CURTA MIRADA
Aquest cap de setmana observem com Esquerra no assisteix al Consell de Representants del Consell de la República, teòricament l’eina fora de l’abast de l’Estat on l’independentisme hauria de ser més unit i poder deixar els partits al calaix per avançar el que no pot fer la Generalitat local. Alhora desprès de veure com algun candidat a la presidència del Barça tirava pilotes fora amb un partit d’Espanya al Camp Nou, nomes Joan Laporta diu que seria una gran falta de sensibilitat.
Tot això, enllaça perfectament amb l’escrit de Bernat Dedéu on amb l’excusa del país pobre veiem com la gestió de la pandèmia dels nostres, es pobre però amb dignitat, gairebé tant indigne com la gestió dels partits a partir de l’1 d’octubre sobre la nostra emancipació nacional, acceptant tota la repressió i fent política d’engrunes autonòmiques esperant s’oblidi aquest tema a la llarga igual que la deficient gestió de la covid.
Som un país pobre
Bernat Dedéu
Mentre Itàlia i Alemanya passaran la major part de Nadal quasi en confinament total per evitar el risc d’una tercera onada de la Covid-19, el govern de Vichy ha exigit als catalans una espècie de gimcana de confinaments perimetrals, bombolles familiars que poden desplaçar-se a l’Empordà i a la Cerdanya, i unes quantes hores extra per sortir de farra (nòrdica) la Nit de Nadal i Cap d’Any. Tot plegat, amb les limitacions del sector de la restauració a l’horari d’esmorzar i dinar, configura un curiós estat d’excepció a partir del qual la Generalitat s’exercita en l’art de coaccionar a mitges, restringint sense acabar de restringir, amb l’únic objectiu de tenir els ciutadans més emprenyats que no pas temorosos, però conservant-los el punt just d’aire vital com per dedicar unes hores a fer les compres de Reis i a visitar el restaurant predilecte perquè el seu xef no caigui en l’absoluta ruïna.
L’autoritarisme contemporani no es basa tant en l’arbitrarietat del poder i les seves mesures i contramesures delirants, sinó en com la població accepta de forma paulatina ser tractada com un instrument de les mancances d’una administració. Actualment, la majoria de conciutadans han admès resignadament que si el Govern no restringeix les festes ni tanca comerços o restaurants és perquè no té la suficient capacitat econòmica com per assegurar-ne la subsistència amb un pla de rescat. S’admet com a natural, en definitiva, que sigui millor arriscar-se a una més que provable tercera onada (i el conseqüentment objectiu nombre de morts, especialment entre els col•lectius més vulnerables, setmanes abans de l’arribada de la vacuna) amb mesures que trampegen inútilment el poder del virus, que no pas empassar-se l’orgull del calendari i entonar el Santa Nit a la primavera.
La Generalitat, en definitiva, no solament assumeix el rol de l’administració d’un país pobre sinó que, com a tal, sembla no tenir cap problema traficant amb la subsistència (i escric aquest mot, però hauria de posar-hi “vida”) dels ciutadans a qui hauria de servir. Catalunya recorda fa massa dies a un país hereu de la decadència i trencament de l’imperi rus, un país que esgota les reserves de caviar mentre destrueix la classe mitjana i gira l’esquena al seu Txernòbil particular: una residència de Tremp, la Fiella, on ja han mort seixanta padrins i disset més tenen la plaga, i que hauria d’ésser evacuada cagant llets perquè fins i tot el marbre dels lavabos deu tenir els pulmons a punt de col•lapsar-se. Tant se val si les dades epidemiològiques diuen que el virus puja, perquè aquí, al país del Titanic, l’important és anar repetint la insofrible cançó de La Marató a cada minut.
No deixa de tenir gràcia que, entre tot aquest panorama desolador, l’última reunió dels parlamentaris catalans hagi estat una sessió amb l’objectiu de reclamar l’amnistia per als presos polítics, un bunyol de proposta que ha promès dur al Congreso una proposta de llei el proper 15 de març i que totes ses senyories saben que la cambra catalana no té cap mena de poder per legislar i que serà tombada pels partits espanyols amb la parsimònia de sempre. Som un país pobre, en definitiva, no només perquè no haguem pogut assegurar la salut i la continuïtat econòmica dels nostres comerços, sinó perquè hem acabat la legislatura que ens havia de dur a l’emancipació (“només ens manquen cent metres”, deia cofoi el president Torra) demanant almoina a Espanya com un dels homeless que tornen a poblar aquesta trista i sòrdida Barcelona que només supura misèria i tedi.
El Govern de Vichy va erigir-se tractant els conciutadans de mesells i ara, per si no n’hi hagués hagut prou, comença la pèrfida tasca d’empobrir-nos l’ànima. “Potser ho tancaríem tot si ens ho poguéssim permetre”, deia fa poc la consellera Budó, amb aquell aire deprecatiu i plorós que tinta les seves espantoses intervencions públiques. Ja és mala sort, consellera, perquè mira si ens n’havíem arribat a permetre, de coses absurdes, com ara el Pla E, el rescat bancari d’entitats fraudulentes, les comissions de la sociovergència… i ara també els sous que els meus conciutadans són a punt d’assegurar-vos en unes noves eleccions, encara que la vostra desídia els estigui robant la vida. Què hi farem, l’autoritarisme sempre és culpa de qui l’exerceix i de qui no s’hi revolta. I la revolta queda tan lluny com l’aire de llibertat d’aquell octubre gloriós que heu condemnat a la nostàlgia. Mala gent.