LA CLAREDAT DE LA CLARA
Escoltar la Clara Ponsatí, molts cops es com donar-se un bany de realitat, aquell incomoda que no volem escoltar o volem simplement ignorar, però en definitiva posa el dit a la llaga de tanta paròdia en el moviment independentista de Catalunya.
Demanar nous lideratges, molt menys protagonisme i passos al costat dels líders del 2017, criticar la presentació com a cap de llista de Junts del President Puigdemont que hauria d’estar per sobre de la política autonòmica, critica la Taula de diàleg amb una part sense fortales i res a oferir, un Govern a la Generalitat que no ha fet cap pas cap a la independència, i ha enganyat als seus votants en aquest aspecte amb el discurs de gestionar un mentrestant infinit i col·laborant amb l’Estat repressor com si tal cosa, critica a voler enterrar l’1 d’octubre o tergiversar el seu significat, desmentir mentides interessades i repetides molts cops com que cap Estat donava suport a la causa catalana, quan de fet no es va fer efectiva i per tant no es va demanar oficialment a ningú i així una crítica acida als passos de l’independentisme aquests anys, inclos el frau del Tsunami democràtic.
Això i moltes coses més va anar despullant amb les misèries de l’independentisme català, que de fet si mirem al llarg de la història sempre ha reculat a les primeres de canvi, oportunitat al morir Franco, proclamacions de fireta al Balcó de la Generalitat i ara una rendició express el 2017 per una mica de violència totalment previsible de l’Estat espanyol. Es un independentisme covard per part de les autoritats que l’han de fer possible i conformista per una societat que si convé no talla el lligam amb les seves institucions sino l’acompanyen en el viatge. Un control que ara corre a passos gegants cap una nova autonòmia com sempre amb el mentrestant com excusa i diàlegs amb el repressor que ni et reconeix ni falta que li fa, tot sigui per enganyar la societat catalana, uns diputats a Madrid avids de ser socis preferents dels botxins per vergonya de tots, tot amanit amb el hem de ser més perpetu i reconeixements que mai arribaran si el protagonista no fa primer el pas. Fins hi tot un moviment cada cop més fosc com el Tsunami que va crear una imatge tant potent com la de l’aeroport o La Jonquera i que es va desfer del dia a la nit com si res amb el sit and talk de lema i no el de fer efectiva la independència.
Tot plegat, una veu com la de la Clara, independent i els darrers 3 mesos en el Govern Puigdemont pot destapar sense cap lligam i amb cruesa. Calen nous lideratges es cert i el despertar d’una societat desencisada per uns partits que han renunciat a tot i que evidentment ja no podem confiar amb ells provocant un independentisme de fireta i sense ambició per donar cap pas, ni quan ho ha tingut a tocar.