ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

Arxiu de la categoria: General

ELS SURREALISME DE LA JUSTÍCIA

Els nostres partits i especialment un, segueixen jugant al mentrestant amb un Estat que cada dia mostra que està molt lluny de qualsevol democràcia homologada i molt proper a una Dictadura que va veure com moria al llit el Dictador, però no pas el sistema creat per controlar l’Estat.

Ara veiem com el tot s’hi val es una realitat que més caldria que els del lliri a la mà tinguessin clar. El Tribunal Suprem ordena repetir el judici a Arnaldo Otegui fent cas omís a la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que anul·lava el mateix per no haver garantit un judici just al líder abertzale, recordo aquella pregunta de si condemnava el terrorisme etarra i davant el silenci per resposta la magistrada va deixar anar que ja sabia que no contestaria a aquesta pregunta, un fet surrealista i que dona fe de la manipulació del mateix judici.

Ara el Tribunal Suprem ha retardat l’indemnització demanada pels advocats d’Otegui per haver complert una condemna de 6 anys i mig injusta, i ara tampoc anul·la el mateix i el repeteix en una decisió que desafia els tribunals europeus i deixa en total indefensió l’acusat que amb aquest acte surrealista podria veure augmentada la seva condemna i haver d’ingressar a la presó altre cop entre d’altres circumstàncies fora de lloc.

Realment es un fet molt greu, i un avís als nostres presos polítics que quan arribin al Tribunal Europeu i lògicament desmunti la seva farsa de judici i el declari nul, podrien veure com tornen a començar la seva condemna. Alhora veiem com primer Esquerra i desprès Bildu han rebut les gràcies pel suport passarell als pressupostos del Govern espanyol amb decisions tant fora de qualsevol Estat democràtic i alteració de drets fonamentals que pel que es veu no existeixen en aquest territori.

No hi ha separació de poders, i veiem com l’arma de la justícia es utilitzada un cop i un altre sense fer res i permetent aquests abusos dictatorials, amb les víctimes encara jugant i normalitzant el mateix sistema que els condemna sense remei.

Si ens pensavem que ho haviem vist tot, sempre ens poden sorprendre ja que el context es especial, i fins que els nostres no el validin amb la seva participació i deixin absurdes peticions de diàleg, ammisties i prevendes, no podrem fugir d’una Dictadura amb totes les lletres.

Potser ja va sent hora que la societat adormida digui prou a aquesta Dictadura encoberta que retalla tots els drets sense fre.

IRRESPONSABILITATS

LLegim en un article aquest cap de setmana a La Vanguardia una entrevista a Oriol Junqueras i entre d’altres coses diu que seria una irresponsabilitat renunciar al diàleg i marca clares diferències amb el President Puigdemont.

Ens diu que avalar els Pressupostos espanyols, era més còmode votar que no, però era una irresponsabilitat. Ells no renunciaran a negociar amb l’Estat saben que no donarà fruits immediatament, però no fer-ho seria irresponsable. Sobre el pressupost i en contraposició al pactisme màgic que ens deia el President a l’exili, que no era bo cedir capacitat de negociació a Cs i renuncia a milers de milions d’euros. Renunciar a recursos en aquest context es estar allunyat del patiment de la gent i parla que la ciutadania no ho hagués entés. No volen escollir entre eix social i nacional ja que així no es podrà avançar.

Efectivament, trobo un discurs plenament amb mentalitat autonomista i en aquest context tindrien sentit algunes de les afirmacions que ens fa el Vicepresident legitim, però el seu problema es que no hem estat 10 anys lluitant fins el Referèndum, defensant les urnes, els vots amb els nostres cossos per tornar 10 anys enrere com si res hagués passat. Seria com haver construit un edifici gairebé en la seva totalitat, faltant nomes els detalls i ara tornar a parlar dels fonaments. En un context general evidentment el diàleg mai s’ha d’oblidar, però parlem d’una Dictadura com l’espanyola que ha utilitzat la violència i la repressió des de tots els àmbits per apagar la revolta democràtica catalana, de quin diàleg parlem llavors.

Avalar els pressupostos en un context autonòmic i el peix al cove com a objectiu seria entenedor. En aquest nou context donar suport qui et te injustament a la presó amb un judici farsa i col·laborant activament amb el cop d’Estat del 155 i la repressió antidemocràtica, si que es una irresponsabilitat i una falta de respecte a la ciutadania la que pateix més i la que no tant, ja que finalment amb pacte o sense els diners que arribin a Catalunya seran els mateixos com ha passat sempre, i això son fets.

Deixar via a lliure a Ciudadanos també està emmarcat en el marc mental espanyol, cosa que no ens hauria de preocupar un cop decidits a trencar aquests sistema, el que demostra que des del marc mental espanyol no hi haurà independència possible. Per últim, Catalunya nomes arribarà a culminar la República a la que van renunciar tots plegats a fer efectiva, des de la unitat i deixant ideològies a banda, també son fets.

Per tant si parlem d’irreponsabilitats, aquestes clarament demostren que cal parlar des del context de República Catalana si es vol fer efectiva, i no des de l’Estat espanyol, deixant clar que els presos polítics no son lideratges vàlids per aquest fet.

LA DEMAGÒGIA DE LA IMMIGRACIÓ

Els fets de la nau de Badalona destapen un cop més un problema que els nostres polítics i institucions no son capaços d’abordar sense grans dosis de demagògia i utilitzant les persones com armes electorals i no com essers humans.

Aquesta tragèdia humana comença amb unes persones fugint dels seus llocs de residència sigui per la guerra o per la fam en busca d’una oportunitat de vida digne i sense importar el risc del seu trajecte, molts cops enganyats per les mafies internacionals que sense escrúpols fan negoci amb vides humanes amb l’expectativa d’un futur que posteriorment no s’assembla gens amb la realitat.

Un cop aconseguit arribar a la fí del viatge, comença per molts una aventura desagradable, i un peix que es mossega la cua, cap facilitat per la seva integració a la nova societat, sense papers i amb conseqüència sense dret a cap ajut. Sense papers i sense feina obligats a mal viure i arribar a llocs com la nau de Badalona on més d’un centenar de persones vivien amb unes condicions deplorables sanitariament i socialment amb el fatal resultat que ara veiem.

Malauradament no és l’única nau, ni l’única casa en mal estat on per tot el territori català es deu repetir aquesta situació, i on la falta de recursos evidentment porta a la delinquencia, la inseguretat del lloc i on els serveis bàsics com la llum son punxats sense fre al marge del sistema, i en definitiva una condemna a un estil de vida al marge de la societat i sense cap futur ni per ells, ni per la societat que els envolta i que sembla viu en un altre planeta ignorant la situació.

Davant aquest panorama veiem com les administracions es passen la pilota una a l’altra sense cap resultat i utilitzant la tàctica d’amagar el problema per tornar-lo invisible, cosa que en el cas de Badalona ja feia 13 anys la nau era habitada i els diferents Governs de tots els colors han fet el mateix, res. No em val la demagògia de les dites esquerres quan elles també han fet el mateix que les dites dretes i per tant de superioritat moral seria zero.

Cal que els nostres representants sense excuses abordin el tema d’arrel. Assumir que no hi cap tothom, i això no es racisme ni cap isme que tant aviat veiem a la boca del cinisme de molts polítics i entitats i fer un pla pel que puguem assumir tinguin unes condicions de vida i futur normals com la societat que els envolta. Ja se que això comporta riscos de vots perduts amb una societat que permanentment tractada com a nens petits rep missatges bonistes impossibles i falsos, i per tant si no es des del respecte i seriositat del que ens juguem no podrem evitar més naus com la de Badalona per vergonya de la nostra societat i uns polítics deplorables.

NOVA FARSA DEL MENTRESTANT

Els tres grups independentistes al Parlament ens diuen que presentaran un proposta de resolució per reclamar a Madrid una llei d’amnistia per resoldre la situació de milers de represaliats, en una nova cortina de fum difícil d’empassar per la ciutadania catalana.

Efectivament la presentaran a última hora, i reclamen aquesta llei que no suposi cap renúncia a l’exercici del dret a l’autodeterminació, i que aquesta no comporti cap responsabilitat penal i administrativa, apart de l’arxivament de totes les causes des del 2013. La proposta defensa l’amnistia assegurant que el lliure exercici dels drets polítics no pot tenir com a resposta la via de la justícia penal, des de sedició o rebel·lió a malversació entre d’altres. Volen que la llei vingui acompanyada d’una solució efectiva al conflicte política i fan crida a la ciutadania per la seva mobilització de suport.

La resposta per part del PSOE no s’ha fet esperar dient que aquesta llei no hi cap a la Constitució, apart del rebuig explicit de formacions com PP, Ciudadanos i VOX. Es a dir com a molt obtindria el suport de nacionalistes i amb incògnita la posició de Podemos.

Vist això, i la ràpida reacció, està clar que es una pèrdua de temps innecessària i un intent d’engany a la societat catalana que no es mereix. Es altament cínic anunciar aquesta llei a bombo i plateret quan saben que es paper mullat abans de la seva redacció, precisament perquè qui l’ha de validar, no es el Parlament català, sinó el Congreso madrileny i que ha tardat poques hores a donat un cop de porta ben ràpid i clar. De fet es una burla demanar al botxí que t’alliberi quan precisament la seva funció i intenció es el teu control. Fa riure per no plorar incloure a la llei el respecte al dret a l’autodeterminació per solucionar el conflicte, quan Espanya ja ens ha dit mil i un cops que per ells aquest dret no existeix i molt menys per Catalunya. Tots els partits s’han expressat així i han actuat com sabem que ho han fet defensant el sistema autoritari espanyol utilitzant la violència i eines que nomes una Dictadura utilitzaria, com la repressió o la coacció.

Per tant prou de burla a la ciutadania, de fer lleis de fireta que senzillament ho son perquè accepten que l’autoritat resideix a Madrid i aquest es el que decideix finalment, saben ja el resultat. Una llei com aquesta nomes podria ser efectiva de de la unilateralitat i l’intenció de culminar el procés. No s’enten des de cap altre punt de vista, i per suposat no crec que sigui el cas, més enllà de seguir amb la farsa del mentrestant.

PROU D’ESTUPIDESA

Vaig escoltar aquesta notícia i em vaig quedar astorat, ara amb l’article i la fina ironia de Iu Forn ha donat el clau de tanta estupidesa que ens volen encolomar, no hi ha tions i tionas, com tampoc hi ha pilots i pilotes. En nom d’una suposada igualtat no es pot tractar la gent com criatures sense cervell. Arribar a aquest límits denota el poc nivell d’una societat que sembla te por a dir les coses pel seu nom i viu acovardida pels gurus del políticament correcte. La igualtat home i dona no es això companys, és molt més profunda que fer el ridícul d’aquesta manera forçant un llenguatge que es com es.

El tió i la tiona
Iu Forn

A Sentmenat (i Sentmenata), una bonica localitat del Vallés Occidental (i la Vallesa Occidentala), han tingut una brillant idea relacionada amb les tradicions de Nadal (i de la Nadala). A partir d’ara, allà el tió conviurà amb “la tiona”. O sigui, el tronc que hi ha a les cases tapat amb una manta i que la nit de Nadal (i Nadala) caga regals gràcies a les diverses tandes d’estomacades que rep, ara també serà una tronca. A partir d’aquí, espero que apliquin altres adaptacions que es corresponguin amb el nivell d’aquesta ocurrència.

El tió i la tiona ja no seran de fusta, perquè aquest producte de la natura ha de ser al seu habitat i no a les llars. Però, com que en el procés de fabricació de la resta de materials amb els quals es podrien elaborar els tions i les tiones segur que s’acaben malbaratant recursos naturals i generant contaminació, el tió i la tiona estaran fets de no res. Vaja, que no hi seran. Només existiran en la imaginació dels participants en la tradició, que també canviarà la seva posada en escena. Els que facin cagar el tió i la tiona ja no picaran ben fort perquè apareguin els regals sinó que es miraran fixament la manta. Perquè picar és violència, encara que sigui al no res perquè recordi que ni el tió ni la tiona existiran físicament.

Per que fa al fet de “cagar” alguna cosa, es canviarà el concepte perquè aquesta paraula és de molt mal gust. La nova expressió serà “fer que la tortuga tregui el cap”, que és molt metafòrica i les tortugues són uns animals que cauen molt bé, sobretot als que se la mengen en forma de sopa. Tots aquests canvis s’aplicaran a la nova versió de la lletra de la cançó que acompanyarà l’acte, pròpiament dit, i que a partir d’ara es cantarà així:

“Fes que la tortuga tregui el cap, tió i tiona
Neules i neulos i torró i torrona
Si no fas que la tortuga tregui el cap, tió i tiona, et mirarem encara més fixament!”.

Sí, la nova versió no té res a veure amb l’original, però no ofèn a ningú. Perquè no s’entén res? Sí, però assolir l’objectiu cercat paga la pena. I, com no pot ser d’altra manera, el següent pas serà l’aparició de l’arbre i l’arbressa de Nadal i Nadala, que se situarà al costat del pessebre i la pessebressa, que recordem que no s’ha desmuntar l’endemà de l’arribada dels Reis i les Reines de l’Orient sinó per la Candelera i el Candeler.

Esclar, ara vostè s’estarà preguntant el mateix que ens preguntem molts (i moltes): què passa amb els troncs binaris? Els que no són ni tions ni tiones, quin nom rebran? Bé, doncs potser els passi com amb la tiona, que acabem despullant un sant per vestir-ne un altre. Perquè és que una amiga m’ha enviat avui aquesta foto publicada per l’Àlex García a La Vanguardia:

El tió té una cara més o menys normal, però a la tiona li han pintat uns morros i li han posat uns ulls que si són alguna cosa són sexistes. I aquesta imatge és la gran metàfora de la cosa. Una pretesa igualtat de gèneres que converteix un tronc en una tronca acaba engolida pel despropòsit del que neix. És un forat negre conceptual en si mateix, però en comptes de la matèria aquí hi desapareix la capacitat de discernir que un tronc és un tronc i que per molt que s’hi encaparrin, mai serà una tronca. I el caganer és el caganer i no caganera. I el Nadal és el Nadal i no la Nadala, que és la cançó típica de l’època. I el nen Jesús és un nen. Així com la Verge Maria és una senyora i Sant Josep un sant baró que fa dos mil anys fa veure que es creu que l’Esperit Sant era un colom i tot allò altre de la plena de gràcia.

LA MESQUINESA ELECTORAL

La reunió de la discòrdia de Donec Perficiam, convocada per aquests 7 secretaris nacionals que van dimitir de l’ANC, i buscant la unitat de l’independentisme amb la unilateralitat com a eina ha portat la mesquinesa moral que veiem amb els nostres partits.

Esquerra ha aprofitat que Josep Costa de Junts va participar telemàticament en la mateixa i que dos dels grups considerats d’extrema dreta hi participaven per demanar la seva dimissió i engegar el seu aparell mediàtic per presentar-se com el guardià de les essències per rebutjar aquests partits i dir que simplement se’ls combat sense matisos. Per la seva part Costa ha dit que hi participava a nivell personal i que no sabia qui hi participava, per cert una reunió que tant Esquerra com la CUP havien declinat la participació.

Cal dir que aquesta polèmica mesquina no serà l’última que aprofitaran els partits per fer joc brut. De fet l’independentisme s’hauria de qüestionar perquè una reunió on es convida a tots els partits independentistes per defensar el resultat de l’1 d’octubre deixant les ideologies a banda es rebutjada per la CUP i Esquerra, cosa que ja diu molt de la seva voluntat de no arribar enlloc que no sigui el seu partit. Alhora que precisament Esquerra digui que el feixisme se’l combat i no s’hi parla quan acaben de donar suport al PSOE pels pressupostos i defensen la taula de diàleg amb ells. El mateix partit de Felipe Gonzalez, Guerra i una llarga llista que no passarien la prova del cotó democràtic i molt menys la de l’esquerra classica. Els mateixos que participen com si res haguès passat a les institucions d’un Estat que va utilitzar la violència contra la societat catalana i va aplicar un cop d’estat en forma de 155 contra les nostres institucions. Aquests ara volen donar lliçons de amb qui pots parlar i qui no.

A les properes eleccions, VOX es possible entri al Parlament votat per una part del poble, i lògicament si el sistema democràtic els deixa participar tenen tots els drets que els altres escollits com no pot ser d’altra manera. Es a dir si no s’estableixen unes regles per participar, no hi ha superioritat moral que valgui per dir quins son vots bons i quins dolents.

De totes maneres, i tornant al fil del principi, buscar la unitat en aquest cas que gairebé ens va dur a la victòria si no fos per la rendició absoluta dels nostres partits no es cap mal, vers al contrari, es la formula de l’èxit, aquest que alguns volen evitar en benefici propi i utilitzant la mesquinesa electoral.

L’EXERCIT TAMPOC HA CANVIAT

Igual que la Justícia, o totes les estructures bàsiques del sistema espanyol, els militars tampoc han canviat i demostren un cop més la farsa absoluta d’una transició dirigida pels mateixos que ja ostentaven el poder dins la Dictadura i que s’han perpetuat, incrustats en un sistema podrit i on res evoluciona.

Les cartes de militars retirats espanyols al Monarca i el xat dels mateixos on evidentment fan apologia de la Dictadura amb amenaces de matar bona part de la població, en contra dels indults als presos polítics, criticant permetre aldarulls independentistes, i favors als presos bascos terroristes. Demanen prou de humiliacions a Espanya, els seus símbols i menyspreu al Rei entre d’altres barbaritats.

No hi ha dubte, que això encaixaria perfectament amb el delicte de sedició, i que en qualsevol Estat democràtic normal, ja seria investigat i apartats del seus llocs militars, per colpisme i feixisme per perpetuar la Dictadura, protegir-la i lluitar contra qualsevol cosa, especialment si prové de Catalunya que aporti alguna dosi de democràcia i questioni el sistema establert, que protegeixen amb el sabre com han fet sempre i a cop d’imposició que es com entenen el funcionament d’un Estat per protegir les seves paranoies feixistes i ràncies.

En aquest context del “a por ellos” permanent, veiem com el Tribunal Suprem revoca el tercer grau dels presos polítics per ser una mesura prematura i dona idea del tipus d’Estat que parlem, unes estructures de poder que no han canviat mai i han viscut del miratge de la Transició on tot el muntatge va ser acceptat i on en la part legislativa tant PP com PSOE son simples actors que validen aquest model. Ara en aquest cas tot aquest soroll i decisions serà un gran aval pel socialisme per no permetre indults als presos, i molt menys parlat d’ammistia, un cop a més ha assegurat el vot d’una part del teoric independentisme amb fam de poder autonomic sense fi.

Espanya no ha canviat, i es ciclic veure com els mateixos mals de la Dictadura emergeixen quan es necessàri i amb total impunitat poden actuar de la mateixa manera amb la mirada cap un altre costat de la Unió Europea que no vol veure com es vulneren els drets humans al sud del Continent amb un exercici de total cinisme.

Aquests 26 milions que en els xats deien voler aniquilar per depurar Espanya, no hi ha dubte que sempre seguiran sent les víctimes.

NI GESTIÓ NI RES

Ahir vam viure un nou capítol del desori que el nostre Govern ens te acostumats, alhora la portaveu ens deia que amb les dades actuals no passariem de fase i la Consellera de Salut deia justament al contrari. Avui sembla que el Procicat allargarà una setmana la Primera Fase i el famós mentrestant continua sent això.

Efectivament, una nova falta de comunicació que no fa més que confondre la ciutadania, de fet tot crec s’emmarca amb la poca capacitat de gestió del nostre Govern i amb la lluita interna dels dos partits per desacreditar l’adversari de cara a les eleccions i que deixa els ciutadans desemparats d’aquesta lluita autonomista de gests, contradiccions i anuncis que mai es poden donar per certs. Evidentment ningú exigeix responsabilitats i així els episodis van succeint per vergonya aliena de la ciutadania.

De fet ja veiem com els d’ampliar la base i el diàleg amb no se sap qui, per allargar tot fins l’infinit retiraven ahir a Madrid les esmenes sobre la Casa Reial i el Tribunal Constitucional dels pressupostos espanyols amb l’excusa de que la dreta podria tombar els mateixos. El que era una línia vermella i ferma fa una setmana ara amb la seva submissió al Govern espanyol ha passat a ser res. Aquest mentrestant simplement fa tuf d’autonomisme de sempre dins el sistema constitucional per sempre. Per l’altre costat veiem com des de Junts per exemple la candidata recent votada tampoc ha dit res sobre el pacte a la Diputació de Barcelona amb els del 155, demostrant que una cosa son les paraules i altres els fets que es pensen dur a terme.

Arribats a aquest punt, caldria veure que aquests partits i dirigents son els que ens demanaran el vot per la independència fins el mes de febrer, encara que els seus actes ni son creibles, ni van en aquesta direcció. Un tercer element com la CUP ja hem vist com també ha dimitit dels seus origens, amb la seva entrada a Madrid i anunciant referèndums que evidentment deixen l’1 d’octubre en res.

Així, la ciutadania hauria de pensar molt bé quin missatge vol donar el mes de febrer, d’això en dependrà el futur del procés cap a la independència o una llarga travessia del desert que no ens portarà res de bo. Ni gestió, ni avenç nacional.

SIMPLEMENT RESPONSABILITAT

Com diu en Bernat Dedéu, sembla que enguany hi ha més ganes de Nadal que mai, de viure la tradició de les reunions a la Taula i tot el que envolta aquesta festa, però també hi ha el món real, que ens diu que cada dia mor molta gent per la pandèmia i amb l’esperança de que el proper any amb les vacunes podrem definitivament deixar enrere aquest malson. Per tant simplement responsabilitat i per un any sense fer segons que per Nadal no s’enfonsa el món, vers al contrari, si serveix per salvar una sola vida ja haurà sigut el millor Nadal de tots.

Sense Nadal. I què?
Bernat Dedéu

Imagineu, que és poc imaginar, que som a principis de desembre i imagineu, que és molt imaginar, que la comunitat científica ens assegurés avui mateix que a mitjans de gener la majoria de països d’Occident estaran en disposició de vacunar massivament la població contra el maleït VIH. Imagineu, i aquí trieu si és poc o molt d’imaginar, que cada 25 i 26 de desembre tenim la sacrosanta tradició de quedar amb un grup de persones molt properes i estimades a casa d’algú, o en una absurda masia perduda a l’Empordà, amb l’objectiu d’alegrar-nos la vida amb una orgia del quinze on ens dediquem a afartar-nos de follar sense plàstic. Tot sembla indicar que, davant la imminència de la vacuna a mitjans de gener (és a dir, d’aquí a sis punyeteres setmanes), tots seríem prou seriosos, adults i responsables com per posar-nos gel a penis i petxines, posposant l’orgia per a més endavant i, així de pas, cardar amb la total seguretat que no ens contagiarem del bitxo.

Doncs bé, per molt que sembli delirant, aquest exemple tan clarivident no sembla funcionar amb la Covid. La pràctica totalitat d’òrgans internacionals i els portaveus de la comunitat científica duen prou dies sostenint que tindrem un reguitzell de vacunes contra el mal que vingué de Wuhan disponibles en poques setmanes i injectables en un mes i mig. Dit d’altra forma, que el collons aquest de partícula (o el que sigui) només podrà campar lliure per matar-nos durant quaranta-cinc dies més, és a dir, durant 1.080 hores, és a dir, durant 64.800 segons. Doncs bé, en comptes de pensar en com podem assegurar-nos que durant tot aquest temps, a ésser possible, no hi hagi ni una mort més, a la majoria d’autoritats i opinaires de la tribu els ha entrat una frisança especial per saber si podrem servir l’escudella amb la família el dia de Nadal. És a dir, seguint l’exemple del VIH, tenim un país que encara pensa en com podem salvar l’orgia dels dies 25 i 26.

Encara que sembli mentida i encara que gran part del comú blasmi el Nadal perquè li toca aguantar els nauseabunds acudits del cunyat, ja té gràcia que ara, precisament ara, tot déu tingui una fal•lera nadalenca superior a la del Sant Pare! Entenc que les famílies han estat incomunicades durant mesos, que moltes d’elles han sofert pèrdues i que les abraçades són més necessàries que mai, però justament per això, ara que només falten menys de dos mesos perquè Occident s’ompli d’injeccions, és d’una supina irresponsabilitat celebrar Nadal, sigui amb menys de deu, sis o amb una sola fucking persona a taula. Aquesta esclavitud del calendari ja és habitualment sòrdida any rere any: però ara, precisament ara, és d’una irracionalitat descomunal i haurien de ser les autoritats, els sectors industrials i els mitjans de comunicació els primers que es conjuressin perquè la majoria de la població s’oblidés dels galets i es quedés al sofà de casa.

Les estadístiques diuen que la meva generació, la dels nascuts a finals del setanta, tindrem molts números per viure 100 anys de mitjana. Viurem, per tant, 100 Nadals. No passa res, i quan dic res vull dir res de res, per eliminar un sol dígit d’aquest excels i entranyable recompte si és per evitar la possibilitat d’una sola mort a Catalunya. No passa res, i quan dic res vull dir res de res, per deixar el tió, els versets i l’horripilant i espantosa cançó de la pesadíssima Marató de TV3 per a l’any vinent, i si no és per a l’any vinent per al febrer o el març, que si ja vàrem desplaçar la festivitat de Sant Jordi sense que al nostre sant patró se l’hagi cruspit el drac, doncs també podem desplaçar el naixement del Crist sense que la Verge Maria se’ns enfadi. Sí, estarem un any sense Nadal. I què? Tant li fot si això ens assegura que els nostres padrins, pares i mares en podran gaudir molts més. Duem molts mesos de sacrificis com per fer l’imbècil a l’últim minut del matx.

Els científics han treballat cagant llets per trobar un remei a la Covid. Ha mort molta gent i, d’entre les víctimes, alguns dels metges i d’infermeres que el passat març van anar a pencar sabent que podien deixar-s’hi la vida. I ara em dius que et pixaràs en tota aquesta gent perquè et fa il•lusió veure el tiet Manel i cantar el Virolai? De debò, conciutadà meu estimat, que no desconvocaràs l’orgia, per molt calent que vagis i per moltes ganes que tinguis de fotre el melindro en calent? Doncs mira, aneu a pastar fang tu i el teu Nadal dels collons.

LA CARME

Una estranya sensació em va quedar al cos desprès de veure l’entrevista a Carme Forcadell dissabte al FAQS. Vaig veure un canvi absolut de la seva persona i una llum als ulls que la caracteritzava totalment apagada i preocupant.

He tingut el privilegi d’haver-la conegut i compartir algun acte i vivència amb ella, i crec que pels que vam començar al principi amb la creació de l’Assemblea era una llum que marcava el camí amb una personalitat i energia desbordant que encomanava, i sobretot un carisma guanyat a pols que va fer que amb 3 anys i acompanyada pels èxits de convocatòria fer canviar el paradigma d’uns partits ancorats amb l’autonomisme de sempre i obligats a seguir la societat catalana en busca de la independència del país. Tots recordem aquell “President, posi les urnes” que va ser la demostració que el poble havia agafat el timó i els seus representants sorpresos simplement podien seguir per no veure la seva vida comoda fins llavors totalment desbordada. De fet aquesta circumstància entenc hauria de ser la normal en qualsevol democràcia, el poble guiant i els representants del mateix materialitzant el camí, encara que tots sabem que no es així i Catalunya no es una excepció.

Tornant a la Carme, veure aquella espurna als ulls apagada em va produir tristesa, i escoltant les seves reflexions sobre el feminisme i el contrast amb el masclisme a les presons com la que semblava única lluita, acompanyat de la defensa del seu partit però amb arguments que no s’aguantaven massa, més enllà de les consignes del partit i la utilització en aquest de la seva figura per signar com a suport al candidat Pere Aragonès i justificant uns pressupostos espanyols que alhora que deia mai es compleixen defensava pactar-los entre d’altres contradiccions flagrants.

La presó ha fet el seu efecte en aquest cas amb tota la virulència, i ha apagat una de les animes del procés cap a l’alliberament nacional. De fet la seva injusta presó com totes, però en el seu cas doble, per no haver comés cap delicte i per ser tractada diferent que la resta de Mesa que presidia, dona a entendre que la seva condemna es simplement per haver estat Presidenta de l’ANC i ser en bona part responsable de l’inici de la Revolució catalana, i ara a les portes de la revocació del tercer grau entenc que ha de provocar una frustració total a la que sumem com han seguit els partits catalans, el seu semi abandonament i utilització dels mateixos.

En definitiva, trist però donant tots els ànims del món aquesta gran dona.

VERGONYA UNILATERAL

Aquest cap de setmana hem sabut la sentència contra l’Adrian Sas pels fets de les manifestacions del primer aniversari del Referèndum del dia 1 d’octubre davant el Parlament. Una condemna de 3 anys i mig de presó amb la Generalitat com a principal acusadora.

Cal recordar que va ser acusat directament per Jordi Arasa, un mosso d’esquadra condemnat per lesionar manifestants degut a la seva violència, alhora la cadena de custòdia no s’havia respectat convenientment, una promesa incomplerta per part de la Generalitat de retirar la seva acusació o alguns càrrecs, apart de les difamacions rebudes per part de la portaveu de la Generalitat Meritxell Budó. De fet la posició de la Generalitat ha fet que una petició de 2 anys per part de la Fiscalia, augmentés als 3 anys i mig que si donen ingrés a la presó.

Aquesta es la realitat, el famós Govern efectiu independentista i amb la paraula República sempre a la boca per quan calgui, no te cap problema amb ser part acusadora contra un independentista i en aquest cas amb seriosos dubtes sobre els fets que se l’acusa i amb l’ajut de les clavagueres dels Mossos fer que la pena augmenti per convertir la presó en inevitable. De fet aquesta política ja l’hem vist repetidament, esperonar a la població a sortir a manifestar-se contra la injustìcia espanyola i per l’altre costat enviar la policia catalana a reprimir la mateixa amb contundència i ser actor actiu de la repressió contra l’independentisme.

Això no es culpa de Madrid, senzillament son els dos partits que s’omplen la boca de falsos miratges i que realment han col·laborat activament amb la repressió espanyola sense complexos, de fet com han fet en la resta dels àmbits de la política durant la lesislatura obeint cegament totes les indicacions que provenen de Madrid sigui quines siguin deixant les nostres institucions en res, i alhora pactant i ajudant als botxins del 155 sense manies i amb justificacions que provoquen vergonya aliena.

Ens van deixar abandonats posteriorment a l’1 d’octubre i ara durant aquests 3 anys han pres partit pel costat de la repressió davant l’independentisme que encara ha rebutjat la injustícia espanyola.

l’Adrian serà una victima més d’aquest context macabre, que encara ho és més per venir de l’acusació d’un mosso condemnat per violència extrema i per haver perseguit que la presó fos inevitable, quan ni tant sols la Fiscalia ho veia així en principi.

De fet son els mateixos que ara apel·laran l’independentisme per seguir el seu camí amb cinisme i sense cap vergonya per conservar les seves quotes de poder autonòmic intactes.

Vergonya unilateral.

LES PROPERES ELECCIONS

Soc dels que penso que des de la Generalitat catalana no resoldrem el problema de l’1 d’Octubre. Tant per la repressió exercida per l’Estat com per la poca predisposició dels nostres representants autonomistes. Per tant potser cal relativitzar els futurs resultats, però Jordi Barbeta en fa un petit analisi crec que encertat de la situació i de les possibles conseqüències.
De totes maneres la batalla estarà en un terreny de joc neutral que evidentment no pot ser ara Catalunya.

Sense president, sense Govern i amb eleccions repetides in aeternum)

Jordi Barbeta

He tingut un malson. Que les eleccions catalanes del 14 de febrer tenien un resultat que feia impossible articular una majoria de Govern, perquè els independentistes no sumaven majoria i els espanyolistes, tampoc. Que només els comuns podien decantar i quan es decantaven per una banda o per un altre el trencaclosques saltava pels aires. Això abocava a unes noves eleccions i com que el resultat seguia sent el mateix n’anàvem a unes altres i a unes altres, tot això amb un govern en funcions, sense president, amb un vicepresident en funcions de president que no pot manar la meitat dels consellers, que continuaven fent-se la guitza immersos com estaven en una permanent campanya electoral. M’he despertat sobresaltat i a sobre a l’emissora que em fa de despertador sonava una cançó de l’Elton John amb una tornada brutal…And I think it’s gonna be a long, long time… Em llevo, em rento les dents, em faig un cafè, començo a pensar si el somni pot ser premonitori, observo com va tot i encara m’angoixo més.

Començant pel més irrellevant, és obvi que Laura Borràs té més ganxo electoral i que Damià Calvet aporta major experiència de Govern en un moment que es reclama governança, però la decisió de qui serà el segon candidat de Junts per Catalunya i aspirant a president de la Generalitat dependrà del fet que el 23 % d’exmilitants del PDeCAT que s’han passat al partit de Puigdemont —la desbandada no ha estat tan desbandada— actuï en bloc de forma organitzada. Al capdavall han de votar unes 5.000 persones i els postconvergents en són unes 2.500… però això no és el més important.

El CIS, el Centre d’Investigacions Sociològiques, que és un organisme de l’Estat, ha publicat un simulacre d’enquesta per anunciar la mort política irreversible de Carles Puigdemont. La mateixa setmana, el diari espanyol de referència ha publicat el seu editorial més histèric abundant en la mateixa idea amb un èmfasi més propi de l’himne d’infanteria. Els rivals independentistes de Puigdemont i l’aparell mediàtic patrocinat han contribuït com han pogut a presentar com una “renúncia”, és a dir com un harakiri, la voluntat expressada pel president exiliat no de desaparèixer sinó al contrari, de “liderar” la candidatura de Junts per Catalunya. Tothom té clar, per bé o per mal, que la política catalana i espanyola depèn en bona part del fet que Puigdemont continuï o deixi de ser la principal referència política legitimada pels vots dels catalans i en aquest aspecte la consigna a Madrid i en bona part també a Barcelona, a Tarragona i a Lleida és evitar-ho com sigui. A Girona costa més.
Tothom té clar que, per bé o per mal, la política catalana i espanyola depèn en bona part de que Puigdemont continuï o deixi de ser la principal referència política legitimada pels vots dels catalans.

El 130è president de la Generalitat, havent de fer front a una persecució sistemàtica, ha demostrat una capacitat de supervivència política que ha superat totes les expectatives, però ara té tots els fronts oberts, amb una convergència d’interessos comuns contra ell, i el que és pitjor, una pandèmia que, com ell mateix ha vingut a reconèixer tàcitament, fa impossible governar el país des de l’exili.

Fins ara l’exili era un plus, perquè en la batalla contra la repressió de l’Estat espanyol, només Puigdemont s’ha apuntat les victòries independentistes. Ha representat el símbol de la dignitat i la resistència davant la repressió, però ara és obvi que la gent prioritza la resistència a la Covid-19 i a les seves conseqüències socials, econòmiques i fins i tot psicològiques. El baròmetre del CEO avisa que la salut és el que més importa a la majoria dels catalans, mentre que el conflicte entre Catalunya i Espanya només preocupa al 10 % dels catalans i és un assumpte secundari pels votants de JxCat i terciari pels d’ERC. Així que això altera tot el panorama polític.
Tenint en compte que el país, angoixat com està, atorga al Govern independentista un suspens per sota de 4, els partits que componen la coalició no tindrien res a fer en unes eleccions a qualsevol país normal, però aquí tot és diferent perquè, segons l’opinió dels catalans, si uns són dolents, els altres són encara pitjors, la qual cosa ens dibuixa escenaris impossibles o ingovernables que es poden allargar en el temps.
Els socialistes no podran col•locar un independentista a la presidència de la Generalitat, però aspiren a que els independentistes els donin suport a ells, com quan Maragall, Montilla o ara Sánchez amb ERC i Bildu.

No hi ha cap enquesta que no prevegi la irrupció de l’extrema dreta de Vox al Parlament de Catalunya, la qual cosa fa impossible la coalició del 155. La política fa estranys companys de llit, que deia Fraga Iribarne, però encara em queda algun gram d’ingenuïtat per considerar inimaginable un pacte polític del PSC amb PP, Ciutadans i Vox, que segurament encara necessitarien els Comuns. Tranquils, però, que no sumaran.

A l’altra banda la majoria independentista possible torna a ser aquesta coalició de JxCat i ERC, és a dir, gent malavinguda, que tornaria a necessitar el suport —que no ha tingut aquesta legislatura— de la CUP, organització política fins ara especialitzada en la desestabilització dels governs independentistes.

Ja hem vist aquests dies que un govern sense president, amb un vicepresident en funcions de president que no pot manar la meitat dels consellers, és una fórmula que no funciona. Tanmateix hauríem de començar a témer que potser això va per llarg i potser se’ns fa etern, perquè anant tot bé no hi haurà nou govern fins la primavera i si no va tot bé i els de la CUP juguen novament a rebentar com han fet sempre, potser s’han de repetir les eleccions i Catalunya continua sense govern i sense president fins no se sap quan.

Certament hi ha un tercer escenari difícil però que aritmèticament les enquestes no el presenten com a impossible, com és el tripartit d’ERC amb PSC i Comuns. Costa d’imaginar que el PSOE es pugui permetre que els socialistes catalans col•loquin un independentista a la presidència de la Generalitat. No cal dir com es posarien Felipe González i els seus palmeros, perquè no hi hauria prou amb l’abstenció, el PSC hauria de votar afirmativament la investidura de Pere Aragonés i això només ho podria fer a canvi que el nou líder d’ERC fes una declaració solemne de renunciar a la independència i ERC garantís suport incondicional a Pedro Sánchez.

Amb tot, m’assegura gent socialista de pedra picada que mai el PSC farà president a un independentista, però que tampoc els socialistes rebutjaran que els donin suport els independentistes a ells, com van fer quan Maragall i quan Montilla i com ho posa de manifest Pedro Sánchez amb ERC i amb Bildu. I avisen que enlloc està escrit que el PSC no pugui tornar a ser la llista més votada. De fet, si ho va ser l’Arrimadas per què no l’Iceta? Tal com va tot…

ELS 2300 MILIONS DEL DIA DE LA MARMOTA

Escoltant ahir a Pere Aragonés omplint-se la boca dels 2300 milions que comportarà a Catalunya l’acord pels pressupostos espanyols em va venir el cap aquella simpàtica pel·licula del dia de la marmota on l’actor Bill Murray revivia cada dia el mateix dia.

Efectivament, el vicepresident ens deia la quantitat i afegia que per primer cop estaria per sobre de la mitjana que ens pertocava i que a més quedava blindada per una clausula que la feia inevitable. Actes així haurien de produir una onada d’exigència en la societat catalana reclamant un mínim nivell i seriositat en la nostra classe política. La mediocritat no te perquè estar unida al cinisme o a l’engany premeditat a la població i en aquest cas van agafats de la mà permanentment.

Nomes cal repassar la història des de la falsa transició amb tots els colors de Governs possibles aquí i allà per veure que mai, i quan dic mai, vol dir mai s’han complert les inversions previstes en els pressupostos per Catalunya. Per tant creure que ara ho faran seria absurd i cec, alhora que no estaran per sobre perquè ni tants sols s’hi han acostat de lluny al previst inicialment i el deute de tots aquests anys es desorbitat i sembla que oblidat pels nostres representants que imaginariament es conformarien amb un increment petit un any per saldar-lo, tot un desgavell. Pel que fa al blindatge, tornem a la història i comprovem que mai l’Estat sigui quin sigui el Govern ha fet cas a cap obligatorietat per llei que sigui, un exemple clar el podem veure a l’Estatut i la famosa addicional tercera on durant 7 anys estaven blindades unes inversions a Catalunya i cap any es van complir, repeteixo cap any. Per tant el blindatge sempre es foradat per l’Estat sense remei.

Arribats amb aquest punt, s’atreveix a dir que els millors pressupostos serien els de una Catalunya independent quan acaba de pactar falsedats precisament amb aquells que sempre lluitaran perquè això no passi, tot molt surrealista i per si fos poc amb el líder del mateix partit a la presó pel mateix Estat que sembla vols salvar amb l’argument del mentrestant.

Tot molt trist, per intentar a l’estil de la pel·licula que ja hem vist molts cops repetir el truc de màgia per esgarrapar vots, aquell peix al cove infinit que evidentment res te a veure amb l’independència d’aquest país i que ens condemna a tots.

Son els 2300 milions del dia de la marmota.

EL PREACORD DE LA VERGONYA

Esquerra anuncia a Madrid un preacord pels pressupostos de l’Estat amb el Govern del PSOE amb aquella vella excusa del mentrestant que cal gestionar abans no arribi el viatge a Itaca. Francament la vergonya aliena hauria de ser molt alta i fa gran aquella dita de cornut i pagar el beure.

Rufian ho ha revestit de millores per a la gent que es la seva preocupació principal i el màxim d’eines per la Generalitat. Diu que hi ha un mentrestant entre els teus fins i els somnis que cal gestionar i liderar i que això no els fa menys independentistes. Un acord amb moratòria de pagament fins el març del 2021 pels autònoms, la creació d’un comité bilateral per una reforma fiscal justa, una liquidació del deute existent de l’Estat des del 2005 amb beques i posar fi al control financer per part de l’Estat a la Generalitat de Catalunya, acabar amb el 155 de Montoro i gaudir de més eines per Catalunya. Per últim la rectificació del PSOE pel que fa a la prohibició dels desnonaments.

Tota una burla repetida a la societat que va votar el que va votar per una finalitat concreta, grandiosa segur que si, però no per la gestió del dia a dia i els problemes dels autònoms. Una finalitat votada a les nostres institucions amb majories parlamentàries repetides i en un referèndum sota les porres guanyat folgadament i posteriorment declarat al Parlament. Això era el seu fí, seguir fins al final. Desprès de 3 anys de repressió continuada veiem com desvirtuant completament l’original, segueixen els nostres representants a Madrid col·laborant del sistema, i no tant sols això col·laborant estretament amb els nostres botxins sense vergonya.

El de les 30 monedes de plata es un clar exemple del que s’han convertit, l’excusa del mentrestant etern no ès vàlida, ja que aquest no seria si haguessin arribat al final com era l’encàrrec, i donar suport al PSOE precisament validador i actor principal del 155 i la repressió amb aquest pressupost amb acords financers que tots sabem quan es tracta de Catalunya on van a parar alhora de fer-se realitat com el tema de les beques i sobretot donant valor a deixar que la Generalitat no tingui la tutela económica de l’Estat quan això no es un mèrit, tota la resta d’Autonomies ho tenen. No es pot donar valor extra al que hauria de ser una simple base normal. Fins aquí arriba la mesquinesa del moment i els nostres representants.

En definitiva una nova vergonya més, en aquest camí, on com dic la ciutadania hauria de valorar, exigir i poder revertir el proper febrer i no donar premi a uns partits que han perdut el nord, la dignitat i els bitllets per Itaca.

Per últim, un record per la gran Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista com es va definir ella mateixa. Una de les grans que tampoc podrà veure complert el seu somni.

EL MENYSPREU A LA LLENGUA

La nostra llengua es un tema cabdal i alhora sensible, de fet crec que els nostres representants i partits tenen l’obligació de vetllar per la seva salut i defensa davant un Estat que com tots sabem la voldria enterrada i oblidada per sempre tal com demostren els fets dels darrers 300 anys sense distinció de qui governa a Madrid.

En teoria la població ha de fer la seva feina diaria, però ha de confiar que els nostres representants faran la feina que els pertoca, i llastimosament veiem com nomes es queda en paraules i fum, quan en realitat ni això son capaços de defensar.

Ho dic arrel recentment de l’us per l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau en el seu Instagram amb el castellà com a referent i l’excusa d’arribar al màxim de gent i que si li pregunten en català es passa a aquesta llengua de forma natural “nem fent” va dir. Apart s’ha queixat de la polèmica servida i el rotllo fiscalitzador de la llengua. El mateix podriem dir quan al Congreso a Madrid recentment el representant de la CUP va ser renyat per utilitzar el català i vam veure com el següent dia tots els nostres partits utilitzaven el castellà amb tota normalitat i com si res hagués passat.

El tema Colau defineix molt bé la mentalitat del personatge on una llengua es superior a l’altra en el seu imaginari i per tant la seva normalitat es aquesta, evidentment si ho fes amb el català ja no entraria dins els seus paràmetres de total normalitat, i suposo que es conscient que amb la seva actitud està col·laborant activament amb l’imaginari venut des de l’Estat com el català com a llengua de segona posada simplement en les llars i gairebé com una anomalia que s’ha de combatre. Els nostres representants tenen una gran responsabilitat en el tema i donar-hi total normalitat al seu us es la principal, es demencial dir que ho vol per arribar a més gent, suposo que si ho fes amb anglès ja no ho trobaria igual, de fet es delata amb el nem fent quan contesta en català a preguntes en aquesta llengua com gairebé un favor i un esforç a valorar denigrant.

Pel que fa al cas a Madrid, es una prova més de la inutilitat dels seus càrrecs i una representació inútil que nomes aporta casos de submissió absoluta com aquesta en tots els partits presents que evidentment han acceptat ja el sistema per ser-hi presents i aquest no inclou el respecte a la llengua catalana.

En definitiva, un menyspreu a la llengua que ni els nostres son capaços de defensar i prendre seriosament validant la submissió lingüística i el complex d’inferioritat que explica moltes coses.