internament per tornar a crear un context perdut a l’octubre passat, nomes queda la societat civil que hauria de mirar d’emancipar-se del control dels nostres partits i sortir al carrer a exigir la implementació de la República ja votada, alhora aquesta exigència ha de ser tant cap a Madrid, allà on els nostres partits donen els vots a canvi de res, com sobretot al nostre Parlament i partits per demostrar que aquest cop la defensa de la democràcia serà un fet i els nostres polítics han d’estar a l’alçada sense marejar la perdiu o buscar camins que no ens portaràn a l’objectiu.

En definitiva la societat civil ha de tornar agafar les regnes perdudes i culminar aquesta revolució catalana, ara anestesiada i excusada per tots.

DIÀLEG SENSE RENÚNCIA

El President Quim Torra, ens deia ahir al Parlament que el seu oferiment de diàleg amb el nou President espanyol no vol dir pas cap renúncia, i que no interpreti el seu si a la moció de censura com un xec en blanc.

Bé, aquest si posteriorment ha portat com hem vist un Govern on poques coses canvien, apart de l’operació mediàtica de l’esquerra progre per fer veure que la modernitat s’ha instal·lat a la Moncloa i on tot respira com també hem sentit una segona transició.

Res més lluny de la realitat. Ministres com Josep Borrell i la seva desinfecció catalana en donen fe, però no es l’únic missatge, una Ministre d’Economia andalusa amb la motxilla dels ERES, una ministra de Medi Ambient amb el cas Castor en el seu currículum, un Ministre de Cultura que davant la violència salvatge policial el dia 1 d’octubre ens deia via tuit que els independentistes ja havien aconseguit prou fotos com a resum o frases com “Me cago en el puto independentista” i per posar un últim exemple el nou Ministre d’Interior, el que va ser magistrat de l’Audiència Nacional, en Grande Marlaska conegut entre d’altres afers per no impedir les tortures als joves de SEGI.

Com podem veure, la caspa per la caspa sense remei amb astronauta inclos i campanya mediàtica per rentar la seva imatge.

Davant això, una agenda per un nou finançament, recuperar lleis socials i revisar Estatut 2010 entraria al diàleg. Evidentment com ja han dit, el dret a decidir dels catalans no, la condemna a les agressions del dia del referèndum tampoc i la situació dels presos polítics que no admeten com a tals tampoc. Per cert amb la vegonya infinita, una humiliació més i escarni sense límits amb les imatges que hem pogut veure de la seva vida a l’interior de la presó.

Aquest es l’escenari, i sobre això i el discurs de fer República del Govern català ens diuen que no hi ha renúncies. Jo crec que no es compatible, de fet com podem veure tampoc sembla que sigui ara per ara el Govern dels 70 diputats, ja que un grup ja ha expressat la seva disconformitat amb aquest Govern autonòmic i de retòrica republicana sense fets.

Per tant, el mantra del diàleg sempre es positiu, però els objectius i el respecte a la ciutadania també. Tant els passos aquí com la perspectiva a Madrid no conviden a pensar que això sigui possible sense renúncies.

EXPLICACIONS INDECENTS

Escoltava ahir la nova Consellera Teresa Jordà, que fins ara estava a Madrid parlar clarament del SI d’Esquerra a la Moció de censura a canvi de res i sense negociació, tot ben disfressat i amanit per justificar el que no es pot justificar.

El mateix podridero dir d’una entrevista a Gabriel Rufian amb el sentit de dir que no espera canvis del Govern de Pedro Sanchez, i considera nefast els primers noms com a ministres, alhora que aquí si es desmarca de la cantarella d’acostament de presos per exigir l’alliberament.

Realment l’art de fer política es representar una part i negociar amb altres per arribar a acords, aquests per força han d’incloure elements de les dues parts i condicions, mai poden ser un xec en blanc com sembla el cas. De fet intentar justificar aquest si, dient com la consellera Jordà que va ser un No a Rajoy i un Si a Catalunya es força lamentable. El vot va ser un SI a un partit cómplice com el que més del 155 i que ha avalat tota la política judicial i repressiva fins al moment contra Catalunya, per no parlar dels insults gratuïts del seu líder al nostre President dia si i dia també, això també li deuen dir “talante”.

Les primeres decisions no fan res més que confirmar el que tots sabiem, Ministres com Borrell, participant conjuntament amb l’extrema dreta en manifestacions i volent desinfectar l’independentisme amb un discurs xenòfob i contra Catalunya i la democràcia en general, el control financer i veurem com intenten fer gests per tornar al 2010 i parlar de l’Estatut com a parany per oblidar l’independentisme, per cert i aviso un Estatut que tampoc complirien com han fet sempre.

El tema presos es simptomàtic del moment que vivim, amb l’insistència a l’acostament com a repte que cada dia escoltem, perdent la perspectiva que l’objectiu normal seria el seu alliberament fins com a mínim el seu judici, ja les irregularitats de Llarena i el relat inventat per justificar aquesta presó son il·legals com s’encarrega de demostrar Europa cada cop que ha hagut de parlar, per tant no cal entrar en aquest joc de normalitzar el que no ho es.

La pregunta segueix sent, si com diu Rufian no esperaven res del Govern de Sanchez, com es justifica el vot favorable, crec que de cap manera i senzillament ha estat part d’aquesta claudicació que hem anat veient als nostres partits volent disfressar un autonomisme de República quan tots sabem que això no es possible.

El que mai ens mereixem, son explicacions indecents.

LA CRUA REALITAT

Poc han tingut que esperar aquells que van donar suport a Pedro Sanchez a canvi de res, aquell President de la Generalitat que diu va veure portes obertes en el discurs del candidat, de fet nomes les devia veure ell i aquells que ja segurament dins la seva mentalitat autonomista somiavenn en tripartits i autonomies disfressades de paraules republicanes.

L’avis d’Abalos dient que el control financer seguirà de moment i el nomenament com a Ministre de Josep Borrell, aquell que volia desinfectar als independentistes son signes prou clars del que veurem. Mentrestant aquí diuen busquem oportunitats i alhora com hem vist quan algú pronuncia la paraula unilateralitat es ràpidament rectificat. Un desgavell que nomes te unes víctimes, la ciutadania catalana.

Això de Pedro Sánchez
per Jordi Cabré,
És impossible no admetre, des de l’independentisme, que cal veure en què es tradueix aquest canvi d’interlocutors a Madrid. A Macià no li van faltar interlocutors, no li va faltar un Pacte de Sant Sebastià, i en canvi nosaltres ens hem trobat un mur. Bé: cal afegir que després les esquerres espanyoles van demostrar els seus límits, allò d’Azaña dient “prefiero a Franco antes que ver descuartizar España”, però com a mínim ja s’havia pogut parlar d’autonomia i de república i de reformes. Això ara l’any 2018, ens ha arribat a posteriori. Veurem què ens du el govern Sánchez. Puix que parla castellà, vejam què diu.

Crec que ens hem de concentrar molt més en què volem nosaltres: el problema no és que ara s’obrin vies de negociació, que ja ho veurem. El problema és que ja abans de l’1 d’octubre hi havia independentistes que ja s’havien rendit d’antuvi. El problema de fons de tot el que vostès veuran aquests dies dins dels partits catalans és la nit del 26 d’octubre, aquella en què el debat era si eleccions o proclamació. Sense jutjar ningú, allí vam comprovar els límits de cadascú i qui partia ja amb una claudicació gratuïta. El temps encara ha de dir si tenien raó els que volien convocar eleccions o bé si la tenia el president Puigdemont quan va decidir proclamar (tot i que en tot cas es va proclamar tard i malament). Fins i tot s’haurien pogut fer ambdues coses, proclamar i tot seguit convocar eleccions refrendàries de la proclamació.

El cas és que aquella nit, i l’endemà, vam veure com les contradiccions i les decisions s’encavalcaven a un pas frenètic i com en bona part, fixem-nos-hi, les posicions enfrontades marcaven el que duraria fins avui en termes de dissensions internes dels partits. Vam veure carnets trencats, tuits enfurismats, crides a la calma, consellers aturant físicament el president, d’altres anunciant la dimissió… Vam veure un dilema ideològic de fons, que encara perdura ara i que marcarà els congressos extraordinaris que es puguin celebrar a curt termini.

El fons i la forma de què hem de fer, i com. I qui té dubtes sincers sobre el com, i qui, en canvi, des del primer moment se’n va fotre de tot. Com si no fos prou seriós, el pols que plantejàvem i que encara plantegem. Com volent confondre el progressisme amb la ingenuïtat. Com si Cambó encara se’n fotés de Macià, des de la vergonyant posició de l’escèptic.

Això de Pedro Sánchez sí que sona, per ara, a ingenuïtat. Tot i això pertoca escoltar i veure, i construir, i refer moltes coses trencades. Pertoca comprovar si Espanya se sap salvar a si mateixa, i també si els catalans estem disposats a negociar demanant perdó. Veurem si sabem fer plantejaments alts per a obtenir contrapartides justes, o bé si ja partirem de la base que hem perdut i que perdrem sempre. Veurem si hem après que la capsa de Pandora oberta aquesta tardor passada ja no es tancarà mai més, i que no s’hi val a sortir de l’armari per a tornar a amagar-s’hi.

No es tracta de ser inflexibles, però sí de ser contundents i de saber què dimonis volem per als anys vinents. Jo vull una Catalunya independent. Però com deia aquell, en una de les millors frases que he llegit en literatura: com que tenia pressa, sabia esperar.

I jo, de pressa, en tinc molta.

LA RODA DEL HAMSTER

Aquest qualificatiu ha estat emprat molts cops per definir un procés que moltes vegades ha semblat donar tombs sobre el mateix eix sense fi.

Ara observo amb molta gent alegria per l’arribada de Pedro Sanchez a la Moncloa. Ho entenc per fer fora als Populars, però caldria que la memòria no fos tant lleugera. Recordo quan Zapatero va obtenir la victòria i tot semblava que per art de màgia es transformava i prenia un aire de modernitat democràtica que va arribar al seu cim amb la promesa d’aprovar l’Estatut que sortis del Parlament català i aquell bon rotllo existent. Els resultats com sempre dicten sentència i no cal recordar com va acabar tot allò i com va funcionar la legislatura amb l’ase dels cops anomenat Catalunya com sempre.

Ara hauriem d’aprendre de les errades i començar a veure els primers passos, si es basem amb els rumors que hem escoltat, veiem que un personatge tant sinistre com xenofob anomenat Borrell, aquell que va comparar el President Torrà amb Le Pen, que volia fumigar als independentistes o que participava amb la Falange a les manifestacions unionistes sona com a Ministre, alhora veiem com la proposta de recuperar l’Estatut del 2010 o part podria ser una cosa a dialogar sense concreció esclar i la negativa a parlar del problema real que es el dret a l’autodeterminació i l’alliberament dels presos polítics una realitat que aviat veurem.

Davant això, alguns ens diuen que el Govern espanyol estarà controlat pels independentistes o no durarà massa, es cert, però també ho es que la visió del socialisme espanyol es aprofitar aquesta oportunitat per agafar aire de cara a una millor perspectiva en unes eleccions generals espanyoles properes i això no li permet fer cap concessió als catalans encara que sigui fum, ja que serà atacada sense pietat per la dreta ultra ara a l’oposició i ja sabem que l’anticatalanisme dona molts vots a l’Estat espanyol. Per tant no espero res que no sigui totalment inocu.

Vist això, la unilateralitat per força i tard o d’hora ha de cobrar vida un altre cop si volem culminar la República i aquest cop amb una societat disposada a defensar-lo i un Govern al seu costat. No espero cap final que no sigui en aquest context.