Arxiu de la categoria: General

COMPRAR EL RELAT

Avui veiem com deixen en llibertat amb càrrecs als detinguts amb delictes de malversació, suborn i desordres públics entre d’altres amb un fil argumental fora de si, i una campanya dirigida per Tacito made in spain.

Acusacions de ser darrera Tsunami Democràtic i de trama per blanquejar capitals i tràfic d’influències per afavorir determinats empresaris, tot provant d’esquitxar el President Puigdemont i així nous arguments per provar de portar-lo davant la justícia espanyola.

Un nou escàndol que ens fa veure que la repressió ha vingut per quedar-se, ja va començar abans del Referèndum, durant el mateix i el cop d’Estat del 155 i ara tres anys després continua sense fre. No es tracta de jutjar el sistema estructural espanyol cada cop, crec que ja hem comprovat que es el mateix que els 40 anys de Dictadura i no canviarà, està massa podrit per fer-ho i evidentment com a mecanisme d’autodefensa farà el que sigui per defensar els seus interessos i en aquest cas la unitat de l’imperi.

Aquesta evidència hauria de provocar un canvi de discurs en el nostre Govern submís i els nostres partits col·laboradors del règim. En primer lloc no donar suport a cap proposta espanyola a Madrid com ja ha passat en diversos moments i ara recentment amb l’Estat d’Alarma, en segon lloc i com sempre he dit si la denúncia i la determinació volen ser creibles la retirada dels nostres representants sense marxa enrere. Pel que fa a Catalunya i donant per fet el mateix objectiu, una unitat en les properes eleccions per damunt partits i ideològies per donar credibilitat a l’objectiu i no com ara, on nomes les paraules que s’emporta el vent poden sonar bé en algun moment però els fets i el partidisme tàctic autonomista acaba sortint amb tota la força per descrèdit del nostre projecte ja votat i congelat en el temps.

Totes les maniobres de cara a la galeria, com el mateix Tsunami, amb un Sit and Talk on nomes hi havia un interlocutor i per tant no tenia cap sentit, com els discursos sobre mandats democràtics que desprès demostren que no pensen respectar ja que la seva petició es una repetició del mateix haurien de ser avortades i que els fets siguin igual al contracte que han establit amb la societat i que no han respectat.

Comprar el relat delirant espanyol i la seva repressió normalitzada evidentment no es la solució.

OPERACIÓ DELIRANT

Aquesta operació que ahir vam viure perseguint persones que fins ara en aquest nivell no havien estat assetjades amb el comandament de Tacito per part de la Guàrdia Civil i un relat comprat pel jutge en forma de desfilada de l’exercit rus per Catalunya per assegurar el resultat del Referèndum es senzillament delirant i em remeto al nom de l’operació, Volhov on la Division Azul va lluitar al costat del nazisme precisament per terres russes a la Segona Guerra Mundial.

Tot plegat, esperpèntic, i amb el missatge clar que la repressió per aixafar el contrari es la recepta espanyola per Catalunya i no s’aturarà. Ara falta veure si els nostres partits segueixen acceptant aquesta agonia venen fum o per fí amb aquests o nous lideratges fan front a tota aquesta guerra independentment dels partits i deixant les promeses buides electorals en un calaix.

Jo per ser feliç vull un canó

Jordi Galves

Ara recorden la batalleta de Volhov, en la vergonyosa campanya de Hitler sobre Rússia, perquè no tenen res més els pobres desgraciats, perquè l’exèrcit espanyol no, que ells no, ells fa segles que no guanyen cap guerra digna d’aquest nom, ni contra cap rival militar honorable, contra cap enemic decent, ni tampoc han defensat cap idea benemèrita des de la guerra del Francès, també anomenada de la independència. L’última bona idea que va defensar Espanya amb les armes fou la independència, ja és curiós. Des de la derrota de l’exèrcit de Napoleó a qui, en realitat, van guanyar anglesos, prussians, russos i austríacs, l’exèrcit espanyol no ha fet altra cosa que exterminar i reprimir la seva pròpia població, no ha fet altra cosa que bombardejar Barcelona, afusellar esclaus cubans, gasejar rifenys indefensos, no ha fet altra cosa que robar gallines, com correspon a una força africanista, és a dir, rapinyaire, mal vestida de vella aristocràcia però que només és colonial, gàngster, pollosa. Pedro J. Ramírez, director d’El Español, organitzà un homenatge a aquest exèrcit que no ens ha salvat del coronavirus i, naturalment, el sarau va acabar transformant-se en el que sempre són aquestes mascarades de la bona societat madrilenya, una botellada, un exercici arbitrari de privilegis, de classisme, d’arrogància, d’afirmació d’una identitat que trontolla, que es va desfent com es desfà l’imperi on no s’hi ponia el sol. Plora, plora, Boabdil, com una dona el que no vas saber defensar com un home. Sempre dibuixen així de mancats els enemics d’Espanya, ja siguin moros o catalans, sempre tenen aquest mateix greu defecte de masculinitat, sempre són molt poc homes. Així que no és estrany que l’hispanista irlandès Ian Gibson digui que, per sentir-se encara més i més espanyol, acostuma a menjar collons de toro, l’angelet.

L’exèrcit espanyol fa segles que no guanya cap guerra digna d’aquest nom, ni contra cap rival militar honorable, contra cap enemic decent

Tornar a la batalleta de Volhov és tornar necessàriament a la trista figura de Dionisio Ridruejo, a l’escriptor falangista que hi va ser, lluitant, però sobretot patint per si aconseguiria provar la seva masculinitat, pel seu físic insignificant, per la minusvàlua del feixisme espanyol en comparació amb l’italià i l’alemany, per mirar d’apaivagar com fos un viu sentiment d’inferioritat, fosc i profund com un pou. Perquè aquest és un dels problemes més greus de l’Espanya de sempre, els falsos valors masculins vinculats a un patriotisme delirant i arnat, la permanent ferida oberta on hi supura una barreja de por, de sang, de merda, un exhibicionisme que hauríem de qualificar de taurí, de teatre tronat, dolent, on el toro no té gairebé mai cap possibilitat d’en sortir-se, on tot és un engany. Són lamentables tots aquests milhomes tan poc humans tan desequilibrats i retrets, tan necessitats d’admiració per continuar vivint. A Volhov, precisament, Dionisio Ridruejo va tenir el buscat bateig de sang que gairebé li costa la pell. A la seva amiga Marichu de la Mora li escriu, el 25 i el 30 d’octubre de 1941, dues cartes que dibuixen aquesta necessitat vital de l’ideari falangista. Un ideari patriòtic on la masculinitat es mesura en termes de temeritat absurda, amb valentia suïcida, on se succeeixen nombroses escenes d’atacs dels soldats espanyols amb la baioneta calada mentre canten a crits el Cara al sol, enfollits com en un deliri: “Lo que aquí mismo han hecho los españoles mal armados, sin defensa antiaérea, casi sin artillería y a razón de uno contra veinte no se podrá contar nunca debidamente. Han sido seis días de combate incesante, informal, en que cada soldado ha sido capitán de sí mismo y cada capitán tirador simple. Nunca, en ninguna guerra, el hombre ha dado tanto de sí (…). Estoy contento, orgulloso y edificado por todo lo que me rodea sea o no inteligente. No sabes qué cosa es un español. Casi hace llorar de entusiasmo y de gratitud”. No, els espanyols no saben fer la guerra, però és igual perquè són massa orgullosos per aprendre’n, estan massa pagats d’ells mateixos, massa preocupats pel seu sentiment d’inferioritat. Estan poc interessats en la batalla i massa pendents de provar-se com a homes, homes mascles de veritat: “arriesgando más de lo debido a la española y a pecho descubierto”. (…) “Nuestra guerra no es a la alemana, inteligente, exacta, fría y ahorradora de vidas (…) me queda la alegría de ver cómo los falangistas —uno por uno— despliegan su calidad generosa y heroica”. I Dionisio Ridruejo era el més il·lustrat, reflexiu i assenyat de tot el grup de la División Azul. Ara, imagineu-vos els altres.

FI DEL MALSON

Ahir un dels pitjors Presidents de la història del Barça per fi va dimitir conjuntament amb la seva Junta. El seu discurs final va anar amb la línia del cinisme que ha caracteritzat el seu mandat.

De fet escoltant el seu relat, es podia pensar que havia estat victima de les circumstàncies i d’alguns elements del club, i que gràcies amb ell i la seva impecable gestió deixava el Barça en el seu millor moment de la historia, esportiva, social i económica.

Res més lluny de la realitat, el club ha quedat en una situació molt delicada econòmicament, en una part no hi ha dubte que la pandèmia en te un percentatge, però no ho es tot, ni tot es pot justificar amb això, les inversions, i la quantitat de fitxatges fallits i directors esportius amb els seus equips, conjuntament amb entrenadors son espectaculars i donen idea de la deriva d’un club en fase perillosa.

Socialment, crec que han traït el que el Barça representa, no han estat a l’alçada. Ara han intentat per tots els mitjans, inclosa denúncies a la Guardia Civil impedir la Moció de Censura, i ridículament han entrat en una espiral de despropòsits per desacreditar 20 mil signatures que mai havien pensat que existirien. Han espiat i desacreditat jugadors per les xarxes, escàndol rere escàndol posant als Jutjats el club diversos cops. Tanmateix per mi la data clau va ser el dia 1 d’Octubre del 2017 quan van acabar jugant el partit corresponent de Lliga alhora que la gent era agredida per les forces policials espanyoles per tot el territori. Un dia on el club no va estar a l’alçada del que pregona el seu lema “més que un club”

Esportivament, i desprès del 2 a 8 europeu i una temporada per oblidar, precedida per altres derrotes històriques sobretot a nivell europeu, una plantilla envellida sense renovar i directors esportius i entrenadors que han acumulat fracàs rere fracàs. El colofó el tracte a Leo Messi aquest estiu i a altres jugadors icones del club, ara amb una renovació a mitges i mals negocis i formes en general.

Economicament, senzillament mirant els fitxatges a l’estiu em pogut veure com la caixa era buida i alguns objectius no s’han pogut assolir per aquest motiu. Si això li sumem el projecte Espai Barça aprovat pels socis i que ara ja ha augmentat les seves quantitats desorbitades, deixa el club conjuntament amb la manca d’ingressos per la pandèmia en situació dolorosa per la propera junta.

En definitiva un llarg malson que el club no es mereixia de cap manera.

TRIST ANIVERSARI

Avui fa 3 anys d’un dia predestinat per qualsevol nació a ser històric i que va acabar d’una manera esperpèntica i donant el simbolisme el seu màxim esplendor, encara que vam aprendre que no hi ha estats simbòlics en aquest món.

Efectivament, tard i malament, en temps de descompte i forçats per les circumstàncies vam poder arribar un dia que ja gaudia d’un precedent el 10 del mateix mes amb una declaració que va ser duta a terme i posteriorment,gairebé a l’instant va ser rectificada deien en benefici del diàleg que encara esperem. Com deia el 27 a la segona oportunitat i quan el 155 estava a punt de fer la seva sortida en forma de cop d’estat institucional a Catalunya, quan totes les temptatives de trobar solucions eren nul·les, de fet mai hi havia hagut cap intenció i més un cop perduda la nostra gran oportunitat per seguir la llei i donar validesa el resultat del referèndum quan tocava. Els dubtes del President de convocar eleccions per evitar el 155 i el cinisme de Rufian i les seves 155 monedes de plata, finalment es van convertir en la declaració més trista que hem conegut mai.

El President ni tant sols va intervenir, cosa ja que denotava que allò no era normal i el format, la manera de presentar-ho i la posterior votació tot va gaudir d’una raresa que no feia donar cap bon presagi. Posteriorment els petits discursos a la balconada interior de Palau ja van fer veure que les cares no eren de moment històric, sinó d’incertesa i de no ser conscients de la transcendencia viscuda. Posteriorment ja vam comprovar que la bandera espanyola es va mantenir al seu lloc i cap decret de posada en marxa de la República va ser signat. El Govern va tornar a casa i la societat catalana amb un pam de nas també.

Un dia de joia es va convertir en un dia molt trist per Catalunya i la culminació d’un somni que de moment no es faria realitat, demostrant que els actors principals van quedar desbordats pels esdeveniments i no van assumir que això anava seriosament fins al final. Quan la guerra partidista i les pors van triomfar, el pensament era trobar una sortida i no l’objectiu sense mirar enrere.

La societat va poder viure amb cruesa com els seus somnis quedaven esmicolats desprès d’haver defensat les urnes davant la barbarie de l’Estat i posteriorment ha vist com l’obediència autonòmica dels nostres partits, la repressió i els intents de devaluació del mandat de l’1 d’Octubre han estat la constant dels tres últims anys.

Trist aniversari.

NO ENS ENGANYEU MÉS

Aquests dies amb les noves mesures per la pandèmia i la situació política amb les eleccions a la cantonada veiem com els enganys i l’opacitat son a l’ordre del dia, i la societat un cop més no es mereix això.

Escoltar el que ara ocupa interinament la Presidència de la Generalitat, francament no es tranquil·litzador. Primer caldria dir que encara esperem una reacció contundent davant la inhabilitació del President Torra, com de fet l’esperavem de la sentència dels nostres presos i senzillament no hi ha estat ni se l’espera. En segon lloc davant les insinuacions de Mitjà sobre la negació a crear un comite d’experts que consensues les mesures a dur a terme, un fet sembla de sentit comú, no ha estat desmentit pel Govern i per tant es inquietant saber amb quin grau de coneixement prenen les mesures i quin caràcter ideològic tenen. La improvisació que molts cops es transmet porta a diferents versions segons el departament que en parla i això no pot fer més que desorientar la població que voldria mesures clares i explicacions lògiques com adults que son.

Si parlem nacionalment,ara ja ens venen que han demanat l’Estat d’Alarma però que aquest cop ells seran (les comunitats) els que estaran al capdavant i per tant en tenen les competències. Cal aclarir que l’Estat ha aprovat ahir aquest Estat i ell ha delegat a les autonomies la seva direcció que es molt diferent, i per tant prou d’enganys. Si dirigeixes el que et deixen dirigir en un moment donat, no en tens el control, ni el tindràs. De fet i en el cas de Madrid ara es veu que el virus enten de territoris, una frase que en el passat Estat d’Alarma va fer fortuna pel seu caràcter esperpèntic i nacionalment cec.

Com escoltavem ahir del President d’Òmnium Jordi Cuixart demanant als dirigents arribar fins les últimes conseqüències i demanant nous lideratges. Una tristesa absoluta per la seva situació i lucidesa total, demanant el fer i no fer veure el que no es fa com ha vingut passant els últims 3 anys amb obediència absoluta a l’Estat, pèrdua de les nostres magres competències i batalletes partidistes per les engrunes autonòmiques tot revestit de República però sense cap intenció d’agafar aquest camí. Evidentment falten nous lideratges ja que els actuals ja han demostrat les seves intencions i des de la presó o l’exili tampoc es pot dirigir amb fiabilitat i coneixement de la realitat actual.

Nomes demanem que ens tracteu com adults i no ens enganyeu més.

SENSE HUMANITAT

Veiem en aquests dies fins quin extrem pot arribar la misèria humana en tots els contexts i com el preu de la vida es tant baix que ja no te cap prioritat. La Pandèmia i les seves derivades ens aboquen a aquesta situació tant negativa.

Veiem com ahir, una diputada de Comú Podem al Congreso que ha superat un cáncer i tornava a la seva feina era aplaudida per tots els diputats en reconeixement del seu patiment, bé, tots no, l’ultra dreta feixista de VOX o bona part del partit Popular es van mantindre impassibles sense cap gest, cosa que fa que la seva deshumanització arribi a graus extrems i els rebaixa com a persones en misèria humana. Una cosa es la ideològia i l’altre la humanitat i veure l’alegria pel patiment dels demes per molt diferents que sigui el seu pensament senzillament es aberrant.

La pandèmia també ens porta a veure com la guerra partidista i la tàctica del poder passa per davant del que seria un control sanitari sense miraments, ho hem escoltat amb paraules d’Oriol Mitjà, que no perquè sigui ell, però recomanar un comite d’experts i unes mesures consesuades per ells a seguir, crec que tothom amb sentit comú ho veuria com el més racional, i senzillament va ser rebutjat amb una guerra que en aquest cas afecta a la vida de les persones i això es molt greu.

De fet aprofitar aquest virus, per completar i intensificar el control de la societat per part dels organs de poder, es molt cru i veiem com això es una realitat que en nom de les mesures pot deixar una societat que en molts casos i llocs començava a despertar i reclamar la seva llibertat i els seus drets en un no res. El sistema evidentment vol una societat adormida i sense llibertat de pensament per damunt de tot i això estava en perill.

La humanitat veiem que es així i malauradament molta gent encara viu en el seu món sense veure la manipulació a que esta sotmesa des de totes bandes en uns sistemes que sempre afavoreixen els de sempre per damunt de la majoria de la societat. Es una revolució pendent on tots som necessaris i evitar que aquests monstres sense humanitat segueixin marcant el rumb.

LA LLENGUA PROPIA

La diputada de Ciudadanos Sonia Sierra aprofitant una interpel·lació al Govern sobre l’us de llengues a TV3, ha titllat el concepte de llengua pròpia com engendre nacionalista.

En diu que tenim al cap que tenim una llengua pròpia que ens dona dret a un país. Alhora fem mal al català ja que volem imposar aquesta llengua que cap país d’Europa ni coneix ni reconeix com a llengua propia del territori. Diu que el Govern no permet el castellà a TV3 ja que no es considera llengua propia i diu qué l’unic concepte valid es el de “lengua vernàculo” que defineix la RAE. Tanmateix denuncia que els catalans sense el català com a llengua materna parlen una llengua impròpia.

La xenofobia i incultura premeditada d’aquests personatges de Ciudadanos els fa dir coses que realment son molt gruixudes sense cap tipus de vergonya, es el que fa per exemple també l’odi o la incultura, dos termes més on Sonia Sierra surt beneficiada.

Un partit que cal recordar va neixer amb l’objectiu d’eliminar una llengua com la catalana en el seu àmbit genui, això ja diu molt d’aquest feixisme desacomplexat que els seus fundadors predicaven, volent acomplir aquest objectiu somiat per Espanya des de 1714 i el Decret de Nova Planta. No saben res de la historia de la nostra llengua i el més cínic la volen capgirar per complet ignorant el seu origen entres els segles VIII i X, acabant sent la llengua propia i d’us del territori català. De fet no fa tants anys que en molt bona part del territori el castellà no era conegut. Una llengua com qualsevol altra i si pròpia i tant o gens imposat com ho pot ser l’alemany a Alemanya, el noruec a Noruega o el castellà a Espanya.

A TV3, com a cadena pública catalana es lògic que una de les funcions es la cura de la nostra llengua, com diu Sierra “vernacula” prové de l’esclau domestic en èpoques molt llunyanes i això es el que considera ella, una llengua d’una colonia no pot estar a l’alçada de la de l’imperi. Pel que fa als catalans que utilitzen el castellà, be donat per la emigració espanyola interessada, i poden ser catalans si així ho senten, però no parlen la llengua pròpia del territori.

Malauradament el seu imperialisme lingüístic no diu res de tots els sectors on el català es minoritari, excepte l’escola. En el món audiovisual crec que l’oferta en castellà vindria a ser del 95% en castellà, i com que el seu objectiu es eliminar-la encara voldria que dins el 5%, el castellà també tingues una quota.

De fet, aquest racisme lingüístic es marca de la casa de Ciudadanos i Sierra hauria de veure que amb el seu nacionalisme espanyol impositiu no aconseguirà el que tot un Estat no ha aconseguit amb més de 300 anys a pesar de la seva lluita per fer-ho.

RESOLUCIÓ TRAPERO

Una sentència judicial absolutoria per un cas que simplement no hi ha cas, no hauria de ser motiu per dir gràcies, ja que normalitzar el que no es normal no pot ser mai bo per una societat que no vol rebaixar els seus drets, i alhora com diu la frase “el mal ja està fet”.

El Major Trapero i la cúpula policial que ha sortit lliure d’aquest vergonyos judici, no fa res més que constatar com es de crua la venjança d’un Estat dictatorial ancorat en un passat fosc del qual no vol sortir. Una repressió des del 2017 amb el cop d’Estat del 155 i que no s’atura amb centenars de victimes més enllà dels presos polítics i que malauradament segueix i seguirà, cal dir que en alguns casos amb conseqüències irreparables.

Dit això, veiem com el corrupte sistema judicial espanyol, concretament Carmen Lamela acusa basat en proves falses de la Guardia Civil i posteriorment la Jutge Espejel absolt per falta de proves, però amb el seu vot particular on encara reclama la sedició per Trapero.

Que passa ara quan com a testimonis Perez de los Cobos o Baena van mentir descaradament contra Trapero i els Mossos en general acusant-los de revolta contra Espanya amb el Major al capdavant quan curiosament van ser els únics que van complir amb les ordres establertes. Es a dir avisar a cada centre però amb la proporcionalitat de no provocar mals més greus com van suposar les carregues incontrolades i salvatges de la policia espanyola contra la ciutadania. Els números també van al seu favor ja que van segrestar més paperetes amb aquest sistema que el violent. Ara haurien de ser acusats de fals testimoni i rellevats dels seus càrrecs per respondre davant un judici que evidentment no veurem mai, ja que tot s’hi val contra Catalunya.

Pel que fa al que em escoltat de la boca del Major i la seva lleialtat a la llei i contra el Procés amb pla inclos per detenir el Govern català si era ordenat, cal dir que un càrrec policial no s’ha de guiar per la seva ideològia particular, que en un judici viciat el context es diferent de la vida real, però també demostra que no tant sols el nostre Govern no tenia intenció d’aplicar el resultat del referèndum, sinò que ni tant sols havien controlat les forces policials per controlar el territori. Les vergonyes a l’aire.

De totes maneres en un context honest per la part política amb la ciutadania i el seu compromís fins al final calia veure quina posició prendria el nostre cos policial, al costat de la ciutadania o en contra.

De totes maneres la gestió dels atemptats amb el Major al capdavant sempre serà un exemple de com pot funcionar un Estat independent.

JUSTICIA A LA CARTA

Un cop més un nou escàndol passa sense cap resposta de la Institució que representa a les persones condemnades i aquest trist fet ja s’ha convertit en la normalitat o com dirian ara la nova normalitat. La relació de Carme Forcadell i la resta de Mesa condemnada ahir no te paraules per definir-la

Efectivament ahir els 4 membres de la Mesa del Parlament en l’anterior legislatura van ser condemnats per desobediència a 20 mesos d’inhabilitació i multa de 30 mil euros, deixant sense efecte els arguments que una Cambra Parlamentaria serveix per poder expressar totes les opinions i donar peu a tots els debats reclamats. De fet sembla una sentència tova i algú encara pot tenir la temptació de trobar adequada la pena quan en realitat tallen la carrera política de 4 persones durant 2 anys i deixen sense efecte la seva funció en qualsevol cambra democràtica. A l’altre costat la Presidenta de la mateixa Mesa compleix 11 anys i mig de presó teòricament pels mateixos delictes i encara anant més enllà els membres no independentistes de la mateixa Mesa ni tant sols son cridats per la Justícia.

Tot un desgavell de grans proporcions i que dona entendre un cop més, que la Dictadura espanyola sabia qui era la seva víctima i amb el seu grau de venjança ha aplicat com a botxí la condemna per la Carme que era Presidenta de la Mesa, però una més de la mateixa, no formava part del Govern i simplement va fer el que qualsevol Mesa de qualsevol Parlament democràtic te l’obligació de fer, donar veu als parlamentaris i acceptar els debats que els mateixos proposin. Un altra cosa es que les Resolucions o lleis aprovades posteriorment puguin ser recorregudes per la justícia, però mai censurar el mateix debat. Dona fe de la perdua gairebé total de sobirania del nostre Parlament i el més trist acceptat per tots.

A Espanya, un Tribunal defineix de que es pot debatre i de que no a la Cambra legislativa i això dona idea de la nul·la separació de poders existent, alhora interpreta la Mesa com un organ censor de la mateixa amb uns atributs que amb Estats democràtics evidentment no existeixen.

La onada de repressió segueix, i el més trist es veure les reaccions del nostre Govern i partits, nomes preocupant per les seves parcel·les de poder autonomista i sense cap intenció de plantar cara o denunciar la situació. En aquest cas la Carme Forcadell ha pagat els plats trencats de tanta tàctica partidista, i això no te perdò.

DOMESTICAR UNA SOCIETAT

He volgut reproduir l’article de Bernat Dedéu sobre les paraules d’Oriol Mitjà i la resposta de Laura Rosel i d’altres sicaris de partits com Sergi Sol com un exemple clar del que volen els nostres partits de nosaltres. Un oblit determinat de tot i una tornada al corral amb la tanca tancada i amb una cosa molt important, com les millors dictadures feixistes o règims comunistes, sense cap mena de retret ni possibilitat d’opinió contrària a les veus dominants, i això senzillament es inadmissible.

Com diu Dedéu, dir que no es pot opinar en contra de per un mitjà pùblic es aberrant, i la societat hauria de reaccionar. Perquè ara a les properes eleccions ja veurem com ens venen mil i una històries que no s’han concretat a la realitat i com en el Referèndum de l’1 O no es tenen ni la més mínima intenció de complir.

Jo si tinc que escollir, i en temes de pandèmia escoltare més un expert com Oriol Mitjà que el polític interessat de torn sense cap coneixement del tema i amb prioritats molt allunyades del mateix. Segur que a la Laura Rosel per exemple, aquesta opinió tampoc li semblaria bé, que hi farem.

Que puc opinar, Laura?

Bernat Dedéu

Divendres passat, Laura Rosel deixondia els oients d’El Matí de Catalunya Ràdio carregant contra sa santedat Oriol Mitjà per les crítiques d’incompetència i de manca de lideratge que l’epidemiòleg nacional havia vessat contra el Govern aquella mateixa setmana. “Prou desconcertant és tot plegat –argumentava Rosel– per haver d’escoltar ara un dels metges de la pandèmia carregant-se la confiança en el Govern, sigui del color que sigui, sigui veritat o no. Ara això no tocava.” Com era d’esperar, molts ciutadans van sorprendre’s del fet que Rosel es disfressés de portaveu del govern (o de periodista en nòmina de dictadura veneçolana) per esmenar un ciutadà d’opinar sobre l’administració que el governa i més encara quan aquest individu resulta ser un reputadíssim científic, escarnint al seu torn la veritat d’aquesta crítica com un afer nimi, sense cap relació amb l’ofici periodístic.

Aquest editorial de la primera dama de la ràdio pública s’hauria d’estudiar a les escoles de periodisme i també de filosofia de la tribu. Primer, pel fet que Rosel s’animés a trencar el sagrat principi de no-contradicció discursiva (a saber, per opinar que Mitjà no havia d’opinar!), però sobretot per l’argumentació altament insultant d’aquest nou ara-no-toca. Per Rosel, “la gent del carrer (ecs) no té ni idea de si Mitjà té raó o no, o si el Govern ho fa millor o pitjor. Només sap que porta un any molt complicat, amb tot de cap per avall.” És a dir, que segons l’ètica periodística roseliana els ciutadans no només viuen ben jolius en el món de la ignorància, sinó que aquest fet (que siguin feliçment idiotes respecte la pandèmia,) fa que al seu torn també els suï la pastanaga si el que diu Mitjà és cert o no. Com que no sabem si sabem o no, al capdavall, això de la veritat doncs tant li fot. Visca!

Paral·lelament, Rosel comprava un dels arguments sagrats del processime segons el qual si els governants les passen putes (en el cas dels presos polítics, degut a la repressió inqüestionablement arbitrària de la presó i de l’exili), això els eximeix de qualsevol crítica. És a dir que, en paraules de la periodista, si hom ha sofert els efectes de la Covid “en molts casos amb familiars morts, molts altres sense feina o amb un ERTO” doncs ja prou desconcertant és tot plegat com perquè a sobre vingui el mestretites de torn i et critiqui. Això de la Laura, en definitiva, no és nou, i només representa la continuació lògica d’una dècada nauseabunda en la qual tant periodistes com ciutadans han comprat la tesi segons la qual la repressió espanyola t’eximeix de qualsevol esmena. Amb la Covid i Mitjà, divendres passat tothom piulava indignat, inconscient que la criatura ja fa temps que camina torta.

De fet, aquesta setmana servidora s’ho passava pipa veient com els mateixos opinadors i plomaires que han contribuït a fer de Catalunya Ràdio i TV3 el Pravda del processisme ara descobrien de cop i volta que a la nostra impol·luta televisió s’aposta per la manca de visió crítica, per la negació de qualsevol responsabilitat governamental en la gestió, i per un periodisme al qual tant li fot la veritat, car així és la vida, rei meu, com que la gent del carrer és subnormal profunda, doncs deixem fer a l’oligarquia i ja opinarem quan ho manin. Doncs bé, aquí no hi hem arribat per art de màgia, ni perquè la Rosel tingui ganes de fer de tieta pujolista i recordar-nos quan toca i no toca opinar (que també, pobrissoneta meva); som de ple en el fang perquè fa massa temps que els caps de premsa dels nostres màrtirs juguen a fer de directors de ràdio i de tele publica mentre tothom fa que mira cap a una altra banda.

Rosel comprava un dels arguments sagrats del processime segons el qual si els governants les passen putes, això els eximeix de qualsevol crítica

Rosel només és una peça més de l’engranatge d’uns partits que fa dos lustres que no paren de posar-se a la boca la llibertat de la ciutadania i la desvetllada opinió com a pilars de la república dels somriures mentre no tenen cap mena de contemplació en vetar qualsevol veu que, ai las, resulti dissident amb els pilars del processisme. Ara us molesta la censura o que no toqui opinar, conciutadans? Doncs em sap molt de greu, estimadíssims, però feu una mica tard i, en aquests aspectes, adonar-se’n a misses dites té conseqüències ben fumudes. Heu permès massa telenotícies d’el món ens mira, manta reportatges sobre la bondat immensa dels presos màrtirs, i una tasseta de Rahola a cada tarda i després de sopar. Doncs ara, només faltaria, fins i tot la Rosel té esma de dir-li a Sant Oriol que calli! Què esperàveu, lectors desvetllats? Cada societat, mal que us pesi, té allò que mereix.

En aquest sentit, és igualment cínic el comunicat de premsa que els treballadors de Catalunya Ràdio han publicat com a reacció al missal de Rosel i en el qual diuen apostar per uns mitjans no exempts de crítica. Aquests són els mateixos treballadors que (amb honrosíssimes excepcions com la de l’admirable Òscar Fernàndez a la ràdio i Lídia Heredia a la televisió) han deixat que els sicaris dels partits processistes campin lliures per les redaccions. Més valentia, estimats companys, i menys comunicats amb paraules agradoses al timpà, que si no duguéssiu tants anys abaixant el cap les coses haurien anat d’una altra manera. I tu, Laura, deixa que la nostra diva pandèmica opini el que vulgui. Que, al capdavall, per dir que la Vergés és una incompetent o que el Govern d’en Torra fa la sesta tampoc fa falta haver descobert la penicil·lina ni haver viatjat gaire pel món…

O tampoc toca dir això, avui diumenge, estimada Laura?