Arxiu de la categoria: General

ANEM PER FEINA

Un cop passada la maregassa de les Eleccions espanyoles, podem veure com el bloqueig pot continuar i com certs discursos i intencions poden quedar amb paper mullat, esperant la resposta del carrer que veritablement es la nostra partida.

Avui les accions del Tsunami han de començar una mobilització permanent per reclamar als nostres partits fer efectiva la República, es aquest i no cap altre el nostre objectiu. De fet veurem com ara pretenen distreure la gent amb la lluita antifeixista per la pujada espectacular de VOX, i aquesta no ha de ser cap prioritat per nosaltres. Els nostres partits faran mans i manegues per evitar el que ja hauria de ser una realitat, i ara la paraula la te el poble.

Pel que fa a les eleccions espanyoles veiem, com la jugada de Pedro Sanchez ha estat un fracàs, aquesta deriva cap a posicions donades sempre a la dreta i la inutilitat de trobar una coalició, junt amb la seva gestió nefasta sobre Catalunya avalant el “a por ellos” i venen el relat fals, sense cap intenció de fer política li ha passat factura i ara ho te encara més difícil.

En segon lloc veure el cinisme final d’un cadàver polític com Albert Rivera i el seu partit fonamentat amb l’odi sense barreres, la seva mala gestió i l’afany per competir amb qui es més feixista l’ha portat gairebé a la desaparició. Si li quedava una engruna de personalitat, la seva dimissió hauria d’haver estat un fet, però com era d’esperar no ho ha fet emmascarant aquesta amb el vot de la seva militància i gent de confiança. Com deia ni una engruna de dignitat.

Els Populars han recuperat part d’aquest pastís de la dreta rància i van recuperant posicions encara que sense sumar per arribar a la presidència.

El gran triomfador, el feixisme de VOX, el seu discurs Populista no ha fet més que seguir les tendències que ja hem vist a Europa, però aquest cop amb un caldo de cultiu favorable, un Estat pre-democràtic i uns partits normalitzant la seva presència i pactant amb ells com si res. Evidentment una irresponsabilitat que es paga i ara no val lamentar-se.

Pel que fa als partits catalans, una lliçó per Esquerra i els seus viratges amb la pèrdua de representació i que espero fagi pensar en donar un altre cop suport als partits del 155, i pujades de Junts per Cat i entrada de CUP. 23 de 48 diputats, també fan que no haguem d’escoltar per part dels nostres que han superat la meitat dels escons i comprovar tots que no passaria absolutament res en el tauler de joc.

Ara un cop aquest fum de les Eleccions i la irrellevancia que els nostres representants els toca com a paper real a Madrid, toca fer política aquí i sense excuses escoltar la resposta del carrer per arribar al nostre objectiu que no es la governabilitat espanyola, ni la lluita antifeixista, es la República.

ABSTENCIÓ SENSE RECANÇA

La Junta Electoral ha prohibit una trovada gegantera pel dia 10 d’abril ja que diu pot interferir amb la jornada de votacions, una més d’aquest desgavell i anomalía democrática que practica Espanya. Suposo que la farsa de filtracions dels CDR detinguts anomenants “compañeros” a les forces policials i unes explicacions que en comptes d’una acció terrorista sembla un acudit els deuen semblar normals.

Com explica molt be l’Àstrid, l’abstenció será la meva opció i es perfectament justificada.

L’abstenció

per Àstrid Bierge

L’abstenció està molt mal vista. Per tothom. Genera un rebuig que travessa de punta a punta l’arc sencer d’ideologies i fins i tot de posicions vitals. En aquestes eleccions jo m’abstindré, però per osmosi cultural sóc comprensiva amb la inclinació natural de participar en unes eleccions i de tenir representació allà on es prenen decisions sobre nosaltres. La comprensió no és recíproca. En general, l’abstenció es veu, injustament, com una opció apolítica, antidemocràtica i inherentment estúpida.

De vegades es diu que l’abstenció només seria útil si s’exercís en massa, però aquest raonament, encara que fos cert, seria aplicable a qualsevol altra opció política. També s’argumenta que l’abstenció proactiva queda confosa amb l’abstenció dels menfotistes, però també queden barrejats els vots dels militants dels partits amb els vots de pinça al nas. Entre els nuls s’ajunten els accidents amb les reivindicacions i entre els vots en blanc hi ha absolutament de tot.

Reivindico l’abstenció com una acció política que pot tenir efectes polítics i em sembla que hauria de merèixer tots els respectes. Jo m’abstindré en aquestes eleccions, principalment, perquè considero que posar la força en coses que tenen a veure amb què passa o deixa de passar a Espanya, és inútil i per tant contraproduent.

Tots els meus mecanismes de percepció m’indiquen que no podem generar cap canvi des del congrés espanyol perquè allà hi manen i hi manaran ells, i això em fa pensar que tota l’energia i el temps que dipositem allà no el podrem dedicar a la política catalana, que és on sí que tenim marge per poder millorar i fer la independència. Potser des de Madrid se’n podrien treure alguns rèdits col•laterals, com ara deixar en evidència -un cop més…- les incapacitats dels partits catalans, però el simple fet de dirigir la mirada cap allà ja dóna bola a la mentalitat dependent que hem de superar per poder alliberar-nos. No surt a compte. Del desenvolupament de la política espanyola en podem treure tan poc que allò que guanyem per una banda sempre ho perdrem, multiplicat, per l’altra.

LA PARODIA DEMOCRÀTICA

Passen coses molt greus en aquest Estat anomenat Espanya i que sembla que la población va digerint amb normalitat , quan de fet en altres Estats amb coses semblants provocarien grans escarafalls i rebuig.

Efectivament, el decret digital del Govern socialista que permetrà tancar internet sense filtre judicial es una prova més de la deriva d’un Estat que en aquest aspecte per exemple es podria assemblar a la Xina amb webs vetades i total control digital, cosa que sempre es presenta com a dictatorial. Alhora veiem com Sanchez ens diu que prohibirà referèndums per llei en el codi penal, es a dir la base de qualsevol democràcia totalment sota control de l’Estat i al marge dels ciutadans.
De totes maneres com si això no fos poc, ens diuen que la Fiscalia Judicial es manada per l’executiu sense rubor i la vicepresidenta davant les critiques ho arregla dient que es un òrgan judicial però no ho es tot en una mateixa frase. Es a dir la separació de poders per si algú en tenia algún dubte salta pels aires sense fre i amb publicitat.

Això nomes son algunes de les coses que hem vist últimament, però evidentment podríem fer una llarga llista de regressions cap al passat i cap altres règims.

El problema es que amb el repte català damunt la taula, les costures de l’Estat han explotat i mostrat la seva autèntica versió, aquella que deixa al descobert la falsa transició del 78 i les bases d’un Estat ancorades en el franquisme i sense cap canvi que no sigui estètic en el seu interior. Uns partits hereus del règim controlats per les empreses de l’IBEX, aquelles que ja portaven les regnes a la Dictadura i uns poders corruptes que es protegeixen entre si, per benefici dels mateixos.

La pregunta es per la gent, aquesta sembla que en bona part ha caigut en la feina del sistema per dirigir les seves mirades cap altres preocupacions i no qüestionar res que no interessi. Mentrestant la dissidència cada cop es més perseguida i vigilada. Veiem com el grup Manel ara es acusat per un gag d’un programa d’humor on una cançó seva era la base del mateix amb actors de protagonistes amb un deliri més de la deriva espanyola.

Es la parodia democràtica que ara ens demana el vot per seguir validant el sistema.

DEBAT SENSE DEBAT

Ahir a TV3 vam veure la realitat del país en aquestes eleccions. Un pim pam pum de baixa estopa per fugir corrents.

Les representants Populars i Ciudadanos amb aquest nivel “quinqui” sense vergonya amb agressivitat, mentides i atacs constants a l’independentisme i la televisió que curiosament les deixava expresar-se.

El representant de VOX que va semblar moderat al costat de la resta de la dreta i que ha instaurat el seu feixisme sense fronteres amb tota normalitat.

En José Zaragoza pel PSOE-PSC i el seu cinisme sense límits per dir i no dir, jugant a dos bandes i defensant un Pedro Sanchez amb clara competencia amb PP i Ciudadanos per la dreta i la seva promesa que enterra la separació de poders sense vergonya.

En Jaume Asens per Podem, amb moderació però aclaparat per l’agressivitat d’altres candidats que el deixa en un segon pla.

Per la part independentista:

Rufian amb aire de perdona vides i frases estil tuit per dissimular les seves rutes contradictòries que denuncia cada cop amb més força el carrer.

Borras reclamant una unitat posterior de l’independentisme quan el seu partit pacta amb el 155 a la Diputació de Barcelona sense vergonya.

Vehi per la CUP, fora de lloc amb un anunciat bloqueig que no existirà i una errada fatal acusant a Rufian de participar en bodes on no hi era. Cal preparar els debats per respecte a l’espectador.

Tot plegat amb referma amb el meu vot en blanc o abstenció en unes eleccions dun Estat pre-democràtic i amb un nivel tant baix a banda i banda.

Voxització ràpida

per Salvador Cot

Allò és Espanya i, com era de preveure, l’extrema dreta franquista ha acabat col•locant els seus missatges al centre del debat polític. Quan encara no fa ni un any de les eleccions andaluses, Vox ha passat de ser un partit ultra extern al sistema a ocupar una posició central, traccionant amb facilitat el discurs sobre Catalunya de la resta de les formacions polítiques. La pressió de Vox no només ha histeritzat PP i Ciutadans, els altres partits de la dreta espanyola, sinó que ha aconseguit situar el PSOE -i, ai, el PSC- dintre dels seus paràmetres ideològics.

Tot plegat, ha fet que Pedro Sánchez col•loqui al centre del seu discurs un parell missatges electorals sorgits del nacionalisme espanyol més reaccionari. Un, la promesa de l’executiu d’arrossegar cap a Madrid Carles Puigdemont el símbol de la disidència, sense ni tan sols esmentar el sistema judicial belga, que és qui ha de prendre la decisió corresponent. Com diu el propi Puigdemont, és una mentalitat en línia amb la tradició de terrorisme d’Estat que va ser a l’origen dels GAL. José Barrionuevo sempre va justificar la pressió a França, clavegueres incloses, per forçar extradicions. Per això el GAL, en el seu manifest fundacional, afirmava que “manifestem la nostra intenció d’atacar els interessos francesos a Europa, ja que el seu Govern és responsable d’acollir i permetre actuar els terroristes en el seu territori impunement”. Naturalment, els temps han canviat. Però sembla que les amenaces del PSOE, no tant.

L’altra peça de carnassa per a l’electorat espanyol és TV3, una televisió sobre la qual tenen un criteri ben definit a totes les tavernes de l’Espanya visigòtica. Vist el debat, el perímetre de la taca ideològica de Vox s’ha desplaçat fins a la ratlla de Podemos.

SENSE VERGONYA

Ahir debat de candidats a les eleccions espanyoles i confesso no haver vist ni un minut però destacaria a la premsa d’avui la promesa de Sanchez de portar al President Puigdemont davant la justícia espanyola.

Efectivament, en Pedro Sanchez, vol penalitzar per llei la convocatòria de Referèndums il•legals i va prometre portar Puigdemont davant la justícia espanyola en un clar exemple del nul tarannà democràtic del candidat.

Parlar de referèndums en clau de il•legalitat i de dures condemnes en el codi penal per donar la paraula al poble en una teòrica democràcia dona idea del tipus de regim que defensa, aquell que no ha canviat i que la Transició simplement va emmascarar sense cap canvi. Aquest seria el representant de la teòrica esquerra que cada cop es més a la dreta, aquell que defensa un diàleg sense cap intenció d’agafar cap telèfon, aquell que insisteix amb la falsedat de conflictes de convivència, aquell que no li tremolarà el pols per aplicar un 155 i aquell que distingeix entre ferits de primera i de segona com vam poder comprovar.

De fet el seu nul tarannà del concepte democràtic va quedar demostrat quan va prometre el retorn de Puigdemont com si això fos assumpte seu, i no del poder judicial. De fet la separació de poders es un tema que no tenen clar i el poder executiu evidentment no pot actuar sobre temes judicials en qualsevol Estat democràtic, seria una norma bàsica que ja veiem brilla per la seva absència. Això seria suficient per ser invalidat com a candidat o per representar ningú, en canvi a l’Estat espanyol segurament guanyarà aquestes eleccions.

Sense vergonya, i amb total impunitat crec que queda demostrat la farsa d’aquests comicis i el convenciment per moltes raons però entre elles la falta de mínims democràtics en els candidats principals com a motiu per no col•laborar amb aquestes urnes i així validar una mentida sense miraments on curiosament Catalunya es l’arma de la qual tots parlen amb amenaces varies com a rèdit electoral.

EL CINISME BORBÒNIC

Avui una nova prova del cinisme de l’Estat vers Catalunya hi serà amb la visíta del monarca espanyol desprès del seu comportament irresponsable i posicionament en blanc i negre contra Catalunya.

Efectivament, per la porta de darrere ja no ha pogut anar a Girona on tocava l’entrega de premis, que suposo dona per perduda i va a Barcelona mig amagat, a les afores en el Palau de Congressos i amb un gran dispositiu de seguretat per aturar les protestes ciutadanes que segur li arribaran per la seva presència. Crec que qualsevol persona minimament intel·ligent el faria reflexionar tot això i en treuria alguna conclusió, encara que no en tinc massa esperances.

Aquest puntal de la farsa de la transició en forma d’herència del Dictador i un anacronisme en el segle que vivim ha perdut apart qualsevol consideració des de Catalunya si es que en tenia alguna, pel seu posicionament al costat dels “a por ellos” en el procés que viu Catalunya. La seva validació a la violència policial contra la gent i el seu discurs el 3 d’octubre on en el seu suposat reialme va apostar per una part i anar contra un altre perdent qualsevol neutralitat institucional, que se suposa es el seu paper. Va anar contra la democràcia sense rubor i encara esperem alguna paraula sobre els ferits del dia 1 d’octubre o la repressió que vivim.

Es un cap de l’Estat de part i això l’invalida pel seu càrrec. De totes maneres aquesta institució caduca hereva del franquisme tant li fa, mai va ser votat, ja que com diuen alguns anava amb el pack de la Constitució i ara potser pretén que la societat catalana no el consideri en una gran majoria un dirigent a censurar per l’odi demostrat en la seva gestió, seguint les passes de l’Estat, com vam veure fa quatre dies amb Pedro Sanchez visitant un policia ferit durant els aldarulls i oblidant tota la resta de ferits. Aquest es el missatge, i avui el seu acte hauria de fracassar per la pressió popular i que anoti bé que a Catalunya no se’l vol per dignitat i per autodefensa davant aquestes remores que mai han cregut en els valors democràtics i si amb el joc del reialme i els vassalls per damunt de tot.

Es el cinimsm borbònic.

RES CANVIARIA

El president espanyol ens anuncia que en el Consell de Ministres s’aprovarà un decret per lluitar contra la República digital catalana i conjuntament amb el TC veiem com un rere l’altre es van vetant les iniciatives del Parlament que cada cop sembla ser més inútil.

De totes maneres ens diu també una cosa clau, que si en un moment donat a la societat catalana hi ha més independentistes que no independentistes per ell no canviaria res. Alhora i per part del Conseller Buch ens en diu un altra per reflexionar “el problema no soc jo, no s’ha donat un projecte polític després de les sentències”

Son dues reflexions que ens donen arguments per veure la situació real, per part del president espanyol no l’interessa la majoria de la societat catalana ja que el que compte nomes es la seva opinió amb el suport de la llei. La població res te a dir, en una democràcia low cost i un President que mostra un tarannà digne d’altres règims. Crec que en un Estat i democràcia moderna els representants polítics tenen com obligació escoltar la ciutadania i actuar en conseqüència, si cal canviant lleis establertes, però sempre amb la societat com a motor principal.

De totes maneres, això també deixa en paper mullat aquella falsedat elecció rere elecció que nomes sou un 49% i amb això no n’hi ha prou, quan en realitat podriem ser un 55, un 60 o un 90 que la qüestió seria la mateixa i tampoc valdria. Espero ningú caigui més en aquest engany.

A l’altre costat en Buch aquest cop te raó quan diu que el problema es de nul projecte polític i resposta davant la sentència, la trista realitat es aquesta i d’aqui deriven molts dels fets que passen als nostres carrers. De totes maneres això no li treu la seva nefasta gestió amb unes forces policials que han actuat amb una violència i prepotència fora de lloc provocant molts dels aldarull que hem vist els últims dies, i això mereix la destitució que fruit d’aquesta inactivitat política encara no s’ha produït.

Com podem comprovar, ni per part espanyola ni per part catalana pel que fa als respectius executius res fa pensar que hi haurà canvis imminents.

EL FULL DE RUTA DEL PSOE

Definitivament veiem com en el programa electoral del PSOE desapareix el famós i fals federalisme i per suposat cap millora de l’autogovern a Catalunya en benefici de la Constitució i Estatuts, si algú encara hi veu alguna diferència amb la teorica dreta espanyola li costarà d’explicar.

Efectivament han desaparescut aquest dos conceptes, així com constaten un rebuig total a un referèndum d’independència de Catalunya i per suposat qualsevol impuls per les actuals autonomies amb la desaparició del reconeixement de la plurinacionalitat que dit sigui de pas mai han cregut. Aposten per una Espanya forta i unida a l’estil de “Una grande y libre”.

De fet escoltant la vicepresidenta Calvo i el seu nul respecte a la separació de poders amb amenaces a Estats membres de la Unió com Bèlgica, la seva prepotència amb les decisions que no li agraden dels tribunals, per no parlar de la seva lloança com a victima al Dictador Primo de Rivera, tot explica moltes coses.
Cada dia Pedro Sanchez repeteix insistentment el problema de convivència a Catalunya, la no condemna del President Torra a la violència i el mal que fa l’independentisme a Catalunya com arguments per no agafar el telefon amb un cinisme que ja passa de mida.
Aquest es el dialeg que ens ofereixen, i aquest es el projecte super engrescador que ens posen damunt la taula amb contraposició a la República Catalana. Resumint “pagar i callar”, retallada de drets, imposició i violència aquesta autoritzada com avís per navegants. No hi ha dubte una democràcia exemplar, aquella que cada mitja hora proclamen ja que la realitat ningú la veu.

Davant tot això, aquell argument de partits catalans per les eleccions properes, en forma d’evitar la victòria de la dreta com sigui com un mal irreparable es més cinica que mai, ja que no hi ha diferències, es el mateix projecte amb diferents accents.
Tanmateix encara fa més llàstima el nostre Govern i el seu seguidisme sobre relats falsos de violència i diàlegs que no existeixen ni existiran, tot per mantenir les quotes de poder, autonòmiques esclar, i per damunt de la voluntat de la ciutadania que ha respost inesperadament a la sentència, cosa que els preocupa i com veurem el 10 N un cop més la unitat es una utopia.
La maduresa de la ciutadania en forma de càstig en el vot es una oportunitat per no caure amb cants de sirena que nomes son això i res més.

EL RELAT

El pobre ciutadà espanyol viu rodejat d’una mentida constant sobre Catalunya, un pim pam pum on tot s’hi val i sense discrepància possible. Una gran mentida guiada per l’odi profund i la falta de democràcia per embolcallar una revolució pacífica i democràtica totalment licita en un episodi de violència i cops d’Estat, que d’això si que en saben. Com diu en Carod, les mentides repetides amb aquest toc d’imposició fins hi tot a fora, com desmostra el to de la Ministra Calvo i les seves advertències a Bèlgica per l’euroordre al President Puigdemont. El feixisme te això.

Mentides repetides

per Josep-Lluís Carod-Rovira

L’estratègia espanyola, des de l’inici del procés, ha consistit en la repetició quotidiana, a cada moment, a cada declaració política, a cada opinió de tertulià o d’articulista, a cada informació pretesament neutral i objectiva, de diverses afirmacions amb uns conceptes que, sentits un cop i un altre, molta gent se’ls pren per autèntics, malgrat ser, tot ells, ben falsos, enganyosos o manipulats. Si bé alguns d’ells acaben sent propietat quasi exclusiva de la dreta (colpistes, terroristes, nazis, etc.), en d’altres ocasions es tracta d’afirmacions ben habituals, des fa pel cap baix un segle, entre sectors que es pensen que són d’esquerres (moviment burgès, independència per tapar la corrupció, etc.).

Un dels trets diferencials entre nosaltres i Espanya és que disposem de sistemes comunicatius diferents i, en conseqüència, ha de ser, realment, molt difícil, si vius allí, de no sucumbir a la totalitat de la informació que reps. Sobretot perquè quan totes les ràdios que pots captar, tots els canals de televisió que pots sintonitzar amb normalitat i tots els diaris que pots comprar al quiosc diuen, exactament, el mateix, és dir, les mentides tòpiques de sempre, en contra nostra. Llevat de l’accés a diaris digitals, pràctica més aviat inhabitual a partir d’una certa edat, no hi ha el més mínim espai per a la discrepància o la dissidència de la veritat que, sent present a tot arreu, acaba esdevenint oficial. Aquí, en canvi, captem les ràdios “nostres” i les seves, els canals de televisió i els diaris d’allí i els d’aquí que, sovint, semblen també d’allí. Qui vulgui, doncs, sense cap esforç, tocant un botó canvia de canal i té la mentida servida a casa, amb tota comoditat.

Una de les afirmacions que, darrerament, ha circulat profusament és aquella segons la qual el President de Catalunya, elegit pel Parlament, no pot parlar en nom de Catalunya. Els mateixos que en blasmen la representació es tornen muts quan el rei ho fa en nom d’Espanya, malgrat que no l’hagi votat ningú, o bé quan el president del govern espanyol fa semblantment. Són els mateixos que es neguen a admetre que tan Espanya i tan estat espanyol són, els d’avui, com ho eren també durant el franquisme quan afusellaven, torturaven i empresonaven en nom, precisament, d’Espanya. És evident que, en un país, ningú no pensa igual en tot, però si algú pot parlar en el seu nom és, justament, qui el presideix. Els tres partits de dretes -i la mitja dreta que és el PSOE d’avui- acostumen a emprar aquest argument com a instrument de deslegitimació democràtica de la presidència.

En canvi, sectors pretesament d’esquerres, tant de l’espai socialista com dels comuns i Podemos, arrosseguen un tòpic esdevingut pre-judici -en el sentit de judici previ-, segons el qual el moviment independentista és burgès per definició. Si, bo i dient-se d’esquerres, haguessin llegit, ni que fos una miqueta, noms com ara A.Nin, J.Maurín, J.Comorera, J.Arquer, G.Alomar o S.Seguí s’estalviarien el ridícul. Com deia fa poc el politòleg gallec Carlos Taibo, poc sospitós de ser de dretes, Catalunya deu ser el país més ric del món, amb més de dos milions de burgesos. Una simple ullada als comportaments de classe en tot aquest procés parla per ella sola: mentre n’hi ha que surten al carrer per manifestar-se en defensa dels seus drets, d’altres surten també però per instal•lar la seu social de la seva empresa fora del Principat. No crec que, en aquest darrer cas, hom pugui acusar el proletariat, el moviment obrer i el conjuntt de les classes populars d’aquest èxode empresarial. En fi, una mica més d’anàlisi, de fer net de prejudicis i de veritat no ens aniria gens malament…

FI DE CICLE

Aquest dissabte vaig estar a la Manifestació del Carrer Marina organitzada per Òmnium i ANC, i reconec que la sensació no va ser la mateixa que altres vegades i em va generar sensacions contradictòries.

Més enllà de les proclames, la bona gent, les bones intencions i la festa del no deixem un paper al terra, cal dir que els discursos en el moment que vivim em van semblar buits de contingut en aquest aspecte, salvant les apel•lacions a les persones detingudes injustament.

Crec que el nostre objectiu es la República, i la repressió forma part de l’estratègia espanyola per impedir-ho, de fet un Estat tant poc democràtic no en podiem esperar res més. Una vergonya em va semblar els polítics dels nostres partits que es van incorporar darrera la capcelera, perquè precisament aquest es el nostre principal problema, els nostres partits i sobretot el nostre Govern, aquell que ha acotat el cap i que ha convertit la Generalitat des de fa 2 anys amb poc més que una gestoria sense sentit al servei del poder autonòmic dels partits de torn.

La manifestació a Marina, no passa de ser simbòlica i sense cap repercussió en el context que ens trobem i demanaria una reacció de les entitats de la societat civil, en especial Òmnium i ANC. Els temps de llaços, no molestar a ningú tal com vam fer i el cap paper al terra haurien de ser passat si no ens volem seguir auto enganyant i no afrontar el problema real.

Els posteriors aldarulls a Via Laietana es la realitat del moment, i Marina es un passat que sembla interessa l’Estat i sobretot als nostres partits, precisament la nostra mirada hauria de girar-se cap a ells i denunciar la seva inoperància interessada i en molts casos el seu col•laboracionisme sense mesura.

Ara toca exigir la destitució del Conseller Buch amb un cos de Mossos intervinguts com veiem dia rere dia i un últimatum amb un Govern i Partits que han desprestigiat les nostres Institucions i que hores d’ara amb la mentida de que no les podem perdre quan ja les hem perdut. Una mentida més de l’alt grau de manipulació sobre una societat que en una part ha vist la realitat, però que un altra segueix amb l’anomenat “llirisme” perpetu i assumint aquesta manipulació que no ens porta enlloc.

Es un fi de cicle que enterra definitivament la revolta dels somriures.