No sabreu perquè faig cara d’enfadat
Ahir, encara quan eixíem de l’escola cap al camp, després de dinar, em vaig girar i vaig començar a pegar crits a tort i a dret, fart que els xiquets de deu, d’onze o de nou anys es passen amb tanta facilitat a xerrar en espanyol, som si res, com si l’escola no ens costés d’obrir cada dia, com si no ens hagués costat pujar un everest, recuperar la llengua, defensar la llibertat, la petita i malmesa democràcia que els espanyols ens roben cada dia. I ves si em vaig posar furiós, que davant uns quants xiquets vaig dir el nom del porc, que si continuaven fent l’inútil, així de gros era el mot, aleshores podien quedar-se a l’escola, a la classe, perquè jo volia eixir al camp, anar al camp, xafar el camp, però amb alumnes que volguessen xarrar en valencià.
No cal dir com es van quedar, els xiquets, durant aquells segons davant la meua queixa rabiosa. Però no us penseu que els duraria gaire, la impressió, no, encara no m’havia girat i fet unes passes, aquells desorientats de l’estudi ja tornaven a fer ús d’una comunicació contra l’escola dels valencians, contra la llengua, sense que els piqués ni el nas ni la fava. Fa uf temps que la lingüística va així, sense pèls a la llengua, ni vergonya ni miraments, els xiquets ja han fet el salt, i ens fan el salt, diàriament.
Allò cert és que, ahir, després de dinar érem enmig d’un projecte o taller de títol ben sonor: “Paisatge, territori, llengua i identitat: l’horta dels valencians”. Un títol sonor, literari, rural i polític. Polític sobretot. Així que aquella moda dels joves i dels infants, estudiants d’obligació fins als setze, de parlar amb impunitat amb la llengua de l’enemic (compte que no dic una llengua enemiga, que no n’hi ha cap que ho siga), anava contra el projecte mateix. I ho fan, els joves, fer ús d’aquesta moda de canviar de llengua, amb una facilitat tan gratuïa i innocent (!), que diries que els últims cinquanta anys d’ensenyament i de democràcia no han servir de res. De res en absolut.
La repressió diària que patim és més fructífera que no tanta taronja com produïm.
En fred, m’ho pense d’una altra manera. Per exemple, passe a aclarir unas arbres després de l’escola, torne a casa, salude la família, faig tres bromes a la gossa de la casa, la gossa de la meua sogra que ens ha endolcit la vida a tothom, faig un xicolate, passegem abans de sopar, ens mirem un documental de filmin sobre unes dones pioneres de la música electrònica i l’endemà, després de descansar unes hores, m’ho miraré amb un altre filtre. M’ho miraré, si? No voldria enganyar-me.
Però els xiquets tampoc no sembla que tinguen gaire la culpa d’allò i d’això. Amb vuit anys de govern, vui!, ni el psoe ni compromís ni podemos, no han pogut connectar els territoris de parla catalana, amb els mitjans que fan ús de la llengua que els xiquets rebutgen. Vuit anys de polítiques inútils, pel que fa a la llengua i a l’escola, d’uns polítics acovardits, mediocres, poregossos, que han sigut incapaços d’oferir-nos a través dels mitjans les variants fonètiques de la llengua, ni això no han sabut adobar. Els primers que han renunciat, doncs, a la llengua dels valencians, són els polítics del govern valencià els útlims vuit anys. Per què els xiquets de deu, onze o nous anys haurien de salvar-los el cul. En canvi de quina cosa haurien de creure que fer ús de la llengua és important, o genuí, o culte? De prestigi, parlar en valencià?, si aquells faves no s’han posat d’acord ni per ajudar l’escola a tenir recursos?
I els xiquets van enretirant-se d’usar la llengua, no només quan són sols, o juguen al pati, o decideixen ells, sols o acompanyats, com parlar amb els amics… Ara ja passa a classe, davant els mestres, en qualsevol activitat que hom diria que és a propòsit de la llengua: ni ací. Ni així. La substitució generalitzada i voluntària dels parlants més joves és el camí cap a l’infern lingüístic: no és ni diglòssia: és la voluntat conformista, còmoda, d’afeblir la nostra resistència de mestres, de valencians, que cada colp semblem més inútils. Nosaltres.
Si aquells xiquets no m’haguesen vist tan enfadat, un d’ells, m’hagués pogut respondre, a la cara: mestre, i no serà que l’inútil el feu vosaltres, que damunt aquells durant vuit anys se us han pixat de riure. I la meua cara de fava ja no tindria consol. No donaria un pèsol, ni per la llengua, ni per l’escola, ni per aclarir uns quants arbres. Ni per aquests polítics pocavergonya que a penes si saben que és el gra i què és la palla.
Potser que el fred m’ha tret l’humor del mestre que era. Que ja toca que pensem a retirar-nos. A veure si tenim sort i puja una miqueta la temperatura. Mireu-vos els mòbils, què dirà el temps de demà. Sobre la llengua, sobre l’escola, sobre la política, sobre el combat i la resistència. I ara que ho sabem, què faria en Bod Pa?