Arxiu de la categoria: General

LA CONSCIÈNCIA DEL MINISTRE DASTIS

El ministre d’exteriors espanyol, ha tornat a desenvolupar el seu cinisme pel món. Aquest cop en una Televisió alemanya, on ha tornat a negar la violència de l’1 d’octubre defensant la proporcionalitat de les forces policials davant l’astorament del periodista. Mesquinesa i cinisme es barregen en aquest personatge.

El mateix que dies enrere va afirmar que a les escoles catalanes no s’ensenyava el castellà, i si altres idiomes. El mateix que a la BBC i davant les imatges de la violència brutal enregistrades pel mateix mitjà, negava la veracitat d’aquestes, ara ho torna a fer parlant de simplement 4 persones hospitalitzades, defensant per exemple les imatges d’una dona de 70 anys tirada al terra amb el canell trencat simplement per impedir les actuacions policials i ho qualifica d’accident, defensant la proporcionalitat de la policia i la falsedat de molts vídeos que han aparegut pels mitjans davant l’estupefacció del presentador que finalment li diu que nomes l’han enviat pel món a explicar que tot va anar bé aquell dia 1 d’octubre a Catalunya.

Realment, indignació i rabia davant personatges com aquests que abusant dels seus càrrecs polítics legitimen la violència desmesurada i pràctiques policials que en qualsevol democràcia normals serien censurades i inimaginables. Per si no fos poc quan la realitat en forma d’imatges i visionades per tot el món expliquen la realitat i cruesa dels fets. Unes forces policials aplicant la força desmesurada contra població indefensa que simplement anava a exercir el seu dret a vot, sense importar si son joves, grans o invàlids, i això es obviat per intentar vendre una realitat paral·lela que a Espanya amb l’ajuda dels mitjans es el discurs oficial, però que el món evidentment no compra, simplement es ridícul i tendenciós.

De fet aquest ministre no l’importa que diu, quan ens diu que le castellà no s’ensenya a les escoles catalanes o que la violència d’unes imatges es falsa, ens dona idea que demà ens pot dir que els catalans portem cua i banyes sense rubor. La mentida i manipulació sense escrúpols no hauria de ser legitima. Nomes ho pot ser amb un Estat amb la democràcia malalta com Espanya i on el tot s’hi val es a l’ordre del dia.

No oblidarem mai l’1 d’octubre i espero que en un raconet de la seva consciència hi hagi una mica de penediment.

30 DIES SENSE ELS JORDIS

Avui fa 30 dies que dos persones innocents i líders de la societat cívil catalana son empresonats a Madrid. Simplement per defensar unes idees i un projecte per Catalunya de manera pacífica i democràtica. No els oblidem, i la situació no pot ser normal sense ells en llibertat, igual que els Consellers del nostre Govern.

Continuarem mobilitzats amb les mateixes pautes i esperances, sense que ens cansem de reclamar que els volem altre cop entre nosaltres.

ESTAVEM PREPARATS?

Les últimes hores sentim declaracions de diversos actors independentistes en el sentit de que no estavem preparats per implementar la República o fins hi tot en Joan Tardà ens diu que no som una majoria social que vulgui la independència o Anna Simó que diu que no hi haurà unilateralitat en la propera legislatura.

Primer de tot cal dir i matisar totes aquestes declaracions. El Govern i mitjans espanyols aprofiten per treure de context alguna declaració desafortunada i amplificar-la amb els seus medis precisament per intentar desmobilitzar el que saben una majoria independentista que els portaria en un cul de sac.

Aquestes eleccions amb l’aval darrera de la Unió Europea pot ser una arma que es giri en contra, han de pensar que una victòria independentista més clara que ara amb el 50% de vots superats amb conjunt o llistes separades serà difícil de poder frenar amb arguments coherents i democràtics. La qüestió que hem de saber es la majoria per fer que. La gran pregunta. La que crec exigeix la gent al carrer es restituir un Govern legitim, ara mig a la presó i mig a l’exili i seguir el full de ruta amb tots els matisos que es vulguin i diàleg que calgui, però sense passos enrere, no es unilateral, es avalat per la població, en definitiva la que dona i treu raons en una democràcia.

Tanmateix, les grans mobilitzacions, ja hem vist molt superiors en nombre, fins hi tot en època de mobilització unionista, la majoria al Parlament el 27 S, i la victòria clara en un referèndum sota la repressió policial per un 90 % desmenteixen a Tardà. Sobre el tema d’estar preparats o no, crec que l’autocritica sempre es bona, però per totes les parts, no nomes una i l’altra que segueixi venen una realitat paral·lela. Els nostres representants amb encerts i errades van arribar fins al final amb un Referèndum i una declaració més o menys galdosa. En un context democràtic normal. La mateixa tarda, els primers decrets repúblicans s’haguessin signat, els mossos es desplegarien per controlar el territori i la negociació amb Espanya i internacionalment es posaria en marxa per engegar el nou país, que lògicament no es d’avui per demà. Ara bé, en un context de repressió absoluta i anunci de gran violència contra la població i els seus representants com ja estavem veient, aquest no preparats ja es de responsabilitat compartida i això s’ha d’explicar.

En definitiva, assumim errades, però posem les coses en context, exigim aquest “per fer que” el més ràpidament possible i emplenem les urnes el 21 de desembre amb compromisos clars.

MENTALITAT EN MODE REPÚBLICA

Sentiem ahir com diversos actors ens diuen que no estavem preparats desprès de la Declaració de la República, i per l’altre costat escoltem que ja veurem si es segueix aplicant l’article 155 amb una victòria independentista. Al mateix temps la mentida i la manipulació segueix a l’ordre del dia contra Catalunya i la repressió a tots nivells segueix, com diu molt bé en Roger Castellanos, no podem tornar a una mentalitat autonomista o de zona gris que ens enfonsaria definitivament. Cal no perdre la mentalitat i el marc mental de República, i a partir d’aquí pensar els següents passos.

Instal•lar-nos a la ‘zona gris’ o defensar la República

per Roger Castellanos
La repressió espanyola ens vol instal•lar a la zona gris, «en aquesta zona d’ambigüitat que irradia dels règims fundats en el terror i la submissió» (Primo Levi). I, en certa mesura, la nostra realitat s’ha començat a tenyir de gris. Per adonar-nos-en, tan sols cal que pensem en tot allò que uns mesos ençà (i qui diu uns mesos, diu unes setmanes, uns dies) ens escandalitzava o, fins i tot, només formava part (aparentment) de les elucubracions més fantasioses i exagerades del que podria arribar a passar. Recordeu la ràbia i la indignació que vam sentir aleshores; ja fos després de la primera sentència del Tribunal Constitucional, de la primera detenció de càrrecs públics, del primer escorcoll a una impremta, etc. Adonem-nos de com certes accions repressives s’han anat tornant “normals” i s’han empetitit en relació amb les que han vingut després.

La normalització de la repressió com quelcom quotidià, que potser sí que ens impressiona i ens atemoreix, però que ja no ens sorprèn (en el sentit que deixa de ser imprevisible), significa un símptoma clar que ens estem instal•lant a la zona gris. Ara bé, es fa difícil assenyalar un punt d’inflexió que marqués el començament de tanta grisor, avesats com estem al menyspreu i a la humiliació constant per part del règim. L’atac contra el sistema d’immersió lingüística, les falsedats sobre l’escola catalana, la catalanofòbia, la suspensió sistemàtica de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, etc., han marcat la política catalana autonòmica des del 1978, intensificant-se a mesura que avançava el moviment independentista.

Podríem dir que els partits del règim (PP, PSOE, Ciutadans) han anat cultivant aquesta grisor entre la societat espanyola, tot preparant-la per a una futura escalada de repressió contra el poble català. Però quan parlem de grisor, no ens referim precisament a la “matèria gris”, tot el contrari: es tracta d’una campanya esterilitzadora de consciències, lumpenitzadora i fonamentada en la fal•làcia etnicista. Aquests mateixos partits a Catalunya, han centrat tots els seus esforços a dividir la societat catalana, justament, reblant la falsa constatació que la societat catalana està dividida. La mitologia de la persecució del castellà, de l’adoctrinament a les aules o de la fractura social que implica l’independentisme, a còpia de repetició i dramatització, ha anat escampant aquesta grisorque d’alguna manera deshumanitza els milions de persones que lluiten per la independència. Nazis, ovelletes, suprematistes… N’hem sentit de tots colors.

Així doncs, si bé no podem identificar un moment concret “d’implementació” de la zona gris, podem evidenciar un llarg procés d’acumulació que ha anat normalitzant progressivament l’acció repressiva contra l’independentisme, tant entre els seus partidaris, com entre els seus detractors. D’altra banda, aquesta normalització ha anat generant un clima d’impunitat que ha anat derivant en la radicalització d’aquells sectors minoritaris de la societat que, partint d’una discrepància prèvia amb la majoria democràtica, han passat a canalitzar la seva impotència a través d’agressions físiques (rodes punxades a diverses poblacions, violència contra periodistes i manifestants, etc.) i verbals (“Puigdemont a la prisión”, insults als representants polítics i als serveis públics, etc.), veient-se emparats per la violència de l’Estat.

Perquè, certament, després de la barbàrie que vam viure des de l’1 d’octubre, passant per la vulneració de drets humans fonamentals com la llibertat d’expressió, de reunió o de premsa, fins a les detencions dels Jordis i de mig govern de la Generalitat, així com de l’exili de l’altra meitat, l’estat d’excepció s’ha anat transformant en estat de setge i, gradualment, hem anat assumint la repressió com una dimensió més de les nostres vides. Per això, podríem arribar a qualificar d’ingenu aquell qui se sobti amb la denúncia policial contra El Jueves, amb la detenció de dues persones de Lleida que van advertir de la presència de policia infiltrada, a través de les xarxes socials, o bé amb la denúncia contra mestres per haver volgut debatre amb els estudiants l’actualitat política. Tot això no ens deixa d’indignar, però ja no ens agafa del tot per sorpresa.

D’aquesta manera, tota indiferència o ambigüitat respecte de la repressió significa instal•lar-se a la zona gris i, el que és pitjor, estendre-la. Per tant, en primer lloc, cal delimitar un cordó sanitari estricte entre allò que és acceptable i allò que no, des d’un punt de vista democràtic. Tota forma de repressió, doncs, cal denunciar-la públicament i enèrgica, situant-la en un marc global d’agressió autoritària del Regne d’Espanya contra la República Catalana. No poden haver matisos, ni toleràncies, ni vacil•lacions davant de la repressió. En canvi, sí que cal generar anticossos; és a dir, defenses que ens permetin superar la victimització; i, això, requereix no quedar-nos en la lluita antirepressiva, sinó passar a un pla de defensa activa i pacífica (com no podria ser d’altra manera) de la nostra República, tal com es va fer l’1 d’octubre, defensant les urnes i els col•legis electorals; tal com es va fer el 8 de novembre, controlant el territori i els passos fronterers, per l’acció sobirana del poble organitzat. I, sens dubte, també en va ser un exemple la gran manifestació de l’11 de novembre: llibertat presos polítics, som República.

ELS CLICKS I LA SOLUCIÓ NO INDEPENDENTISTA

Aquest cap de setmana hem viscut un altre demostració de la força de la gent en forma de gran manifestació, organitzada en un temps record i on la emotivitat pels presos polítics i les imatges impactants van tornar a dir al món que estem vius i sabem el que volem per damunt d’organitzacions i partits polítics.

De totes maneres, dues imatges també em criden l’atenció. A L’exposició de clicks de playmobil d’Amposta, un diorama amb la representació d’una manifestació demanant llibertat pels presos polítics va crear tanta polèmica que finalment l’organització la va retirar. Realment aquest intent ridícul i barroer d’amagar la realitat i presentar una de paral·lela com a valida, arribant fins aquests nivells de manca de democràcia i manipulació a la societat que no ens porta res de bo, i sobretot critica a l’organització per cedir a un xantatge ridícul per unes imatges com moltes altres reals i que no ha de fer por ensenyar. Desprès ens acusen d’adoctrinament, i veiem ben clar com un es oficial i amb tot el suport i altre es atacat sense pietat pels sistema.

Les declaracions del President Puigdemont, dient que una solució diferent a la independència seria possible en un diàleg amb l’Estat, no les trobo encertades, es presenta la pregunta com independència o mort, i crec que aquests termes no son correctes. Aquesta reclamació l’ha demanada el poble i ja estat validada en referèndum, en eleccions en forma de programa electoral i al carrer durant els últims 7 anys fins arribar a la Declaració al Parlament, ara no es pot pactar altra cosa que no sigui això, seria un frau a la ciutadania que no ens mereixem.

Tanmateix, un cop passat el proper divendres on s’han de presentar les llistes electorals i el fil d’esperança de la llista unitària arribi al final del seu recorregut, els partits independentistes ens han d’explicar que participant en aquestes eleccions il·legitimes simplement son per validar altre cop el referèndum aquest cop amb uns comicis amb totes les garanties i que es restituira el Govern legitim i es seguirà a partir on ho vam deixar abans del Cop d’Estat estatal sense embuts. Altra cosa seria validar el 155 i començar un periode il·legal autonòmic que evidentment seria un frau a la societat catalana.

En definitiva, la gent va tornar a demostrar que esta per damunt del seus representants i ara espera d’aquests la mateixa fidelitat.

EL VERÍ DE JUNCKER

Aquest gran doctor Honoris Causa per la Universitat de Salamanca, anava dir gran demócrata, però no seria el cas. Ens adverteix que els nacionalismes son un verí que impedeixen que Europa treballi de manera conjunta, no tenim dret a desfer el nivell nacional, ja que aniriem a la deriva i a Europa s’ha de respectar el regne de la llei.

Ahir amb les declaracions de Carme Forcadell i els membres de la Mesa vam tornar a veure com es jutja per intencions i idees i les mesures cautelars van en funció d’això i no dels fets, cosa que hauria de ser bàsica en qualsevol procés judicial. La presidenta del Parlament Presó preventiva i 150 mil euros de fiança i la resta 25 mil i una setmana per abonar-ho, tanmateix en Nuet per haver votat no a les decisions que es jutjaven de la Mesa llibertat sense fiança. Un desgavell de grans proporcions que simplement buscava la humiliació a la segona autoritat del país que havia de renunciar a la seva funció, que es permetre els debats al Parlament, alhora no permetent el mateix termini que a la resta es clarament pervers i amb la sort de veure com funciona la justícia a Bélgica i evitar les imatges que buscaven amb el furgó policial i l’exposició pública. Alhora i tal com van fer amb els consellers la declaració d’amor a la Constitució podia fer les penes més lleus, donant a entendre que no es jutgen els fets, sinó les intencionalitats. Res a veure amb una democràcia normal.

Per Juncker això deu ser normal, i tots els ciutadans europeus per cert s’han de guardar els seus drets fonamentals al calaix i obeir cegament el que un Estat amb deriva autoritaria li be de gust. Combatent un problema polític amb la violència de la força i l’acció judicial. Un gran exemple pel món. Crec que Catalunya mai ha dit que no te vocació de formar part de la Unió i aportar en el conjunt, alhora el dret a dividir un territori el te la mateixa societat i no les preferències del President de la Comissió Europea, no es cap deriva, es simplement democràcia i respecte per la gent. Pel que fa a la llei, i com sempre he dit, aquesta no es fixa, es al servei de la societat que regeix i s’ha de modificar les vegades que faci falta per donar el protagonisme al seu destinatari.

No reconèixer això, es presentar un projecte de la Unió Europea, autoritari, allunyat de la gent i de la democràcia. Una Europa de la que no en vull formar part.

REPÚBLICA O AUTONOMIA INTERVINGUDA

Ahir es va demostrar a l’Aturada de país convocada a Catalunya com la societat catalana te una força que cap Tribunal pot aturar. El control del territori per part dels cdr amb talls a les principals vies de comunicació per carretera i tren posen un nou capítol en la lluita per la llibertat.

Ningú pot donar per normal una situació, on hi ha en aquests moments deu presos polítics a la presó pel delicte de defensar i aplicar el programa que la ciutadania els ha validat amb el seu vot. Mig Govern legítim a la presó, l’altre part amb el President a l’exili. Les institucions intervingudes des de tots els costats i barra lliure al feixisme pels carrers i en forma policial. Repressió sense límits i la democràcia arraconada en un calaix en nom de la llei i la Constitució amagant la vertadera intenció, acabar amb Catalunya per la via de la imposició i la força com es l’objectiu de Castella fa més de 300 anys.

Les accions d’ahir donen un avís clar que el control del territori no el prodran assolir i que les grans manifestacions com la que hi haurà dissabte, o les constants mobilitzacions al carrer per protestar i exigir la defensa dels nostres drets, es poden combinar amb aquest altre tipus on el somriure deixarà pas a posicions de força que no vol dir de violència, per aturar el que no es pot permetre sota cap concepte.

En aquest context, el 21 de desembre esdevé un objectiu a l’horitzó. Desprès del fiasco de la llista unitària per defensar la República, demostrant que hi ha partits que posen davant aquest i no el país, fins hi tot en moments d’emergència nacional com els que vivim, espero que la gent tinguem memòria. Aleshores jo demanaria diversos punts en comú en els programas dels tres partits i un de molt clar es la restitució del Govern legítim de Catalunya amb el seu President al capdavant i la Mesa del Parlament actual guanyi qui guanyi de les forces independentistes, i que ningú se li passi pel cap aprofitar la victòria per començar una legislatura nova amb actors nous per fer qui sap que.

Ara toca demostrar que aquesta pausa provocada per la imposició espanyola, no l’acceptem i per tant hem de retornar al punt inicial i seguir amb el full de ruta ja declarat, esperant la resposta internacional i preparats per defensar la nostre jove República. Crec que ara no toca tornar a l’autonomia, al peix al cove i deixar la societat catalana que s’ha mobilitzat durant 7 anys en fals i enganyada.

Cal triar, i jo trio República.

DECEPCIÓ PARTIDISTA

Avui s’acaba el termini per presentar coalicions a les Eleccions catalanes del 21 de desembre, i si no hi ha un canvi d’última hora, tot sembla indicar que no hi haurà llista unitària i per tant perdrem una nova oportunitat que difícilment te una explicació per la ciutadania i si la te en clau partidista, aquella que tant ens perjudica en aquest procés cap a la República.

Efectivament, sembla que PDCAT ja ha donat llum verda a una llista unitaria amb el President Puigdemont al capdavant, la CUP ha registrat una llista blanca per donar temps a decidir el proper cap de setmana l’opció conjunta, amb factors dins seu apostant per aquesta via, no hi ha dubte un gran pas endavant i finalment el tercer actor, Esquerra que com altres cops sembla descartar aquesta opció amb excuses tipus, hi hem de ser tots o així podrem constatar els nostres matisos, com deia ahir el seu portaveu. Aqui no hi ha dubte que Entitats, independents i part de Podem podrien posar la cirereta al pastís.

Una nova decepció, sobretot amb els republicans que un cop més i veient les enquestes que els somriuen, prefereixen una victòria de partit del tot estèril a una tàctica de país amb els partits completament secundàris. Una errada monumental i que hauria de fer reflexionar a molta part de la ciutadania.

No hem arribat fins aquí, recordo amb un cop d’Estat a Catalunya, amb el 155 i les institucions intervingudes, un Govern legítim, mig a la presó i mig a l’exili, violència sense precedents el dia 1 d’octubre amb un referèndum guanyat clarament i una declaració al Parlament per iniciar la República per posar ara els partits davant l’objectiu.

Aqueste eleccions son il·legitimes, ja que no son convocades per la part catalana, però també son una oportunitat per fer-les servir com aquell referèndum acordat que sempre ens han rebutjat, per una part els defensors de la República, on es tracta de complir aquest mandat, demanar la llibertat dels presos polítics i demanar la retirada d’aquest cop d’Estat institucional, poca cosa més i per l’altre els defensors del 155 i la unitat d’Espanya. Es prou simple.

El caràcter simbòlic i la potencia d’aquesta força conjunta per damunt de qualsevol sigla es enorme, i ara Esquerra ens diu que no podria defensar els matisos. Que pensen parlar sobre l’atur, els hospitals o les carreteres com unes eleccions autonòmiques normals. Es força depriment aquesta visió que al carrer no es dona entre tot l’independentisme.

No volem recuperar les institucions i seguir amb l’autonomisme, volem iniciar el procés constituent de la nova República com la població ja ha validat. Tenim un president i un Govern legítim que haurien d’anar als primers llocs d’aquesta gran llista i culminar la tasca iniciada i escapçada pel Govern espanyol.

Per la meva part, tot el suport al President i Govern legitim que comptarà amb el meu vot de país i no de partit.

LA JUSTÍCIA NORMAL

La decisió de la justícia belga per l’ordre de detenció i retorn a Espanya que ha lliurat la Fiscalia espanyola, ha servit per comprovar com funciona una justícia independent, responsable i sobretot el que se li suposa, justa en un lloc o en d’altres i el President Puigdemont i la resta de Govern legitim català en son un bon exemple.

Declaració a tots els encausats, trasllats amb cotxes normals i lluny de les imatges dels mitjans, res de manilles per no haver cap perill i finalment posada en llibertat condicional, alhora que segueix els tràmits judicials i s’arriba a unes conclusions. Res a dir, a l’altre costat ja veiem com l’escarni públic interessat es a l’ordre del dia, com els passos son coneguts abans per la premsa que pels interessats, per no parlar de les irregularitats en el procediment, com la citació 24 hores abans, les declaracions express i finalment la presó preventiva sense risc de fuga i condemna per motius polítics entre moltes altres coses.

Tot un avís per navegants, ja hem vist les reaccions de diferents dirigents espanyols demanant justícia, la seva esclar i amb una vocació hooligan d’un Estat que ha perdut legitimitat democràtica a cada pas, i que ha fet de la no divisió de poders el seu lema.

Ara veiem com cada cop més veus dins Europa questionen la manera de fer espanyola i com tracta el tema català amb la violència i la justícia amiga com a eines que substitueixen la política i el diàleg com hauria de ser. Ara es demostra si es que calia que la presó preventiva pels Jordis i pels nostres representants i Govern son simplement una venjança sense cap base juridica, un nyap de grans dimensions ja decidit als despatxos i no als Tribunals. Belgica ha actuat amb normalitat i estic convençut que veient el futur que els esperaria als encausats en terres espanyoles i un judici que ja deu tenir redactada la sentència, denegara la sol·licitud d’extradició. Una bona victòria que permetrà al President poder fer la campanya electoral a distància i el Govern prendre decisions, que per això te tota la legitimitat que cap 155 d’un Estat amb tics autoritaris del passat i tres partits que segueixen ancorats amb les receptes de l’antic règim sense remei.