Ulisses20

“Ens odien, i això no és cap novetat…»

Joan Fuster serveix per un vestit nou i per adobar un descosit dels ginolls que ara ja són moda, ara i fa vint anys, malgrat que els joves (ni tan joves, mare!) es pensen que fan moda de creure’s rebels, si ensenyen els ginolls darrere aquells forats al pantaló. Avui ens han presentat al claustre de mestres els resultats d’un estudi intern sobre la llengua. La situació real de la llengua, després que els mestres Carles Fenollosa i Empar Martínez ens havien fet una formació en llengua ben exquisida. La situació sobre l’ús de la llengua a l’escola i a casa, amb la família, a les activitats extraescolars, amb els amics, al carrer, al poble i a la ciutat, a les botigues i a cal metge. Sí, bé que era un estudi intern, fet per les famílies i els alumnes de l’escola, ordit per la direcció, però la franja escola infantil-primària i secundària, amb els pares i la resta d’animals domèstics de la casa, apama on som i on anem.

Les dades finals de l’estudi són tan evidents que ens ha envaït una tristesa fonda, i el silenci. Quan hem respirat, després, ja hem volgut respondre alguna cosa. També és veritat que no ens acabem de sorprendre mai de quina és la situació real del català al país valencià, la llengua dels valencians que en deia Sanchius Guarner, el català més bell que nomia Enric Valor…, perquè no caiguem d’una figuera i vivim la realitat dia a dia, amb tots els atacs perpetrats per espanya amb una complicitat que és gansterisme. Però la contundència de les respostes de les famílies i dels alumnes no deixa ni dubtes ni escletxes: no hem perdut la guerra (la cosa és més bèl·lica que no ens pensem) però cada batalla ens enfonsa més en una misèria de la qual serà més difícil resistir-se’n cada minut que passa.

Encara portem els ginolls descoberts, com si vestir-se amb draps fóra una gràcia que queda bé, en comptes d’agafar fil i agulla i posar-nos a cosir, amb forca i c0rbella si cal, no contra els alumnes, a quin sant, contra jutges homes de pistola i polítics. Veiem-ne ara els pams i el sotrac.

Els usos de la llengua han caigut en picat a l’infern, i la tendència augura encara una pèrdua major: ni les famílies, ni els alumnes, ni de primària, ni d’infantil, i encara menys de secundària, no creuen que el valencià haja de tenir un ús social. El percentatge de famílies  i d’alumnes que es resisteixen a canviar de llengua, a aguantar la llengua pròpia en qualsevol nivell de comunicació-relació no arriba a l’1%. Encara un percentatge més baix que l’índex lector dels valencians en català, que no arriba al tres per cent.

Fins i tot ja n’hi ha que el canvi el fan a casa, com si tornés de nou el Tio Canya. Si és que mai no se n’havia anat.

L’actitud amb els alumnes de secundària, sobre el canvi de llengua, la substitució plena, l’acompanya una tendència feixista que sembla una piconadora. I una grapat majoritari d’alumnes sobre els quals no diries mai segons que, es deixen arrossegar per la moda imperant: directament xarren en foraster. Sense embuts, sense immutar-se. I els pares dels resistents, dels més resistents, se’n fan creus, però veuen que els seus fills perden, sense remei perden la batalla cada dia, si volen conservar els amics, no ja en l’escola, també en les activitats extraescolars… Aquest món, una declaració de guerra encoberta contra la llengua i, no ho dubteu, contra el coneixement: semblen escoles de fatxes, directament, les extraescolars, tant les adreçades a infants com les adreçades a adults.

Les famílies diuen que són valencianoparlants, una majoria, però que la llengua de comunicació familiar, ací i arreu, a dins i a fora de l’escola, ja saben quina és: però els fa por de confesar que… En canvi, els alumnes no s’enganyen, ja xarren foraster a les aules, no només al pati, en les hores de lleure, fins i tot quan consulten continguts, o treballen en grups, o tríeu vosaltres mateix l’activitat i el moment, ho fan en foraster. Els mestres no entenem, no ho entenem, com ha pogut empoderar-se, tan conscientment i voluntària, una actitud contra la llengua tan agressiva, tan mancada de respecte, amb una facilitat confortable, còmoda i fins i tot premiada. Nosaltres també caiem en la trampa, condescendentment.

Dels polítics i de la política no n’esperem sinó l’atac més furibund: ho esperàvem, perquè ho han fet sempre, del psoe i dels partits espanyols, però compromís s’ha doblegat com una mala herba al joc i, per tant, tothom ha renunciat als mínims, als recursos de tenir televisions connectades, o ràdios, a deixar de subvencionar el feixisme i mala praxi, no diem lleis i normes convincents i fermes, actituds valentes i de coratge… Una merda lligada d’un pal, ves.

Ara mateix, els valencians tenim un càncer maligne en la llengua: ja sabeu que el tenim a l’economia, a la justícia, a l’església, a tort i a dret, però en l’ús de la llengua patim la devastació com mai no l’havíem sentida, i encara en la dictadura hom tenia excuses per posar raons i mètodes. Amb aquesta patologia de democràcia, que no és sinó una colonització espanyola en tota regla que ens vol malament i aniquilats, el conformisme de la militància ha passat a jugar a falles, veure futbol a ballar als festivals i a beure cassalla. Agafem una bufa, un pet, fem quatre rots i l’endemà tenim el cervell completament colonitzat, com ahir, com fa centenars d’anys, perquè tenim feina o altres preocupacions prioritàries i tornem a disparar la traca.

Carles Fenollosa ja ho deia al seu llibre, Irreductibles, que fins ara havíem demostrat una resistència brutal al setge espanyol (mitjans, militars, casernes, borbons, jutges, futbol, hisenda…), però que tanta pressió i precissió avui ha calat en el jovent, en la xicalla, a l’escola i als instituts (la universitat ja havia renunciat feia un munt d’anys), la universitat, malgrat que pugueu pensar, mai no s’ha cregut la llengua —si treus uns quants mestres i un parell de departaments, del miler que n’hi ha contra la llengua i en favor de la colonització, ací i a catalunya, la universitat valenciana no és ningú.

Alarma a l’escola, terratrèmol c0ntra la llengua, matem el país…, no sé quanst titulars podríem escriure per seure a pensar, perquè ni els xiquets del primer cicle de primària (sis o set anys) es creuen ara mateix la potència de la pluralitat lingüística. No som Suïssa, sinyors, no som ni europa, som a mans de la mediocritat política espanyola i a nosaltres, els valencians, ens ha tocat d’amo un estat que odia les llengües, totes sense excepció, excepte l’única que defensa com a pròpia, l’única que subvenciona i protegeix i seria capaç de matar per ella. Que se l’engulguen, tu.

I davant d’aquest panorama, bell panorama de guerra declarada fa anys, els mestres hem tancat carpetes, hem plegat veles, hem pegat cap als cotxes i ens hem posat deures, perquè encara n’hi ha militants, i nosaltres som escola gavina, si ens ho creguem. Toca pensar, toca pensar una nova resistència, més dura, més moderna, més del segle XXI, capaç de denunciar què passa (aquest crim contra la llengua està orquestrat i ataca directament els drets humans) i respondre amb menys cordialitat, més agresivitat i més intel·ligència. Si encara és que volem defensar el país i elevar-lo per damunt d’aquell estat feixista cofoi d’aniquilar-nos.