Arxiu de la categoria: General

LA LEGITIMITAT DE LES URNES

Ahir ens deia l’informe dels lletrats sobre la investidura del President Puigdemont a distància conclouen que el reglament no ho permet. Al mateix temps el President espanyol diu amb contundència que el 155 seguirà per responsabilitat si es va per aquesta via. Al mateix temps els mitjans i opinadors al servei de l’autonomisme i servilisme intensifiquen la campanya per ridiculitzar aquesta via i inventar mil i una traves legals.

Per part dels lletrats obviar la immunitat i la inviolabilitat dels diputats es greu. Tanmateix es més greu que s’amenaci amb la no retirada del 155 si simplement es fa cas als resultats del 21 D i es respecta la voluntat popular i democràtica. Pel que fa les traves legals, comencen a fer forat moltes opinions contraries d’experts juristes que son obviades i mil i un exemples al llarg de la història que desmenteixen la propaganda abocada en sentit contrari.

Crec que per damunt de tot, lleis i normes incloses, en una democràcia hi ha una cosa sagrada, complir la voluntat popular expressada a les urnes, i aquesta ha donat majoria al bloc independentista, i amb victòria pel partit del President Puigdemont. Això hauria de fer possible en una societat democratica vencer qualsevol obstacle legal per fer-ho possible. Qui no entén això simplement fa un flac favor a la democràcia i un interes en menysprear la mateixa societat que es representa.

Per altra banda, i pels exemples que hem conegut pel món, i a l’Estat espanyol també, com el de l’Alicia Sanchez Camacho votant telematicament al Congreso de los Diputados pel seu accident, deixen veure que els arguments no son jurídics, sinó polítics, i cal denunciar-ho. Els drets a exercir la representitivitat atorgada per l’electorat es sagrada i s’ha de protegir de les mil i una formes possibles.

La societat catalana, amb els seus representants, te una nova oportunitat de plantar cara a la unilateralitat en forma de cop d’Estat del 155 i desprès de guanyar unes eleccions amb tot en contra, ara tornar a ratificar el President legítim de Catalunya, exiliat precisament per la falta de garanties de respecte als drets fonamentals que viu l’Estat espanyol.

La legitimitat de les urnes s’ha de protegir, i ara tenim una gran oportunitat per recuperar la dignitat.

UN DEMOCRÀCIA MATRIX

Tots hem escoltat molts cops l’argumentari de Arrimadas,Rivera, Albiol, Soraya Saenz de Santamaria i dirigents Populars i Socialistes diversos com van repetint un argumentari del que destaca que Puigdemont vive en Matrix o la República Matrix per ridiculitzar i menysprear una realitat que no poden suportar.

Efectivament, una tàctica que l’Estat amb tots el seu poder ha intentat des del minut zero i molt més quan el procés ha anat cremant etapes i expandint la seva realitat fora de les nostres fronteres. Un relat paralel que pretén obviar una realitat i construir un altra que nega l’anterior amb el nom de Matrix com exemple perfecte.

Seguint amb aquesta estratègia, podriem afirmar que si una cosa hem aprés molt bé en tots aquests anys i que ha surat per damunt del mar, es que el que molts pensaven com un Estat democràtic modèlic, s’ha convertit o s’ha descobert que senzillament era una democràcia matrix.

Un Estat on tot gira per una màxima que es “la unidad del Estado” i on clarament la Constitució esta feta per mantenir-la tal com està amb una molt difícil reforma i amb tuf a l’àntic règim. Un Estat on les lleis es poden aplicar o no depenen de les circusmstàncies o interessos i on els processos judicials tampoc son garantia de justicia. Un Estat on s’han pogut crear grups de terrorisme d’Estat sense depurar responsabilitats, on el diner públic serveis a les clavegueres de l’Estat per perseguir idees i persones amb unes finalitats i interessos concrets sense cap responsabilitat, on la corrupció es el pa nostre de cada dia, i la protecció entre partits, justícia i lobbys de poder es màxima, on el cap d’Estat pot prendre partit contra una part dels seus teorics subdits i on uns salvatges vestits de policia poden donar manega ampla a la violència amb condecoracions incloses. Un Estat on els reptes polítics es solucionen amb la justícia i amb la negació política.

En definitiva i el més important, un Estat on la democràcia es de fireta, ja que les lleis, la justícia i tot l’aparell de poder es el més important, i la gent, la societat es el darrer de la filera i sense drets tant bàsic com el poder de decidir el seu futur o els problemes que els envolten com a protagonistes que haurien de ser.

Una democràcia matrix, que ja no ens representa i que no hauria de ser el pal de paller de les nostres decisions futures.

ELS MORTS VIVENTS

Quan el portaveu popular al Congreso de Madrid pot titllar al President de Catalunya de Zombi i no passa res, significa que la democràcia no esta a l’alçada i que el tot s’hi val està ben instaurat en el territori.

Amb l’excusa de la posada en marxa del 155 saltant la mateixa Constitució, no tant sols han dissol Parlaments escollits pel poble, han validat uns salvatges vestits de policia com herois per haver utilitzat la violència contra la població civil, apart han donat cobertura i manega ampla al feixisme als nostres carrers. En tenim molts exemples, i amb una raó de pes, el mateix sistema s’ha encarregat aquests 40 anys de protegir-los i evitar cap condemna.

Quan ens diuen que la Constitució va ser feta sota soroll de sabres, es cert. Feta per arribar allà on ara hem arribat amb el conflicte polític a Catalunya. Com diu en Jordi Creus, odi i ignorància al servei d’una causa amb blanc i negre.

Odi i ignorància
Jordi Creus |
Sabeu que a València es fa una cavalcada en què els protagonistes no són els Reis Mags, sinó les Magues? Sabeu que el nom de cada una d’aquestes dones és el de Fraternitat, Llibertat i Igualtat? Sabeu la Societat Coral el Micalet fa tres anys que organitza aquesta activitat amb l’objectiu de recuperar la Festa de la Infantesa, que va tenir lloc l’any 1937, quan València era la capital de la República i els seus carrers eren plens de nens i nenes evacuats a causa de la guerra? Nens i nenes que ho havien perdut quasi tot. De fet, només els quedava el somriure que els arrencaven les tres Magues.

Doncs bé, aquesta cavalcada, que va tenir lloc a finals de la setmana passada, va haver de transcórrer enmig de les protestes de l’extrema dreta, que s’havia convocat per protestar contra un acte que ells veien en favor de la independència de Catalunya (sic). Odi i ignorància a parts iguals, el còctel idoni perquè arreli una ideologia tan perversa com el feixisme. Odi contra la diferència, contra les dones que ocupaven el lloc que ells creuen reservat als homes, contra una festa que ensumaven (tot i que no fos així) com a independentista. Odi, en definitiva, contra la democràcia.

Odi i ignorància per polititzar i odiar la seva pròpia llengua. Per xiular el cant de la Muixeranga en confondre’l amb Els Segadors, segons ells una melodia prohibida. Per vomitar amenaces de mort contra els xiquets i xiquetes que pujaven les torres de la Muixeranga. Per desitjar-los que caiguessin, pensant que estaven fent castells, com els catalans del Principat. Per cantar el Cara al sol a un pam de la policia, que en realitat els protegia.

Aquells individus plens d’odi i farcits d’ignorància, que brandaven banderes espanyoles i cridaven contra Catalunya, no saben que les muixerangues són patrimoni de la humanitat. I que des de fa segles són un dels símbols d’identitat més importants de la societat valenciana. No saben això, perquè en realitat els importa molt poc València, la seva cultura i el seu futur.

Aquests individus, aquests ignorants, són els mateixos que amenacen cada dia els polítics progressistes o la gent de la cultura. Els que encara fan escarni de la memòria de Guillem Agulló, gairebé 25 anys després del seu assassinat. Són els hereus dels criminals de les bombes contra Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o la llibreria Tres i Quatre. Els mateixos que el passat 9 d’octubre van agredir els assistents a una manifestació en defensa de la llengua i la cultura valencianes, amb la permissivitat d’una policia que no és mai neutral.

EL TERRENY DE JOC

Ahir veiem com un dels pares de la Constitució espanyola titllava als presos polítics catalans de delinqüents sense cap rubor, alhora veiem com le possibles conclusions dels lletrats sobre la investidura telemàtica del President Puigdemont seria contraria i el tripartit del 155 ja anuncia recursos al TC i algunes com Arrimades fan mofa dient que no es poden decidir coses menjant musclos a Brussel·les.

Realment el terreny de joc on ens movem es aquest. Acusacions de delinqüents a persones que no han estat jutjades i que denota el caràcter i la nul·la separació de poders espanyola on tot esta “atado y bien atado” com deia aquell. Alhora ja ens amenacen amb impugnacions si la majoria parlamentària escollida pel poble el 21 D s’atreveix a investir el President Puigdemont, sense el més mínim respecte a la democràcia i uns resultats que no els agraden i que distorsionen la seva realitat. Alhora veiem com la Junta Electoral aquella que va vetllar per unes eleccions totalment a favor de i en contra de, ara fa que les possibles renúncies dels diputats exiliats a Bèlgica siguin tant ferragoses que podria fer perillar la majoria parlamentària legitima, en un altre decisió en contra de.

Davant tot això, Ines Arrimades segueix amb el seu cinisme, validant el cop d’Estat del 155 i les decisions des de 600 quilòmetres de distància per la Generalitat i negant el mateix si son des de Brussel·les. Denunciant i fen la vista grossa pels delicte d’odi inventats per l’Estat per afeblir l’independentisme i fent com si res amb les xirigotes de Cadis per exemple que demanaven la decapitació de Puigdemont. Tot un simptòma del terreny de joc que tenim.

Davant de tot això, el marc mental es important, i veure que volem fer també. Més enllà de la intel·ligència amb les actuacions, possibles canvis d’actors i estratègies. Cal entendre que tot el que no sigui si es que deixen fer un Govern autonòmic i tornar a ser una simple gestoria de Madrid acceptant la repressió i abandonant qualsevol indici dels objectius pels quals la ciutadania ha donat majoria parlamentària, serà impugnat, controlat i reprimit sense fre.

Per tant, insistir en la implementació de la República, i fer els passos que calgui es imprescindible, aquest cop sense paternalismes esterils i fent cómplices a la gent de la nostra llibertat sense excuses. Començant per una majoria a la Mesa del Parlament i l’investidura del President Puigdemont com a primera prova del cotó del moviment cap a la República.

1-O: UN POBLE QUE VOL SER LLIURE

El documental que vam viure ahir ens va transportar pels que ho vam viure en primera persona un altre cop al dia que Catalunya va organitzar un referèndum d’autodeterminació vinculant i amb la força de tot un poble al darrere per fer-lo possible.

Tot això davant la repressió i amenaces d’un Estat, que es van convertir segurament per sorpresa de molts, jo inclos, amb la violència per part d’uns salvatjes amb uniforme policial que van descarregar la seva furia contra una societat pacífica i amb la determinació d’exercir el seu dret a vot. Vulneració dels drets humans per part d’un Estat que encara es hora de demanar disculpes pels més de 1000 ferits i per una actuació que va horroritzar el món i que un Estat sense capacitat democràtica, ni de resoldre conflictes polítics simplement va resumir en una realitat virtual tal com va expressar Rajoy al final de la jornada “No hi ha hagut cap referèndum a Catalunya”.

Aquest esperit de la població, ara l’esperem d’un nou Govern que ha de fer possible aquest resultat, segurament deixant el paternalisme al calaix, i posant la determinació davant de tot.

EL QUI O EL QUE

Aquest dies veiem dibuixats diferents escenaris pel començament de la legislatura catalana. Cada actor diu la seva, alguns amb relats que semblen viure en realitats inversemblants que la població no pot entendre de cap manera.

Per un costat, el tripartit del 155, conjuntament amb el Govern espanyol sembla alimenten una fantasia anomenada, formació de Govern o Presidència de la Mesa del Parlament per Ciudadanos com si tal cosa, ignorant el requisit més important com son els resultats electorals. Per una banda per si sols evidentment no en son prous, però si sumen la resta de cambra no independentista inclosos els Comuns estarien per sota dels 70 diputats independentistes escollits. Per tant fi del conte. De totes maneres com el cinisme i la manipulació de la realitat es una arma que ja fa temps que patim, sembla que no aturaran aquest relat fantàstic.

Per la part independentista, aquella que te les opcions i la responsabilitat de formar Govern, seguin el mandat popular com en tota democràcia, sembla molts cops més ancorada amb els noms que amb el programa de Govern. Es cert que la situació amb el President legítim a l’exili i 4 consellers i el Vicepresident i dos diputats més a la presó, conjuntament amb altres amb llibertat condicional no ho fa fàcil, com tampoc els equilibris de partits. Ara bé hi ha un mandat popular i aquest hauria de ser la principal preocupació.

Detecto, com en el seu dia ja va expressar Antonio Baños de la CUP, ara el President Mas demanant una legislatura llarga de 4 anys i amb la cantarella de que no som prou, ni podem imposar res. Francament aquest argument es comprar el relat que ens han venut des de l’unionisme i fer-nos trampes al solitari. Tenim una majoria parlamentària com ja teniem de fet. Alhora cap altre projecte te més vots que la República, que per cert va creixent i amb participacions record, cosa que cal sumar el referèndum de l’1 d’octubre amb una victòria de més de 2 milions de vots i la mobilització social continuada durant els últims 6 anys, molt superior a qualsevol altra. Per tant rebutjo aquest argument, en som prous i tenim tot el dret democràtic a implementar la República. Caure en el parany de la quantitat, seria un bucle que cada cop exigiria més, per cert exigències mai demanades en altres casos semblants en el món.

Ara cal aclarir un full de ruta que ha de ser clar, no cal acotar una esclavitud de terminis, però si una línia clara per complir la declaració feta al Parlament, única sortida a l’atzucac on ens trobem i sense alternativa possible com ja s’encarreguen de demostrar cada dia des de Madrid.

El que segur que ens porta al qui.

HI NO PASSA RES

Davant aquesta setmana decisiva de negociacions entre els partits independentistes, amb noms i sobretot un full de ruta per complir amb el contracte de la ciutadania en forma de República, deixant les legislatures normals per quan siguem un Estat normal, hi ha unes paraules que crec no han tingut el relleu que caldria.

Es tracte de la Ministra de Defensa espanyola, Maria Dolores de Cospedal, afirmant que l’exercit estava preparat per intervenir en el conflicte català. Afirmant que la democràcia espanyola mai s’havia posat tant a prova i tensionat tant, i s’ha demostrat que l’Estat sap defensar-se amb els tres poders i que posar en dubte la Constitució és una tremenda irresponsabilitat.

Primer de tot esmentar que en qualsevol país democràtic i civilitzat del primer món aquesta Ministra ja hauria estat cessada. De fet en qualsevol Estat democràtic l’exercit no te com a funció principal mantenir la unitat del territori, aquest tema hauria de correspondre als ciutadans que haurien de ser els principals protagonistes. Les forces armades en tot cas son per defensar-nos d’elements externs, mai per ser coacció interna per la ciutadania.

Expressar amb tranquil·litat que estaven preparats per actuar per resoldre un conflicte polític,simplement es feixisme, aquell que mai ha marxat, i que ningú ha despertat perquè ja hi era com deia Iglesias. De fet aquesta recepta es la que ja vam poder comprovar el dia 1 d’octubre amb uns salvatges vestits de policia exercint la violència davant una població que simplement exercia el seu dret a vot pacíficament. Ara suposo venia la segona part, disparar directament contra la gent, una mena de Tiananmen xinés en versió espanyola. Aquestes son les solucions espanyoles, repressió, violència i imposició davant els actes democràtics de la ciutadania, cap diferència amb una dictadura.

Ens parla dels tres poders, quan tots sabem que nomes hi ha un de sol, i on la justícia com hem vist recentment es capaç d’actuar de força venjativa mantenint a la presó persones per les seves idees i on amb les seves mateixes resolucions especifiquen que no hi ha proves pel que teóricamente se’ls acusa i els manté sense llibertat.

Per últim la Constitució i el seu esperit sagrat es una excusa perfecta com a eina de control a la població, però ja sabem que es una simple llei que ens ha de servir amb l’última paraula sempre sobre la sobirania popular.

En definitiva, si algú no ho sabia, això es el que ens enfrontem i com més aviat ho assumim menys ens enganyarem a nosaltres mateixos alhora de donar el pas definitiu.

LA LEGALITAT A MIDA

El 2018 com diu en Pere Cardús, si de veritat volem fer plans per tirar endavant la República, no podem pensar més amb la legalitat, i el que es pot fer o no per part de l’Estat per fer moviments. Espanya ja ha demostrat sobradament que ho farà tot per impedir el nostre procés democràtic, per tant cal saber i pensar que el parametre democràtic i legal no pot ser la base per actuar i cal deixar el lliri desat i calibrar les nostres forces per actuar amb conseqüència i esperar la resposta pitjor possible per part de l’Estat.

Si no tenim present l’article 26, estem perduts

Fa uns anys, quan volíem saber per on podien anar els trets del procés sobiranista, telefonàvem a especialistes de tota mena (politòlegs, sociòlegs, historiadors, juristes…) per mirar de contrastar les intuïcions amb l’experiència i el coneixement. D’un temps ençà, hi ha un d’aquests especialistes que ja no ens fa servei. I és ell mateix qui ens avisa del poc valor del seu judici. Parlem, és clar, del jurista. Ara tot són prevencions i condicionals en les converses que hi tenim.

—Senyor Berenguera, si el president Puigdemont fa això i allò d’aquesta manera, poden imputar-li algun delicte del codi penal?

—A veure, ja us dic que el codi penal i la jurisprudència tenen una importància relativa tenint en compte que, tractant-se de la independència, faran allò que voldran. Tanmateix, el codi penal diu que…

Quan això t’ho diu un jurista de la ceba, ja hi comptes. Però quan t’ho diuen els qui no són gens sospitosos de voler subvertir l’ordre constitucional, comença a fer por. I és que l’arbitrarietat de l’actuació judicial i la interpretació de les lleis que ha fet el poder espanyol contra la democràcia catalana és aberrant.

Per això, ara es fa més difícil de fer previsions sobre les conseqüències de cada acte. Començant pel cop d’estat recent que és completament inconstitucional i recordant les consideracions polítiques fetes en les interlocutòries i les mesures cautelars dels jutges que han posat a la presó i han portat a l’exili la nostra gent, no hi ha res que s’ajusti a la seva legalitat. Però ells fan i desfan segons els convé en cada moment.

En les estratègies que es prenguin d’ara endavant per a arribar a l’objectiu, però també en les anàlisis que vulguem fer els periodistes, cal ser molt prudents en les afirmacions sobre què pot fer i què no pot fer l’estat espanyol contra la democràcia a Catalunya. Un dels problemes que ens va dur a l’atzucac del 27 d’octubre va ser, precisament, haver fet plans comptant que l’estat espanyol compliria la legalitat. Potser de tant sentir aquella repetició amenaçadora constant que deia que calia complir les seves lleis, algú va pensar que ells també s’ho aplicarien. I ni en el cas del blocatge financer, ni en el de l’actuació violenta contra el referèndum, ni en el control dels Mossos d’Esquadra, ni evidentment en el 155, ells no van tenir cap escrúpol a incomplir les seves lleis.

Per tant, aprofitarem que hem estrenat el 2018 per deixar el lliri a casa, i farem plans pensant que són capaços de qualsevol cosa perquè ells mateixos tenen el poder d’interpretar les lleis com els convé o, fins i tot, de saltar-les. Com en tantes altres coses, la història i l’experiència ens hauria de servir també per això.

No és en va l’existència d’expressions populars que identifiquen clarament aquest abús del poder espanyol. Així és com, els anys trenta, el gran setmanari satíric El Be Negre publicava un poema que deia així:

‘Diu l’article vint-i-sis
que, en cas de compromís
el govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.’

La Trinca –quantes coses no va avançar aquest trio…– també va recollir la idea en la cançó ‘El Califa‘:

‘Diu l’article vint-i-sis,
que en un cas de compromís,
el Califa pot si cal,
refregar-se l’engonal
i passar-se pels “dallonses”
totes les lleis del país.’

Allò que a Catalunya s’ha conegut com l’article 26, a Espanya ho tenen per l’article 29 o el 33, segons el període. La llei electoral de 1907 establia en el seu article 29 que, si en un districte electoral es presentava un únic candidat, aquest esdevenia diputat automàticament sense passar per les eleccions. Així, els cacics i poderosos locals intimidaven qualsevol possible oponent perquè retirés la candidatura per no haver de sotmetre’s a l’escrutini popular. Així, el poder s’imposava sense contestació per l’article 29. Més endavant, el 29 es va convertir en el 33. Algú ha atribuït el canvi a una de les vuit lleis fonamentals del franquisme, la del ‘Fuero de los españoles‘, que establia una mena de ‘drets, llibertats i deures’ dels espanyols. L’article 33 d’aquesta llei del 1945 avisava que, en qualsevol cas, els drets i llibertats previstos ‘no podran atemptar contra la unitat espiritual, nacional i social d’Espanya’. Una cosa semblant –sospitosament semblant– a la interpretació actual de la constitució: els drets i llibertats que preveu queden sempre suspesos si la unitat indissoluble d’Espanya està en joc.

Ja fa un temps que l’article 26 funciona a tot drap. Ja ho hem denunciat alguna vegada anteriorment. Però fa uns dies, abans d’acomiadar el 2017, parlant amb dos bons amics, el Toni i l’Eulàlia, sobre què podia passar ara que s’ha revalidat la majoria absoluta republicana, jo tornava a argumentar amb lleis i reglaments a la mà. I el Toni em va dir això: que no oblidés ni un segon l’article 26. I aquest és un dels meus propòsits que convido a compartir per al 2018. Si volem reeixir, tinguem sempre present l’article 26.

@PereCardus, periodista

UN ÚNIC CAMÍ

En aquests moments decisius, on la repressió i el caciquisme de l’Estat amb Catalunya es més viu que mai, i es pretén normalitzar el que es una anormalitat, com es reconèixer un procés democràtic que va culminar amb una Declaració al Parlament avortada per la força, l’escrit de Ramon Cotarelo i la defensa de la vigéncia de la República es més necessària que mai.

La República Catalana realment existent

per Ramón Cotarelo

En la seva Matemàtica de la història, Alexandre Deulofeu preveia en els anys quaranta del segle passat la fi de l’imperi espanyol al 2029. Avui, quan estem més a prop d’aquesta data que del propi Deulofeu veiem que va estar a punt de clavar-la. Una diferència d’un decenni amb prou feines és res.

La República Catalana és un fet. Té l’objectivitat i la realitat dels fets. I la seva tossuderia. L’imperi espanyol va tractar d’aniquilar-la al bressol, de la mateixa manera que les serps que va manar Hera gelosa volien acabar amb Hèrcules, que les va destrossar. Va fer un dels seus pronunciaments autoritaris, amb l’habitual embalum i prosopopeia castellana: declarar dissolt el govern de la Generalitat, destituïts el seu president i consellers, va clausurar el Parlament i va empresonar a algunes de les persones destituïdes i va enviar altres a l’exili.

Si algú aquí ha recorregut a la unilateralitat ha estat el govern espanyol amb una aplicació ultra vires d’una norma excepcional, l’article 155 de la Constitució. Ni el 155 preveu aquestes accions ni el president del govern està facultat per tirar-les endavant, però això no importa perquè aquest govern no es considera vinculat per les normes escrites i no escrites de la democràcia i l’Estat de dret ni pel seu propi ordenament jurídic ja que és una dictadura d’un partit i una persona. El partit, imputat en diversos delictes en processos penals i la persona, acusada d’haver cobrat sobresous il·legals i comprovada avaladora dels comptes suïssos d’un delinqüent, haurien d’haver dimitit fa anys i estar a disposició dels tribunals com a presumptes delinqüents que són tots ells.

Espanya és l’únic país del món en què uns presumptes delinqüents governen i es permeten el luxe de dir que altres compleixin la llei que ells trenquen en totes i cadascuna de les seves actuacions. La figura d’uns delinqüents dictant autoritàriament les lleis que han de complir els altres és exactament la dictadura de Franco. L’única diferència entre aquest i els seus èmuls avui dia és que si aquell basava la seva tirania en l’exèrcit, aquests la basen en els jutges. Però la tirania, l’arbitrarietat és la mateixa: No hi ha més llei que la que dicta el tirà i qualsevol altra norma o institució seran reprimides per la violència. Per restablir l’ordre de fet (ja que no dret) de la dictadura.

L’exemple més evident de la contraposició és la República Catalana. Destituïda per la força bruta del 155, amb el suport dels botxins del PSOE i Ciutadans i l’ambigüitat de Podem, ha estat reposada en tota la seva força i legitimitat amb el vot majoritari de la ciutadania catalana en unes eleccions en les quals la falta d’imparcialitat, legalitat i neutralitat únicament han posat més en relleu la fortalesa del poble català i la seva determinació a l’hora de defensar la seva pròpia legalitat, les seves institucions i els seus representants democràticament electes.

A dia d’avui, els catalans, tossudament alçats, han votat en condicions molt desfavorables de joc brut imposades per uns adversaris del bloc del 155 (PP, PSOE, Ciutadans) que a més d’incórrer en aquesta immoralitat, han perdut. I han votat per reposar en els seus llocs el seu govern legítim, deposat, empresonat i exiliat mitjançant l’abús d’un poder polític.

A dia d’avui, el govern català és més legal i legítim que l’espanyol i el president de la Generalitat més legítim i legal que Rajoy, el president avalador dels sobresous que, en realitat, en no dimitir com manen els usos democràtics civilitzats, s’ha convertit en un usurpador.

La República Catalana, solemnement proclamada el 27 d’octubre i immediatament atropellada per la força bruta, la il·legalitat i l’abús del govern espanyol, és més legal i legítima que aquest mateix govern. Amb els seus dirigents a la presó o l’exili, amb les seves institucions suspeses, els seus partits fustigats i la seva gent perseguida és més real, més autèntica i més sòlida que aquest imitació d’Estat democràtic, dictadura real d’un partit, un govern i un president corruptes i els seus còmplices i aliats de l’oposició.

Aparentment la desproporció de forces és enorme en contra de l’independentisme. Aparentment. Però la realitat, que no obeeix als desitjos de l’oligarquia espanyola i els seus servents de l’esquerra, segueix recolzant els drets dels legítims representants de la voluntat majoritària dels catalans. Perquè la força de les institucions no descansa en les armes dels pretorians ni en la demagògia dels polítics ni en les prevaricacions dels jutges, sinó en la decisió del poble.

El poble català va parlar el 1r d’octubre passat en condicions d’agressió institucional d’una violència (i una covardia) sense precedents, i la independència va tenir 2.044.038 vots (90,2% dels emesos amb una participació del 43%). Va tornar a fer-ho en el curs d’unes eleccions imposades per l’adversari, plenes de trampes, censures, abusos i manipulacions i la independència va tornar a aconseguir 2.063.361 (Un 47,49% amb una participació de prop del 82%).

La República Catalana avui existent és la plasmació real d’aquesta voluntat majoritària del poble català, momentàniament segrestada, contra tota raó i dret, per un govern estranger en ús i abús de la força bruta.

Correspon a la Unió Europea obligar l’Estat espanyol a reconèixer la República Catalana, actuar en compliment de la seva pròpia legalitat o, en cas contrari, activar l’article 7 del Tractat i procedir contra Espanya per atemptat contra els principis de l’Estat de dret.

SEDUCCIÓ ESPANYOLA

Els discursos dels Presidents autonòmics per cap d’any han fet evident el grau de solidaritat interessada amb Catalunya i aquest odi que traspua cap al procés deocràtic català. Si aixó hi afegim l’ofec econòmic que el Ministro de torn ens envia com a recepta arribem a la proposta espanyola per Catalunya.

Efectivament, molts presidents es van referir a Catalunya, i per avisar que cap privilegi per una comunitat deslleial, que en qualsevol cas “el cafe para todos” es el sistema i que qualsevol cosa que les terres catalanes rebin, també ha de ser per la resta. De fet s’ha presentat Catalunya com un dels gran culpables de la crisi, segur que no recorden els 16 mil milions que aporta a fons perdut el Principat i que en gran mesura donen cobertura a les altres comunitats. Alhora alguns, com el President d’Aragó fan el discurs amb el botí aconseguit de les obres de Sixena per via del 155 i d’altres com el President Gallec ens diu que la deslleialtat no es pot premiar amb projectes a mida. Fins hi tot el president extremeny agraeix la feina policial en un any complex per l’intent de sedició dels polítics catalans.

Afegim, amb això que el Ministre De Guindos calcula uns mil milions d’euros el cost de la crisi catalana, i posa com única via de financiació en unes finances catalanes intervingudes el FLA, i la nul·la capacitat d’acudir als mercats exteriors.

Aquesta es la percepció i projecte espanyol per Catalunya, el mateix de sempre, un cafe para todos que acabi mantenint l’espoli sense límits a Catalunya i sense cap possibilitat que cap mínima millora, que no hi será, sigui vista com un privilegi inacceptable per la resta, que en canvi agafen la tàctica del silenci pel tracte injust per Catalunya. Es el paper que ens pertoca. Algun, fins hi tot en un teòric Esta de dret s’atreveixen a premiar la violència policial contra la població pacífica amb el vot a la mà el dia 1 d’octubre. Una actuació vista amb incredulitat per la resta del món i denunciada ja per les organitzacions que vetllen pels drets humans.

Tanmateix i com veiem, la mentida econòmica, ja que el creixement català es un fet i molt amagat per la part espanyola, es l’excusa per un ofec i intervenció total que ens deixa lligats de mans i peus. En definitiva un 155 permanent al moll de l’os del sistema que no canviarà, alhora que el sistema judicial polititzat continuarà la seva fase de repressió sense límits amb l’excusa d’una separació de poders inexistent.

Aquesta es la seducció espanyola, per continuar dins Espanya.