LA DEFENSA DE LA LLENGUA
Aquest informe que hem conegut on entre d’altres coses ens diuen que nomes el 46% dels professors es dirigeix en català a les aules i on la relació entre els alumnes el català es una llengua minoritària afeblint encara més la notra llengua i posant en el punt de mira aquest bonisme de la nostra classe política.
Segurament no calia aquest estudi per veure que les polítiques buides de contingut i sempre pendent del vot per damunt de la llengua i del que diu Espanya per damunt de la defensa de la nostra identitat ens han portat entre d’altres coses on som.
El discurs xenòfob del nacionalisme espanyol amb Populars, Ciudadanos, VOX i socialistes que sempre acompanya aquest tema, amb mentides sobre un suposat control a les escoles, imposicions i sobretot el parany de tractar per igual les dues llengues quan tots sabem que quan la diferència es tant abismal, el tracte igualitari nomes fa que afeblir la part debil, en aquest cas el català.
El sistema d’immersió lingüística es un model d’èxit, com s’ha demostrat amb els resultats dels alumnes, però que evidentment hi recordo aprovat per un ampli consens al Parlament protegia a l’escola la nostra llengua pròpia, segurament únic àmbit on es podia fer, ja que en la resta ja veiem com està la situació. Un model, però que calia aplicar sense relax o sense fer la vista grossa. De fet un control del professorat per assegurar que imparteixen les seves classes en català s’havia haver instaurat i amb sanció per aquell que no compleixi aquesta normalitat i objectiu per llei i per document en cada centres, es a dir, no es una opció, es una obligació. Si aquest fet es soluciones, segur que facilitaria que entre els alumnes el català encara mantinguès unes constants prou bones.
Quan temps fa que linguistes prestigiosos alerten sobre el perill de la llengua. Cal polítiques fermes per damunt d’altaveus mediatics i sense por, ens hi juguem molt. Cal actuar amb normalitat, com qualsevol país que te una llengua propia i la utilitza. De fet aquest bonisme interessat ja el vam veure quan en una futura República Catalana tots els partits volien el castellà com a llengua oficial, i això ja era tota una declaració d’intencions. Posteriorment la ciutadania te la responsabilitat de no canviar de llengua a la més mínima insinuació ja que fa un flac favor a la nostra llengua i col·labora activament a o anar cap aquesta normalització.
No es van atrevir a culminar la independència, però esperem que ara no deixin morir el català, seria el mínim i no depén d’una quota de netflix que ja sabem que Espanya mai complirà.