ALBERT CORTES MONSERRAT

La proposta d’AENA per ampliar l’aeroport del Prat, no hi ha dubte que es un caixa o faixa. El que es qualificaria com un xantatge que no canviarà ja que el poder total de decisió és a les seves mans.

Tots sabem de la necessitat de vols intercontinentals i la manera d’ampliar la infraestructura per competir al primer nivell, cosa que els dos partits catalans Junts i Esquerra comparteixen, també comparteixen aquesta denuncia al xantatge abans explicat de fer la proposta d’AENA o res. També en tenim un exemple amb l’inversió aprovada de 2400 milions a Barajas que el Govern espanyol ja ha anunciat i que no seria una prioritat en qualsevol Estat. Han denunciat que el PSC va votar a favor del traspàs dels aeroports a Catalunya i van acabar rectificant. La consellera ha dit que sense capacitat de de decisió, no serem un hub intercontinental.

Un altra tema recurrent i que sempre arriba a la mateixa conclusió pels anys dels anys. S’ha demanat mil cops però la resposta sigui quin sigui el Govern a Madrid sempre es la mateixa, les administracions catalanes no decideixen sobre el seu aeroport, com a màxim s’ha arribat a proposar un conveni amb participació minoritària catalana i el poder de decisió igualment d’AENA, o sigui res. Tots veiem com passen els anys i la política centralista on nomes existeix Barajas amb inversions com la que he descrit sense problemes i tot el suport i alhora procurant que Barcelona mai pugui arribar a aquest nivell encara que això costi moltes inversions perdudes i molt creixement de l’econòmia sense possibilitats. Es una política que ja coneixem i que no canviarà.

Escoltar la Consellera dir que sense poder de decisió no serem un hub intercontinental, ni fàrem una gestió en benefici d’aquesta infraestructura cabdal per un país, es de molt de cinisme per part del seu partit i de la resta, que tenen prou proves per veure que això no canviarà i nomes amb la independència seria possible, per cert una independència que van frenar el 2017 per si han perdut la memòria. Per tant dir ara el que fariem amb poder de decisió es una hipocresia que la gent no es mereix.

La societat catalana sap que una autonomia es una autonomia i un Estat es un Estat, i això traslladat a Catalunya i Espanya te unes conseqüències invariables que tots coneixem.

Mentrestant,anirem prenen decisions de fum.

La decisió dels fiscals de la Sala del Tribunal Suprem per una majoria absoluta de demanar imputar per terrorisme el President Puigdemont pel Cas Tsunami Democràtic, conjuntament amb altres persones i els casos com la Trama Russa o les imputacions als CDR deixen ben clar que la Llei d’Amnistia es un zero a l’esquerra.

Aquesta paranoia judicial sense cap base ni fonament en qualsevol Estat democràtic, deixa ben clar que la posició de Pedro Sanchez és dèbil i que la llei i la seva negociació per tornar-la a presentar es simple paper mullat. De fet queda molt clar que qualsevol text serà interpretat d’una determinada manera per l’aparell judicial de l’Estat amb una finalitat política concreta i sense aturador, per tant el teatre de les noves reformes de la Llei, és simplement teatre per part de tots.

Apart de l’objectiu prioritari, com es el President Puigdemont, moltes altres persones quedaran en indefensió per aquesta bogeria judicial espanyola i pagaran les conseqüències amb llei o sense i això que sabem i veiem a cada pas que fan cada dia, no pot comportar ni el Teatre de Junts amb blindatges imaginaris que no existeixen, ni amb declaracions miserables d’Esquerra donant pressa per aprovar la llei sigui com sigui, en un acte de vergonya aliena de grans dimensions.

Arribats a aquest punt, caldria deixar de banda la llei d’amnistia i abordar directament els problemes d’un Estat amb estructures podrides i que li cal entre d’altres coses una revisió democràtica i una neteja a fons de l’aparell judicial perquè es comporti com el que hauria de ser un poder de l’Estat que fa complir la llei i no interfereix amb els altres poders. Aquest és el vertader problema, i no cap altra, sense resoldre això, no es pot avançar en res i ho saben perfectament. La segona part es que aquesta estructura no canviarà i segueix ancorada en el passat i amb una repressió present i futura, per tant els partits catalans si entressin amb aquests aspectes pot ser que el seus votants es preguntessin que coi fan col·laborant amb això com si tal cosa i blanquejant aquesta farsa, cosa que els portaria a la conclusió que no tenen cap intenció de fer altra cosa per conservar les seves quotes de poder i el seu modus vivendi per damunt de qualsevol cosa.

Aquesta reflexió no els interesa i per tant seguiran amb aquesta farsa de lleis que son fum i que malauradament molta gent en pagaran les conseqüències sense remei.

Llegeixo una notícia on diu que estudiants d’ESO es rebel·len contra el Català i no el volen parlar ni amb la professora de llengua catalana, i això a Girona, tot un simptoma de com van les coses en aquest apartat.

Sembla un broma, però no ho es. Una professora de català de secundària de Girona té cinc classess de 3r d’ESO en peu de guerra ja que diuen els obliga a adreçar-se-li en català a la classe de llengua catalana. Explica que si no ho fan els hi abaixa la nota de català del trimestre, i la reacció dels alumnes ha estat amb frases com “Pero esto es injusto”, “Nadie habla en catalan”, “No lo puedes ordenar, tenemos libertat para hablar en castellano” com alguns exemples.

La professora no dona crèdit al que escolta i alerta que no sap de que serveix explicar la història de Catalunya o la Dictadura franquista de 40 anys de durada si quan acabem la classe el catalanoparlant li diu a l’immigrant de torn “¿Me dejas tu boli?”, i això no es bilinguisme, es acceptar que amb el castellà en tenen prou. Això ho amplifica a altres àmbits de la societat on com deia la filologa Carme Junyent “El que mata el català és la indiferència. Ja pot tenir molt de prestigi que, si no s’usa, malament”.

Realment, aquest es el monstre que hem creat, bàsicament per culpa nostre, tant de les nostres institucions i la seva defensa de la llengua de fireta i de bona part de la societat que actua com avalador de que la nostra llengua es de segona categòria i no fa falta. El cas de Girona evidentment ja és marcat d’origen, ja que parlar en català a la classe de llengua catalana no es una opció, seria la normalitat, igual que la de llengua castellana, ningú se li acudeix fer-la en un altra llengua diferent. En canvi en el cas del català la percepció canvia, fruit del que abans deia. Es barreja la llibertat per parlar en castellà que res te a veure amb una classe de llengua catalana, i per cert una llibertat que es veu el català no la té. De fet aquesta paranoia és fruit per exemple de quan en un Restaurant no hi ha carta en català o no ens atenen amb la nostra llengua com marcaria la llei i no ens queixem ni ho denunciem. També quan esborrem el català amb un immigrant i li donem la idea que no li farà falta mai.

Una societat amb poca autoestima i uns governs que simplement es neguen a aplicar la llei. Veure per creure.

La qualificació de la Lliga de Futbol espanyola malauradament no és una excepció, fa molts i molts anya que amb major o menor intensitat és una realitat que han volgut tapar des del sistema i des de la xarxa controlada pel R.Madrid, però que cada cop que el gran rival, el Barça es troba en una situació de debilitat es torna més inacceptable.

Un xantatge que no crec passi a cap lloc del món. Ara suposo sortiran aquells que diuen que no es un tema important. Crec que un tema que belluga els diners que belluga i que te la repercussió que té, evidentment és molt important, independentment dels gustos de cadascú i de la normalitat que això suposi. Aquesta jornada si analitzem, veurem que en el partit del Barça va ser expulsat injustament Vitor Roque per part blaugrana, en el Partit del Girona li van anul·lar el gol de la victòria i va ser expulsat l’entrenador gironi i dos jugadors més també es perdran el proper partit, dos jugadors claus i que no estaran curiosament al Bernabeu el proper cap de setmana. Per si això no fos poc un gol anul·lat pel VAR a l’èquip matalasser va evitar la derrota blanca que va empatar perquè el gol va ser al darrer moment i no va haver temps de manipular alguna altra jugada. Tot això en una jornada i amb un VAR que sempre rectifica l’arbitre amb decisions favorables a l’èquip madrileny com fa poques jornades amb l’escàndol de l’Almeria. Una vara de medir que veiem diferent per aquest èquip i la resta. De fet podriem veure moltes d’aquestes decisions en altres partits que sempre han anat contrariament als interessos blaugranes.

Això nomes seria un tastet, però malauradament en trobariem tants i tant exemples que ja perdem el compte. A l’altre costat una televisió privada que nomes pressiona els arbitres jornada rere jornada i un club sempre amb tracte de favor que acusa pel Cas Negreira com una excusa per sempre i on curiosament desprès de més d’un any amb el tema encara no han trobat cap partit on els suposats favors siguin una realitat. Evidentment una manipulació més des de la capital i que amb més o menys força des de ser l’èquip del règim franquista fins ara tota la resta ha de suportar i on nomes èpoques com els anys de Guardiola on la superioritat era tant gran que no hi podien fer res, però ja sabem que amb igualtat de condicions el plus per l’èquip blanc és una realitat incontestable i una mostra més que fins hi tot amb l’esport aquest Estat està podrit i tampoc ha evolucionat.

Una lliga adulterada.

Aquestes paraules van ser pronunciade ahir per Pedro Sanchez i defineix la llei d’amnistia com valenta, reparadora i constitucional. De fet els partits catalans han avalat aquestes declaracions però sembla no volen entrar en aquest joc de contradiccions.

Sanchez ens diu això, i que els Tribunals també ho veuran així, quedan amnistiats tots els independentistes catalans. De fet desmenteix que la norma tingui forats pels quals es pugui colar algun jutge amb l’excusa del terrorisme i o traició. Ha fet referències a ETA o Grapo per expressar que es el vertader terrorisme. Ens ha remarcat que el text ja es prou sòlid i ha allargat la ma a Junts per fer possible el retrobament entre catalans i entre catalans i espanyols per afavorir la convivència. El President català ja ha expressat i demanat l’aprovació de la llei el més aviat millor.

Cal veure aquestes paraules en clau de gest cap a Junts per sortir de l’atzucac on es troba i que podria deixar la legislatura ferida de mort. Un discurs que hauria estat bé escoltar quan el Govern Popular va enviar les forces policials per agredir als votants catalans o quan van aplicar el 155 transgredint la voluntat popular de la ciutadania catalana i de les seves institucions, o quan no els hem escoltat amb els judicis farsa que hi ha hagut i la repressió que encara patim. Dir que els jutges ho veuran així com un acte de fe, tampoc es coherent amb les paraules dites fins ara i la por a les interpretacions dels jutges que ja han dit que no seguiran aquesta llei amb un acte insolit en una democràcia. Per cert quan esmenta els grups terroristes per posar exemples es deixa els GAL creats pel seu partit i que evidentment serian plenament terroristes. Diu que el text es prou sòlid però mantenen les excepcions de terrorisme i alta traició a la llei, si tant convençut estar quin problema veu de retirar aquestes excepcions.

Per últim, cridar al retrobament entre catalans es cinisme, mai s’han separat, els processos democràtics la minoria ha d’acceptar la majoria altrament seria una Dictadura de pensament únic i respecte el retrobament entre espanyols, mai s’ha separat, ser un Estat administrativament diferent no significa pas rebutjar els espanyols i les relacions personals i de tot tipus que podem mantenir ara, com passa de fet amb tots els Estats. Ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella que nomes fa que menysprear la ciutadania i la seva sobirania com el centre d’una democràcia per prendre les seves decisions.

Efectivament, els independentistes no son terroristes.

Tal com explica José Antich en el seu escrit darrera aquests hooligans de la judicatura hi ha un segon judici al procés, i aquest cop amb arguments encara més esperpèntics que l’anterior i precisament amb la finalitat de deixar el tema en via morta.

La trama rusa i el terrorisme de Tsunàmi tothom sap que no es sustenta per cap lloc, però cada dia que passa veiem com la imaginació d’aquests jutges afegeix més llenya al foc i es dona ver vertader afirmacions sense cap tipus de prova o informes fabricats a la policia sense solta ni volta. La pregunta seria que si l’Estat evidentment no hi pensa fer res, fins quan ho aguantaran els nostres partits per defensar els seus privilegis d’una forma tant miserable.

Segon judici al procés

José Antich

Les declaracions del diputat d’Esquerra Republicana i membre de la Mesa del Parlament Ruben Wagensberg, el dia que s’ha fet públic que des de fa un cert temps ha desplaçat la seva residència a Suïssa, no poden ser més eloqüents: “Tinc por de tornar a Catalunya veient com s’està posant la situació; por d’una detenció arbitrària”. Per als qui no ho saben, les raons d’aquesta por tenen a veure amb la causa que instrueix el magistrat de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón sobre el cas Tsunami Democràtic i en la qual ha incorporat l’acusació de terrorisme al president a l’exili Carles Puigdemont i a la secretària general d’Esquerra Republicana, Marta Rovira, i en la qual també apareixen una desena més de persones, entre les quals Wagensberg, així com altres simpatitzants independentistes, alguns de vinculats a partits i entitats sobiranistes.

No és gens estranya l’actitud de Wagensberg, en vista de tot el que estem vivint. Tampoc no és casualitat que la notícia s’hagi conegut després que el Congrés dels Diputats hagi rebutjat la llei d’amnistia pel vot contrari de Junts, que ha suposat una contrarietat força gran per al PSOE i molt especialment per a Pedro Sánchez. El mitjà de vegades és el missatge i es va publicar inicialment a El Confidencial amb una detonació en diverses direccions: la primera, obrint el camí al fet que García-Castellón citi els encausats investigats tard o d’hora; la segona, sembrant dubtes sobre l’efectivitat real de la llei d’amnistia en el futur i no només amb el redactat actual, que, d’altra banda, s’ha d’ajustar seriosament. No és normal que la gent tingui por no per fets provats, sinó per acusacions inconsistents.

En el fons s’està parlant de la inexistència de garanties judicials, una cosa que amb altres paraules també ha verbalitzat aquest dimarts la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero, que ha afirmat que entenia perfectament que Wagensberg se n’hagués anat a Suïssa. No deixa de ser preocupant projectar aquestes paraules de Montero a tot el que està passant als jutjats de García-Castellón i, a Barcelona, al de Joaquín Aguirre. M’atreviria a dir que s’està forjant una pilota jurídica per a un nou judici al procés. Com si l’anterior, el del 2019 al Tribunal Suprem, no s’hagués fet o fos insuficient. El judici al procés 3.0 que té un encaix jurídic pràcticament impossible, com han destacat juristes importants i la mateixa Fiscalia de l’Audiència Nacional, que s’ha oposat a les acusacions de terrorisme, i també la Fiscalia de Barcelona en el cas Volhov, perquè entén que hi ha una falta de motivació lògica de la investigació i, essencialment, en el seu caràcter prospectiu.

Però García-Castellón i Aguirre continuen anant a la seva amb acusacions molt greus, crítiques. Acusacions que tenen, lògicament, el seu impacte a Europa, perquè no són capaços de fer-se a la idea de les fronteres que ha travessat la justícia espanyola i només arriben a veure que al davant hi ha acusacions de terrorisme i de traïció. El 2017 i següents es parlava de cop d’estat i de rebel·lió. Després, ni el Tribunal Suprem no va ser capaç de sostenir-ho i es va abaixar un grau, a sedició. Però ja havia calat i eren uns colpistes acusats de rebel·lió. El més important era el relat —per cert, el PSOE també era aquí en aquell moment— i el que deien les televisions. Avui se situa a l’aparador el terrorisme i la traïció. El primer adornat de píndoles falses, però efectistes, en les quals apareix fins i tot una suposada caravana reial sobre la qual es pretenia atemptar. No sembla que res sigui veritat: ni la caravana, ni la preparació del suposat atemptat. Però es divulga centenars de vegades i es debat sobre el tema.
FINS
En el cas de Volhov hi ha els espies russos i Putin donant suport a la independència de Catalunya en una història que no dona ni per a un guió d’una pel·lícula. Però també és el que menys importa. Es tracta d’anar construint el bastiment mediàtic del nou judici a l’independentisme i que la llei d’amnistia no sigui aplicable a un nombre indeterminat de persones, que ara es calcula que poden ser una setantena, però que, com totes les causes prospectives, es pot anar fent créixer a gust del consumidor.