La professora Ponsatí
Si la professora Ponsatí puja en un autobús en una estació/parada que porta a la llibertat —ja sabem que és un horitzó de camí llarg, que possiblement els humans, ves que n’hi ha de maneres i de pobles diversos, no sabem si aconseguiran mai—, doncs bé, la hipòtesi és, si la professora Ponsatí puja en aquell autobús:
—El govern català agafaria aquest mateix autobús, voluntàriament?
—Els valencians seríem capaços de pujar-hi, a empentes i redolons?
—Possiblement els polítics, catalans, valencians o espanyols, la farien baixar, per provocadora?
—Els espanyols dispararien: a matar?, a les rodes?, al xofer?
—Les feministes reclamarien de posar una xofer, i encara així, també es negarien a pujar-hi?
—Els fallers, per exemple, ofrenarien la salut en comptes de la llibertat o bé calarien foc a l’autobús amb focs i coets de luxe?
—El mh ximo puig, el mh pere d’aragó, el mh de ses illes, arribarien tard amb l’excusa que no trobaven el bo de transport, potser el tenien caducat de segles…
“Ai, quina por dels tribunals, caguenlapena!”
I nosaltres, què faríem?, què diríem a una professora que és capaç de somoure consciències, de posar-nos entre le cordes, de tibar la nostra vida acomodada de ciutadans de segona, colonitzats, a mans d’un estat corrupte, antidemocràtic i injust? “No moleste, dona, faça’ns el favor, que vosté no es diu Rosa Parks, ni és negra, ni té edat o anys per jugar a defensar els drets humans… Sembla que això dels drets, a espanya, és una cosa tan passada de moda, malgrat que en aquell estat invasor no han lluït gaire aitals vestits, tan passada, que no els volen ni en pintura, els drets. Jutges, sí, franquistes també, però drets, a quin sant!
I l’escola, què explicarà avui l’escola del que passa el món, del que passa al món de la dignitat i el respecte? Del que passa contra l’escola mateix?
—I els valencians que ens pensàvem que fent una paella cada setmana, ja ens salvaríem de per vida, que si l’arròs, que si el colom, que si el foc…
Els mestres, uns pocs, molt pocs, no s’estan d’ensenyar-nos sempre.
Gràcies, mestra!